Arxiu del mes: juliol 2011

D.E.P. Amy Winehouse, una fan de l’Aston Villa?

diumenge, 24/07/2011

amy winehouse.jpg

Recordo perfectament el dia que va morir Kurt Cobain, assegut davant del televisor, i quedant-me completament astorat i impactat per la notícia. Eren temps de portar camises de llenyataire, i en què els adolescents de l’època descarregàvem tota la nostra ràbia antisocial amb les cançons de Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam i companyia. Perdre al que per molts era una mena de referent generacional va ser un shock inesperat. I és cert que en el cas d’Amy Winehouse potser es veia a venir amb més facilitat, però les sensacions que he tingut a mitja tarda, quan he sabut de la notícia, han estat similars. Obviament, ni jo sóc ja un adolescent tan fàcil d’impressionar, ni la Winehouse era cap model de comportament a seguir. Però tot i els seus nombrosos problemes personals, em semblava una artista honesta, i d’un enorme talent. I la seva música brillant ha acompanyat molts dels meus moments personals en els últims 5 anys. Per tot plegat, ha estat un dissabte trist…

[youtube zUW8-ttj95s nolink]

tribute-near-amy-winehous-s-home-in-north-london-pic-getty-536117041.jpg

I no em vull quedar amb les darreres imatges de l’Amy, en aquella patètica aparició a Belgrad, absolutament borratxa, i abandonant l’escenari a mig concert. Prefereixo quedar-me amb el record de dos grans discos com ‘Frank’ i l’enorme ‘Back To Black’. I amb la seva increïble veu, que amagava tant de dolor com la de Lady Day. O recordar també aquell DVD, ‘I Told You I Was Trouble’, on ens regala tot el seu talent en un concert al Shepherd’s Bush de Londres, i ens deixa veure totes les seves terribles inseguretats que han acabat amb ella. I buscar també els pocs nexes futboleros que he pogut trobar de la reina del soul blanc dels nostres dies…

amy aston villa?.jpg

Per exemple, aquesta foto, en què l’Amy porta un penjoll de l’Aston Villa, i que va donar peu a moltes especulacions sobre si la Winehouse era fan dels villans. Alguns deien que el penjoll en qüestió era del seu marit, el pol.lèmic Blake Fielder Civil, i mai va acabar de quedar clar si la cantant era aficionada de l’equip de Birmingham, si es decantava per algun dels molts equips de la seva Londres natal, o si directament, passava absolutament del futbol.

amy beach.jpg

Fos com fos, Winehouse va tenir algun altre lligam amb el món de la pilota: al marge de les fotografies jugant a futbol-platja a la caribenya illa de Santa Lucía, l’Amy va assistir a algun partit benèfic per acompanyar al seu amic i també pol.lèmic artista Pete Doherty (The Libertines). Ho va fer en una ocasió, per exemple, al camp del Millwall, al maig de 2008. Un mes després, l’Amy va oferir un concert privat a la galeria d’art The Garage de Moscou per al propietari del Chelsea, Roman Abramovich, i la seva dona Daria Zhukova. Sembla que el multimilionari li va pagar 1 milió de lliures per aquesta actuació. D’altra banda, moltes aficions de la Premier League van trobar una manera de riure’s del West Ham, en una època en que els ‘hammers’ no aconseguien materialitzar cap fitxatge important dels que intentaven: cantar el gran èxit d’Amy Winehouse ‘Rehab‘, però canviant-li la lletra per “They Tried To Make Me Go To West Ham But I Said ‘No, No, No” (“Intenten fer-me anar al West Ham però jo els dic ‘No, No, No’…”). Fins i tot un dia el mateix Pep Guardiola va protagonitzar una anècdota amb aquesta mateixa cançó en una roda de premsa que no sé si recordareu

I, com em va passar amb Kurt Cobain, em quedarà l’espineta clavada per sempre més de no haver-la vist mai en concert. I és que avui la senyoreta Winehouse ha acabat fitxant per l’equip on ningú hauria d’anar: l’estúpid club dels 27. I no vull ni pensar el sarau que estaran fent, allà on siguin, l’Amy, en Kurt, en Jimmo, la Janis, en Robert, en Jimi o en Brian. Maleïts beneits del rock: descanseu en pau, i gràcies per tot…

[youtube IitpyYNPdjw nolink]

 

 

Portades futboleres (2): Super Furry Animals ‘The Man Don’t Give A Fuck’

dimecres, 20/07/2011

the man dont blue 7.jpg

Inicialment tenia previst dedicar aquest segon post sobre portades futboleres al clàssic ‘George Best’ de The Wedding Present, però al final he canviat d’opinió. I de seguida sabreu per què. ‘The Man Don’t Give A Fuck’ és un single de la banda gal.lesa d’indie rock psicodèlic Super Furry Animals. Es va editar originalment el 2 de desembre de 1996 com a cara B del single ‘If You Don’t Want Me To Destroy You‘, però temps després va acabar sent un single i cançó de culte de la banda per sí mateix. El tema contenia un sample del ‘Show Biz Kids‘ d’Steely Dan, i va passar a la història per ser la cançó de la història en què la paraula ‘fuck’ es repetia més vegades (50, concretament). Posteriorment, els Insane Clown Posse van superar aquest récord dient ‘fuck’ 93 vegades en el seu tema ‘Fuck The World‘, i la resposta dels Super Furry Animals va ser senzilla: al 2004 van editar una versió en directe (gravada al Hammersmith Apollo de Londres) que durava 23 minuts i mig, i en què la paraula ‘fuck’ es repetia un centenar de vegades (part 1 i part 2); així van recuperar el rècord. Fàcil, oi?

robin friday V Sign.jpg

La foto de la portada correspon al dramàtic partit de zona de descens de la Second Division entre el Cardiff gal.lès i el Luton anglès, jugat el 16 d’abril de 1977. El Cardiff va guanyar per 4-2, i el porter Milija Aleksic va aguantar estoicament una doble humiliació: encaixar un gol del davanter amb qui s’havia estat barallant tot el partit, i veure cóm aquest li fa el signe de la V (el més ofensiu a la cultura britànica, i que equivaldria al nostre signe aixecant el dit cor per enviar a pastar fang al receptor). El davanter en qüestió era ROBIN FRIDAY. No n’havíeu sentit a parlar mai? Doncs estic segur que després de llegir aquest post, es convertirà en heroi per a la resta de les vostres vides…

llibre robin friday.jpg Friday no va jugar mai més enllà de la Second Division britànica, però els seus tècnics coincidien que tenia qualitat per haver jugat a la selecció anglesa. Els equips per on va passar com el Reading o el Cardiff el consideren el millor jugador de la història dels respectius clubs; l’àrbitre Clive Thomas (que havia xiulat a Mundials a Pelé, Cruyff o George Best) assegura que el millor gol que va veure en viu a la seva carrera el va marcar Robin Friday en un Reading-Tranmere Rovers. I fins i tot li van dedicar una biografia absolutament imprescindible (‘The Greatest Footballer You Never Saw’), escrita per Paolo Hewitt i l’exbaixista d’Oasis Paul McGuigan ‘Guigsy’. El per què de tot aquest fervor s’explica en la immensa qualitat futbolística de Friday, però també en la multitud de capítols extraesportius que va protagonitzar, i que deixen a George Best o Eric Cantona com a autèntics principiants en l’art de ser futbolistes punk-stars. Dimitros i Dimitras, prepareu-vos per rendir adoració eterna a Robin Friday:

Greatest_goal_ever_ROBIN_FRIDAY.jpg

Tot i que la seva qualitat el va portar abans dels 15 anys a estar en categories inferiors d’equips del seu Londres natal com el Crystal Palace, el Queens Park Rangers o el Chelsea, el seu caràcter el va allunyar del futbol professional: als 16 anys ja va ser condemnat a 14 mesos al reformatori de Feltham Borstal per lladre; es va fer alcohòlic i adicte a les drogues i a les dones; fan del heavy metal, tenia martiritzat al seu veí de 80 anys amb música a tot volum, dones i festes fins ben entrada la matinada; en una ocasió, expliquen que es va quedar absolutament nu (només amb unes botes posades) ballant al pub Churchill de Reading; als 17 anys va deixar prenyada i es va casar amb una noia negra (Maxine Doughan), en una època en què les relacions interracials no estaven gens ben vistes; a la seva segona boda (amb Liza Deimel. Ell anava vestit amb camisa de tigre i botes de serp), l’alcohol i les drogues van córrer a tal nivell que la festa va acabar amb una baralla multitudinària i amb els convidats robant a la parella els regals de boda…

robin-friday-19062011.jpg

…i al terreny de joc i als hotels? Als entrenaments, anava tan fort a la pilota que lesionava els companys; als partits, a més de ser sempre el màxim golejador dels seus equips, era també l’home més expulsat; en alguna ocasió, va arribar borratxo als partits quan aquests ja havien començat, i tot i així era capaç de marcar el gol de la victòria; el dia que fitxa pel Cardiff, va ser detingut per la policia per haver-se colat al tren sense bitllet, i va haver de ser rescatat pel seu entrenador Jimmy Andrews; el seu debut amb l’equip gal.lès el fa contra el Fulham després d’una llarga nit de farra, però tot i així marca 2 gols i agafa i apreta ben fort els testicles al defensa campió del món Bobby Moore per celebrar el triomf per 3-0; en una ocasió, celebra un gran gol anant a fer-li un petó a un policia que hi havia darrere la porteria; durant les concentracions, va robar estàtues de cementiris, o es va emportar cignes dels jardins dels hotels als pubs on passava tantes i tantes hores; i, atenció, una vegada, en ser expulsat per agredir al futbolista del Brighton Mark Lawrenson, se’n va anar cap al vestidor del rival… i es va cagar dins la bossa de Lawrenson!!! Un autèntic mite, de qui us recomano la lectura de la biografia que abans us deia, o com a mínim, un ampli resum amb extractes del llibre que hi ha a l’article de wikipèdia. Robin Friday ens va deixar el 22 de maig de 1990, per un atac de cor provocat per una sobredosi. Apa, gaudiu de la cançó que els Super Furry Animals li van dedicar en memòria pòstuma…

PD1: Si Chygrynskiy encara visqués a Barcelona, avui estaria trist: un dels seus artistes favorits, Micah P. Hinson, havia de fer aquesta nit un concert a Barcelona tocant sencer el disc ‘Trompe Le Monde’ d’una altra de les bandes preferides d’en Dimitro: els Pixies. Però Hinson ha tingut un accident de cotxe a Valls, i el show s’ha suspès. Per sort, sembla que només són contusions lleus, i el concert podria fer-se més endavant.

PD2: Recordeu el que us deia a l’últim post sobre la sessió de DJ de Gaizka Mendieta al festival de Benicàssim? Doncs divendres vaig parlar amb ell al ‘Que has dinat?’ de COMRàdio i ens va explicar cóm li va anar

PD3: La revista Enderrock ha fet un article amb 100 cançons dedicades al Barça. Una curiositat per a Chygrynskiys tafaners…

Alexis Sánchez, el futbolista… pianista!!

divendres, 15/07/2011

Alexis celebra gol.jpg

alexis cul.jpg Ai, els estius mediàtics, Dimitros i Dimitras! Quan el futbol s’atura però els diaris continuen tenint les mateixes pàgines o les ràdios i televisions les mateixes hores d’antena, el drama amenaça els imaginatius cervells dels periodistes esportius. I com que tenim aquesta maleïda dinàmica de parlar gairebé només de futbol (o potser hauria de dir més aviat ‘parlar només de Barça o Reial Madrid’?), ens les hem d’empescar per omplir els nostres espais oferint temes d’un interès més que discutible als nostres lectors, oients, o televidents. Força lamentable, tot plegat, per bé que iniciatives com les de ‘Panenka’ encara ens fan creure que és possible fer periodisme esportiu de qualitat i que s’allunyi de les rutines dictatorials del dia a dia, sense caure en tòpics, portades ridícules, fotomuntatges de Pepe Gotera & Otilio, ni grans fumeres sense contingut. Però bé, tot això venia perquè, com passa cada estiu, el mercat de fitxatges porta a què es parli repetidament durant 2-3 mesos dels pertinents noms de possibles incorporacions. I, enguany, un dels noms de l’estiu és el del futurible blaugrana Alexis Sánchez. Un futbolista xilè que té una història digna de tenir un foradet a ‘L’Orella de Chygrynskiy’…

alexis udinese piano.jpg

Sabia que a Alexis li agrada força escoltar música, però avui he descobert una faceta que desconeixia, a partir del que li ha revelat José Sulantay a en Sergi Mas en el ‘Que has dinat?’ de COMRàdio: Sulantay va ser el seleccionador de Xile en el mundial sub-20 de Canadà 2007. Un mundial en què la selecció on jugava Alexis Sánchez va meravellar a tothom pel seu joc, tot i que finalment va acabar tercera, eliminada pel campió: l’Argentina dels Romero, Banega, Zárate o el Kun Agüero. Malgrat tot, aquella va ser la millor classificació aconseguida mai per Xile en un mundial de futbol de qualsevol categoria, gràcies a futbolistes com Alexis, Orellana, Arturo Vidal, Vidangossy o el ‘pitbull’ Medel. Un mundial on Alexis no només va començar a treure el cap en l’aparador del futbol mundial, sino que a més va començar a forjar una afició: tocar el piano.

alexis & vidangossy pianistes.jpg

Tot plegat va ser culpa de dos factors: una, el piano del hall de l’hotel Westin d’Edmonton, Canadà; i dos, l’afició a tocar el piano que tenia el company de selecció (i exjugador de Vilarreal o Almeria) Mathias Vidangossy. No és casualitat que un dels sobrenoms de Vidangossy sigui ‘El pianista’ (hi ha un altre que em té realment intrigat: ‘Pichangossy’. S’admeten apostes d’on pot venir…). La qüestió és que ‘Mathi’ tocava el piano des dels 15 anys, perquè una tia seva en tenia un a casa. I quan Alexis ho va saber, li van entrar ganes d’aprendre. “Em va demanar que li ensenyés una cançó. És una mica bèstia. Li posa ganes, però és descoordinat”, assegurava Vidangossy al diari xilè El Mercurio. La cançó que li havia demanat Alexis (molt fan de les balades romàntiques), era… ‘Right Here Waiting‘, de Richard Marx!! (droga dura, amics!!). No em creieu? Doncs mireu el següent video que he trobat després d’hores i hores de recerca (minut 1’25”):

[youtube SYBX2ku-VOo nolink]

Impressionats, oi Chygrynskiys? Doncs Vidangossy i Alexis van passar moltes hores en aquell hall, tocant i cantant cançons romàntiques (un eufemisme com qualsevol altre per dir ‘horteres’, si se’m permet el castellanisme)…

[youtube UmrHUUQHoCs nolink]

Per compensar una mica aquest escenari apocalíptic, cal dir que el company argentí del diari Sport Jorge López (qui va conèixer Alexis en la seva etapa a River Plate) escrivia fa unes setmanes que al futbolista xilè li agrada Metallica (però també els Backstreet Boys, o els sons llatins… aaaaggghhhhh!!). I, segons admetia Alexis al programa ‘Nacidos para ganar’ de Canal 13, un dels seus artistes preferits és el cantautor mexicà Marco Antonio Solís ‘El Buki’ (minut 7’43” del video):

[youtube oksWzE_9VIc nolink]

[youtube ls56-D9YA2Q nolink]

Amb tot aquest escenari, nos ens ha d’estranyar, doncs, que les cançons que li dediquen a Alexis Sánchez siguin… en fi…

[youtube IcZdcw0jTgQ nolink]

———————————————————————–

gasteiz gang.jpg

Per recuperar-nos tots plegats d’aquest terrible passeig pel passatge dels terrors musicals d’Alexis Sánchez, us porto al mític festival de Benicàssim, que comença avui dijous. Sí, Dimitros i Dimitras, el de la foto és Gaizka Mendieta. Com sabreu perfectament (ja us ho vaig apuntar al post sobre Granada), Mendieta és un gran melòman amb un gust musical deliciós. I bona culpa la té Juan Vitoria, de la botiga de discos valenciana Amsterdam. Doncs tots dos i la filla de Vitoria, Arizona Dylan (el nom té collons…) formen Gasteiz Gang, i punxen aquesta nit al FIB. Veient el que diuen els organitzadors, i la llista triada per Juan Vitoria al web musical Playground, pagaria per estar aquesta nit donant-ho tot al ritme dels plats de Mendieta…

[youtube 3uCXylAQbSU nolink]

Pat Nevin, l’home que va renovar pel Chelsea a canvi d’un concert de New Order

dimecres, 6/07/2011

scotland-pat-nevin-122-orbis-1990-world-cup-football-sticker-48923-p.jpg

Servidora de vostès acaba de tornar d’un viatget de relax i música per Londres i Edimburg, on entre d’altres coses vaig assistir a un festival a Hyde Park amb l’amic radiofonista i estripador professional Guillem Barquin; concretament vam gaudir de  The Vaccines, Beirut, Mumford & Sons i els monumentals Arcade Fire (que, per cert, aquest dimecres toquen davant del Guggenheim de Bilbao). I encara amb la dolça ressaca d’aquest petit tastet de les esperadíssimes vacances, avui em venia de gust escriure sobre un personatge amb vincles a les dues ciutats que a la darrera setmana han gaudit del sol i la calor gràcies a la meva privilegiada visita: l’exfutbolista del Chelsea i seguidor de l’Hibernian Pat Nevin, el Chygrynskiy escocès.

pat nevin pelos.jpg

Pat Nevin, nascut a Glasgow, era un habilidós extrem esquerre nascut a Glasgow al 1963. Rebutjat pel seu estimat Celtic per ser massa petit (al pot petit hi ha la bona confitura, burrots!), Nevin va jugar al Clyde, Chelsea, Everton, Tranmere Rovers, Kilmarnock i Motherwell. Internacional amb Escòcia 28 vegades, els moments culminants de la seva carrera van arribar amb la victòria a l’Eurocopa sub-19 de 1981 (on va ser escollit millor jugador del torneig), el pas pel Chelsea (on es va convertir en ídol dels ‘Blues’ i gran aliat assistent de Kerry Dixon), o la final de la FA Cup amb l’Everton al 1989. Nevin també es va fer famós per fallar el que molts van considerar durant molt de temps com el penal pitjor llençat en la història del futbol. Alguns diuen que ho va fer a propòsit perquè no havia estat penal…

pat nevin banqueta.jpg

Però el que realment ens interessa de Pat Nevin és el que va més enllà del futbol. Com li passa al nostre estimat Dimitro Chygrynksiy, el bo d’en Nevin era considerat una mena de bitxo raro en aquest món tan viril i escàs de neurones que és el futbol. Llicenciat en art, amant del cinema o de la literatura francesa i russa, el nostre protagonista és també un gran apassionat de la música, amb moltes històries al respecte. La llegenda diu que una vegada es va fer autoexpulsar d’un partit per poder assistir a un concert de Siouxie & The Banshees, però el que està realment confirmat per ell mateix és cóm va anar la seva renovació pel Chelsea, tal i com va explicar en una magnífica entrevista a la publicació escocesa Is This Music?. Tot i que de seguida es va convertir en un jugador important i molt estimat per l’afició dels Blues, el seu primer sou a l’equip d’Stamford Bridge amb prou feines li donava per viure a la cosmopolita i caríssima Londres, així que va anar a demanar-li un augment de sou al president Ken Bates. Aquest li va anar donant llargues, i sense la renovació signada, el Chelsea havia de jugar un amistós contra el Brentford el mateix dia que New Order tocava al Royal Albert Hall. Com a gran fan de Joy Division que mai els havia pogut veure en directe, Nevin ho va tenir clar. Es va dirigir a l’entrenador John Neal i li va dir amb tots els ets i uts: “Només renovaré si em canvies al descans del partit”. El tècnic no va voler perdre a una de les seves estrelles i va acceptar, de manera que Pat Nevin va jugar la 1ª part de l’amistós, i se’n va anar cap al concert després del descans…

[youtube fNiEapquS9M nolink]

johnn peel & pat nevin.jpg

Mentre jugava al Chelsea, Nevin va ser entrevistat a la revista musical que sempre comprava (el popular NME) i va poder complir el somni de conèixer al seu heroi musical: el popular i prestigiós locutor musical de la BBC John Peel, que li havia fet descobrir a tantes i tantes bandes a través del seu programa a la ràdio. Amb ell va establir una bona amistat, i el mateix li va passar amb Simon Raymonde, dels seus admirats Cocteau Twins, amb qui s’ajudaven a superar les èpoques de depressió recíproca. Quan al 1988 va fitxar per l’Everton, la veïna ciutat de Manchester vivia dies feliços amb l’eclosió de bandes com els Smiths. Nevin es va fer amic de Vinnie Reilly, dels Durruti Column, i a través d’ell va arribar a conèixer al mateix Morrissey, que els va convidar a la seva mansió a Bowden. A més, també explica que ha jugat a futbol amb el líder dels Belle & Sebastian Stuart Murdoch, i assegura que el músic escocès no ho fa gens malament amb la pilota als peus. Si té tant de bon gust com a l’hora de composar cançons, m’ho crec del cert…

[youtube 8CPLNyopyOg nolink]

dj Nevin (pains t-shirt).jpg

L’altra vinculació musical del ja retirat Pat Nevin amb la música és a través dels plats. Fent de DJ, Nevin ha pogut expressar en més d’una ocasió la seva passió i els seus gustos, que van des de clàssics com David Bowie, The Fall, Joy Division, Cocteau Twins o Jesus & Mary Chain, fins a bandes actuals com Camera Obscura, Belle & Sebastian, Howling Bells o els meus estimadíssims The Pains Of Being Pure At Heart, de qui llueix samarretes en les seves sessions de disc-jóquei o als qui esmenta mentre parla per la ràdio sobre l’Arsenal dels Cesc, Nasri o el Déu Arshavin… amb tot, Pat Nevin ha pogut demostrar la seva habilitat als plats en festivals com el Bowlie Weekender, o a sales londinenques com el How Does It Feel To Be Loved? (especialitzada en música indie, northern soul i so Motown), o el King’s Cross Social Club. En aquesta darrera sala, el 19 de març de 2010, Nevin va amenitzar la festa Scared To Dance amb una sessió que ara us regalo a través de l’Spotify. I és que els Chygrynskiys som així de macos…

BALLEU, BALLEU, AL RITME DE PAT NEVIN!!

scared10-weblarge-export.jpg

PD: La meva postdata d’avui no ens mou d’Edimburg, ni del camp de l’Hibernian. I és que dins del mític Easter Road hi ha les oficines de la Homeless World Cup. O el que és el mateix, el Mundial de futbol de persones sense sostre. Enguany es farà a finals d’agost, a París, i per això al video promocional hi posa la seva veu un vell amic de l’Orella de Chygrynskiy de qui vam parlar al post sobre la portada del single ‘Kung Fu’ d’Ash: el gran Eric Cantona. I és que, com la música, el futbol a vegades també pot ajudar a canviar el món. Ajuda’ls a fer-ho, agregant-te al seu twitter i facebook! Que no costa tant i és GRATIS, collons!

[youtube 9lTX77wOXbE nolink]