Nick Hornby: escriptor, ‘gunner’, melòman… i músic?

hornby @ highbury.jpg

Després del Barça-Arsenal del passat dimarts, suposo que una de les persones més tristes del planeta deu ser Nick Hornby. Com sabreu sobradament molts de vosaltres, l’escriptor britànic és fidel seguidor de l’Arsenal, tal i com va deixar perfectament reflectit en aquesta bíblia imprescindible per als amants del futbol que és ‘Fever Pitch’ (traduïda aquí com ‘Febre A Les Grades’). Si no l’heu llegit encara, no sé a què espereu, gossos: futbol, baralles, història viva de l’Anglaterra pre- i post- Thatcher, dones, la relació amb el seu pare, o les tragicòmiques històries que haguem pogut viure en estadis, bars i oficines qualsevol dels obsessos per aquest esport. Un còctel deliciós que el paio t’explica com qui et fa confessions al bar entre cervesa i cervesa.

fever pitch.jpg

Com també sabreu, a banda d’aficionat ‘gunner’, Nick Hornby és un autèntic obsés de la música (“El futbol em fa desgraciat, així que la música la deixo per al plaer”, deia en una entrevista). Ah! Ja ho veuen! (expressió amb veu de Ferran Monegal). Futbol i música! De què em sonarà, tot això? Sí, amics, tots els que ens apassionem amb aquests dos móns i ens agrada escriure al respecte, hem fantasiejat alguna vegada en arribar al seu estatus algun dia. “Ja és a la venda la nova novel.la d’Ignasi Trapero, el Nick Hornby català“… bé, potser sona una mica tòpic i mancat de personalitat pròpia, no? Però bé, deixant el meu melic al marge, Hornby és també el culpable d’altres llibres que hauríeu de llegir sí o sí, i que se centren en la música: per exemple, ‘High Fidelity’ (aquí traduït com ‘Alta Fidelitat’), que molts coneixereu per la inoblidable pel.lícula protagonitzada per John Cusack (Sí, jo també sóc un Rob Fleming en potència. Què passa?); o també ’31 Songs’, on recopila i posa en el seu context personal una mena de banda sonora de la seva vida, amb cançons de Teenage Fanclub, Patti Smith, Rod Stewart, The Velvelettes, Suicide… Aquesta que he compilat a l’Spotify (tret de les cançons que no hi eren, és clar; i en el cas de Beatles i Led Zeppelin, he posat les versions disponibles que més s’hi assemblen…). Ho podeu escoltar clicant aquí. A que quan vull sóc la mar de maco?

foldshornby.jpg

El que potser no tanta gent coneix és una altra faceta del ‘gunner’ Nick Hornby, que el lliga definitivament a ‘L’Orella de Chygrynskiy’: la de músic. O per ser més precisos, lletrista pop. Una de les 31 cançons seleccionades per Hornby per al seu llibre era ‘Smoke’ de Ben Folds Five (“Ben Folds no ha canviat el món ni la música popular. Les seves cançons són només cançons”, escriu en Nick en el capítol dedicat a aquesta cançó). I potser precisament per aquesta falta de pretensions del cantautor americà, i per la bona química que van tenir quan es van conèixer després d’un concert, l’autor de ‘High Fidelity’ li va oferir musicar uns textos seus. Via mail es van anar intercanviant idees, i de tota aquesta feina va acabar sorgint ‘Lonely Avenue’, el disc conjunt de Ben Folds i Nick Hornby, publicat el 2010.

lonely avenue.jpgEl resultat són 11 cançons de pop orquestrat, on també es veu força la mà del compositor i encarregat dels arranjaments, Paul Buckmaster (responsable de bona part de la discografia d’Elton John, i que també ha treballat amb David Bowie, els Stones, Miles Davies, Leonard Cohen… res, un passarell, ja ho veieu). En les lletres de Hornby hi ha de tot: comença fort i amb irònica contradicció en ‘A Working Day’ (“Sóc un perdedor”; “tot el que escric és merda”; “sóc un geni, és veritat, sóc excel.lent”…) però de seguida adquireix el to agredolç de les seves novel.les: se submergeix en la desesperació que provoquen les falses esperances a l’Eltonjohniana ‘Picture Window’; tracta els veinatges difícils a ‘Your Dogs’ amb ritmes glam; homenatja heroïnes cassolanes com ‘Practical Amanda’; dissecciona personatges que han estat a Barcelona a ‘Password’; o lamenta les històries que ens passen pel davant dels morros i es perden en el dia a dia a l’enèrgica i popera ‘From Above’. A veure, tampoc el canviaria per Jarvis Cocker, Neil Hannon o Brett Anderson, però el disc té la seva gràcia… (i sí, també el podeu escoltar al millor invent que s’ha parit a internet als últims anys, clicant aquí). Què en dieu? Us agrada? O us he trencat un mite? Ja, ja, ja!! (riure maligne amb eco…)

———————————————————————————————————————————————————————–

chygry.jpgPD: Amics de l’Orella: en Dima ja és a quarts de final de la Champions, i ahir li vaig sentir a dir al ‘Que has dinat?’ de Sergi Mas a COMRàdio (falca gratis, amic) que només vol jugar contra el Barça a la final de Wembley. Us ho imagineu? Us agradaria? Jo ara que ja no tinc a Arshavin en competició (per culpa del ja conegut a internet com Farsen Wenger), m’encantaria que l’inspirador d’aquest blog aspirés a la major de les glòries futbolístiques europees!!

2 comentaris

  • dallonses

    12/03/2011 13:30

    M’agrada el teu blog, no el coneixia i a partir d’ara hi passaré sovint. M’acabes de fer comprar el llibre que recomanes, l’he trobat per menys de 4€ de segona mà a play.com, segur que val la pena.
    Bé, endavant amb el futbol i la música!
    Salut i R’n’R

  • itrapero

    12/03/2011 17:40

    Gràcies, dallonses! Saber que hi ha gent al darrere que ho llegeix és el millor estímul per seguir buscant històries curioses de futbol i r’n’r!!

    Vaig a trucar a en Hornby per reclamar-li la meva comissió pel llibre que li has comprat… ;D (segur que el gaudeixes!)

    salut!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús