Arxiu del mes: gener 2012

Una història musical de l’Sporting de Portugal

dimarts , 31/01/2012


Ho admeto. Tret de comptades excepcions com ‘The Rocky Horror Picture Show‘, el ‘Hairspray‘ de John Waters o la pel.lícula de ‘South Park‘, els musicals em provoquen grans moviments sísmics al meu sistema gàstric. Això de veure gent que està parlant tranquil.lament i que, per art de màgia, comencen a cantar, ballar i a pujar-se per taules, cotxes i fanals sota la pluja, em desperta unes ganes enormes de jugar a beisbol sense pilota. Cadascú té les seves cosetes, què voleu que us digui. Però, malgrat aquest apunt sobre les meves fòbies, aquesta nit vull parlar-vos, precisament, d’un musical. Però ho faig per feina, que quedi clar…

La passada setmana es va estrenar al teatre Tívoli de Lisboa el musical ‘1906. O Nosso Grande Amor’ (‘1906. El nostre gran amor’). Una obra que explica la història d’un dels equips més grans de la història del futbol portuguès: l’Sporting. 18 lligues portugueses, 19 ‘Taças’ de Portugal (copes), 7 ‘Supertaças’ (supercopes), i 1 ‘Taça das taças’ (Recopa d’Europa), converteixen l’equip verd-i-blanc en el tercer amb millor palmarès del seu país, només superat per Benfica i Porto. Un club en el que han jugat futbolistes com Manuel Fernandes, Futre, Figo, Balakov, Schmeichel, Jardel, Cristiano Ronaldo o Nani. I, com algun dels seus rivals, un club amb vocació poliesportiva, que més enllà del futbol també te seccions d’atletisme, futbol sala, handbol, natació, tennis taula…

Però tornant al que ens ocupa, ‘1.906. O Nosso Grande Amor’ és una obra creada per Pedro Madeira Rodrigues, i que compta amb la participació de 26 actors, i l’aparició estelar d’un personatge molt popular i carismàtic al club dels lleons: Paulinho, que des de fa un munt d’anys és l’encarregat de material de l’equip. Al llarg de 90 minuts (una durada gens casual, tractant-se d’una obra sobre un equip de futbol), el musical narra, a través d’un pare i un fill, alguns dels episodis crucials dels 106 anys d’història del club lisboeta. Començant pel desig de crear un club “tan gran com els més grans d’Europa” d’un senyor amb un nom que potser us sonarà: Jose Alvalade. Sí, ell dóna nom a l’actual estadi de l’Sporting…

Un altre dels episodis destacats del musical és el dedicat a la davantera més recordada de la història de l’Sporting: la que es va ajuntar a mitjans dels anys 40 fins entrada la dècada dels 50, i va possibilitar l’època més daurada de la història dels ‘leoes’, amb 10 dels 18 títols de lliga que acumulen a la seva història. Travassos, Albano, Peyroteo, Vasques i Jesús Correia jugaven d’una manera tan coordinada i armònica, que van passar a la història amb un nom indiscutiblement musical: ‘Os Cinco Violinos’ (els 5 violins):

[youtube 1uCYY__RJYg nolink]

Curiosament, 2 dels 5 violins van participar en altres seccions del club: Correia va acabar deixant el futbol per dedicar-se a l’altra seva gran passió: l’hoquei patins. Fins i tot en va disputar 2 mundials. De la seva banda, Travassos era atleta quan l’Sporting es va fixar en ell per a l’equip de futbol, degut a la seva gran velocitat.

Un altre capítol destacat del musical sobre l’Sporting és el de l’únic títol europeu de la història del club: la Recopa d’Europa de l’any 1964. El 13 de maig d’aquell any, al posteriorment tràgic estadi de Heysel a Brusel.les, l’Sporting i l’MTK de Budapest van empatar a 3 gols en la final de la Recopa. Com passava llavors, en què no existien ni la pròrroga ni els penals, es va fer un partit de desempat per decidir el campió. Va ser dos dies després, al Bosuil Stadium d’Anvers, també a Bèlgica. El dia anterior a la final, el defensa de l’Sporting Joao Morais va tenir un somni: un gol de córner directe que donaria el triomf als lleons de Lisboa. Al minut 19 de partit, la pilota va sortir per la línia de fons, i Morais va anar a llençar-lo, amb la idea que tantes vegades havia assajat als entrenaments. Es va apropar a la pilota, la va besar, li va dedicar unes dolces paraules, la va plantar a la cantonada, i la va colpejar amb suavitat amb el peu dret. La pilota va traçar una paràbol.la amb una rosca que es va anar tancant i va superar el porter i els defenses, per acabar al fons de la xarxa al segon pal. 1-0, resultat que li va donar a l’Sporting el seu únic títol europeu fins a l’actualitat. Un gol antològic, recordat popularment com ‘O Cantinho Do Morais’ (el còrner de Morais), i que va inspirar la cançó del mateix nom, popularitzada per Maria Jose Valerio, i que conté la narració radiofònica original per a Emissora Nacional del locutor Artur Agostinho:

[youtube QzQtg2jA_p0 nolink]

Per descomptat, el musical ‘1906. O Nosso Grande Amor’ no podia obviar un altre capítol inoblidable per als aficionats sportinguistes: la històrica victòria per 7 gols a 1 davant el gran rival de Lisboa: el Benfica. Va ser un plujós 14 de desembre de 1986, a l’estadi Jose Alvalade, amb Manuel Fernandes com a gran estrella, autor de 4 gols…

[youtube pmGrSK9d8Q8 nolink]

Sigui com sigui, les crítiques que arriben del país veí del país veí són força bones, i fins i tot l’exblaugrana Jeffrén Suárez (mai oblidarem que ell va fer-li el cinquè ‘txitxarro’ al Madrid de Mou en el 5-0 de 2010), es va expressar entusiasmat al seu compte de twitter, després de veure l’obra. Si us en voleu fer una idea, aquí teniu un petit tastet…

[youtube 9cDRu582y_I nolink]

————————————————————————————————————————————

PD: Per si hi ha algun ‘benfiquista’ a la sala, la postdata va dedicada a ells. Una de les bandes més celebrades als últims anys entre els seguidors de la música indie de caire electrònic són els Animal Collective. Un dels seus membres, Noah Lennox, té un projecte paral.lel anomenat Panda Bear. Lennox viu des de fa un temps a Lisboa, i com a fan del futbol que és, es va aficionar als partits del Benfica. I precisament per això, en el seu últim disc (‘Tomboy‘), la darrera cançó de l’àlbum es diu, precisament, ‘Benfica’, en honor del club de les àligues…

[youtube KQvJB5ANjrY nolink]

Stuart Pearce, el defensa amb imperdibles

dimecres, 11/01/2012

Pearcescream.jpg

Ara farà poc més d’un any, un boig del futbol i la música com en Toni Padilla em va proposar fer aquest blog. I un dels exemples que em va posar per vendre’m la burra va ser la història d’Stuart Pearce. Admeto que al principi pensava que tindria més dificultats per trobar històries que vinculessin futbol i música, però el cert és que són dos camps que tenen tants punts de connexió, que he trigat gairebé un any i una quarentena d’escrits per trobar-li un forat. I mira que l’exinternacional anglès té força suc musical, tot sigui dit. I com ja passava amb el mític Iturralde González, Pearce té una debilitat: el punk.

 gods save.jpg

POW.jpg Per si sou molt joves i no el recordeu, Stuart Pearce va ser un defensa anglès de les dècades dels 80 i 90. Quan jugava al Coventry, va ser descobert pel mític Brian Clough (si no heu vist la imprescindible pel.lícula ‘The Damned United‘, ja trigueu, ganàpies!). El llegendari entrenador el va fitxar pel Nottingham Forest que havia guanyat 2 Copes d’Europa uns pocs anys abans. Al Forest es va convertir en una llegenda del club entre 1985 i 1997, jugant més de 400 partits amb els Reds. Pearce també va defensar els colors del Newcastle, West Ham o Manchester City, i va ser internacional anglès 78 vegades, de 1987 a 1999. Al 2002 es va retirar i es va fer entrenador: entre 2005 i 2007 va dirigir al Manchester City, i des de llavors, és entrenador de la selecció anglesa sub-21. A més, serà l’encarregat de dirigir la selecció olímpica en els Jocs de Londres d’aquest pròxim estiu. Caldrà veure si com a eina de motivació utilitza vells vinils de bandes punks britàniques, com ara una de les seves preferides: els Resistance 77true7.jpgAquesta banda anglesa de punk i oi! va ser formada al 1979 a South Normanton. Quan Stuart Pearce va fitxar pel Nottingham Forest, el baixista i vocalista de la banda, Kieron Egan, li va enviar una còpia d’un dels seus discos, ja que sabia que el futbolista era fan de la música punk. Pearce va quedar encantat amb el disc, va començar a anar als concerts de Resistance 77, i els va suggerir que composessin una cançó dedicada al Forest. I així ho van fer, commemorant la final de Copa de la Lliga anglesa que l’equip va guanyar al 1990, a Wembley, en derrotar l’Oldham Athletic per 1-0, amb gol de Nigel Jemson. La cançó es deia ‘You Reds’, va vendre 2.000 còpies, i es va fer popular entre l’afició que assisteix als partits a l’estadi del City Ground (un altre dia us parlaré de cançons inspirades pel Nottingham Forest…).

reds7[1].jpg

[youtube 75jIiwqcDNQ nolink]

Lurkers_-_Gods_Lonely_Men_(Front).jpg Aquesta no és, ni molt menys, la única aportació d’Stuart Pearce a l’escena punk anglesa. Una altra de les seves bandes preferides és un grup que tampoc és massa conegut per al gran públic: The Lurkers. Aquests londinencs es van formar al 1976, inspirats per bandes americanes com els Ramones o els New York Dolls, o per d’altres angleses de glam rock com Slade. Stuart Pearce va anar a molts concerts d’aquest grup, i per aquelles casualitats de la vida (o no), això va quedar retratat per a la història en la discografia de la banda. I és que, segons explicava el mateix Stuart Pearce en una entrevista a la prestigiosa revista de futbol anglesa ‘Four-Four-Two’, una foto seva ballant com un boig en un concert apareix en el llibre interior del disc dels Lurkers ‘God’s Lonely Men’…

bandfulhamcrowd.jpg

[youtube Yg8tIlxxxRU nolink]

Tot i que alguns deien que Stuart Pearce també sortia en un mític documental de 1978 sobre el punk a la capital anglesa anomenat ‘Punk In London‘, en realitat s’estaven confonent: i és que qui sortia realment en aquest documental era el membre dels Lurkers Arturo Bassick (a més de moltes de les bandes mítiques de l’escena, com The Clash, The Jam, The Adverts o els Boomtown Rats). Però… ah amics! Aquí no s’acaben les vinculacions d’Stuart Pearce amb el punk anglès…

the-best-of-the-stranglers--gitarre-noten.jpg

I és que, una altra banda de capçalera de Pearce és un dels grups més reputats del punk i la new wave anglesa de finals dels 70 i principis dels 80: els mítics Stranglers. El futbolista els ha vist més d’una trentena de vegades en concert, i ha establert una amistat amb els membres de la banda. I això es va veure reflectit clarament en un fet. Primer, els antecedents: per la seva contundència, un dels sobrenoms de Pearce que es va fer més popular va ser el de ‘Psycho’ (per dir-ho clar i català, ‘psicòpata’). I tot i que no té res a veure amb una de les meves cançons preferides de la història de la música garatge (el ‘Psycho‘ dels enormes The Sonics), sí que té una connexió musical: i és que, en honor a ell, quan els Stranglers van decidir muntar un segell discogràfic, li van dedicar el nom a Stuart Pearce: Psycho Records. I és que la bona relació entre aquesta llegenda del futbol anglès i aquestes llegendes del punk britànic surt, fins i tot, a les notícies d’Sky Sports…

[youtube HquxrN-k-C8 nolink]

I, per descomptat, no us penseu que aquest és l’únic tribut punk a Stuart Pearce. Sense anar més lluny, una altra banda que té moltes cançons dedicades al futbol i la selecció anglesa, Loyalty, va escriure la cançó ‘Psycho’, en què el descriuen com el nº 3 que va defensar els ‘Pross’ amb orgull anglès, colpejant culs rivals i convertint-se en un malson per als seus oponents. I si no que li diguin a la selecció espanyola de Clemente que va quedar fora de l’Eurocopa del 96, en un gran partit a Wembley que es va decidir als penals. Pearce en va marcar un, i així es va treure l’espineta del penal fallat al mundial 90, en la semifinal contra Alemanya…

[youtube 8v52rIL5ynY nolink]

I abans d’acabar, un parell d’apunts més respecte a les preferències musicals d’Stuart Pearce: i és que, a banda d’altres bandes mítiques del punk anglès com els Sex Pistols o The Damned, l’entrenador olímpic del ‘pross’ també ha manifestat la seva admiració cap a bandes del que podríem definir com ‘xiclet-punk’ adolescent contemporani, com ara Green Day o Blink 182. O, fins i tot, d’una de les bandes de moda de l’indie-rock anglès com The Vaccines (quins records del concert de l’any passat a Hyde Park… -riure maligne: jajaja…)

[youtube 0sOq6Rrre7c nolink]

————————————————————————————————————————————-

PD: Avui faig una postdata amb l’excusa del concert que fan divendres a Barcelona els novaiorquesos The Pains Of Being Pure At Heart. Recordeu el post dedicat a l’exfutbolista del Chelsea Pat Nevin? Doncs com ja us vaig explicar llavors, ara que fa de DJ, moltes vegades punxa amb una samarreta d’aquesta banda. I, com a yankees que són els Pains Of…, no he acabat de trobar cap altre lligam amb el futbol; per bé que en alguna ocasió s’han manifestat fans dels Green Bay Packers… de futbol americà.

[youtube B4itzHRpltQ nolink]

Gols cantats (3): futbolistes rapers

dimarts , 3/01/2012

babeltherapper.jpg

Flavor Flav dels Public Enemy? No! Ryan Babel, del Hoffenheim!

Avui han estat notícia dos futbolistes que tenen vinculacions musicals d’un mateix estil, i és per això que aquesta nit he decidit preparar una 3ª entrega dels ‘Gols cantats’. Si us dic que el Fulham ha guanyat l’Arsenal en el derbi londinenc, potser us quedeu igual. Si us preciso que una de les estrelles del Fulham és el migcampista nord-americà Clint Dempsey, potser em direu: “i a mi què?”. Però si us dic que també avui, Jose Manuel Pinto ha renovat com a porter del Barça i que comparteix una passió amb Clint Dempsey, llavors segur que em direu: “el hip-hop!”

1296618445825pintodn.jpg

[youtube c469u_yvWzg nolink]

Aquesta cançó dels gallecs Delahoja ha estat durant molt de temps banda sonora del vestidor del Barça triomfal de Guardiola. I no pas per casualitat. Delahoja són un dels grups de la discogràfica Wahin Makinaciones, creada l’any 2000 per José Manuel Pinto. De fet, aquesta cançó és una de les moltes composades pel mateix Pinto, que també fa de productor, i de promotor de concursos de maquetes i de festivals, amb el seu sobrenom artístic de Wahin. “El nunca visto, el nunca oído”, li canten en una cançó (minut 2 del video) els Canes, artistes també del segell discogràfic del porter del Barça. I és que, tot i que jugadors com Messi, Iniesta o Puyol han promocionat Delahoja a través de les xarxes socials, i que fins i tot van actuar a la festa de celebració al Camp Nou el dia després de la Champions de Wembley 2011 (el mateix Pinto va gravar aquest video per al lloc web de Wahin Makinaciones), al porter culé no li agrada que es parli públicament del seu alter ego artístic per que ningú l’acusi de treure profit de la seva condició de famós. I serà per això que quan publica videos tutorials didàctics sobre hip hop, es grava a sí mateix d’aquesta manera tan, diguem-ne, peculiar…

[youtube GL6ntmsNhcQ nolink]

17-clint-dempsey-061010-lg-67863980.jpg Pinto és només un dels moltíssims futbolistes apassionats pels hip-hop. Com que en són molts, avui només recopilaré uns pocs. Com us deia, Clint Dempsey és un altre exemple. El migcampista nord-americà del Fulham, a més de ser un molt bon futbolista, també té un alter ego musical: Deuce. La seva passió pel rap es va donar a conèixer al 2006, gràcies a la cançó ‘Don’t Tread’. Un tema gravat conjuntament amb els rapers nord-americans XO i Big Hawk, en una campanya promocional d’una marca de roba esportiva per promocionar la selecció dels Estats Units al Mundial d’Alemanya. La cançó, però, també tenia un rerefons força emotiu per a Dempsey, i és que estava dedicada a la memòria de la seva germana Jennifer, morta als 16 anys per culpa d’un aneurisme cerebral. És per això que al final del video, el futbolista deixa unes flors a la tomba de la seva germana…

[youtube K6Di8QT98Zk nolink]

mesut-ozil-real-madrid-nationalturk.jpgI això de fer raps previs a un Mundial no és cosa exclusiva de Clint Dempsey. La mateixa marca comercial va repetir la fòrmula abans del Mundial 2010, i també amb un altre jugador exquisit: el llavors futbolista del Werder Bremen i ara madridista (veurem fins quan…) Mesut Özil. En un dels capítols de l’especial dedicat a Özil anomenat Durch das Jahr (‘Durant tot l’any’), el migcampista alemany es ficava en un estudi de gravació amb un compatriota cantant de hip hop, Jan Delay, per perpetrar això…

[youtube Jmqp-52K3pg nolink]

Collons, Mesut. Millor que continuïs delectant-nos amb la pilota als peus…

barnes.jpg

Recordeu al futbolista de la foto? Doncs ni més ni menys que el mític John Barnes! L’exfutbolista del Liverpool també va protagonitzar una aparició estelar en una cançó prèvia a un mundial (el d’Itàlia 1990). La cançó era ‘World In Motion‘ dels no menys mítics New Order. Tot i que el tema seguia el tradicional pop ballable de la banda de Manchester, també tenia una part al més pur estil del rap més comercial dels 80, cantada pel llavors futbolista de la selecció anglesa…

[youtube rWr3xMhm0ig nolink]

ryan-babel.jpg

I ja que parlem d’exfutbolistes del Liverpool, no ens oblidem de l’ara jugador del Hoffenheim Ryan Babel. Amb el sobrenom artístic de Rio, el futbolista holandès ha sortit en terribles videos de hip-hopers del seu país, o també en programes on va voler demostrar el seu flow, rapejant en holandès…

[youtube yjtaruxin80 nolink]

Rio-Ferdinand-5.jpg

A internet van voler fer conya amb el seu sobrenom de Rio, assegurant que s’estava ficant amb el central del Manchester United Rio Ferdinand, però no era cert. Tot i que ho van voler vendre com una batalla de rapers, i és que una de les aficions de Ferdinand també és el rap, com va demostrar entrevistant artistes com Drake o el mític Snoop Dogg per a la seva revista ‘#5 Magazine‘. El defensa anglès també es defensa força bé fent entrevistes, i sempre serà millor que veure’l rapejant al costat d’artistes com Kano…

[youtube xgdKhNRxvwg nolink]

drenthe.jpg I ja per acabar aquest petit viatge pel hip hop amb més pilotes del planeta, moment per a un gran que mereixeria una entrada per si sol: l’exfutbolista del Madrid o de l’Hércules i ara a l’Everton, Royston Drenthe. Ell també és un gran aficionat del rap, com ho demostren les seves aparicions al costat del ja anomenat Ryan Babel (amb el sobrenom de Roya), o també de l’artista de hip hop alacantí Nach. Però potser un dels moments musicals culminants del singular futbolista holandès és la col.laboració amb el seu compatriota U-Niq, en cançons amb videos impagables com aquest…

[youtube hRn8k0HZb68 nolink]

I encara que us assembli

que en Drenthe és un pèl quinqui

avui és un gran comiat

per a l’Orella de Chyrgynskiy…

(o yeah, baby!)