El per què de tot plegat

In Dima We Trust.jpg

Sona un arpa, i la imatge es veu emmarcada per una d’aquelles nebuloses horribles que es posen a les fotos i vídeos de les bodes. Sí, amics: els més espavilats ja us haureu adonat que estem situant l’acció en el passat, en un flashback que no s’ha fet servir gairebé mai en la història de les produccions culturals. “Collons! Així d’entrada, el paio aquest ja s’està posant a l’alçada de les grans obres de la literatura o del cinema universal!” –pensa algun lector que es malfia de tot i de tots. “Si no m’ho dic jo, qui m’ho dirà, a banda de la meva mare, troç d’ase?” –replico jo, amb el meu habitual to carinyós. Però bé, deixem-ho estar, i anem per feina. Sona un arpa, i la imatge es veu emmarcada per una d’aquelles nebuloses horribles que es posen a les fotos i vídeos de les bodes…

Dia 1 de gener de 2011. Com qualsevol altre dia post-Cap d’Any, m’aixeco sobre les 8. No, del matí no, animals. He dit 1 DE GENER, no sé si m’enteneu. Després de la imprescindible dutxa per esbandir ressaques, obro l’ordinador, com qui obre la finestra de casa per observar el món exterior. I, entre d’altres missatges, en llegeixo un, via facebook, de l’amic Toni Padilla (que a banda de hooligan arlequinat, també és cap d’esports del diari ARA). El molt cabr**, que coneix les meves debilitats musicals, em proposa d’escriure un blog sobre música i esport per al lloc web del diari. “La mare que et va parir – penso jo- com que no vaig prou embolicat amb la ràdio, la revista i el blog musicals, els dos equips de futbol on jugo, i la vida social (cada vegada més escassa), tu ARA vas i em poses el caramelet aquest davant dels morros?”. Obviament, accepto la proposta. Després d’un dinar japonès, qui pot dir que no?

cabSushi.jpg

Tot engrescat, torno cap a casa i el cap em treu fum: idees i temes centrifuguen el meu cervell. I, en un moment donat, penso en el títol. Ha de ser algun concepte que lligui els dos móns dels que escriuré. Que cridi l’atenció. I que sigui fàcil de retenir al cap. Entre 1 i 2 minuts després, ja el tinc: ‘L’orella de Chygrynskiy’, és clar! Sense orelles, no hi ha música. I un dels pocs esportistes que he pogut conèixer en 16 anys a la professió que tingués inquietuds musicals és en bo d’en Dimitro. No entraré a valorar si era bon jugador per al Barça o no, o si Guardiola va cometre una errada de l’alçada d’una tifa de mamut fitxant-lo per 25 ‘kilos’. Però en Dima és un tio encantador, educat i que sap molt de música (Efectivament, amics: no sembla pas futbolista). Així ho vaig poder comprovar quan el vaig entrevistar per a la revista RockZone, i ens va revelar la seva debilitat pels Pixies, Nirvana, Radiohead, Micah P. Hinson, Nick Cave, John Frusciante, Morrisey…

IMG_0068.JPG

Així doncs, què menys que fer-li un merescudíssim homenatge a en Chygry, i tenir el nom més collonut que es podria tenir per a aquest blog? O potser em proposeu algun de millor? Sí, potser alguns podeu fregar el meu talent innat i el meu geni avançat al nostre temps; però difícilment les vostres propostes també ens servirien per fer-li una metafòrica pluja daurada a una de les aberracions musicals més grans que hem hagut de patir als últims anys per aquestes contrades i rodalies, oi…?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús