El dia que Sir Alex Ferguson va plantar Frank Sinatra

Sir Alex Ferguson. Nom llegendari a la història del Manchester United i el futbol mundial. Si comencéssim a enumerar els seus títols i xifres de récord a la banqueta d’Old Trafford, estaríem fins  demà, així que millor centrem-nos en el que ens interessa: els seus vincles musicals. I és que Fergie, als seus 72 anys, té Ipod i compte d’Spotify, tal i com ha reconegut en entrevistes a mitjans britànics. I, com ens vam trobar en parlar d’un altre tècnic de la seva lleva, Terry Venables, l’entrenador escocès té especial gust pels crooners, així com alguns noms clàssics del country.  En diverses ocasions, Ferguson ha citat entre les seves preferències noms com Dean Martin, Nat King Cole, Matt Monro, Willie Nelson, Patsy Cline, o d’altres més recents del pop més comercial com Annie Lennox o el cantant de Simply Red Mick Hucknall…

Sabeu qui és aquest futbolista del Rangers’67 amb un disc de Ray Connifff & His Orchestra…?

…però segurament per sobre de tots aquests noms, n’hi ha un altre al qual l’ex-entrenador del Man United admira especialment: Frank Sinatra. Tota una icona per a molta gent de la seva generació, gràcies als seus discos, les seves pel·lícules i el seu posat de mafiós elegant. I Ferguson no en va ser cap excepció. I va resultar que a l’abril de 1989, Sinatra actuava durant 5 dies seguits al Royal Albert Hall de Londres, acompanyat de Sammy Davis Jr. i Liza Minnelli. I l’últim concert era dissabte 22 d’abril, coincidint amb un partit del Manchester United a Londres: concretament, a l’estadi Selhurst Park, que llavors acollia els partits com a local del Charlton Athletic. Aquella nit, després del partit, Ferguson estava a punt de fer realitat un somni: conèixer Sinatra, en un sopar on havien de coincidir La Veu i Fergie…

Sinatra, Minnelli & Sammy Davies Jr, a la gira de 1989 que els va portar al Royal Albert Hall

Al 1989, Ferguson complia la seva tercera temporada a la banqueta dels Red Devils, i les coses no anaven massa bé. Un mal inici de lliga va condemnar l’equip a la zona mitja de la taula; eliminats de la FA Cup i de la League Cup, sense poder jugar a Europa per la sanció als clubs anglesos derivada de la tragèdia de Heysel, amb lesions d’homes claus, i amb la marxa al mes de març d’un home important com Gordon Strachan, l’equip arribava al partit al camp del Charlton Athletic en la desena plaça. I aquell 22 d’abril, el partit es va tórcer de bon inici, quan al minut 7, Steve Bruce va cometre penal sobre Williams, i el col·legiat Kelvin Morton el va assenyalar. Reid va transformar la pena màxima, Mark Hugues ni cap altre jugador del United no van ser capaços d’empatar en els 83 minuts restants, i Ferguson es va emprenyar com una mona. Fins al punt que va enviar a pastar fang el sopar amb Sinatra, i va pujar a l’autobús de l’equip per tornar cap a Manchester!

L’afició del United reclamant que fessin fora Ferguson en aquell difícil 1989. Poc li va faltar…

Anys després, Ferguson va admetre que aquella va ser una de les poques decisions de les que s’ha penedit a la seva vida. Però recordant escenes com les de la bota al cap de David Beckham, no em vull ni imaginar cóm hauria pogut acabar aquell sopar amb Sinatra: “Des del meu punt de vista, tu no pots colpejar Sinatra. Aquella nit jo no estava d’humor per sopar amb ningú, així que vaig agafar el bus i vaig tornar cap a casa. Vam perdre al camp del Charlton, i vaig cancel·lar el sopar”. Una decisió dràstica, i que s’entén millor coneixent detalls de la psicologia del personatge en aquells anys: “Llavors estava obsessionat amb tot el que tingués a veure amb el United, i fins i tot la meva dona em va recomanar que m’interessés per altres coses: em vaig comprar un parell de cavalls, vaig tornar a jugar a golf, i em vaig començar a interessar pels vins. Mica en mica, em vaig adonar que havia de buscar altres coses en les que focalitzar la meva energia i no obsessionar-me amb tot el que estava passant a Old Trafford”. I aquella va ser una bona recepta per superar el moment més difícil al United. Ni que fos a costa de enviar a pastar fang la oportunitat única de conéixer al seu ídol…

Com a apèndix musical vinculat amb Ferguson, un parell d’apunts més: l’ex entrenador del Man U va explicar en el seu dia que el seu amor per la música el va portar a buscar-se un tutor que l’alliçonés per tocar el piano (afició que comparteix amb futbolistes com Víctor Valdés o, com ja vam explicar en el seu dia, Alexis Sánchez). A Ferguson li han fet alguns tributs musicals de bona intenció però dubtós gust, però el que va estar prou bé va ser la playlist que li van preparar a Old Trafford en el seu partit de comiat davant el Swansea, el passat 12 de maig de 2013: bandes de l’escena Manchester com Stone Roses, Charlatans, Happy Mondays, New Order, The Smiths, James… d’altres de la seva Escòcia natal com els Soup Dragons, clàssics del rock de tots els temps com Iggy Pop, Creedence Clearwater Revival, Judas Priest, etc o, per descomptat, alguns dels seus crooners perefrits, com Nat King Cole, o Frank Sinatra… gaudiu-la, Dimitros!

PLAYLIST ADÉU SIR ALEX FERGUSON

———————————————————————————-

PD: I una post-data amb un no-protagonista del Clàssic del pròxim diumenge. I és que, dimarts passat, en el partit de Champions, Jesé es va fer una greu lesió que el tindrà fora dels terrenys de joc una bona temporada. Tot i ser jugador del Madrid, us he d’admetre que aquest noi no em cau especialment malament. Sobretot, des que el seu gol a darrera hora en el partit al Camp Nou de fa uns mesos em va donar la porra que havíem fet a La Xarxa. Sigui com sigui, no m’estranyaria que la seva mala fortuna tingui alguna cosa a veure amb les seves col·laboracions musicals que algú hauria de denunciar al Tribunal de La Haia. Tingueu el Primperan a mà abans d’escoltar-les…

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús