Música a la grada (3): cançons ‘d’amor’ a Thatcher als camps britànics

Quan un personatge com Margaret Thatcher mor, ningú no queda indiferent. A les darreres hores hem pogut veure tota mena de reaccions, a la Gran Bretanya i a  la resta del món, des de tots els àmbits possibles. El futbol i la música no en són cap excepció, i és que l’ombra de Thatcher va arribar també a aquests dos camps. Sense anar més lluny, ahir en Toni Padilla explicava al seu fantàstic bloc ‘Futbol Prosaic’ la influència de la Dona de Ferro en els canvis del futbol anglès durant el seu mandat. I a les darreres hores, haureu pogut trobar per internet mil i un enllaços amb cançons sobre Thatcher (bàsicament, CONTRA Thatcher). Avui, en aquesta 3ª entrega de ‘Musica a la grada’, em volia centrar en alguna de les cançons que li han cantat a l’ex-primera ministra britànica als estadis de futbol britànic. I no han estat, precisament, cançons massa amables…

 7) FOR HE’S A JOLLY GOOD FELLOW

Qui no ha sentit aquesta cançó un munt de vegades en festes infantils d’aniversari? Aquesta tonada popular té moltes versions en diferents llengües (a casa nostra, ‘Perquè és un noi excel·lent’), però resulta que la melodia està presa d’una altra cançó popular francesa, també traduïda en d’altres idiomes: ‘Marlbrough S’En Va-T-En Guerre‘ (en la versió espanyola, li canvien el nom al protagonista: ‘Mambrú Se Fue A La Guerra’). La versió original francesa va ser composada al 1709, després de la batalla de Malplaquet (una de les moltes de la Guerra de Successió espanyola, que curiosament, va tenir lloc un 11 de setembre). Al segle XIX ja està documentada a Gran Bretanya aquesta versió amb la lletra ‘For he’s a jolly good fellow‘, cantada amablement a nivell popular cap a la persona a qui va dedicada. Així, aquesta versió cantada pels aficionats del Liverpool resulta encara més crua, donat que el sentit de la lletra és completament oposat, dedicat a Margaret Thatcher: “We’re all havin’ a party when Maggie Thatcher dies’ (“Farem una festa quan Maggie Thatcher mori”). L’hostilitat de l’afició del Liverpool cap a la Dona de Ferro té el seu origen a la tragèdia de Hillsborough de 1989, on 96 aficionats ‘reds’ van morir en una avalantxa en aquest estadi de Sheffield. La ineficàcia de la policia anglesa va ser una de les principals raons d’aquesta tragèdia, però Thatcher va culpar sempre a l’afició del Liverpool, acusant-los de borratxos. A més, va arxivar i amagar centenars de milers de documents amb els detalls de la investigació del cas, que no es van revelar fins fa uns pocs mesos, 23 anys després. Per tot plegat, l’afició ‘red’ sempre ha mostrat una visceral animadversió cap a Thatcher, reclamant allò que avui en dia sembla cada vegada més una utopia en tots els àmbits de la vida: justícia. En aquest cas, amb el ‘Go West’ de Village People:

També una banda com els gal.lesos Manic Street Preachers (algun dels seus membres és aficionat ‘red’) va dedicar una cançó a la tragèdia, apuntant la ineficàcia de la policia com a gran culpable de les 96 morts:

Amb tot, no ens ha d’estranyar que una de les moltes mostres d’alegria per la mort de Margaret Thatcher ahir fos d’aficionats del Liverpool, que continuen sense perdonar-li tot el que va passar aquella maleïda tarda d’abril de 1989 a Hillsborough. Aquesta foto de l’agència Mercury Press està presa a l’estació de Lime Street d’aquesta ciutat anglesa, la nit de la mort de l’ex-primera ministra britànica.

8 ) MAGGIE THATCHER SONG

Però l’afició del Liverpool no és l’única que ‘estimava’ tant a la desapareguda política britànica. Aquesta cançó irlandesa de lletra rebel és popular entre l’afició del Celtic de Glasgow. I és que ‘The Hoops’ tampoc podien veure massa a Thatcher. Un clar exemple és el que va passar a la final de copa escocesa de 1988 a Hampden Park. Jugaven el Celtic contra el Dundee United, dos clubs d’arrels catòliques-irlandeses. En plena era de polítiques ‘Tories’ contra les classes populars, importants vagues de miners, pujades d’impostos, tancament d’hospitals, etc. (de què em sona tot això?), la primera ministra britànica va decidir assistir al partit al mític estadi de Glasgow; un fet que no va agradar gens a ambdues aficions, que van decidir fer una iniciativa comuna de protesta: repartir milers de targetes vermelles al programa del partit, i ensenyar-se-les a Thatcher a la seva arribada a la llotja…

De fet, l’animadversió cap a la Dona de Ferro no va ser mai cosa exclusiva d’aquestes aficions en concret, sino que era més aviat un punt comú a les classes obreres que donen suport a molts altres clubs britànics. I sabeu quin altre personatge públic vinculat a la música i al futbol (com us vaig explicar a la trilogia que li vaig dedicar en aquest mateix blog) ha estat molt crític amb Thatcher a les hores posteriors a la seva mort? L’incomparable Morrissey. I és que l’ex-cantant dels Smiths ha escrit una carta oberta en què ha carregat amb duresa contra la Dona de Ferro. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, diu el refrany, mrs. Maggie…

—————————————————————————————————————–

PD: Reconeixeu al personatge de la foto que vibra amb el Barça, en la remuntada de Champions al Camp Nou de fa unes setmanes contra el Milan? Ni més ni menys que el mític guitarrista Ronnie Wood (Rolling Stones, Faces…), que va assistir al partit amb la seva nova esposa, es va passar pel folre la prohibició de fumar a l’estadi (rock’n’roll…) i s’ho va passar d’allò més bé amb Leo Messi (tot i que és aficionat del West Bronwich Albion). It’s only football, but I like it…


Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús