Música a la grada (4): càntics d’esquerres i dretes

dimecres, 13/05/2015

Imagen 33

Cóm anem, Dimitros? Per fi ha arribat la calor, i també l’època dels concerts i grans festivals musicals, i de la resolució de les competicions esportives. Després de 17 anys de no guanyar ni al parxís, a la Vila de Gràcia estem d’enhorabona, perquè enguany l’Europa ha guanyat la tercera Copa Catalunya de la història del club, i s’ha classificat per al tercer play-off consecutiu d’ascens a Segona B. I arran d’aquests èxits, i del gran ambient que vam viure al Nou Sardenya a la final contra el Girona de fa unes setmanes, vaig pensar  en aquesta quarta entrega de ‘Música a la Grada’. En els 3 episodis anteriors, m’havia referit a algunes cançons habituals a les grades del futbol d’elit i els seus orígens, i avui vull anar una mica més enllà i vincular-ho als ideals polítics que amaguen al darrere alguns càntics. I és que no us creureu la bajanada utòpica aquesta que diu que futbol i política són coses diferents que van separades, oi? (tant de bo no es barregessin ni interferissin perversament en el que hauria de ser pròpiament l’esport, però no podem ser ingenus: la realitat és la que és…). Doncs potser després de llegir aquestes tonteries que em dóna per escriure en una tarda festiva de sol, us sorpreneu per haver cantat, sense saber-ho, un himne feixista a les grades de l’estadi del vostre equip…

10) CHATTY CHATTY / (SARRI SARRI)

Potser no haureu cantat mai cap càntic amb aquesta cançó a les grades d’un estadi de Primera divisió. Però si vinguéssiu qualsevol diumenge al Nou Sardenya, escoltaríeu als joves membres de la Penya Eskapulats cantant incansables “Som-hi, Som-hi, Som-hi, Som-hi, Som-hi, Som-hi! (…) Eskapulats!”. Molts haureu reconegut la tonada del popular ‘Sarri Sarri‘ de Kortatu, publicada en el disc homònim de debut de la banda d’Irun, l’any 1985. Com molts sabreu perfectament, Kortatu és una de les principals bandes del rock d’Euskadi dels anys 80, vinculada a l’esquerra abertzale. De fet, aquesta cançó es refereix al filòleg i escriptor Joseba Sarrionandia ‘Sarri’, detingut en el seu dia per presumpta pertanyença a banda armada, i que es va escapar amagat en un bafle després d’un concert d’Imanol Larzabal a la presó de Martutene. Des de llavors, publica des de l’exili, en lloc desconegut, tot i que la seva condemna ha prescrit perquè no tenia cap delicte de sang; ha rebut premis de literatura del Govern basc, i ha estat versionat per artistes diversos, com Ruper Ordorika, Mikel Laboa, els germans Muguruza o Berri Txarrak. Amb tot, el popular ska dels Kortatu és també una versió: i és que, tot i que la lletra sobre la fuga de Sarri és dels germans Lurdes i Josu Landa, la música és una adaptació d’un dels grans grups de la història de l’ska: els jamaicans Toots & The Maytals, i la seva cançó de 1980 ‘Chatty Chatty‘, que es refereix simplement…  a una tafanera que parla massa!

11) ANTIFA HOOLIGANS

10e083_ba66a843059d477fa4680e15873604dc.jpg_srb_p_1036_607_75_22_0.50_1.20_0.00_jpg_srb

Una altra cançó d’esquerres que sona en diversos camps de futbol (també es va poder escoltar entre els aficionats més joves de l’Europa a la final de Copa Catalunya del passat 25 de març), és ‘Antifa Hooligans’. Es tracta d’un tema de Los Fastidios, banda italiana d’Oi! formada a Verona a principis dels ’90. Entre els ideals als que canten a les seves cançons, qüestions de drets socials, igualtat, veganisme… o antifeixisme (estan molt vinculats també al moviment SHARP, contra els prejudicis racials); és el cas d’aquesta cançó amb proclama diàfana:

Així, no ens ha d’estranyar l’afinitat que pugui sentir la banda italiana amb un club d’esquerres com el Sankt Pauli, i que toquin en aquest barri d’Hamburg amb la bufanda de l’equip més rocker del planeta:

D’altres ultres d’ideologia d’extrema dreta satiritzen aquesta cançó, fent-ne la versió contrària, amb el títol ‘Anti-Antifa Hooligans’. I ja que parlem d’això, ara ens passem a l’altre extrem…

12) ALL’ ARMI

Estic convençut que en un munt de camps diferents haureu escoltat aquesta tonada que cantaven els aficionats del Reial Madrid abans d’un partit de Champions contra el Borussia al 2013 (a partir dels 40″ del vídeo). Possiblement tu l’hagis cantat alguna vegada, i segurament jo mateix també ho dec haver fet, cadascú adaptant-la als seus respectius equips. Però quina va ser la sorpresa que vaig tenir ara fa un temps enrere quan el sempre sorprenent company periodista amb ànima d’historiador David Amador ens va explicar que aquesta cançó era un himne patriòtic del feixisme italià. Concretament, va ser creat l’any 1921 per G. Ferretti (lletra) i Marco Vinicio (música), i proclamava a la lluita armada contra els bolxevics. Era l’himne oficial de les Fasci di Combattimento, organització política creada per Benito Mussolini que acabaria derivant en el Partit Nacional Feixista, just l’any 1921. A la popular pel.lícula ‘Novecento’ de Bernardo Bertolucci, quan es parla de la gènesi del feixisme, sona ‘All’ Armi’. Creieu que els polítics demagogs que proposen buidar un estadi amb 90.000 persones si es xiula un himne, també demanarien el mateix cada vegada que s’escolta aquest càntic amb la melodia d’All’ Armi’ als estadis de tot l’Estat….?

———————————————————————————————————————-

PD: Potser molts de vosaltres haureu vist a les darreres setmanes un vídeo viral sobre el porter del Chelsea Peter Cech tocant a la bateria la cançó ‘Pirómanos’ de Vetusta Morla i us n’haureu estranyat…

Doncs potser no ens ha de semblar tan extraordinari que el porter txec conegui la banda madrilenya. I és que, en els darrers anys, aquest porter que parla perfectament castellà ha compartit vestidor i, en alguns casos, aficions musicals, amb homes com Cesc, Azpilicueta, Torres o Juan Mata, que és seguidor dels Vetusta, tal i com ha manifestat alguna vegada a twitter… si seguiu aquest blog, l’afició del porter no us resultarà cap novetat, perquè ja fa temps que Cech penja vídeos practicant la seva altra gran passió al marge d’evitar els gols rivals. Només cal recordar les seves interpretacions de diverses cançons de Foo Fighters, d’altres de Nirvana (en aquest vídeo, acompanyant la banda txeca Eddie Stoilow, als que ha acompanyat en concerts o en festivals com ‘Rock For People’), o també èxits de Coldplay, o l’Eye Of The Tiger’ de Survivor. En alguna ocasió, fins i tot l’han entrevistat acompanyat del bateria de Queen i seguidor del Chelsea Roger Taylor, parlant de futbol i de música…

PD2: La segona post-data d’avui, per als Royal Blood. Després de suspendre el concert que havien de fer uns mesos enrere a la sala Apolo 2, finalment es van estrenar davant el públic barceloní ara fa unes setmanes, i ho van acabar fent a la sala gran d’Apolo, amb totes les entrades exhaurides de feia mesos. A banda de deixar-nos les oïdes en estat catatònic amb un so descomunal, el duo britànic va tenir un gest futbolístic cada vegada més típic i tòpic als concerts a la capital catalana: i és que el bateria Ben Thatcher duia una samarreta del Barça, amb els colors blaugranes per l’esquena, i amb les cares de Xavi, Iniesta, Neymar, Messi i un cinquè jugador que no vaig apreciar a la part frontal.

El cert és que al dia següent a la Sala Riviera no va repetir amb cap samarreta del Madrid, del Atleti o del Rayo; així que, en aquest cas, potser el detall en blaugrana era realment sincer… però, quan passarà que un artista internacional toqui a casa nostra amb la samarreta escapulada de l’Europa? Doncs una cosa semblant va passar fa uns pocs dies, a la gira que va fer el mític cantant dels Smiths, Morrissey, per tot l’estat. Recordareu que quan vam parlar d’ell en aquest blog, vam descobrir un munt de connexions futbolístiques amb la vida i la carrera d’en Mozzer, tant diverses i ambigües com el personatge en sí. El cas és que, tant en el concert que va fer a la sala barcelonina Razzmatazz com en el festival S.O.S. de Múrcia, va lluir una camisa escapulada…

Morrissey escapulat al festival S.O.S. de Múrcia (FOTO: Javier Sánchez / bythefest)

Sí, és cert que només colaria com a segona equipació de l’Europa, o com a primera del Badalona o Vélez Sarsfield, potser. Però no deixa de ser una curiositat que un escombra cap al seu terreny… i a sobre, el fotògraf que va captar aquesta imatge es diu com el davanter de l’Europa…

PD3: La tercera i última post-data, per a la banda britànica Peace, a qui vaig poder veure el passat mes de febrer a Londres, i que tocaran en el pròxim Low Festival  de Benidorm a finals de juliol. Acaben de publicar el videoclip de la cançó ‘Gen Strange’, on interpreten a una falsa banda bastant macarra anomenats ‘The Toadz’. El cas és que en el vídeo apareix també vestit amb xandall blanc un famós futbolista estirat com un espàrrec… sí, sí, el mateix Peter Crouch!

Crouch va explicar a la revista anglesa NME que el cameo va ser bastant improvisat però també molt divertit. El davanter de l’Stoke també assegura que li agrada la banda, així com d’altres com The 1975 o Catfish & The Bottlemen. Les vinculacions musicals del conegut ‘Espàrrec’ no s’acaben aquí: el germà de la seva dona Abbey Clancy, John, és el frontman de la banda anglesa Judas. I d’altra banda, el passat mes de desembre, hores després de marcar un dels gols del triomf contra l’Arsenal, Crouch va ser fotografiat i gravat en un concert de Kasabian, ballant com un boig i fent crowdsurfing per sobre de la multitud; espero no trobar-me’l mai en un bolo, perquè tothom sap que per la maleïda lley de Murphy, segur que l”Espàrrec’ se’m posaria just al davant amb els seus 2 metres d’alçada…

Salut i felicitat, Dimitros!

Portades futboleres (8): The Farm ‘All Together Now’

dimarts , 30/12/2014

Cóm van les festes nadalenques, Dimitros? Bé, o en família? Jo m’he hagut de buscar l’excusa que els tirans sense ànima de l’ARA m’obligaven a fer un nou article al blog i no podia anar als àpats familiars per culpa d’ells, tot i les enormes ganes que tenia d’assistir-hi. I per fer creïble aquesta coartada, m’he hagut de buscar una història per escriure a L’Orella. Ara feia dies que no ens capbussàvem en l’apassionant món de les portades futboleres (un any i mig, concretament), i m’ha semblat bon moment per fer-ho, aprofitant que es commemora el centenari d’un fet històric d’aquells que un no acaba de veure clar si és real o si és obra d’un guionista de Hollywood. De fet, la història de la que us parlaré avui té la seva adaptació a la gran pantalla, en la pel·lícula francesa de 2005 ‘Joyeux Noël‘. I com ara us explicaré, també el món de la música s’ha fixat més d’una vegada en el que es va conèixer com ‘La Treva de Nadal’.

 Potser quan heu vist la portada del popular single de The Farm ‘All Together Now’ us haureu qüestionat què té a veure amb el futbol. Els que passeu la trentena segurament hagueu reconegut que el soldat de la portada rememora el popular joc de taula anglès de futbol Subbuteo. No sé vosaltres, però jo em vaig passar hores i hores de la meva infantesa jugant a aquest entranyable joc que encara conservo, i que no canviaria per tots els videojocs sobre futbol que existeixin al planeta. El cas és que la banda de Liverpool era molt futbolera i, coses de la vida, sabeu a quina ciutat anglesa es va inventar l’any 1929 el Newfooty, joc en què es va inspirar directament el Subbuteo a mitjans dels anys 40? Doncs sí, a Liverpool. I cóm lliguem a The Farm, la portada referida al Subbuteo amb un soldat, i la cosa aquesta de la Treva de Nadal? Doncs haurem de viatjar 100 anys enrere, a Bèlgica, en vigílies de Nadal, i en plena I Guerra Mundial…

Això que veieu just abans d’aquestes línies és una altra portada d’un disc; en concret, ‘Ypres‘, l’àlbum que ha fet la meravellosa banda britanica Tindersticks per a l’exposició permanent sobre el centenari de la Guerra Mundial a la localitat belga d’Ypres, a la regió de Flandes i bastant a prop de la frontera francesa, on es va concentrar un dels principals i més sagnants focus de violència de la Gran Guerra. El disc es mou en instrumentals atmosferes desoladores i ombrívoles que et permeten imaginar-te a la perfecció el que devien sentir tots els que allà van haver de combatre. En una banda, soldats anglesos i francesos; i en l’altra, alemanys, austríacs i hongaresos. Pel que sembla, la nit del 24 de desembre de 1914, enmig de la neu i el fred gèlid, els soldats del front alemany van rebre menjar i licors extra, es van començar a animar, i van començar a cantar nadales. Des del costat britànic ho van escoltar, i van replicar amb nadales pròpies en anglès. I segons van explicar alguns supervivents a la premsa britànica, quan del seu costat van començar a cantar la tradicional nadala ‘O Come All Ye Faithful‘, els germànics es van unir amb la versió en llatí ‘Adeste Fideles‘. I a partir d’aquí, i tot i la desconfiança inicial, tots dos bàndols van iniciar una improvisada treva nadalenca, on en lloc d’intercanviar trets i bombes, es van bescanviar tabac, alcohol i fotografies i històries personals amagades sota aquells uniformes. I, pel que sembla, també es va improvisar un partit de futbol amb una pilota feta a mà amb teles i robes. Van guanyar els alemanys per 3 gols a 2, però ni que fos per una vegada, el resultat no importava gens ni mica…

Tot i que alguns posen en dubte l’existència real d’aquest partit per la pau, no ens hauria d’estranyar que això hagués passat realment. Tal i com explicava la revista Panenka en el seu nº 32, la I Guerra Mundial va comptar amb la participació de milers de futbolistes que es van allistar per combatre als camps de batalla. Fins i tot, a l’exèrcit britànic existia un batalló format per futbolistes: el ’17th Service Battalion Of The Middlesex Regiment’, format per uns 400 soldats, i que tenia el sobrenom del Batalló dels Futbolistes. I pel que sembla, van inspirar a molts altres futbolistes professionals i amateurs, a banda d’empleats dels clubs, a allistar-se en l’exèrcit britànic. I també futbolistes italians, francesos, belgues o escocesos (la plantilla del Hearts sencera, per exemple), van prendre part en la Gran Guerra.

The Farm van fer ballar el món amb una cançó antibel·licista… tot i que molts ni ho sabien

I tornant al quid de la qüestió, la banda anglesa The Farm va prendre aquesta història com a inspiració per a la lletra del que va ser el seu gran èxit: ‘All Together Now’. La van publicar l’any 1990, i comptava amb la col·laboració de Suggs, el cantant dels mítics Madness, que es va ocupar de la producció. Segons explicava el cantant i compositor Peter Hooton a la BBC, volia expressar el triomf de la humanitat per sobre de l’atrocitat de la guerra, en què gent de classes obreres eren obligats a lluitar amb gent amb la que tenien moltes més coses en comú que amb els dirigents que els enviaven a morir als camps de batalla. La lletra de la cançó conté frases com A spirit stronger than war was working that night, December 1914 cold, clear and bright. Countries’ borders were right out of sight. They joined together and decided not to fight”, o també “The boys had their say they said no. Stop the slaughter and let’s go home”, que reflecteixen a la perfecció la total incomprensió per l’absurditat de la guerra. La cançó va arribar al nº4 de les llistes de singles britàniques, i es va convertir en un gran èxit ballat a tot el món:

 Curiosament, els lligams futbolístics de la cançó no acaben aquí: i és que ‘All Together Now’ ha estat utilitzada per cadenes de TV com Sky Sports per als seus programes i retransmissions futbolístiques, per clubs com l’Everton, o fins i tot la versió que van fer Goleo VI & Atomic Kitten es va utilitzar de cançó oficial del Mundial de futbol d’Alemanya 2006. I possiblement una de les interpretacions en directe més emotives de la cançó va ser al 1994, quan els The Farm la van tocar a Anfield, acompanyats d’altres personatges famosos de la ciutat, abans del darrer derbi entre Liverpool i Everton amb l’antiga grada de The Kop. Ho van fer davant la mítica graderia, que va ser posteriorment demolida per adequar-la als nous temps amb grades que permetessin a tots els espectadors romandre asseguts.

Amb tot, els The Farm no són els únics músics que han utilitzat la Treva de Nadal per fer una cançó. L’any 1983, l’ex-Beatles Paul McCartney va editar el disc ‘Pipes Of Peace’ (pipes de la pau), i per al single homònim va fer un videoclip recreant aquest episodi històric, amb partit de futbol inclòs, on ell mateix interpretava a un soldat de cada bàndol:

Coincidint amb el centenari d’aquests fets, un munt d’actes commemoratius han recordat l’episodi. La UEFA ha erigit un monument a Ploegsteert, Flandes i ha gravat el vídeo que podeu veure just a sobre, amb la participació de futbolistes com Sir Bobby Charlton, Rooney, Lahm, Bale, Lloris, Breitner, o el mateix Platini; a mitjans de desembre, dos equips de futbol formats per soldats alemanys i britànics van recrear el partit de la pau al camp de l’Aldershot FC anglès, i que van guanyar els locals per 1-0. També es va organitzar un torneig de futbol base a Ypres, amb la participació entre d’altres del Chelsea, Liverpool, Schalke 04, PSG, Anderlecht o del Hearts escocès (en memòria dels seus ex-futbolistes caiguts en combat); un torneig que es va disputar en un nou camp de futbol donat per la Premier League a la localitat belga. També s’ha regravat la cançó amb el mateix Peter Hooton, artistes britànics com Mick Jones (The Clash), els Proclaimers o I Am Kloot, i un cor de 60 nens britànics i alemanys de categories inferiors d’equips de la Premier League i la Bundesliga, sota el nom ‘The Peace Collective':

I, per acabar de lligar la història, dins d’una campanya benèfica destinada als soldats britànics que lluiten a l’Afganistan, els The Farm han reeditat ‘All Together Now’. I és que, 100 anys després, i per molta evolució i molts missatges de pau que ens vulguin vendre, l’ésser humà continua sent igual d’imbècil, i no ha après res de res…

————————————————————–

PD1: Avui acabo amb 3 post-dates. La primera, inevitable en aquestes terribles dates d’horror i depressió. I és que cada any hi ha molts clubs i futbolistes que es deixen portar per la febre nadalenca per amenaçar-nos amb alguna interpretació musical de gust dubtós. I el cert és que, en el cas dels futbolistes de l’Arsenal Szczesny i Rosicky, n’hi ha un que destaca per sobre de l’altre deixant-se anar amb electricitat heaviata…

PD2: Una història curiosa que ens apropaven els companys del diari Sport. La de Kevin Walker, futbolista del Djurgarden suec que va guanyar el concurs televisiu ‘Pop Idol’, i s’ha convertit també en un fenòmen musical del seu país. Fins i tot va cantar amb Robbie Williams a la final del concurs a la televisió sueca…

PD3: I parlant de Robbie Williams, aquest és també el nom d’un futbolista de l’Stanley, equip anglès que es va enfrontar a la Carling Cup al Watford, equip dels amors d’Elton John. No us perdeu l’incident que li va passar al popular cantant en el reportatge televisiu gravat com a prèvia del partit. No té un pèl de tonto, sir Elton…

Futbolistes i músics es mullen a Escòcia… (i no passa res)

dijous, 18/09/2014

Amy McDonald, Franz Ferdinand o Mogwai han donat suport a la independència escocesa

Escòcia i el Regne Unit viuen aquest dijous 18 de setembre una jornada històrica, i personalment no puc més que sentir una enorme enveja pel modèlic procés que han seguit partidaris del ‘Yes’ i del ‘No’. Les comparacions sempre són odioses, però molt haurien d’aprendre els polítics de casa nostra (els del ‘Sí’ i els del ‘No’) de la campanya que s’ha fet a Escòcia, del respecte entre uns i altres, o dels arguments, estudis detallats o llibres blancs que han presentat els partidaris de les dues posicions per que tothom pogués votar amb el màxim de coneixement de causa i responsabilitat històrica (és a dir, tot el que encara no s’ha fet aquí), sense tenir la sensació que tot fos una cortina de fum per tapar altres problemes i mancances socials molt greus. Obviament, tampoc cal ser ingenu ni creure que tot hauran estat flors i violes: segur que hi haurà hagut moviments subterranis de tota mena i enfrontaments dialèctics, però el cert és que la Gran Bretanya ens porta uns anyets d’avantatge en quant a cultura democràtica. I una altra cosa que envejo és la completa normalitat amb la que futbolistes o músics (entre d’altres àmbits) s’han pogut expressar en favor d’una opció o una altra sense que els assenyalessin amb el dit com a criminals, terroristes o causants de ‘fractura social’ i altres ridícules acusacions de mediocres irresponsables polítics que no tenen arguments i només volen avivar el foc, sigui d’un color o de l’altre (segons aquesta regla de tres, la democràcia provocaria ‘fractura social’ perquè divideix la societat en opinions diverses; suposo que en el fons només estan delatant els seus desitjos de tornar a altres règims pre-democràtics…).

Franz Ferdinand, al concert pel ‘Yes’ a l’Usher Hall d’Edimburg

Dins aquest clima de normalitat democràtica, artistes de talla internacional com Franz Ferdinand, Mogwai o Amy Mc Donald han participat activament en la campanya en favor de la independència d’Escòcia. Ara fa uns dies, tots ells van actuar en un concert de la campanya del ‘Yes’ a l’Usher Hall d’Edimburg, on van tocar també artistes com Frightened Rabbit, membres de Deacon Blue o el raper Stanley Odd. I han estat molts altres músics escocesos i també d’altres parts de la Gran Bretanya els que s’han posicionat sobre el referèndum d’independència. Entre els favorables al ‘Yes’, Annie Lennox, el cantant de Belle & Sebastian (Stuart Murdoch) o el de Biffy Clyro (Simon Neil), Isobell Campbell, o els Proclaimers, que van donar 10.000 lliures a la campanya pro-independència, i ho argumentaven així:

També han arribat adhesions a la causa del ‘Yes’ de músics britànics de fora d’Escòcia, com el cantautor Billy Bragg o l’ex-líder del Smiths, Morrissey (fent un dels seus ocurrents jocs de paraules, canviant el nom de United Kingdom pel de ‘United King-Dumb’), així com d’altres com la islandesa Björk, que a la seva pàgina de facebook va canviar la lletra de la seva cançó de 2008 ‘Declare Independence’ (originalment inspirada en els casos de les Illes Feroe i Groenlàndia), i la va adaptar al fet escocès:

I del costat del ‘No’, també han tingut opinions favorables d’autèntics tòtems de la música britànica: Mick Jagger, Paul McCartney, Sting (que van signar la campanya ‘Let’s stay together’), Bryan Ferry, David Gilmour o Rod Stewart s’han mostrat partidaris de la permanència d’Escòcia dins el Regne Unit. També ho va fer David Bowie, en boca de la model Kate Moss, quan en la cerimònia dels premis Brit Awards va adreçar el missatge “Escòcia, queda’t amb nosaltres”:

Les paraules de Bowie van ser replicades irònicament pels Belle & Sebastian, en la posterior entrega dels premis de la revista NME:

També músics escocesos s’han mostrat partidaris de seguir units a la Gran Bretanya, com ara el líder dels Primal Scream, Bobby Gillespie, que deia en una entrevista al diari unionista Daily Record que mai li han agradat els nacionalismes, o el bateria dels Travis, Neil Primrose, que amb tota naturalitat defensava al web mexicà ‘Sopitas’com’ que es faci el referèndum, assegurant que ell creu que el millor per a Escòcia és mantenir-se dins el Regne Unit.

I mitjans com ‘Popcop’ o ‘The Guardian‘  han fet en els darrers mesos enquestes entre músics en què també membres d’altres bandes com Teenage Fanclub, Django Django, The Beta Band o Glasvegas parlaven sobre el referendum.

I també el món del futbol ha participat amb naturalitat del debat sobre la independència. Un dels escocesos m´s il·lustres, Sir Alex Ferguson, va donar diners a la campanya del ‘Better Together’ (‘Millor units'; això de què em sona?) favorable al ‘No’ a la independència; i un grup de futbolistes i entrenadors mítics del país van formar un equip simbòlic reclamant el vot pel ‘No’. Un equip amb la particularitat que era capaç d’ajuntar mites del Celtic i dels Rangers, cosa realment inèdita. Poca broma amb alguns dels noms: Alex McLeish, David MoyesBarry Ferguson, Bertie Auld, Denis Law, Ally McCoist, Derek Johnstone

Futbolistes d’ambdues preferències han participat fins i tot en debats radiofònics de la BBC donant els seus arguments, com ara aquest cara a cara entre el capitaà del Hearts Michael Stewart (votant del ‘Yes’) i el defensa del Dundee Matt Lockwood. Us imagineu que aquí poguéssim viure debats similars, amb arguments, respecte recíproc, i un to d’absoluta calma i reflexió? Jo tampoc…

I en les files dels votants pel ‘Yes’ també tenim a un dels futbolistes escocesos més coneguts a Catalunya: l’ex-futbolista de Barça i Espanyol Steve Archibald, que s’ha mostrat públicament favorable a la independència durant tot el procés, assegurant que el govern britànic només es preocupa de la seva pròpia riquesa i que esdevenir un nou estat implicaria autogovern, autocontrol i autoestima. I ja que som a l’Orella de Chyrgysnkiy, no vull deixar la oportunitat per recordar aquella nit del 6 de maig de 1982 en què Archibald va cantar al mític programa musical de la BBC ‘Top Of The Pops’. A unes poques setmanes del mundial de futbol d’Espanya, i dies abans que el Tottenham jugués la final de la FA Cup contra el Queens Park Rangers a Wembley (la van guanyar al ‘Replay’), el posteriorment jugador culer i perico va cantar dues vegades en el mateix programa, fet inèdit fins llavors: ‘Archi‘ va sortir amb la selecció escocesa a cantar la terrible ‘We Have A Dream’, i també amb els companys de vestidor als Spurs a cantar ‘Tottenham Tottenham’ (també digna d’una nit d’estiu a Lloret). Jutgeu vosaltres mateixos, però el preferia marcant gols amb l’orella (la seva, no la de Chyrgysnkiy) o quan cobrava a tant per gol marcat a Sarrià…

I el Mundial el va decidir un ‘Belieber’…

dilluns, 14/07/2014

Marco Reus i Mario Götze, dos fans de Justin Bieber

Götze vol dir ídol (o déu) en alemany, i aquest terme serveix tant per descriure l’heroi del Mundial 2014 guanyat per la Mannschaft com un dels seus artistes preferits. I és que el ‘Messi germànic’ al que Cristiano Ronaldo va menysprear un dia dient que no sabia qui era, ja pot pressumir d’haver marcat el gol del triomf en un títol al que el portuguès no podrà aspirar mai ni en els seus somnis més humits. I, com ha manifestat en algunes entrevistes (com, per exemple, en aquesta a mitges amb el seu company de generació Marco Reus  a la versió alemanya de la revista GQ), al petit Mario li agrada el cantant canadenc per a adolescents Justin Bieber. No em poseu aquestes cares; és cert que el nano ja té 22 anyets i ja hauria de començar a escoltar altres coses amb una mica més de contingut, però és futbolista, ja sabeu… tot i assegurar que no se sap les lletres de les cançons com al seu amic Reus, diu que li agrada escoltar les cançons de Bieber “per diversió”, i el cert és que fins i tot li ha copiat els tupés i pentinats en alguna època (ja està inclòs en l’anterior entrada sobre els dobles musicals del Mundial…). Hi té un aire, cosa que no sé si parla massa bé d’ell…

En d’altres ocasions, Götze també ha manifestat la seva predilecció per altres estils musicals, però tampoc sortiria massa del mainstream més comercial de radiofòrmula. Segons ha explicat alguna vegada el futbolista del Bayern de Munic, abans de començar els partits, li agrada escoltar hip-hop i… R&B (sí, un altre pal musical molt de futbolista, cert). I entre els artistes o cançons que cita, ‘Sweat’ del raper Snoop Dogg, temes de Lil’ Wayne, o el “Just can’t get enough” de Black Eyed Peas:

I la relació entre la Mannschaft campiona del món i la música petarda no acaba aquí, i és que, sabeu amb qui han celebrat els jugadors el títol de campions del món? Amb la cantant Rihanna, que després de passar-se tot el mundial flirtejant amb la selecció argentina i tirant-li els trastos al porter Romero, va aparèixer així hores abans de la final, va donar suport Alemanya a Maracanà (ensenyant el sostenidor en el gol del triomf), i es va fotografiar després amb els jugadors alemanys, Götze inclòs:

I un mite del rock que també va ser present a la final de Maracanà va ser Mick Jagger, tot i que Anglaterra no va passar ni de la 1ª ronda:

A Jagger a Brasil l’acusen de portar mala estrugança, perquè abans ja havia presenciat l’històric Brasil 1 – Alemanya 7 de semifinals, i fins i tot un programa humorístic brasiler li va regalar una samarreta d’Argentina per que li portés mala sort a la final. Ben mirat, també podríem girar la truita i assegurar que el mític cantant ha estat talismà per a la Mannschaft…

————————————————————————————–

PD: La primera postdata, sense deixar de parlar de Mick Jagger ni del Mundial, per a un altre futbolista que el va jugar i es diu Mario: i és que el croat Mandzukic es va presentar com a nou fitxatge de l’Atlètic de Madrid amb una samarreta del cantant del Stones:

PD2: La foto anterior me la va passar el meu dealer per excel·lència, l’Oriol Rodríguez, i és que de la mateixa manera que hi havia un cinquè Beatle, ell és el segon Dimitro de l’Orella. I precisament l’Uri, en l’últim número de la revista Panenka, fa una entrevista molt recomenable amb el cantant Jero Romero, on l’ex-cantant dels Sunday Drivers recorda la seva època com a futbolista del Toledo (on va jugar al costat de mites del futbol d’abans com Marina, Moj o el més recent Casquero). Jo de vosaltres correria al quiosc a per ella (no per res)…

PD3: I encara una altra postdata, en aquest cas vinculada al festival Cruïlla que s’ha fet aquest cap de setmana a Barcelona. Per començar, perquè els porto-riquenys Calle 13 van aprofitar la visita a Catalunya per passar-se pel Camp Nou:

I com acostuma a passar en aquests casos, altres artistes que van tocar al festival també van mostrar les seves preferències futboleres a sobre de l’escenari. És el cas dels nord-americans Macklemore & Ryan Lewis, que van aparèixer amb la samarreta del Barça i una senyera, tal i com ensenyen les fotografies de Pablo Bustos al facebook del festival o algunes penjades a les xarxes socials per assistents al Cruïlla. Tòpics de la música o sentiments reals? Crec que em decantaria per la primera resposta…

El concert en sí va ser una ‘petardada’ digna de Lloret de Mar. Així que, si teniu curiositat per la música que va sonar al Cruïlla, us recomanaria més aviat la d’artistes de la talla de Damon Albarn, Vetusta Morla, The Selecter, Band Of Horses, Imelda May (emotiu homenatge a Tommy Ramone; D.E.P.) o, per sobre de tots, la meravellosa Valerie June. Salut, Dimitros…!

Busquem l’onze musical del Mundial de Brasil 2014

divendres, 4/07/2014

Cóm va, Dimitros? Gaudint de la caloreta, el sol i el Mundial? Mentre esperava a veure els partits de quarts de final que comencen avui, he pensat en passar-me per aquí, amb l’excusa del Campionat del Món de Brasil. Com que durant aquests anys d’història de l’Orella de Chygrynskiy ja hem anat ensenyant cançons cantades per alguns dels protagonistes del mundial (Mesut Özil, Clint Dempsey, Lukas Podolsky…), m’he decantat per un altre tipus de vinculacions musicals molt més superficials. No us queixeu, que estic de vacances, i prou faig utilitzant el meu cervell privilegiat a aquesta hora de la migdiada. Així que aquí va un inici de proposta d’onze musical del Mundial de Brasil 2014… a partir de similituds físiques entre els futbolistes/entrenador i alguns artistes de la història del rock i la música popular. Si teniu propostes per completar l’onze, me les feu arribar pels comentaris o twitter, i les anem sumant als pròxims dies…

COS TÈCNIC:

JOACHIM LOW / BRETT ANDERSON (SUEDE)

 

 

 

 

 

 

LOUIS VAN GAAL / JOSH HOMME (KYUSS/ QUEENS OF THE STONE AGE)

 

 

 

 

 

 

 

 

PORTER:

OCHOA / DAVID BISBAL

 

 

 

 

 

 

(per qüestions de #valors, em nego a entrar i buscar a Youtube una cançó d’aquest paio…)

DEFENSES:

 

 

 

MIGCAMPISTES:

MESUT ÖZIL / WIN BUTTLER (ARCADE FIRE)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LUKA MODRIC / DAVID GUETTA

 

 

 

 

 

 

(demano 10o0 disculpes a les vostres orelles per posar-vos aquesta m… ehhh, d’aixòòòò… cançó…)

 MARIO GÖTZE / JUSTIN BIEBER

 (que no, que no…)

DAVANTERS:

DIEGO COSTA / TOM WAITS

 

 

 

 

 

 

 

 HUNTELAAR / BIMBA BOSÉ

 

 

 

 

 

 

 

(ídem de ídem al comentari de David Guetta…)

MITROGLOU / TINO CASAL

 ———————————————————————————-

PD: En cap cas això és una recomenació, però com que diuen que els periodistes som “notaris de l’actualitat” i totes aquestes mandangues, deixo constància del disc oficial de la FIFA amb les ‘cançons del mundial’. Només de veure noms com Pitbull, Jennifer López, Shakira o Carlinhos Brown ja em venen suors fredes, marejos, calfreds i nàusees…

PD2: Ja poden dir que el ‘soccer’ no interessa als Estats Units, però cada vegada es viu amb més passió. Aquests dies, algunes bandes indie han manifestat a les xarxes socials el seu suport a la selecció, com ara els Pains Of Being Pure At Heart

PD3: I ja que parlem d’aquesta banda, recordeu l’article que vam fer fa ja un temps sobre Pat Nevin, el jugador-dj que va fitxar pel Chelsea a canvi d’un concert de New Order? Doncs ha estat al Mundial, lluint la samarreta dels Pains…

El dia que Sir Alex Ferguson va plantar Frank Sinatra

dijous, 20/03/2014

Sir Alex Ferguson. Nom llegendari a la història del Manchester United i el futbol mundial. Si comencéssim a enumerar els seus títols i xifres de récord a la banqueta d’Old Trafford, estaríem fins  demà, així que millor centrem-nos en el que ens interessa: els seus vincles musicals. I és que Fergie, als seus 72 anys, té Ipod i compte d’Spotify, tal i com ha reconegut en entrevistes a mitjans britànics. I, com ens vam trobar en parlar d’un altre tècnic de la seva lleva, Terry Venables, l’entrenador escocès té especial gust pels crooners, així com alguns noms clàssics del country.  En diverses ocasions, Ferguson ha citat entre les seves preferències noms com Dean Martin, Nat King Cole, Matt Monro, Willie Nelson, Patsy Cline, o d’altres més recents del pop més comercial com Annie Lennox o el cantant de Simply Red Mick Hucknall…

Sabeu qui és aquest futbolista del Rangers’67 amb un disc de Ray Connifff & His Orchestra…?

…però segurament per sobre de tots aquests noms, n’hi ha un altre al qual l’ex-entrenador del Man United admira especialment: Frank Sinatra. Tota una icona per a molta gent de la seva generació, gràcies als seus discos, les seves pel·lícules i el seu posat de mafiós elegant. I Ferguson no en va ser cap excepció. I va resultar que a l’abril de 1989, Sinatra actuava durant 5 dies seguits al Royal Albert Hall de Londres, acompanyat de Sammy Davis Jr. i Liza Minnelli. I l’últim concert era dissabte 22 d’abril, coincidint amb un partit del Manchester United a Londres: concretament, a l’estadi Selhurst Park, que llavors acollia els partits com a local del Charlton Athletic. Aquella nit, després del partit, Ferguson estava a punt de fer realitat un somni: conèixer Sinatra, en un sopar on havien de coincidir La Veu i Fergie…

Sinatra, Minnelli & Sammy Davies Jr, a la gira de 1989 que els va portar al Royal Albert Hall

Al 1989, Ferguson complia la seva tercera temporada a la banqueta dels Red Devils, i les coses no anaven massa bé. Un mal inici de lliga va condemnar l’equip a la zona mitja de la taula; eliminats de la FA Cup i de la League Cup, sense poder jugar a Europa per la sanció als clubs anglesos derivada de la tragèdia de Heysel, amb lesions d’homes claus, i amb la marxa al mes de març d’un home important com Gordon Strachan, l’equip arribava al partit al camp del Charlton Athletic en la desena plaça. I aquell 22 d’abril, el partit es va tórcer de bon inici, quan al minut 7, Steve Bruce va cometre penal sobre Williams, i el col·legiat Kelvin Morton el va assenyalar. Reid va transformar la pena màxima, Mark Hugues ni cap altre jugador del United no van ser capaços d’empatar en els 83 minuts restants, i Ferguson es va emprenyar com una mona. Fins al punt que va enviar a pastar fang el sopar amb Sinatra, i va pujar a l’autobús de l’equip per tornar cap a Manchester!

L’afició del United reclamant que fessin fora Ferguson en aquell difícil 1989. Poc li va faltar…

Anys després, Ferguson va admetre que aquella va ser una de les poques decisions de les que s’ha penedit a la seva vida. Però recordant escenes com les de la bota al cap de David Beckham, no em vull ni imaginar cóm hauria pogut acabar aquell sopar amb Sinatra: “Des del meu punt de vista, tu no pots colpejar Sinatra. Aquella nit jo no estava d’humor per sopar amb ningú, així que vaig agafar el bus i vaig tornar cap a casa. Vam perdre al camp del Charlton, i vaig cancel·lar el sopar”. Una decisió dràstica, i que s’entén millor coneixent detalls de la psicologia del personatge en aquells anys: “Llavors estava obsessionat amb tot el que tingués a veure amb el United, i fins i tot la meva dona em va recomanar que m’interessés per altres coses: em vaig comprar un parell de cavalls, vaig tornar a jugar a golf, i em vaig començar a interessar pels vins. Mica en mica, em vaig adonar que havia de buscar altres coses en les que focalitzar la meva energia i no obsessionar-me amb tot el que estava passant a Old Trafford”. I aquella va ser una bona recepta per superar el moment més difícil al United. Ni que fos a costa de enviar a pastar fang la oportunitat única de conéixer al seu ídol…

Com a apèndix musical vinculat amb Ferguson, un parell d’apunts més: l’ex entrenador del Man U va explicar en el seu dia que el seu amor per la música el va portar a buscar-se un tutor que l’alliçonés per tocar el piano (afició que comparteix amb futbolistes com Víctor Valdés o, com ja vam explicar en el seu dia, Alexis Sánchez). A Ferguson li han fet alguns tributs musicals de bona intenció però dubtós gust, però el que va estar prou bé va ser la playlist que li van preparar a Old Trafford en el seu partit de comiat davant el Swansea, el passat 12 de maig de 2013: bandes de l’escena Manchester com Stone Roses, Charlatans, Happy Mondays, New Order, The Smiths, James… d’altres de la seva Escòcia natal com els Soup Dragons, clàssics del rock de tots els temps com Iggy Pop, Creedence Clearwater Revival, Judas Priest, etc o, per descomptat, alguns dels seus crooners perefrits, com Nat King Cole, o Frank Sinatra… gaudiu-la, Dimitros!

PLAYLIST ADÉU SIR ALEX FERGUSON

———————————————————————————-

PD: I una post-data amb un no-protagonista del Clàssic del pròxim diumenge. I és que, dimarts passat, en el partit de Champions, Jesé es va fer una greu lesió que el tindrà fora dels terrenys de joc una bona temporada. Tot i ser jugador del Madrid, us he d’admetre que aquest noi no em cau especialment malament. Sobretot, des que el seu gol a darrera hora en el partit al Camp Nou de fa uns mesos em va donar la porra que havíem fet a La Xarxa. Sigui com sigui, no m’estranyaria que la seva mala fortuna tingui alguna cosa a veure amb les seves col·laboracions musicals que algú hauria de denunciar al Tribunal de La Haia. Tingueu el Primperan a mà abans d’escoltar-les…

 

Stephen Malkmus, Pavement, i el Hull City

dijous, 16/01/2014

 Imagen 9.jpg

 Aquest dimarts visita Catalunya Stephen Malkmus, amb la seva banda The Jicks, en un concert a la sala Bikini de Barcelona. Com molts sabreu, Malkmus és el líder d’una de les bandes de rock independent americana més genuïnes dels anys 90, els imprescindibles Pavement. Uns mestres del pop psicodèlic i la quotidianitat burleta que van endolcir l’adolescència (i post-adolescència) de molts dels que els vam descobrir en aquells dies, gràcies a delicioses cançons com aquestes:

 Sí, ja torno al text, que com continuï posant vídeos, us enllaço tota la discografia de Pavement… la banda d’Stockton es va separar l’any 2000 (tot i que al 2009 van decidir reunir-se coincidint amb el 20è aniversari de la seva creació) i Malkmus va iniciar un projecte amb el seu nom, que amb el temps va afegir també en la nomenclatura oficial a la banda que l’acompanyava, The Jicks. Ja fa 13 anys del seu primer disc, i ara presentaran ja el seu sisè disc d’una trajectòria irregular però amb moments igualment brillants..

Segurament, ni Pavement ni Malkmus semblarien el prototip més arquetípic dels fans del futbol, però el cert és que sí que tenen vinculacions amb l’esport rei. I, més concretament, amb un club del qual ja havíem parlat en aquest blog per culpa dels Housemartins: el Hull City. “Què collons tindrà a veure una banda universitària americana amb un club de segona fila del futbol britànic?”, potser us preguntareu. Doncs la culpa de tot la tenen la gent que treballava a la banda (i posteriorment amb Malkmus amb The Jicks) darrere els escenaris, que eren precisament d’aquesta ciutat de la regió de Yorkshire, Anglaterra. Per exemple, Andy Dimmock, tècnic de guitarra que també ha treballat amb artistes com Jarvis Cocker, Mogwai, Elastica, Franz Ferdinand o The Beautiful South, i que és soci del Hull City.

Una altra vinculació dels Pavement amb la ciutat de Hull i el seu equip de futbol ve de la mà de la banda local Salako i de les curses de cavalls (sí, estranya barreja, gairebé tan psicodèlica com les cançons de la banda d’Stockton). Els membres d’ambdós grups tenien amistat després d’haver girat junts; qui va ser bateria dels Pavement Bob Nastanovich era molt aficionat a les curses de cavalls i en tenia uns quants: a un d’ells el va anomenar… Hull City Tiger! (i és que no hem d’oblidar que ‘tigres’ és el sobrenom que se li dóna a l’equip groc-i-negre). I en honor al cavall del bateria de Pavement, els Salako van titular amb el seu nom la primera cançó de l’EP de 5 cançons ‘Ventimiglia 120899′, que sonava així

I aquesta no és la única cançó de l’univers Pavement relacionada amb el Hull City. La primera (i brillant) cançó del penúltim disc d’Stephen Malkmus i els Jicks (‘Mirror Traffic’) es diu precisament ‘Tigers’, i en el vídeo es veu a un tigre jugant a futbol…

I tot i que un mai acaba de saber del cert si Malkmus parla seriosament o no, i en alguna entrevista ha admès que durant el temps ha anat canviant d’equip en funció de les fílies de la gent que l’envoltava (Oakland Stompers, Luton, Crystal Palace, Queens Park Rangers…), el cert és que en nombroses entrevistes recents continua manifestant el seu suport al Hull City i un cert coneixement de l’actualitat del club de Yorkshire i el gust per futbolistes com Theo Whitmore o Ian Goodison, tot i que admet que mai ha vist en directe un partit dels ‘Tigers’. A més, en alguna ocasió també ha revelat que prefereix que guanyi la selecció d’Alemanya a la dels Estats Units (durant un temps va estar vivint a Berlin), i que ell és més d’esportistes individuals que d’equips, destacant el seu favoritisme per futbolistes com Mesut Özil o Phillip Lahm.

 I encara un últim vincle amb Pavement i el futbol; i és que encara no he aconseguit descobrir de quin equip és la samarreta que porten els membres de la banda en aquesta fotografia. Alguna idea, Dimitros…?

———————————————————————————————-

PD: La primera post-data d’avui per a un grup que em va fer conèixer en Carles Vinyas a través de twitter: es tracta d’una banda de punk-hardcore anomenada Stoichkov; i com ja us podeu imaginar pel nom del grup, i de les cançons ‘Barcelona Supporters’ i  ‘Messi Nois’ que conformen aquest single, merengons precisament no serien…

Imagen 10.jpg

PD: Com sabeu, ahir els Depeche Mode van actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona; doncs el dia abans, alguns dels seus components van visitar l’entrenament del Barça a la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, i es van fer algunes fotografies amb la plantilla blaugrana. Hi van ser Peter Gordeno, Andy Fletcher i Martin Gore, però al cantant i líder Dave Gahan no se li va veure el pèl…

PD3: I també un apunt musical vinculat a l’Espanyol; i és que ahir l’equip blanc-i-blau va protagonitzar una emocionant i patida victòria davant l’Alcorcon en la ja coneguda a internet com a ‘Copa del pare de la imputada’. I en aquesta remuntada hi va tenir a veure el cantant canadenc de hard-rock Danko Jones, que és qui posava música al vídeo promocional del club blanc-i-blau, amb la cançó ‘Bounce‘ del seu disc ‘I’m Alive And On Fire':

 

D.E.P. Eusébio; les cançons de ‘la Pantera Negra’

dimarts , 7/01/2014

La vigília de la Nit de Reis ens va deixar un dels jugadors més màgics de la història del futbol: Eusébio da Silva Ferreira. Com ja haureu llegit en 1.000 llocs, La Pantera Negra’ ho va guanyar pràcticament tot amb el Benfica dels 60, tant a nivell individual com col·lectiu, i va portar la selecció de Portugal al tercer lloc del Mundial ’66. Ahir va ser acomiadat a l’estadi del Benfica, tal i com ell desitajava, en una emotiva i multitudinària cerimònia. Particularment, el recordo anecdòticament com el mite futbolístic que em va negar una entrevista per al programa ‘Hat Trick’ de COMRàdio (amb el gran Damià López, ara a RAC1), en l’entrenament previ a Montjuïc del partit de UEFA contra l’Espanyol al 2007; al dia següent, però, en la retransmissió del partit amb Eduard Cabré, Màgic Díaz, Joan Batllori i companyia, es va enrecordar de mi, i llavors sí em atendre amb tota l’amabilitat del món; bipolaritats pròpies del genis, suposo. En la tornada d’aquells quarts de final a Da Luz, Gorka Iraizoz va fer una de les aturades més increïbles i miraculoses que recordo, en una rematada a boca de canó de Miccoli. I tots els pericos hauríeu de saber que va ser gràcies a la foto de Bela Guttmann que vam posar amb en David Amador a l’estudi 3 de la COM, i que va provocar els desitjats efectes talismànics per a l’Espanyol i la continuació de la llegendària maledicció per al conjunt de Lisboa…

…deixant les batalletes d’avi-‘cebolleta’ i tornant al tema, quan m’he capbussat a la xarxa per buscar vinculacions musicals d’Eusébio, he trobat un interessant article de l’edició portuguesa del diari Público, on es recopil·len algunes cançons inspirades per la Perla de Moçambic (concretament era de Maputo, com l’experico Armando Sa). I, lògicament, les bandes coetànies als anys daurats del futbolista van ser les primeres en homenatjar-lo. Per exemple, les bandes ye-yé de l’època, com ara Os Sheiks. Considerats els Beatles portuguesos, aquest grup format per Paulo de Carvalho, Fernando Chaby, Carlos Mendes i Jorge Barreto, combinaven versions de cançons de Nancy Sinatra, Beatles o el ‘Summertime‘ de Gershwin, amb cançons pròpies, com ‘Missing You‘ o ‘Tell Me Bird‘. I l’any 1966 també li van dedicar una cançó al futbolista moçambiquès, a proposta del seu segell discogràfic -Valentim De Carvalho-, i tot i que alguns dels membres de la banda eren de l’Sporting de Lisboa:

Només 3 anys després, al 1969, va ser una altra banda portuguesa la que es va fixar en el millor futbolista portuguès de tots els temps: van ser els Conjunto Sem Nome (literalment, ‘Grup sense nom’), format per Ruy Nunes, José Correia, Adelino Vellez i Antonio Braga. Una banda obertament benfiquista, tal i com revelen les cançons i portades que van protagonitzar per a les seves gravacions, de caràcter popular: peces com ‘Benfica Twist’, ‘Ser Benfiquista’, ‘Os Velhotes Do Benfica’, ‘O Que È O Que Benfica Tem‘, ‘Marcha Dos BiCampeoes Europeus’ o el tema dedicat a la Perla Negra, ‘O Joelho Do Eusébio’, de marcats aires folclòrics:

07f5c212-a3ab-11e2-8409-1378531513f9.jpg09f4ae20-a3ab-11e2-84f5-574fa185229e.jpg

Conjunto+Sem+Nome+f_1272451626986cc1b.jpgBenfica.jpg

Ja amb Eusébio retirat, l’any 1980 es va formar a Portugal una banda de pop anomenada Salada De Frutas (sí, sí, ‘amanida de fruites'; un nom gairebé tan terrible com la seva música, com veureu de seguida…). La banda la van formar la cantant Lena d’Água, Luís Pedro Fonseca, i Zé Da Ponte. Posteriorment s’incorporen d’altres membres, com Guilherme Inés, o Zé Carrapa. Al 1981 van editar el seu segon disc, ‘Se Cá Nevasse…’, i a la cançó del mateix nom que obria el disc, recorden a la Perla de Moçambic en la frasse: “Se o Eusébio ainda jogasse / Ai que fintas ele faria um dia” (una cosa així com “Si Eusébio encara jugués, quines fintes faria”):

Més recentment, el virtuós guitarrista Rui Carvalho (conegut artísticament com Filho da Mâe) va publicar el disc ‘Palacio’. La quarta cançó d’aquest àlbum es diu ‘Eusébio No Deserto’ (‘Eusébio al desert’), una metafòrica cançó inspirada en el futbolista de Moçambic, i en les seves qualitats com a portuguès:

I no ens volem oblidar d’una banda gal·lesa de post-punk que l’any 2007 va editar un EP de 6 cançons anomenat ‘Beth Yw Hyn?‘ (‘Què és això?’). El nom de la banda, tot un homenatge amb accent inclòs: Eusébio.

———————————————————————————————–

PD: La primera postdata d’avui, per a l’espectacular playlist de la música que va sonar per megafonia el passat 1 de gener a Old Trafford, en el partit Manchester United – Tottenham: Arctic Monkeys, Vampire Weekend, Yeah Yeah Yeahs, Mumford & Sons, Daft Punk… així fa goig anar a futbol!

Bc488oDIgAAW-uH.jpg

PD2: I la segona postdata per a la curiosa dupla de l’Atlético Goianiense de la segona divisió brasilera; i és que no deixa de ser curiós que en aquest equip un tal John Lenon marqui un gol després de l’assistència de Michael Jackson…

Quan els laboristes van pensar en Brian Clough i Elton John per derrotar Thatcher…

dimarts , 10/12/2013

A banda de petonejar nens, deixar-se sobar per iaies sense vergonya, o fer-se fotos acaronant gossets, no és cap secret que una vella tàctica dels polítics per guanyar vots i simpaties és envoltar-se de personatges populars. En aquest context, futbolistes i cantants són dos grans objectius dels seus interessos, siguin del color que siguin. No cal marxar massa enrere en el temps per pensar en casos com els concerts i suports de tota mena pro-Barack Obama d’artistes com Arcade Fire, Pearl Jam, R.E.M. o The National; o, a casa nostra, en un tema on els esportistes no acostumen a mullar-se ni sota la dutxa com és el dret a decidir i/o la independència, el suport d’un personatge de tanta ascendència com Pep Guardiola va provocar també molt de rebombori. I així, no ens han d’estranyar tampoc els rumors que llegíem recentment sobre un possible partit únic que inclogués Pep Guardiola com a número 3, de cara a les eleccions europees…

Un cas molt similar va passar a la Gran Bretanya de finals del anys 70. A finals d’aquella dècada, el Nottingham Forest ho va guanyar tot, tant a les Illes com a Europa, de la mà d’un personatge a qui, per carisma, transcendència mediàtica i impacte popular, podríem comparar perfectament al Pep Guardiola dels últims anys a casa nostra (per bé que, per la seva manera de ser poca-solta i bocamolla, és clar precursor de José Mourinho). Parlo, és clar, de l’inimitable Brian Clough (de qui ja us havia parlat alguna vegada per referir-me a l’imprescidible pel·lícula ‘The Damned United‘. Si no l’heu vist, feu-me el favor de posar el cul enfora per que us el pugui colpejar com es mereix…). A banda dels seus èxits com a entrenador del Derby County o Nottingham Forest, per a la història han quedat també la seva dialèctica histriònica i episodis com l’enganxada televisiva amb el seu antecesor al Leeds United, Don Revie:

A banda de la seva controvertida popularitat i els seus èxits esportius, mr. Clough era una persona amb idees polítiques d’esquerres. I tots aquests condicionants el van posar en el punt de mira del partit laborista (que, de fet, sembla que li va ofeir dues vegades adherir-se al partit). Corria l’any 1979, i el llavors Primer Ministre britànic Jim Callaghan afrontava unes dures eleccions contra una rival que emergia amb força en l’escena política de les Illes: Margaret Thatcher. Les enquestes el situaven per darrere d’aquella dona de dura aparença imperturbable, i els laboristes necessitaven un cop d’efecte per capgirar aquesta tendència. I segons revelen uns documents secrets de l’Arxiu Nacional fets públics al 2009, l’assessor de Callaghan, Bernard Donoughue, va pensar en 3 noms que podrien catapultar el primer ministre per mantenir-lo en el poder: l’escriptora i columnista del Daily Mirror Marjorie Proops, l’entrenador del Forest Brian Clough, i el cantant (i president del Watford) Elton John. En aquest últim cas, era coneguda la seva simpatia pels laboristes, però era descrit en aquests informes com una persona “amb una imatge complicada”, pel seu caràcter extravagant i la seva homosexualitat (revelada en una entrevista a la revista Rolling Stone l’any 1976; no us perdeu el jersei futbolero que duia en portada…)

Finalment, però, l’assessor del primer ministre va aconsellar Callaghan atacar Thatcher per un altre vessant: “Crec que la seva dona, els seus fills i néts ens poden donar més vots; Thatcher sembla no tenir família”. I segurament tenia raó en aquest aspecte de la Dama de Ferro, però aquelles eleccions se les va endur Thatcher, per iniciar una llarga etapa d’onze anys manant sense cap escrúpol (com a bona política de dretes). Potser si els laboristes haguessin tirat endavant aquella idea, mr. Clough se l’hagués menjat amb patates, i no haurien passat tantes altres coses relacionades amb la Dama de Ferro

———————————————————–

PD: Com a primera post-data, us deixo dues aventures musicals de Brian Clough, que poden ser considerades un capítol més dels ‘Gols Cantats‘: la primera, una cançó del canadenc J.J.Barrie en què el mític entrenador  fa un ‘speech’ sobre el futbol. El títol de la cançó té conya, ‘You Can’t Win Them All’ (No els pots guanyar a tots):

I la segona col·laboració entre tots dos és digna dels millors vinils de Johan Cruyff, Jean Marie Pfaff o Gerd Muller, ja repassats en aquest blog; ‘It’s Only A Game’ (Només és un partit):

PD2: La segona postdata, per a aquesta surrealista nadala que ha gravat l’Athletic Club per a Euskal Telebista, amb Muniaín, Susaeta, De Marcos i Mikel Balenziaga fent de Beatles; apocalíptic…

D.E.P. Manolo Escobar; adéu a un culer i mestre de la música kitsch

dijous, 24/10/2013

Mira que m’agrada la música kitsch, però entre els meus vinils i cassetes de Los Hermanos Calatrava, Las Grecas, Baccara i similars, crec que no tinc res de Manolo Escobar. Ell, però, em recorda també a la meva infantesa, perquè a la meva iaia Lolica li encantava; així, el cantant d’Almeria em transporta en aquells estius amb els amics jugant a futbol pels carrers de La Verneda, passant els mesos caniculars a casa l’àvia mentre els pares no agafaven les vacances. I com em passa amb altres músics com Peret (de qui sí que tinc algun single en vinil), potser no m’escoltaré la seva música a casa o l’Ipod, però si em posen una cançó seva en una nit de gresca o en alguna festa major, els peus començaran a fer la seva automàticament. Perquè la música d’aquest tipus d’artistes t’agradarà més o menys per estil sonor o per lletres, però és pura alegria. I si us sóc sincer, abans em posaré una cançó seva que una de Marina Rosell…

 La passió culer de Manolo Escobar possiblement s’expliqui perquè als 14 anys va emigrar amb la seva família a Barcelona. I entre el barri xinès i Badalona va ser on es va iniciar en el món de la faràndula. A més, a una sala de festes de Platja d’Aro va conèixer la seva dona, l’alemanya Anita Marx, amb qui ha estat casat gairebé 54 anys. Allà on va viatjar, va professar la seva passió pels colors blaugrana, i va participar fins al final de la seva vida en actes de penyes o de l’Agrupació de Veterans del Barça. Ara fa un parell d’anys, uns lladres li van robar mentre dormia a la seva casa de Benidorm; i entre els objectes robats hi havia la insígnia d’or i brillants del Barça que li va lliurar en el seu dia el llavors president blaugrana Enric Llaudet, fet que li va provocar un gran disgust. Un any després, durant un Barça – Athletic al Camp Nou, el president blaugrana Sandro Rosell li va entregar una nova insígnia, per rescabalar el robatori que havia patit.

A banda de seguidor culer, Manolo Escobar també era un gran seguidor de la selecció espanyola de futbol, i va cantar en la festa de celebració de l’Eurocopa de 2008 (i fins i tot jugadors com Valdés o Sergio Ramos van intentar mantejar-lo en acabar l’actuació). I, per descomptat, si parlem de vinculacions futboleres de Manolo Escobar, no podem oblidar aquell programa de futbol que va fer a Telecinco: ‘Goles son amores’. Sobredosi kitsch de ‘valors’ molt discutibles…

[dailymotion video/x16b1z_goles-son-amores-telecinco_sport nolink]

[dailymotion video/xd2d42_tengo-20-anos-goles-son-amores_lifestyle nolink]

En fi, mentre aneu a buscar el xampú anticaspa, us deixo la cançó que li va dedicar Manolo Escobar a la Barcelona que la va acullir de petit, amb extractes en català. Descansi en pau…

——————————————————————

PD: Em perdonareu (si no ho feu, tant me fa), però aprofitant aquesta entrada, avui a la postdata habitual us colaré una cançó futbolera dels meus adorats Hermanos Calatrava. Aaaaaahhhhhh, això és art, i tota la resta són collonades…

HERMANOS CALATRAVA – MARADONA, MARADONA