El dia que Sid Vicious va posseïr Guardiola

mou vs pep.jpg

Amics orellaires: aquesta nit he decidit permetre’m una llicència. Perdoneu-me els que no sigueu culés, i els que esteu farts de tant de clàssic. Sí, ja sé que això se suposa que és un blog de futbol i música, i que el leit motiv d’aquest espai és buscar les vinculacions entre aquests dos móns que tant ens apassionen. Doncs ja em buscaré una excusa barata en el decurs del text per que coli. Però és que la roda de premsa que ha fet avui Pep Guardiola al Santiago Bernabeu en la prèvia de la semifinal de Champions, i com a resposta a la provocadora i demagògica compareixença del mestre Mourinho, m’ha deixat astorat. I ara mateix sento la mateixa barreja d’excitació i shock que la primera vegada que em vaig posar el ‘Now I Got Worry’ de The Jon Spencer Blues Explosion o el ‘Washing Machine’ de Sonic Youth; que el primer cop que vaig veure els Mooney Suzuki una nit d’aniversari al Màgic; que la primera vegada que em vaig deixar atropellar les orelles per les guitarres dels Sex Pistols…

[youtube LOy8zvmIgvo nolink]

És curiós: just avui els recordava als companys de COMRàdio aquella nit al Palau Blaugrana en què a Epi li va passar una cosa similar. Era el cinquè i definitiu partit del play-off final de lliga: el Barça dels Solozábal, Jiménez, Norris i companyia contra el Madrid de Petrovic. Epi, enorme jugador de bàsquet i esportista exemplar, contra Petrovic, enorme jugador de bàsquet i provocador nat. Però en aquell partit Epi va embogir, va gesticular com mai, i va celebrar cada cistella com si fos la última de la seva carrera, sempre buscant l’atenta mirada d’un Petrovic desconcertat. Després del partit, i amb el Barça ja campió de lliga, Epi va admetre als periodistes que havia volgut que Petrovic tastés la seva pròpia medecina i sentís en la seva pròpia carn el que ell provocava en els seus rivals….

[youtube 2QsT_bpd2Pk nolink]

…i no sé si això és el que li ha passat avui a Guardiola, però a mi m’ha fet recordar novament aquell episodi. I com que a mi el que m’agrada a la vida són els fets extraordinaris i allò que se surt de la norma, el meu caparró ha començat a donar-hi voltes excitat com un mandril, al voltant de diverses reflexions. Primer de tot, se me’n fot si la reacció de Guardiola és bona o dolenta, o si afectarà positiva o negativament als seus jugadors en el partit de demà. El que realment m’importa és que és natural, enfront al pervers cinisme estudiat i la meditadíssima provocació de Mourinho (compareu les cares de tots dos a sengles rodes de premsa i sabreu del que us parlo). I, com a tal, humanitza al personatge de Guardiola. Parlem clar i català: en Pep és un paio admirable pels valors que pregona i per la increïble utopia futbolística que està duent a terme als últims anys a Can Barça; però no em negareu que, a vegades, aquesta aura de perfecció celestial que envolta tots els seus moviments i paraules acaba embafant. A mi em passa ara, i em passava encara més en la seva època de jugador. Però el gest d’avui m’ha encantat perquè s’ha desmarcat de la caricatura que volen fer d’ell alguns personatges cavernaris (o potser hauria d’actualitzar el llenguatge, i dir ‘de la Central Lechera’): aquest vespre, en Pep no ha estat el noi que pixa colònia, sino el nen que es torna amb contundència, cansat de rebre tants calbots per part de l’entremeliat de la classe que porta tot el curs robant-li l’entrepà al pati.

[youtube PxwwRRYSiII nolink]

Reflexió que em porta a una altra que té a veure amb la manca d’una figura protectora en el sí del F.C. Barcelona actual, per que no hagi de ser l’entrenador qui s’hagi de llençar al fangar que li ha preparat el tècnic rival. A la gespa, el Barça actual ha demostrat ser molt i molt superior al Madrid en els 3 partits que han jugat fins ara aquesta temporada; però al fang, els blancs tenen totes les de guanyar. Mai m’hauria cregut que un dia diria això, i no sóc gens sospitós al respecte del personatge que ara anomenaré, però avui he trobat a faltar l’eixelebrat d’en Joan Laporta. De fet, no pas avui, sino ja fa molt de temps. Està molt bé això de fer cartes obertes als socis després de la derrota a la final de copa o un cop tothom ha posat a caldo al teu entrenador pel surrealista episodi del viatge a Pamplona. Però a vegades el president d’una entitat així ha de sortir al pas i donar un cop a la taula per defensar els interessos dels seus. Especialment en un any en què s’estan traspassant tots els límits de l’ètica, des del club rival, i des del poderossíssim aparell mediàtic al servei de l’Èsser Superior. Però em temo que en Sandro Rosell no té pas aquest perfil, i que el seu amic Florentino li està aixecant força la camisa. També us diré que no em vull ni imaginar a quins nivells de crispació s’hauria arribat enguany si en aquesta marató de clàssics haguessin coincidit dos piròmans dialèctics com Mourinho i Laporta…

[youtube w211KOQ5BMI nolink]

I això em porta a una altra reflexió. Ara que acabem de passar la Setmana Santa, és moment per a les autofustigacions periodístiques. Fem pena, senyors. Així de clar. Engolits per l’espiral de crispació dialèctica que ajuda a vendre tants diaris, a llegir tants llocs web, i a omplir tantes hores de ràdio i TV, estem convertint aquesta professió en un circ. Ja no importa la reflexió pausada, argumentada i amb una certa profunditat, sino cridar més que l’altre, ser més demagog, i tenir més enginy per humiliar els teus interlocutors. Quant d’espai es dedica en diaris i programes de ràdio/TV a l’anàlisi del joc en sí (una meravella com el futbol, si us plau!), o a la seva història, o a elements didàctics i pedagògics? I quant d’espai s’omple amb falses pol.lèmiques, amb manipulacions pròpies de règims dictatorials, amb anècdotes inflades com souflés i elevades a la categoria de notícia, o amb presentadores, cantants i folclòriques vàries? Per no parlar de la tirania de la informació referida als dos gegants del futbol, en comparació amb la de la resta d’equips i esports. A excepció d’uns pocs reductes que intenten preservar els valors del PERIODISME igual que el Barça de Guardiola intenta rendir tribut a l’essència del futbol, la gran majoria s’han passat al camp de la PROPAGANDA (ai, si Goebbels o Leni Riefenstahl aixequessin el cap!), buscant el mateix resultadisme poruc que el Madrid de Mourinho. I això està passant a 600 kms., però també aquí, amics, no fotem!

[youtube 3dknzzBkX7U nolink]

I com que no em vull allargar ni fer-me més pesat (que quan em llenço no hi ha qui m’aturi), només una reflexió final sobre la semifinal en sí entre Barça i Reial Madrid. I és que, més enllà de colors, fílies i fòbies, es tracta d’un enfrontament que ultraspassa el purament futbolístic, va més enllà de la maleïda política, i es converteix en una disputa vital: és la lluita entre la voluntat de fer bé les coses i la de fer el que calgui per assolir uns objectius; l’oposició entre els que consideren que l’important és el camí i els que creuen que el que compta és la meta; la dicotomia entre treball col.lectiu o suma d’egos; la tria entre el CÓM i el QUÈ. I és que poc es podien imaginar els filòsofs de l’antiga Grècia que, quan van elaborar les seves teories sobre el Bé i el Mal, estarien parlant de la semifinal de Champions 2011…

[youtube n2jT6BBoutc nolink]

*Amb el suport del llenguatge musical, al final ha colat com a peça pròpia de l’Orella de Chygrynskiy? Si em dieu que no, m’enduc l’Scattergories, colla de bandarres…

4 comentaris

  • Dani Cordero

    27/04/2011 9:45

    Gran reflexió i esplèndida recuperació -per això també estan els periodistes- de les imatges d’Epi davant Petrovic. Chygrinski estarà orgullós.

  • itrapero

    27/04/2011 10:13

    Gràcies, Dani! L’esperit de Dimitro ens ilumina!

  • Jordi Aparici i Yagüe

    27/04/2011 20:35

    A la mitja part de l’anada de la semifinal, aquesta publicació té més sentit que mai. Bravo! Ara, algú em deu una cervesa.

  • itrapero

    28/04/2011 0:30

    El partit d’avui ha estat pura justícia poètica. Ha guanyat el futbol, i això és una cosa a celebrar, siguin quins siguin els colors que cadascú defensi

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús