Pat Nevin, l’home que va renovar pel Chelsea a canvi d’un concert de New Order

dimecres, 6/07/2011

scotland-pat-nevin-122-orbis-1990-world-cup-football-sticker-48923-p.jpg

Servidora de vostès acaba de tornar d’un viatget de relax i música per Londres i Edimburg, on entre d’altres coses vaig assistir a un festival a Hyde Park amb l’amic radiofonista i estripador professional Guillem Barquin; concretament vam gaudir de  The Vaccines, Beirut, Mumford & Sons i els monumentals Arcade Fire (que, per cert, aquest dimecres toquen davant del Guggenheim de Bilbao). I encara amb la dolça ressaca d’aquest petit tastet de les esperadíssimes vacances, avui em venia de gust escriure sobre un personatge amb vincles a les dues ciutats que a la darrera setmana han gaudit del sol i la calor gràcies a la meva privilegiada visita: l’exfutbolista del Chelsea i seguidor de l’Hibernian Pat Nevin, el Chygrynskiy escocès.

pat nevin pelos.jpg

Pat Nevin, nascut a Glasgow, era un habilidós extrem esquerre nascut a Glasgow al 1963. Rebutjat pel seu estimat Celtic per ser massa petit (al pot petit hi ha la bona confitura, burrots!), Nevin va jugar al Clyde, Chelsea, Everton, Tranmere Rovers, Kilmarnock i Motherwell. Internacional amb Escòcia 28 vegades, els moments culminants de la seva carrera van arribar amb la victòria a l’Eurocopa sub-19 de 1981 (on va ser escollit millor jugador del torneig), el pas pel Chelsea (on es va convertir en ídol dels ‘Blues’ i gran aliat assistent de Kerry Dixon), o la final de la FA Cup amb l’Everton al 1989. Nevin també es va fer famós per fallar el que molts van considerar durant molt de temps com el penal pitjor llençat en la història del futbol. Alguns diuen que ho va fer a propòsit perquè no havia estat penal…

pat nevin banqueta.jpg

Però el que realment ens interessa de Pat Nevin és el que va més enllà del futbol. Com li passa al nostre estimat Dimitro Chygrynksiy, el bo d’en Nevin era considerat una mena de bitxo raro en aquest món tan viril i escàs de neurones que és el futbol. Llicenciat en art, amant del cinema o de la literatura francesa i russa, el nostre protagonista és també un gran apassionat de la música, amb moltes històries al respecte. La llegenda diu que una vegada es va fer autoexpulsar d’un partit per poder assistir a un concert de Siouxie & The Banshees, però el que està realment confirmat per ell mateix és cóm va anar la seva renovació pel Chelsea, tal i com va explicar en una magnífica entrevista a la publicació escocesa Is This Music?. Tot i que de seguida es va convertir en un jugador important i molt estimat per l’afició dels Blues, el seu primer sou a l’equip d’Stamford Bridge amb prou feines li donava per viure a la cosmopolita i caríssima Londres, així que va anar a demanar-li un augment de sou al president Ken Bates. Aquest li va anar donant llargues, i sense la renovació signada, el Chelsea havia de jugar un amistós contra el Brentford el mateix dia que New Order tocava al Royal Albert Hall. Com a gran fan de Joy Division que mai els havia pogut veure en directe, Nevin ho va tenir clar. Es va dirigir a l’entrenador John Neal i li va dir amb tots els ets i uts: “Només renovaré si em canvies al descans del partit”. El tècnic no va voler perdre a una de les seves estrelles i va acceptar, de manera que Pat Nevin va jugar la 1ª part de l’amistós, i se’n va anar cap al concert després del descans…

[youtube fNiEapquS9M nolink]

johnn peel & pat nevin.jpg

Mentre jugava al Chelsea, Nevin va ser entrevistat a la revista musical que sempre comprava (el popular NME) i va poder complir el somni de conèixer al seu heroi musical: el popular i prestigiós locutor musical de la BBC John Peel, que li havia fet descobrir a tantes i tantes bandes a través del seu programa a la ràdio. Amb ell va establir una bona amistat, i el mateix li va passar amb Simon Raymonde, dels seus admirats Cocteau Twins, amb qui s’ajudaven a superar les èpoques de depressió recíproca. Quan al 1988 va fitxar per l’Everton, la veïna ciutat de Manchester vivia dies feliços amb l’eclosió de bandes com els Smiths. Nevin es va fer amic de Vinnie Reilly, dels Durruti Column, i a través d’ell va arribar a conèixer al mateix Morrissey, que els va convidar a la seva mansió a Bowden. A més, també explica que ha jugat a futbol amb el líder dels Belle & Sebastian Stuart Murdoch, i assegura que el músic escocès no ho fa gens malament amb la pilota als peus. Si té tant de bon gust com a l’hora de composar cançons, m’ho crec del cert…

[youtube 8CPLNyopyOg nolink]

dj Nevin (pains t-shirt).jpg

L’altra vinculació musical del ja retirat Pat Nevin amb la música és a través dels plats. Fent de DJ, Nevin ha pogut expressar en més d’una ocasió la seva passió i els seus gustos, que van des de clàssics com David Bowie, The Fall, Joy Division, Cocteau Twins o Jesus & Mary Chain, fins a bandes actuals com Camera Obscura, Belle & Sebastian, Howling Bells o els meus estimadíssims The Pains Of Being Pure At Heart, de qui llueix samarretes en les seves sessions de disc-jóquei o als qui esmenta mentre parla per la ràdio sobre l’Arsenal dels Cesc, Nasri o el Déu Arshavin… amb tot, Pat Nevin ha pogut demostrar la seva habilitat als plats en festivals com el Bowlie Weekender, o a sales londinenques com el How Does It Feel To Be Loved? (especialitzada en música indie, northern soul i so Motown), o el King’s Cross Social Club. En aquesta darrera sala, el 19 de març de 2010, Nevin va amenitzar la festa Scared To Dance amb una sessió que ara us regalo a través de l’Spotify. I és que els Chygrynskiys som així de macos…

BALLEU, BALLEU, AL RITME DE PAT NEVIN!!

scared10-weblarge-export.jpg

PD: La meva postdata d’avui no ens mou d’Edimburg, ni del camp de l’Hibernian. I és que dins del mític Easter Road hi ha les oficines de la Homeless World Cup. O el que és el mateix, el Mundial de futbol de persones sense sostre. Enguany es farà a finals d’agost, a París, i per això al video promocional hi posa la seva veu un vell amic de l’Orella de Chygrynskiy de qui vam parlar al post sobre la portada del single ‘Kung Fu’ d’Ash: el gran Eric Cantona. I és que, com la música, el futbol a vegades també pot ajudar a canviar el món. Ajuda’ls a fer-ho, agregant-te al seu twitter i facebook! Que no costa tant i és GRATIS, collons!

[youtube 9lTX77wOXbE nolink]

I tu ets del Maiden F.C., de l’equip de Motorhead, o del Margatània?

dimecres, 22/06/2011

n_sevilla_fc_los_partidos-3227281.jpg

En aquests dies de desert informatiu en què la premsa esportiva fem el ridícul marejant la perdiu sobre fitxatges, rumors i tuits, vull centrar la mirada en el futbol base. L’estiu és època de tornejos de futbol aleví i infantil; d’aquells tornejos que tots hem gaudit per televisió, alucinant amb nens d’11 o 12 anys que remenen la pilota com a futurs cracks del futbol; campionats que donen lloc a meravellosos gestos d’esportivitat i fair-play, com el que es va produir l’altre dia en un torneig a Euskadi: la final la jugaven Espanyol i Sevilla. Els pericos, amb un equip format per alevins de primer any (11 anyets), i els sevillistes amb alevins de segon any (12 anys). Després d’un partit disputadíssim que va acabar 4-4, el Sevilla va guanyar als penals, però el seu entrenador va decidir regalar la copa als jugadors de l’Espanyol, admetent que havien estat el millor equip del campionat. Us imagineu un detall així en el futbol d’elit? Ja!

motorhead fc.jpgI, sincerament, tampoc m’imagino un gest així en l’equip al que convidaria de ben segur si mai em converteixo en un periodista poderós que organitza tornejos per a nens: el Motorhead F.C. Sí, amics: tal i com em va advertir el meu amic i germà musical Rubén Garcia (Ruta 66), la mítica banda de rock de Lemmy Kilmister i companyia va apadrinar a finals de 2006 un equip de futbol aleví, el Greenbank F.C. Es tracta d’un equip de Lincoln, Anglaterra. El seu entrenador, Gary Weight, era vell conegut de Lemmy perquè li havia fet de manager en alguna gira a principis dels anys 80, i li va enviar un mail al cantant de Motorhead proposant-li que la banda apadrinés l’equip. Els rockers britànics no només van estar encantats amb la idea, sino que els van permetre dur el logo de la banda amb les banyes i els queixals afilats a la samarreta negra de l’equip. “Puntegeu-ho tot molt dur” -va dir en Lemmy als nens, de menys de 10 anys. “Volem sortir al camp a acollonir als rivals, i tornar a casa com a orgullosos guanyadors” – afegia Weight. Com per no estar espantat: us imagineu ser un nen de 10 anys que surt a jugar a un camp on l’equip local va amb samarretes de Motorhead, i entra al terreny de joc mentre sona l’himne de l’equip, ‘Ace Of Spades”…?

[youtube 9e5cqe_JE0Q nolink]

maiden fc.jpgEl segon equip al que convidaria al meu torneig de futbol aleví seria al Maiden Youth F.C. No, no em refereixo a l’equip de futbol amb components d’Iron Maiden (del que parlarem un altre dia), sino a un altre conjunt aleví apadrinat, en aquest cas, per la banda heavy de Bruce Dickinson i companyia. Com molts sabreu, el baixista Steve Harris és molt fan del futbol (concretament, seguidor del West Ham, equip en el que havia jugat!). El seu fill va heretar els gens futboleros, i jugava a un equip a East London i a la Essex League. Un equip que va ser apadrinat per la banda del seu pare, els Iron Maiden. El més curiós del cas és que al 2007, els Maiden van retar als Motorhead a fer dos partits entre els dos equips alevins, amb finalitats benèfiques: un a l’estadi del West Ham (Upton Park) el 20 de maig; i l’altre, a l’estadi del Hull City (KC Stadium), el dia 27. El Maiden Youth F.C., un altre equip al que els rivals preferirien evitar…

[youtube PieS0zG228A nolink]

Per últim, el meu triangular de futbol aleví el completaria un equip realment especial: el Margatània. Aquests joveníssims futbolistes catalans formen un equip mixte amb una particularitat que queda perfectament reflectida en el curtmetratge ‘L’Equip Petit’. Una exquisida meravella feta pel col.lectiu El Cangrejo, i del que només us en donaré un detall que el vincula amb aquest blog: la música que acompanya a la filmació és, majoritàriament, del disc que la cantant dels Yeah Yeah Yeahs, Karen O, va composar per a la banda sonora de la sensacional adaptació al cinema que l’Spike Jonze va fer del conte popular infantil ‘Allà On Viuen Els Monstres‘ (també us el recomano molt i molt). Sense més preàmbuls, doneu-li al ‘play’ i gaudiu, Chygrynskiys…

[vimeo 25397042 nolink]

PD: I, per no deixar el futbol aleví, un petit homenatge a Bojan Krkic, ara que se’n va a la Roma. Un video molt graciós del davanter de Linyola quan tenia 10 anyets, i que he descobert gràcies al company del diari Sport i diverses mogudes musicals Dídac Peyret.

 

Granada: música (i futbol…?) de 1ª

dimecres, 15/06/2011

lorimeyers.jpgLori Meyers

No sé si coincidireu amb mi, però quan arriba aquest moment de la temporada en què les competicions de 1ª i Champions ja han acabat, m’encanta l’emoció i la intensitat que es viuen en les promocions d’ascens. I enguany, a banda de la bona notícia del retorn del Sabadell a 2ª A, i en espera de si Reus i Montanyesa poden pujar a 2ª B (molta sort a tots dos equips!), trobo que ha estat un gran encert crear els play-off d’ascens a 1ª divisió. Les dues eliminatòries entre Granada-Celta i Valladolid-Elx van ser un autèntic espectacle (bé, els partits de tornada), i aquest dimecres es jugarà el partit d’anada de l’eliminatòria decisiva entre Granada i Elx. Un partit que paralitzarà Granada, i en què el club andalús ha demanat a les empreses i comerços de la seva ciutat que deixin sortir abans de la feina als seus treballadors per que puguin arribar al camp amb puntualitat!!

banner_elche.jpg

Futbol i Andalusia, dos conceptes entrelligats realment curiosos… no cal dir que en aquesta eliminatòria, servidor va amb el Granada, per estar enamorat d’aquesta ciutat andalusa, però també per motius musicals. I és que Granada és d’aquelles ciutats que tot i ser més aviat petites, han concentrat històricament a un munt de músics i artistes de gran talent. I molts d’ells estaran molt pendents d’aquesta eliminatòria que pot portar a l’equip blanc-i-vermell a 1ª divisió, 35 anys després. Sense anar més lluny, els molt recomenables Lori Meyers. El grup de Loja és molt futbolero, i molt del Granada (tot i que el seu cantant Noni també és merengon, i molt fan d Mourinho. Malgrat tot, us puc assegurar que és una persona encantadora…). Fins i tot, al novembre de 2008 van fer la sacada d’honor en un Granada-Cadis disputat al camp de Los Cármenes, en què també va repartir CD’s entre els assistents. I amb motiu de la cançó ‘Dilema’ del seu segon disc (‘Hostal Pimodán’), van gravar un vídeo futbolero, i amb molta història al darrere…

[youtube K25Itj634qc nolink]

Les imatges corresponen a un partit que es va jugar a la Facultat de Ciències de Granada, el dia 1 d’abril de 2006. Vestits amb la samarreta titular blanc-i-vermella del Granada, els components de Lori Meyers, gairebé sense dormir, després d’una llarga nit d’alcohol i música. Vestits amb la segona equipació del Granada (de franges horitzontals blanc-i-blaves), una selecció de músics i fidels del Ruido Rosa, el bar més rocker de tot Granada. Entre ells, el mític J (Los Planetas) fent de porter, o Manu Ferrón (Grupo de Expertos Solynieve) dirigint l’equip des de la banqueta. Àrbitre del partit: el no menys mític Antonio Arias (Lagartija Nick). Resultat final: victoria humiliant del combinat del Ruido Rosa CF… per 13-1!!!! Moment destacat del partit: cara a cara, els dos líders de les principals bandes granadines: Noni li llença un penal a J… que l’atura!!

10.jpg

los planetas y mendieta.jpg I no és cap secret que J i LosPlanetas són també molt futboleros. I també, culés (en el cas de J, passió compartida amb el Betis). Com reconeixia en una magnífica entrevista compartida amb Gaizka Mendieta al Camp Nou, feta per Joan Pons per al nº 200 de la revista Rockdelux, el cantant del grup de Granada havia jugat a futbol fins a juvenils; pel que explicava ell mateix, era un mitja punta molt fi amb la pilota als peus, i molt gos quan tocava recuperar-la dels peus rivals. Sembla ser, fins i tot, que Los Planetas van intentar convèncer a la seva discogràfica per que posés publicitat de la banda a la samarreta del Granada, però la singular  idea no va tirar endavant.  I no cal ser un gran coneixedor de la magnífica discografia dels granadins per enrecordar-se de cançons com ‘La Copa de Europa‘, ‘El Artista Madridista‘ (“que los árbitros le pitan casi siempre a favor”…) o, per descomptat, la meravellosa cançó en què tornen a enrecordar-se del madridista Raul (“he leído en el Marca que se ha lesionado el niñato”) i li fan un homenatge al seu fan i amic més futbolero (“y Mendieta ha marcado un gol realmente increíble”), rememorant l’increïble gol que va fer al Camp Nou jugant amb el València. Parlo, és clar, de ‘Un Buen Día':

[youtube 1BVP72VrGQs nolink]

Un altre dia parlaré dels exquisits gustos musicals de Mendieta, qui per cert li retreu als seus amics Los Planetas que des que li van fer l’homenatge a ‘Un Buen Día’, la seva carrera futbolística va caure en picat… però bé, tornant al tema. A banda de Los Planetas, J té altres grups paral.lels on ha desenvolupat altres facetes del seu talent musical. Per exemple, La Cultural Solynieve, que abans s’havia dit Grupo de Expertos Solynieve. I encara abans, quan només havien editat alguna maqueta, el grup de Manu Ferrón i J es feien dir Montero Castillo y Aguirre Suárez. I qui eren aquests dos alter-egos de Ferrón i J? Doncs ni més ni menys que dos defenses sud-americans del mític Granada que als anys ’70 va estar 8 temporades consecutives a 1ª divisió, abans que Miguel Muñoz els fes perdre la categoria fins als nostres dies. Concretament, Julio Montero Castillo era un uruguaià que va guanyar la Libertadores o la Intercontinental amb el Nacional de Montevideo, a més de ser el pare de l’exjugador de la Juventus Paolo Montero. De la seva banda, Ramon Alberto Aguirre Suárez era un argentí amb fama de destraler que havia estat campió de la Libertadores i la Intercontinental amb Estudiantes de La Plata.

montero castillo.jpg aguirre-mainz.jpg

Per últim, un parell d’esments futbolístics que fan referència a altres grups de Granada: per una banda, José Ignacio Lapido (091). Tot i que a ell no li agrada el futbol, sembla que el seu guitarrista Víctor Sánchez va estar a punt de dedicar-s’hi professionalment. Per altra banda, els Lagartija Nick tenien concert a Granada el passat 28 de maig, coincidint amb la final de Champions de Wembley entre el Barça i el Manchester United. Davant d’aquest panorama, van optar per posposar el concert fins al final del partit, posant una pantalla gegant a la sala El Tren on havien de tocar, i regalant un barril de cervesa per a tots els assistents. Ho veieu cóm a Granada es mereixen el millor…?

[youtube MwmCuGEuBXU nolink]

PD: La meva postdata d’avui em fa molta il.lusió. Ahir vaig rebre un missatge que m’advertia de l’existència d’un grup de rock i blues molt especial: CHYGRYNSKIYS. Són catalans, fan versions, i els seus components han imitat els Ramones, adoptant cadascun d’ells el cognom Chygrynskiy. Aquest dissabte estaran tocant a l’Ateneu Rosa de Foc, al carrer Robí nº 5 de Gràcia, així que ja ho sabeu, Dimitros i Dimitras: a la Vil.la hi falta gent!

http://www.myspace.com/chygrynskiys

 

Portades futboleres (1): Ash ‘Kung Fu’

dimecres, 1/06/2011

ash kung fu.jpg

A vegades el meu estimat atzar marca el camí a seguir, i avui m’ha tornat a passar: dos amics i germans musicals (els meus estimats Oriol Rodríguez de ‘365d365e‘ i Rubén García de ‘Ruta 66‘) m’han fet dues propostes per al blog que aparentment no tenien res a veure, fins que les he barrejat en la coctelera del meu cervell perturbat, i han donat lloc a una nova secció que avui estreno a ‘L’Orella de Chygrinsky’. I, com el seu nom encriptat indica, es tracta d’una col.lecció de portades de la història del rock amb referències sobre futbol, i una petita explicació del per què d’aquella portada. No cal dir que aquest vol ser un blog dinàmic i interactiu, així que si teniu propostes per a aquesta secció o qualsevol altra cosa a dir, només cal que m’escriviu als comentaris o a través del meu twitter, Dimitros i Dimitras!!

Ash.jpg

La portada que inaugura aquesta secció correspon a ‘Kung Fu’, el que va ser el primer single del disc ‘1977’ dels nord-irlandesos Ash. Per a un servidor, el millor àlbum de la carrera d’aquest grup de pop-punk de grans melodies i guitarres enèrgiques. El single va ser editat el 20 de març de 1995, només 2 mesos després que passés l’incident que reflecteix la seva portada: la famosa puntada de kung-fu que el gran i polèmic Eric Cantona va donar a un aficionat del Crystal Palace el 25 de gener d’aquell mateix any, a l’estadi de Selhurst Park. L’àrbitre Alan Wilkie acabava d’expulsar Cantona al minut 48 per una agressió sobre el defensa del Palace Richard Shaw. Quan ‘l’enfant terrible‘ del Manchester United es retirava cap al túnel de vestidors, el jove Matthew Simmons, de només 20 anys, li va cridar “torna a França amb la teva puta mare, bastard!”. Cantona va reaccionar com tots plegats ja coneixem, i va ser sancionat amb 9 mesos de suspensió i dues setmanes de presó, que van ser substituïdes per 120 hores de treballs comunitaris. Malgrat la sanció, Cantona mai es va penedir d’aquella acció. Fa uns mesos deia que havia estat el moment més brillant de la seva carrera futbolística, i la reacció immediata després de l’incident i la posterior sanció va ser certament sarcàstica: “Demano perdó a tots, al Manchester United, als meus companys, a l’afició, a la federació… i a la prostituta amb la que vaig estar ahir a la tarda”. Paraules que li van valer una altra sanció de 4 mesos i dues setmanes sense sou per part del United, i perdre la capitania de la selecció francesa. Pel que fa a Simmons, va ser assetjat pels mitjans sensacionalistes britànics i va rebre amenaces de mort de seguidors del United i de Cantona. Amb tot, també va ser arrestat per robatoris a mà armada, i a l’abril d’aquest 2011 va anar a judici per haver agredit a l’entrenador de l’equip del seu fill. Un altre angelet…

Tot i que la cançó ‘Kung Fu’ no fa referència directa a l’incident de Cantona (de fet, parla de Bruce Lee, Jackie Chan, Fu Manchu… o fins i tot de Gary Glitter!), no ens ha d’estranyar la picada d’ullet dels Ash cap al món del futbol: i és que, com van explicar en una entrevista al programa ‘Soccer AM’ de Sky Sports, el baixista Mark Hamilton és seguidor de l’Aston Villa, el bateria Rick McMurray ho va ser en un temps del Liverpool, i el guitarra i cantant Tim Wheeler és de l’Arsenal, amb una particularitat: bateja les seves guitarres amb noms de futbolistes de l’equip ‘gunner’, com Vieira… o el gran Sylvinho!!! Gaudiu de la cançó, orellaires!

PD: Recordeu l’entrevista que vam fer en aquest blog al bateria de Mogwai Martin Bulloch, com a gran seguidor del Celtic de Glasgow? Doncs ara fa cosa d’uns 10 dies, em va prometre per mail que si el Barça guanyava la Champions a Wembley, el mateix dissabte de la final faria el concert al Primavera Sound amb una samarreta vintage del Barça… i m’han confirmat que va complir la seva promesa orellaire! Estic esperant que m’enviï alguna fotografia per publicar-la en aquest blog, amics. Just a l’hora que els Mogwai devien estar tocant al Parc del Forum, i malgrat la meva immensa pena per haver-me perdut el bolo de la musa PJ Harvey, l’amic arlequinat Toni Padilla i servidor homenatjàvem al rei Andrei, fent callar Wembley com a bons arshavinistes…

els arshavinistes fan callar Wembley.jpg

 

Quan el so Madchester va acabar amb el hooliganisme…

dijous, 26/05/2011

madchester.jpg

Ara que tothom està pendent de la final de Wembley entre el Barça i el Manchester United, vull compartir amb tots vosaltres una fantàstica història que vaig descobrir ara fa uns mesos, gràcies al sensacional blog de futbol In Bed With Maradona. I ho faig perquè també fa referència a una final europea entre culés i diables vermells, tot i que confiem que el partit del pròxim dissabte acabi amb un resultat de diferent signe. I és que m’estic referint a aquella famosa final de la Recopa d’Europa del ’91 a l’estadi De Kuip de Rotterdam, que va guanyar el United per 2-1, amb 2 gols de l’ex-blaugrana Mark Hugues, i un altre d’anulat a Pinilla als últims minuts que hauria forçat la pròrroga…

[youtube rc-l2dAdw-o nolink]

Aquell 15 de maig de 1991, el futbol anglès volia passar pàgina definitivament a un dels capítols més negres de tota la seva història. Aquella temporada era la primera en què la UEFA permetia la participació a les competicions continentals als equips d’Anglaterra, després de 5 anys de suspensió com a càstig per la tragèdia de Heysel: aquella maleïda final de Copa d’Europa entre la Juventus i el Liverpool, que va acabar amb 39 aficionats italians morts per culpa dels hooligans. La violència d’aquest moviment, i altres tragèdies com la de Hillsborough (que tan bé ens explicava un jove periodista sabadellenc que ARA potser reconeixereu…), feien estar molt alerta a les autoritats, per tal d’evitar que es repetissin les dramàtiques escenes que van impactar a tot el planeta futbolístic (recordo estar veient la final de Heysel en directe per TV, amb només 10 anyets, i no entendre per què coi estava passant tot allò…). Però afortunadament, en aquella final de la Recopa del 91 entre Barça i Man United es va fer bona la dita que assegura que la música amanseix les feres. En concret, el so Madchester i l’Acid House van ser grans responsables, en aquells temps, d’acabar amb el hooliganisme…

[youtube h1Ey3C11mNU nolink]

L’atzar va voler que aquella etapa traumàtica i de reflexió per al futbol anglès i el hooliganisme coincidís en el temps amb l’explosió d’aquests dos moviments musicals que van tornar a ubicar la ciutat de Manchester com a centre neuràlgic de la música a Europa. Una època que queda documentada a la recomenable pel.lícula de Michael Winterbottom ‘24 Hour Party People‘ (nom manllevat de la cançó dels Happy Mondays que estaràs escoltant ara mateix si li has donat al ‘play’ al video que acabo de penjar just abans d’aquest paràgraf…). Tant el so Madchester com l’Acid House es van expandir gràcies al fenòmen de les festes ‘rave': sessions de ball inacabables, sota un ambient d’hedonisme i felicitat compartida, propiciades bàsicament pel consum de drogues psicodèliques com l’LSD, l’MDMA o l’èxtasi. Les bandes del so Madchester (fa poc, Gerard Piqué se’n va declarar fan, en una magnífica entrevista de Lou Martín) ho feien a través de les guitarres i teclats psicodèlics, mentre l’Acid House era música bàsicament electrònica. La cultura ‘rave’ volia celebrar la vida, promoure la participació de la gent que anava a les festes com un factor fonamental per que aquestes tinguessin èxit, i recuperar l’esperit punk del ‘Do It Yourself’ (fes-t’ho tu mateix), però fugint en tot moment de la violència. I tota aquesta espiral de ‘bonrotllisme’ es va traslladar a Holanda aquell maig de 1991 tan temut per les autoritats futbolístiques europees…

madchester1-1.jpg

…i és que la Red Army del Manchester United feia 23 anys que no disputava una final europea (des de la primera Copa d’Europa, al 1968 a Wembley), i volia fer d’aquella final una gran festa. Per això, milers d’aficionats dels Red Devils van marxar una setmana abans, però no per anar cap a Rotterdam, sino per anar a Amsterdam. Paradís de l’hedonisme europeu, a la ciutat dels coffee-shops i els aparadors del Barri Vermell els hooligans anglesos es van trobar amb uns cossos policials que els respectaven i ajudaven, enlloc de provocar-los. I també un clima de llibertat i respecte que encaixava a la perfecció amb l’esperit Madchester. Dos dies abans de la final, els fans del United feien volar a l’aire de la famosa sala Paradiso d’Amsterdam les banderes dels Red Devils, durant el concert d’una de les bandes principals del moviment: els Inspiral Carpets

[youtube glWtLWOBBEo nolink]

ian-brown1.jpg La final va ser tot un èxit per al futbol anglès: no només es van endur el títol cap a les illes britàniques, sino que van recuperar a una afició abduïda per un nou esperit d’hedonisme i no violència. En tornar a casa, els aficionats anglesos  ja no explicaven heròicament les seves baralles amb les aficions rivals; ara explicaven heròicament les històries de festes, drogues, sexe i bona música que centraven en aquells dies les seves vides de classe treballadora. I en els mesos següents, no es feien estranyes escenes inimaginables poc abans: com ara, que aficionats del Manchester United i del Manchester City amb les samarretes del seus respectius equips ballessin amistosament al club Hacienda, al ritme dels grandiosos Stone Roses…

[youtube qyrrTK_xzj4 nolink]

*Si sabeu anglès i teniu paciència, us recomano la lectura de ‘Football And Drugs: Two Cultures Clash‘, el text que ha inspirat aquest post; un estudi acadèmic que al 1994 va fer l’expert en drogadicció Mark Gilman.

**Tornat de la segona nit consecutiva al Primavera Sound, un parell d’apunts que han passat avui al Poble Espanyol sobre la final de Wembley del pròxim dissabte. David Feck, cantant dels Comet Gain (escolteu-los ja mateix! Molt bons!), ha reconegut ser seguidor del Chelsea, i per això li ha desitjat sort al Barça. I just després, Ian McCulloch (cantant dels mítics Echo & The Bunnymen), ha fet el mateix. I és que en el seu cas, el club dels seus amors és l’altre gran rival del United: el Liverpool…

 

Manchester City rocks!

dijous, 19/05/2011

manchester-city.jpg ian curtis.jpg

Aquest 18 de maig s’han complert ni més ni menys que 31 anys de la mort d’un dels últims mites de la història del rock: el cantant de Joy Division, Ian Curtis, que va decidir suicidar-se a casa seva, tal com explica la cançó d’homenatge que li van fer Los Planetas, ‘Desorden': “hay un cuerpo girando en la cocina, al final de una cuerda atada a una viga (…) hoy es 18, y ella se ha ido (…) ¿qué puedo hacer si no puedo hacer nada para acabar con algo que no acaba”. I encara que no ho sembli, li podem trobar un lligam futbolístic a aquesta trista onomàstica musical. I és que, com va explicar la seva vídua Deborah Curtis, aquest poeta maleït del rock… era fan del Manchester City!!

Ian_Curtis_Wall_by_shaun_trillo.jpg Sí, com ja passava quan us vaig explicar el fanatisme de Nacho Vegas per l’Sporting de Gijón, costa d’associar la imatge arquetípica del cantant torturat de Joy Division a una activitat tan aparentment trivial com el futbol, però així ho han corroborat també dos grans coneixedors d’Ian Curtis: el fotògraf Kevin Cummins (que ha treballat amb moltes de les grans estrelles del rock, i que també és gran fan del City), i el també fotògraf del rock i amic personal Anton Corbijn, que al notable biopic sobre Curtis ‘Control’ ho documenta en un diàleg de l’Ian amb la seva amant Annik Honoré, en què ella li pregunta pel seu color preferit i ell li respon: “el blau Man City”…

Curiosament, Ian Curtis era l’únic dels 4 membres de Joy Division que donava suport al City, i és que tant Bernard Sumner com Peter Hook com Stephen Morris eren seguidors del Manchester United. A més, no deixa de tenir certa ironia que els aficionats dels ‘Red Devils’ facin servir l’himne per excel.lència dels Joy Division (‘Love Will Tear Us Apart’) per animar al gran Ryan Giggs:

g_ManCity-copa_576.jpg

marr.jpg

Malauradament, Ian Curtis no va poder celebrar diumenge passat el primer títol del Manchester City dels últims 35 anys (triomf per 1-0 a la final de la FA Cup davant l’Stoke City, a Wembley, amb gol del gran Touré Yayá). Els que sí que ho van fer, però, van ser altres músics seguidors del City. Com, per exemple, el guitarra del Smiths Johnny Marr, que té una història realment curiosa: abans de convertir-se en el company d’aventures musicals de Morrissey a aquesta grandiosa banda de Manchester, Marr anava per a futbolista professional! Va ser seguit pel Nottingham Forest, i fins i tot va arribar a estar a prova al Manchester City dels seus amors. En una entrevista a la prestigiosa revista anglesa de futbol ‘FourFourTwo’, Marr va assegurar: “era prou bo com per jugar al City, però no em van voler fitxar perquè jo era l’únic futbolista que feia servir ombra d’ulls…” Ai, l’homofòb món del futbol! Sigui com sigui, diumenge va aprofitar el seu twitter per mostrar-se content pel títol i també per felicitar als seguidors del United que acabaven de guanyar la Premier League anglesa: “Bons temps a l’estadi de Wembley. Felicitats a tots els mancunians. Diversió al sol”. En canvi, l’exguitarra dels Guns’n’Roses Slash estava trist, doncs els seus colors són els de l’Stoke City…

oasis-manchester-city.jpg

Però és clar, si hi ha una banda per excel.lència coneguda pel seu amor al Manchester City és Oasis. Ja ho van demostrar a tothom quan l’any 1994 van editar el sensacional debut ‘Definitely Maybe': a la portada del disc, apareixen els 5 components de la banda en el saló de la casa del guitarrista Paul ‘Bonehead’ Arthurs, i al costat de la xemeneia, hi ha una fotografia de l’exjugador del City Rodney Marsh (hi va jugar entre 1972 i 1975, i asseguren que una vegada va dir “no sóc el Pelé blanc; ell era el Rodney Marsh negre!”). Això sí, al costat de la finestra també hi apareix una fotografia del mític George Best (l’anomenat ‘cinquè Beatle’, del que un dia en parlarem tranquil.lament); i és que, contrariament als germans Gallagher, ‘Bonehead’ és fan del United.

20070220-definitely-maybe.jpg

oasis-manchester-maine-road.jpg Els episodis dels Oasis amb el City o contra el United són innombrables. Un dels que més recordaran els germans Gallagher va passar el 27 d’abril de 1996, quan van tocar per primera vegada a l’antic estadi del Manchester City, el llegendari Maine Road. Al 2007, Noel Gallagher va estudiar la possibilitat de comprar el club, fart dels molts i molts anys de penúries esportives. L’any passat, el mateix Noel va assegurar en una entrevista a l’estadi de Wembley que el seu segon fill que estava a punt de néixer es diria Carlitos Gallagher, o fins i tot Tévez Gallagher, en honor al seu futbolista preferit del City, el ‘Apache’ Tévez. En Noel també va assegurar que a les eleccions que estaven a punt de celebrar-se votaria amb una papereta on escriuria ‘Tévez és Déu’. Com ja sabeu, les relacions entre els dos germans mai han estat fàcils, i diumenge passat es va tornar a demostrar. Ja amb Oasis separats, en Liam ocupat amb la seva nova banda (els recomenables Beady Eye), i en Noel preparant disc en solitari, el petit dels Gallagher va fer servir la lletra de la cançó ‘Champagne Supernova’ per criticar a twitter que el seu germà gran no hagués assistit a la final de Wembley: “Where were you while we were getting high?”. Sense paraules, com tampoc la celebració del títol a la llotja de l’estadi, mentre per megafonia sonava ‘Roll With It’…

I aquesta no és l’única cançó d’Oasis que els fans del City adopten per cridar als estadis. També ho fan amb ‘Wonderwall’, o amb temes de la banda que més va influenciar als germans Gallagher, els Beatles. En aquest vídeo fan el mix de tribut als dos grups, començant amb ‘Hey Jude’ (canviant la tornada per un ‘City!’), seguint amb ‘Wonderwall’, i acabant amb una altra banda de Manchester, els New Order, i el seu ‘Blue Monday’…

No voldria acabar sense recordar també altres músics que també són fans del City: és el cas de Billy Duffy (The Cult); Mark E. Smith (dels futboleros The Fall); Damon Gough (Badly Drawn Boy), Mark Burgess (The Chameleons); Reni (Stone Roses); Rick Wakeman (Yes) o els 3 membres dels Doves (Jimi Goodwin i els germans Jez i Andy Williams). I si et fan patxoca els colors del City, potser t’interessarà el recopilatori de cançons dedicades a l’equip blau cel…

blue moon man city.jpg

PD: Tres apunts ràpids. El primer, un recordatori per al baixista de La Buena Vida, Pedro San Martín, que ens va deixar el passat dissabte en un accident de cotxe, quan tornava d’un concert de Nacho Vegas. El segon, per Eric Abidal, que avui ha declarat que la música ha estat un dels seus grans suports en la recuperació de la seva malaltia. I tercer, per al Primavera Sound, ja que segons em van dir ahir des de l’Ajuntament, el consistori no està per la labor d’habilitar pantalles gegants dins el recinte del festival per poder veure la final de Champions del dia 28. PJ Harvey o Messi? Difícil decisió, eh orellaires…?


				

I el futbol va matar Bob Marley

dissabte, 14/05/2011

bob marley.jpg

Amics orellaires: l’espiral de bogeria mediàtico-laboral que implica sempre el final de la temporada futbolística fa que se m’acumuli la feina. Escric això la tarda que les dues aficions de Manchester estan de celebració (el United acaba de guanyar la llliga, i el City la FA Cup amb un gol del gran Touré Yayá), i això donaria per a moltes històries de músics aficionats als 2 equips d’una ciutat tan musical com Manchester. Però prefereixo anar per ordre, i avui em venia de gust explicar-vos una altra història. I és que mentre el passat dimecres el Barça guanyava la lliga al camp del Llevant i l’Espanyol apurava les seves opcions europees davant el València, a Jamaica commemoraven el 30è aniversari de la mort de la major figura internacional que hagi donat mai aquell país en qualsevol àmbit de la vida: Bob Marley.

Bob-Marley-soccer-3.jpg

No és cap secret que, a més de llegenda del reggae i membre compromès del moviment rastafari, Bob Marley era un apassionat del futbol. Ja de nen el practicava a tota hora pels carrers de Nine Miles (la seva localitat natal, al nord de Jamaica). Possiblement, segons explicava ell mateix, perquè a les seves venes corria la sang anglesa del seu pare (un mariner que va deixar prenyada a la jove mare d’en Bob, Cedella Booker, quan aquesta tenia només 18 anys, per fugir per sempre més). Els biògrafs de Bob Marley expliquen que en la seva joventut era més futbolista que no pas músic, i un cop va començar a ser conegut en el complicat món del rock, a les seves gires no hi faltaven mai una televisió on poder seguir partits de futbol, ni per descomptat, una pilota per practicar-lo. El periodista musical Julián Ruiz assegura, fins i tot, que el 30 de juny de 1980 va tenir el plaer de compartir un partit de futbol a Barcelona amb Bob Marley, el promotor musical Gay Mercader o el ja desaparegut representant de la discogràfica Island Carlos Juan Casado. Just després d’aquell viatge, Bob Marley i els Wailers van viatjar per tocar el 2 de juliol a Nantes. L’equip de la ciutat s’acabava de proclamar campió de la lliga francesa, i van organitzar un partit de 5 contra 5: segons sembla, els jugadors del Nantes Henry Michel, Bertrand–Demanes, Baronchelli, Rampillon i Amisse van quedar gratament sorpresos del nivell de la banda de Marley.

alan_cole_nautico_big.jpg “El futbol és llibertat -assegurava en Bob- m’encanta perquè has de ser habilidós per practicar-lo”. I ell ho feia jugant de volant, caient a bandes… “El seu ídol futbolístic era Pelé”. Això és el que assegurava un dels millor amics de Bob Marley, el futbolista Alan ‘Skill’ Cole (tot i que sembla que el seu altre jugador preferit era l’argentí Osvaldo Ardiles. Curiosament, Pelé i Ardiles van coincidir en la mítica pel.lícula de futbol i nazis ‘Evasió o Victòria‘ de John Huston). Cole va ser un dels millors futbolistes jamaicans de finals dels ’60 i principis dels ’70, jugant a equips locals com el Santos, el Real Mona o el Boy’s Town FC (del que Marley n’era seguidor), i també al Náutica brasiler (foto de l’esquerra) o als Atlanta Chiefs de la lliga dels Estats Units. ‘Skill’ també era seguidor de la filosofia rastafari, i això li va comportar diversos problemes durant la seva carrera. I és que això de compatibilitzar el consum de cannabis amb la pràctica del futbol professional no acabava d’estar ben vist per les autoritats futbolístiques. L’any passat, però, el mateix president de la FIFA Joseph Blatter el va distingir amb una placa commemorativa pel seu paper en el desenvolupament del futbol a Jamaica. No cal dir que el sobrenom ‘Skill’ (que en anglès vol dir ‘habilitat’) no era gens casual: va ser un migcampista amb visió de joc i vocació ofensiva, i potser per la coincidència temporal, a Jamaica el consideraven el Pelé del seu país. Com a bon amic de Bob Marley, també va aconseguir que el cantant pogués complir un dels seus majors somnis: jugar un partit al National Stadium de Kingston, on anys després van erigir una estàtua del cantant. La seva relació era tan estreta que molts assseguren fins i tot que la cançó ‘War’ (en què Marley va convertir en peça musical un discurs de l’emperador d’Etiòpia i considerat Mesies del moviment rastafari Haile Selassie) era idea de Cole. I, de fet, n’apareix als títols de crèdit, igual que en la cançó ‘Natty Dread’.

bob marley & Alan Cole.jpg

Probablement, l’altre gran episodi vinculat al futbol que va quedar marcat al cor de Bob Marley va passar en un viatge a Rio de Janeiro. Durant la seva estada, Marley juga un partit de futbol al costat dels músics Toquinho, Chico Buarque, Jacob Miller o el guitarra de The Wailers Junior Marvin. I el convidat estrella d’aquell partit és, ni més ni menys, que Paulo César ‘Cajú’, campió del món a Mèxic’70 amb el mític Brasil dels Pelé, Jairzinho, Tostao, Gerson, Carlos Alberto o Rivelino, i que dirigia Mario Zagallo. L’equip de Marley guanya aquell partit 3-0, amb un gol de la llegenda del reggae. Però el major record que s’endú en Bob del partit és la samarreta que li regala Paulo César: la mítica elàstica del Santos brasiler amb el nº 10… de Pelé.

futbol_santos_1.jpg

Malauradament, però, el futbol també va tenir la culpa de la prematura mort de Bob Marley. Tot va començar l’abril de 1977, durant un partit de futbol. La versió més estesa és que va succeir al Battersea Park de Londres, quan Marley va rebre una trepitjada del periodista del ‘NME’ i fundador del fanzine punk ‘Sniffin’ Glue’ Danny Baker. Alguna altra versió, però, assegura que en realitat el partit es va jugar a París, i que l’autor de la trepitjada va ser un músic francès. Fos on fos, i el trepitgés qui el trepitgés, la qüestió és que li va provocar una ferida al dit gros que se li va infectar. Això va derivar en un melanoma maligne, però malgrat els consells dels metges, Marley es va negar a què li amputessin el dit perquè la seva religió li ho prohibia. 3 anys després, cau a plom mentre surt a córrer per Nova York, i li detecten que el càncer s’ha estès a cervell, pulmons, estòmac i fetge. Tot i que durant 8 mesos el tracta un ex-metge de les SS expert en aquest tipus de patologies (Josef Issels), no s’hi pot fer res. Marley intenta complir el seu desig de morir a Jamaica, però quan vola des d’Alemanya ha de ser ingressat d’urgència a un hospital de Miami, on mor l’11 de maig de 1981, als 36 anys.

[youtube MJHgMD1S0bg nolink]

10 dies després, Bob Marley va rebre un multitudinari homenatge, en una cerimònia que va congregar milers de persones a la capital de Jamaica, Kingston. Per desig de la seva mare, va ser enterrat on va néixer, a Nine Miles. I juntament amb el seu cos, acompanyant-lo eternament, també hi van enterrar la seva guitarra Les Paul daurada, una Bíblia, un anell sagrat que li va regalar el fill de Selassie, un brot de cannabis… i una pilota de futbol.

[youtube X13ZfVp2rFs nolink]

 

Un derbi musical

dissabte, 7/05/2011

futbol_barça_espanyol.jpgEncara amb el meu cap recuperant-se de la sobredosi de Clàssics (mai més, si us plau!), estava jo pensant en trobar-li un rerefons musical al derbi d’aquest cap de setmana entre els dos equips de futbol més grans de Barcelona després del CE Europa (bé, això pels que compteu la Vil.la de Gràcia com a part de Barcelona, i no com a república independent i lliure). Com que servidora de vostés porta 16 anys treballant en ràdios públiques, la solució a la meva recerca l’he trobat gràcies a la raó de ser indispensable per la que un mitjà de comunicació públic MAI hauria de ser tancat: la voluntat de servei públic, que un té molt i molt present cada vegada que es disfressa de periodista. I com que darrerament molts de vosaltres m’heu preguntat per la música de diversos spots promocionals de Barça i Espanyol, he decidit que el derbi musical a Can Chygrynskiy el jugarem descobrint algunes de les bandes sonores de les darreres campanyes de club que han fet culés i pericos…

guitarra FCB.jpg

-A Can Barça, la gran majoria dels spots que fa el club per promocionar les seves campanyes estan fets gràcies als professionals de Barça TV (gràcies a en Toni Ruiz, la Tatiana Iriarte, en Willy Peters i en Guillem López per l’assessorament!). Una de les darreres campanyes que està impulsant el club és la que vol conscienciar als socis per que no fumin en tot el recinte del Camp Nou. Potser haureu vist ja l’spot que promociona aquesta campanya:

[youtube GAWyvr1Ln4c nolink]

Una campanya molt lloable, i que el dia que es va presentar al Camp Nou em va arrencar un somriure, quan a la sala de premsa Ricard Maxenchs vaig començar a sentir les notes de la cançó ‘Neighbourhood 1 (Tunnels)‘, dels imprescindibles ARCADE FIRE (possiblement la millor banda rock de la darrera dècada? Encara se’m posa la pell de gallina recordant el troç de concert que van fer el passat novembre al Palau St. Jordi). Curiosament, el mateix somriure que em va arrencar el dia de la inauguració del nou estadi de Cornellà-Prat, quan la mateixa cançó posava banda sonora a l’emotiu video que va cloure aquella cerimònia:

[youtube m6gvxzdeNyo nolink]

-Una altra de les últimes campanyes del FC Barcelona va ser per solidaritzar-se amb el Dia Mundial Contra la Malària, el passat 25 d’abril:

[youtube -XPMdSGg_Z8 nolink]

En aquest cas, la cançó escollida és ‘Help Me I’m In Hell‘, de la banda de rock industrial americana NINE INCH NAILS. Una elecció gens casual, ni pel títol de la cançó, ni possiblement tampoc per l’estètica fosca i insectívora del video original de la banda de Trent Reznor (no cal que el mireu si teniu l’estòmac delicat…)

-Seguint amb l’esperit solidari del club blaugrana, recordareu el jardí en el que es va ficar el president Sandro Rosell quan va pronosticar un 5-0 a la recent final de la Copa del rei contra el Madrid. Tot plegat, però, s’emmarcava dins d’una altra campanya benèfica, ‘Enviem La Fam A La Porra':

[youtube SBpzVDOjwbo nolink]

En aquest cas, aquesta cançó tan enganxosa que podríem ballar qualsevol dissabte a la nit al Sidecar és ‘Let’s Not Speak‘, dels americans CITY LIGHT (un dels seus membres, Denver Dally, és antic col.laborador de Conor Oberst). Es tracta d’una de les cançons del seu únic disc, ‘Burned Out Bright‘, en què barregen indie i electrònica de manera força efectiva.

-I per acabar amb el repàs culé, fem un cop d’ull a la també recent campanya per promocionar el partit de la USAP a l’Estadi Ol.límpic Lluís Companys, en la Festa del Rugbi Català:

[youtube -L6u1lcrCGw nolink]

Aquesta cançó rockera a mig camí de Gary Glitter, Nick Cave o els grandiosos Jon Spencer Blues Explosion (feu-me el favor i no us perdeu la seva actuació al Primavera Sound, Chygrynskiys!! Encara que sigui el mateix dia de la final de Wembley…), és ‘I’m A Man‘ (ja veieu que el títol tampoc és gens casual, tractant-se d’un esport tan viril com el rugbi…). Un tema que potser us sona perquè sortia a la banda sonora de la pel.lícula de Guy Ritchie ‘Rock’n’rolla’ (la pel.lícula encara no l’he vist, però la banda sonora és espectacular, amb cançons dels Sonics, The Clash, Lou Reed, The Hives, Wanda Jackson…). I el grup que toca ‘I’m A Man’ són els francesos BLACK STROBE.

lengua.jpg

-Si ens fixem en l’Espanyol, veurem que també tenen molt bon gust musical, i això és culpa en bona part dels germans Francesc i Jordi Vía (membres d’Espanyol TV i de la imprescindible plataforma en clau perica Pericosonline, i grans fans de la música). Començant, per exemple, per la darrera campanya que van fer per promocionar el partit del passat dilluns contra l’Athletic:

[youtube l8Rbk3mI6uU nolink]

I si això de jugar en dilluns és una murga, doncs, quina millor cançó que el clàssic ‘I Don’t Like Mondays‘? I no només la versió original dels BOOMTOWN RATS, sino també una versió punk dels californians MAD PARADE.

-Una altra campanya perica ben recent és ‘Ho Has De Viure’, en què els jugadors blanc-i-blaus reclamaven la presència d’aficionats per a les 4 darreres finals a Cornellà-Prat en la lluita per entrar a Europa:

[youtube IEMdNkHPhps nolink]

Molta gent em va preguntar de qui eren aquestes guitarres tan poderoses que sonaven a l’anunci, i em van venir al cap imatges d’un concert molt passat de voltes a la sala Razzmatazz 2 dels psicodèlics MONSTER MAGNET. Bé, admeto que també vaig enrecordar-me del video de la cançó en concret, ‘Powertrip‘, i ara mateix no us sabria dir ben bé per què…

-Però probablement un dels grups més utilitzats en els spots promocionals de l’Espanyol són els britànics MUSE (com Arcade Fire, la seva música èpica és ideal per fer videos per esperonar un equip). Per exemple, en la campanya del passat estiu ‘Junts Som Invencibles':

[youtube _x0CqolpnLY nolink]

I és clar, si el missatge que vols transmetre és que amb equip i afició plegats, ningú no et pot guanyar, res millor que triar la cançó ‘Invincible‘ (curiosament, aquesta mateixa cançó l’havia fet servir jo mateix en un reportatge quan cobria la informació de l’Espanyol a COMRàdio)

-I Muse també van ser protagonistes de l’spot promocional del primer derbi de la història a Cornellà-Prat, la temporada 2009-2010:

[youtube lNi8S7PG8wc nolink]

En aquell cas, la cançó triada era ‘Knights Of Cydonia‘, una altra composició plena de l’èpica i pompositat tan característiques de la banda de Matt Bellamy, i que com podeu veure té un espectacular videoclip d’estètica western futurista.

 

Ja veieu que com el derbi de futbol al Camp Nou sigui tan igualat com el derbi musical a Can Chygrynskiy, de ben segur que ens ho passarem molt bé tots plegats en el partit d’aquest pròxim diumenge, Dimitros i Dimitras!! A gaudir-ho al màxim i dilluns a burxar el rival a l’oficina; però recordeu que, al cap i a la fi, només és futbol…

—————————————————————————————————————————————————————————-

PD:

-Informació de servei 2. El tradicional derbi de premsa l’ha guanyat l’Espanyol per 4-6, en partit jugat divendres tarda als annexes al Miniestadi.

-Informació de servei 3. Ara per ara, la organització del Primavera Sound no em sap dir si podran posar la final de Wembley en les pantalles gegants d’algun dels escenaris del festival. Recordeu que el maleït Platiní va tenir la brillant idea de posar la final coincidint amb el dia gran del festival (dissabte 28 de maig), en què toquen, entre d’altres, Jon Spencer Blues Explosion, Fleet Foxes, Mogwai (recordeu el que us vaig explicar de la relació entre Mogwai i el Celtic de Glasgow?), Animal Collective, o la musa entre muses d’aquest que tant us estima, PJ HARVEY… (aaaaaiiiiii!!!)

 

I el rock radiKal va derrotar el Barça

dilluns, 2/05/2011

reala.jpg

En cap de setmana de doble enfrontament català-basc a la lliga de 1ª divisió, avui ens endinsem en una història que té a veure amb els dos grans equips bascos de la història, i amb un moviment musical molt arrelat a les terres d’Euskadi: el rock radical. Una excel.lent via d’expressió de sentiments i frustracions polítiques i socials, que té una gran tradició a la sempre reivindicativa societat basca. Molts es van quedar sorpresos dissabte passat per que aquesta modesta Reial Societat que lluita per la permanència a 1ª divisió guanyés al totpoderós Barça de Guardiola; però segurament això és perquè no saben el que ara us explicaré, amics orellaires. Una història que vaig saber gràcies a un dels majors còmplices que tinc a COMRàdio en qüestions de faltar a la gent i mossegar la mediocre realitat que ens envolta: l’amic Guillem Barquín (us recomano que el seguiu a twitter: @barq_in). A les prèvies de les retransmissions dels partits del Barça a la COM, ell sempre busca una cançó que tingui relació amb el rival de l’equip blaugrana. I en la prèvia del Reial Societat-Barça, el grup escollit va ser la banda basca de punk oi! Des-Kontrol; i no pas per casualitat…

deskontrol.jpgcd des-kontrol bo.jpg Aquesta banda d’Arrasate (Mondragón) va rebre una brutal pallissa en un concert a Barakaldo per part de grups de red skins d’extrema esquerra, que els acusaven de mostrar ambigüitat respecte a moviments i idees feixistes. Ells, però, van negar simpaties cap a les idees d’ultradreta, i com a reivindicació, van gravar un disc de 6 cançons: ‘Hipokresia eta faxismoaren aurka‘ (‘Contra el feixisme i la hipocresia’), en què cançons pròpies conviuen amb versions de MCD, The Specials o Hertzainak. En aquest disc, col.laboraven artistes de l’escena del rock radical basc com Fermin Muguruza (Negu Gorriak, Kortatu…), ‘El Drogas’ (Barricada), i músics de bandes com Etsaiak, RIP, Kuraia, o Cicatriz. Però la llista d’artistes convidats no es limitava només a músics d’altres bandes, sino que s’endinsava també en el món del futbol: així, també hi van participar l’exfutbolista de la Reial Societat Aitor López Rekarte (germà de l’exjugador del Barça), els membres de l’actual primer equip de la Reala Mikel González, Jon Ansotegi i Eñaut Zubikarai, i els de l’Athletic Iñigo Vélez i Mikel Balenciaga, tal i com es pot apreciar en el següent video promocional:

[youtube wrta8DfVqqg nolink]

Mikel Gzlz.JPG En el cas dels 3 jugadors de la Reala, no era la primera vegada que demostraven inclinacions polítiques i sensibilitat cap al problema basc. I és que van ser 3 dels 8 futbolistes del club guipuscoà que van participar en una manifestació que reclamava el retorn a Euskadi de presos d’ETA (De fet, el pare de Zubikarai es troba empresonat des de 1989). Un fet que va provocar molta pol.lèmica entre determinats sectors de les societats basca i espanyola. Però tornant al que de debò ens interessa, Mikel González, s’ha declarat en diverses ocasions gran fan de la música, citant a grups punk com The Clash o Rancid entre els seus preferits, i les biografies de Johnny Cash o dels mateixos Clash entre els llibres que recomenaria als seus amics. No es pot negar que té bon gust, el punyetero…

[youtube DhKHAopx7D0 nolink]

llorente beti mugan.jpg A més, Mikel González va demostrar bones maneres a l’hora de cantar ‘Mondra‘ (la versió que fan els també bascos RIP del mític ‘You’ll Never Walk Alone’) en la festa de celebració per l’ascens a 1ª. I també reivindica a un jove grup d’amics d’Arrasate anomenat Never Surrender. Un altre jugador de la Reala que també és seguidor del rock radical és el davanter Joseba Llorente. Quan jugava al Vilarreal, Llorente va celebrar un gol davant el Barça ensenyant una samarreta d’un altre grup del rock radical basc: Beti Mugan. Un gest que va despertar la curiositat de molts: “els companys i l’entrenador em pregunten per la samarreta. Els explico què és, però el que no poden entendre és que per a mi és molt més que un grup de música; és un sentiment molt fort que em manté lligat a la meva joventut, a la meva gent i a Hondarribia

[youtube zoLVKM1xlGM nolink]

No m’estranyaria pas, doncs, que abans de jugar ahir a Anoeta, al vestidor local d’Anoeta sonessin cançons punk; això explicaria a la perfecció el coratge i la garra amb què la Reala es va endur una merescudíssima victòria davant del millor equip del món. El poder del rock, amics…

El dia que Sid Vicious va posseïr Guardiola

dimecres, 27/04/2011

mou vs pep.jpg

Amics orellaires: aquesta nit he decidit permetre’m una llicència. Perdoneu-me els que no sigueu culés, i els que esteu farts de tant de clàssic. Sí, ja sé que això se suposa que és un blog de futbol i música, i que el leit motiv d’aquest espai és buscar les vinculacions entre aquests dos móns que tant ens apassionen. Doncs ja em buscaré una excusa barata en el decurs del text per que coli. Però és que la roda de premsa que ha fet avui Pep Guardiola al Santiago Bernabeu en la prèvia de la semifinal de Champions, i com a resposta a la provocadora i demagògica compareixença del mestre Mourinho, m’ha deixat astorat. I ara mateix sento la mateixa barreja d’excitació i shock que la primera vegada que em vaig posar el ‘Now I Got Worry’ de The Jon Spencer Blues Explosion o el ‘Washing Machine’ de Sonic Youth; que el primer cop que vaig veure els Mooney Suzuki una nit d’aniversari al Màgic; que la primera vegada que em vaig deixar atropellar les orelles per les guitarres dels Sex Pistols…

[youtube LOy8zvmIgvo nolink]

És curiós: just avui els recordava als companys de COMRàdio aquella nit al Palau Blaugrana en què a Epi li va passar una cosa similar. Era el cinquè i definitiu partit del play-off final de lliga: el Barça dels Solozábal, Jiménez, Norris i companyia contra el Madrid de Petrovic. Epi, enorme jugador de bàsquet i esportista exemplar, contra Petrovic, enorme jugador de bàsquet i provocador nat. Però en aquell partit Epi va embogir, va gesticular com mai, i va celebrar cada cistella com si fos la última de la seva carrera, sempre buscant l’atenta mirada d’un Petrovic desconcertat. Després del partit, i amb el Barça ja campió de lliga, Epi va admetre als periodistes que havia volgut que Petrovic tastés la seva pròpia medecina i sentís en la seva pròpia carn el que ell provocava en els seus rivals….

[youtube 2QsT_bpd2Pk nolink]

…i no sé si això és el que li ha passat avui a Guardiola, però a mi m’ha fet recordar novament aquell episodi. I com que a mi el que m’agrada a la vida són els fets extraordinaris i allò que se surt de la norma, el meu caparró ha començat a donar-hi voltes excitat com un mandril, al voltant de diverses reflexions. Primer de tot, se me’n fot si la reacció de Guardiola és bona o dolenta, o si afectarà positiva o negativament als seus jugadors en el partit de demà. El que realment m’importa és que és natural, enfront al pervers cinisme estudiat i la meditadíssima provocació de Mourinho (compareu les cares de tots dos a sengles rodes de premsa i sabreu del que us parlo). I, com a tal, humanitza al personatge de Guardiola. Parlem clar i català: en Pep és un paio admirable pels valors que pregona i per la increïble utopia futbolística que està duent a terme als últims anys a Can Barça; però no em negareu que, a vegades, aquesta aura de perfecció celestial que envolta tots els seus moviments i paraules acaba embafant. A mi em passa ara, i em passava encara més en la seva època de jugador. Però el gest d’avui m’ha encantat perquè s’ha desmarcat de la caricatura que volen fer d’ell alguns personatges cavernaris (o potser hauria d’actualitzar el llenguatge, i dir ‘de la Central Lechera’): aquest vespre, en Pep no ha estat el noi que pixa colònia, sino el nen que es torna amb contundència, cansat de rebre tants calbots per part de l’entremeliat de la classe que porta tot el curs robant-li l’entrepà al pati.

[youtube PxwwRRYSiII nolink]

Reflexió que em porta a una altra que té a veure amb la manca d’una figura protectora en el sí del F.C. Barcelona actual, per que no hagi de ser l’entrenador qui s’hagi de llençar al fangar que li ha preparat el tècnic rival. A la gespa, el Barça actual ha demostrat ser molt i molt superior al Madrid en els 3 partits que han jugat fins ara aquesta temporada; però al fang, els blancs tenen totes les de guanyar. Mai m’hauria cregut que un dia diria això, i no sóc gens sospitós al respecte del personatge que ara anomenaré, però avui he trobat a faltar l’eixelebrat d’en Joan Laporta. De fet, no pas avui, sino ja fa molt de temps. Està molt bé això de fer cartes obertes als socis després de la derrota a la final de copa o un cop tothom ha posat a caldo al teu entrenador pel surrealista episodi del viatge a Pamplona. Però a vegades el president d’una entitat així ha de sortir al pas i donar un cop a la taula per defensar els interessos dels seus. Especialment en un any en què s’estan traspassant tots els límits de l’ètica, des del club rival, i des del poderossíssim aparell mediàtic al servei de l’Èsser Superior. Però em temo que en Sandro Rosell no té pas aquest perfil, i que el seu amic Florentino li està aixecant força la camisa. També us diré que no em vull ni imaginar a quins nivells de crispació s’hauria arribat enguany si en aquesta marató de clàssics haguessin coincidit dos piròmans dialèctics com Mourinho i Laporta…

[youtube w211KOQ5BMI nolink]

I això em porta a una altra reflexió. Ara que acabem de passar la Setmana Santa, és moment per a les autofustigacions periodístiques. Fem pena, senyors. Així de clar. Engolits per l’espiral de crispació dialèctica que ajuda a vendre tants diaris, a llegir tants llocs web, i a omplir tantes hores de ràdio i TV, estem convertint aquesta professió en un circ. Ja no importa la reflexió pausada, argumentada i amb una certa profunditat, sino cridar més que l’altre, ser més demagog, i tenir més enginy per humiliar els teus interlocutors. Quant d’espai es dedica en diaris i programes de ràdio/TV a l’anàlisi del joc en sí (una meravella com el futbol, si us plau!), o a la seva història, o a elements didàctics i pedagògics? I quant d’espai s’omple amb falses pol.lèmiques, amb manipulacions pròpies de règims dictatorials, amb anècdotes inflades com souflés i elevades a la categoria de notícia, o amb presentadores, cantants i folclòriques vàries? Per no parlar de la tirania de la informació referida als dos gegants del futbol, en comparació amb la de la resta d’equips i esports. A excepció d’uns pocs reductes que intenten preservar els valors del PERIODISME igual que el Barça de Guardiola intenta rendir tribut a l’essència del futbol, la gran majoria s’han passat al camp de la PROPAGANDA (ai, si Goebbels o Leni Riefenstahl aixequessin el cap!), buscant el mateix resultadisme poruc que el Madrid de Mourinho. I això està passant a 600 kms., però també aquí, amics, no fotem!

[youtube 3dknzzBkX7U nolink]

I com que no em vull allargar ni fer-me més pesat (que quan em llenço no hi ha qui m’aturi), només una reflexió final sobre la semifinal en sí entre Barça i Reial Madrid. I és que, més enllà de colors, fílies i fòbies, es tracta d’un enfrontament que ultraspassa el purament futbolístic, va més enllà de la maleïda política, i es converteix en una disputa vital: és la lluita entre la voluntat de fer bé les coses i la de fer el que calgui per assolir uns objectius; l’oposició entre els que consideren que l’important és el camí i els que creuen que el que compta és la meta; la dicotomia entre treball col.lectiu o suma d’egos; la tria entre el CÓM i el QUÈ. I és que poc es podien imaginar els filòsofs de l’antiga Grècia que, quan van elaborar les seves teories sobre el Bé i el Mal, estarien parlant de la semifinal de Champions 2011…

[youtube n2jT6BBoutc nolink]

*Amb el suport del llenguatge musical, al final ha colat com a peça pròpia de l’Orella de Chygrynskiy? Si em dieu que no, m’enduc l’Scattergories, colla de bandarres…