Rivers Cuomo (Weezer): el futbolista frustrat que va triomfar a l’indie… per tenir una cama massa llarga!

dimarts , 24/09/2013

Hola, Dimitros! Abans d’entrar en matèria, deixeu-me agraïr-vos un cop més la fidelitat i el seguiment que li feu a l’Orella de Chygrynskiy, i sense la qual no seria possible que aquest espai s’hagi plantat per segon any consecutiu a la final dels Premis Blogs Catalunya que organitza Stic.cat. En concret, hi som en la categoria de blogs d’esports professional, al costat d’un altre blog del diari ARA (‘Ara Bàsquet‘, de l’Àlex Gozalbo), el tarragoní ‘Al Contracop‘, l’espai de motor ‘Competició.cat‘, i el magnífic ‘Tercera.cat‘ del company de La Xarxa Roger Sánchez, tot una referència en la Tercera Divisió de futbol de casa nostra. Tot un honor ser-hi. Aquest dissabte a les 20h, al Teatre Auditori de Granollers, es farà la gal·la de lliurament de premis.

 I ara sí, entrem de ple en la història que us he preparat avui. Recordo perfectament la primera vegada que vaig escoltar el disc de debut dels nord-americans Weezer: any 1.994, en la desapareguda botiga Virgin Megastore de Passeig de Gràcia amb Gran Via, a Barcelona, i possiblement fent campana d’alguna classe no massa estimulant a la facultat de filologia de Plaça Universitat. Era la primera botiga que oferia la possibilitat d’escoltar els discos allà mateix abans de decidir-te si te’l compraves o no. I sí, aquell me’l vaig comprar sense dubtar-ho. Aquelles guitarres power-pop, aquelles melodies infal·libles, aquella portada de color blau… tot plegat convidava a fer-li un lloc a la ja superpoblada prestatgeria de CD’s que tenia a casa dels meus pares. I no em vaig equivocar. Com tampoc ho van fer els centenars de milers de seguidors del grup que van convertir Weezer en una banda d’èxit en aquella escena de rock independent alternatiu acabada de sorgir en aquells anys després del boom de Nirvana. L’exitosa carrea de Weezer, però, mai hauria explotat si no fos per la curiosa història del seu cantant Rivers Cuomo. I és que, de no ser pels capricis de la naturalesa humana, potser ara estaríem parlant del futbolista de la selecció dels Estats Units Rivers Cuomo…

Aquesta fotografia que veieu és de Frank Cuomo, un jove italo-americà molt i molt aficionat al futbol, sostenint en els seus braços una pilota de futbol i al seu fill acabat de nèixer, Rivers. Un nom no massa habitual, i que alguns asseguren que era un homenatge d’aquest pare futbolero a la mítica estrella del Milan i la selecció italiana Gianni Rivera (també hi ha la teoria que podria homenatjar al crack brasiler Rivelino, però pels orígens italians del pare, sembla més versemblant la primera opció). Des de ben petit, en Frank va encomenar la seva passió al petit Rivers, que a més va haver de patir la separació dels seus pares quan només tenia 4 anys. Com que el trobava a faltar, molts dels dibuixos infantils del petit Rivers eren representacions de partits de futbol dedicats al seu pare. Al 1977, amb només 7 anyets, en una visita de Rivers a Nova York el seu pare se’l va endur a veure un partit del Cosmos… i va veure jugar Pelé!! (llavors futbolista de l’equip novaiorquès). L’esport rei, a més, també formava part de la vida quotidiana d’aquell nen, ja que va jugar en diversos equips des de ben petit. Però als 11 anys, la possibilitat de triomfar en el seu esport preferit es va veure frustrada; en una visita mèdica, el doctor que l’examinava va detectar que el petit Rivers tenia la cama esquerra 44 milímetres més curta que la dreta, i li va desaconsellar la pràctica del futbol. Allò va deixar-lo en shock, i després de 2 anys molt foscos, va descobrir el heavy metal, i li va canviar la vida. Quan 11 anys després el disc de debut de Weezer va triomfar, Rivers Cuomo va invertir part dels diners que va guanyar en una complicada operació que, un any i mig després, i després d’un llarg i dur procés de recuperació, li va permetre tornar a fer gires… i a jugar a futbol! Encara que fos a nivell amateur, Rivers Cuomo era feliç amb les seves dues passions: el futbol i la música. Ell mateix va explicar tot plegat en la cançó ‘Lover In The Snow’, del seu disc en solitari ‘Alone: The Home Recordings Of Rivers Cuomo’ (2007), on també ensenya el procés d’entrenament que va seguir per jugar un partit benèfic organitzat per la mítica jugadora dels Estats Units i doble campiona olímpica Mia Hamm. Un partit on Cuomo va marcar un gol, i va poder jugar al costat de jugadors com Alexi Lalas o el seu ídol, Landon Donovan:

 La passió futbolística del cantant de Weezer s’ha reflectit obertament durant tota la seva carrera. En la fotografia de l’esquerra, llueix una samarreta del Sheffield Wednesday anglès durant el procés de recuperació de la seva cama operada. Però no és la única samarreta de futbol que s’ha posat durant la seva carrera. A banda de ser soci durant anys de Los Angeles Galaxy (quan hi havia David Beckham, el cantant de Weezer va declarar que tenia una aura de magnitud que augmentava l’energia que hi havia a l’estadi on jugava), moltes vegades ha lluït la samarreta de la selecció dels Estats Units, a la que segueix amb passió (Un altre dia també parlarem tranquil·lament d’un altre seguidor d’aquesta selecció: el bateria de Rancid). Tant és així que al festival de Bonnaroo de 2010 on tocaven, van veure per pantalla gegant el partit contra Anglaterra (1-1) de la fase de grups del Mundial de Sudàfrica. Un mundial on Weezer va composar ‘Represent’, l’himne de la selecció dels EEUU en aquell campionat (fins i tot els jugadors la posaven al vestidor):

 A banda de fer aquest himne, Rivers Cuomo ja havia dedicat un altre tema a la selecció de futbol del seu país, ‘My Day Is Coming’, on cita a jugadors com Donovan, Dempsey, Cherundolo o Bocanegra en la lletra de la cançó:

Certament, l’esperança és l’últim que es perd quan tens una selecció que no guanya gairebé mai res, i el seu dia va arribar quan van derrotar Espanya en la semifinal de la Copa Confederacions 2009. Més samarretes especials per a Rivers Cuomo? La que portava en el vídeo ‘Undone – The Sweater Song':

La samarreta vermella escapulada és dels Tiburones Rojos de Veracruz. Sí, pot semblar molt estrany, però tot té una explicació. Endavant, Rivers:

 No és la única vinculació del cantant de Weezer amb el futbol mexicà, perquè en algun concert en aquell país va sortir vestint la samarreta verda de ‘La Tricolor’. I si parlem de samarretes de futbol i Weezer, no podem obviar el vídeo de ‘El Scorcho’, on el baixista Matt Sharp sortia amb la samarreta Kappa del Barça (sí, ha plogut bastant…):

L’afició dels components de Weezer pel futbol també s’ha vist reflectida durant la carrera de la banda altres vegades. Començant pel merxandatge de la banda, amb samarretes d’absoluta inspiració futtbolística, o també en més vídeoclips del grup, com ‘Photograph’ (on surten jugant a futbol) o ‘Say It Ain’t So’ (on els membres de la banda juguen a footbag, aquella piloteta petita de tela i plena de sorra que vas colpejant en grup sense que caigui a terra. Molt hippy tot plegat, certament…):

 Les múltiples vinculacions futboleres de Weezer i Rivers Cuomo (qui, per cert, ha assistit a 3 finals de Mundials de futbol) també ens portarien a parlar de partits benèfics al costat de l’actor indie Michael Cera (fotografia), el cantant Ted Leo o membres de Broken Social Scene, d’altres amb els fills del també apassionat del futbol Bob Marley, o amb l’internacional australià Steve Horvat aprofitant la gira de principis de 2013 pel país dels cangurs:

Continuaran les referències futbolístiques en les pròximes gravacions de Weezer i Rivers Cuomo? Temps al temps…

—————————————————————————————

PD: Un dia parlarem traquil·lament d’Eric Clapton a la secció de ‘Portades Futboleres’, però avui volia fer un petit apunt, aprofitant que divendres es compleixen 35 anys del que ara us explico: i és que, el 27 de setembre de 1978, el senyor ‘slowhand’ va esponsoritzar el partit de Copa de la UEFA entre el West Bromwich Albion (club del que era gran seguidor) i el Galatasaray turc. A més, va regalar una còpia d’or del seu disc ‘Slowhand’ a tots els futbolistes de l’equip anglès.

PD2: La segona postdata per a una sensacional banda catalana de soul i rythm’n’blues clàssic (a l’estil Ike & Tina, Etta James, Aretha…) que dilluns vinent treu al mercat el seu segon disc (‘Sometimes Too Much Ain’ Enough’): The Excitements. Si els heu vist alguna vegada en directe o vau escoltar el seu LP de debut ja sabreu perfectament l’energia i la intensitat de les seves cançons i la gran posada en escena sobre els escenaris. Però el que segurament no us hauríeu imaginat mai és que l’espectacular cantant Koko-Jean Davis… juga a futbol!! Pel que explica al seu compte de facebook, li agrada tant que hi juga dues vegades a la setmana. Pagaria per jugar un partit amb ella…

Elvis Costello, crooner in red

dijous, 18/07/2013

 Divendres 26 de juliol ens visita a Barcelona una de les icones més destacables de la història del rock: Elvis Costello. I el meu ‘dealer’ d’històries futbolero-musicals per excel.lència, l’Oriol Rodríguez, m’ha posat sobre la pista de les vinculacions futboleres de mr. Costello. Resulta que, a banda de la òbvia passió musical, l’artista britànic és també fan del futbol, i seguidor d’un club que no coincideix amb el seu lloc natal. I és que, tot i que va nèixer a Londres, el segon Elvis més conegut de la història del rock és fan del Liverpool. Cóm s’explica això? Molt fàcil: a la seva adolescència, es va traslladar cap a Birkenhead, ciutat on havia nascut el seu pare, ben a prop de Liverpool (d’on era la seva mare). Va ser aquí on va formar el duet Rusty, al gener de 1.972, al costat d’Allan Myes. Tot i que el pare tenia simpatia pel Tranmere Rovers i per l’Everton, va voler que fos el petit Elvis (bé, de fet aquest és el seu nom artístic; el nom real és Declan Patrick MacManus, i després veureu que és un nom amb connotacions futboleres…) qui decidís lliurement els seus colors futbolístics: el 2 de setembre de 1.962 el va portar a Goodison Park, a veure el partit de l’Everton contra el Sheffield Wednesday, que va acabar amb una dolorosa derrota dels ‘toffees’ per 0-4. I uns dies després, se’l va endur a Anfield, on el Liverpool va guanyar 5-0. Aquell any, els ‘Reds’ van ser campions de la Second Division i van pujar a la First Division, on ja hi era l’Everton. Així, no ens ha d’estranyar que el petit Declan/Elvis optés per fer-se seguidor de l’equip guanyador: el Liverpool. En aquell primer partit a Anfield, Roger Hunt va fer un dels 5 gols dels ‘reds’, i es va convertir en l’heroi futbolístic de Costello.

 Pel que explicava al seu lloc web en una entrevista de l’any 2000, Elvis va anar als primers partits a la tribuna principal. Però no va ser fins que no va anar a la mítica grada de The Kop (si us interessa conèixer detalls de la seva història, no us perdeu aquest vídeo de la BBC), darrere una de les porteries d’Anfield, on va quedar bocabadat amb l’ambient incomparable de l’estadi del Liverpool. L’impacte que això va provocar en el jove i futur artista va ser tan gran que, quan anava als partits de casa, ho feia una hora i mitja abans de l’inici, per tal de veure tot el procès en què la grada buida anava omplint-se de gent, fins a arribar als punts de clímax amb els càntics de suport cap a l’equip. Especialmente, és clar, els moments de cantar ‘You’ll Never Walk Alone’ (fos abans de començar, o durant el partit. Fins i tot quan les coses anaven mal dades…)

Costello també explica una anècdota que li va passar amb una llegenda viva del Liverpool, Kenny Dalglish: després d’haver treballat amb Paul McCartney coescribint algunes cançons per al disc ‘Spike’ (1989), va anar a veure’l a un concert a Wembley. Quan va passar al backstage per saludar McCartney, només dues persones més hi havien pogut passar: Linda McCartney, i Kenny Dalglish. Tot i que al principi Costello es va sentir una mica tallat, finalment es va atrevir a parlar amb Dalglish: i després de dir-li cóm l’admirava pels seus gols i els partits memorables que havia jugat com a ‘Red’, al cantant no se li va acudir una altra cosa que dir-li al llavors entrenador del Liverpool: “no sé cóm pots deixar fora de l’equip a Peter Beardsley”. I tot i que de seguida va pensar per a sí mateix que què coi li estava dient a aquella llegenda viva del seu equip, Dalglish s’ho va prendre bé i li va respondre: “i jo què sé? Només sóc l’entrenador!”

Elvis Costello rendint homenatge a Arshavin…?

La passió de Costello pel Liverpool és tan gran que, fins i tot, en algun cas ha fet emprenyar als seus fans: això és el que li va passar a la final de Champions de 2005, quan havia de tocar a la Britain’s University Of East Anglia. Costello va fer esperar als fans més de dues hores (aquella final contra el Milan va anar a la pròrroga i als penals, després de remuntar un 0-3 en contra a la 2ª part) mentre es jugava el partit, i això va provocar les queixes i esbroncades del públic. Fins i tot hi va haver gent que va marxar indignada. Gairebé tant com el mateix Costello respecte al futbol modern, tal i com explicava en aquesta entrevista a El País de finals de 2010, en què critica la bombolla del futbol actual; odi etern al futbol modern…

Curiosament, durant un temps la gent va pensar que Costello era fan d’un altre equip de Merseyside: els Tranmere Rovers (que potser recordareu perquè és l’equip dels Half Man Half Biscuit dels que us vaig parlar fa uns mesos). I sabeu d’on arrenca aquesta confusió? En el seu dia, el futbolista de l’Everton i posteriorment entrenador més existós de la història del Tranmere Rovers Johnny King va assegurar que aquest equip mai arribaria a l’alçada de Liverpool o Everton; mentre als altres 2 equips de Liverpool els veia com el Queen Mary, King va definir al seu Tranmere Rovers com un “deadly submarine” (un submarí mortal, tot i que “deadly” també es podria traduir com “avorrit”). Aquest mite de l’equip de Merseyside compartia el gust per les frases sucoses amb el mític Bill Shankly, llegenda del Liverpool del que Costello és gran admirador. I com a tribut a tot plegat, en una actuació al programa ‘Fantasy Football League’ de la BBC al gener de 1995 (al costat del mític jugador del Liverpool Alan Hansen), Elvis Costello va utilitzar aquesta expressió per anomenar el seu irònic ‘onze ideal’. Un fet que va provocar la confusió respecte als seus colors (minut 20 del vídeo)…

Més vinculacions futbolístico-televisives d’Elvis Costello? Doncs en el seu dia havia col·laborat amb el canal Channel 4 com a comentarista, en aquest Fiorentina – Juventus del 30 d’abril de 1995, al costat de James Richardson:

I encara trobem una altra curiosa vinculació d’Elvis Costello amb el futbol; com us deia abans, el nom original de Costello abans d’adoptar el seu nom artístic era Declan Patrick MacManus. I Declan McManus és també el nom d’un prometedor futbolista escocès de 19 anyets (els farà el 3 d’agost), que juga a l’Aberdeen. Un homenatge dels seus pares al músic, o una simple casualitat…?

Doncs res, si aneu al concert, gaudiu de Mr. Costello (per cert, s’ha canviat la ubicació, i ja no es farà al Poble Espanyol, sinó a Razzmatazz!!)

—————————————————————————

PD: Com que ara la moda mediàtica a Catalunya és parlar del Bayern de Guardiola (i Thiago. Quin error històric del Barça, mare meva…), a l’Orella no serem menys. Com sabreu perfectament, a l’equip bavarès juga també l’ex-futbolista de l’Athletic Javi Martínez. Doncs els amics de Clifford Records em passen aquesta fotografia de Javi Martínez amb el nou disc de Monogay, ‘Yamata Wayne vs. Monogaxx’. I d’on li ve aquesta afició al migcampista del Bayern per la banda d’Almeria? Doncs resulta que  la seva parella és Maria Imízcoz (una model; què estrany, oi?). Aquesta noia (escollida la dona més bella de la Bundesliga), és la cosina del bateria de la banda, Piolo Del Male. Dissabte 13 de juliol Javi i Maria van tenir un dinar familiar a Almeria, i en aquesta cita es van fer diverses fotografies amb el nou disc de Monogay. A veure si us agraden…

Portades futboleres (7): Los Summers ‘Fuera de Juego’

dilluns, 17/06/2013

3939776284-1.jpg

Cóm va, Chygros? Mare meva! Ja fa més d’un any que no feia cap entrada de la secció de portades futboleres, així que ara fa setmanes vaig decidir posar-me les piles, i ho publico avui, que té lligam amb l’actualitat. I és que aquesta setmana el Girona es jugarà l’ascens a 1ª divisió amb l’Almeria. I aquesta és la terra i el club de la banda protagonista d’aquest article…

Tot arrenca fa gaiebé 4 mesos, quan estava escoltant aquest meravellós i llegendari programa de Ràdio 3 anomenat ‘Flor de Pasión‘, que presenta el també mític Juan De Pablos. Era 14 de febrer, i De Pablos va dedicar el programa a cançons vinculades a aquest dia. I una d’elles va ser ‘San Valentín’, del grup de power pop-punk-surf-i-no-sé-quants-estils-més d’Almeria Los Summers (no confondre amb el grup de rock mexicà dels anys 60). Un grup de cançons fresques, divertides i descarades sobre noies en biquini, pelis de Série B, i estius esbogerrats a la platja. I en el cas de la cançó que vaig escoltar a la ràdio, un tema que forma part d’un EP de 4 cançons de nom i portada futbolera: ‘Fuera de Juego’…

los-summers2.jpg

Publicat al febrer de 2012, es tracta del tercer treball de Los Summers, després de ‘La Chica De Cada Verano’ (2008) i ‘Vuelven Los Summers’ (2010). Inclou les cançons ‘San Valentín’ i ‘Castlevania’, a més d’una versió de la cançó ‘Muy Cerca De Ti’, que sortia a la pel.lícula de 1965 ‘Zampo y yo’. No us perdeu el vídeo de la cançó original, d’una joveníssima Ana Belén & Los Shakers:

Però bé, centrem-nos, que com sempre me’n vaig per les branques. El títol de l’EP i de la primera de les 4 cançons que formen aquest treball, ‘Fuera De Juego’,  és una metàfora futbolística per explicar una història de desamor. Però el que té miga de tot plegat és la foto de la portada: la tripleta arbitral està encapçalada pel mític col.legiat (i ara analista radiofònic/televisiu) Juan Andújar Oliver. Àrbitre que, com la banda, també és d’Almeria. Però el millor de tot és que un dels líniers (el del costat dret de la foto de la portada, a l’esquerra d’Andújar) és Julio Ortiz Pérez, pare del bateria de Los Summers Anibal Ortiz!!

 Andújar, xiulant un partit de l’Atlético Macael

Resulta que tot va sorgir arran de la negativa de Juantxo a sortir en la portada del disc, segons m’explica Anibal: “La idea va sorgir en quant vaig veure la foto. La tenia el meu pare per casa; tenia una estètica força retro, i ens va agradar”. Així doncs, el teu pare era àrbitre? “Als anys 70 a Almeria, i moltes vegades anava de jutge de línia d’Andújar Oliver. A principis dels 80 va deixar de xiular, i va crear una escola d’àrbitres a Roquetas de Mar, però va durar pocs anys. Abans de posar la foto, Francis va trucar a Andújar, i ens va donar permís. L’altre línier, segons sembla, va morir fa temps”. Vaja, i amb aquests antecedents, he d’intuir que a la banda sou futboleros? “Jo el que més, i per descomptat, sóc del Madrid i de l’Almeria. En Francis diu que és del Barça, i en Juantxo crec que de l’Almeria i de la Reial Societat, perquè la seva mare és de Sant Sebastià. Però ells no veuen massa partits, per no dir que no en veuen cap”. I atenció, perquè encara hi ha un altre vincle molt bo de Los Summers amb el futbol!: “El nostre baixista, Juantxo, és cosí de Vítor Alkiza, el que va ser jugador de la Real Societat i de l’Athletic”. Aquesta sí que no me l’esperava! Futbol i música perfectament lligats a nivell familiar; tot queda a casa!

A tot això, arran de la publicació d’aquest EP, a la gira posterior que el grup andalús va fer per presentar les noves cançons, els seus membres (inicialment eren un quartet, però ara són un trio)… sortien a l’escenari vestits d’àrbitre! Com podeu apreciar, Juantxo Summers (baix i veu), Frenchy Avalon (guitarra i veu), i Anibal McFly (bateria i veu) no tenen massa vergonya de res…

Si us ha picat la curiositat la música de Los Summers, el millor que podeu fer és escoltar aquest EP de portada futbolera:

LOS SUMMERS – FUERA DE JUEGO EP

————————————————————————-

PD: La postdata d’avui té a veure amb un grup que ja va ser protagonista d’una doble entrevista molt divertida en aquest mateix blog, LOVE OF LESBIAN, i amb el meu estimat CLUB ESPORTIU EUROPA. I és que en l’esbogerrat llibre publicat recentment pel cantant dels lesbianos Santi Balmes, ‘¿Por Qué Me Comprásteis Un Walkie Talkie Si Era Hijo Único?’, un dels protagonistes és presentat com ex-lateral dret de l’equip de la Vila de Gràcia!! No és l’única referència futbolística del llibre, ja que alguna de les escenes passa a la llotja del Camp Nou. I és que no és cap secret que a la banda de St. Vicenç dels Horts són molt i molt culers…

IMG_5839.JPG

Música a la grada (3): cançons ‘d’amor’ a Thatcher als camps britànics

dimecres, 10/04/2013

Quan un personatge com Margaret Thatcher mor, ningú no queda indiferent. A les darreres hores hem pogut veure tota mena de reaccions, a la Gran Bretanya i a  la resta del món, des de tots els àmbits possibles. El futbol i la música no en són cap excepció, i és que l’ombra de Thatcher va arribar també a aquests dos camps. Sense anar més lluny, ahir en Toni Padilla explicava al seu fantàstic bloc ‘Futbol Prosaic’ la influència de la Dona de Ferro en els canvis del futbol anglès durant el seu mandat. I a les darreres hores, haureu pogut trobar per internet mil i un enllaços amb cançons sobre Thatcher (bàsicament, CONTRA Thatcher). Avui, en aquesta 3ª entrega de ‘Musica a la grada’, em volia centrar en alguna de les cançons que li han cantat a l’ex-primera ministra britànica als estadis de futbol britànic. I no han estat, precisament, cançons massa amables…

 7) FOR HE’S A JOLLY GOOD FELLOW

Qui no ha sentit aquesta cançó un munt de vegades en festes infantils d’aniversari? Aquesta tonada popular té moltes versions en diferents llengües (a casa nostra, ‘Perquè és un noi excel·lent’), però resulta que la melodia està presa d’una altra cançó popular francesa, també traduïda en d’altres idiomes: ‘Marlbrough S’En Va-T-En Guerre‘ (en la versió espanyola, li canvien el nom al protagonista: ‘Mambrú Se Fue A La Guerra’). La versió original francesa va ser composada al 1709, després de la batalla de Malplaquet (una de les moltes de la Guerra de Successió espanyola, que curiosament, va tenir lloc un 11 de setembre). Al segle XIX ja està documentada a Gran Bretanya aquesta versió amb la lletra ‘For he’s a jolly good fellow‘, cantada amablement a nivell popular cap a la persona a qui va dedicada. Així, aquesta versió cantada pels aficionats del Liverpool resulta encara més crua, donat que el sentit de la lletra és completament oposat, dedicat a Margaret Thatcher: “We’re all havin’ a party when Maggie Thatcher dies’ (“Farem una festa quan Maggie Thatcher mori”). L’hostilitat de l’afició del Liverpool cap a la Dona de Ferro té el seu origen a la tragèdia de Hillsborough de 1989, on 96 aficionats ‘reds’ van morir en una avalantxa en aquest estadi de Sheffield. La ineficàcia de la policia anglesa va ser una de les principals raons d’aquesta tragèdia, però Thatcher va culpar sempre a l’afició del Liverpool, acusant-los de borratxos. A més, va arxivar i amagar centenars de milers de documents amb els detalls de la investigació del cas, que no es van revelar fins fa uns pocs mesos, 23 anys després. Per tot plegat, l’afició ‘red’ sempre ha mostrat una visceral animadversió cap a Thatcher, reclamant allò que avui en dia sembla cada vegada més una utopia en tots els àmbits de la vida: justícia. En aquest cas, amb el ‘Go West’ de Village People:

També una banda com els gal.lesos Manic Street Preachers (algun dels seus membres és aficionat ‘red’) va dedicar una cançó a la tragèdia, apuntant la ineficàcia de la policia com a gran culpable de les 96 morts:

Amb tot, no ens ha d’estranyar que una de les moltes mostres d’alegria per la mort de Margaret Thatcher ahir fos d’aficionats del Liverpool, que continuen sense perdonar-li tot el que va passar aquella maleïda tarda d’abril de 1989 a Hillsborough. Aquesta foto de l’agència Mercury Press està presa a l’estació de Lime Street d’aquesta ciutat anglesa, la nit de la mort de l’ex-primera ministra britànica.

8 ) MAGGIE THATCHER SONG

Però l’afició del Liverpool no és l’única que ‘estimava’ tant a la desapareguda política britànica. Aquesta cançó irlandesa de lletra rebel és popular entre l’afició del Celtic de Glasgow. I és que ‘The Hoops’ tampoc podien veure massa a Thatcher. Un clar exemple és el que va passar a la final de copa escocesa de 1988 a Hampden Park. Jugaven el Celtic contra el Dundee United, dos clubs d’arrels catòliques-irlandeses. En plena era de polítiques ‘Tories’ contra les classes populars, importants vagues de miners, pujades d’impostos, tancament d’hospitals, etc. (de què em sona tot això?), la primera ministra britànica va decidir assistir al partit al mític estadi de Glasgow; un fet que no va agradar gens a ambdues aficions, que van decidir fer una iniciativa comuna de protesta: repartir milers de targetes vermelles al programa del partit, i ensenyar-se-les a Thatcher a la seva arribada a la llotja…

De fet, l’animadversió cap a la Dona de Ferro no va ser mai cosa exclusiva d’aquestes aficions en concret, sino que era més aviat un punt comú a les classes obreres que donen suport a molts altres clubs britànics. I sabeu quin altre personatge públic vinculat a la música i al futbol (com us vaig explicar a la trilogia que li vaig dedicar en aquest mateix blog) ha estat molt crític amb Thatcher a les hores posteriors a la seva mort? L’incomparable Morrissey. I és que l’ex-cantant dels Smiths ha escrit una carta oberta en què ha carregat amb duresa contra la Dona de Ferro. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, diu el refrany, mrs. Maggie…

—————————————————————————————————————–

PD: Reconeixeu al personatge de la foto que vibra amb el Barça, en la remuntada de Champions al Camp Nou de fa unes setmanes contra el Milan? Ni més ni menys que el mític guitarrista Ronnie Wood (Rolling Stones, Faces…), que va assistir al partit amb la seva nova esposa, es va passar pel folre la prohibició de fumar a l’estadi (rock’n’roll…) i s’ho va passar d’allò més bé amb Leo Messi (tot i que és aficionat del West Bronwich Albion). It’s only football, but I like it…


Half Man Half Biscuit, la banda que va posar de moda la samarreta suplent del Dukla de Praga

divendres, 11/01/2013

4075zoom.jpg

Farà cosa d’un any, vaig llegir un fantàstic article de Ramon Usall a les pàgines d’El 9 Esportiu que em va posar sobre la pista de la història que us vull explicar avui. És la història d’una banda de Birkenhead (a prop de Liverpool) que gairebé 3 dècades després, encara està en actiu. Un grup d’obsessos del futbol, que editaven revistes de l’esport rei (‘Left For Wakeley Gage’), i són tan fans del Tranmere Rovers (equip de la League One, equivalent a la nostra 2ª B) que feien coincidir els seus concerts amb els dies i les ciutats on jugava el seu equip per poder veure els partits; fins i tot van rebutjar dues vegades una oferta del canal de TV Channel Four per participar en el programa musical ‘The Tube‘, tot i que la cadena els posava un helicòpter per que poguessin arribar a temps al partit de seu equip. I una banda també que durant la seva prolongada carrera musical han fet mil i una referències futbolístiques en les àcides lletres de les seves cançons: els Half Man Half Biscuit.

Half-Man-Half-Biscuit-001-e1315870002597.jpg

Half Man Half Biscuit a Prenton Park, l’estadi dels Tranmere Rovers

Imagen 2.jpg

Els Half Man Half Biscuit (el nom té tela: ‘Mig Home Mig Galeta’) van lligats al futbol ja des dels inicis de la seva carrera musical. Al 1986, en plena era post-punk, van editar el seu primer single (‘The Trumpton Riots‘), i  com a cara B van escollir un tema que es va acabar fent de culte: ‘All I Want For Christmas Is A Dukla Prague Away Kit‘ (‘Tot El Que Vull Per Nadal És Una Samarreta Suplent Del Dukla De Praga’). El títol evocava una antiga cançó d’un show de TV cantada per Spike Jones, i que va ser nº1 l’any 1948: ‘All I Want For Christmas Is My Two Front Teeth‘ (‘Tot El Que Vull Per Nadal Són Les Meves Dues Dents Del Davant’). Al 1963, Dora Bryan en va fer una altra versió més pícara: ‘All I Want For Christmas Is A Beatle‘ (‘Tot El Que Vull Per Nadal És Un Beatle’). Sigui com sigui, la lletra de la cançó dels Half Man Half Biscuit parlava de la frustració d’un adolescent que anava a jugar a casa d’un amic que tenia Scalextric, Subbuteo (les dues joguines preferides de la meva infantesa!) i la samarreta suplent del Dukla de Praga. I el cas és que, pel que sembla, gràcies a aquesta lletra molts seguidors de la banda van començar a comprar la samarreta i a portar-la als seus concerts. Per exemple, aquests nois tan simpàtics a un concert a Liverpool l’octubre de 2005…

Dukla Praga HMHB.jpg

$(KGrHqVHJC8FBmEHKtUJBQdCe8c2Ow~~60_35.JPG

Però aquesta no és, de cap de les maneres, la única referència futbolística a la prolífica discografia de la banda de Merseyside. En aquest fantàstic article de la revista britànica de futbol FourFourTwo en teniu per donar i per vendre. Per exemple, a ‘God Gave Us Life‘ fan un llistat de coses creades per Déu (bé, presumptament, és clar…), en les que inclouen a sir Bobby Charlton:

[youtube NMoZOFUS3e4 nolink]

Més referències a futbolistes famosos? A ‘Took Problem Chimp To Ideal Home Show‘ esmenten el Matador Mario Alberto Kempes; a ‘Tour Jacket With Detachable Sleeves‘ (cançó a l’estil spoken word) fan referència al mític hat trick de Paolo Rossi contra Brasil a Sarrià, al Mundial’82; o a ‘Emerging From Gorse‘, citen porters com Arconada, Jean Marie Pfaff, Joel Bats o al camerunès JoJo Bell.

Els Half Man Half Biscuit també fan referència a futbolistes potser més desconeguts a casa nostra, com ara el migcampista del Feyenoord Wim Van Henegem (‘Girlfriend’s Finished With Him), el locutor de partits de futbol anglès Elton Welsby (‘A Country Practice‘), equips com el “SupercalafragilisticBorussiaMoenchengladbach” (‘The Bastard Son Of Dean Friedman‘), i d’altres plenes de sarcasme en títols com ‘Dead Men Don’t Need Season Tickets‘ (‘Els Homes Morts No Necessiten Carnets De Soci’), ‘Even Men With Steel Hearts (Love T See A Dog On The Pitch)‘ (‘Fins I Tot Els Homes Amb El Cor d’Acer Adoren Veure Un Gos Al Terreny De Joc’), o ‘Mathematically Safe‘ (‘Matemàticament Salvats’):

I una banda tan i tan futbolera no s’oblida tampoc dels senyors de negre: com el nom de la cançó indica, a ‘The Referee’s Alphabet‘ donen veu a un àrbitre que enumera un alfabet de termes de la A a la Z vinculats a l’arbitratge (tot i que a la Z anomena futbolistes com Zico, Zidane… o Zubizarreta i Romeo Zondervan!); i a ‘Paintball’s Coming Home‘ (paròdia del “Football’s Coming Home” que es cantava a l’himne de l’Eurocopa del 96 ‘Three Lions’) diuen amb la tonada del ‘If I Were A Richman': “Si jo fos linier, executaria als defenses que aplaudeixen els meus fores de joc“. Zasca!

I no vull acabar sense esmentar ‘Friday Night And The Gates Are Low‘, on els Half Man Half Biscuit descriuen el que devien ser els divendres de futbol a Prenton Park, amb l’orgull de ser-hi tot i les derrotes del Tranmere Rovers i les conseqüents decepcions que duraven tot el cap de setmana:

Gols Cantats (4): ‘Der Bomber’ Gerd Müller

dimecres, 5/12/2012

1148571812_extras_albumes_0.jpg

Aquests dies haureu sentit a parlar un munt de Gerd Müller. Tot i que per les nostres contrades se’l coneix popularment com a ‘Torpede’ Müller, el seu sobrenom original en alemany, ‘Der Bomber Der Nation‘, significaria més aviat ‘El bombarder de la nació’. Sigui com sigui, ell és un dels majors golejadors de la història del futbol, i fins avui és també l’home que més gols ha marcat en un any natural: 85. Ara que aquest extraterrestre voraç anomenat Leo Messi és a punt de deixar-lo sense rècord, m’ha semblat un bon dia per homenatjar musicalment al davanter alemany campió del món i d’Europa amb Alemanya, campió de gairebé tot amb el Bayern de Munic, i col.leccionista de rècords golejadors a dojo. De les seves fites com a futbolista no cal afegir gaire més, perquè ja les coneixereu sobradament, tot i que si en voleu saber més detalls, us recomano el visionat d’aquest documental. Però potser el que desconeixíeu era de les seves habilitats (o no) com a cantant. I és per això que avui el vull convertir en el protagonista del quart capítol de la secció més freak de l’Orella de Chygrynskiy: ‘Gols Cantats‘…

Gerd-Mueller_Dann-macht-es-bumm.jpg

Això que veieu és la portada del single més famós de la curta i extravagant carrera musical del nostre amic Gerd Müller: Dann Macht Es Bumm‘ es va publicar l’any 1969, i la portada és tan surrealista com significativa, i digna de qualsevol muntatge dels que feien els diaris esportius fa uns anys. En ella veiem a un Müller amb la samarreta del Bayern de Munic, diria que al vell Grünwalder Stadion, amb la corona i el ceptre de rei, i és que per aquells anys ja havia guanyat 1 lliga, 3 copes alemanyes, 1 recopa, 2 pitxitxis a la Bundesliga i 2 trofeus al millor jugador d’Alemanya. Encara havia de conquerir molts títols més, i sort que es va guanyar la vida amb el futbol, perquè com podreu escoltar, la música no seria el seu talent més natural i brillant…

Una cançó al més pur estil Johan Cruyff, o d’altres que ja us havia ensenyat en anteriors entregues de ‘Gols Cantats’, com les del seu company al Bayern i la selecció Franz Beckenbauer, o les d’un altre mite del Bayern com el porter belga Jean Marie Pfaff. A la cara B del single sortia la cançó ‘Wenn Das Runde Leder Rollt‘ que no he pogut trobar enlloc. Però si la cara A i gran èxit de ‘Der Bomber’ és com és, imagineu-vos la cara B…

Gerd-Mueller_Raba-Da-Da.jpgGerd-Mueller_Bleib-am-Ball.jpg

La ‘carrera musical’ de Gerd Müller, però, havia començat 2 anys abans, al 1967, amb la publicació del single ‘Raba Da Da‘, descrita com una cançó súper pop ’60s, i en la que intervenia la Rudi Bauer Orchestra (poca broma amb altres temazos en els que havia intervingut prèviament l’orquestra susdita…). La cara B d’aquest single era ‘Nut Jetzt Nicht Weinen‘, de títol lacrimògen. Totes dues cançons també van sortir posteriorment a impagables recopilatoris de bizarrisme futbolístic-musical, com ‘Ein Tor Im Ohr‘ (‘Un gol a la oïda’, més o menys), que compilava cançons perpetrades per futbolistes, dignes de sortir en aquesta secció. Un any després, al 1968, va ser el torn d’un segon single, amb dues mostres més d’horterisme sonor dignes de l’Oktoberfest, com són les cançons ‘Das Gibt Ein Schützenfest‘ i ‘Bleib Am Ball‘, on explica cóm mantenir l’equilibri per quedar-se amb la pilota i arribar a porteria:

Gerd-Mueller_Das-gibt-ein-Schuetzenfest.jpg

I si us penseu que aquest malson per a les vostres oïdes ja ha acabat, ho porteu ben clar, Dimitros. Perquè la trajectòria musical del ‘Torpede’ Müller encara ens reserva altres perles per comentar i escoltar. Sense anar més lluny, en ple èxtasi pel major èxit de la seva carrera esportiva (el Mundial de 1974, en aquella final davant la ‘Taronja Mecànica’ de Johan Cruyff que es va decidir amb un gol de Müller), la selecció alemanya va gravar una altra joia del freakisme sònic, amb participació del nostre amic Gerd: ‘Fussball Ist Unser Leben‘ (‘El futbol és la nostra vida’). No cal que ho jureu, nanos, perquè el que és la música…

Sepp-Maier-Gerd-Mueller-und-Jupp-Kapellmann_Angriff-SchussTor-Erklaer-mir-den-Fussball.jpgHarry-Valerien-im-Gespraech-mit-Gerd-Mueller_Tooore.jpg

Quants alemanys absolutament borratxos hauran cantat aquesta tonada en un càmping de Mallorca, Salou o Calella? Millor no saber la resposta, i continuem per a bingo. I és que 3 dels components d’aquella ‘Mannschaft’ que va guanyar el mundial ’74 del que eren amfitrions van gravar, 4 anys després, un disc no estrictament musical. En aquesta gravació, el mític porter Sepp Maier, el també jugador del totpoderós Bayern dels ’70 Jupp Kapellmann i el mateix Gerd Müller conversaven amb nens i els explicaven tècniques i habilitats per jugar al futbol: ‘Angriff, Schuss… Tor!‘ (una cosa així com ‘Atac, xut… i gol!’). Una altra gravació en format de 7 polzades que no era ben bé una cançó és ‘Tooore!!‘. En aquest vinil de 1970 que va fer la casa Telefunken com a producte promocional, Müller és entrevistat pel prestigiós periodista esportiu alemany Harry Valérien (qui, per cert, ens va deixar el passat mes d’octubre).

HOMENATGES

Berd-Franz_Torschuetzenkoenig-Gerhard-Mueller.jpgStahl_Gerd-Mueller.jpg

Al marge de les cançons perpetrades per Gerd Müller, també n’hi ha moltes cantades per altres ‘artistes’, dedicades a la vida i miracles del nostre golejador. Després de veure la portada que teniu aquí amunt, m’he quedat amb moltes ganes d’escoltar l’acordionista Berd Franz, acompanyat per la orquestra de Jimmy Thanner. Tot i que l’home no es va matar massa per escollir el títol del seu homenatge musical al ‘Torpede': ‘Torschültzenkönig Gerhard Müller‘, o el que és el mateix, ‘Golejador Gerhard Müller’. D’altres grups que han fet cançons de tribut a ‘Der Bomber’? Doncs, per exemple, The Surgeons, una banda de Leeds que li van dedicar la romàntico-futbolera ‘Gerd Müller Broke My Heart‘. Un altre grup no alemany que s’enrecordava del davanter amb el dorsal nº13 van ser els austríacs Stahl, en el seu disc de 1995 ‘Attacke!’. I ben a prop, a Suïssa, la banda new wave dels 70’s F.D.P. també van titular una cançó amb el nom del davanter, en què citaven a diferents futbolistes com Uwe Seeler o Franz Beckenbauer…

Ah, per cert, una curiositat. Sabeu qui va fer la lletra de la versió alemanya del famós ‘Waterloo’ dels enormes ABBA? Gerd Müller… però no el nostre, sino Gerd Müller-Schwanke, músic alemany nascut a Kiel, i que tocava en una banda anomenada Die Anderen. Casualitats de la vida…

Un altre dia potser em dedico a compilar cançons dedicades a Leo Messi, però confio que mai arribi a gravar cap disc, pel bé de la humanitat. Save the music!

——————————————————————————————-

PD: I la post-data d’avui, per a un gran com Rod Stewart. I és que l’home, gran aficionat del Celtic de Glasgow, no va poder contenir les llàgrimes d’emoció, en la victòria dels ‘hoops’ davant el Barça de Tito Vilanova, en el partit de Champions d’ara fa unes setmanes. I després ho va comentar al show de Graham Norton a la BBC, al costat de Cameron Diaz. Do you think he’s sexy…?

Música a la grada (2)

dimarts , 9/10/2012

Borussia.jpg

Cóm va, Dimitros? Abans de res, comentar-vos que, finalment, a la gal.la del passat divendres a Reus dels Premis Blocs Catalunya 2012, la gespa estava molt alta i sense regar, el calendari no ens va afavorir, i l’àrbitre es va empassar 4 penals molt clars: “las imágenes están ahi, todo el mundo lo ha visto”, van ser les declaracions del segon entrenador de l’Orella de Chygrynskiy després de la gal.la. Això sí, la victòria final en categoria d’esports professional va ser per a un bloc germà del diari ARA: ‘Ruc-bi Català‘, d’en Ferran Vital. Felicitats per a ell, als companys del programa ‘Eureka’ de l’antiga COMRàdio (ara ‘Sapiència‘ a la renovada La Xarxa Ràdio), i a la resta de premiats! I gràcies a tots els que vau donar el vostre suport d’entre 16.000 votants i vau fer que aquest humil espai fos finalista entre 600 blocs participants als premis! I ara, a seguir amb el que de debò ens apassiona: el futbol i la música! Avui, amb la 2ª entrega de la secció ‘Música a la grada'; com sabeu, dedicada a recuperar alguns dels càntics que sonen als estadis de futbol i buscar-ne l’origen…

4) GO WEST

Comencem amb un càntic molt estès per tots els estadis del món (sense anar més lluny, als dos equips catalans de 1ª: Barça i Espanyol -als 54″), que té origens confusos i, com passava amb ‘You’ll Never Walk Alone’, amb un error popular força estès. I és que, segons sembla, algunes fonts asseguren que la primera afició a cantar-la en un estadi hauria estat la del Manchester United en la temporada 92-93, quan van guanyar la 1ª edició de l’actual Premier League. En aquell any, la cançó es va fer popular gràcies a la versió dels Pet Shop Boys (tot i que la cançó no és seva, com veurem de seguida), i els aficionats dels Red Devils la cantaven amb diferents lletres: quan marcaven el primer gol del partit, ‘1-0 to the champions’ (“1-o cap al campionat”), dedicades a jugadors en concret (‘Ooh Aah, Eric Cantona!’), o en d’altres moments ‘Stand Up For The Champions’ (“aixequeu-vos pels campions”):

Amb tot, ‘Go West’ va ser adoptada també per moltíssims altres equips; alguns, per animar al seu equip, com ara el West Bromwich Albion, l’Arsenal (copiant la fòrmula del United del ‘1-0 per a l’Arsenal’ quan feien el primer gol), el Nàpols, o fins i tot, com a himne del club: en alguns casos, fent remixes de la cançó com el Schalke, i en d’altres, cantat pels jugadors, com va fer el PSG de la temporada passada amb l'”Allez Paris Saint Germain” (no us perdeu el video, en què també canten els exblaugranes Motta i Maxwell). El ‘Go West’ també va ser himne al mundial d’Alemanya 2006, i també la fan servir els aficionats del Liverpool per reclamar justícia pels tràgics fets de la desgràcia de Hillsborough ’89, quan 96 aficionats dels ‘Reds’ van morir en un allau humà a la graderia…

La cançó, però, també la fan servir algunes aficions per cantar contra els rivals. Per exemple, amb una barreja de mala llet i sarcasme, els aficionats del Tottenham se la canten als veïns i grans rivals londinencs de l’Arsenal, per recordar-los el gran gol des del mig del camp de Nayim a l’últim minut de la pròrroga que els va fer perdre la final de la Recopa del 95 davant el Saragossa. No us perdeu Nayim disfressat com els Pet Shop Boys cantant aquest ‘Nayim From The Halfway Line’ en un programa de la TV britànica (minut 2’30” del vídeo)! A tot això, com us comentava al principi, a poc que coneixeu la música popular, sabreu pefectament que el ‘Go West’ no és cap cançó dels Pet Shop Boys, sino d’uns grans de la música disco dels ’70, els Village People…

5) SUGAR OI!

sugaroiwillwin2.jpg La següent cançó és una de les moltes propostes que m’heu fet arribar a través dels comentaris d’aquest blog o del meu compte de twitter. En aquest cas, en @Cesc_Simon em fa arribar aquesta cançó que de ben segur haureu sentit a molts estadis i potser no sabíeu de qui era, oi?. Doncs es tracta d’un tema dels Vanilla Muffins, un trio de punk de Basilea que mereixeria de per sí una entrada a l’Orella, ja que el futbol és molt present en la seva discografia (des de títols de discos, a cançons dedicades al Fulham o al seu estimat FC Basel, o concerts lluïnt samarretes d’equips de futbol; un dia m’hi posaré!). I tot i que haureu escoltat aquest càntic moltes vegades als camps de casa nostra, sembla que va ser l’afició de l’Aris de Salònica qui la va introduir per primera vegada als camps de futbol…

Per cert, com molt bé em matisa Adam a través dels comentaris d’aquest blog, el riff de la cançó dels Vanilla Muffins és un sampler de la cançó ‘Pop Goes The World’ dels canadencs Men Without Hats. Està inclosa en el tercer àlbum d’aquesta banda new wave, que te el mateix títol que la cançó en qüestió, i va ser publicat l’any 1987. Per tant, al César el que és del César, i hauríem d’atribuir-li l’orígen d’aquest càntic a la banda canadenca, tot i que l’afició de l’Aris la va adaptar a partir de la cançó del grup punk suís…

Men_Without_Hats-Pop_Goes_The_World.jpg

6) AÏDA

I si en el primer capítol de ‘Música a la grada’ acabàvem amb una peça del ‘Carmen’ de Bizet, avui ho fem amb una altra òpera: en aquest cas, es tracta d”Aïda’, de Giuseppe Verdi. Sense cap mena de dubte, una de les òperes més populars de la història, i sense anar més lluny, la que s’ha representat més vegades al Liceu de Barcelona (442 vegades). L’obra, de 4 actes, va ser un encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha a Verdi, i es va estrenar el 24 de desembre de 1871 al Khedivial Opera House d’El Caire (amb uns mesos de retard, per culpa de la guerra franco-prussiana). A Catalunya, la primera representació va tenir lloc el 16 d’abril de 1876 al Teatre Principal de Barcelona. Entre les més famoses sopranos que han interpretat Aïda, Maria Callas o Montserrat Caballé. El fragment de l’òpera més universal i que va saltar als estadis de futbol és la Marxa Triomfal, que estic convençut que tots haureu cantat alguna vegada per celebrar les victòries del vostre equip…

 ——————————————————————————————————–

PD: La postdata d’avui, per al Clàssic. No, tranquils, no parlo del Barça-Madrid que es va jugar al Camp Nou, sino el que van disputar dues de les dives/petardes de la música comercial actual (i vulgars imitadores de la mestressa Madonna Louise Ciccone): i és que en els concerts que van fer aquest cap de setmana a Barcelona i Madrid, les senyoretes Lady Gaga (2’20” del vídeo) i Jennifer López també van protagonitzar una batalla de samarretes…

Música a la grada (1)

dimarts , 25/09/2012

PHOTO_16064955_173471_30114638_ap.jpg

Cóm anem, Chygrynskiys? Abans de res, volia agrair-vos el suport i les votacions que han permès que L’ORELLA DE CHYGRYNSKIY sigui FINALISTA dels PREMIS BLOCS CATALUNYA 2012! Aspirem a guanyar el premi en la categoria d’esports, juntament amb 2 altres blocs germans del diari ARA (‘Ruc-bi català‘, d’en Ferran Vital, i ‘ARA Bàsquet‘, d’Àlex Gozalbo), així com també ‘Al Contracop‘, de Marc Busquets. El pròxim divendres 5 d’octubre, a Reus, es farà la gal.la on es revelaran els guanyadors; i només el fet de ser-hi ja fa molta il·lusió, ens escullin o no (per descomptat, us incloc a vosaltres; sense el vostre feedback, comentaris, crítiques i suggeriments, això no seria possible, per molt hippy-flower xirucaire que hagi sonat això; en el fons, només és una tapadera per dir-vos dissimuladament que accepto donatius per sobornar al jurat…)

Fet aquest preàmbul, anem de cara a barraca. Avui vull encetar una nova secció: Música a la Grada. A no ser que tingueu la gràcia i la sang orxatada de José Montilla, si mai heu estat a un camp de futbol haureu entonat un munt de càntics per animar el vostre equip. Si navegueu per internet, és fàcil trobar estudis antropològics, sociològics i/o lingüistics realment interessants sobre el tema (per exemple, aquest; o aquest; o també aquest…). La meva intenció en aquest nou espai de l’Orella de Chygrynskiy és anar recollint algunes de les moltes cançons que canten els aficionats dels estadis de futbol d’arreu del món, i buscar el tema original del que provenen. I és que, qui ho diu que el futbol i la cultura són móns oposats…?

1) YOU’LL NEVER WALK ALONE

Comencem pel clàssic entre clàssics; el tòpic entre tòpics; l’himne més emocionant que podreu escoltar en un estadi de futbol. Si li heu donat al ‘play’ al video precedent i no teniu la pell de gallina, quasi que no cal que continueu llegint. Servidor ha tingut l’immens privilegi d’escoltar-lo a Anfield i a Celtic Park, i encara se’m posen els pèls de punta només de recordar-ho. Aquesta cançó de suport és ben pròpia dels estadis del Liverpool i del Celtic, però també molts altres clubs l’han adoptat com a pròpia, pel seu enorme potencial emotiu (des del Feyenoord, al Borussia Dortmund o fins i tot el F.C. Tokyo!). Molts artistes han cantat aquesta cançó: des de Judy Garland a Frank Sinatra, passant per Elvis, Bob Dylan, Aretha Franklin, Johnny Cash o, fins i tot, la Tokyo Ska Paradise Orchestra o els punks The Adicts. I tot i que habitualment se li atribueix el seu origen a Gerry & The Pacemakers (banda de Liverpool que la va fer popular, propiciant que els aficionats ‘Reds’ la introduïssin als estadis de futbol), la cosa ve de més lluny. En realitat aquesta peça va ser composada per Richard Rogers i Oscar Hammerstein per al musical de 1945 ‘Carousel’, i és una cançó d’amor i dol en què Nettie Fowler, cosina de la protagonista Julie Jordan, li canta per consolar-la per la mort del seu marit, Billy Biggelow (minut 3’35” del video):

2)  SEVEN NATION ARMY

D’un clàssic com ‘You’ll Never Walk Alone’ passem a un dels càntics més moderns, que s’ha incorporat als estadis als darrers anys. La història és ben curiosa. Com segurament ja sabreu, la cançó original és dels americans (i malauradament ja separats) The White Stripes, que la van publicar originalment al seu disc de 2003 ‘Elephant’. La cançó es va utilitzar com a himne del mundial d’Itàlia 2006 i de l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa 2008, i també es fa servir en altres esports. Però sembla que va començar a ser utilitzada per l’afició del Bruges belga, en un partit de Champions a San Siro, el 22 d’octubre de 2003. Mentre els aficionats esperaven l’inici del partit a un bar, va sonar la cançó dels White Stripes i es van posar a cantar-la amb el típic ‘looo-lo-lo-lo-lo-loooo-loo’. L’afició del Bruges se la va fer seva, i quan la Roma va visitar el seu estadi en un partit d’Europa League el 15 de febrer de 2006, els supporters de l’equip italià la van escoltar i la van importar als estadis italians. Es va fer tan popular, que per això va ser escollida himne al Mundial d’Itàlia d’aquell mateix any, davant la incredulitat del mateix Jack White dels White Stripes…

3) LES TOREADORS

(el vídeo és una mica cutrongo, però em serveix per il·lustrar el càntic en qüestió. Als 45″…)

El futbol i la música clàssica tenen molta més relació del que alguns volen admetre. L’eterna disputa entre els que separen ‘alta’ i ‘baixa’ cultura salta pels aires amb molts càntics que escoltem als estadis de futbol, i aquest n’és un clar exemple. I és que, qui ens havia de dir que grups d’aficionats de futbol (a qui habitualment se’ls associa amb pocs coneixements culturals) adoptarien una peça de l’òpera ‘Carmen’ com a mètode de suport al seu equip? Estic parlant de ‘Les Toreadors’, suite nº1 de ‘Carmen’, del dramaturg francès Georges Bizet. Es tracta de la seva òpera pòstuma, estrenada el 3 de març de 1875, just 3 mesos abans de la seva prematura mort per un atac de cor, amb només 36 anys. Diuen que les males crítiques i el fracàs inicial de l’obra van tenir a veure amb la mort de Bizet, però el que és ben segur és que el dramaturg francès va marxar sense imaginar-se que ‘Carmen’ es convertiria en un gran èxit universal, ni que un segment d’aquesta suite es faria ben popular a les graderies del llavors inexistent Camp Nou (1’06” del video)…

Encara amb moltes altres cançons a la recàmera que aniré publicant en pròximes entregues, com sempre us animo a fer les vostres aportacions i suggeriments! Quines cançons heu cantat a un estadi de futbol per animar el vostre equip? Proposeu-ne a través dels comentaris o del twitter!

————————————————————————————————–

PD: La primera post-data ja fa dies que la volia posar, i sempre se m’oblida. El bon amic Uri Rodríguez em va passar aquesta foto de Leo Messi tornant d’una concentració amb la selecció argentina, portant una samarreta… de Freddy Mercury! S’haurà aficionat a Queen de tant cantar el ‘We Are The Champions’…?

Messi-aeropuerto-espanol-Freddy-Mercury_OLEIMA20120816_0062_15.jpg

PD2: I la segona postdata, per al burrot de Liam Gallagher. Com potser ja heu vist aquesta setmana, dimarts passat el cantant de Beady Eye i ex-Oasis va estar al Santiago Bernabeu animant al seu Manchester City en el partit de Champions. I pel que diuen, es va perdre el millor, perquè va marxar al tram final del partit, poc abans que arribessin els 3 darrers gols del matx (tot i que alguns asseguraven que l’havien expulsat de l’estadi, sembla que això no està confirmat). Ara, mentre s’hi va estar, sembla que s’ho va passar prou bé…

Gareth David (Los Campesinos!): el cantant indie i futbolista anglès que volia jugar amb Malta…

dijous, 6/09/2012

IMG_0600.JPG

L’any 2006, uns amics de la Universitat de Cardiff, a Gal·les, van muntar un grup, amb un nom de broma inspirat en les classes de castellà d’un dels fundadors, Neil Turner. A l’estil dels Ramones, i seguint la conya, tots els membres de la banda es feien dir amb el nom de pila i el ‘cognom’ Campesino. Al 2008, van editar el seu debut ‘Hold On, Now Youngster‘, un troç de disc d’indie-pop de guitarres per ballar i saltar com si el món s’acabés l’endemà. Estic ben segur que molts de vosaltres us haureu tornat bojos com servidor en alguna nit d’hedonisme desenfrenat quan ha sonat aquest himne impepinable:

Des de llavors, Los Campesinos! han editat 4 discos, s’han fet un nom a l’escena de pop independent internacional i han fet mil i una gires que els han portat moltes vegades per casa nostra. Aprofitant el seu concert a Barcelona amb els molt recomenables Dry The River aquest passat dimarts 4 de setembre, vaig quedar amb el cantant de la banda, Gareth David Paisey, per que m’expliqués la seva enorme passió pel futbol. Ens vam trobar a la sala Music Hall a primera hora de la tarda, just abans que fessin la prova de so per al concert de la nit, i durant més de mitja hora vam mantenir una agradable i apassionada conversa futbolera en què el qüestionari que m’havia preparat va saltar pels aires. Welton Rovers, Manchester United, City, Barça, Madrid, Cristiano, Messi, Guardiola, Mourinho, Tito Vilanova, la selecció anglesa, el conflicte selecció espanyola vs. seleccions catalanes, Toni Cascarino, Brian Clough, Paul Scholes… mil i un temes per anar enllaçant, en un clima cordial i divertit, i que va començar per una anècdota que em feia morir de curiositat…

F1010035.JPG

 

La primera vegada que vaig saber que èreu fans del futbol va ser en el concert en què us vaig fer aquestes fotos, a l’Apolo, al Primavera Sound 2010. Tu vas sortir a tocar amb una samarreta de la selecció de Malta!

Oh, increïble! Va ser molt divertit, perquè en aquell concert vaig baixar a cantar entre el públic, i just el noi que tenia al costat era de Malta i em va dir que estava encantat que jo portés aquella samarreta. Ara m’he engreixat i la samarreta ja no em queda igual de bé com fa 2 o 3 anys! (riures)

 

Per què Malta???

Quan tenia 17 o 18 anys, amb els meus amics ens vam adonar que mai arribaríem a ser futbolistes professionals, que era el que ens hauria agradat. Vam pensar un pla per anar-nos a viure 5 anys a Malta, obtenir la nacionalitat, i arribar a ser internacionals amb ells, perquè eren un país petit i sense massa potencial futbolístic! Per què Malta i no un altre país? En aquella època, Anglaterra va jugar un partit contra Malta. No recordo si era amistós o un partit de qualificació. Vam guanyar 2-1, i Richard Wright va debutar com a porter de la selecció.  Va cometre un penal i en va aturar un altre. Suposo que per aquell partit, i perquè no eren un país especialment glamourós pel que fa a futbol, em vaig fixar en Malta.

 

F1010022.JPG I pèr això et vas comprar aquella samarreta?

Sí. A més, estèticament era una samarreta bonica. Hi ha una cançó del nostre disc ‘Romance Is Boring’ que es diu ‘Plan B’…

 

‘Plan B’? No és ‘Plan A’?

Oi, sí! ‘Plan A’!

 

No et saps els noms de les teves pròpies cançons! Jaja!

Sí, sí, ‘Plan A’!! Jaja! En aquella cançó parlo d’aquesta història sobre jugar a futbol amb la selecció de Malta (lletra de la cançó)

Llavors, jugaves a futbol amb els teus amics o a nivell amateur?

Sí, encara ho faig! Jugo en un equip. Dissabte passat vam jugar i vam guanyar 3-1. El pròxim dissabte tenim partit, però estaré fora, tocant amb el grup. És molt frustrant perquè ara jugo de porter, i necessites tenir continuitat. Però l’entrenador és molt comprensiu. Ara fa poques setmanes vam tocar als festivals de Reading i Leeds, i com que tenia entrades gratis, se les vaig regalar als meus companys d’equip. No havien estat mai a un festival de rock, tenien cerveses gratis, veien els concerts des d’un costat de l’escenari… es van quedar impressionats. Així que sempre tinc el meu lloc garantit quan acabo les gires i torno a jugar (riures)

 

A quin equip jugues, i en quina categoria?

És una mica confús, perquè jo sóc aficionat del Welton Rovers, però jugo al Welton Rangers. No són rivals, perquè juguen en lligues diferents. Jo vaig jugar amb el Welton Rovers en el passat, però ara estic en lligues de menor categoria. La que em permet el meu estat de forma ara mateix (riures)

weltonrangers-gallery-976482.jpg 

El nostre amic Gareth és el segon de sota, començant per l’esquerra

I a quina categoria has arribat a jugar?

Es diu Midsomer set, i és com una desena divisió britànica. Vaig jugar un partit classificatori de prèvia per jugar la FA Cup. El futbol sempre ha estat la meva prioritat

 

Inclús per davant de la música?

Sí, i tant! Per descomptat que gaudeixo molt amb la música, i em sento molt afortunat de dedicar-m’hi i guanyar-me la vida, però el futbol per a mi és el nº 1

 

200986-209462-large.jpg Quan vas començar a interessar-te i a jugar a futbol?

Crec que va ser prou tard. Potser quan tenia 8 o 9 anys. Normalment els nens ja comencen a jugar als 5 o 6 anys. Sóc aficionat del Welton Rovers perquè era l’equip del meu pare, i vaig al camp des que era prou gran com per anar-hi sol i que la meva mare no estés espantada per si no tornava. I quan vaig començar a jugar, se’m donava prou bé. Jugava de davanter centre, i era com Gary Lineker: només marcava dins de l’àrea. Que ningú no esperés que fes una conducció de 20 metres per fer un gol, però si la pilota em queia dins de l’àrea, hi havia moltes opcions de que fos gol

 

Eres un ‘killer’ de l’àrea!

Sí! Quan tenia 12 anys, vaig començar a jugar a futbol amb adults, i jugava en el mateix equip que el meu pare, que llavors tenia uns 37 anys. Jo era el davanter centre, i ell era el defensa central. No molta gent ho aconsegueix. Va ser molt maco coincidir

 

Pobra la teva mare! Devíeu estar parlant tot el dia de futbol!

Sí! I la meva germana Kim, que també toca a Los Campesinos! Va acabar sabent de futbol, perquè no li quedava una altra opció!

 56835.jpg

220px-Manchester_United_FC_crest.jpg Tu i la major part dels membres de Los Campesinos! sou fans del Manchester United. Per què el United?

M’agradaria que hi hagués una raó! Tinc familiars que són aficionats del United, però també d’altres equips. Jo vaig néixer al 1985, i quan era un nen de 9 o 10 anys i em vaig començar a interessar pel futbol, el Manchester United era l’equip que guanyava títols. Els amics de l’escola també eren del United i jo també. Seria genial que hagués tingut un llegat familiar de generacions, però era simplement una moda. Sempre passa això a tot arreu. Ara els nens es fan del City i del Chelsea, i els homes 10 anys més grans que jo són del Liverpool. Quan el United juga malament em sento decebut, però l’equip que realment sento més pròxim i del que sóc soci és el Welton Rovers. Però està bé tenir un equip que puguis mirar a la TV, i sobre el que puguis parlar al pub, com el United.

 

Acostumes a anar a Old Trafford a veure partits del United?

Hi he estat diverses vegades. Fa un parell d’anys vaig fer el tour turístic d’Old Trafford quan em van entrevistar per a la revista del Manchester United. L’any passat, en el partit d’Europa League contra l’Ajax, una de les nostres cançons va sonar per megafonia a la mitja part. Ho estàvem veient per TV, i mentre entrevistaven l’exporter Edwin Van Der Saar, sonava de fons ‘By Your Hand’. Va ser molt emocionant! Els millors partits del United que he vist en directe són la final de la FA Cup de 1999 a Wembley, quan van derrotar al Newcastle per 2-0, i va ser el primer trofeu de l’any que van guanyar el trèvol de títols. I també vaig anar a la final de FA Cup, diria que al 2003 (de fet, va ser al 2004), contra el Millwall. Aquesta va ser menys emocionant, perquè vam guanyar fàcil 3-0.

Jason, lluïnt samarreta Red Devil, i Gareth defensant els Welton Rovers, al show de David Letterman, 

 RM-vs-Barc1.jpg

Així doncs, deus odiar al Barça, perquè sempre us guanya les finals de Champions…!

No, és difícil odiar al Barça. Crec que quant més guanyin, serà ménys difícil. Ningú pot competir amb ells. Quan juguen a aquest nivell, amb aquest futbol tan bonic, no pots enfadar-te amb ells. Només pots admetre que, actualment, la forma en què ells juguen és la manera que funciona. Això va per cicles. Arribarà un dia en què els equips trobaran la manera d’aturar-los. No sé cóm, i pot ser lleig. Pot significar una regressió del futbol 20 o 30 anys enrere per trobar la manera d’aturar el joc del Barça. Crec que aquest any la Liga serà especialment interessant després de la marxa de Pep, i el Reial Madrid amb moltes estrelles. Però tant Barça com Madrid semblen capaços de perdre partits tontos, i això deu ser molt frustrant per als aficionats. L’altre dia vaig veure el Madrid 3 –Granada 0. A Anglaterra pots veure un munt de partits de la lliga espanyola per TV. I és perfecte perquè són dissabte i diumenge a la nit. Així tenim els partits de la Premier durant el dia, i els de La Liga durant la nit!

Prefereixes el futbol del Barça o el del Madrid?

És difícil de dir perquè tinc debilitat per Cristiano Ronaldo, ja que va jugar al United. Ningú no pot dubtar cóm de bo és Leo Messi, però m’agradaria més una barreja de les habilitats de Messi amb el caràcter de Cristiano. Messi és sempre massa humil. Si mires enrere als grans futbolistes, Maradona tenia aquella arrogància, Eric Cantona també… i Messi això no ho té. I per descomptat que aquesta prudència, a la llarga, li està funcionant molt bé. Però quan Ronaldo brama mirant a cámera, o davant de la cara de l’àrbitre… com a fan del futbol, això és molt excitant. A tu no t’agrada això? Què en penses de Cristiano?

 cristiano_ronaldo-153.jpg

Buf! És clar que em sembla un futbolista meravellós, però no el puc soportar. M’agradava el punt d’arrogància de jugadors com Cantona o George Best, perquè ho feien amb gràcia. Però Cristiano és un egoïsta…

Suposo que en els temps en què està jugant Cristiano fan més fàcil que sigui més egoïsta, per tota l’atenció mediàtica, totes les càmeres apuntant-lo a ell… deu ser tan fàcil tornar-se com ell! Però potser gaudeixo una mica més veient els partits del Madrid perquè quan el Barça es posa 2-0 en el minut 15, el partit s’acaba. Però en els partits del Madrid sempre tinc la sensació que algú la pot espifiar. Per això, com a aficionat neutral del futbol, potser em diverteixen més els partits del Madrid. Vaig veure la final de la Supercopa, i va ser molt entretinguda i igualada!

Has sentit que Cristiano ara diu que està trist?

Sí, i ningú sap per què, oi?

 

No! Crec que quan va marxar del United per fitxar pel Madrid també va fer servir aquesta tàctica, oi?

Un dels rumors que he escoltat és que l’any passat tampoc va celebrar els gols contra el Granada, així que no sé si és quelcom que tingui a veure amb el Granada! (riures). També diuen que és perquè no està content de cóm han tractat Kaká. Demà passat toquem a Madrid i… coneixes a una presentadora de Real Madrid Tv que es diu Kay Murray?

featured-kay-murray-7511929.jpg

Doncs la veritat és que no

Bé, doncs el nostre guitarrista, en Tom, es va posar en contacte amb ella via twitter, i ella li va dir que li agraden Los Campesinos! Presenta un programa a Real Madrid TV i coneix tots els jugadors, i vindrà al nostre concert. Així que intentarem descobrir què passa amb Cristiano! (riures). I potser perd la seva feina per culpa nostra quan li diem a tothom! (riures)

 

Potser algun jugador del Madrid va al vostre concert

Oh, vaig sentir que a Xabi Alonso li agrada la música de guitarres, i també Esteban Granero, que ara ha marxat al Queen’s Park Rangers. Seria interessant. És molt excitant que un jugador amb el potencial de Granero vingui a jugar a Gran Bretanya. Crec que tindrà més oportunitats de lluir, perquè només de pensar que un equip fitxa un jugador del Madrid ja penses: “brillant!”. Serà increïble

 

Coneixes algun futbolista a qui li agradin Los Campesinos!

Mmm… deixa’m pensar. Si et dic la veritat… no! (riures) Crec que a Espanya també passa que la música de guitarres no acostuma a agradar als futbolistes. I no n’hi ha cap raó, perquè quan et converteixes en una estrella del futbol ets jove i és el moment en què a la gent normal comença a agradar-li aquest tipus de música. I també passa molt a l’inrevés. Així que es limiten a escoltar les cançons que sonen a les llistes, o r’n’b’ i coses així. Però està bé quan algú mínimament famós diu que li agrada la teva banda i tu t’emociones: “Increïble! Brillant!” (riures)

Ferguson vs Mourinho.jpg  

I què et sembla Mourinho?

També en sóc un gran fan.

 

Jo també, tot i que a vegades se li’n va la pinsa

T’agrada? Ho fa tot més interessant. Quan hi havia el Pep, eren dues figures tan meravelloses! No sé massa sobre Vilanova. Per descomptat que té la història al costat de Guardiola, però no sé massa sobre la seva personalitat. Ell cóm és?

 

Tito Vilanova? Potser és similar al Pep, però més contingut

Possiblement això canviï quan et situes en primera línia. La cosa més inusual de seguir al Manchester United és que sempre hem tingut el mateix entrenador des de fa molt de temps. Qualsevol aficionat del United de la meva edat només ha vist Ferguson com a entrenador. Quan arribi un nou entrenador i només estigui una o dues temporades, serà surrealista. Mourinho m’agradaria com a substitut de Ferguson. No hi ha moltes opcions més, però Mourinho m’agradaria perquè té el caràcter i aquesta passió palpable i evident per fer-ho. És un d’aquells personatges que fa gran el futbol. Jo sóc un gran fan de Brian Clough, i Mourinho és la seva versió moderna.

 

Són els punks del futbol. Com Cantona, Geroge Best…

Sí! Exactament! I el futbol necessita d’aquests personatges

 

379648312_001.jpg En una de les teves lletres (‘All Your Kayefabe Friends’) parles de Toni Cascarino! Per què?

Sí! Toni Cascarino és un dels primers futbolistes britànics que va marxa fora i va tenir èxit. A principis dels 90, quan ell va marxar, no hi havia hagut bons jugadors britànics que ho fessin. Fins i tot també avui en dia és molt estrany trobar-ne. N’hi ha ara mateix algun a la lliga espanyola? En vam enviar molts al Madrid, com McManaman, Woodgate, Owen… (riures). És poc usual. Cascarino va fer un parell de temporades dolentes a l’Aston Villa i al Celtic, i semblava que estava en decadència. Però va marxar a Marsella, i es va convertir en un heroi.  Va estar increïble, va marcar molts gols… i també va ser una altra figura controvertida: quan va arribar a Marsella, va tenir un afer sentimental amb una adolescent francesa. És un altre personatge del món del futbol. Ara Joey Barton també ha seguit el camí de Cascarino cap al Marsella, i confio que no desfaci la bona feina que va fer en Toni. Preferiria que a Marsella pensin que els britànics són com Cascarino, i no pas com Joey Barton

Quin futbolista de la història t’hauria agradat ser?

Mmmmm… Cascarino seria una opció. Jo era un gran fan d’Ole Gunnar Solskjaer, davanter molt infravalorat del Manchester United. Però crec que el meu futbolista preferit de tots els temps és Paul Scholes.

 

Oh! Doncs t’hi assembles!

(riures) Sí, i fa uns anys el meu cabell era 10 vegades més vermell! L’altre dia, en el partit contra el Southampton, el partit pintava fatal. I quan va sortir un jugador tan metòdic com Paul Scholes, tot va canviar. Ell ja té una edat, però va canviar el partit completament. I a més, ell era un jugador que abans marcava i donava assistències. I com també li va passar a Ryan Giggs, es va adonar que ja no podia seguir jugant el mateix rol. És sorprenent cóm i quan ho ha sabut fer. Teddy Sheringham també va anar endarrerint la seva posició, però ho va fer massa tard a la seva carrera. Igual que un altre jugador del United, Dwight Yorke, quan va marxar al Sunderland.  Scholes ho va saber fer a temps; o també Giggs, venint a jugar més al centre, i això els ha permès jugar dues o tres temporades més a bon nivell. Quan tens 12 o 13 anys, crec que és la època dela teva vida que més estimes a un jugador, d’una manera més innocent i mes sobreexcitada. I això és el que em va passar a mi amb Paul Scholes.

 ryan-giggs-paul-scholes-1.jpg

Has mencionat Ryan Giggs. Per a tu, que ets gal·lès, deu ser un orgull un jugador com ell

Oh, tothom es pensa que sóc gal·lès perquè hi visc, però en realitat vaig nèixer a Anglaterra. Vaig anar a viure a Gal·les per estudiar. És curiós, perquè tothom es pensa que som gal·lesos, i ho entenc perquè hi vivim. Quan a l’Eurocopa porto la samarreta d’Anglaterra la gent em diu “oh, pensava que eres gal·lès”. I jo els dic: “no, no sóc gal·lès. Sóc anglès!”. Ser aficionat de la selecció anglesa és una de les coses més tumultuoses i previsibles. Sempre passa el mateix. No és fàcil. Aquest estiu, quan Itàlia ens va eliminar a l’Eurocopa, estàvem a Pittsburgh, Pensylvania. Havíem d’anar a Brooklyn, i vam conduir 10 hores només acabar el concert per arribar a temps a veure el partit. Vam trobar un pub escocès, que en realitat estava regentat per anglesos. Vam veure el partit allà, però va ser tot tan previsible. Vam merèixer perdre molt abans de la tanda de penals. Però això tampoc ho va fer menys tràgic quan vam acabar perdent. És un sentiment que vosaltres haureu perdut amb l’èxit de la selecció espanyola (riures)

 

Bé, aquí ens passa una cosa curiosa, que potser és comparable a Gran Bretanya: teniu Anglaterra, Irlanda, Escòcia i Gal·les, i no sé si sentiu molta rivalitat. Aquí a Catalunya molta gent se sent diferent a Espanya, i això provoca molts conflictes. No sé si a Gran Bretanya aquesta rivalitat és igual.

Hi ha rivalitat, però és més… crec que a Espanya té més connotacions polítiques. A la Gran Bretanya hi ha Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les i tothom ho reconeix. No sóc cap expert en història d’Espanya, però hi continua havent aquest conflicte, i això ho deu fer tot encara més difícil. Tu dones suport a la selecció espanyola?

 

És una situació molt estranya, perquè he tingut èpoques de tot: d’animar a Espanya, de voler que perdi, de que em sigui completament indiferent… a molta gent li passa aquí

És clar. I deus tenir amics que li donen suport i altres que no… deu ser molt confús. I deu provocar discussions i que la gent s’emprenyi.

 

Sí. A molta gent ens agradaria tenir una selecció catalana pròpia que sentíssim com a més pròxima, però les institucions no ho permeten. És un tema conflictiu i confús.

Suposo que la única cosa que s’hi assembla a la Gran Bretanya són els Jocs Olímpics, on competim tots en el mateix equip. I això preocupa a alguns irlandesos, escocesos i gal·lesos, perquè competir amb Gran Bretanya pot anar en detriment d’un futura selecció d’Escòcia, Irlanda o Gal·les. I la gent pot pensar que no existeixen, que només és Gran Bretanya i no Gal·les. Suposo que això deu ser una situacio similar a la que sentiu els catalans.

Abans em deies que, quan esteu de gira, teniu oportunitat de veure els partits del United o d’Anglaterra, oi?

Sí! Per sort, gràcies a internet. Als Estats Units és molt fàcil, perquè fan tots els partits de la Premier per TV. En una gira molt extensa que vam fer per allà, hi havia un partit de FA Cup entre el United i el Liverpool. Crec que era al migdia d’Anglaterra, així que em vaig posar el despertador a les 4 del matí per poder veure el partit (riures). I per internet sempre hi ha maneres de trobar els partits. Això és vital, perquè com t’he dit abans, el futbol és la meva prioritat. I tot i que m’encanta tocar i dedicar-me a la música, si no em deixés seguir els partits, no em sentiria feliç.

 

Així doncs, a la banda deveu parlar de futbol tota l’estona

Sí! Tenim un munt de coses en comú, però un dels temes és el futbol. En Neil, en Tom, en Jason i jo som del Manchester United. En Rob és del Newcastle. I un dels nois que viatja amb la banda és de l’Arsenal. No hi ha grans discussions, perquè  avui en dia hi ha bona relació entre el United i l’Arsenal, i ens respectem molt. Però sí, estimem el futbol i en parlem en tot moment.

loscamp_football_L210909.jpg I les noies de la banda?

No són aficionades al futbol, de cap manera, però s’hi interessen i hi entenen. Quan veiem partits de la selecció anglesa, venen i el miren amb nosaltres, perquè gaudeixen d’involucrar-se en l’ambient que es genera. I entenen el que significa per a nosaltres.

 

N00362513452123864_1091808t.jpg Què et sembla aquest nou Manchester United, amb Van Persie i tots els nous fitxatges?

Qualsevol dubte que hi podia haver amb el fitxatge de Van Persie es va desfer el passat cap de setmana, quan va fer un hat-trick. El tema principal ara és veure quina és la situació de Wayne Rooney, perquè és molt injust tot el que ha passat aquest estiu. Ell sempre serà un noi de constitució gran. Van Persie permet jugar d’una manera molt més directa i tradicional. I quan també tens jugadors com Antonio Valencia, que ha estat fantàstic aquestes últimes dues temporades, Shinji Kagawa, que té molta projecció, Ashley Young, Nani, o fins i tot Wellbeck, és més sensat posar Van Persie de davanter. Cal trobar la manera d’encaixar Rooney i Van Persie en aquest equip, amb la batalla d’egos que això suposarà. El gran problema de Rooney és que si hagués marxat, l’únic equip on podia anar era el Manchester City. Els únics equips que també s’ho podien permetre eren el Madrid i el Barça, però al Barça no encaixaria. El City té els calers, però això seria terrible.

 

I què et sembla aquest Manchester City? Torna a haver-hi molta rivalitat?

N’hi ha. Però més que res, permet als fans del City entrar en aquesta rivalitat, perquè abans eren un equip més petit. Ara, esperen guanyar. Conec aficionats del City, i per descomptat que estan excitats amb el seu equip. Però crec que molts d’ells continuen sense estar d’acord amb la manera en què ho han fet. Crec que per a algú que realment dedica molts anys seguint a un club de futbol, molt d’ells preferirien seguir uns anys lluitant en mitja taula i construir un equip al llarg dels anys, més que no pas així de sobte. És un cop de sort. És quelcom que va més enllà del futbol. No té sentit dir que no vols que passi, perquè està passant, i que anirà millor o pitjor, segons cóm ho vegis. Però crec que molts fans del City estaven acostumats a estar molt avall durant molt anys i estaven orgullosos de l’equip. Crec que és una mica arriscat el que fan, però això no importa quan tens un trofeu a les mans.

 

Vaig acabant, Gareth. Quan composes cançons, el futbol t’influeix? Hi ha lletres de les vostres cançons on en fas referències…

Sí, el futbol és un llenguatge que entenc, i amb el que sento que em puc comunicar prou bé (riures). Algunes vegades, metafòricament, si puc posar alguna referència,  ja em va bé. La gent que segueix a Los Campesinos! sap que som fans del futbol quan escolten les lletres, i crec que ho troben entretingut.

 

Sí, jo sempre he dit que tot a la vida és comparable o té una metàfora amb el mon del futbol!

Sí, i tant! I és per això que em resulta molt fàcil utilitzar-les.

 Los-Campesinos-Feature_2676649.jpg

I a quin estadi de futbol t’agradaria tocar amb Los Campesinos!?

Oh, guau! És una bona pregunta! Suposo… mmm… bé, el músic que porto dins em diu que qualsevol concert a un estadi acostumen a ser una merda (riures). Si ens convertíssim en una banda molt famosa, m’encantaria tocar a l’estadi del Welton Rovers, el West Clewes. Els donaríem un munt de diners, i podríem ser el nou Manchester City!

 

És molt gran?

No, només té una tribuna, i la resta és per a gent dempeus. Quan hi vaig, la dona que se n’encarrega sempre em diu: “quan vindreu a tocar un concert aquí?” Si algun dia fem un concert allà, serà increïble. 

 

 Welton_Rovers_stand___clubhouse_copyright.jpg

IMG_5285.JPG

Si t’ha agradat aquesta història o qualsevol altra de les que hagis llegit a l’Orella de Chyrgrynskiy, recorda que fins el pròxim dilluns 10 de setembre pots votar aquest espai als Premis Blocs Catalunya 2012, en la categoria d’esports. Només t’has de registrar de manera gratuïta en aquest enllaç: stic.cat. Moltes gràcies pel suport, Dimitros!

Apunts de futbol al festival BBK (Glasvegas, Bloc Party, The View…)

diumenge, 22/07/2012

IMG_4947.JPG

Cóm va la vida, Chygrynskiys? Abans de res, volia agrair-vos als moltíssims lectors d’aquest bloc que vau ajudar amb les vostres votacions i suggeriments a fer l’Eurocopa de les Cançons. Al final l’experiment, fruit d’una idea impulsiva, va ser força interessant i ens va ajudar a tots plegats a descobrir un munt de bandes poc conegudes d’arreu d’Europa que demostren que hi ha vida musical (i molta) més enllà de les agendes i les rutines de la indústria discogràfica estatal i anglosaxona (bàsicament, anglesa i americana, com ha passat tota la vida). A tot això, cal dir que Espanya va guanyar la final a Irlanda per un ajustadíssim 11-10, seguint la línia d’igualtat que heu marcat durant tota la competició amb els vostres gustos, criteris i vots. Gràcies, doncs, i aprofito per explicar-vos també una altra notícia en què els vostres vots són imprescindibles. Com haureu vist a l’enllaç ubicat al costat dret d’aquest bloc, L’Orella de Chygrysnkiy aspira a ser escollit el millor espai en la categoria d’esports als Premis Blocs Catalunya 2012. Així que, si ho considereu oportú, podeu donar el vostre vot fins al 10 de setembre, registrant-vos de manera gratuïta al lloc web dels organitzadors des premis, Stic.cat. Gràcies per avançat, i a seguir gaudint del futbol i la música!!

IMG_5011.JPG Vinga, deixem els publirreportatges i l’autobombo i entrem en materia! No hi ha dubte que entre les moltes activitats que es poden fer en aquesta època de l’any, una de les més atractives és la nombrosa oferta de festivals musicals que tenim ben a prop. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana coincidien dos dels festivals més importants que es fan a l’estat: Benicàssim i el Bilbao BBK Live. Servidor i amics ens vam apropar a cobrir el festival biscaí per diferents mitjans, i aprofitant l’avinentesa, torno també amb unes quantes històries per a l’Orella de Chygrynskiy. I la primera fa referència a James Allan, cantant de Glasvegas, i exfutbolista professional…

james-allan-footballer-stirling-albion-glasvegas-pix.jpg

No sé si sereu fans dels Glasvegas, però el cert és que aquesta banda escocesa es va fer un lloc entre els millors discos de l’any 2008 amb el seu notable i homònim debut. James Allan havia fundat el grup amb el seu cosí Rab Allan, a més del baixista Paul Donoghue i la bateria Caroline McKay (que treballava a una botiga de discos però mai abans havia tocat cap instrument). I el cert és que el rock va ser la salvació per a aquest cantant amb pinta de Joe Strummer. Quan van fundar Glasvegas al 2003, Allan continuava jugant al futbol, i 3 anys després, la seva vida va donar un tomb radical quan va abandonar la carerra de futbolista i el mític creador de Creation Records Alan McGee (que els va veure en un concert al que va anar amb el membre dels Libertines Carl Barat) va descobrir la seva banda i li va donar l’empenta definitiva per fer-la coneguda a tot el món. Enrere quedaven anys i anys de córrer darrere una pilota per la gespa dels camps de 2ª i 3ª divisió escocesa…

40-sm.jpg

James Allan (que en un primer moment de la seva carrera futbolísitca es feia dir Jim Cunnings) era un extrem esquerre habilidós i tècnic, però alhora irregular i poruc. I és que el seu futbol més aviat fi no acabava d’encaixar amb els rudes fonaments del futbol escocès. Molts dels que el van veure jugar coincideixen en dir que era un futbolista que en un primer moment impressionava per les seves habilitats, però que a mida que passaven els partits es desinflava com la gasosa. I així, no ens ha d’estranyar que la seva trajectòria futbolística estigui marcada pels constants canvis de club: Abronhill United (96-97), Falkirk FC (97-98), Dunipace (98-99), Cowdenbeath (99-2001), East Fife (01-02), Queen’s Park (02-03), Gretna (03-04), Stirling Albion (04-05) i finalment, Dunbarton, on es va retirar al 2006. Entre els moments culminants de la seva carrera, l’ascens de 3ª a 2ª escocesa que va assolir amb el Cowdenbeath o l’any amb el Queen’s Park en què va ser nominat al premi al millor jugador de la Third Division. Els seguidors de l’East Fife, a més, recorden també especialment un partit que perdien 1-0 al descans davant el Dumbarton, i que Allan va capgirar a la 2ª part amb 2 gols i dues assistències, fins al 4-1 final.

54.jpg

Curiosament, Allan és seguidor del Celtic de Glasgow, mentre la resta de membres de Glasvegas són del Rangers. Per això ha admès alguna vegada que “intentem no parlar de futbol, perquè si no, encara ens dissoldríem”. Nascut a Glasgow, va créixer a prop de Celtic Park, i l’afició del seu pare pels catòlics de Glasgow el va fer seguidor verd-i-blanc. Segons va revelar a SkySports, el seu primer partit va ser un Celtic-Borussia de Copa de la UEFA el 19 de setembre de 1987. Als seus 8 anyets, als darrers minuts del partit, i amb empat a un al marcador, al petit James li van entrar ganes de pixar, i just quan el seu pare se’l va endur, Derek White va marcar el gol de la victòria, que el seu pare i ell van escoltar des dels lavabos. Coses que passen… Pel que explicava ell mateix, el seu futbolista preferit de tots els temps és el futbolista del Celtic Andy Walker (fins al punt que menjava iogurts de cirera només per imitar al seu ídol), per bé que per afinitats amb el seu joc i posició al camp, Allan també confessa que admira l’incombustible Ryan Giggs. Per descomptat, el jugador que més detesta jugava al Rangers, el mític Graeme Souness, tot i que no té problemes a admetre la seva qualitat. I, com no podia ser d’una altra manera, a la discografia de Glasvegas s’amaguen referències futbolístiques, com ara la més òbvia (tot i que el tema central de la cançó és un assassinat racista)…

Bloc+Party.jpg Entre d’altres grups, en aquest festival BBK vaig tenir l’oportunitat de conversar amb els anglesos Bloc Party. Si voleu detalls estrictament musicals, esteu ben atents al pròxim número de la revista Rockzone. Però ja posats, vaig aprofitar per interessar-me pels gustos futbolístics de la banda, començant pel cantant Kele Okereke, que durant el festival va portar una samarreta dels Lakers: No m’agrada el futbol, ni els futbolistes, ni els seguidors. Excepte Ashley Cole, és un bon paio. Bé, no ho sé, potser ni tan sols Ashley Cole”. Enmig dels riures, però, el guitarra Russell Lissack contraataca: “A mi sí que m’agrada el futbol. Sóc de l’Arsenal, perquè de petit vivia a prop de l’estadi, en el mateix barri, a uns 10 minuts caminant”. I la resta de la banda? “En Mark és aficionat del Borneumouth, perquè va néixer allà” (el mateix bateria de Bloc Party ho explicava en aquesta entrevista). “I a en Gordon li agrada el futbol, però crec que no és fan de cap equip en especial”. I teniu la oportunitat de seguir partits de futbol mentre esteu de gira? “No massa, perquè sempre estem embolicats en mil històries. Però el nostre manager ens ha convidat a veure el partit entre els Galaxy i el Reial Madrid quan la gira torni a Estats Units. Pot ser divertit”. Doncs gairebé tant com les vostres cançons…

IMG_5001.JPG

Aquest noi que veieu a la foto amb la samarreta suplent de l’Athletic no és cap membre d’alguna de les bandes locals que també van tocar al Bilbao BBK Live, sino que es diu Pete Reilly, i és guitarra dels escocesos The View. Els membres de la banda no només són fans del futbol, sino que a més van protagonitzar una anècdota ben curiosa. De nen, en Pete havia estat davanter d’un jove equip escolar de futbol a Dundee, el Dryburgh Athletic, on també havia jugat el germà del cantant Kyle Falconer, Ronnie. Al 2010, un director d’aquesta escola de futbol va robar 1.500 lliures, provocant problemes econòmics per pagar viatges i equipacions. Com a agraïment al seu passat en aquesta escola, la banda va decidir comprar equipacions noves per als nens i patrocinar el que ara s’ha convertit en l’equip més famós d’aquesta barriada de Dundee, que surt en alguns dels videoclips de The View…

the view dundee fc.jpg

Us han agradat les noves històries de l’Orella de Chygrynskiy? Doncs a què espereu per votar als Premis Blocs Catalunya 2012, Dimitros? Que se us oblida tot… ;D

*Per cert, des d’aquest humil espai, el meu suport al manifest signat per desenes de professionals del periodisme musical contra les darreres mesures del Govern espanyol referides a l’aplicació de l’IVA en materia cultural. Per molt que a alguns polítics els incomodi o els faci por, LA CULTURA NO ÉS UN LUXE.