Gols Cantats (1): futbolistes perpetradors de cançons…

dimecres, 14/12/2011

futbol_musica.jpg

Aquesta nit vull començar una nova secció a l’Orella de Chygrynskiy. A banda d’Arshavin, Balotelli o PJ Harvey, servidor de vostés colecciona altres idolatries i aficions per posar-li una mica de salseta a l’existència. I com a gran amant de la cara B de la vida, el bizarrisme musical és un altre camp que m’apassiona. Així doncs, he decidit fer-me un cubata (perdoneu, és el costum) de bizarrisme musical i bizarrisme futbolístic. En altres paraules, en aquest nou espai de l’Orella que es dirà ‘Gols Cantats’, vull anar recuperant joies ocultes de l’inesgotable discoteca dels horrors que s’ha generat en la història del futbol, quan jugadors i entrenadors han fallat, provant sort en el camp de la música. Amb tots ells podem conformar un inacabable equip de futbol (el Cacofònic United) que mai hauria hagut de canviar el terreny de joc per un estudi de gravació. Si han de fallar gols cantats, millor que ho facin sobre la gespa…

pfaff.jpg En el primer capítol d’aquesta secció, ens mourem bàsicament entre finals de la dècada dels 60 i principis dels 80, i fitxarem un jugador per línia per al Cacofònic United. I si comencem per la porteria, assegurem-nos un porter de garanties, com Jean Marie Pfaff. El mític porter belga va ser campió de lliga i copa amb el Beveren al seu país, i amb el Bayern de Munic a Alemanya, a banda de ser probablement el millor porter que hagi tingut mai la selecció vermella. Pfaff ha acabat convertit en estrella televisiva amb un reality show a l’estil dels Osbournes, però durant la seva etapa com a futbolista va fer un parell d’incursions bastant terrorífiques en el món de la música. La primera, al 1979, amb un single benèfic per a UNICEF titulat ‘Denk Je Vaak Aan Mij’ (alguna cosa així com ‘Penses en mi sovint’). Una cançó disco a l’estil Baccara per ballar a qualsevol càmping de Salou absolutament torrats:

[youtube KDYHnRDbDSQ nolink]

Al 1984, i ja plenament integrat a la disciplina del Bayern, Pfaff es va superar a sí mateix amb aquest vòmit sonor anomenat ‘Jetzt Bin Ich Ein Bayer’ (‘Ara sóc un del Bayern’), per ballar a qualsevol càmping de Calella absolutament torrats:

[youtube TQ7RM93Gz8Y nolink]

Franz_Beckenbauer_22-6-74.jpg Avancem una línia i parlem d’un dels millors defenses de la història del futbol, i que també va ser estrella del Bayern de Munic: Franz Beckenbauer. El ‘Kaiser’ va ser campió del món al 1974 davant la Taronja Mecànica de Cruyff o de l’Eurocopa 2 anys abans, campió de la Bundesliga, Copa alemanya, Copa d’Europa, Recopa i Intercontinental amb el Bayern, i també de lliga amb l’Hamburg; o ja com a tècnic, campió del Mundial ’90 amb Alemanya, de la lliga francesa amb el Marsella, o de lliga i UEFA amb el Bayern. Possiblement, el millor futbolista alemany de tots els temps. I ja en els seus dies com a jugador, era un referent mediàtic al seu país que feia anuncis… o cantava cançons. Per exemple, el single que contenia les cançons ‘Du Allein’ (‘Només Tu’) i ‘Gute Freunde Kann Niemand Trennen’ (‘Ningú pot separar als bons amics’), que al 1966 va arribar al nº 31 de les llistes alemanyes:

[youtube _j3IA4bmIk4 nolink]

[youtube kQUJfpcSRQ0 nolink]

Un any després, al 1967, el ‘Kaiser’ va editar un altre single, ‘Du Bist Das Glück’ (‘És vosté l’afortunat?’), amb la seva corresponent cara B: ‘1:0 Fur Die Liebe’ (un títol i unes lletres amoroses de pà sucat amb oli absolutament infames: ‘1-0 per a l’amor’). Si Nana Mouskouri hagués estat futbolista al Bayern, hauria pogut perpetrar una cosa així:

[youtube X5wUBrlq0SU nolink]

keegan.jpg Al mig del camp, un mite de tarannà absolutament atacant: mr. Kevin Keegan. Internacional anglès, Pilota d’Or els anys 1978 i 1979 quan jugava amb l’Hamburg campió de la Bundesliga i subcamió d’Europa (fins i tot va sortir als entranyables còmics de l’Èric Castel, aquell dia que expulsen al jugador del Barça en la visita al Volksparkstadion), mite del Liverpool que va guanyar lligues, copes, la Copa d’Europa o la UEFA, o posteriorment entrenador de la selecció anglesa, del Fulham, Manchester City o Newcastle. Un dels futbolistes anglesos amb més talent de la història, i que aprofitant la seva tirada mediàtica, va editar la cançó ‘Head Over Heels In Love’ (¡Perdre El Cap En l’Amor’) el 9 de juny de 1979. Escrita per Chris Norman (membre de la banda Smokie) i Pete Spencer, va arribar al nº 31 de les llistes angleses… i al nº 10 de les llistes alemanyes!!! I el cert és que la cançó té el seu rotllo, i la podrien signar bandes posteriors de power pop com els Teenage Fanclub, no creieu?:

[youtube IJMaZZW9eQk nolink]

El que ja seria més discutible és el segon single editat per Kevin Keegan. Quan al 1980 va deixar l’Hamburg i va tornar a Anglaterra per acabar la seva carrera al Southampton i al Newcastle, Keegan va publicar sense massa èxit la terrible balada ‘England’, on cantava el seu retorn a casa:

[youtube jVLJsxyIX-o nolink]

Chinaglia_es.jpg I per acabar aquesta primera entrega dels ‘Gols Cantats’, un davanter que potser no us sonarà tant com els 3 futbolistes prèviament esmentats en aquesta entrada: l’internacional italià Giorgio Chinaglia. Si fóssiu seguidors de la Lazio, a banda que és molt probable que tinguéssiu idees feixistes, segurament també tindríeu un póster de Chinaglia a la vostra habitació. Amb 24 gols, ell va ser el davanter estrella de l’equip que la temporada 73-74 va guanyar la primera de les dues lligues que té el club romà en tota la seva història. Posteriorment, aquest davanter amb fama de noi dolent va jugar al Cosmos amb Pelé o Beckenbauer; va ser president de la Lazio als anys 80; i també va ser acusat de corrupció i de pertanyença a la Camorra. I a banda de tot això, durant la seva etapa com a futbolista també va tenir temps de cantar ‘Football Crazy’ (‘Boig del Futbol’). Banda sonora de la pel.lícula ‘L’Arbitro‘ (amb l’actor italià Lando Buzzanca com a protagonista) en aquesta horrible cançó de 1974, Chinaglia canta en un anglès macarrònic que és el millor del món. Tant o més ofensiu com a cantant que com a futbolista…

[youtube 03gHN1b300c nolink]

En fi, millor que ho deixem aquí. Fins i tot jo he tingut una indigestió sònica, i quasi que vaig a posar-me un antídot musical al meu Itunes. Podeu deixar noms alternatius per a l’equip de bizarrisme musical, votacions de les pitjors cançons, i amenaces de tortura als comentaris, amics…

 

Portades futboleres (5): The Wedding Present ‘George Best’… i més!

dijous, 1/12/2011

 gbest_display_image.jpg

Encara alucinant per la repercusió de l’anterior post sobre Iturralde González (fregant ja les 2.000 interaccions entre twitter, facebook, comentaris i fòrums d’internet…), aquesta nit vull saldar un compte pendent. En el temps que porto escrivint aquest espai futbolero-musical, hem conegut històries de futbolistes amb personalitats fascinants i ànimes punk-rock, com Vinnie Jones, Eric Cantona o l’enorme Robin Friday. Però encara no havia trobat la oportunitat de donar-li espai a un autèntic mite del que em vaig comprar una bufanda a les rodalies d’Old Trafford, el dia que vaig complir el somni de gaudir de la mística del Teatre dels Somnis. I el sisè aniversari de la seva mort és una excusa com qualsevol altra per fer-ho. Sí, Dimitros i Dimitras: estic parlant del gran George Best, l’anomenat ‘cinquè Beatle’. Probablement, el primer futbolista mediàtic de la història, i personatge de culte que va transcendir més enllà del simple món de la pilota, gràcies a la seva extraordinària personalitat i el seu carisma seductor…

IMG_4334.JPG

Com que segurament coneixereu a la perfecció la vida i miracles de George Best no m’hi estendré. Però per als nouvinguts en la matèria, només cal recordar que aquest futbolista nord-irlandès és considerat per molts (o com a mínim, abans de la irrupció de Leo Messi) com un dels 5 millors jugadors de tots els temps, competint amb els 4 grans (Pelé, Maradona, Cruyff i Di Stefano). Mite del Manchester United (hi va jugar de 1963 a 1974), va guanyar la 1ª Copa d’Europa de la història dels Red Devils, va ser Pilota d’Or, i va esdevenir tot un fenòmen extrafutbolístic pel seu estil de vida extravagant, la seva bona presència i per un caràcter extrovertit i desenfadat. Probablement per aquesta vida d’excessos, dones, alcohol i glamour, la carrera futbolística de Best no va ser encara millor. I és que, com ell va dir en una de les seves mítiques sentències inapel.lables, “si jo hagués estat lleig, no hauríeu sentit a parlar de Pelé”. Geni i figura…

Footballer-George-Best-sh-001.jpg

wedding present.jpg Si parlem de música, l’homenatge més clar i popular és el disc de debut dels anglesos The Wedding Present. La banda de David Gedge (fan del Manchester United) va editar aquest primer disc a l’octubre de 1987. Amb els immensos Smiths a punt de plegar, Gedge i els seus es van plantar a l’escena musical anglesa com l’alternativa al regnat de Morrissey & Johnny Marr en el pop britànic de l’època. I per a molts, ho van aconseguir ja amb aquest gran disc de guitarres frenètiques, melodies infalibles i lletres empàtiques. Un disc anomenat ‘George Best‘, en tribut a un dels millors futbolistes de tots els temps. I un disc amb una de les portades més icòniques de la història del pop: fons verd, i al ben mig, una fotografia de Best en ple partit, vestint la samarreta dels Red Devils, amb les cames plenes de fang, i la barbeta i cabells llargs que va lluir durant bona part de la seva carrera esportiva. Portada que es reproduiria parcialment 20 anys després en el disc en directe ‘Live 1987′.

61JOASaRGEL._SS500_.jpg

cd paul weller.jpg Tot i ser la més coneguda, aquesta no és la única presència de George Best en portades de discos. El mític Paul Weller (The Jam, Style Council…) va editar al 1995 un dels seus àlbums en solitari més celebrats: ‘Stanley Road’. En el seu desè aniversari, l’artista pop britànic Peter Blake va dissenyar una nova portada a l’estil collage, on sortien la torre Eiffel, el símbol mod, Aretha Franklin, John Lennon… o George Best. I que Weller admirés Best té força mèrit, si tenim en compte que, pel que sembla, l’excantant dels Jam és fan del Chelsea…

[youtube W8hd5ugAnlc nolink]

20070220-definitely-maybe.jpg Com ja us explicava en el post sobre el Manchester City, el fantàstic debut d’Oasis (‘Definitely Maybe’) també té una doble presència futbolera a la seva portada. Com no podia ser d’una altra manera amb els germanets Gallagher (fans a mort del City), a la portada surt una foto de Rodney Marsh (mític futbolista del City dels 70). Però com que la foto va ser presa a la casa del guitarra Paul ‘Bonehead’ Arthurs (seguidor del United), al costat de la finestra també hi ha una foto… de George Best. De fet, en una entrevista a la prestigiosa revista de futbol anglesa ‘Four-Four-Two‘, en Noel Gallagher admetia que, tot i ser del United, el seu gran ídol futbolístic és l’heroi del rival ciutadà, George Best! Potser pensava en ell quan va composar ‘Cigarettes & Alcohol’…?

[youtube SaeLKhRnkhQ nolink]

I aquesta no és la única vegada que dos futbolistes dels equips rivals de Manchester com eren Marsh i Best comparteixen espai amb vincles musicals. L’any 2000, Mary McGuckian va dirigir un biopic sobre George Best anomenat, simplement, ‘Best’. En aquesta pel.lícula sobre la vida del futbolista del United, l’actor irlandès John Lynch interpretava el paper de Best, la mitica Patsy Kensit donava vida a la model Sophie Dahl, però… sabeu qui feia de Rodney Marsh? Tic-tac, tic-tac… ni més ni menys que Roger Daltrey, el cantant de The Who!!!

[youtube Ujmije-OXgc nolink]

Una altra banda mítica del pop britànic, The Kinks, també té vincles amb el bo d’en Georgie. Segons sembla, la seva popular cançó ‘Dedicated Follower Of Fashion‘ està dedicada al futbolista del United, que també era gran seguidor de la moda de l’època. Pel que expliquen, el líder dels Kinks Ray Davies volia, fins i tot, que el mateix George Best cantés la cançó, però finalment això no va ser possible. Aquesta és només una de les moltíssimes cançons dedicades al ‘cinquè Beatle’. Algunes d’elles estan recopilades en el disc ‘Georgie: the Best Album‘, que també conté entrevistes amb Best o amics seus que parlen d’ell. I autèntics ‘temazos’ de pura psicodèlia pop…

[youtube 5kV6rjM8mg8 nolink]

[youtube pIftLnxc8Ks nolink]

Abans d’acabar aquest petit tribut musical a George Best, dues cosetes. Una, si no les coneixeu, us recomano molt que llegiu aquesta compilació de frases mítiques de Best que agrupa el molt recomenable blog ‘Bar Deportes‘. I per completar el retrat del personatge, el més essencial, tractant-se d’un futbolista: una recopilació d’algunes de les seves millors jugades i gols. Flipareu amb un jugador de futbol i personatge simplement excepcional…

[youtube V5QqL-ljMoo nolink]

 ———————————————————————————————————————————————————–

PD: La primera postdata d’avui, per a un curiós vídeo antiracista del Zenit de Sant Petersburg (ex equip del Déu Arshavin!), amb el raper rus Noize Mc:

[youtube plKFQE6Nt38 nolink]

PD2: I el segon afegit, potser encara més surrealista. Sabeu què va passar ara fa uns dies durant el concert de Roxette al Palau St. Jordi de Barcelona? Pericos i merengues, potser millor absteniu-vos de clicar el següent video, per evitar erupcions cutànies i similars…

[youtube DNaIijL5cEY nolink]

Iturralde González, el punk del xiulet

dimarts , 15/11/2011

iturralde.jpg

Si us pensàveu que a l’Orella de Chygrynskiy només hi havia lloc per a futbolistes melòmans o per a músics futboleros, anàveu ben equivocats, Dimitros i Dimitras. Per molt que siguin l’objectiu de les ires de molts aficionats i només surtin a la premsa per ser criticats amb titulars de color groc llampant, els àrbitres són un element imprescindible per al gran circ del futbol. I probablement tinguin la tasca més difícil i ingrata del show. Però darrere d’aquests paios de negre als que hem esbroncat o insultat mil i una vegades, hi ha persones de carn i ossos amb històries i personalitats ben interessants. I us puc ben assegurar que un dels àrbitres que més rep és un home afable, intel.ligent, amb un sentit comú descomunal, i una sensibilitat musical inabastable. Potser després de llegir aquesta entrada, a molts us canviarà la percepció que tingueu d’Eduardo Iturralde González (pericos, no em mireu així!), àrbitre basc de 1ª divisió que enguany dirà adéu a una professió que li ve de família (avi, pare i germà), després de 3 dècades dedicant-s’hi. I és que un paio que té una col.lecció de més de 20.000 discos a casa seva no pot ser mala persona…

23cksm.jpg  “En ser el petit de 5 germans, vaig escoltar tot el que ells escoltaven, i eren coses molt diferents. A casa tota la família era melòmana. Poques vegades vèiem la TV; escoltàvem molta música i tots tocàvem algun instrument. El meu avi sempre tocava l’harmònica, i ara sempre que n’escolto alguna, me’n recordo d’ell. La música et serveix per evadir-te o per recordar”. Ah, el poder brutal de la música per transportar-te a altres èpoques i llocs! I llavors, tu tocaves algun instrument? “Jo tocava la guitarra elèctrica. Teníem un grup de punk-rock amb els amics de tota la vida. Amb 17-18 anys, semblava que anava a trencar-se alguna cosa, social i musicalment, a Euskadi. Ens fèiem dir Eztanda, que vol dir explosió. Cantàvem en euskera, i estàvem influïts pel rock radical basc. Més per les lletres que per la música. Amb 3 acords fèiem 40 cançons!”. Què gran! Mai hagués imaginat que l’àrbitre del 5-0 del Barça-Madrid 2010 havia estat punk! Ni que intenta perllongar la tradició de melomania familiar a les seves filles. “Les dues toquen el piano. La petita, de 9 anys, ara vol tocar la trikitixa (típic acordió basc), i la gran, de 12 anys, vol fer guitarra. Abans que amb la Nintendo o la TV, prefereixo que estiguin amb la música. Avui per aixecar-se els he posat ‘The Magnificent Seven’ de The Clash. Els explico qui són, les lletres, que van introduir coros al punk per 1ª vegada… si després els agrada o no, ja és cosa seva. Però a vegades em porten coses a casa que penso si alguna cosa està fallant en l’educació que els dono! (riures).

[youtube vpJuE9-nZMQ nolink]

KORTATU ESTRELLA ROJA.jpg Així doncs, amb quins grups et vas iniciar en això de la música? “De la meva terra vaig començar amb M-ak, Hertzainak, Kortatu i Negu Gorriak, Eskorbuto, RIP, Baldin Bada, BAP!!, que per a mi han estat segurament el millor grup que hi ha hagut per aquí… anaves a qualsevol bar i et posaven tota aquesta música, però els meus germans escoltaven coses molt diferents. Quan anava amb els meus amics i els posava Tom Waits o Janis Joplin em deien: ‘però això què és? Treu això, tu estàs malament del cap!’. Però la música són estats d’anim, i a vegades et ve de gust escoltar una cosa, i a vegades una altra”. Sí senyor, 100% d’acord! “Això del bon gust musical és molt relatiu. Hi ha gent que vol escoltar Bisbal o Chenoa? Doncs que ho facin! Per què no? Els meus jutges assistents tenen 31 i 33 anys. Fa 2 anys, després d’un partit, em vaig posar a punxar Leonard Cohen, i em van dir: ‘això què és? És molt bo!’. I jo vaig pensar: ‘si a la vostra edat no coneixeu Leonard Cohen, us heu perdut alguna cosa a la vida!” Bon gust, el d’Iturralde. Com ho demostra també amb un dels seus artistes fetitxe: mr. Tom Waits. “És influència del meu germà gran, que escoltava molta música americana. Em sona a diumenge al matí, esmorzant i explicant-nos les històries del dissabte. Té una veu tan ronca, tan instrumental, que t’embolcalla. Pot ser dur d’escoltar si és la 1ª vegada, però quan ho escoltes una i altra vegada… collons! L’últim disc m’agrada, però no sóc objectiu amb ell. És com un fill. El vaig veure a Barcelona al 2008 i va ser espectacular”. Què m’has de dir! Jo també hi era, la nit que el Barça va vendre Ronaldinho al Milan, i en tornar del concert, un micròfon de COMRàdio es va colar entre els caps de Ronnie, Laporta i Galliani, en una foto històrica a la sortida del Botafumeiro…

galliani_ronaldinho_la_porta.jpg

[youtube tYLjq5oZIZ4 nolink]

tom waits futbol 1.jpg

Tom Waits i el polític argentí Jorge Telerman, a un Vélez, 1 – Boca, 3 (8 d’abril de 2007 a l’estadi de Liniers)

 

En fi, deixem les batalletes i tornem al que ens interessa. A banda de Tom Waits, més artistes que t’hagin marcat? “The Clash, per la ruptura i l’impacte d’escoltar-los als 16-17 anys; Janis Joplin, Bob Dylan, el Bruce Springsteen de ‘Born To Run’, Jimi Hendrix, Patti Smith… i de música local, Radio Futura, i tot els grups del punk-rock basc: Kortatu, La Polla Records, Hertzainak, M-ak, cantautors com Benito Lertxundi, Mikel Laboa, Xabier Lete… o d’altres de fora com Victor Jara.”. Moltes referències clàssiques. Però, i de bandes de 20 anys cap aquí, també escoltes? “I tant. A la seva època m’agradaven molt molt els Living Colour. Els R.E.M. dels primers discos, Metallica… quan va començar el grunge, gairebé no hi havien grups de metall. Tothom parla de Nirvana i ‘Nevermind’, però crec que és molt més disc el ‘Ten’ de Pearl Jam. En aquells anys també escoltava Alice in Chains i totes aquelles bandes. I Suicidal Tendencies, Rage Against The Machine, i una banda que vaig veure a l’Apolo de Barcelona: els Urban Dance Squad. Tenien una cançó que deia ‘this is no kid‘ que parlava de la droga, que és molt bona. També em vaig divertir molt amb Mano Negra. Manu Chao és molt gran. És de l’Athletic,  i una vegada no el van informar bé i va sortir amb la samarreta de l’Athletic a San Sebastian! (riures) I un dels millors grups en estudi però dels pitjors en directe són els Red Hot Chili Peppers. Els he vist 3 vegades, i a quina pitjor! El paio no canta un ou! Què dolent és cantant! Tot i que en estudi és molt bo…”

[youtube 7xxgRUyzgs0 nolink]

Mmmmm… pel que veig, també ets d’anar a concerts? Encara ho pots fer? “M’agrada molt anar a concerts i festivals. Més que al cinema, per exemple. Ara també hi vaig amb les meves filles. L’últim va ser el de Ken Zaspi, que és d’aquí i els agrada. Els concerts de la meva vida? Per descomptat, el de The Clash a San Sebastian (al Velòdrom d’Anoeta, el 2 de maig de 1981). I ara et sorprendré: el de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés a Las Palmas de Gran Canària quan estava fent la mili. Un dels meus germans era molt de cantautors, i em va posar la ‘Cantata de Sta. María de Iquique’ dels Quilapayun 8.500 vegades, Victor Jara 200.00, el vostre Lluís Lach un munt de vegades… a que t’he sorprès ara?”. Doncs sí, per què no dir-ho? I escolta’m: i no et reconeixen quan vas als concerts? “I tant! Quan vaig a festivals alternatius amb la meva dona, a vegades sento per darrere: ‘no, que no pot ser Iturralde. Cóm vols que estigui aquí?’. Llavors em pregunten i els dic: ‘no, home, no! Moltes vegades em confonen amb ell, però no sóc jo!’. I llavors marxen i els escolto dir: ‘ho veus cómo no era pas ell?’. I ens morim de riure!”. Què cabron! Dit sempre amb carinyo i sense acritud…

[youtube El-PYclXM6w nolink]

1290024794_0.jpg Una imatge ben típica a les prèvies dels partits és veure cóm els jugadors arriben a l’estadi i baixen de l’autocar amb auriculars posats, escoltant música que els ajudi a evadir-se de la realitat i concentrar-se plenament en el partit. Això els àrbitres també ho feu? “Crce que sóc el primer àrbitre aquí que posa música abans dels partits. En l’últim any i mig o dos, la darrera cançó que escolto abans de sortir sempre és ‘Memory Remains‘ de Metallica. Cap allà 1989 o 1990, 12 pirats de per aquí vam anar en autobús fins a París per veure AC/DC als Camps Elisis. Els teloners eren Metallica, i en veure’ls vam dir: ‘cagondéu, però si són millors!’. I com que és el meu últim any arbitrant, pel significat que té la cançó (‘la memòria perdura’), jugues amb aquestes històries. Però ara tinc ganes de comprar-me l’últim disc de Metallica amb Lou Reed per poder dir: ‘què baixos heu caigut!’ Tot per la pasta”. I el fet que facis un bon o un mal arbitratge t’influeix en la música de després? “I tant! Quan et surt un mal partit, ho saps perfectament. Aquell dia ho passes malament, i et poses música de fons, que gairebé no la vols ni escoltar. En canvi, si et surt un bon partit, em poso música per cantar. O també em poso molt a Bob Marley si la cosa va bé”. Bob Marley, gran futbolista i que va morir literalment pel futbol, com ja us vam explicar aquí, a l’Orella de Chygrynskiy… “Sí. I quan gent jove que tot just comença en això del periodisme em diu segons quines coses, a mi que porto 30 anys en això de l’arbitratge, és com si jo li volgués ensenyar a Bob Marley cóm s’ha de fer un porro! (riures) O com dir-li a Jimi Hendrix que avui no ha tocat bé!”

[youtube vrxctAvchjQ nolink]

Així doncs, veient els teus coneixements i gustos musicals tan diversos, deus tenir una bona col.lecció de discos a casa, no? “Buf! Ara mateix? Entre vinils i CD’s? Més de 20.000 segur”. Què????? Més de 20.000 discos, bandarra??????? “Bé, no hi ha setmana que no me’n compri 4 o 5, i d’això ja fa més de 20 anys. Al meu Ipod tinc milers de grups. Tinc la gran sort que m’ho puc permetre. Però entenc a la gent que es baixa música per internet. És com tot el tema del ‘botellón': vas a un bar i et cobren 12 euros per un ‘cacharro’, i cagundéu, amb això te’n pots fer 40 a fora! Jo era de vinil al 1000%, i també tinc CD’s. Prefereixo comprar-me’ls i tenir-los, però entenc a la gent que es baixa discos a internet”

Per cert, abans d’acabar. Sabies que un grup català, els Estúpida Erikah, tenen una cançó que es diu ‘Iturralde González’?

[youtube 7AGRrJb1YWc nolink]

“Sí. Van estar tocant a Bilbao fa 3 o 4 anys però encara no els tenia controlats. Després vaig saber que tenien una cançó amb el meu nom, i que parla d’una parella que van junts al Camp Nou. Em vaig posar en contacte amb ella via mail dient-los que era Iturralde i m’agradaria saber per què… al principi no es creien que era jo!”. Bé, i de fet aquesta no és la única cançó amb protagonisme d’Iturralde, perquè al programa ‘Asuntos Propios’ de RNE també li van dedicar un tema el dia després del 5-0 del Barça de Guardiola al Madrid de Mourinho, versionant el ‘Me Cuesta Tanto Olvidarte’ de Mecano. “A Roma era pà i circ; en èpoques de Marx, la religió era l’opi del poble; i ara, és el futbol. La música és el que ajuda a omplir els buits interiors”. Quanta raó tens, i tant de bo tothom pensés com tu. Malgrat que alguna vegada hagi pogut escridassar-te per algun penal no xiulat…

[youtube WKp5VQRkH9I nolink]

7925_1.jpg

 *Com que crec que el personatge s’ho mereixia, he preparat una de les famoses llistes d’Spotify amb cançons dels artistes preferits d’Iturralde González. Si en voleu gaudir, només cal que cliqueu AQUÍ

 

The Housemartins ‘London, 0 – Hull, 4′: la portada futbolera que es va fer realitat…

dijous, 27/10/2011

The_Housemartins_-_London_0_Hull_4_-_Front.jpg

Aquest mes d’octubre es compleixen 25 anys del disc de debut dels Housemartins, ‘London, 0 – Hull, 4′. Els que als anys 80 estàveu a l’adolescència o a la joventut recordareu a aquesta banda de la localitat de Kingston-Upon-Hull, al nord-est d’Anglaterra (una ciutat portuària coneguda per ser el lloc de partida del viatge de Robinson Crusoe en la famosa novel.la de Daniel Defoe). En plena efervescència de la febre pels Smiths, aquesta colla de ‘nerds’ amb aspecte d’estudiants clava-colzes van gravar 2 discos abans de separar-se i iniciar nous projectes musicals (el cantant Paul Heaton o el bateria Dave Hemingway van fundar The Beautiful South, mentre Norman Cook es convertiria molts anys després en Fatboy Slim). El primer d’aquests 2 àlbums era una col.lecció de cançons pop fresques, enèrgiques, i plenes de referències marxistes i catòl.liques. Un gran disc que es resumia a la perfecció amb un lema a la seva portada: ’16 songs – 17 hits!’.

THE HOUSEMARTINS-London 0 Hull 4(1986)(trasera).jpg

Contràriament a les tres anteriors entrades dedicades a portades futboleres, en aquesta ocasió el motiu no és pas la imatge de la tapa del disc, sino el seu títol: ‘London, 0 – Hull, 4′ és un nom de connotacions futbolístiques que en realitat no ho era pas, tot i que finalment ho acabaria sent, 22 anys després de l’edició de l’àlbum. Complicat? No tant. Tot i que alguns membres dels Housemartins eren seguidors de futbol (el cantant Paul Heaton és fan del Sheffield United), aquest era un títol irònic que feia referència a una afirmació de Heaton. A mitjans dels anys 80, a Hull es va formar una petita escena musical de bandes locals, i el cantant dels Housemartins sempre deia que la seva era la quarta millor banda de Hull, per darrere de Red Guitars, The Gargoyles i els posteriorment arxiconeguts Everything But The Girl. Amb tot, els Housemartins creien que a la capital no hi havia cap banda interessant en aquells temps, i per això van decidir anomenar al seu disc de debut amb un títol que acabaria sent visionari, en termes futbolístics: ‘London, 0 – Hull, 4’…

hull_city_aae.jpgEl Hull City A. F. C. es va fundar l’any 1904, i mai havia passat de ser un equip modest que jugava a categories inferiors. El seu èxit més gran havia estat arribar a unes semifinals de la FA Cup l’any 1930, però a la primera dècada del segle XXI van fer una breu aparició a la Premier League anglesa que va durar 2 anys. El 24 de maig de 2008, en un apassionant partit de promoció a Wembley davant el Bristol City, el Hull es va imposar per 1-0 amb gol de Dean Windass i es va guanyar el dret de jugar la Premier per primera vegada a la seva història. Dirigits per Phil Brown, i amb un vell conegut de l’afició del Barça que es va acabar convertint en l’estrella de l’equip (el brasiler Geovanni Deiberson), el Hull va debutar a la Premier el dissabte 16 d’agost de 2008, al KC Stadium, contra el Fulham…

Geovanni-Hull-City-Newcastle-United-Premier-L_2004316.jpg

Al minut 8 de partit, Seol va avançar el Fulham, però al 22 Geovanni va empatar. A només 9 minuts del final, Folan va marcar el definitiu 2-1 que va provocar el deliri entre els 24.525 espectadors presents al KC Stadium, i el Hull va debutar amb un triomf a la Premier davant l’equip londinenc…

[youtube yr0BSg2SPAM nolink]

El 27 de setembre, a la sisena jornada de lliga, els Tigers jugaven el segon partit contra un equip de la capital anglesa, i per primera vegada ho feien a Londres. Va ser a l’Emirates, davant el tot poderós Arsenal dels Wenger, Cesc, Walcott, Adebayor o Van Persie. Al minut 51, el Hull es va fer un gol en pròpia porteria, però al 62 Geovanni va empatar amb un golarro, i només 4 minuts després, Cousin va marcar el gol de la victòria…

[youtube 3pI0nRBkRhs nolink]

La següent jornada, el Hull tornava a jugar a Londres, però al camp del gran rival històric de l’Arsenal: el Tottenham dels Modric, Pavlyuchenko, Gareth Bale i companyia, i que diriga Juande Ramos. I els de Phil Brown només van trigar 9 minuts a marcar el gol que acabaria donant la victòria al Hull. L’autor del gol? Doncs sí, un altre cop Geovanni, amb una falta directa impressionant…

[youtube 5Iq4XnRKf8Q nolink]

El diumenge 19 d’octubre, el Hull rebia a casa al West Ham United. Al minut 51, Turner rematava de cap un llençament de córner i marcava el gol que derrotava l’equip londinenc (minut 1’36” del següent video). A més, completava així la fita que, sense voler-ho ni saber-ho, havien pronosticat els Housemartins 22 anys abans: 4 partits del Hull contra equips londinencs, 4 victòries i 0 derrotes…

[youtube 6BZwIRx4kFg nolink]

Al dia següent, diversos diaris van coincidir a titular la notícia exactament amb el mateix text: ‘London, 0 – Hull, 4′. I de ben segur que aquell vespre, a moltes cases i pubs de Kingston-Upon-Hull, van sonar els 17 hits de les 16 cançons del disc de debut dels Housemartins, entre litres de cervesa i riures de felicitat futbolera…

[youtube KfDoPEN7n5k nolink]

 hull-city-001.jpg

Escolta ‘London, 0 – Hull, 4′. Et faràs un favor a tu mateix…

————————————————————————————————————————————————————————————–

PD: A la postdata d’aquesta nit, volia tenir un record per a Marco Simoncelli. Supersic era tifossi del Milan (va ser recordat en l’últim partit dels rossoneri, o en la roda de premsa de Gattusso d’aquesta setmana) i va ser fotografiat en diverses ocasions amb guitarres elèctriques (tot i que no té res a veure amb el guitarra de la banda Saint Lips, i que es diu exactament igual). Descansa en pau, Marco.

simoncelli05_preview_big.jpg

 Gatusso-ojo.jpg

Granero, el ‘pirata’ que compra discos

divendres, 7/10/2011

Esteban_Granero.jpg

Rebo un tweet. És de @barq_in, una referència en les nostres vides. Em recomana que segueixi a Twitter un futbolista de l’Equip del Mal, i de bon principi penso que s’ha begut l’enteniment. Per qui m’ha pres? Però el cabron coneix de quin peu calço, i em diu les paraules justes per picar la meva curiostat: “hauries de seguir a @eGranero11 (Esteban Granero, el migcampista del Madrid), la música la toca però que molt bé”. Entro al twitter de Granero, tafanejo una mica, i comprovo que és cert. Li agraeixo l’assistència a @barq_in, que em contesta “L’article hauria de començar amb “Rebo un tweet. És de @barq_in, una referència en les nostres vides. Em recomana…”. I jo, que sóc agraït de mena, li dono la meva paraula…

1730114w.jpg Quan em capbusso una mica a la xarxa per buscar més dades del perfil de Granero, quedo gratament sorprès. És un autèntic Chygrynskiy! Ben lluny del futbolista típic, ‘el Pirata’ és un tio culte, sensible i certament intel.ligent. Estudiant de psicologia, amant de la cultura oriental, fan d’escriptors com Murakami, Poe, Borges, Hesse, Radiguet… de les pelis de Woody Allen, Sofia Coppola o els germans Marx, i de músics com Bob Dylan, Bruce Springsteen o Quique González (que li va dedicar el seu disc ‘Avería Y Redención’. Tots dos i el també madridista Xabi Alonso van fer un reportatge junts sobre fútbol i música al diari As). Granero, a més, toca la guitarra, i diu que li hauria agradat composar els primers acords de ‘Smoke On The Water’ (Deep Purple), o escriure ‘Peces De Ciudad’ (Joaquín Sabina). I és un autèntic melòman, com demostra a travès de les xarxes socials…

Granero_Xavi_Alonso_Quique_Gonzalez.jpg

…així doncs, decideixo llençar-li la canya orellaire a través de twitter. Eina que també em permet fer un petit experiment per il.lustrar els gustos i sabiduria musicals de Granero. Un exercici tan simple com revisar el compte de twitter del ‘Pirata’ des que el va obrir el passat 28 de febrer, i comprovar tots els videos musicals que hi ha penjat des de llavors. D’un total de 187 tweets escrits fins el dia que escric aquest post, el migcampista merengue ha dedicat gairebé una cinquantena a penjar videos amb cançons del Youtube. Voleu saber de quins artistes? Doncs força variats, però amb especial predilecció per grups i cantants indie internacionals de caire pop i folk i tons més aviat melancòlics, però també grups espanyols, i grans clàssics de la història del rock. Exemples? Prepareu-vos per clicar els enllaços, cada vegada que digueu: “oh, què cabrón, en Granero! Aquests són molt bons!”:

3sdvdp.jpg Quique González, Andrés Calamaro, uns tals Goyte o Carlos Chaouen (¿?), ses majestats The Doors, els deliciosos The National, els Dawes, els meravellosos Jesus & Mary Chain, els psicodèlics Fleet Foxes (no us els perdeu al pròxim PrimaveraClub!), els molt recomenables Hola A Todo El Mundo, el folk de Angus & Julia Stone, els grans Mumford & Sons (si escolteu el ‘COM Esports Vespre’ potser us sona aquesta cançó…), Ariel RotPhantom Planet, clàssics com Bruce Springsteen, Bob Dylan, Townes Van Zandt, Patti Smith, Rolling Stones, Beatles o Nirvana, cantautores singulars com Ani Difranco o Regina Spektor, artistes espanyols com 091, Sidecars, Russian RedSabina o els infumables Pereza, el rock americà de Wilco, Josh Rouse, Bon Iver o la diva Lucinda Williams

I el cert és que dues de cada tres cançons d’aquesta llista estan o podrien estar al meu Ipod. I ja fa mesos, gràcies a aquest blog, que m’estic adonant que hi ha més futbolistes melòmans del que em pensava. I, per molt futbolista madridista que sigui, Esteban Granero és un paio que des de ja mateix em cau de puta mare. I, de retruc, i encara que soni una mica hippiós, he pogut tornar-me a adonar que els prejudicis i els tòpics són perilloses armes que ens allunyen de la tolerància, l’armonia i el sentit comú. Gracias, Pirata. Y, aunque le desee todo lo peor al equipo que defiendes, toda la suerte del mundo para ti. De todo corazón, creo que te la mereces…

 [youtube lLJf9qJHR3E nolink]

PD: La primera postdata d’avui per a la banda indie californiana Girls. En una entrevista amb Xavier Sánchez Pons al Mondo Sonoro, el seu compositor principal Christopher Owens es revela com un fanàtic del Barça. Però no pas per culpa de Guardiola, Messi i companyia… sinó pel gran Michael Laudrup! (va ser el meu gran ídol del ‘Dream Team’. Em vaig passar la meva adolescència imitant amb força traça les seves croquetes a carrers i patis d’escola…)

[youtube SuoTjYYqe4c nolink]

PD2: La segona postdata per als també blaugrana Victor Valdés i Thiago Alcántara, que ‘canten’ i participen en el videoclip d’una cançó benèfica per a l”Esclerock’ (un festival benèfic per recollir fons per als malalts d’esclerosi múltiple). La cançó fa venir arcades, però la bona causa val una menció i un aplaudiment per als esportistes que s’impliquen en aquest tipus d’iniciatives. Si voleu informació de la fila 0 o el festival que es fa l’11 de novembre a l’Auditori de Barcelona, trobareu informació clicant aquí.

Pd3: I la tercera i última postdata d’avui, per a un clàssic de l’Orella: els futbolistes i les seves samarretes rockeres. D’una banda, recordeu que en un post anterior vaig penjar la foto del davanter de l’Atlètic de Madrid Falcao amb una samarreta de Bryan Ferry? Doncs fa uns dies va ser Gerard Piqué qui en portava una altra del cantant de Roxy Music. I d’altra banda, avui hem pogut veure novament a l’entrenament de l’Espanyol al porter Cristian Álvarez amb una de les seves clàssiques ‘remeras’ dels Stones. Un crack…

Portades Futboleres (3): John Lennon ‘Walls And Bridges’

dimecres, 21/09/2011

John-Lennon-Walls-and-Bridges-cover-football-drawing.jpg

Avui he volgut dedicar-li el tercer capítol de les portades futboleres a un dels discos de la carrera en solitari d’un dels músics més influents de la història, en tots els àmbits de la vida: ‘Walls And Bridges’ va ser publicat el 4 d’octubre de 1974, en plena separació de John Lennon amb Yoko Ono. En bona part de la gravació es respira la nostàlgia que devia estar sentint Lennon en aquells moments, en un àlbum inicialment pensat en to acústic, tot i que la participació d’Elton John va acabar nodrint de més orquestració les cançons del disc. Algunes com ‘Whatever Gets You Through The Night’ van ser nº1 a la llista de singles dels Estats Units, i el disc va acabar seguint el mateix camí.

[youtube I4R6fmwLkxA nolink]

Obviament, si ‘Walls And Bridges’ apareix a L’Orella de Chygrynskiy’ és per la seva portada. Una il.lustració que té molta història: es tracta d’un dibuix que va fer el mateix John Lennon quan tenia només 11 anyets, al juny de 1952. Si sou mínimament coneixedors de la Premier League, ja haureu intuït que el dibuix il.lustra un partit entre l’Arsenal i el Newcastle. Però no es tracta d’un partit qualsevol, sino de la final de la FA Cup que van disputar aquests dos equips tot just un mes abans, el 3 de maig de 1952, a l’estadi de Wembley. Un partit que va guanyar el Newcastle d’Stan Seymour davant uns ‘gunners’ que van acabar amb només 7 jugadors… per la lesió de 4 futbolistes!! El resultat final va ser 1-0, amb un gol que potser us sonarà…

george-robledo-850932391.jpg

 Ho haveu vist? Us hi heu fixat bé? O cal que fem servir la moviola per que us quedi clar a tots?

F765513_lennon442.jpg

Doncs sí: el dibuix del petit John Lennon il.lustrava amb força traça la jugada del gol. Probablement, per casa dels Lennon devia córrer algun diari o revista amb la fotografia de la jugada, i el petit John va deixar anar la seva vena artística amb les aquarel.les que tingués per la seva habitació. El més curiós de tot és que fins fa ben poc, al 2009, no es va descobrir la història amagada en el dibuix del Lennon infant. I sabeu cóm va ser? Doncs ens hauríem de desplaçar cap a Xile…

george&ted.jpg

Resulta que l’escriptor i periodista de Valparaíso Néstor Flores es trobava fent recerca i documentant-se per escriure un llibre sobre el també futbolista xilè Ted Robledo, desaparegut misteriosament a un vaixell mentre feia un creuer al Golf d’Oman, l’any 1970. Ted no era un altre que el germà de Jorge Robledo, i tots dos havien marxat de ben petits a Anglaterra. Seguint vides paral.leles, tots dos van coincidir com a futbolistes al Newcastle. I tots dos van jugar aquella final de la FA Cup de 1952 contra l’Arsenal. I quan Néstor Flores recopilava imatges sobre aquell partit, sent ell un gran fan dels Beatles, es va topar amb la foto del gol de Jorge. Per ben poc no li dóna un cobriment de cor amb la troballa que acabava de fer… i és que fins llavors, les interpretacions que s’havien fet del dibuix apuntaven a què el jugador d’esquenes era el mateix John Lennon, que sentia fascinació pel nº 9. En realitat, però, aquell dorsal nº 9 del Newcastle era un dels mites més grans de la història d’aquest club: Jackie Milburn. I el defensa de l’Arsenal sembla que podria ser el gal.lès Walley Barnes. Oi que és un història fascinant…?

[youtube faCfWS3-YOU nolink]

————————————————————————————————–

PD: La primera postdata d’avui és per a una de les meves bandes preferides dels últims anys: els suecs Mando Diao, caps de cartell del festival BAM que es fa aquesta setmana a Barcelona, i una autèntica bomba de rellotgeria en directe (jo de vosaltres no me’ls perdria). I a més, uns especialistes a marcar gols de penal en programes de TV alemanys…

[youtube yVHlr8x7pt8 nolink]

 PD2: I la segona postdata, és per tocar de peus a terra: i és que, per moltes històries curioses que trobem de futbolistes interessats en la bona música, no hem de perdre el nord. La majoria de futbolistes ho són amb tots els ets i uts. I així, no ens hem d’estranyar amb els duets futbolero-musicals que hem vist als últims dies: d’una banda, ‘La Bèstia’ Baptista amb David De María, i de l’altra, Neymar amb Gustavo Lima. Quan acabeu de vomitar, fregueu el terra, si us plau…

 

Mehmet Scholl, un indie a la Bundesliga

diumenge, 28/08/2011

scholl.jpg

A mínim que sigueu una mica futboleros, calen poques presentacions de Mehmet Scholl. Aquest alemany d’origen turc ha estat un dels futbolistes de més talent en la història del futbol germànic, habitualment procliu a generar jugadors de gran fortalesa física però menys dotats tècnicament. Scholl era pur talent, i ho va corroborar amb una carrera plena d’èxits al Bayern de Munic i a la selecció alemanya: 8 lligues, 5 copes, 5 copes de la lliga, 1 Champions, 1 Copa de la UEFA, 1 Intercontinental, i l’Eurocopa de 1996. I, curiosament, el dia del seu comiat, ens va donar una pista reveladora per descobrir que l’exquisidesa que demostrava amb la pilota als peus era equivalent a la que tenia a les oïdes, a l’hora d’escoltar música…

mehme2_DW_Sport_Mue_350261p.jpg

Segurament molts de vosaltres recordareu aquell 15 d’agost de 2007. L’Allianz Arena va ser l’escenari del partit de comiat a Mehmet Scholl: en la seva primera visita a l’espectacular estadi bavarès, el Barça que llavors entrenava Frank Rikjaard va guanyar 0-1 al Bayern de Munic, gràcies a un magnífic gol de volea d’un joveníssim Leo Messi. El que segurament no recordeu és l’actuació que va tenir lloc en els prolegòmens d’aquell partit. Ni més ni menys que els canadencs The Hidden Cameras, una de les bandes preferides de Scholl. El futbolista alemany no només els va convèncer per que toquessin sobre la gespa de l’Allianz Arena vestits amb roba típicament bavaresa, sino que posteriorment ho van fer també a la festa privada que va tenir lloc després del partit. Una festa on Scholl, també amb vestit bavarès, es va atrevir fins i tot a cantar amb el cantant Joel Gibbs…

[youtube sZcvwdlzR38 nolink]

0,1020,943969,00.jpg

MS.jpg Estirant del fil, descobrim que les vinculacions musicals de Scholl són unes quantes. Per exemple, tal i com explica l’excel.lent blog ‘Football & Music’, el migcampista va publicar dos recopilatoris de cançons que escoltava al cotxe abans i després dels partits, i que el revelaven com un gran aficionat a la música indie: “Mehmet Scholl kompiliert – Vor dem Spiel ist nach dem Spiel“. Un nom que feia referència a una famosa frase del seleccionador alemany campió del Mundial ’54, Sepp Herberger: “Després del partit és abans del partit”. El primer volum contenia cançons de bandes com The Beta Band, Coldplay, Stereophonics, Embrace, Liquido o grups alemanys com Sportfreunde Stiller, Peter Licht o Tocotronic. Pel que fa al segon recopilatori, hi havia temes de Black Rebel Motorcycle Club, Oasis, Eels, Flaming Lips, Teenage Fanclub, Garbage, Death In Vegas… Una autèntica delicatessen per a amants del pop independent.

Mehrere-Interpreten_Mehmet-Scholl-kompiliert-Vor-dem-Spiel-ist-nach-dem-Spiel-2.jpg

Aquests discos, però, no van ser els únics on Scholl ens va donar pistes sobre el seu bon gust musical. Un cop finiquitada la seva carrera com a futbolista, els directors Eduard Agustin i Ferdinand Neumayr van rodar un documental sobre la trajectòria de Scholl, titulat “Frei: Gespielt – Mehmet Scholl: Über das Spiel hinaus” (una cosa així com “Mehmet Scholl més enllà del joc”). Acompanyant al documental es va editar la banda sonora amb les cançons que sortien al film, i que havien estat triades pel mateix Scholl. En aquest cas, hi sortien la Velvet Underground, Mazzy Star, Decemberists, Teenage Fanclub, And You Will Know Us By The Trail Of Dead, els mateixos Hidden Cameras…

[youtube 8_DBNZumsgg nolink]

2058543645-scholl_475px.9.jpg

I per si amb tot això no n’hi hagués prou, Mehmet Scholl va trobar una altra manera de seguir demostrant la seva melomania; a través de les ones del programa ‘Nachtmix’ de la ràdio Bayern 2, copresenta el primer divendres de cada mes l’espai “Mehmets Schollplatten“, on punxa la música que més li agrada. Per acabar-ho d’adobar, aquest boig del bon futbol i la bona música també va participar l’any 2002 a una campanya benèfica contra la SIDA: ‘Live For Love United’, en una cançó de Yossou N’Dour i Pascal Obispo en què també cantaven un munt de futbolistes d’elit: Ronaldinho, Zidane, Henry, Roberto Carlos, Figo, Helguera… o fins i tot Boghossian!!!! (quins records, eh pericos?).

[youtube 50cyDuQ57CI nolink]

Com a cirereta del pastís, m’he dedicat a fer 3 llistes d’Spotify, amb els dos recopilatoris editats per Scholl, més la banda sonora del documental que li van dedicar (falten algunes cançons que no hi són en aquesta plataforma, però que podeu trobar a Youtube). Un regalet per a les vostres oïdes, Dimitros i Dimitras…

Recopilatori 1

Recopilatori 2

BSO ‘Frei: Geispelt’

————————————————————————————————————————-

Diversos apunts extres abans d’acabar: d’una banda, als últims dies hem vist dos fitxatges sonats del mercat de futbol estiuenc que es van presentar amb samarretes de músics. El nou fitxatge de l’Atlètic de Madrid, Falcao, va anar el primer dia d’entrenaments amb l’equip matalasser amb una samarreta… de Bryan Ferry (Roxy Music)!! Mentre Samuel Eto’o va arribar a Rússia per ser presentat com a fitxatge estrella de l’Anzhi… vestint samarreta de Bob Marley!

Falcao Bryan Ferry 1.jpg

img-photo-eto-o-et-bob-marley_x500_arton146779.jpg

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altra banda, un parell d’apunts respecte al fitxatge més plasta dels últims anys (pel que ha trigat a concretar-se): sabíeu que el representant de Cesc Fàbregas i en bona part culpable per que hagi pogut acabar fitxant pel Barça, Darren Dein, era promotor de concerts? Resulta que a través de la seva empresa SEM (Sports Entertainment and Media Group), Dein passava entrades per a concerts a diversos futbolistes de la Premier League, i així va ser com es va guanyar la confiança de Cesc. Un Cesc a qui segurament, a les portes de l’Emirates Stadium, l’afició de l’Arsenal ja no li cantarà mai més cançons dels Kings Of Leon…

[youtube sFZgBqU7G98 nolink]

 

 

D.E.P. Amy Winehouse, una fan de l’Aston Villa?

diumenge, 24/07/2011

amy winehouse.jpg

Recordo perfectament el dia que va morir Kurt Cobain, assegut davant del televisor, i quedant-me completament astorat i impactat per la notícia. Eren temps de portar camises de llenyataire, i en què els adolescents de l’època descarregàvem tota la nostra ràbia antisocial amb les cançons de Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam i companyia. Perdre al que per molts era una mena de referent generacional va ser un shock inesperat. I és cert que en el cas d’Amy Winehouse potser es veia a venir amb més facilitat, però les sensacions que he tingut a mitja tarda, quan he sabut de la notícia, han estat similars. Obviament, ni jo sóc ja un adolescent tan fàcil d’impressionar, ni la Winehouse era cap model de comportament a seguir. Però tot i els seus nombrosos problemes personals, em semblava una artista honesta, i d’un enorme talent. I la seva música brillant ha acompanyat molts dels meus moments personals en els últims 5 anys. Per tot plegat, ha estat un dissabte trist…

[youtube zUW8-ttj95s nolink]

tribute-near-amy-winehous-s-home-in-north-london-pic-getty-536117041.jpg

I no em vull quedar amb les darreres imatges de l’Amy, en aquella patètica aparició a Belgrad, absolutament borratxa, i abandonant l’escenari a mig concert. Prefereixo quedar-me amb el record de dos grans discos com ‘Frank’ i l’enorme ‘Back To Black’. I amb la seva increïble veu, que amagava tant de dolor com la de Lady Day. O recordar també aquell DVD, ‘I Told You I Was Trouble’, on ens regala tot el seu talent en un concert al Shepherd’s Bush de Londres, i ens deixa veure totes les seves terribles inseguretats que han acabat amb ella. I buscar també els pocs nexes futboleros que he pogut trobar de la reina del soul blanc dels nostres dies…

amy aston villa?.jpg

Per exemple, aquesta foto, en què l’Amy porta un penjoll de l’Aston Villa, i que va donar peu a moltes especulacions sobre si la Winehouse era fan dels villans. Alguns deien que el penjoll en qüestió era del seu marit, el pol.lèmic Blake Fielder Civil, i mai va acabar de quedar clar si la cantant era aficionada de l’equip de Birmingham, si es decantava per algun dels molts equips de la seva Londres natal, o si directament, passava absolutament del futbol.

amy beach.jpg

Fos com fos, Winehouse va tenir algun altre lligam amb el món de la pilota: al marge de les fotografies jugant a futbol-platja a la caribenya illa de Santa Lucía, l’Amy va assistir a algun partit benèfic per acompanyar al seu amic i també pol.lèmic artista Pete Doherty (The Libertines). Ho va fer en una ocasió, per exemple, al camp del Millwall, al maig de 2008. Un mes després, l’Amy va oferir un concert privat a la galeria d’art The Garage de Moscou per al propietari del Chelsea, Roman Abramovich, i la seva dona Daria Zhukova. Sembla que el multimilionari li va pagar 1 milió de lliures per aquesta actuació. D’altra banda, moltes aficions de la Premier League van trobar una manera de riure’s del West Ham, en una època en que els ‘hammers’ no aconseguien materialitzar cap fitxatge important dels que intentaven: cantar el gran èxit d’Amy Winehouse ‘Rehab‘, però canviant-li la lletra per “They Tried To Make Me Go To West Ham But I Said ‘No, No, No” (“Intenten fer-me anar al West Ham però jo els dic ‘No, No, No’…”). Fins i tot un dia el mateix Pep Guardiola va protagonitzar una anècdota amb aquesta mateixa cançó en una roda de premsa que no sé si recordareu

I, com em va passar amb Kurt Cobain, em quedarà l’espineta clavada per sempre més de no haver-la vist mai en concert. I és que avui la senyoreta Winehouse ha acabat fitxant per l’equip on ningú hauria d’anar: l’estúpid club dels 27. I no vull ni pensar el sarau que estaran fent, allà on siguin, l’Amy, en Kurt, en Jimmo, la Janis, en Robert, en Jimi o en Brian. Maleïts beneits del rock: descanseu en pau, i gràcies per tot…

[youtube IitpyYNPdjw nolink]

 

 

Portades futboleres (2): Super Furry Animals ‘The Man Don’t Give A Fuck’

dimecres, 20/07/2011

the man dont blue 7.jpg

Inicialment tenia previst dedicar aquest segon post sobre portades futboleres al clàssic ‘George Best’ de The Wedding Present, però al final he canviat d’opinió. I de seguida sabreu per què. ‘The Man Don’t Give A Fuck’ és un single de la banda gal.lesa d’indie rock psicodèlic Super Furry Animals. Es va editar originalment el 2 de desembre de 1996 com a cara B del single ‘If You Don’t Want Me To Destroy You‘, però temps després va acabar sent un single i cançó de culte de la banda per sí mateix. El tema contenia un sample del ‘Show Biz Kids‘ d’Steely Dan, i va passar a la història per ser la cançó de la història en què la paraula ‘fuck’ es repetia més vegades (50, concretament). Posteriorment, els Insane Clown Posse van superar aquest récord dient ‘fuck’ 93 vegades en el seu tema ‘Fuck The World‘, i la resposta dels Super Furry Animals va ser senzilla: al 2004 van editar una versió en directe (gravada al Hammersmith Apollo de Londres) que durava 23 minuts i mig, i en què la paraula ‘fuck’ es repetia un centenar de vegades (part 1 i part 2); així van recuperar el rècord. Fàcil, oi?

robin friday V Sign.jpg

La foto de la portada correspon al dramàtic partit de zona de descens de la Second Division entre el Cardiff gal.lès i el Luton anglès, jugat el 16 d’abril de 1977. El Cardiff va guanyar per 4-2, i el porter Milija Aleksic va aguantar estoicament una doble humiliació: encaixar un gol del davanter amb qui s’havia estat barallant tot el partit, i veure cóm aquest li fa el signe de la V (el més ofensiu a la cultura britànica, i que equivaldria al nostre signe aixecant el dit cor per enviar a pastar fang al receptor). El davanter en qüestió era ROBIN FRIDAY. No n’havíeu sentit a parlar mai? Doncs estic segur que després de llegir aquest post, es convertirà en heroi per a la resta de les vostres vides…

llibre robin friday.jpg Friday no va jugar mai més enllà de la Second Division britànica, però els seus tècnics coincidien que tenia qualitat per haver jugat a la selecció anglesa. Els equips per on va passar com el Reading o el Cardiff el consideren el millor jugador de la història dels respectius clubs; l’àrbitre Clive Thomas (que havia xiulat a Mundials a Pelé, Cruyff o George Best) assegura que el millor gol que va veure en viu a la seva carrera el va marcar Robin Friday en un Reading-Tranmere Rovers. I fins i tot li van dedicar una biografia absolutament imprescindible (‘The Greatest Footballer You Never Saw’), escrita per Paolo Hewitt i l’exbaixista d’Oasis Paul McGuigan ‘Guigsy’. El per què de tot aquest fervor s’explica en la immensa qualitat futbolística de Friday, però també en la multitud de capítols extraesportius que va protagonitzar, i que deixen a George Best o Eric Cantona com a autèntics principiants en l’art de ser futbolistes punk-stars. Dimitros i Dimitras, prepareu-vos per rendir adoració eterna a Robin Friday:

Greatest_goal_ever_ROBIN_FRIDAY.jpg

Tot i que la seva qualitat el va portar abans dels 15 anys a estar en categories inferiors d’equips del seu Londres natal com el Crystal Palace, el Queens Park Rangers o el Chelsea, el seu caràcter el va allunyar del futbol professional: als 16 anys ja va ser condemnat a 14 mesos al reformatori de Feltham Borstal per lladre; es va fer alcohòlic i adicte a les drogues i a les dones; fan del heavy metal, tenia martiritzat al seu veí de 80 anys amb música a tot volum, dones i festes fins ben entrada la matinada; en una ocasió, expliquen que es va quedar absolutament nu (només amb unes botes posades) ballant al pub Churchill de Reading; als 17 anys va deixar prenyada i es va casar amb una noia negra (Maxine Doughan), en una època en què les relacions interracials no estaven gens ben vistes; a la seva segona boda (amb Liza Deimel. Ell anava vestit amb camisa de tigre i botes de serp), l’alcohol i les drogues van córrer a tal nivell que la festa va acabar amb una baralla multitudinària i amb els convidats robant a la parella els regals de boda…

robin-friday-19062011.jpg

…i al terreny de joc i als hotels? Als entrenaments, anava tan fort a la pilota que lesionava els companys; als partits, a més de ser sempre el màxim golejador dels seus equips, era també l’home més expulsat; en alguna ocasió, va arribar borratxo als partits quan aquests ja havien començat, i tot i així era capaç de marcar el gol de la victòria; el dia que fitxa pel Cardiff, va ser detingut per la policia per haver-se colat al tren sense bitllet, i va haver de ser rescatat pel seu entrenador Jimmy Andrews; el seu debut amb l’equip gal.lès el fa contra el Fulham després d’una llarga nit de farra, però tot i així marca 2 gols i agafa i apreta ben fort els testicles al defensa campió del món Bobby Moore per celebrar el triomf per 3-0; en una ocasió, celebra un gran gol anant a fer-li un petó a un policia que hi havia darrere la porteria; durant les concentracions, va robar estàtues de cementiris, o es va emportar cignes dels jardins dels hotels als pubs on passava tantes i tantes hores; i, atenció, una vegada, en ser expulsat per agredir al futbolista del Brighton Mark Lawrenson, se’n va anar cap al vestidor del rival… i es va cagar dins la bossa de Lawrenson!!! Un autèntic mite, de qui us recomano la lectura de la biografia que abans us deia, o com a mínim, un ampli resum amb extractes del llibre que hi ha a l’article de wikipèdia. Robin Friday ens va deixar el 22 de maig de 1990, per un atac de cor provocat per una sobredosi. Apa, gaudiu de la cançó que els Super Furry Animals li van dedicar en memòria pòstuma…

PD1: Si Chygrynskiy encara visqués a Barcelona, avui estaria trist: un dels seus artistes favorits, Micah P. Hinson, havia de fer aquesta nit un concert a Barcelona tocant sencer el disc ‘Trompe Le Monde’ d’una altra de les bandes preferides d’en Dimitro: els Pixies. Però Hinson ha tingut un accident de cotxe a Valls, i el show s’ha suspès. Per sort, sembla que només són contusions lleus, i el concert podria fer-se més endavant.

PD2: Recordeu el que us deia a l’últim post sobre la sessió de DJ de Gaizka Mendieta al festival de Benicàssim? Doncs divendres vaig parlar amb ell al ‘Que has dinat?’ de COMRàdio i ens va explicar cóm li va anar

PD3: La revista Enderrock ha fet un article amb 100 cançons dedicades al Barça. Una curiositat per a Chygrynskiys tafaners…

Alexis Sánchez, el futbolista… pianista!!

divendres, 15/07/2011

Alexis celebra gol.jpg

alexis cul.jpg Ai, els estius mediàtics, Dimitros i Dimitras! Quan el futbol s’atura però els diaris continuen tenint les mateixes pàgines o les ràdios i televisions les mateixes hores d’antena, el drama amenaça els imaginatius cervells dels periodistes esportius. I com que tenim aquesta maleïda dinàmica de parlar gairebé només de futbol (o potser hauria de dir més aviat ‘parlar només de Barça o Reial Madrid’?), ens les hem d’empescar per omplir els nostres espais oferint temes d’un interès més que discutible als nostres lectors, oients, o televidents. Força lamentable, tot plegat, per bé que iniciatives com les de ‘Panenka’ encara ens fan creure que és possible fer periodisme esportiu de qualitat i que s’allunyi de les rutines dictatorials del dia a dia, sense caure en tòpics, portades ridícules, fotomuntatges de Pepe Gotera & Otilio, ni grans fumeres sense contingut. Però bé, tot això venia perquè, com passa cada estiu, el mercat de fitxatges porta a què es parli repetidament durant 2-3 mesos dels pertinents noms de possibles incorporacions. I, enguany, un dels noms de l’estiu és el del futurible blaugrana Alexis Sánchez. Un futbolista xilè que té una història digna de tenir un foradet a ‘L’Orella de Chygrynskiy’…

alexis udinese piano.jpg

Sabia que a Alexis li agrada força escoltar música, però avui he descobert una faceta que desconeixia, a partir del que li ha revelat José Sulantay a en Sergi Mas en el ‘Que has dinat?’ de COMRàdio: Sulantay va ser el seleccionador de Xile en el mundial sub-20 de Canadà 2007. Un mundial en què la selecció on jugava Alexis Sánchez va meravellar a tothom pel seu joc, tot i que finalment va acabar tercera, eliminada pel campió: l’Argentina dels Romero, Banega, Zárate o el Kun Agüero. Malgrat tot, aquella va ser la millor classificació aconseguida mai per Xile en un mundial de futbol de qualsevol categoria, gràcies a futbolistes com Alexis, Orellana, Arturo Vidal, Vidangossy o el ‘pitbull’ Medel. Un mundial on Alexis no només va començar a treure el cap en l’aparador del futbol mundial, sino que a més va començar a forjar una afició: tocar el piano.

alexis & vidangossy pianistes.jpg

Tot plegat va ser culpa de dos factors: una, el piano del hall de l’hotel Westin d’Edmonton, Canadà; i dos, l’afició a tocar el piano que tenia el company de selecció (i exjugador de Vilarreal o Almeria) Mathias Vidangossy. No és casualitat que un dels sobrenoms de Vidangossy sigui ‘El pianista’ (hi ha un altre que em té realment intrigat: ‘Pichangossy’. S’admeten apostes d’on pot venir…). La qüestió és que ‘Mathi’ tocava el piano des dels 15 anys, perquè una tia seva en tenia un a casa. I quan Alexis ho va saber, li van entrar ganes d’aprendre. “Em va demanar que li ensenyés una cançó. És una mica bèstia. Li posa ganes, però és descoordinat”, assegurava Vidangossy al diari xilè El Mercurio. La cançó que li havia demanat Alexis (molt fan de les balades romàntiques), era… ‘Right Here Waiting‘, de Richard Marx!! (droga dura, amics!!). No em creieu? Doncs mireu el següent video que he trobat després d’hores i hores de recerca (minut 1’25”):

[youtube SYBX2ku-VOo nolink]

Impressionats, oi Chygrynskiys? Doncs Vidangossy i Alexis van passar moltes hores en aquell hall, tocant i cantant cançons romàntiques (un eufemisme com qualsevol altre per dir ‘horteres’, si se’m permet el castellanisme)…

[youtube UmrHUUQHoCs nolink]

Per compensar una mica aquest escenari apocalíptic, cal dir que el company argentí del diari Sport Jorge López (qui va conèixer Alexis en la seva etapa a River Plate) escrivia fa unes setmanes que al futbolista xilè li agrada Metallica (però també els Backstreet Boys, o els sons llatins… aaaaggghhhhh!!). I, segons admetia Alexis al programa ‘Nacidos para ganar’ de Canal 13, un dels seus artistes preferits és el cantautor mexicà Marco Antonio Solís ‘El Buki’ (minut 7’43” del video):

[youtube oksWzE_9VIc nolink]

[youtube ls56-D9YA2Q nolink]

Amb tot aquest escenari, nos ens ha d’estranyar, doncs, que les cançons que li dediquen a Alexis Sánchez siguin… en fi…

[youtube IcZdcw0jTgQ nolink]

———————————————————————–

gasteiz gang.jpg

Per recuperar-nos tots plegats d’aquest terrible passeig pel passatge dels terrors musicals d’Alexis Sánchez, us porto al mític festival de Benicàssim, que comença avui dijous. Sí, Dimitros i Dimitras, el de la foto és Gaizka Mendieta. Com sabreu perfectament (ja us ho vaig apuntar al post sobre Granada), Mendieta és un gran melòman amb un gust musical deliciós. I bona culpa la té Juan Vitoria, de la botiga de discos valenciana Amsterdam. Doncs tots dos i la filla de Vitoria, Arizona Dylan (el nom té collons…) formen Gasteiz Gang, i punxen aquesta nit al FIB. Veient el que diuen els organitzadors, i la llista triada per Juan Vitoria al web musical Playground, pagaria per estar aquesta nit donant-ho tot al ritme dels plats de Mendieta…

[youtube 3uCXylAQbSU nolink]