Quan el so Madchester va acabar amb el hooliganisme…

madchester.jpg

Ara que tothom està pendent de la final de Wembley entre el Barça i el Manchester United, vull compartir amb tots vosaltres una fantàstica història que vaig descobrir ara fa uns mesos, gràcies al sensacional blog de futbol In Bed With Maradona. I ho faig perquè també fa referència a una final europea entre culés i diables vermells, tot i que confiem que el partit del pròxim dissabte acabi amb un resultat de diferent signe. I és que m’estic referint a aquella famosa final de la Recopa d’Europa del ’91 a l’estadi De Kuip de Rotterdam, que va guanyar el United per 2-1, amb 2 gols de l’ex-blaugrana Mark Hugues, i un altre d’anulat a Pinilla als últims minuts que hauria forçat la pròrroga…

[youtube rc-l2dAdw-o nolink]

Aquell 15 de maig de 1991, el futbol anglès volia passar pàgina definitivament a un dels capítols més negres de tota la seva història. Aquella temporada era la primera en què la UEFA permetia la participació a les competicions continentals als equips d’Anglaterra, després de 5 anys de suspensió com a càstig per la tragèdia de Heysel: aquella maleïda final de Copa d’Europa entre la Juventus i el Liverpool, que va acabar amb 39 aficionats italians morts per culpa dels hooligans. La violència d’aquest moviment, i altres tragèdies com la de Hillsborough (que tan bé ens explicava un jove periodista sabadellenc que ARA potser reconeixereu…), feien estar molt alerta a les autoritats, per tal d’evitar que es repetissin les dramàtiques escenes que van impactar a tot el planeta futbolístic (recordo estar veient la final de Heysel en directe per TV, amb només 10 anyets, i no entendre per què coi estava passant tot allò…). Però afortunadament, en aquella final de la Recopa del 91 entre Barça i Man United es va fer bona la dita que assegura que la música amanseix les feres. En concret, el so Madchester i l’Acid House van ser grans responsables, en aquells temps, d’acabar amb el hooliganisme…

[youtube h1Ey3C11mNU nolink]

L’atzar va voler que aquella etapa traumàtica i de reflexió per al futbol anglès i el hooliganisme coincidís en el temps amb l’explosió d’aquests dos moviments musicals que van tornar a ubicar la ciutat de Manchester com a centre neuràlgic de la música a Europa. Una època que queda documentada a la recomenable pel.lícula de Michael Winterbottom ‘24 Hour Party People‘ (nom manllevat de la cançó dels Happy Mondays que estaràs escoltant ara mateix si li has donat al ‘play’ al video que acabo de penjar just abans d’aquest paràgraf…). Tant el so Madchester com l’Acid House es van expandir gràcies al fenòmen de les festes ‘rave': sessions de ball inacabables, sota un ambient d’hedonisme i felicitat compartida, propiciades bàsicament pel consum de drogues psicodèliques com l’LSD, l’MDMA o l’èxtasi. Les bandes del so Madchester (fa poc, Gerard Piqué se’n va declarar fan, en una magnífica entrevista de Lou Martín) ho feien a través de les guitarres i teclats psicodèlics, mentre l’Acid House era música bàsicament electrònica. La cultura ‘rave’ volia celebrar la vida, promoure la participació de la gent que anava a les festes com un factor fonamental per que aquestes tinguessin èxit, i recuperar l’esperit punk del ‘Do It Yourself’ (fes-t’ho tu mateix), però fugint en tot moment de la violència. I tota aquesta espiral de ‘bonrotllisme’ es va traslladar a Holanda aquell maig de 1991 tan temut per les autoritats futbolístiques europees…

madchester1-1.jpg

…i és que la Red Army del Manchester United feia 23 anys que no disputava una final europea (des de la primera Copa d’Europa, al 1968 a Wembley), i volia fer d’aquella final una gran festa. Per això, milers d’aficionats dels Red Devils van marxar una setmana abans, però no per anar cap a Rotterdam, sino per anar a Amsterdam. Paradís de l’hedonisme europeu, a la ciutat dels coffee-shops i els aparadors del Barri Vermell els hooligans anglesos es van trobar amb uns cossos policials que els respectaven i ajudaven, enlloc de provocar-los. I també un clima de llibertat i respecte que encaixava a la perfecció amb l’esperit Madchester. Dos dies abans de la final, els fans del United feien volar a l’aire de la famosa sala Paradiso d’Amsterdam les banderes dels Red Devils, durant el concert d’una de les bandes principals del moviment: els Inspiral Carpets

[youtube glWtLWOBBEo nolink]

ian-brown1.jpg La final va ser tot un èxit per al futbol anglès: no només es van endur el títol cap a les illes britàniques, sino que van recuperar a una afició abduïda per un nou esperit d’hedonisme i no violència. En tornar a casa, els aficionats anglesos  ja no explicaven heròicament les seves baralles amb les aficions rivals; ara explicaven heròicament les històries de festes, drogues, sexe i bona música que centraven en aquells dies les seves vides de classe treballadora. I en els mesos següents, no es feien estranyes escenes inimaginables poc abans: com ara, que aficionats del Manchester United i del Manchester City amb les samarretes del seus respectius equips ballessin amistosament al club Hacienda, al ritme dels grandiosos Stone Roses…

[youtube qyrrTK_xzj4 nolink]

*Si sabeu anglès i teniu paciència, us recomano la lectura de ‘Football And Drugs: Two Cultures Clash‘, el text que ha inspirat aquest post; un estudi acadèmic que al 1994 va fer l’expert en drogadicció Mark Gilman.

**Tornat de la segona nit consecutiva al Primavera Sound, un parell d’apunts que han passat avui al Poble Espanyol sobre la final de Wembley del pròxim dissabte. David Feck, cantant dels Comet Gain (escolteu-los ja mateix! Molt bons!), ha reconegut ser seguidor del Chelsea, i per això li ha desitjat sort al Barça. I just després, Ian McCulloch (cantant dels mítics Echo & The Bunnymen), ha fet el mateix. I és que en el seu cas, el club dels seus amors és l’altre gran rival del United: el Liverpool…

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús