Arxiu de la categoria ‘#Primaveravalenciana’

Temps de maduixes

dimarts , 1/05/2012

El meu cos no s’acostuma als dies de festa. Porto dos dies amb un mal d’esquena considerable.

Sembla que la primavera s’apodera del temps i li aporta esta inestabilitat tan palpable a la manifestació del 25 d’abril de dissabte a València.

Dissabte nit tot i les precarietats tècniques i les rareses de l’entorn fou una bona vetllada. Em torno a enamorar de @MRElectrique i de la seua candidesa. Totalment digne de barnús per part meua. No puc evitar, entre cigarreta i cançó, pensar en demanar-li de casar-nos, animada per la ginebra i el bon ambient. Esta variabilitat atmosfèrica es combina perfectament amb l’humor de @lucreciadeborja. Confiança i complicitat a tres bandes. Xalo d’estos moments de la nit que m’emocionen tant i em fan seguir confiant en les alternatives de l’espècie humana.

Quasi a la matinada marxo a la tranquil·litat de la Serra d’Espadà. Em costa llevar-me perquè vull retenir l’extraordinària nit passada. La llum entrant per la finestra, mitja volta i un Cesk Montllorià a l’i-pod han aconseguit asserenar-me. I una mica més tard tornar al son.

Ja vestida exploro les possibilitats del terme no fer res. Segueixo cabussant-me en l’esplèndida escriptura de García-Márquez. Hores de son, migdiades XL, passejos, dinars a la carretera, pensaments i records encara d’alguna de les confessions surrealistes durant la nit valenciana.

Dilluns segueix la festa per trastocar la rutina. @duesotrescoses presenta la seua obra al café literari del poble. Enmig d’un sopar extremadament divertit, de sobte anuncio que he renunciat a la maternitat, potser fruit de la meua negativa a pensar en el futur. Al voltant cares de sorpresa. Alguna cella obliqua temporalment. Però ràpidament apareix la mà cobrint el genoll. Ens creuem mirades del jo ja t’entenc i saps que em tens aquí. Venen els vins i els musclos rapitencs.

Al matí em convenço de que quan les racionalitats marxen de viatge sense data de tornada no espero ni postals ni un trist sms. Un comiat forçat amb un va sí, que anirà bé.

Sabem que vindran camins de baixada que fan pujada. Però que vols què fem? Seguirem mirant l’horitzó.

Foto: Iulian Zambrean

Baixes o puges?

dimarts , 6/03/2012

L’ésser humà en el mateix instant de néixer és obsequiat amb la llibertat. Un do que romandrà en la persona si conviu amb respecte i raonament. Sense  imposar mai la seua voluntat a la força als altres. Dialogant sempre.

Malauradament m’adono sovint que hi ha llenguatges caracteritzats per la manca de diàlegs. Són estos llenguatges els que m’he cansat d’escoltar. Els llenguatges buits, pura façana i mentida.

Els valencians estem farts d’escoltar paraules farcides de gestos pomposos per impressionar el poble. Paraules que han patrocinat una falsetat que no es mereix la nostra terra. S’ha posat en dubte la fidelitat dels valencians al seu país. I així, una vegada i una altra, ens hem deixat utilitzar com contenidors on abocar el solatge espés. S’ha parlat i es parla de les idees, com qui escampa cortines de fum, que empudeguen esta pacient i, malgrat que pese, indiferent terra.

Fins ara se’ns ha dogmatitzat i adoctrinat a veure brillar ombres de sospita, corrupció i prevaricació.

I jo, m’autoconfesso, també he estat alliçonada a escoltar, veure i callar. Sempre amb el rere fons de per què parlar quan ja ens està bé així.

Sóc sabedora de que faig tard. Però no em vull avergonyir d’afirmar que és en este moment quan tinc la necessitat vital de despertar-me i reclamar per exigir que es parle de les persones. Des del respecte i confiança que s’obté amb els anys i els gestos de solidaritat, compromís i defensa, si cal. De paraules que hi ha rere la cultura, de les tradicions que ens fan còmplices amb els veïns, de la nostra pròpia naturalesa de ser i comportar-nos.

Sí,  ho sé, arribo quan la major part de la feina ja l’heu feta qui porteu anys patint i pagant molt car el pensar diferent. Però és ara quan, més que mai, molts valencians ens trobem amb la necessitat de passar comptes. Repassem els camins recorreguts i  escoltem els batecs del camp i de la mar que ens fan sentir vius.

Ells, després de tot, passaran per haver estés uns vestits bruts, tacats per l’engany. Jo, nosaltres, i molts de vosaltres, en canvi, hem trobat el lloc des d’on escriure els somnis dels éssers que volen ser lliures.

I tu lector, baixes o puges?

 

Comencem a conèixer, a construir.

dimarts , 28/02/2012

Avui, el comentari del dia és la publicació d’un enllaç a un article on es diu que el català va nàixer dos segles després de la conquesta de València, per part de Trini Miró.
Això no és res més que una més del que en la política valenciana es coneix com campades, que vindria a ser una ficada de pota per part de l’areny de càrrecs polítics afins a Paco Camps. Tanmateix, estes ficades de pota prenen consideracions molt més àmplies, quan la seua autora és l’exconsellera de Cultura.
Personalment, penso que nomenar una consellera que comet faltes d’ortografia quan escriu en valencià no és el millor que podia fer el President de la Generalitat Valenciana l’any 2007. Sembla clar, però, que tot i que per opositar a qualsevol lloc de l’Administració necessites conèixer el valencià, per opositar a consellera, sols necessites conèixer a algun valencià.
També penso que no és la millor solució la presa per l’Executiu després del 22 de maig de 2011 al posar la conselleria en mans de la que, primer afirma “com que sóc negra, em cauen tots els marrons” i, després no sent vergonya al ser trending topic per confondre l’autor de Tirant lo Blanc.

És per tot això que crec important que tots els valencians coneguem els seus errors, i els de dreta en este govern n’han estat molts, segurament masses, però el d’un govern format per polítics que es dediquen a mutilar la nostra llengua ha de ser l’última de les campades en cometre’s. El pitjor és que no veig tant difícil que es puga tornar a repetir veient com estan anant les coses al País Valencià.

Dijous passat amb motiu de la presentació del diari Ara a València compartia conversa i sopar amb el politòleg de la casa, Jordi Muñoz. D’ell vaig aprendre que la seua professió dóna per saber una mica més del que t’agrada, desconèixer falsos mites sobre la política i saber coses de dubtosa/relativa utilitat. Entre moltes altres, els conceptes mítics referents a la teoria política i de la democràcia. Tots dos fan referència a com en el s.XIX les comunitats anaven conformant-se en nacions, i d’altres, en ens organitzats que anomenaven Estats. En fi, són processos de construcció. Començar a perfilar conceptes. Donar forma a idees i construccions, fins al moment, mentals. I justament este és el sabor que se’m queda a la boca després de compartir poliols amb Xavi Sarrià, Feliu Ventura i Miquel Gil. Tres dels grans. No sols de la música valenciana. Tres grans de la Cultura. Sí, així. En majúscula.

La contracrònica

diumenge, 26/02/2012

Dijous amb tarde de divendres. Sabates de talons i abric nou que lluir. Lentament la tarde cau i el sol marxa. L’ambient gèlid s’instal·la premonitori al cotxe que m’hi porta. Riure distés i intens. Cert cansament i ganes de poc. Certa curiositat i ganes de molt. Rostres pendents de ser identificats, esperant el seu moment. Conversa al bar amb l’editor de capçalera per veure les cares de signatures conegudes. Sonen expressions i temps verbals característics del Baix Maestrat, la Plana, el Camp de Morvedre, la Ribera, l’Horta, de la Marina i altres punts del País Valencià. Una nit allargada fins la matinada que s’ha fet curta. Són hores de xarrades infinites que se tanquen amb moltes abraçades, com ha de ser.

Un sol generós de febrer ens apropa fins el carrer Cavallers. Dos cavallers ens esperen. Una cruïlla de passadissos fins la trobada amb el tercer dels cavallers. Ens reconeixem afectuosament. I tornem a riure en saber-nos torracollons. Ell és de qui l’escriptor de Sedaví ha dit: Si en cinc minuts ha fet un bon discurs, és d’esperar que en quatre anys faça un bon treball. Així ho sento. Potser perquè així ho necessito també.                                       Tissanes, infusions i  tallats amb llet natural després de dinar per fer-la petar al carrer de Sant Ferran amb valencians que fan bona música i que inspiren joves a seguir amb la ideologia activista.

A l’estació, cada maleta arrossega un drama. Dissabte de matí, no les he pogut comptar totes, però he sentit molts fragments de conversa per telèfon. També em veig la tensió , els nervis i la incertesa de no saber si en qualsevol moment s’espatlla del tot este moment d’estació en què  tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
Són moments on el món s’atura mentre  repasso bitllets, escric missatges i faig l’última trucada. El tren arrenca i al davant tenim centenars de quilòmetres que recòrrer este cap de setmana perfecte. Potser alguns plans es desintegren en un escenari de tristesa col·lectiva com ho és d’on han florit les veus de la primavera valenciana. Exhalo tot l’aire que em permeten els meus pulmons d’anys i panys d’abús del poder. I sentencio que vull un país amb capacitat d’improvisació. Carrego una mica contra tot i semblo sentir-me una mica millor. Potser sí que sóc una torracollons, sí.