L’Eurocopa de les cançons: grup A

dimecres, 13/06/2012

<bR>0fc11726736_w21.jpg
Per si encara no us havíeu assabentat, estimats Dimitros, ara fa uns dies ha començat l’Eurocopa. Sí, ja sé que una Eurocopa sense Chygrynskiy no té gràcia, però sempre ens quedaran O Rei Andrei (Arshavin, és clar), el boig de Balotelli, o aquest nou mite de sèrie B a qui adorar que és Konoplyanka (dorsal 19 d’Ucraïna. Fixeu-vos en ell al pròxim partit). Com que a l’Orella de Chygrynskiy ens agraden més el futbol i la música que a Rodrigo Rato fer trampes al Monopoly, us proposo una Eurocopa musical en la que m’ajudareu tots vosaltres (bé, i si no m’ajudeu me la bufa, perquè ja m’ho faré tot jo. Pur onanisme blocaire…). Des d’avui us proposaré una cançó d’un artista/banda de cada país participant a l’Eurocopa real, i haureu de votar quina us agrada més. Us les proposaré en blocs de 4, equivalents als equips dels grups A, B, C i D de l’Eurocopa real, i li haureu de donar 4 punts, 3, 2 i 1 a cada cançó, en funció de quina us agrada més i quina menys de cada grup. Les dues més votades de cada grup passaran a quarts de final, i a partir d’aquí us aniré fent més propostes de dues cançons en dues que competiran en eliminatòria directa, com a l’Eurocopa real. Ho heu entès, o cal que truqui al Sobera? Apa, doncs! Aquí van les 4 cançons corresponents al grup A de l’Eurocopa, que conformen Polònia, Grècia, Rússia i República Txeca. Com diria aquell, escolteu i gaudiu, Chygrynskiys!!

POLÒNIA

KRISTEN ‘The Loot’

Els Kristen són una de les 3 bandes poloneses que va tocar en la recent edició del festival Primavera Sound. Formats a finals dels 90, han editat 6 albums que es mouen entre el post-rock, el free jazz, i atmosferes instrumentals que potser et poden recordar als darrers discos dels enormes Fugazi. Ves per on, el 29 de juny (2 dies abans de la final de l’Eurocopa) tocaran a un festival a Gdansk, seu dels partits de la selecció espanyola a la 1ª fase del campionat…

[youtube wsP8ELZgZqs nolink]

GRÈCIA

EVRIPIDIS AND HIS TRAGEDIES ‘The Bluest Summer’

Segurament serà més fàcil que hagis sentit a parlar abans de Evripidis And His Tragedies. I és que Evripidis Sabatis és un grec resident a Barcelona, i que s’ha fet un nom a l’escena local de música independent, tocant a petits bars però també a grans festivals. Pianista de formació clàssica (a més de dibuixant), ha publicat dos discos, a més de participar a bandes sonores o discos de tribut. Pop primaveral, humor negre i romanticisme són ingredientes d’una proposta musical alegre i, com diria Mourinho, fàcil de digerir…

[youtube yjiYpSkzJe4 nolink]

RÚSSIA

TRUD ‘Sokolov’

En rus, Trud (‘Труд’) vol dir treball o dificultat, i també és el nom d’un dels diari de més difusió de Rússia. Desconec exactament per quin motiu els moscovites Jora Kushnarenko i Ildar Iksanov van triar aquest nom per a la seva banda de ‘russki rock’, però el que és ben cert és que les seves cançons post punk cantades en rus i amb bases rítmiques imparables fan que se’t moguin els peus sense que ho puguis evitar, com van poder comprovar també uns pocs assistents a la darrera edició del Primavera Sound. I si venen del país que va veure néixer Arshavin, alguna cosa bona han de tenir segur…

[youtube KIgMpzOyiGA nolink]

REPÚBLICA TXECA

THE PROSTITUTES ‘Heart Of Stone’

Escollits millor banda txeca de 2006, The Prostitutes són un quintet de Praga liderats per un anglès, fet que els va fer-se decantar per cantar en la llengua de Gary Lineker. Tenen tres discos d’estudi (el darrer, ‘Deaf To The Call’, d’aquest mateix 2012), i han tocat diverses vegades a Barcelona, mostrant al públic català el seu enèrgic rock independent amb tons foscos de post punk. I no em direu que aquesta no seria una cançó perfecta per a un vídeo de les millors jugades del gran Pavel Nedved…

[youtube MLBS4iJOe6w nolink]

Quina cançó us ha agradat més, Dimitros? I quina menys? Doncs vinga, va!! Puntueu-les amb 4 punts, 3, 2 i 1, i a veure quins són les dues d’aquest grup A que passen als quarts de final de l’Eurocopa de les cançons de l’Orella de Chygrynskiy!!!

——————————————————————————————

Apunts musicals de l’Eurocopa (1):

-El seleccionador croata, Slaven Bilic, va dir l’altre dia una frase que no ens ha d’estranyar: “vull atacar com un grup de rock, i defensar com una orquestra de música clàssica”. I és que Bilic és tan fan de la música (i de bandes com Black Sabbath, Iron Maiden, o Judas Priest) que fins i tot toca en un grup de rock del seu país, Rawbaw

-I ja que parlem de seleccionadors, no em direu que el tècnic alemany Joachim Low no és el doble de Brett Anderson, cantant de Suede…

joachim-low.jpg

BrettAndersonAW310311.jpg

 

 

 

 

 

 

Chelsea F.C., un campió de Champions molt musical

dimarts , 22/05/2012

Chelsea-Champions-League-Winners-2012.jpg

Vagi per endavant que el Chelsea és el segon equip d’Europa que em cau pitjor, per tarannà i pel seu joc nauseabund. Però ja que han guanyat la seva primera Champions (fent menys mèrits que la meva escombra, això sí…), els hi dedicarem una entrada amb algunes vinculacions musicals de l’equip londinenc. I com diria Acebes, ho farem amb dues vies d’investigació…

tumblr_lun138pwJu1r6snm0o1_400.jpg En primer lloc, fent un cop d’ull a la llarguíssima llista de músics que s’han manifestat com a aficionats dels ‘Blues’. Curiós, en un equip que fins a mitjans dels anys 90 pràcticament no havia guanyat res de res a la seva història. Voleu uns quants exemples? El cantant de Blur, Damon Albarn; Paul Cook i Steve Jones dels Sex Pistols; Charlie Harper dels U.K. Subs; Suggs i Woody dels Madness; Bryan Adams; Jimmy Page dels Led Zeppelin; Dave Gahan i Andy Fletcher de Depeche Mode; Morten Harget dels A-ha; John Taylor dels Duran Duran; Billy Idol; Gary Numan; Neneh Cherry; Justin Chancellor dels Tool; el cantant de Therapy? Andy Cairns; Lloyd Cole; Ben Watt i Tracy Thorn dels Everything But The Girl; Ed Ball dels Television Personalities; John O’Neill dels Undertones; el cantant de Comet Gain David Feck; Lil Wayne; Alan Patterson dels ORB; el creador de Creation Records Alan McGee; o fins i tot Geri Halliwel de les Spice Girls o la germana de Kylie Minogue i també cantant, Dannii. I, com ja us vaig explicar ara fa uns mesos, alguns atribueixen també al líder de The Clash Joe Strummer la condició d’aficionat del Chelsea, per bé que això no està massa clar. Sigui com sigui, com podreu comprovar vosaltres mateixos amb les vostres orelles de Chygrynskiy, si fem un recopilatori amb la música de tots aquests artistes ens quedaria una col.lecció així de bonica…

CANÇONS DE CELEBRACIÓ DELS ‘BLUES’

[youtube 9i1JlukqwyY nolink]

ChelseaMansion.jpg D’altra banda, una anècdota que de ben segur us agradarà, i que vaig descobrir gràcies a les magnífiques històries que explica l’amic Guillem Barquín a la seva secció de ‘La cançó amb motiu’, en les prèvies dels partits del Barça a COMRàdio. Com sabeu sobradament, el Chelsea deu el seu nom al barri londinenc del mateix nom. En aquest barri existeix un prestigiós hospital anomenat The Royal Hospital Chelsea, que des de fa més de 3 segles acull a antics soldats anglesos retirats. Un d’ells va ser el capità Thomas Clarke, avi de l’erudit i poeta Clement Clarke Moore (autor del poema ‘A Visit From Sant Nicholas’, del que va sorgir la concepció moderna de Santa Claus). La qüestió és que aquesta família de possibles va anomenar ‘Chelsea’ a la seva mansió a Nova York, en honor a l’hospital londinenc. I a les terres de la poderosa família va néixer el barri novaiorquès de Chelsea, on s’ubica un dels edificis més emblemàtics a visitar per mitòmans de la música, el cinema i la literatura: el Chelsea Hotel. Sí, amics, jo també vaig anar-hi expressament en la meva única visita a Manhattan…

IMG_5550.jpg

largeAB.jpg El Chelsea Hotel és un lloc cabdal a la història de la música i l’art. Aquí Jack Kerouac va escriure una de les meves novel.les preferides, ‘On The Road’. O Arthur C. Clarke ‘2001. Odisea de l’Espai’. Hi han viscut i creat Arthur Miller, Bukowski, Ginsberg, Burroughs, Sartre, Mark Twain, Stanley Kubrick, Edie Segwick, Dennis Hopper, Uma Thurman, Robert Mapplethorpe o Andy Warhol, que va rodar ‘Chelsea Girls’ a l’hotel. I si ens centrem en la música, a l’habitació nº 100 van trobar morta a Nancy Spungen, acusant d’haver-la assassinat al seu company i membre dels Sex Pistols Sid Vicious (sóc dels que creu que era innocent). Madonna hi va viure als anys 80 i una dècada després va fer-se a l’habitació 822 les fotos del seu pol.lèmic llibre eròtic ‘Sex’. Aquí Leonard Cohen va tenir romanços amb Janis Joplin, Nico i tantes altres, donant lloc a la seva cançó ‘Chelsea Hotel #2′. Jimi Hendrix va experimentar amb desenes de drogues entre les parets d’aquest hotel. Diuen que Robert Zimmerman es va canviar el nom a Bob Dylan quan vivia a l’habitació 205, en honor al poeta Dylan Thomas, que va morir sent client a l’hotel. Aquí també s’han allotjat alguns dels grans de la història del rock, com Patti Smith, Tom Waits, Iggy Pop, Alice Cooper, Joni Mitchell, Phil Lynott, Johnny Thunders, Jeff Beck, Edith Piaff, John Cale, Chick Corea, els Grateful Dead, Canned Heat, o d’altres músics més recents com Ryan Adams, Anthony Kiedis dels Red Hot Chili Peppers o The Libertines. I a més de la que us deia de Leonard Cohen, han escrit cançons referides a l’hotel Bob Dylan, Joey Ramone, Velvet Underground & Nico, Ryan Adams, Graham Nash, Jeffrey Lewis, Jon Bon Jovi, The Revs… i us puc ben assegurar que tots aquests mites, com qualsevol de nosaltres, mai hauríem apostat ni un cèntim que aquest famós hotel donaria nom al campió de la Champions 2012…

AQUEST 11 DEL CHELSEA EM FA VIBRAR MOLT MÉS QUE EL DE DI MATEO…* 

*11 cançons escrites o amb referències a l’Hotel Chelsea (hauria posat la de Jeffrey Lewis en el lloc de Bon Jovi, però no estava a Spotify…

—————————————————————————————————————————————

punk_mont_main.jpg

No, amics; aquest senyor de la postdata no és cap punk allotjat a l’hotel Chelsea, sino el president del Montpellier Louis Nicollin, complint una promesa després de guanyar la 1ª lliga francesa de la història del seu club…

PD 2: la segona postdata d’avui és per a en Dimitro, que es queda sense l’Eurocopa que coorganitza el seu país per lesió. Ànims, Chygro!!

Morrissey i futbol (3): doncs potser no era tan del United com semblava…

dimecres, 28/03/2012

2924444133_f24075b9d0.jpg

Avui completaré la trilogia sobre Morrissey i el futbol desmuntant les teories que jo mateix vaig formular en l’anterior entrada. Si recordeu, us vaig donar un bon grapat de raons i proves com per pensar que l’excantant del Smiths era fan del Manchester United. Doncs avui us penso demostrar tot el contrari. Sóc així de bipolar, què voleu que us digui…

morrissey west ham.jpg

I és que Morrissey ha estat vinculat amb diversos equips de futbol. Començant pel West Ham. Tot va ser per diverses referències que va fer en molts concerts, ja en la seva etapa en solitari. Per exemple, en el concert al Forum de Londres del 16 de novembre de 1999. El show va començar amb la cançó ‘You’re Gonna Need Someone On Your Side‘ del seu disc ‘Your Arsenal’ (1992), però en algun moment de la cançó, Morrissey va canviar part de la lletra i va cantar “You’re gonna need West Ham on your side” (minuts 2’36” i 3’15” del video). En el mateix concert, a la cançó ‘Hairdresser On Fire‘, cara B del single ‘Suedehead’ (1988), Morrissey torna a canviar la lletra i canta “Where is West Ham, so much for West Ham, it is home of the free or what?” (als 43 segons del video). En aquest concert, a més, Morrissey es va posar una samarreta que va fer servir en d’altres ocasions i que es va convertir en peça de màrqueting i coleccionisme per als fans de Mozzer. Una samarreta amb el lema West Ham Boys Club. Molta gent va creure que feia referència a l’equip de futbol, però sembla que anaven errats. I no, ja sé que coneixent Morrissey, potser haureu pensat com jo que es tractava d’una sauna masculina o quelcom per l’estil. Però pel que sembla, en realitat es tracta d’un club de boxa d’aquesta zona de Londres.

bed.jpg El cert és que no seria gens estrany que les simpaties de Morrissey cap al West Ham fossin certes. I és que un dels seus grans ídols és una llegenda dels Hammers: Bobby Moore. El defensa i capità del mític West Ham que va guanyar la Recopa del 65, a banda de ser també guanyador de l’únic mundial de la història d’Anglaterra: el del 66, amb el pol.lèmic gol fantasma a la final contra Alemanya. La idolatria que sent Mozzer pel ja desaparegut defensa dels Hammers arriba fins a tal punt que el cantant va fer servir una foto seva al fons de l’escenari en la gira de ‘Oye Esteban’, l’any 2000. I no només això, sino que (com es pot veure a la fotografia), Morrissey tenia un enorme retrat de Bobby Moore als peus del seu llit, a la mansió del cantant a Los Angeles. Veure per creure…

Amb tot, el West Ham no és l’únic equip (a banda del Manchester United) amb el que s’ha vinculat Morrissey. Sense anar més lluny, al 2008 els diaris sensacionalistes britànics van publicar titulars llampants quan el cantant anglès va ser vist a Los Angeles amb una samarreta d’un modest equip del sud-est de Londres que actualment juga al que seria la 2ª divisió anglesa: el Millwall F.C. A la part posterior de la samarreta, Morrissey portava la inscripció ‘Mobster’, que vol dir gàngster (curiosament, a la portada del seu disc  de 2004 ‘You Are The Quarry’, en Mozz apareix vestit de gàngster). A més, poc després va demanar entrades al club per veure un partit contra el Leeds, i això va provocar també molts comentaris sobre les seves simpaties cap al club dels Lions…

2919738434_16e6f26460_o.jpg

o_chivas_guadalajara_chivas_rayadas-3197362.jpg

I no sé què li passa a Morrissey a Los Angeles, però també va ser allà quan va protagonitzar un altre capítol futbolero. Concretament, al 2007, quan va assistir a un partit de l’equip de David Beckham (que acabava de fitxar pels Galaxy de la ciutat californiana). El tema és que l’excantant dels Smiths va aparéixer a l’estadi… amb la samarreta de l’equip rival!! I aquest no era un altre que el Chivas de Guadalajara. No només això, sino que uns dies després ell i tota la seva banda van sortir amb l’equipació completa de l’equip mexicà en el concert que van fer al Hollywood Palladium! Un fet que, com es pot comprovar, va provocar reaccions diverses en el públic allà present…

Per no allargar-me molt més, us donaré 4 pinzellades més sobre més vinculacions de Morrissey i l’esport rei: per exemple, la seva amistat amb el llavors davanter del Queens Park Rangers Kevin Gallen, a qui va conéixer (on, si no?) a Los Angeles. Gallen li va regalar una samarreta del QPR amb el dorsal 10 i el nom ‘Mozalini’, que Morrissey ha lluït en alguna sessió de gravació…

MozaliniS.jpg

 Morrissey també té amistat amb un altre jugador del Queens Park Rangers: Joey Barton. El pol.lèmic migcampista ha declarat obertament en més d’una ocasió que és un gran fan de Morrissey i dels Smiths gràcies al seu oncle Tom, un melòman que el va introduir en grups com Primal Scream, Oasis, Nirvana, Paul Weller, LA’s o els Ocean Colour Scene. La seva idolatria arriba al punt que, fins i tot, va explicar a la BBC que la seva cançó preferida és ‘Still Ill’, i que per culpa del disc dels Smiths ‘Meat Is Murder’ es va fer vegetarià… durant una setmana. No sé cóm va poder aguantar tant de temps sense menjar-se un bon bistec, la veritat… sigui com sigui, Barton (un paio que, al marge dels seus incidents violents, és realment interessant: al seu twitter, tant et pot parlar de futbol com de música, de Nietszche o de George Orwell…) va complir el seu somni de conèixer personalment Morrisey al festival de Glastonbury de l’any passat.

JoeyMoz.jpg

 I un últim apunt (al marge de recordar-vos que el guitarra dels Smiths Johnny Marr és fan i, fins i tot, va jugar al Manchester City): sabeu qui és la protagonista dels singles dels Smiths ‘Heaven Knows I’m Miserable Now‘ (1984) i ‘Barbarism Begins At Home‘ (1985)? Doncs Vivian Nicholson. I qui carai és aquesta? -us preguntareu. Doncs aquesta noia es va fer famosa (i milionària) al 1961 a la Gran Bretanya, perquè va guanyar 152.000 lliures de l’època amb les travesses de futbol. Però com que els diners no porten la felicitat, també es va fer famosa als tabloides anglesos per tota una sèrie d’episodis desgraciats i morts que la van portar a la ruïna econòmica i psicològica. Un personatge perfecte per a les portades de Morrissey, i que tanca el cercle de la trilogia futbolera que vam començar amb la portada de Terry Venables. Doncs sí que tenia miga la relació de Morrissey amb el futbol, sí…

The-Smiths-Heaven-Knows-Im-M-10250.jpg

barbarismpromo.jpg

Quina millor manera d’acabar l’entrada que amb una mica de música, oi? ‘We’ll Let You Know‘ forma part del disc ‘Your Arsenal’. I com moltes altres vegades a la carrera de Morrissey, aquesta cançó va despertar controvèrsia, perquè alguns el van acusar de defensar el hooliganisme al futbol. Que cadascú ho interpreti com cregui convenient, però vaja…

Morrissey i futbol (2): icona pop… i fan del United?

dimarts , 13/03/2012

escut Morrissey FC.jpg

En l’anterior entrega de l’Orella de Chygrynskiy, us parlava de la portada futbolera que va fer Morrissey per al single ‘Dagenham Dave’. I us deia que les vinculacions de l’excantant dels Smiths amb el futbol eren nombroses i diverses, així que avui volia repassar-ne unes quantes. Les primeres preguntes que podrien sorgir en plantejar la relació Morrissey-futbol serien: realment a en Mozzer li agrada l’esport rei? I si és així, de quin equip és? I, com tot ell, ambdues qüestions tenen una resposta força ambigua…

morrissey.jpg

El cert és que trobem molts arguments que defensen les simpaties de Morrissey cap al Manchester United (al marge d’aquesta foto a Old Trafford, on llueix samarreta dels seus adorats New York Dolls). Per començar, l’herència familiar. El seu pare era fan dels Red Devils, i de fet, quan Mozz tenia 10 anys, la família es va traslladar a viure al 384 de Kings Road, a prop de l’estadi d’Old Trafford. Sembla que, per tot plegat, Morrissey visitava de tant en quant l’estadi del United, i alguna vegada ha declarat (venint d’ell, mai podem saber del cert si parlava seriosament o amb ironia) que al seu certificat de naixement posava ‘Lloc de naixement: Old Trafford’.  Al 1988, l’ex Smiths també va assegurar a una entrevista amb la revista musical NME que una vegada es va comprar un barret del United per 12 xílings, i que un lladregot li va robar i va fugir corrent amb el barret. Pobre Mozzer; potser aquest episodi li devia inspirar per fer alguna de les seves meravelloses lletres melodràmatiques…

326.jpg

Com ja us apuntava en l’última entrada, Morrissey ha declarat en diverses ocasions que un dels seus herois de tots els temps va ser l’enorme George Best. I per això, va intentar que la portada del single de 1985 dels Smiths ‘The Boy With The Thorn In His Side’ fos una fotografia del futbolista del Man United. Malauradament, Best no va voler, i vam haver d’esperar 2 anys més a veure’l a una altra portada futbolera de la que ja us vaig parlar en el seu dia: el disc de The Wedding Present anomenat com el genial futbolista de Belfast. Morrissey, però, sí que va rendir tribut a d’altres futbolistes del United. Sense anar més lluny, a un altre dels grans mites d’Old Trafford: Eric Cantona. L’any 1995, a la revista Q, va declarar la seva admiració pel personatge, arran de l’incident del futbolista amb un seguidor del Crystal Palace que us vaig explicar a la portada del single ‘Kung Fu’ d’Ash: en aquesta entrevista, Morrissey assegura que quan va veure per TV cóm Cantona volava per donar una puntada de karate al seguidor rival, es va posar a udolar com un llop davant el televisor, absolutament excitat. A més, defensava absolutament al futbolista francès, assegurant que el seu atac al seguidor del Crystal Palace va ser una glamourosa reacció de defensa pròpia feta des de la lucidesa, i que en la intimitat, tothom aprovava el que havia fet Cantona. Posteriorment, el mateix Cantona va explicar a la revista de futbol ‘Four-Four-Two’ que era seguidor dels Smiths, fins i tot abans d’anar a viure a Manchester per fitxar pel United. Amb tot, però, els homenatges a Cantona no s’acaben aquí. Encara impactat per l’incident de Cantona al camp del Palace, aquell mateix 1995, durant la gira de ‘Boxers’, Morrissey cantava i llençava al públic panderetes amb les inscripcions ‘Eric’, o directament, ‘Cantona’. I en el documental que va ilustrar aquella gira (‘Introducing Morrissey’), una de les primeres imatges era un jove que llegia una revista. I de qui era la imatge que es veia a la contraportada? Comproveu-ho vosaltres mateixos, en el segon 15 d’aquest video…

Roys_Keen.jpg

 Però els homenatges de Morrissey al Manchester United no s’acaben aquí: precisament, un dels companys d’Eric Cantona en aquell United dels anys 90 també va ser ressenyat en un single de l’etapa en solitari del ja excantant dels Smiths. Amb una portada de reminiscències també futboleres, el single ‘Roy’s Keen‘ del disc ‘Maladjusted’ (1997) tenia un nom que jugava, obviament, amb la similitud fonètica del nom del migcampista dels Red Devils Roy Keane. De fet, en algun concert, Morrissey canviava la lletra de la cançó per dir “never seen a keener midfielder” (“mai he vist un migcampista més aplicat”). La cançó va ser utilitzada als títols de crèdit del documental ‘As I See It’, dedicat al futbolista irlandès…

DuncanEdwards-205x300.jpg I encara un altre tribut cap als diables vermells per sumar a les teories sobre les simpaties de Morrissey cap al Man United: l’any 1989, en una altra aparició a la revista NME, Mozzer feia una llista dels seus 10 músics de Manchester favorits de tots els temps. I, de manera irònica, va situar en el nº11 a Duncan Edwards. No, no s’estava referint a algun membre de cap banda mancuniana, sino al malaurat futbolista del Manchester United que va morir, juntament amb bona part del llegendari equip dels ‘Busby Babes’, en aquell desgraciat accident aeri a Munic, el 6 de febrer de 1958. Llavors Morrissey tenia només un anyet de vida, però lògicament, va anar creixent a una ciutat profundament marcada pel dolor d’aquella tragèdia. I segurament per aquells records de la infantesa, l’any 2004, va publicar una cançó de tribut: es tracta de ‘Munic Air Disaster, 1958′, que va ser publicada com a cara B del single ‘Irish Blood, English Heart’. A la cançó, Morrissey diu “Els estimem, plorem per ells, desafortunats nois de vermell; tant debò hagués marxat amb ells, on la mare natura els fa el llit; els trobem a faltar, cada nit els besem, amb les seves cares fixades als nostres cervells…”

Amb tots aquests arguments de la defensa, semblaria gairebé irrefutable assegurar que Morrissey és seguidor del Manchester United. Però a l’Orella ens agrada ser justos, així que encara hem d’escoltar els arguments del fiscal. I això serà ben aviat. Per aquesta nit, s’ajorna la sessió. Poden aixecar-se, senyories…

84270548-noel-gallagher.jpg

PD: Per que quedi tot ben lligadet en aquesta entrada tan mancuniana, us recomano que li doneu un cop d’ull a l’entrevista que dissabte passat va emetre la BBC, de marcat flaire orellaire: Noel Gallagher (que com sabreu perfectament és gran fan del Manchester City) entrevistant al davanter del seu equip, i gran heroi personal d’aquest que us escriu: el gran, l’únic, l’incomparable… Mario Balotelli! Impagables els moments en què confirma i/o desmenteix molts dels seus incidents extraesportius més famosos, i quan Noel li pregunta per algunes de les bandes més importants de la història de Manchester com Joy Division, Stone Roses o, precisament, The Smiths… i súper Mario no té ni fava de qui són (minut 11’30” del següent vídeo). Punk rock!

Portades futboleres (6): Morrissey ‘Dagenham Dave’…

dimarts , 6/03/2012

tumblr_lo5cg34zUS1qdjreg.jpg

A punt de començar a escriure la sisena entrega de les portades futboleres, m’acabo d’adonar que les 5 primeres són totes d’artistes britànics (Ash, Super Furry Animals, John Lennon, The Housemartins i The Wedding Present). Gens estrany, donada l’adoració pel futbol i la música que hi ha a les Illes Britàniques, però en qualsevol cas, i tot i que en tinc d’altres en cartera que no són pas de bandes de la Gran Bretanya, avui n’afegirem una sisena. I ni més ni menys que d’una de les grans icones de la història del pop anglès: Morrissey, el cantant i cervell dels Smiths.

BDodGwBmkKGrHqJl8EyjCVjTBM-jEJSg_12.jpg

Segurament com passava quan us vaig parlar de Nacho Vegas, costa d’associar la figura d’un artista com Morrissey al món del futbol. No fa el perfil. Però probablement fent servir la mateixa ambigüitat que ha utilitzat durant les 3 últimes dècades per vendre la seva música, imatge i sexualitat, en Mozzer també ha amanit la seva discografia amb referències futboleres. Començant per la foto que teniu a l’esquerra, que correspon a la sessió que li va fer el fotògraf Gino Sprio a Berkshire per al seu segon disc en solitari, ‘Kill Uncle’ (1991). O acabant per la portada que afegim avui a la nostra col.lecció, Chygrynskiys: tot i que es diu igual que una cançó dels Stranglers (adorats per l’actual seleccionador anglès Stuart Pearce), ‘Dagenham Dave’ és un single composat per Morrissey l’any 1995, per al disc ‘Southpaw Grammar‘. A la portada d’aquest àlbum, curiosament, sortia la foto d’un altre esportista: el boxejador Kenny Lane. Però al single ‘Dagenham Dave’ el protagonista era un futbolista. L’heu reconegut, o necessiteu tornar a mirar la portada que encapçala aquesta entrada? Voleu que us doni una pista? A banda de jugador, després va ser entrenador… i va seure a la banqueta del Barça! El teniu? No? Més pistes? Va guanyar una lliga com a tècnic culé… i va perdre una final de Copa d’Europa. Ara sí? O posem la cançó, a veure si us aclariu les idees…?

Us ha agradat la cançó? Té el seu què, no? En fi, al que anàvem: el poca-solta que ensenya la llengua a la fotografia no és un altre que un joveníssim Terry Venables! Sembla que la fotografia va ser feta al 1964, quan tenia només 22 anyets i jugava al Chelsea, però veient la samarreta blanca que duu en la imatge, em sorgeix una pregunta: li devien fer en un partit amb la selecció? Precisament en aquell 1964, Venables va jugar els seus dos únics partits com a internacional absolut amb Anglaterra: el 21 d’octubre, a Wembley, en un empat davant Bèlgica (2-2); i el 9 de desembre del mateix any, a l’Olímpic d’Amsterdam, un altre empat davant Holanda (1-1). Però buscant a internet la samarreta de la selecció anglesa d’aquell any, el coll també era blanc, i de pic, i no com la fotografia de la portada…

england tshirt.jpg

La solució al misteri? Doncs me l’ha donat avui el mateix Venables en una breu conversa telefònica no exempta de problemes de cobertura: “aquesta fotografia me la van fer quan jugava al Chelsea. Era en pretemporada, un dia que van obrir l’entrenament a periodistes i fotògrafs. A la imatge porto una samarreta d’entrenament, i per això no la reconeixies”. Ah, amic! Ara ho entenc! I recordes qui te la va fer? “Impossible! Hi havia una cinquantena de fotògrafs, i han passat molts anys. Ens estaven fent fotografies i els vaig treure la llengua. Va ser molt divertit, i tothom va riure molt”. I cóm va ser que Morrissey va triar aquesta imatge per a la portada de ‘Dagenham Dave’? Et va demanar permís? “No, jo no en sabia res. Ho vaig saber quan diversa gent va començar a dir-me que sortia a la portada d’un disc de Morrissey. Si ni tan sols èrem amics! Però em va agradar la idea. I la cançó també m’agrada. M’agrada molt la música. Si és bona, tant me fa l’artista o l’estil”. Sàvia filosofia musical, mister. A més, a la seva vida vosté ha gravat diverses cançons, oi? “I tant que sí. I no sé si recordaràs una vegada, quan entrenava al Barça, que vaig anar a un programa de TV amb La Trinca, i vaig cantar ‘I’ve Got You Under My Skin’ amb una orquestra de 24 membres!”. Sí senyor!! Tot i que jo era molt petit i tinc records difusos, però sí que he vist aquelles imatges anys després. Però encara tinc una darrera pregunta, senyor Venables; per què Morrissey el va triar a vosté per a la portada d’un single que ni tan sols parla de futbol? “Molt senzill. Jo vaig néixer a Dagenham, a l’est de Londres, com el protagonista de la cançó”. Ves per on! Quines coses té en Mozzer! I abans d’acabar amb la conversa telefònica, en Terry encara m’ha confirmat una altra cosa. I és que, curiosament, al llibre ‘Morrissey, scandal & passion‘, l’autor David Brett explica que la festa de llençament del disc, l’any 1995, es va fer al nightclub  Scribes West de Kensington. I sabeu qui era el llavors propietari d’aquella sala? Terry Venables, és clar…

SNF2932D-380_814225a.jpg

Sí, el marrec que aplaudeix Venables és el petit Pep Guardiola… 

‘Dagenham Dave’, però, no és l’únic intent de portada futbolera que ha fet Morrissey a la seva carrera musical. En voleu una de bona? En diverses ocasions, el cantant ha manifestat que un dels seus grans herois de tots els temps era, ni més ni menys, l’enorme George Best. Doncs pel que sembla, en plena època dels brillantíssims Smiths, Morrissey va voler que Best sortís a la portada d’un dels singles més memorables de la banda de Manchester, ‘The Boy With The Thorn In His Side’. Lamentablement, el futbolista es va negar, i al final en Mozzer va triar una curiosa foto en ple salt de l’escriptor Truman Capote (una tria que tampoc seria gens estranya, oi…?)

truman capote.jpg

I com que, encara que sembli mentida, les referències futboleres a la vida de Morrissey són unes quantes més, i no us vull prendre més temps, quasi que per avui ho deixarem aquí. Però voleu saber de quin equip és en Mozzer, o a quins futbolistes ha rendit homenatge a les seves cançons i concerts, o amb quin d’ells manté amistat? Doncs jo de vosaltres no em perdria la pròxima entrega de l’Orella de Chyrgynskiy. Ben aviat, a les seves pantalles (d’ordinador)…

—————————————————————————————————————————————————-

PD: Des d’aquí vull enviar una forta abraçada a un antic protagonista i col.laborador de luxe de l’Orella de Chyrgynskiy, el futbolista del Granada i ex de l’Espanyol Moisés Hurtado, que aquests dies ha passat per un dels pitjors tràngols que pot patir una persona. Molts ànims, Moi!

PD2: Ara fa uns dies, Cesc Fàbregas va participar en la gal.la dels premis Brit Awards, uns dels més importants de la música britànica. Al costat de la cantant de Pussycat Dolls Nicole Scherzinger, i amb la gràcia que el caracteritza, el futbolista d’Arenys va anunciar el premi a l’artista revelació, que va ser per a Ed Sheeran:

 

Steve Harris: el baixista d’Iron Maiden que va jugar al West Ham

dissabte, 18/02/2012

steve harris 2005.jpg

Sembla que entre els fans del West Ham hi ha hagut uns quants famosos al llarg de la història: entre ells, Alfred Hitchcok, Keira Knitghley, Katy Perry o fins i tot diuen que Barack Obama. Però cap de tots ells pot presumir de ser un fanàtic dels Hammers i, a més, haver defensat els seus colors al terreny de joc. Una cosa que sí que pot fer el baixista original d’Iron Maiden. Steve Harris va fer-se aficionat a l’equip londinenc quan tenia només 9 anyets, i un amic el va portar a  Upton Park a veure un partit de l’equip de la samarreta grana i blau cel. Harris va quedar absolutament fascinat per l’ambient i l’espectacle. I no ens ha d’estranyar, i és que parlem de l’època daurada de la història del club: a mitjans dels anys 60, sota la direcció a la banqueta de Ron Greenwood, els Hammers van guanyar la FA Cup del 1964 i la Recopa d’Europa de l’any següent. Un equip que es va convertir en la base de la selecció anglesa que al 1966  guanyaria el seu únic Mundial de la història, amb futbolistes llegendaris com Bobby Moore, Martin Peters o Geoff Hurst (que, curiosament, van gravar plegats una cançó futbolístico-patriòtica anomenada ‘Oh Sweet England’)

[youtube GjAy3qFexRw nolink]

Peters-West-Ham-Euro-Winner.jpg

En plena ressaca de la millor època del West Ham, l’adolescent Steve Harris imitava els seus ídols en equips de futbol modestos. Dissabtes, al Melbourn Sports, i diumenges, al Bearmont Youth. I va ser aquí quan va captar l’atenció del club dels seus amors. Harris tenis 14 anyets, i el seu joc va provocar l’interès de la persona més adient per fer realitat el somni de vestir la samarreta del West Ham: ni més ni menys que Stanley Walter (conegut popularment com Wally St. Pier), descobridor de talents que va ser el pare futbolístic de Bobby Moore, Martin Peters, Geoff Hurst o, posteriorment, Frank Lampard. Lamentablement per al futbol, i afortunadament per a la música, als 14 anys, el que més li venia de gust a Harris era compartir pintes de cervesa amb els amics i conèixer noies. I com que aquesta vida no era massa compatible amb la disciplina que li reclamava el futbol, el jove Steve va decidir seguir el seu fanatisme Hammer a la grada, i dedicar-se a una altra faceta de la vida on la cervesa i les dones són part de la teva rutina ‘professional': la música. Primer, amb una banda anomenda Smiler, i a partir del dia de Nadal de 1975, amb Iron Maiden.

I el certIron Maiden 1.jpg és que el futbol i el West Ham tenen força presència en la història d’aquesta banda heavy britànica. De fet, durant les seves gires, els seus components aprofiten per disputar partits de futbol amb el Maidonians F.C. (recordareu que en el seu dia ja us vaig explicar que fins i tot patrocinaven a un equip de futbol infantil on jugava el fill d’Steve Harris). Curiosament, el cantant Bruce Dickinson (que participa en alguns d’aquests partits), té més traça encara amb l’esgrima, i fins i tot va renunciar a disputar els Jocs Olímpics de Barcelona ’92 perquè estava amb la gira del disc ‘Fear Of The Dark’. Són també habituals partits de futbol dels membres d’Iron Maiden contra membres d’altres bandes com Rainbow, Sepultura o Deff Lepard (el seu baixista Rick Savage va jugar en categories inferiors del Sheffield United, tot i que és seguidor del rival, el Sheffield Wednesday). Steve Harris també acostuma a jugar molts partits benèfics on deixa evidències de la seva qualitat futbolística, i fins i tot ha jugat a Wembley defensant la samarreta de la selecció anglesa, en un partit de velles glòries d’Anglaterra contra Escòcia. En algunes ocasions, mig en conya mig seriosament, Harris pressumeix d’haver rebut una passada de l’ex-internacional anglès Glenn Hoddle. També ha jugat al costat d’altres futbolistes com Gerd ‘Torpede’ Müller’ o l’exblaugrana Nayim.

[youtube ssMRt7ZuFD8 nolink]

[youtube 1SfJLwcotc4 nolink]

[youtube a9d-r9wlt5s nolink]

IMG_3116.jpg Curiosament, l’any 2001 la prestigiosa marca de guitarres Fender va fer una edició especial d’un dels seus baixos en homenatge a Steve Harris i al West Ham: l’Steve Harris Precision Bass, amb els colors grana i blau cel dels Hammers. I és que Harris acostuma a tocar amb un baix amb l’escut del West Ham, canelleres amb els colors blaugranes, i també llueix un tatuatge al braç amb l’escut del seu equip.

steve harris tattoo style9.jpg

West Ham & Maiden.jpg

Curiosament, l’altre sobrenom que rep el West Ham és ‘The Irons’, fent referència a l’antic nom del club, Thames Ironworks F.C. Fent el doble joc de paraules, un dels slogans de la banda que apareix als discos i màrqueting dels Maiden és, precisament, ‘Up The Irons!’ (‘amunt els Irons!’). Per exemple, en una foto interior de l’onzè disc d’Iron Maiden, anomenat ‘Virtual XI’ (1998), en què els membres de la banda surten barrejats en un onze inicial amb jugadors del West Ham a l’estadi d’Upton Park. Justament per promocionar aquell disc, el grup britànic també es va fer una altra foto amb un onze de luxe, on sortien futbolistes com Paul Gascoigne, Paul Mariner, Ian Wright, Faustino Asprilla, Marc Overmars, Terry Butcher o el nou seleccionador interí d’Anglaterra i gran fan del punk (com recordareu perfectament, Chyrgrynskiys), Stuart Pearce.

virtual XI.jpg

Una altra referència al West Ham en la discografia dels Maiden la trobem a la contraportada del disc ‘Somewhere In Time’ (1986). Una portada feta pel colaborador habitual de la banda Derek Riggs (creador també de la mascota del grup, Eddie The Head), i que està plena de referències a la història dels Iron Maiden. Riggs va aprofitar per picar l’ullet als membres del grup, ja que en un racó de la contraportada (a la foto inferior, a la part esquerra, just a sobre del rellotge) es veu un cartell lluminós que anuncia un resultat de futbol d’última hora: ‘Latest News: West Ham, 7 – Arsenal, 3′. Un resultat realment heavy…

iron_maiden somewheer in time.jpg

[youtube ALpeKHBwV6I nolink]

IRON MAIDEN STEVE HARRIS N.jpg

Una història musical de l’Sporting de Portugal

dimarts , 31/01/2012


Ho admeto. Tret de comptades excepcions com ‘The Rocky Horror Picture Show‘, el ‘Hairspray‘ de John Waters o la pel.lícula de ‘South Park‘, els musicals em provoquen grans moviments sísmics al meu sistema gàstric. Això de veure gent que està parlant tranquil.lament i que, per art de màgia, comencen a cantar, ballar i a pujar-se per taules, cotxes i fanals sota la pluja, em desperta unes ganes enormes de jugar a beisbol sense pilota. Cadascú té les seves cosetes, què voleu que us digui. Però, malgrat aquest apunt sobre les meves fòbies, aquesta nit vull parlar-vos, precisament, d’un musical. Però ho faig per feina, que quedi clar…

La passada setmana es va estrenar al teatre Tívoli de Lisboa el musical ‘1906. O Nosso Grande Amor’ (‘1906. El nostre gran amor’). Una obra que explica la història d’un dels equips més grans de la història del futbol portuguès: l’Sporting. 18 lligues portugueses, 19 ‘Taças’ de Portugal (copes), 7 ‘Supertaças’ (supercopes), i 1 ‘Taça das taças’ (Recopa d’Europa), converteixen l’equip verd-i-blanc en el tercer amb millor palmarès del seu país, només superat per Benfica i Porto. Un club en el que han jugat futbolistes com Manuel Fernandes, Futre, Figo, Balakov, Schmeichel, Jardel, Cristiano Ronaldo o Nani. I, com algun dels seus rivals, un club amb vocació poliesportiva, que més enllà del futbol també te seccions d’atletisme, futbol sala, handbol, natació, tennis taula…

Però tornant al que ens ocupa, ‘1.906. O Nosso Grande Amor’ és una obra creada per Pedro Madeira Rodrigues, i que compta amb la participació de 26 actors, i l’aparició estelar d’un personatge molt popular i carismàtic al club dels lleons: Paulinho, que des de fa un munt d’anys és l’encarregat de material de l’equip. Al llarg de 90 minuts (una durada gens casual, tractant-se d’una obra sobre un equip de futbol), el musical narra, a través d’un pare i un fill, alguns dels episodis crucials dels 106 anys d’història del club lisboeta. Començant pel desig de crear un club “tan gran com els més grans d’Europa” d’un senyor amb un nom que potser us sonarà: Jose Alvalade. Sí, ell dóna nom a l’actual estadi de l’Sporting…

Un altre dels episodis destacats del musical és el dedicat a la davantera més recordada de la història de l’Sporting: la que es va ajuntar a mitjans dels anys 40 fins entrada la dècada dels 50, i va possibilitar l’època més daurada de la història dels ‘leoes’, amb 10 dels 18 títols de lliga que acumulen a la seva història. Travassos, Albano, Peyroteo, Vasques i Jesús Correia jugaven d’una manera tan coordinada i armònica, que van passar a la història amb un nom indiscutiblement musical: ‘Os Cinco Violinos’ (els 5 violins):

[youtube 1uCYY__RJYg nolink]

Curiosament, 2 dels 5 violins van participar en altres seccions del club: Correia va acabar deixant el futbol per dedicar-se a l’altra seva gran passió: l’hoquei patins. Fins i tot en va disputar 2 mundials. De la seva banda, Travassos era atleta quan l’Sporting es va fixar en ell per a l’equip de futbol, degut a la seva gran velocitat.

Un altre capítol destacat del musical sobre l’Sporting és el de l’únic títol europeu de la història del club: la Recopa d’Europa de l’any 1964. El 13 de maig d’aquell any, al posteriorment tràgic estadi de Heysel a Brusel.les, l’Sporting i l’MTK de Budapest van empatar a 3 gols en la final de la Recopa. Com passava llavors, en què no existien ni la pròrroga ni els penals, es va fer un partit de desempat per decidir el campió. Va ser dos dies després, al Bosuil Stadium d’Anvers, també a Bèlgica. El dia anterior a la final, el defensa de l’Sporting Joao Morais va tenir un somni: un gol de córner directe que donaria el triomf als lleons de Lisboa. Al minut 19 de partit, la pilota va sortir per la línia de fons, i Morais va anar a llençar-lo, amb la idea que tantes vegades havia assajat als entrenaments. Es va apropar a la pilota, la va besar, li va dedicar unes dolces paraules, la va plantar a la cantonada, i la va colpejar amb suavitat amb el peu dret. La pilota va traçar una paràbol.la amb una rosca que es va anar tancant i va superar el porter i els defenses, per acabar al fons de la xarxa al segon pal. 1-0, resultat que li va donar a l’Sporting el seu únic títol europeu fins a l’actualitat. Un gol antològic, recordat popularment com ‘O Cantinho Do Morais’ (el còrner de Morais), i que va inspirar la cançó del mateix nom, popularitzada per Maria Jose Valerio, i que conté la narració radiofònica original per a Emissora Nacional del locutor Artur Agostinho:

[youtube QzQtg2jA_p0 nolink]

Per descomptat, el musical ‘1906. O Nosso Grande Amor’ no podia obviar un altre capítol inoblidable per als aficionats sportinguistes: la històrica victòria per 7 gols a 1 davant el gran rival de Lisboa: el Benfica. Va ser un plujós 14 de desembre de 1986, a l’estadi Jose Alvalade, amb Manuel Fernandes com a gran estrella, autor de 4 gols…

[youtube pmGrSK9d8Q8 nolink]

Sigui com sigui, les crítiques que arriben del país veí del país veí són força bones, i fins i tot l’exblaugrana Jeffrén Suárez (mai oblidarem que ell va fer-li el cinquè ‘txitxarro’ al Madrid de Mou en el 5-0 de 2010), es va expressar entusiasmat al seu compte de twitter, després de veure l’obra. Si us en voleu fer una idea, aquí teniu un petit tastet…

[youtube 9cDRu582y_I nolink]

————————————————————————————————————————————

PD: Per si hi ha algun ‘benfiquista’ a la sala, la postdata va dedicada a ells. Una de les bandes més celebrades als últims anys entre els seguidors de la música indie de caire electrònic són els Animal Collective. Un dels seus membres, Noah Lennox, té un projecte paral.lel anomenat Panda Bear. Lennox viu des de fa un temps a Lisboa, i com a fan del futbol que és, es va aficionar als partits del Benfica. I precisament per això, en el seu últim disc (‘Tomboy‘), la darrera cançó de l’àlbum es diu, precisament, ‘Benfica’, en honor del club de les àligues…

[youtube KQvJB5ANjrY nolink]

Stuart Pearce, el defensa amb imperdibles

dimecres, 11/01/2012

Pearcescream.jpg

Ara farà poc més d’un any, un boig del futbol i la música com en Toni Padilla em va proposar fer aquest blog. I un dels exemples que em va posar per vendre’m la burra va ser la història d’Stuart Pearce. Admeto que al principi pensava que tindria més dificultats per trobar històries que vinculessin futbol i música, però el cert és que són dos camps que tenen tants punts de connexió, que he trigat gairebé un any i una quarentena d’escrits per trobar-li un forat. I mira que l’exinternacional anglès té força suc musical, tot sigui dit. I com ja passava amb el mític Iturralde González, Pearce té una debilitat: el punk.

 gods save.jpg

POW.jpg Per si sou molt joves i no el recordeu, Stuart Pearce va ser un defensa anglès de les dècades dels 80 i 90. Quan jugava al Coventry, va ser descobert pel mític Brian Clough (si no heu vist la imprescindible pel.lícula ‘The Damned United‘, ja trigueu, ganàpies!). El llegendari entrenador el va fitxar pel Nottingham Forest que havia guanyat 2 Copes d’Europa uns pocs anys abans. Al Forest es va convertir en una llegenda del club entre 1985 i 1997, jugant més de 400 partits amb els Reds. Pearce també va defensar els colors del Newcastle, West Ham o Manchester City, i va ser internacional anglès 78 vegades, de 1987 a 1999. Al 2002 es va retirar i es va fer entrenador: entre 2005 i 2007 va dirigir al Manchester City, i des de llavors, és entrenador de la selecció anglesa sub-21. A més, serà l’encarregat de dirigir la selecció olímpica en els Jocs de Londres d’aquest pròxim estiu. Caldrà veure si com a eina de motivació utilitza vells vinils de bandes punks britàniques, com ara una de les seves preferides: els Resistance 77true7.jpgAquesta banda anglesa de punk i oi! va ser formada al 1979 a South Normanton. Quan Stuart Pearce va fitxar pel Nottingham Forest, el baixista i vocalista de la banda, Kieron Egan, li va enviar una còpia d’un dels seus discos, ja que sabia que el futbolista era fan de la música punk. Pearce va quedar encantat amb el disc, va començar a anar als concerts de Resistance 77, i els va suggerir que composessin una cançó dedicada al Forest. I així ho van fer, commemorant la final de Copa de la Lliga anglesa que l’equip va guanyar al 1990, a Wembley, en derrotar l’Oldham Athletic per 1-0, amb gol de Nigel Jemson. La cançó es deia ‘You Reds’, va vendre 2.000 còpies, i es va fer popular entre l’afició que assisteix als partits a l’estadi del City Ground (un altre dia us parlaré de cançons inspirades pel Nottingham Forest…).

reds7[1].jpg

[youtube 75jIiwqcDNQ nolink]

Lurkers_-_Gods_Lonely_Men_(Front).jpg Aquesta no és, ni molt menys, la única aportació d’Stuart Pearce a l’escena punk anglesa. Una altra de les seves bandes preferides és un grup que tampoc és massa conegut per al gran públic: The Lurkers. Aquests londinencs es van formar al 1976, inspirats per bandes americanes com els Ramones o els New York Dolls, o per d’altres angleses de glam rock com Slade. Stuart Pearce va anar a molts concerts d’aquest grup, i per aquelles casualitats de la vida (o no), això va quedar retratat per a la història en la discografia de la banda. I és que, segons explicava el mateix Stuart Pearce en una entrevista a la prestigiosa revista de futbol anglesa ‘Four-Four-Two’, una foto seva ballant com un boig en un concert apareix en el llibre interior del disc dels Lurkers ‘God’s Lonely Men’…

bandfulhamcrowd.jpg

[youtube Yg8tIlxxxRU nolink]

Tot i que alguns deien que Stuart Pearce també sortia en un mític documental de 1978 sobre el punk a la capital anglesa anomenat ‘Punk In London‘, en realitat s’estaven confonent: i és que qui sortia realment en aquest documental era el membre dels Lurkers Arturo Bassick (a més de moltes de les bandes mítiques de l’escena, com The Clash, The Jam, The Adverts o els Boomtown Rats). Però… ah amics! Aquí no s’acaben les vinculacions d’Stuart Pearce amb el punk anglès…

the-best-of-the-stranglers--gitarre-noten.jpg

I és que, una altra banda de capçalera de Pearce és un dels grups més reputats del punk i la new wave anglesa de finals dels 70 i principis dels 80: els mítics Stranglers. El futbolista els ha vist més d’una trentena de vegades en concert, i ha establert una amistat amb els membres de la banda. I això es va veure reflectit clarament en un fet. Primer, els antecedents: per la seva contundència, un dels sobrenoms de Pearce que es va fer més popular va ser el de ‘Psycho’ (per dir-ho clar i català, ‘psicòpata’). I tot i que no té res a veure amb una de les meves cançons preferides de la història de la música garatge (el ‘Psycho‘ dels enormes The Sonics), sí que té una connexió musical: i és que, en honor a ell, quan els Stranglers van decidir muntar un segell discogràfic, li van dedicar el nom a Stuart Pearce: Psycho Records. I és que la bona relació entre aquesta llegenda del futbol anglès i aquestes llegendes del punk britànic surt, fins i tot, a les notícies d’Sky Sports…

[youtube HquxrN-k-C8 nolink]

I, per descomptat, no us penseu que aquest és l’únic tribut punk a Stuart Pearce. Sense anar més lluny, una altra banda que té moltes cançons dedicades al futbol i la selecció anglesa, Loyalty, va escriure la cançó ‘Psycho’, en què el descriuen com el nº 3 que va defensar els ‘Pross’ amb orgull anglès, colpejant culs rivals i convertint-se en un malson per als seus oponents. I si no que li diguin a la selecció espanyola de Clemente que va quedar fora de l’Eurocopa del 96, en un gran partit a Wembley que es va decidir als penals. Pearce en va marcar un, i així es va treure l’espineta del penal fallat al mundial 90, en la semifinal contra Alemanya…

[youtube 8v52rIL5ynY nolink]

I abans d’acabar, un parell d’apunts més respecte a les preferències musicals d’Stuart Pearce: i és que, a banda d’altres bandes mítiques del punk anglès com els Sex Pistols o The Damned, l’entrenador olímpic del ‘pross’ també ha manifestat la seva admiració cap a bandes del que podríem definir com ‘xiclet-punk’ adolescent contemporani, com ara Green Day o Blink 182. O, fins i tot, d’una de les bandes de moda de l’indie-rock anglès com The Vaccines (quins records del concert de l’any passat a Hyde Park… -riure maligne: jajaja…)

[youtube 0sOq6Rrre7c nolink]

————————————————————————————————————————————-

PD: Avui faig una postdata amb l’excusa del concert que fan divendres a Barcelona els novaiorquesos The Pains Of Being Pure At Heart. Recordeu el post dedicat a l’exfutbolista del Chelsea Pat Nevin? Doncs com ja us vaig explicar llavors, ara que fa de DJ, moltes vegades punxa amb una samarreta d’aquesta banda. I, com a yankees que són els Pains Of…, no he acabat de trobar cap altre lligam amb el futbol; per bé que en alguna ocasió s’han manifestat fans dels Green Bay Packers… de futbol americà.

[youtube B4itzHRpltQ nolink]

Gols cantats (3): futbolistes rapers

dimarts , 3/01/2012

babeltherapper.jpg

Flavor Flav dels Public Enemy? No! Ryan Babel, del Hoffenheim!

Avui han estat notícia dos futbolistes que tenen vinculacions musicals d’un mateix estil, i és per això que aquesta nit he decidit preparar una 3ª entrega dels ‘Gols cantats’. Si us dic que el Fulham ha guanyat l’Arsenal en el derbi londinenc, potser us quedeu igual. Si us preciso que una de les estrelles del Fulham és el migcampista nord-americà Clint Dempsey, potser em direu: “i a mi què?”. Però si us dic que també avui, Jose Manuel Pinto ha renovat com a porter del Barça i que comparteix una passió amb Clint Dempsey, llavors segur que em direu: “el hip-hop!”

1296618445825pintodn.jpg

[youtube c469u_yvWzg nolink]

Aquesta cançó dels gallecs Delahoja ha estat durant molt de temps banda sonora del vestidor del Barça triomfal de Guardiola. I no pas per casualitat. Delahoja són un dels grups de la discogràfica Wahin Makinaciones, creada l’any 2000 per José Manuel Pinto. De fet, aquesta cançó és una de les moltes composades pel mateix Pinto, que també fa de productor, i de promotor de concursos de maquetes i de festivals, amb el seu sobrenom artístic de Wahin. “El nunca visto, el nunca oído”, li canten en una cançó (minut 2 del video) els Canes, artistes també del segell discogràfic del porter del Barça. I és que, tot i que jugadors com Messi, Iniesta o Puyol han promocionat Delahoja a través de les xarxes socials, i que fins i tot van actuar a la festa de celebració al Camp Nou el dia després de la Champions de Wembley 2011 (el mateix Pinto va gravar aquest video per al lloc web de Wahin Makinaciones), al porter culé no li agrada que es parli públicament del seu alter ego artístic per que ningú l’acusi de treure profit de la seva condició de famós. I serà per això que quan publica videos tutorials didàctics sobre hip hop, es grava a sí mateix d’aquesta manera tan, diguem-ne, peculiar…

[youtube GL6ntmsNhcQ nolink]

17-clint-dempsey-061010-lg-67863980.jpg Pinto és només un dels moltíssims futbolistes apassionats pels hip-hop. Com que en són molts, avui només recopilaré uns pocs. Com us deia, Clint Dempsey és un altre exemple. El migcampista nord-americà del Fulham, a més de ser un molt bon futbolista, també té un alter ego musical: Deuce. La seva passió pel rap es va donar a conèixer al 2006, gràcies a la cançó ‘Don’t Tread’. Un tema gravat conjuntament amb els rapers nord-americans XO i Big Hawk, en una campanya promocional d’una marca de roba esportiva per promocionar la selecció dels Estats Units al Mundial d’Alemanya. La cançó, però, també tenia un rerefons força emotiu per a Dempsey, i és que estava dedicada a la memòria de la seva germana Jennifer, morta als 16 anys per culpa d’un aneurisme cerebral. És per això que al final del video, el futbolista deixa unes flors a la tomba de la seva germana…

[youtube K6Di8QT98Zk nolink]

mesut-ozil-real-madrid-nationalturk.jpgI això de fer raps previs a un Mundial no és cosa exclusiva de Clint Dempsey. La mateixa marca comercial va repetir la fòrmula abans del Mundial 2010, i també amb un altre jugador exquisit: el llavors futbolista del Werder Bremen i ara madridista (veurem fins quan…) Mesut Özil. En un dels capítols de l’especial dedicat a Özil anomenat Durch das Jahr (‘Durant tot l’any’), el migcampista alemany es ficava en un estudi de gravació amb un compatriota cantant de hip hop, Jan Delay, per perpetrar això…

[youtube Jmqp-52K3pg nolink]

Collons, Mesut. Millor que continuïs delectant-nos amb la pilota als peus…

barnes.jpg

Recordeu al futbolista de la foto? Doncs ni més ni menys que el mític John Barnes! L’exfutbolista del Liverpool també va protagonitzar una aparició estelar en una cançó prèvia a un mundial (el d’Itàlia 1990). La cançó era ‘World In Motion‘ dels no menys mítics New Order. Tot i que el tema seguia el tradicional pop ballable de la banda de Manchester, també tenia una part al més pur estil del rap més comercial dels 80, cantada pel llavors futbolista de la selecció anglesa…

[youtube rWr3xMhm0ig nolink]

ryan-babel.jpg

I ja que parlem d’exfutbolistes del Liverpool, no ens oblidem de l’ara jugador del Hoffenheim Ryan Babel. Amb el sobrenom artístic de Rio, el futbolista holandès ha sortit en terribles videos de hip-hopers del seu país, o també en programes on va voler demostrar el seu flow, rapejant en holandès…

[youtube yjtaruxin80 nolink]

Rio-Ferdinand-5.jpg

A internet van voler fer conya amb el seu sobrenom de Rio, assegurant que s’estava ficant amb el central del Manchester United Rio Ferdinand, però no era cert. Tot i que ho van voler vendre com una batalla de rapers, i és que una de les aficions de Ferdinand també és el rap, com va demostrar entrevistant artistes com Drake o el mític Snoop Dogg per a la seva revista ‘#5 Magazine‘. El defensa anglès també es defensa força bé fent entrevistes, i sempre serà millor que veure’l rapejant al costat d’artistes com Kano…

[youtube xgdKhNRxvwg nolink]

drenthe.jpg I ja per acabar aquest petit viatge pel hip hop amb més pilotes del planeta, moment per a un gran que mereixeria una entrada per si sol: l’exfutbolista del Madrid o de l’Hércules i ara a l’Everton, Royston Drenthe. Ell també és un gran aficionat del rap, com ho demostren les seves aparicions al costat del ja anomenat Ryan Babel (amb el sobrenom de Roya), o també de l’artista de hip hop alacantí Nach. Però potser un dels moments musicals culminants del singular futbolista holandès és la col.laboració amb el seu compatriota U-Niq, en cançons amb videos impagables com aquest…

[youtube hRn8k0HZb68 nolink]

I encara que us assembli

que en Drenthe és un pèl quinqui

avui és un gran comiat

per a l’Orella de Chyrgynskiy…

(o yeah, baby!)

Gols Cantats (2): futbol i Nadal

dijous, 29/12/2011

maradonaPApaNoel.jpg

Estarem tots d’acord que el Nadal és una de les èpoques més repulsives de l’any, de la mateixa manera que les nadales són a la música el que Bastía és al futbol (encara recordo la seva presentació com a jugador de l’Espanyol, quan va ser incapaç de fer 4 tocs seguits a la pilota…). El Nadal és també aquella època en què els jugadors se sotmeten a terribles situacions de vergonya aliena, disfressant-se de Pare Noel o destroçant les ja de per sí terrorífiques nadales, per tal de desitjar bones festes i bon any nou als aficionats. Així, la combinació Futbol+Nadales dóna lloc a terribles moments que podem repassar breument. I és que tampoc seria qüestió de provocar més indigestions de les que ja toquen en aquesta època de bogeria col.lectiva…

papanoel.jpg

Malauradament, enguany serà el primer sense la tradicional portada nadalenca de Don Balón (des d’aquí una forta abraçada i molts ànims per a tots els companys de tants i tants mitjans de comunicació que estan sent víctimes d’una autèntica sangria per culpa -o amb l’excusa- de la maleïda crisi). També malauradament, molts futbolistes continuen caient en la trampa de voler cantar nadales de felicitació. Sense anar més lluny, aquest és el video gravat per una marca esportiva amb Llorente, Javi Martínez, Cazorla, Arbeloa i David Villa:

[youtube zszBUqaMYbc nolink]

Vermella se’m posa la cara, de vergonya aliena… un altre exemple terrible-apocalíptic de donar-li un micro a un futbolista per perpetrar una nadala. La que van fer els jugadors del Llevant al Nadal de 2010:

[youtube YxhmHekj0-I nolink]

No es veia res similar des d’aquelles cantades nadalenques de Núñez i el bo d’en Nicolau Casaus amb els jugadors de La Masia. I no us penseu que tot això és cosa només de la Lliga espanyola, perquè a fora també passa. Sense anar més lluny, al Calcio…

[youtube FlFRmMgqTRY nolink]

Aquí obríriem un subapartat: el de les felicitacions no necessàriament musicals que fan els futbolistes a través dels mitjans oficials dels clubs. Per exemple, els jugadors del Manchester City van fer targetes de felicitacions per als seguidors com si estiguessin a la classe de plàstica de preescolar (hauria pagat milions per una feta per Balotelli, però aquell dia devia estar cremant cases llençant petards des del lavabo, suposo…). No us perdeu la felicitació final de Carlitos Tévez, en el seu particular anglès…

[youtube Bk-IVyrMi1I nolink]

També particular és l’anglès de O Rei Andrei en el missatge nadalenc de l’Arsenal, però Arshavin parla l’anglès que li surt de la punta dels seus peus privilegiats. I qui tingui algun problema, l’espero al carrer, i sense la mare…

[youtube DFtNZfnN6Ks nolink]

Bacary Sagna: tot el que té de bon futbolista ho té de pèssim cantant. En fi, si us poseu a buscar per youtube, trobareu desenes de felicitacions nadalenques dels principals equips de futbol del planeta, en què alguns jugadors es deixen anar amb atrevidíssims intents de cantar nadales (Manchester UnitedChelsea, Liverpool, Arsenal, Bayern de Munic, Nàpols, Juventus, València, Madrid…). Pel que fa a casa nostra, no és que els Barça Toons siguin sant de la meva devoció, però en aquesta felicitació nadalenca, la música la posava The Brian Setzer Orchestra, que sempre és una alegria…

[youtube APjwfl7tjfI nolink]

A l’Espanyol, al Nadal de 2010 van triar el ‘Have Yourself a merry Little Christmas’ de Coldplay:

[youtube MgnMAjoxPrk nolink]

I aquest any, els protagonistes són els nens del futbol base perico, amb una particular nadala periquita…

[youtube DpQ8d-6fDG8 nolink]

Per terres angleses són molt donats a fer nadales amb motius i lletres futboleres. Per exemple, el locutor de la BBC Radio 5 Dave Henson va fer aquesta particular (i desafinada) versió d’una nadala cantada originalment per Mariah Carey, ‘All I Want For Christmas Is You':

[youtube 4hpNSRXAXz0 nolink]

Amb aquesta mateixa cançó, el programa despertador Strawberry Clock Alarm de l’emissora de Dublin 104FM va fer una nadala satírica que l’entrenador del Liverpool Kenny Dalglish li hauria pogut cantar al seu homòleg del Manchester United Sir Alex Ferguson:

[youtube DVl7edYGnc0 nolink]

A internet també es troben curiositats. El web ‘Mirror Football’ va canviar les lletres de nadales tradicionals adaptant-les a equips i futbolistes de la Premier League. Mentre al web ‘Box Office Football’ trobem un divertit video amb una súper banda de rock dur, capitanejada per uns melenuts Sir Alex Ferguson i Arsene Wenger, tocant un pupurri de nadales rockeres. I he deixat pel final les curiositats que més gràcia m’han fet. Començant per un Santa Claus vestit amb els colors de l’Aston Villa, amb la cançó ‘Father Christmas Is A Villa Fan':

[youtube HfSgMq-dOVw nolink]

De la seva banda, Iker Muniaín i Antoine Griezman demostren tenir bon sentit de l’humor quan fan de directors d’orquestra amb els seus companys de l’Athletic i la Reala, cantant la popular nadala basca dedicada a l’Olentzero (impagable la cançó dels Simpson del telèfon mòbil de Muniaín!):

[youtube 7hrf9aQSttA nolink]

Potser recordareu també la felicitació nadalenca que, ara fa uns anys, l’exàrbitre Andújar Oliver va fer per a la web del diari Marca, acompanyat de la seva família. Gran Andújar, i terrible cançó…

[youtube -Ifj3_wVSOg nolink]

I, per acabar, si has arribat fins aquí, tens premi. Perquè la millor felicitació nadalenca havia d’arribar del club més collonut del món, i del que ja et vam parlar fa temps en aquest blog: el Sankt Pauli!!!

[youtube A3VGLdzCMFY nolink]

Hell’s Bells!!! I que tingueu un bon 2012 ple de futbol i música, Chygrynskiys!!

[youtube 0hYh-wRlfSE nolink]