Arxiu del mes: abril 2011

El dia que Sid Vicious va posseïr Guardiola

dimecres, 27/04/2011

mou vs pep.jpg

Amics orellaires: aquesta nit he decidit permetre’m una llicència. Perdoneu-me els que no sigueu culés, i els que esteu farts de tant de clàssic. Sí, ja sé que això se suposa que és un blog de futbol i música, i que el leit motiv d’aquest espai és buscar les vinculacions entre aquests dos móns que tant ens apassionen. Doncs ja em buscaré una excusa barata en el decurs del text per que coli. Però és que la roda de premsa que ha fet avui Pep Guardiola al Santiago Bernabeu en la prèvia de la semifinal de Champions, i com a resposta a la provocadora i demagògica compareixença del mestre Mourinho, m’ha deixat astorat. I ara mateix sento la mateixa barreja d’excitació i shock que la primera vegada que em vaig posar el ‘Now I Got Worry’ de The Jon Spencer Blues Explosion o el ‘Washing Machine’ de Sonic Youth; que el primer cop que vaig veure els Mooney Suzuki una nit d’aniversari al Màgic; que la primera vegada que em vaig deixar atropellar les orelles per les guitarres dels Sex Pistols…

[youtube LOy8zvmIgvo nolink]

És curiós: just avui els recordava als companys de COMRàdio aquella nit al Palau Blaugrana en què a Epi li va passar una cosa similar. Era el cinquè i definitiu partit del play-off final de lliga: el Barça dels Solozábal, Jiménez, Norris i companyia contra el Madrid de Petrovic. Epi, enorme jugador de bàsquet i esportista exemplar, contra Petrovic, enorme jugador de bàsquet i provocador nat. Però en aquell partit Epi va embogir, va gesticular com mai, i va celebrar cada cistella com si fos la última de la seva carrera, sempre buscant l’atenta mirada d’un Petrovic desconcertat. Després del partit, i amb el Barça ja campió de lliga, Epi va admetre als periodistes que havia volgut que Petrovic tastés la seva pròpia medecina i sentís en la seva pròpia carn el que ell provocava en els seus rivals….

[youtube 2QsT_bpd2Pk nolink]

…i no sé si això és el que li ha passat avui a Guardiola, però a mi m’ha fet recordar novament aquell episodi. I com que a mi el que m’agrada a la vida són els fets extraordinaris i allò que se surt de la norma, el meu caparró ha començat a donar-hi voltes excitat com un mandril, al voltant de diverses reflexions. Primer de tot, se me’n fot si la reacció de Guardiola és bona o dolenta, o si afectarà positiva o negativament als seus jugadors en el partit de demà. El que realment m’importa és que és natural, enfront al pervers cinisme estudiat i la meditadíssima provocació de Mourinho (compareu les cares de tots dos a sengles rodes de premsa i sabreu del que us parlo). I, com a tal, humanitza al personatge de Guardiola. Parlem clar i català: en Pep és un paio admirable pels valors que pregona i per la increïble utopia futbolística que està duent a terme als últims anys a Can Barça; però no em negareu que, a vegades, aquesta aura de perfecció celestial que envolta tots els seus moviments i paraules acaba embafant. A mi em passa ara, i em passava encara més en la seva època de jugador. Però el gest d’avui m’ha encantat perquè s’ha desmarcat de la caricatura que volen fer d’ell alguns personatges cavernaris (o potser hauria d’actualitzar el llenguatge, i dir ‘de la Central Lechera’): aquest vespre, en Pep no ha estat el noi que pixa colònia, sino el nen que es torna amb contundència, cansat de rebre tants calbots per part de l’entremeliat de la classe que porta tot el curs robant-li l’entrepà al pati.

[youtube PxwwRRYSiII nolink]

Reflexió que em porta a una altra que té a veure amb la manca d’una figura protectora en el sí del F.C. Barcelona actual, per que no hagi de ser l’entrenador qui s’hagi de llençar al fangar que li ha preparat el tècnic rival. A la gespa, el Barça actual ha demostrat ser molt i molt superior al Madrid en els 3 partits que han jugat fins ara aquesta temporada; però al fang, els blancs tenen totes les de guanyar. Mai m’hauria cregut que un dia diria això, i no sóc gens sospitós al respecte del personatge que ara anomenaré, però avui he trobat a faltar l’eixelebrat d’en Joan Laporta. De fet, no pas avui, sino ja fa molt de temps. Està molt bé això de fer cartes obertes als socis després de la derrota a la final de copa o un cop tothom ha posat a caldo al teu entrenador pel surrealista episodi del viatge a Pamplona. Però a vegades el president d’una entitat així ha de sortir al pas i donar un cop a la taula per defensar els interessos dels seus. Especialment en un any en què s’estan traspassant tots els límits de l’ètica, des del club rival, i des del poderossíssim aparell mediàtic al servei de l’Èsser Superior. Però em temo que en Sandro Rosell no té pas aquest perfil, i que el seu amic Florentino li està aixecant força la camisa. També us diré que no em vull ni imaginar a quins nivells de crispació s’hauria arribat enguany si en aquesta marató de clàssics haguessin coincidit dos piròmans dialèctics com Mourinho i Laporta…

[youtube w211KOQ5BMI nolink]

I això em porta a una altra reflexió. Ara que acabem de passar la Setmana Santa, és moment per a les autofustigacions periodístiques. Fem pena, senyors. Així de clar. Engolits per l’espiral de crispació dialèctica que ajuda a vendre tants diaris, a llegir tants llocs web, i a omplir tantes hores de ràdio i TV, estem convertint aquesta professió en un circ. Ja no importa la reflexió pausada, argumentada i amb una certa profunditat, sino cridar més que l’altre, ser més demagog, i tenir més enginy per humiliar els teus interlocutors. Quant d’espai es dedica en diaris i programes de ràdio/TV a l’anàlisi del joc en sí (una meravella com el futbol, si us plau!), o a la seva història, o a elements didàctics i pedagògics? I quant d’espai s’omple amb falses pol.lèmiques, amb manipulacions pròpies de règims dictatorials, amb anècdotes inflades com souflés i elevades a la categoria de notícia, o amb presentadores, cantants i folclòriques vàries? Per no parlar de la tirania de la informació referida als dos gegants del futbol, en comparació amb la de la resta d’equips i esports. A excepció d’uns pocs reductes que intenten preservar els valors del PERIODISME igual que el Barça de Guardiola intenta rendir tribut a l’essència del futbol, la gran majoria s’han passat al camp de la PROPAGANDA (ai, si Goebbels o Leni Riefenstahl aixequessin el cap!), buscant el mateix resultadisme poruc que el Madrid de Mourinho. I això està passant a 600 kms., però també aquí, amics, no fotem!

[youtube 3dknzzBkX7U nolink]

I com que no em vull allargar ni fer-me més pesat (que quan em llenço no hi ha qui m’aturi), només una reflexió final sobre la semifinal en sí entre Barça i Reial Madrid. I és que, més enllà de colors, fílies i fòbies, es tracta d’un enfrontament que ultraspassa el purament futbolístic, va més enllà de la maleïda política, i es converteix en una disputa vital: és la lluita entre la voluntat de fer bé les coses i la de fer el que calgui per assolir uns objectius; l’oposició entre els que consideren que l’important és el camí i els que creuen que el que compta és la meta; la dicotomia entre treball col.lectiu o suma d’egos; la tria entre el CÓM i el QUÈ. I és que poc es podien imaginar els filòsofs de l’antiga Grècia que, quan van elaborar les seves teories sobre el Bé i el Mal, estarien parlant de la semifinal de Champions 2011…

[youtube n2jT6BBoutc nolink]

*Amb el suport del llenguatge musical, al final ha colat com a peça pròpia de l’Orella de Chygrynskiy? Si em dieu que no, m’enduc l’Scattergories, colla de bandarres…

St. Pauli: Punk Rock F.C.

diumenge, 24/04/2011

stp-fck-10.jpg

Encara al ben mig de la voràgine d’esquizofrènia mediàtica per la marató de clàssics Barça-Madrid, res com una escapadeta als submóns terrenals per evitar acabar perdent la xaveta. I és que tant de partit entre gegants del futbol està molt bé, però un pot arribar a perdre el nord i acabar engolit per l’espiral de rivalitats, declaracions i crispacions que van més enllà del simple espectacle futbolísitic. I posats a escollir un equip que simbolitzi uns valors que traspassen els límits del futbol, i que a sobre té moltes vinculacions musicals, res millor que marxar a Hamburg. Concretament, al barri on els Beatles van començar a escriure la seva llegenda…

BeatleswithSheridanDVD.jpg

Va ser al 1960, quan John Lennon, Paul McCartney, George Harrison, Stuart Stutcliffe i Pete Best van deixar el seu Liverpool natal per marxar cap a una altra de les majors ciutats portuàries d’Europa: Hamburg. El motiu? Tocar a diversos clubs del Reeperbahn, el barri vermell d’aquesta ciutat alemanya. Una zona de bars i prostíbuls, i que en aquella dècada dels 60 va començar a rebre una gran quantitat d’immigració que, amb el pas del temps, va acabar teixint l’atmosfera interracial i multicultural d’aquest barri obrer. Els Beatles van començar a tocar al club Indra, i van anar passant també per altres locals com el Top Ten Club, el Kaiserkeller o l’Star Club, abans de tornar cap a Liverpool. Stuttcliffe i Best deixarien la banda, un tal Ringo Starr s’incorporaria per tocar la bateria, i la resta de la història la coneixeu sobradament. Curiosament, els famosos pentinats dels ‘Fab Four’ es van gestar també durant els dies dels Beatles a Hamburg, gràcies a la fotògrafa i companya d’Stuttcliffe Astrid Kirchherr. Si no l’heu vista, us recomano el visionat de la pel.lícula ‘Backbeat‘, que explica aquesta època de la banda. A més, la banda sonora és sensacional, amb un supergrup de luxe creat especialment per a la ocasió: The Backbeat Band, amb Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters), Thurston Moore (Sonic Youth), Greg Dulli (Afghan Whigs), Mike Mills (R.E.M.), Dave Pirner (Soul Asylum) i Don Fleming (Gumball).

st_pauli_3.jpg

En aquells principis dels 60, un modest equip de futbol fundat al 1910 jugava a la Oberliga Nord, juntament amb d’altres equips del nord d’Alemanya com el Hannover, l’Eintracht, el Werder Bremen o l’altre equip de la ciutat i futur gran rival, l’HSV Hamburg. El Saint Pauli, però, no es va començar a convertir en un equip de culte fins a la dècada dels 80, quan el club va canviar la ubicació i es va traslladar ben a prop del Reeperbahn. Allà on els Beatles van començar la seva carrera 20 anys abans, el St. Pauli es va encomenar de l’esperit obrer i d’esquerres que es respirava en aquells carrers, i es va convertir en el primer club alemany que es declarava obertament antifeixista, antiracista, antisexista i antihomòfob. Fins l’any passat, el president del club era Corny Littmann, membre del partit verd, actor, empresari teatral i gay declarat. Al Millerntor Stadion es van prohibir els símbols feixistes i nacionalistes, i van adoptar la bandera pirata com a icona del club. En qüestió d’una dècada, van passar de tenir uns 1.500 espectadors de mitjana a tenir-ne entre 15.000 i 20.000 (esdevenint l’equip amb més dones assistents als partits), i els seus seguidors van fer del club un estil de vida. L’any passat van celebrar l’ascens a la Bundesliga regalant 20.000 condons amb l’escut del club, i és que un dels seus patrocinadors és la marca d’articles eròtics Orion. Avui en dia, tenen més d’11 milions de seguidors a tot Alemanya, i 200 clubs de fans arreu del món. Entre ells, un d’oficial a Catalunya o també un altre a Mallorca. Estan agermanats amb el Celtic de Glasgow (per coincidència de valors) o amb el Platense argentí (per coincidència de colors: no és massa usual vestir de marró i blanc). I gran part del públic que assisteix al partit són gent de classe treballadora, prostitutes, homosexuals, artistes, okupes i punks. Així doncs, no ens ha d’estranyar que el rock també formi part indisoluble del tarannà vinculat al St. Pauli…

Us imagineu ser jugadors de futbol i que l’himne del vostre club sigui el ‘Hell’s Bells’ dels AC/DC? Doncs això és el que senten els futbolistes del St. Pauli cada vegada que entren al terreny de joc del Millerntor Stadion. Quina pujada d’adrenalina per afrontar els 90 minuts que tenen per endavant, oi? Una manera sensacional de motivar-los i que intentin marcar el màxim de gols possibles als rivals! He dit gols? Doncs si vestíssiu la samarreta del St. Pauli i marquéssiu un gol a casa, per la megafonia de l’estadi començaríeu a escoltar aixó…

Ni més ni menys que el mític ‘Song 2′ de Blur (quins records del festival de Benicàssim de 1997, en què pràcticament vam sortir nadant per aquella maleïda tempesta que gairebé mata als pobres Urusei Yatsura…). Les vinculacions musicals del St. Pauli no acaben aquí, on aneu a parar! L’any 2000, per exemple, la banda de punk rock americana Bad Religion va fer un concert caritatiu i va jugar un partit de futbol contra el filial de l’equip, convenientment retratat en les cròniques de la premsa local:

europesoccerbericht.jpg

eldritch3.jpg D’altres artistes i grups s’han declarat obertament fans del St. Pauli. Molts d’alemanys, com els hip-hopers Fettes Brot, els punk-rockers Die Ärzte, el seu bateria Bela B, o les bandes indies d’Hamburg Kettcar o Tomte; i d’altres internacionals, i que han vestit samarretes de l’equip Kiezkicker als seus concerts, com ara els mítics gòtics dels ’80 Sisters Of Mercy, el grup de metall industrial KMFDM, l’exquisida banda islandesa de post-rock Sigur Ros, o els noruecs d’estètica homosexual Turbonegro, que van adaptar a l’alemany la lletra de la seva cançó ‘I Got Erection’, en honor al St. Pauli:

O d’altres que també han dedicat cançons al St.Pauli són els italians Talco, una banda de punk, ska, folk i no sé quants estils més, que es declaren obertament antifeixistes i antiracistes:

Per cert, us recomano també que li feu un cop d’ull a l’excel.lent lloc web ‘Miles Photo‘, amb espectaculars fotografies preses a partits de l’equip més rocker del planeta: el F.C. St. Pauli, molt més que un club…

_O4T8190.jpg

*Per cert, se m’oblidava: el blog St. Pauli Taldea va compilar un recopilatori de 100 cançons sobre l’equip alemany. Si us el voleu descarregar, el trobareu clicant aquí.

M’estàs dient que Joe Strummer era del Shakhtar?

dilluns, 11/04/2011

Joe_Strummer.jpg

Amics orellaires: segurament aquesta podria ser la pregunta que un podria fer-se en veure la cançó que el cantant de The Clash va composar en la seva etapa amb The Mescaleros…

 

[youtube xCvGLSFIo6I nolink]

Però probablement estaríem equivocats. Per bé que hi ha constància que a Strummer li agradava el futbol (sense ser-ne un gran apassionat, tot sigui dit), sembla que el líder de The Clash coincidia amb els membres dels Sex Pistols Steve Jones i Paul Cook i li feien patxoca els colors blaus del Chelsea (recordeu el que us explicava en l’entrada sobre el Hollywood United F.C.?). Sota la nostra perspectiva això pot sobtar una mica, perquè des de l’arribada de Roman Abramovich al 2003 pensem en els ‘Blues’ com un equip multimilionari, i ben allunyat dels valors d’esquerres que sempre va pregonar Strummer. Però el cert és que el Chelsea no havia estat mai un dels grans d’Anglaterra (tenia copes o algun títol europeu al seu palmarès, però mai havia guanyat la lliga ni havia lluitat entre els grans del continent a la Copa d’Europa), i bona part de la seva afició era gent de les classes obreres de l’oest de Londres provinents de barris com Battersea o Hammersmith (recordeu la cançó dels Clash ‘White Man In Hammersmith Palais’?)

hammersmith.jpg

Però llavors, a què ve aquesta cançó de Joe Strummer & The Mescaleros dedicada a l’equip ucraïnès? Concretament, la cançó ‘Shaktar Donekst’ correspon al disc ‘Global A Go-Go’, segon dels tres àlbums que va publicar Joe Strummer amb The Mescaleros (tot i que el tercer, ‘Streetcore’, es va editar de manera pòstuma, després de la mort d’Strummer a finals de 2002). La lletra parla d’un immigrant macedoni que es cola a Anglaterra amagat a la part de darrere d’un camió, i que porta al coll la bufanda del Shaktar:

Possible chance, storm, possible chance, gale

Welcome to Britain in the third Millenium
This is the diary of a Macedonian, Macedonian

He went to Britain in the back of a lorry
“Don’t worry, don’t worry, don’t hurry.”
Said the man with the plan
He said, “If you really wanna go – you’ll get there in the end.”
If you really wanna go – alive or dead my friend
Well, you can levitate you know – long as the money’s good you’re in
Or if you really wanna go – you’ll get there in the end

He had the wooly scarf of Shaktar Donetsk
Nay, the banner of freedom wrung around his neck
Inherited from his father
One of the Ukraine exiles of Yugoslavia
He said, “You’ll get there in the end.”
If you really wanna go – alive or dead my friend
Well, you can levitate you know – long as the money’s good you’re in
Or if you really wanna go – you’ll get there in the end

Yo-oh, he got a little postcard
Yo-oh, everybody got a dream
Yo-oh, he always got it with him
Yo-oh, it’s of a nineteen twenty five
Red telephone box with Wembley in the background
Them twin tower vandal-aye

Will he find a two bar heater
Waiting for him in two rooms
Above the cut rate telephone anywhere place
He got off the train in Shadwell, disappeared without trace
He said, “You’ll get there in the end.”
If you really wanna go – alive or dead my friend
Well, you can levitate you know
long as the money’s good you’re in
Or if you really wanna go – you’ll get there in the end

Oiling the grinding city underside
Treating each flake of rust all over Humberside
You know a blocked generator could cut power to the city system
Well – you’ll get there in the end
Alive or dead my friend
You’ll get there in the end
Alive or dead my friend
If you really wanna go – you’ll get there in the end
If you really wanna go – alive or dead my friend
If you really wanna go – you’ll get there in the end
If you really wanna go – alive or dead my friend
If you really wanna go – you’ll get there in the end
If you really wanna go – alive or dead my friend
If you really wanna go – long as the money’s good you’re in
If you really wanna go – you’ll get there in the end

 

Així doncs, la presència del Shaktar Donetsk a la discografia de Joe Strummer és més anecdòtica que no pas provocada per una fília cap a l’equip de Dmitro Chygrynskiy. Amb tot, aquestes no serien les úniques vinculacions de Joe Strummer amb el futbol. Com explica el web sobre The Clash  http://www.theclashblog.com, Strummer va participar en la composició d’algunes de les cançons que tradicionalment es fan servir com a himnes de la selecció anglesa en grans tornejos internacionals com Eurocopes i Mundials. Per exemple, va coescriure el tema ‘England’s Irie’ juntament amb els Black Grape (la banda que va donar continuitat als Happy Mondays). Una cançó que acompanyava la selecció dels ‘Pross’ durant l’Eurocopa de 1996 en què van ser amfitrions:

[youtube VvuqgyKj5iM nolink]

fat les.jpg Strummer també va composar la cançó ‘Vindaloo’ per al Mundial de 1998, amb els seus companys de viatge al projecte Fat Les: el baixista de Blur Alex James, l’actor de ‘Trainspotting’ Keith Allen (pare de Lilly Allen, i seguidor del Fulham), i l’artista Damien Hirst. Amb aquest grup, per cert, van sortir a la portada de la popular revista musical anglesa NME… disfressats de Village People!! Si sou fans molt talibans de The Clash, potser millor que no escolteu aquesta cançó, digna d’una nit etílica a Lloret de Mar…

[youtube 0T1pXsJp_go nolink]

A la següent Eurocopa, l’any 2000, Fat Les van ser els encarregats novament de l’himne de la selecció anglesa. En aquest cas, amb una èpica versió de ‘Jerusalem’, l’himne patriòtic basat en un poema de William Blake:

[youtube YDoY-7aIcIw nolink]

Però bé, com que tampoc seria qüestió que us quedeu amb aquesta impressió d’un dels artistes més compromesos amb les causes socials i polítiques de la història del rock, millor que ens quedem amb el record de les seves imprescindibles cançons amb The Clash, no?

[youtube F9Eck6rox0s nolink]

Futbol, punk i democràcia. Quina millor manera de començar la setmana, oi?

IMG_5531.jpg

 

L’Ipod de Chygrynskiy

dimecres, 6/04/2011

dima.jpg

Amics orellaires, Dimitros, Dimitras: avui és un dia especial per als que fem aquest blog (la meva ombra i jo). I ho és per 3 motius, que van lligats entre sí, i tenen vincle directe amb aquest humil espai internàutic. El primer, perquè des d’avui abandonem la semiclandestinitat a la que ens havien abocat els intangibles d’internet. El segon, perquè es compleixen 17 anys de la mort del cantant de Nirvana, Kurt Cobain (la mare del tano! Cóm passa el temps!). I el tercer, perquè un dels seguidors de Cobain, alhora que inspirador d’aquest blog, Dimitro Chygrynskiy, ha tornat a Catalunya. Per tot plegat, tenia ganes d’escriure unes poques ratlles, a més de fer-vos un petit regal. I com que sóc una mica punyeter, això del regal ho deixarem per al final, i així patiu una miqueta, bandarres (“Ui, sí! Mira cóm pateixo!”, deu estar pensant el típic esguerra-festes que sempre està per sobre del bé i del mal…).

ARA Txigri.jpg

Tal i com ja vaig escriure en la primera entrada d’aquest blog (per als més maldestres en el tema d’internet, les paraules que veieu en un altre color enllacen directament amb la primera entrada d’aquest blog… ai, la màgia d’internet!), Chygrynskiy és un dels pocs futbolistes que he conegut durant la meva trajectòria periodística a qui li agrada la música. A qui li agrada de debò, vull dir: amb passió, i amb un criteri propi que va més enllà de radiofòrmules controlades per la indústria i pseudoartistes sorgits en programes de teleescombraries. És a dir, més enllà dels gustos habituals de la gran majoria de futbolistes. Com vau poder llegir en l’edició de paper del diari ARA d’ahir dilluns 4 d’abril, en una entrevista amb en Toni Padilla, en Chygry es va enamorar de Barcelona, i era freqüent veure’l passejar pel Born, pel museu Picasso o comprant discos a la Fnac (segons explicava avui a twitter el periodista de Catalunya Ràdio i blogaire a l’ARA Jordi Borda, aquest migdia hi ha tornat! Ho veieu cóm és un dels nostres, en Dimitro?). Per tot plegat, i per celebrar el seu retorn al Camp Nou, us he preparat una llista de cançons a Spotify amb alguns dels artistes preferits de Chygrynskiy, segons em va revelar l’any passat en una entrevista que li vaig fer per a la revista RockZone, i on també explicava la seva intenció d’anar al festival Primavera Sound. Sí, la llista comença amb Nirvana, però va molt més enllà. Amics orellaires, Dimitros, Dimitras: passeu i gaudiu. Tot plegat, gentilesa del bo d’en Dima (pobres de vosaltres que demà no l’aplaudiu al Camp Nou!); això és el que podríeu escoltar si us posséssiu l’Ipod d’en Chygry, i aquí ho teniu a només a un click de distància. Justament aquí…

barcelona shakhtar 2 lionel messi chygrynskiy.jpg

 

————————————————————————————————————————————————————-

Com diria Toni Padilla al seu IMPRESCINDIBLE blog ‘Futbol Prosaic’, estem en el temps afegit. I només per recomenar-vos una lectura del blog d’aquest arlequinat (que com us podeu imaginar, està més feliç que un gínjol amb el liderat del seu Sabadell a la 2ª B): ‘El Xakhtar, un dictador i un miner: històries soviètiques’, on podreu descobrir les curiositats històriques del rival del Barça als quarts de final de la Lliga de Campions. Simplement genial!