Elvis Costello, crooner in red

 Divendres 26 de juliol ens visita a Barcelona una de les icones més destacables de la història del rock: Elvis Costello. I el meu ‘dealer’ d’històries futbolero-musicals per excel.lència, l’Oriol Rodríguez, m’ha posat sobre la pista de les vinculacions futboleres de mr. Costello. Resulta que, a banda de la òbvia passió musical, l’artista britànic és també fan del futbol, i seguidor d’un club que no coincideix amb el seu lloc natal. I és que, tot i que va nèixer a Londres, el segon Elvis més conegut de la història del rock és fan del Liverpool. Cóm s’explica això? Molt fàcil: a la seva adolescència, es va traslladar cap a Birkenhead, ciutat on havia nascut el seu pare, ben a prop de Liverpool (d’on era la seva mare). Va ser aquí on va formar el duet Rusty, al gener de 1.972, al costat d’Allan Myes. Tot i que el pare tenia simpatia pel Tranmere Rovers i per l’Everton, va voler que fos el petit Elvis (bé, de fet aquest és el seu nom artístic; el nom real és Declan Patrick MacManus, i després veureu que és un nom amb connotacions futboleres…) qui decidís lliurement els seus colors futbolístics: el 2 de setembre de 1.962 el va portar a Goodison Park, a veure el partit de l’Everton contra el Sheffield Wednesday, que va acabar amb una dolorosa derrota dels ‘toffees’ per 0-4. I uns dies després, se’l va endur a Anfield, on el Liverpool va guanyar 5-0. Aquell any, els ‘Reds’ van ser campions de la Second Division i van pujar a la First Division, on ja hi era l’Everton. Així, no ens ha d’estranyar que el petit Declan/Elvis optés per fer-se seguidor de l’equip guanyador: el Liverpool. En aquell primer partit a Anfield, Roger Hunt va fer un dels 5 gols dels ‘reds’, i es va convertir en l’heroi futbolístic de Costello.

 Pel que explicava al seu lloc web en una entrevista de l’any 2000, Elvis va anar als primers partits a la tribuna principal. Però no va ser fins que no va anar a la mítica grada de The Kop (si us interessa conèixer detalls de la seva història, no us perdeu aquest vídeo de la BBC), darrere una de les porteries d’Anfield, on va quedar bocabadat amb l’ambient incomparable de l’estadi del Liverpool. L’impacte que això va provocar en el jove i futur artista va ser tan gran que, quan anava als partits de casa, ho feia una hora i mitja abans de l’inici, per tal de veure tot el procès en què la grada buida anava omplint-se de gent, fins a arribar als punts de clímax amb els càntics de suport cap a l’equip. Especialmente, és clar, els moments de cantar ‘You’ll Never Walk Alone’ (fos abans de començar, o durant el partit. Fins i tot quan les coses anaven mal dades…)

Costello també explica una anècdota que li va passar amb una llegenda viva del Liverpool, Kenny Dalglish: després d’haver treballat amb Paul McCartney coescribint algunes cançons per al disc ‘Spike’ (1989), va anar a veure’l a un concert a Wembley. Quan va passar al backstage per saludar McCartney, només dues persones més hi havien pogut passar: Linda McCartney, i Kenny Dalglish. Tot i que al principi Costello es va sentir una mica tallat, finalment es va atrevir a parlar amb Dalglish: i després de dir-li cóm l’admirava pels seus gols i els partits memorables que havia jugat com a ‘Red’, al cantant no se li va acudir una altra cosa que dir-li al llavors entrenador del Liverpool: “no sé cóm pots deixar fora de l’equip a Peter Beardsley”. I tot i que de seguida va pensar per a sí mateix que què coi li estava dient a aquella llegenda viva del seu equip, Dalglish s’ho va prendre bé i li va respondre: “i jo què sé? Només sóc l’entrenador!”

Elvis Costello rendint homenatge a Arshavin…?

La passió de Costello pel Liverpool és tan gran que, fins i tot, en algun cas ha fet emprenyar als seus fans: això és el que li va passar a la final de Champions de 2005, quan havia de tocar a la Britain’s University Of East Anglia. Costello va fer esperar als fans més de dues hores (aquella final contra el Milan va anar a la pròrroga i als penals, després de remuntar un 0-3 en contra a la 2ª part) mentre es jugava el partit, i això va provocar les queixes i esbroncades del públic. Fins i tot hi va haver gent que va marxar indignada. Gairebé tant com el mateix Costello respecte al futbol modern, tal i com explicava en aquesta entrevista a El País de finals de 2010, en què critica la bombolla del futbol actual; odi etern al futbol modern…

Curiosament, durant un temps la gent va pensar que Costello era fan d’un altre equip de Merseyside: els Tranmere Rovers (que potser recordareu perquè és l’equip dels Half Man Half Biscuit dels que us vaig parlar fa uns mesos). I sabeu d’on arrenca aquesta confusió? En el seu dia, el futbolista de l’Everton i posteriorment entrenador més existós de la història del Tranmere Rovers Johnny King va assegurar que aquest equip mai arribaria a l’alçada de Liverpool o Everton; mentre als altres 2 equips de Liverpool els veia com el Queen Mary, King va definir al seu Tranmere Rovers com un “deadly submarine” (un submarí mortal, tot i que “deadly” també es podria traduir com “avorrit”). Aquest mite de l’equip de Merseyside compartia el gust per les frases sucoses amb el mític Bill Shankly, llegenda del Liverpool del que Costello és gran admirador. I com a tribut a tot plegat, en una actuació al programa ‘Fantasy Football League’ de la BBC al gener de 1995 (al costat del mític jugador del Liverpool Alan Hansen), Elvis Costello va utilitzar aquesta expressió per anomenar el seu irònic ‘onze ideal’. Un fet que va provocar la confusió respecte als seus colors (minut 20 del vídeo)…

Més vinculacions futbolístico-televisives d’Elvis Costello? Doncs en el seu dia havia col·laborat amb el canal Channel 4 com a comentarista, en aquest Fiorentina – Juventus del 30 d’abril de 1995, al costat de James Richardson:

I encara trobem una altra curiosa vinculació d’Elvis Costello amb el futbol; com us deia abans, el nom original de Costello abans d’adoptar el seu nom artístic era Declan Patrick MacManus. I Declan McManus és també el nom d’un prometedor futbolista escocès de 19 anyets (els farà el 3 d’agost), que juga a l’Aberdeen. Un homenatge dels seus pares al músic, o una simple casualitat…?

Doncs res, si aneu al concert, gaudiu de Mr. Costello (per cert, s’ha canviat la ubicació, i ja no es farà al Poble Espanyol, sinó a Razzmatazz!!)

—————————————————————————

PD: Com que ara la moda mediàtica a Catalunya és parlar del Bayern de Guardiola (i Thiago. Quin error històric del Barça, mare meva…), a l’Orella no serem menys. Com sabreu perfectament, a l’equip bavarès juga també l’ex-futbolista de l’Athletic Javi Martínez. Doncs els amics de Clifford Records em passen aquesta fotografia de Javi Martínez amb el nou disc de Monogay, ‘Yamata Wayne vs. Monogaxx’. I d’on li ve aquesta afició al migcampista del Bayern per la banda d’Almeria? Doncs resulta que  la seva parella és Maria Imízcoz (una model; què estrany, oi?). Aquesta noia (escollida la dona més bella de la Bundesliga), és la cosina del bateria de la banda, Piolo Del Male. Dissabte 13 de juliol Javi i Maria van tenir un dinar familiar a Almeria, i en aquesta cita es van fer diverses fotografies amb el nou disc de Monogay. A veure si us agraden…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús