Quan els laboristes van pensar en Brian Clough i Elton John per derrotar Thatcher…

A banda de petonejar nens, deixar-se sobar per iaies sense vergonya, o fer-se fotos acaronant gossets, no és cap secret que una vella tàctica dels polítics per guanyar vots i simpaties és envoltar-se de personatges populars. En aquest context, futbolistes i cantants són dos grans objectius dels seus interessos, siguin del color que siguin. No cal marxar massa enrere en el temps per pensar en casos com els concerts i suports de tota mena pro-Barack Obama d’artistes com Arcade Fire, Pearl Jam, R.E.M. o The National; o, a casa nostra, en un tema on els esportistes no acostumen a mullar-se ni sota la dutxa com és el dret a decidir i/o la independència, el suport d’un personatge de tanta ascendència com Pep Guardiola va provocar també molt de rebombori. I així, no ens han d’estranyar tampoc els rumors que llegíem recentment sobre un possible partit únic que inclogués Pep Guardiola com a número 3, de cara a les eleccions europees…

Un cas molt similar va passar a la Gran Bretanya de finals del anys 70. A finals d’aquella dècada, el Nottingham Forest ho va guanyar tot, tant a les Illes com a Europa, de la mà d’un personatge a qui, per carisma, transcendència mediàtica i impacte popular, podríem comparar perfectament al Pep Guardiola dels últims anys a casa nostra (per bé que, per la seva manera de ser poca-solta i bocamolla, és clar precursor de José Mourinho). Parlo, és clar, de l’inimitable Brian Clough (de qui ja us havia parlat alguna vegada per referir-me a l’imprescidible pel·lícula ‘The Damned United‘. Si no l’heu vist, feu-me el favor de posar el cul enfora per que us el pugui colpejar com es mereix…). A banda dels seus èxits com a entrenador del Derby County o Nottingham Forest, per a la història han quedat també la seva dialèctica histriònica i episodis com l’enganxada televisiva amb el seu antecesor al Leeds United, Don Revie:

A banda de la seva controvertida popularitat i els seus èxits esportius, mr. Clough era una persona amb idees polítiques d’esquerres. I tots aquests condicionants el van posar en el punt de mira del partit laborista (que, de fet, sembla que li va ofeir dues vegades adherir-se al partit). Corria l’any 1979, i el llavors Primer Ministre britànic Jim Callaghan afrontava unes dures eleccions contra una rival que emergia amb força en l’escena política de les Illes: Margaret Thatcher. Les enquestes el situaven per darrere d’aquella dona de dura aparença imperturbable, i els laboristes necessitaven un cop d’efecte per capgirar aquesta tendència. I segons revelen uns documents secrets de l’Arxiu Nacional fets públics al 2009, l’assessor de Callaghan, Bernard Donoughue, va pensar en 3 noms que podrien catapultar el primer ministre per mantenir-lo en el poder: l’escriptora i columnista del Daily Mirror Marjorie Proops, l’entrenador del Forest Brian Clough, i el cantant (i president del Watford) Elton John. En aquest últim cas, era coneguda la seva simpatia pels laboristes, però era descrit en aquests informes com una persona “amb una imatge complicada”, pel seu caràcter extravagant i la seva homosexualitat (revelada en una entrevista a la revista Rolling Stone l’any 1976; no us perdeu el jersei futbolero que duia en portada…)

Finalment, però, l’assessor del primer ministre va aconsellar Callaghan atacar Thatcher per un altre vessant: “Crec que la seva dona, els seus fills i néts ens poden donar més vots; Thatcher sembla no tenir família”. I segurament tenia raó en aquest aspecte de la Dama de Ferro, però aquelles eleccions se les va endur Thatcher, per iniciar una llarga etapa d’onze anys manant sense cap escrúpol (com a bona política de dretes). Potser si els laboristes haguessin tirat endavant aquella idea, mr. Clough se l’hagués menjat amb patates, i no haurien passat tantes altres coses relacionades amb la Dama de Ferro

———————————————————–

PD: Com a primera post-data, us deixo dues aventures musicals de Brian Clough, que poden ser considerades un capítol més dels ‘Gols Cantats‘: la primera, una cançó del canadenc J.J.Barrie en què el mític entrenador  fa un ‘speech’ sobre el futbol. El títol de la cançó té conya, ‘You Can’t Win Them All’ (No els pots guanyar a tots):

I la segona col·laboració entre tots dos és digna dels millors vinils de Johan Cruyff, Jean Marie Pfaff o Gerd Muller, ja repassats en aquest blog; ‘It’s Only A Game’ (Només és un partit):

PD2: La segona postdata, per a aquesta surrealista nadala que ha gravat l’Athletic Club per a Euskal Telebista, amb Muniaín, Susaeta, De Marcos i Mikel Balenziaga fent de Beatles; apocalíptic…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús