Moisés Hurtado entrevista Love Of Lesbian!

n_rcd_espanyol_moises_hurtado_perez-2480151.jpglove-of-lesbian.jpg

Aquest humil espai és un exemple més de les misèries d’aquesta professió indigna, i per això seguim fidelment la filosofia del Pressupost Zero (excel.lent programa estripador per a les sobretaules de dissabte a Ràdio Cornellà, amb l’amic i company David Amador. Si teniu l’oportunitat, escolteu-lo orellaires!! Riures assegurats!). Amb tot, l’experiència em diu que amb il·lusió i molta barra es poden fer coses realment interessants a la vida, i així és com va sorgir la idea que s’ha fet realitat en aquesta entrada de L’orella de Chygrynskiy: com us explicava en l’entrada anterior, el futbolista d’Olympiakós i ex de l’Espanyol Moisés Hurtado ha estudiat periodisme i és molt fan de la música. I un dels seus grups de capçalera són els barcelonins Love Of Lesbian (de St. Vicenç dels Horts, concretament). Així doncs, què millor que proposar-li convertir-se en col.laborador de luxe de ‘L’orella’ i que entrevisti als ‘lesbianos’? “Ah! -direu alguns- però aquí falta una peça! Els Love Of Lesbian…”. Doncs sí, és cert, però com que un és Taure i té morro, res com tirar de l’agenda dels amics del programa ‘Extrarradi’ de COMRàdio (escolteu-lo també, cony! cada tarda de 16h a 19h. Que se us ha de dir tot…) per superar aquest petit obstacle (moltes gràcies pel cable, Àlex i Jordi!). Així doncs, callem la boqueta d’una vegada, i sense més preàmbuls, donem pas a dos triomfadors, cara a cara: el campió de la lliga grega vs. el cantant del grup de moda de l’indie estatal, que dissabte clou l’apoteòsica gira de 2 anys del disc ‘1999’ a Londres, i amb les entrades esgotades des de fa setmanes. Senyores i senyors: Moisés Hurtado vs. Santi Balmes! Primer assalt! Gonnnngggggggg!!

love_of_lesbian_promo_1.jpg

MOISÉS: Per què aquest nom?

SANTI: Era una manera de provocar al personal, sobretot als crítics, homes gairebé tots.

Us condicionen les crítiques musicals? o, simplement, voleu agradar a la gent?

Mentiria si et digués que no m’afecten gens, però he après a relativitzar-les. Algú a qui conec de fa molts anys, crític ell dels importants, em va dir: “no guanyareu ni un sol fan amb aquest nou disc”. Què et sembla, l’il.luminat?

A vegades hi ha gent denominada ‘underground’ que etiqueten al grup que comença a vendre molt i a crear-se fama, amb allò de “no són bons” o “s’han tornat comercials”. Us preocupa morir d’èxit, o determinades etiquetes?

El que em preocupa és no ser sincer amb mi mateix en un futur. Esic intentant sortir de tota aquesta voràgine per mirar-me al mirall i dir: “I ara… de què vols parlar?”

Pel que et vaig sentir en un concert, Santi, tu tens família. Cóm portes les gires i el fet d’estar allunyat d’ells? T’hagués agradat viure tot això uns anys abans?

Indubtablement, m’hagués agradat que m’hagués agafat amb 21 anys,  però potser ara estaria a l’altre barri, coneixent l’allau de temptacions. La família i la vida del músic són conceptes gairebé antagònics. Així doncs, un transita per aquests temps com un equilibrista.


És evident que tots els vostres concerts són força divertits, i no us he vist encara (potser m’equivoco) fer crítica social o involucrar-vos en temes de conflicte. Sou apolítics, o únicament preteneu entretenir? O potser hi ha alguna cosa més que queda per a vosaltres en privat?

Love+Of+Lesbian.jpg No som apolítics, però com la majoria, sí que estem un xic desorientats. Per una banda tens ideals; i per l’altra, veient la globalització i cap a on ens ha portat, saps que l’Europa adormida i aburgesada està tocada de mort. Tot s’ha convertit en un ‘campi qui pugui!’, i el paraigües dels sindicats està foradat. Quan aquells paios al fòrum de Davos, els anomenats ‘antisistema’, advertien del que anava a succeir, la gent els prenia per exaltats. Tot s’ha de reordenar. Des de la relació dels estats entre sí a la seva organització interna. Però indubtablement, allà on vivim estem inmersos en un procès de decadència. Sobretot d’idees. No hi ha imaginació, sino plans a curt termini. No hi ha propostes valentes ni amb vista a les pròximes dècades. Només titulars de premsa i propostes sensacionalistes, sempre a curt termini. I un ciutadà amb un mínim de seny sap que el problema no es cura amb una aspirina. És a dir, amb jubilacions més tard, a veure si, amb una mica de sort, la palmes abans que et toqui. No, això són pedaços. Cal reinventar el país, i la seva mentalitat, perquè tal i com som actualment, no anem enlloc. Hem d’incentivar el talent, perquè si el teu somni és ser funcionari o especulador, què vols que et digui? En aquest país, si haguessis anat un dia a un banc a demanar un crédit per tirar endavant una idea, anomenada per exemple ‘facebook’, el paio del banc t’hagués fet fora a patades del seu despatx. En canvi, arribava un altre amb cara de Bob Esponja i demanava una ampliació de la hipoteca per comprar-se un Audi Intercooler On The Night, i ho veien factible, una operació “financerament interessant”. I ara què tenim? Una societat endeutada fins a les celles, amb els diners congelats en vivendes o hipoteques inviables. Doncs d’aquest tipus d’economia el Partit Popular s’enorgullia fa uns anys. Collons! Fes-li un cop d’ull a tot el que tinguis a casa teva, i mira el que s’hagi fabricat aquí, o si la marca és nacional. Quan Aznar es vanagloriava dient que Espanya estava creixent per sobre d’Itàlia, era per tallar-li el micròfon. Tot allò era fals. Bé, és que aquest senyor… deixem-ho estar. Recordo moltes marques italianes que es venen bé, i poques d’espanyoles amb renom internacional. Així que, menys orgull patri, que no som la flipada de la vida. Maleït sigui el totxo, i maleït sigui l’orgull nacional, de qualsevol nació.

4433940248_4f15cb3fda.jpg
A quin lloc, obviant Barcelona i rodalies, us trobeu més còmodes durant les gires?

Galícia, València, Madrid… però tots tenen un punt de valor si la seva gastronomia ens resulta atractiva, jaja!

Hi ha compositors que opinen que les drogues són bones per crear; però n’hi ha d’altres que quan composen és quan necessiten estar més serens. De quin bàndol sou?

Jo sóc ‘after drogues’. És a dir, he estat de fumar porros, però cada vegada menys. Massa boig estic de normal com per accentuar-ho més. Tinc massa por a perdre el control, així que he passat per tot això com un convidat a un pica-pica, i després he marxat. Rarament he composat fumat, sino dos dies després. Més honest no puc ser. Però, indubtablement, m’ha influït. Sobretot en el meu sentit de l’humor.

santi.jpg
Quins grups escoltàveu de petits, i quins han estat totalment referents?
De jovenet escoltava des dels més melòdics Supertramp, al sant patró de tot això, David Bowie. Passant també per The Smiths, Bauhaus, Joy Division, Nina Simone, Pulp (un altre Déu, el Jarvis) Led Zeppelin, Pink Floyd, R.E.M., U2, Smashing Pumpkins, Pixies, Galaxie 500, Echo and the Bunnymen, New Order, The Cure, els primers U2… tot, en general, força ‘escarabat’ i influenciat per la meva època. Després han vingut 100.000 bandes més fins avui en dia. Però continuo sent un escarabat de cor.

Cóm porteu el tema de les descàrregues? Jo sempre he descarregat música. Així realment he conegut centenars de grups que d’una altra manera mai hauria conegut. Després, quan algun m’ha agradat de debò, he anat a la botiga a comprar-me el disc. Més que res, per a mi és una manera de dir “m’agrada el que fa aquest grup i vull que en faci més. Per això ho compro”

Subscric el que dius. Res més a dir. Tot i que afegeixo que jo no descarrego, sino que escolto. I després, compro.


Suposo que la música deu ser la vostra gran passió. En el meu cas, quan m’han preguntat cóm d’afortunat era dedicant-me a la meva passió… sempre he dit que el futbol no era la meva passió, sino la meva feina. I que m’hagués encantat ser cantant d’un grup de rock. En el vostre cas, coincideixen passió i feina? A què us dedicàveu abans de fer-ho de ple a la música?

Jo vaig treballar en companyies aèries, ves per on… tot i que volia dedicar-me a això, així que ho considerava un trànsit alimentari. Tot i que vaig viatjar a preus de riure. Escolta’m, quan acabis amb el futbol, ja ho saps… t’agafes una guitarra, i al primer toc directe a gol!


Què li sobra a tot aquest món de la música que t’envolta?

Li sobra pedanteria pels quatre costats. I una colla d’esnobs que, per desgràcia, opinen. I per desgràcia, fins fa ben poc, donaven lliçons

Love_Lesbian_Palau.jpg Cóm veieu Barcelona? Jo he après a valorar-la vivint fora, però crec que la gent està una mica adormida respecte a d’altres ciutats. Cóm la veieu en general?

Sí, completament atordida, tu. Però Barcelona és adictiva. Sé que no seré capaç d’allunyar-me mai d’ella. Olor a neteja-vidres, cotxes i semàfors, la Casa de les Punxes, illes de cases interiors d’aparença deixada, i parvularis a sobreàtics. Eh, i terriblement orgullós de ser d’aquí.

Hi ha alguna cosa que no suporteu dels fans? Imagino que la vida us haurà canviat amb la fama… trobeu a faltar quelcom de la vida anterior? En què heu notat canvis?

Els fans son molt macos, però no puc suportar quan em venen borratxos o alterats de vés a saber què. Hi ha una falsa percepció de tot això: i és que es pensen que et poses fins a dalt de tot, i no és així. D’altra banda, et conviden a un bar, i no saps cóm dir que portes molts anys en això de la nit, i t’has de cuidar. Dius que no, que te’n vas a l’hotel, i alguns s’ho prenen com una ofensa. Em sap greu, però la meva extroversió la deixo a l’escenari.

Per cert, el cantant de Manel anava a la meva classe de periodisme! Era una mica estrany, però tampoc vaig tractar massa amb ell. Suposo que els artistes teniu aquest punt… cóm són les relacions amb altres grups de moda?

No sé què dir-te. El tracte amb els grups de Barcelona és agradable. Això no vol dir que després, a les esquenes… ja saps. Els músics som estranys en general, i estem plens de traumes. Nosaltres, en general, som bastant planers, però ens hem trobat amb alguns músics que semblen estar tot el dia immersos en un procès transcendent de tristesa creativa, i gairebé et diuen amb la mirada: “eh, paio, no te m’apropis. La teva banda no em mola gens, esteu sobrevalorats, els vostres fans són uns cridaners, i en general sou força lletjos”. I tu el pilles, perquè les mirades diuen molt, i tens dues opcions. No visitar mai més el seu camerino, o fer-lo patir, entrant i furgant més en la seva amargura dient-li: “eh, una foto, ets allò més de la meva vida”, jaja. Tot i que a tu tampoc t’agradi gens la seva banda. La segona opció és divertida, però has d’estar de bon humor, perquè aquest paio no sap què dir-te. I tu veus que està patint, perquè és molt probable que 5 minuts abans estés estripant del teu bolo. Mira, aquí tots estem de passada. No entenc als altius. Deu ser que jo sóc baixet.

v2_239xY_thumb_love_of_lesbian_sold_out.jpg
Cambiant de tema… no sé si sou molt aficionats al futbol o us la porta fluixa, però… què no podeu suportar dels futbolistes? També creieu que som una espècie una mica limitada, culturalment parlant?

Sí, en general els futbolistas ho sou, però tu m’has deixat bocabadat, tio. És de les millors entrevistes que m’han fet darrerament. A vegades no sé si és el mateix periodista esportiu qui, amb les seves preguntes retòriques, no fa més que provocar el tòpic de “bé, són 3 punts, però la lliga encara no està guanyada” o “hem d’anar pas a pas”. M’agradaria que algun futbolista trenquès els esquemes en aquest sentit i respongués “tot ha anat bé, el viatge fins a l’estadi. Llàstima que després no m’ha sortit el pixum a la prova antidòping”. En fi, algun humorista.


No creieu que el Barça es queixa del maltracte patit de la premsa merengue, i ells fan el mateix amb els pericos, aquí a casa nostra?

Sí, es evident. Suposo que es tracta d’audiències. La premsa culé ha menyspreat l’Espanyol des de sempre. Suposo que per rencor històric, polític, i nacionalista. Jo sóc culé des del dia que vaig néixer. El meu pare em va fer soci abans d’inscriure’m com a èsser humà. Tot i així, tinc molts amics pericos. No sé cóm m’ho foto, però hòsties, sempre hi ha un perico en el meu cercle íntim. Començant pel meu avi. I, com la premsa, també intento menystenir-los en parlar de futbol. Ho sento, però és molt divertit, perquè us piqueu moltíssim. Mira, t’explicaré una cosa. De petit li vaig dir al meu pare que volia experimentar ser de l’Espanyol, així que em va portar a Sarrià a veure un partit contra l’Atlètic de Madrid. No ho oblidaré mai. Mai. Tothom al meu voltant estava parlant del Barça, tio! I jo tenia 10 anys i flipava. Però si no estem jugant, oi? Per què no animeu al vostre equip, coi? Doncs això mateix, fa anys també passava al camp del Barça amb el Madrid. Hi ha un trauma enorme als pericos. El mateix que ha tingut el culé amb el Madrid. Crec que es tracta de germans petits que miraven amunt i pensaven: “collons, quina ràbia”, com deia Valeria Mazza en un anunci per fer dieta. Es pujava la cremallera i deia “qué rabia, no sierraaa”. I jo pensava “a tu et pujaria jo la cremallera, sí home”. De quin equip serà Valeria Mazza?Perquè jo em canvio ràpid, escolti, que només és futbol, i aquesta paia eren paraules majors. Deu ser de Boca o de River.


A qui li haguessis donat la Pilota d’Or?
Sens dubte, a Xavi. Rollo Óscar honorífic a una trajectòria acollonant. És l’amo. Però és que els altres dos, quins genis. Déu.

Per qué creieu que a la majoria de futbolistes no els agrada la bona música?

Eh, no et prenguis a nivell personal el que et diré, perquè tu has estudiat. Però en general, el futbolista rep moltes pilotades a l’occipital, genera molta hormona de gladiador i, per si fos poc, molts dels que un veu per la TV són microcèfals, que jo m’he fixat. Es posen els pèls de punxa, o porten el cabell llis i ros, per que sembli que no. Però tu veus clarament que el bulb raquidi és la part menys desenvolupada del seu organisme, com un paio que sortia a ‘Beetlejuice’. Potser és així perquè no han fet bola. Collons, em venen exemples de rodes de premsa que són veritables casos de nanotecnologia cranial. Ai, el món del ‘furbo’… apassionant. Sigui com sigui, als futbolistes no els demano que aportin noves visions a la teoria de cordes, sino que tinguin un talent gairebé inconscient per fer coses que ni tan sols ells saben cóm han aconseguit. M’agrada que saltin, i que facin cabrioles a la gespa. Pa i circ. “Ole, Ole”. Després, a les seves vides privades, els recomano que… estalviïn.

S.-BALMES.jpg

Per què els passa el mateix als que posen música a la ràdio? Per què sempre hem d’escoltar el mateix a la ràdio o a la TV?
Hi ha uns cinc o sis senyors en cada sector econòmic obsessionats per ‘aborregar’ el món. Són macrocèfals dolentots

Fa poc em va encantar el Grammy per sorpresa que va guanyar una de les meves bandes favorites: Arcade Fire. Alguna recomenació en aquests temps que corren?
Hòstia, doncs The Black Keys. No són gens innovadors, però tio, quina energia! I els Band Of Horses, Broken Social Scene, Midlake… i d’aquí, Nudozurdo.

Per acabar, agrair-vos les dues samarretes signades que em van regalar els meus amics Vía de l’Espanyol quan vaig venir cap a Atenes. Una abraçada, i espero seguir recomenant la vostra música a molta gent durant molt de temps. De moment, continuaré amenitzant les caòtiques caravanes de trànsit d’aquesta caòtica ciutat amb la vostra música. Una abraçada.

Collons, moltes gràcies, Moisés. I espero que et vagi molt bé per allà. Crec que havíem parlat una vegada prop de l’Apolo, però no em facis molt de cas, perquè la meva memòria té pocs ‘megas’.

[youtube HNzBaaSG0qE nolink]

 

Us ha agradat, amics orellaires? En Moisés ha rascat els turmells del Santi, però aquest també li ha fet bons driblings, oi? Doncs espereu-vos a llegir la revenja lesbiana. Amb l’eliminatòria encara tan oberta, l’entrevista de tornada serà terrible; apocalíptica…

1 comentari

  • L’entrevista de tornada: Santi Balmes interroga Moisés Hurtado! – Ara.cat

    27/03/2011 22:24

    […] Perquè dir-li ‘rock’n’gol’ a un blog de futbol i música em semblava pobre i molt trillat… « Moisés Hurtado entrevista Love Of Lesbian! […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús