St. Pauli: Punk Rock F.C.

diumenge, 24/04/2011

stp-fck-10.jpg

Encara al ben mig de la voràgine d’esquizofrènia mediàtica per la marató de clàssics Barça-Madrid, res com una escapadeta als submóns terrenals per evitar acabar perdent la xaveta. I és que tant de partit entre gegants del futbol està molt bé, però un pot arribar a perdre el nord i acabar engolit per l’espiral de rivalitats, declaracions i crispacions que van més enllà del simple espectacle futbolísitic. I posats a escollir un equip que simbolitzi uns valors que traspassen els límits del futbol, i que a sobre té moltes vinculacions musicals, res millor que marxar a Hamburg. Concretament, al barri on els Beatles van començar a escriure la seva llegenda…

BeatleswithSheridanDVD.jpg

Va ser al 1960, quan John Lennon, Paul McCartney, George Harrison, Stuart Stutcliffe i Pete Best van deixar el seu Liverpool natal per marxar cap a una altra de les majors ciutats portuàries d’Europa: Hamburg. El motiu? Tocar a diversos clubs del Reeperbahn, el barri vermell d’aquesta ciutat alemanya. Una zona de bars i prostíbuls, i que en aquella dècada dels 60 va començar a rebre una gran quantitat d’immigració que, amb el pas del temps, va acabar teixint l’atmosfera interracial i multicultural d’aquest barri obrer. Els Beatles van començar a tocar al club Indra, i van anar passant també per altres locals com el Top Ten Club, el Kaiserkeller o l’Star Club, abans de tornar cap a Liverpool. Stuttcliffe i Best deixarien la banda, un tal Ringo Starr s’incorporaria per tocar la bateria, i la resta de la història la coneixeu sobradament. Curiosament, els famosos pentinats dels ‘Fab Four’ es van gestar també durant els dies dels Beatles a Hamburg, gràcies a la fotògrafa i companya d’Stuttcliffe Astrid Kirchherr. Si no l’heu vista, us recomano el visionat de la pel.lícula ‘Backbeat‘, que explica aquesta època de la banda. A més, la banda sonora és sensacional, amb un supergrup de luxe creat especialment per a la ocasió: The Backbeat Band, amb Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters), Thurston Moore (Sonic Youth), Greg Dulli (Afghan Whigs), Mike Mills (R.E.M.), Dave Pirner (Soul Asylum) i Don Fleming (Gumball).

st_pauli_3.jpg

En aquells principis dels 60, un modest equip de futbol fundat al 1910 jugava a la Oberliga Nord, juntament amb d’altres equips del nord d’Alemanya com el Hannover, l’Eintracht, el Werder Bremen o l’altre equip de la ciutat i futur gran rival, l’HSV Hamburg. El Saint Pauli, però, no es va començar a convertir en un equip de culte fins a la dècada dels 80, quan el club va canviar la ubicació i es va traslladar ben a prop del Reeperbahn. Allà on els Beatles van començar la seva carrera 20 anys abans, el St. Pauli es va encomenar de l’esperit obrer i d’esquerres que es respirava en aquells carrers, i es va convertir en el primer club alemany que es declarava obertament antifeixista, antiracista, antisexista i antihomòfob. Fins l’any passat, el president del club era Corny Littmann, membre del partit verd, actor, empresari teatral i gay declarat. Al Millerntor Stadion es van prohibir els símbols feixistes i nacionalistes, i van adoptar la bandera pirata com a icona del club. En qüestió d’una dècada, van passar de tenir uns 1.500 espectadors de mitjana a tenir-ne entre 15.000 i 20.000 (esdevenint l’equip amb més dones assistents als partits), i els seus seguidors van fer del club un estil de vida. L’any passat van celebrar l’ascens a la Bundesliga regalant 20.000 condons amb l’escut del club, i és que un dels seus patrocinadors és la marca d’articles eròtics Orion. Avui en dia, tenen més d’11 milions de seguidors a tot Alemanya, i 200 clubs de fans arreu del món. Entre ells, un d’oficial a Catalunya o també un altre a Mallorca. Estan agermanats amb el Celtic de Glasgow (per coincidència de valors) o amb el Platense argentí (per coincidència de colors: no és massa usual vestir de marró i blanc). I gran part del públic que assisteix al partit són gent de classe treballadora, prostitutes, homosexuals, artistes, okupes i punks. Així doncs, no ens ha d’estranyar que el rock també formi part indisoluble del tarannà vinculat al St. Pauli…

Us imagineu ser jugadors de futbol i que l’himne del vostre club sigui el ‘Hell’s Bells’ dels AC/DC? Doncs això és el que senten els futbolistes del St. Pauli cada vegada que entren al terreny de joc del Millerntor Stadion. Quina pujada d’adrenalina per afrontar els 90 minuts que tenen per endavant, oi? Una manera sensacional de motivar-los i que intentin marcar el màxim de gols possibles als rivals! He dit gols? Doncs si vestíssiu la samarreta del St. Pauli i marquéssiu un gol a casa, per la megafonia de l’estadi començaríeu a escoltar aixó…

Ni més ni menys que el mític ‘Song 2′ de Blur (quins records del festival de Benicàssim de 1997, en què pràcticament vam sortir nadant per aquella maleïda tempesta que gairebé mata als pobres Urusei Yatsura…). Les vinculacions musicals del St. Pauli no acaben aquí, on aneu a parar! L’any 2000, per exemple, la banda de punk rock americana Bad Religion va fer un concert caritatiu i va jugar un partit de futbol contra el filial de l’equip, convenientment retratat en les cròniques de la premsa local:

europesoccerbericht.jpg

eldritch3.jpg D’altres artistes i grups s’han declarat obertament fans del St. Pauli. Molts d’alemanys, com els hip-hopers Fettes Brot, els punk-rockers Die Ärzte, el seu bateria Bela B, o les bandes indies d’Hamburg Kettcar o Tomte; i d’altres internacionals, i que han vestit samarretes de l’equip Kiezkicker als seus concerts, com ara els mítics gòtics dels ’80 Sisters Of Mercy, el grup de metall industrial KMFDM, l’exquisida banda islandesa de post-rock Sigur Ros, o els noruecs d’estètica homosexual Turbonegro, que van adaptar a l’alemany la lletra de la seva cançó ‘I Got Erection’, en honor al St. Pauli:

O d’altres que també han dedicat cançons al St.Pauli són els italians Talco, una banda de punk, ska, folk i no sé quants estils més, que es declaren obertament antifeixistes i antiracistes:

Per cert, us recomano també que li feu un cop d’ull a l’excel.lent lloc web ‘Miles Photo‘, amb espectaculars fotografies preses a partits de l’equip més rocker del planeta: el F.C. St. Pauli, molt més que un club…

_O4T8190.jpg

*Per cert, se m’oblidava: el blog St. Pauli Taldea va compilar un recopilatori de 100 cançons sobre l’equip alemany. Si us el voleu descarregar, el trobareu clicant aquí.

M’estàs dient que Joe Strummer era del Shakhtar?

dilluns, 11/04/2011

Joe_Strummer.jpg

Amics orellaires: segurament aquesta podria ser la pregunta que un podria fer-se en veure la cançó que el cantant de The Clash va composar en la seva etapa amb The Mescaleros…

 

[youtube xCvGLSFIo6I nolink]

Però probablement estaríem equivocats. Per bé que hi ha constància que a Strummer li agradava el futbol (sense ser-ne un gran apassionat, tot sigui dit), sembla que el líder de The Clash coincidia amb els membres dels Sex Pistols Steve Jones i Paul Cook i li feien patxoca els colors blaus del Chelsea (recordeu el que us explicava en l’entrada sobre el Hollywood United F.C.?). Sota la nostra perspectiva això pot sobtar una mica, perquè des de l’arribada de Roman Abramovich al 2003 pensem en els ‘Blues’ com un equip multimilionari, i ben allunyat dels valors d’esquerres que sempre va pregonar Strummer. Però el cert és que el Chelsea no havia estat mai un dels grans d’Anglaterra (tenia copes o algun títol europeu al seu palmarès, però mai havia guanyat la lliga ni havia lluitat entre els grans del continent a la Copa d’Europa), i bona part de la seva afició era gent de les classes obreres de l’oest de Londres provinents de barris com Battersea o Hammersmith (recordeu la cançó dels Clash ‘White Man In Hammersmith Palais’?)

hammersmith.jpg

Però llavors, a què ve aquesta cançó de Joe Strummer & The Mescaleros dedicada a l’equip ucraïnès? Concretament, la cançó ‘Shaktar Donekst’ correspon al disc ‘Global A Go-Go’, segon dels tres àlbums que va publicar Joe Strummer amb The Mescaleros (tot i que el tercer, ‘Streetcore’, es va editar de manera pòstuma, després de la mort d’Strummer a finals de 2002). La lletra parla d’un immigrant macedoni que es cola a Anglaterra amagat a la part de darrere d’un camió, i que porta al coll la bufanda del Shaktar:

Possible chance, storm, possible chance, gale

Welcome to Britain in the third Millenium
This is the diary of a Macedonian, Macedonian

He went to Britain in the back of a lorry
“Don’t worry, don’t worry, don’t hurry.”
Said the man with the plan
He said, “If you really wanna go – you’ll get there in the end.”
If you really wanna go – alive or dead my friend
Well, you can levitate you know – long as the money’s good you’re in
Or if you really wanna go – you’ll get there in the end

He had the wooly scarf of Shaktar Donetsk
Nay, the banner of freedom wrung around his neck
Inherited from his father
One of the Ukraine exiles of Yugoslavia
He said, “You’ll get there in the end.”
If you really wanna go – alive or dead my friend
Well, you can levitate you know – long as the money’s good you’re in
Or if you really wanna go – you’ll get there in the end

Yo-oh, he got a little postcard
Yo-oh, everybody got a dream
Yo-oh, he always got it with him
Yo-oh, it’s of a nineteen twenty five
Red telephone box with Wembley in the background
Them twin tower vandal-aye

Will he find a two bar heater
Waiting for him in two rooms
Above the cut rate telephone anywhere place
He got off the train in Shadwell, disappeared without trace
He said, “You’ll get there in the end.”
If you really wanna go – alive or dead my friend
Well, you can levitate you know
long as the money’s good you’re in
Or if you really wanna go – you’ll get there in the end

Oiling the grinding city underside
Treating each flake of rust all over Humberside
You know a blocked generator could cut power to the city system
Well – you’ll get there in the end
Alive or dead my friend
You’ll get there in the end
Alive or dead my friend
If you really wanna go – you’ll get there in the end
If you really wanna go – alive or dead my friend
If you really wanna go – you’ll get there in the end
If you really wanna go – alive or dead my friend
If you really wanna go – you’ll get there in the end
If you really wanna go – alive or dead my friend
If you really wanna go – long as the money’s good you’re in
If you really wanna go – you’ll get there in the end

 

Així doncs, la presència del Shaktar Donetsk a la discografia de Joe Strummer és més anecdòtica que no pas provocada per una fília cap a l’equip de Dmitro Chygrynskiy. Amb tot, aquestes no serien les úniques vinculacions de Joe Strummer amb el futbol. Com explica el web sobre The Clash  http://www.theclashblog.com, Strummer va participar en la composició d’algunes de les cançons que tradicionalment es fan servir com a himnes de la selecció anglesa en grans tornejos internacionals com Eurocopes i Mundials. Per exemple, va coescriure el tema ‘England’s Irie’ juntament amb els Black Grape (la banda que va donar continuitat als Happy Mondays). Una cançó que acompanyava la selecció dels ‘Pross’ durant l’Eurocopa de 1996 en què van ser amfitrions:

[youtube VvuqgyKj5iM nolink]

fat les.jpg Strummer també va composar la cançó ‘Vindaloo’ per al Mundial de 1998, amb els seus companys de viatge al projecte Fat Les: el baixista de Blur Alex James, l’actor de ‘Trainspotting’ Keith Allen (pare de Lilly Allen, i seguidor del Fulham), i l’artista Damien Hirst. Amb aquest grup, per cert, van sortir a la portada de la popular revista musical anglesa NME… disfressats de Village People!! Si sou fans molt talibans de The Clash, potser millor que no escolteu aquesta cançó, digna d’una nit etílica a Lloret de Mar…

[youtube 0T1pXsJp_go nolink]

A la següent Eurocopa, l’any 2000, Fat Les van ser els encarregats novament de l’himne de la selecció anglesa. En aquest cas, amb una èpica versió de ‘Jerusalem’, l’himne patriòtic basat en un poema de William Blake:

[youtube YDoY-7aIcIw nolink]

Però bé, com que tampoc seria qüestió que us quedeu amb aquesta impressió d’un dels artistes més compromesos amb les causes socials i polítiques de la història del rock, millor que ens quedem amb el record de les seves imprescindibles cançons amb The Clash, no?

[youtube F9Eck6rox0s nolink]

Futbol, punk i democràcia. Quina millor manera de començar la setmana, oi?

IMG_5531.jpg

 

L’Ipod de Chygrynskiy

dimecres, 6/04/2011

dima.jpg

Amics orellaires, Dimitros, Dimitras: avui és un dia especial per als que fem aquest blog (la meva ombra i jo). I ho és per 3 motius, que van lligats entre sí, i tenen vincle directe amb aquest humil espai internàutic. El primer, perquè des d’avui abandonem la semiclandestinitat a la que ens havien abocat els intangibles d’internet. El segon, perquè es compleixen 17 anys de la mort del cantant de Nirvana, Kurt Cobain (la mare del tano! Cóm passa el temps!). I el tercer, perquè un dels seguidors de Cobain, alhora que inspirador d’aquest blog, Dimitro Chygrynskiy, ha tornat a Catalunya. Per tot plegat, tenia ganes d’escriure unes poques ratlles, a més de fer-vos un petit regal. I com que sóc una mica punyeter, això del regal ho deixarem per al final, i així patiu una miqueta, bandarres (“Ui, sí! Mira cóm pateixo!”, deu estar pensant el típic esguerra-festes que sempre està per sobre del bé i del mal…).

ARA Txigri.jpg

Tal i com ja vaig escriure en la primera entrada d’aquest blog (per als més maldestres en el tema d’internet, les paraules que veieu en un altre color enllacen directament amb la primera entrada d’aquest blog… ai, la màgia d’internet!), Chygrynskiy és un dels pocs futbolistes que he conegut durant la meva trajectòria periodística a qui li agrada la música. A qui li agrada de debò, vull dir: amb passió, i amb un criteri propi que va més enllà de radiofòrmules controlades per la indústria i pseudoartistes sorgits en programes de teleescombraries. És a dir, més enllà dels gustos habituals de la gran majoria de futbolistes. Com vau poder llegir en l’edició de paper del diari ARA d’ahir dilluns 4 d’abril, en una entrevista amb en Toni Padilla, en Chygry es va enamorar de Barcelona, i era freqüent veure’l passejar pel Born, pel museu Picasso o comprant discos a la Fnac (segons explicava avui a twitter el periodista de Catalunya Ràdio i blogaire a l’ARA Jordi Borda, aquest migdia hi ha tornat! Ho veieu cóm és un dels nostres, en Dimitro?). Per tot plegat, i per celebrar el seu retorn al Camp Nou, us he preparat una llista de cançons a Spotify amb alguns dels artistes preferits de Chygrynskiy, segons em va revelar l’any passat en una entrevista que li vaig fer per a la revista RockZone, i on també explicava la seva intenció d’anar al festival Primavera Sound. Sí, la llista comença amb Nirvana, però va molt més enllà. Amics orellaires, Dimitros, Dimitras: passeu i gaudiu. Tot plegat, gentilesa del bo d’en Dima (pobres de vosaltres que demà no l’aplaudiu al Camp Nou!); això és el que podríeu escoltar si us posséssiu l’Ipod d’en Chygry, i aquí ho teniu a només a un click de distància. Justament aquí…

barcelona shakhtar 2 lionel messi chygrynskiy.jpg

 

————————————————————————————————————————————————————-

Com diria Toni Padilla al seu IMPRESCINDIBLE blog ‘Futbol Prosaic’, estem en el temps afegit. I només per recomenar-vos una lectura del blog d’aquest arlequinat (que com us podeu imaginar, està més feliç que un gínjol amb el liderat del seu Sabadell a la 2ª B): ‘El Xakhtar, un dictador i un miner: històries soviètiques’, on podreu descobrir les curiositats històriques del rival del Barça als quarts de final de la Lliga de Campions. Simplement genial!

 

 

L’entrevista de tornada: Santi Balmes interroga Moisés Hurtado!

diumenge, 27/03/2011

2731963899_1c338486e3.jpg

Iraklis - Olympiakos, 28-8-2010.jpg

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En l’anterior entrada de ‘L’orella de Chygrynskiy’ (ui, això ha semblat l’inici del capítol 1.874 d’una telesèrie veneçolana…), el migcampista català de l’Olympiakós Moisés Hurtado va demostrar el seu talent i les classes de periodisme a la UAB, fent-li una entrevista collonuda al cantant d’un dels seus grups preferits, Love Of Lesbian. I com que m’agrada ser just i ja estic fins als coll… d’això… …estic avorrit d’entrevistes a futbolistes plenes de tòpics i paraules buides (això del periodisme esportiu no dóna per molt més, amics; i a sobre, està en una perillosa espiral de decadència extrema i hooliganisme…), vaig optar per una altra opció, amb la lucidesa i brillantor extraterrestre que em caracteritzen: demanar-li al mateix Santi Balmes que deixés per un moment la guitarra i els singles lesbianos d’èxit, per convertir-se en un altre redactor de luxe d’aquest humil espai pseudoclandestí d’internet. I demanar-li això a una ment entremeliada i una mica ‘p’allà’ com la del Santi sempre és un risc que val la pena córrer. Amics de ‘L’orella de Chygrynskiy’, amb tots vosaltres, l’entrevista que molts ‘plumilles’ esportius sempre haurien volgut escriure i mai es van atrevir a fer…

moi_ol02.jpg

SANTI: Has experimentat alguna vegada jugar a futbol mentre escoltes amb miniauriculars la música que més t’agrada o et motiva? Tinc entès que Johnny Depp prepara així les seves escenes…

MOISÉS: Jugar al futbol no! Si no et deixen portar ni anells… l’única cosa que he fet és posar-me música per córrer o abans dels partits com a motivació.

A la dutxa… us mireu i tal? Jo no puc pensar en alguna cosa més anti-luxúria que 20 paios nus i amb xancles a ratlles blanques fent olor a mil dimonis… això ha de ser el més dur, no? També portes auriculars?

El més dur depenent de la comparació!! És clar que ens mirem, ens tenim un davant de l’altre! Però mai he vist a ningú mirar-me més del compte, tot i que se suposa que hi ha d’haver de tot

733708.jpg

Ciències de la Comunicació i futbolista professional… cóm t’ho vas fer per estudiar i estar competint a la Lliga de les Estrelles? Jornades de 16 hores, a cavall entre Badia del Vallès i Barcelona, autobusos, entrenaments, arribar a les onze de la nit i posar-te a estudiar. A veure, ets hiperactiu? Un cervell? Et serveix la intel.ligència per al futbol, o ets més aviat d’instint?

Bé, tot això és veritat. Quan jo era petit, sortia de l’escola a les 5 de la tarda. Creuava mig Barcelona amb bus i metro, i arribava a casa a les 11 de la nit. Era dur, però el cert és que tenia la facilitat per que se’m quedessin les coses al cap només anant a classe. A la universitat ja és més complicat. El cert és que sóc més reflexiu que visceral. Al futbol, igual. No em deixo portar per grans passions. Sóc més mental, per sort o per desgràcia.


No creus que s’estan passant amb els decimals en el tema del dopatge? Cap músic podria sortir a tocar, si ens posem així de perepunyetes… perquè, carai, si em prenc un 0.00001 de ‘nandrospoilers’, dic jo que continuaré sense guanyar-li a Contador. I estava pensant en el tema del ciclisme… no serà que el tema de la depilació, si és a la cera, dóna positiu?

El tema del dopatge és complicat, on cada dia tinc més dubtes. Al final no se sap de què estem envoltats. En esports exclussivament físics és evident que els ajuts milloren el rendiment. I també sembla evident que la medicina privada està per davant dels metges antidopatge. En esports com el futbol, dopar-te no t’asseguraria l’èxit, però imagino que pot millorar el rendiment. En aquest sentit, la veritat és que mai m’han donat cap nandrospolier. Al vostre món, crec que els nandrospoilers són vitals!! No m’imagino posar-te davant de tanta gent, esperant a ser animats i ovacionats, i motivar-te amb un cafè doble…


foto_448925_CAS.jpg Tens el teu lloc web una mica abandonat. Valverde et controla, o què?

Bé, el web me’l porten uns amics de Barcelona. Sembla que està una mica desactualitzat. Jo no sóc massa digital. A vegades té més coses negatives que positives. Però està clar que el míster no es posa en aquestes coses.


Lotina té cara de bona persona… Pellegrini també… quins entrenadors et motiven més? Els que et valoren mitjançant l’elogi, o els que et critiquen buscant que et rebel.lis, rollo West Point?

Aquesta pregunta està currada, eh? El que més valoro, per la meva manera de ser, és que siguin honrats. La normalitat abunda poc entre els entrenadors. El cert és que nosaltrs, els futbolistes, també som molt rarets. Com que jo considero això una feina, així m’ho prenc. Sempre s’ha de donar un cop de mà, sigui des del terreny de joc, la banqueta o la grada. Moltes vegades són més importants els que no juguen que els que juguen. Ho sé, és difícil d’entendre, però és així. Vaig tenir entrenadors que quan t’elogiaven era perquè no anaves a jugar el següent partit. D’altres que, si no jugaves, ni et miraven a la cara. Però, en definitiva, he tingut bona relació amb ells. Sempre he intentat ser honrat, i ja està. Sóc dels que pensen que, tot i que poden equivocar-se com tothom, mai llençaran merda contra la seva pròpia teulada.

Ets partidari del sexe a les concentracions, o del sexe concentrat?

Bé, a les concentracions no podem. És una pena, jeje. Abans era dels que no tenia sexe mai el dia abans d’un partit. Després em vaig adonar que tot està al cap. Ara bé, no et dediquis a fer el Kamasutra abans del partit, dempeus i de puntetes, o t’asseguro que després els bessons no t’arriben al minut 30 de partit.


Suposo que un esportista com tu, amant de la música, deu estar content, ara que ja no es pot fumar als concerts… notaves el fum? Ho dic de debò, t’afectava?

No m’afectava gairebé res. L’únic problema era la pudor que deixava a la roba quan arribaves a casa. La veritat és el que el fum a un bar o un concert sempre dóna aquest rollet necessari… mai he fumat, però mai ha estat un inconvenient. És més, crec que creava una atmosfera agradable.


grecia.jpg Has tingut temps d’experimentar la vida grega més enllà dels típics monuments (ja saps, la torre Eiffelópulos, jaja!)? Ens assemblem als grecs? Queden filòsofs, o què dimonis va passar fa dos mil anys i escaig per que a tots els donés per pensar en la vida? Ara, en canvi, no creus que els grecs simplement la viuen, com Coldplay?

Els grecs són gent molt passional. Extremadament passional, sobretot en l’esport. Però a la vida diària són mes relaxats. Extremadament relaxats. Així que viuen més aviat com Coldplay. Es nota molt la diferència respecte al ritme de vida a Barcelona. Hauríem d’aprendre alguna cosa de la seva filosofia de vida.


Hi ha bona oferta de concerts, més enllà dels sirtakis?

Crec que no. Ja li vaig comentar a l’Ignasi que hi ha un macrofestival al mes de juliol que té molt bona pinta. A l’edició passada va venir Placebo. I aquest any, Iron Maiden. Més enllà d’això, hem estat buscant, però hi ha poqueta cosa. Es porten més els sirtakis. Ara bé, a les cafeteries més modernes acostumen a posar la música extremadament alta. Si us plau, que ens deixin parlar.

El futbol grec és dur, ple de migcampistes rudes i fornits…? Hi ha molts, diguem-ne, Gatussos?

Sí que és dur. El meu perfil tampoc és el típic habilidós… més aviat sóc rude i fornit, com ens anomenes. Aquest any, quan vaig arribar a Grècia, van treure en un diari una foto meva amb cara de Robocop. La veritat és que mai he anat a fer mal a ningú, però cal entrar amb força. Crec que la foto va ser una mica gafe, perquè he tingut moltes lesions aquest any. Així que, de Robocop, ben poca cosa.

th_58643_gavroslarge24_08_2010_122_1018lo.jpg

Una vegada vaig veure a Urzaiz en un concert dels Red Hot Chili Peppers i vaig pensar: “mira tu què bé”. Ara tu. Quines bandes o solistes escoltes darrerament? Pots compartir aquestes fílies amb algun jugador de l’Olympiakós o els teus ex ‘compis’ de l’Espanyol? Per exemple, què escoltava Tamudo? M’ho puc imaginar, però necessito confirmar-ho…

És difícil trobar jugadors amb els que compartir els meus gustos musicals. Amb alguns pots compartir-ne alguns. Amb qui els he compartit de ple és amb la meva parella. La veritat és que es fa estrany que la gent conegui a Interpol, The Shins o d’altres grups. Vosaltres ja esteu en una escena on sou força coneguts. Us ho heu ‘currat’ durant molts anys. I què escoltava en Raúl? Doncs la veritat és que no ho sé.

Suposo que tots dos tenim representant. Creus que aquesta tasca la pot desenvolupar un familiar d’un jugador? No veig a la meva mare fent-me de ‘mànacher’, però hi ha pares que decideixen les carreres d’autèntics cracks

Sí que en tinc. Un grup amb el que em porto genial, i més que representants, són amics. A la meva família no hi havia ningú que ho pogués fer. Però crec que l’única cosa que cal és algú que entengui de lleis. Un advocat. Almenys en el meu món. Això de negociar, ho pot fer qualsevol. Inclús un mateix.


portada moi olympiakos.jpg Cóm t’entens amb els jugadors grecs? ‘Inglish pitinglish’? És que, a la sortida d’un córner, el porter diguem-ne que organitza, i si et parla en anglès amb accent grec, això és un sidral, no?

Doncs així és. El millor són les xerrades del mister acabat d’arribar. Ell comença a parlar, i de sobte, quatre murmuris diferents traduïnt per als francesos, per als anglesos, per als grecs… un desgavell. Al final, al camp hi ha coses que són universals. L’anglès és quelcom molt introduït i que es xerra molt a Grècia.

Creus que un entrenador té prou visibilitat des de la banqueta per protestar un fora de joc o un penal, sobretot en banquetes amb sostre d’uralita? I respecte als àrbitres? Creus que les càmeres haurien d’entrar a fomar part activa de les decisions arbitrals, encara que això aturés el joc? Si m’apures, seria emocionant. Posarien publicitat abans de sabes si és penal o no.

A Amèrica és evident que treurien suc d’aquests moments. Aquí sembla que no vulguin alterar massa el joc. Potser s’hi han oposat els diaris i els clubs grans, perquè no tindrien merda per llençar-se els uns als altres. És vergonyós que Barça i Madrid, amb els seus respectius mitjans, es queixin de les actuacions arbitrals, quan són als que més ajuden. Crec que, com en d’altres esports, s’hauria de fer servir la tecnologia per ser més justos. Després caldria limitar fins a quin punt s’hauria d’utilitzar.

Ets conscient dels milers de persones que t’observen quan jugues? Per no parlar de la TV. Pots arribar a abstreure’t del soroll? Perquè allà a Grècia, ves que no criden!!!

Sóc més conscient quan visc el partit des de la grada. Els instants previs es viuen amb força tensió (suposo que deu ser semblant a un concert). El que passa és que la pressió al nostre esport és diferent, perquè de la teva feina al terreny de joc depenen els teus companys, aficionats, família… i és una responsabilitat.


Quan et retiris, periodisme esportiu? Una banda de rock? Entrenador? Cóm et veus en uns anys?

Això de la banda de rock m’encantaria, però crec que estic una mica invàlid per a aquest tema. Respecte al periodisme esportiu, el que més m’atreu és la ràdio, tot i que entrenador també és una professió que m’il.lusionaria. Però ja veurem d’aquí a uns anys si acabem molt farts del futbol o no.

780_008_2742891_e0d24226e3a9de8e9414c536bbffd700.jpg

Quantes vegades des que estàs a Grècia els teus amics t’han fet la conyeta del ‘trijoña trijoña’?

Les normals. Sobretot al principi. El primer que vaig saber estant aquí és que aquesta frase vol dir ‘anys i anys’. Suposo que és una frase típica per trencar el gel.


És possible fer-li el llit a un entrenador, conspirar per que el facin fora?

Jo també em feia aquesta pregunta quan escoltava la gent al bar comentant-ho. Mai se’m passaria pel cap fer una cosa així, però el futbol m’ha ensenyat que és possible. Malauradament.

Sempre he pensat que una banda se sembla a un equip de futbol, i el cantant ha de fer de davanter… quina posició ocuparies tu en un grup, partint de la base que el mig defensiu podria comparar-se al bateria?

Bé, no sé jo si es podrien fer paral.lelismes… la música és creativitat i expressió, on el guitarra i el cantant acaparen la majoria del protagonisme. Al futbol hi ha creativitat i gol, i se n’encarreguen els jugadors ofensius. Jo suposo que seria un baixista o un bateria. Necessaris en qualsevol banda, però en un segon pla.


Ets d’anar a festivals, o prefereixes un únic concert d’una banda que t’agradi? (que quedi clar que aquesta pregunta me l’han fet un milió de cops)

M’agrada la bona música que em faci vibrar! He estat a festivals com el FIB, Primavera Sound, BBK, Summercase, i en multitud de concerts. El cert és que als festivals hi ha un bon ambient formidable i molta cervesa, tot i que el tema dels urinaris l’haurien de tractar millor. Tinc a l’agenda el Primavera Sound d’aquest any, que crec que és espectacular amb The National, que és una de les noves bandes que més em criden l’atenció.

UefaEspanyolWBremen30_tn1177621511GolMoisesHurtado.jpg
No som un país massa exportador de futbolistes. Cóm et sents sent el guiri? Quina altra lliga europea t’agradaria viure? La Premier, poster?

Crec que després del mundial s’està invertint la tendència. Cada vegada més futbolistes s’arrisquen a sortir fora. El que passa és que a Espanya es viu molt bé!! A Grècia he tingut la oportunitat de guanyar la meva primera lliga. La Premier és una gran lliga, pero crec que l’espanyola és millor.

Barcelona es troba a faltar des de la distància, o ara li veus més els defectes, com quan un parla de la seva ex?

Per res del món. Em sembla que Barcelona és la millor ciutat del món, i cada dia que passo fora m’enrecordo més d’ella. Tot i que encara podria ser millor. Per a la meva manera de veure-ho, la gent podria fer més vida al carrer. A moltes ciutats europees és així. A Madrid també. Es posen massa traves per que la gent obri negocis d’oci que donin vida a la ciutat.


A quin jugador t’ha costat més marcar? Si des del futur et venguessin un xip que et permetés endevinar els moviments del davanter, et deixaries d’hòsties ètiques i l’empraries? A mi, si des del futur em venguessin un single… jeje…

Això estaria bé. Tot i que amb lo contraris que són a qualsevol instrument tecnològic… cal ser honrats per valorar la feina ben feta. Per a mi, el fi no justifica els mitjans. On dius que venen aquests xips?

19701635.jpg

Quines diferències has trobat entre el fan perico i el hooligan de l’Olympiakós? I groupies? Perquè els futbolistes aneu amb cada ‘pibon’ que tira d’esquenes…

Moltes diferències. El fan del futbol ja és especial per sí mateix. Es pot dir que és la seva vida. Doncs aquí a Grècia és això multiplicat per 10. És increïble la passió que hi ha per aquí. Hi ha una minoria una mica violenta, com passava a Espanya fa uns anys. Crec que l’esport ha de ser net, i som els futbolistes els primers que hem de donar exemple. Aquí hi ha hagut actes que, si no es tallen d’arrel, ens en podem lamentar algun dia. Sabem que el futbol és un esport i trascendeix a molts àmbits de la societat, però tot té un límit. Pel que fa a les groupies, nosaltres no en tenim, o almenys jo!! També els cantants aneu amb ‘pibons’, no? Aquí cadascú s’ho manega com pot… jo estic molt content amb la meva parella. És un ‘pibon’, però per dins ho es encara més.

Què preferiries? Haver composat ‘No Cars Go’ (cançó d’Arcade Fire –ndr), o marcar un gol decisiu a la final de la Champions? Difícil, eh?

Ufff… Què difícil!!! Crec que ambdues coses et fan immortal en el record de la gent. Però un bon single envelleix millor.

Una abraçada lesbiana!!

[youtube qWRg14LldTA nolink]

Doncs em podreu dir pilota, o acusar-me de no mullar-me ni sota la dutxa, però un cop llegides les entrevistes d’anada i tornada entre Moisés Hurtado i Santi Balmes, el veredicte dels jutges de ‘L’orella de Chygrynskiy’ (bàsicament, jo mateix) és clar: empat a gols i espectacle, a ritme de futbol lesbià…

(Moltíssimes gràcies a tots dos per embarcar-vos en aquest experiment, nois! I als que ho heu llegit, pels comentaris i la passió que ens heu fet sentir. En Dimitro estaria orgullós de tots vosaltres…)

 

Moisés Hurtado entrevista Love Of Lesbian!

dimecres, 23/03/2011

n_rcd_espanyol_moises_hurtado_perez-2480151.jpglove-of-lesbian.jpg

Aquest humil espai és un exemple més de les misèries d’aquesta professió indigna, i per això seguim fidelment la filosofia del Pressupost Zero (excel.lent programa estripador per a les sobretaules de dissabte a Ràdio Cornellà, amb l’amic i company David Amador. Si teniu l’oportunitat, escolteu-lo orellaires!! Riures assegurats!). Amb tot, l’experiència em diu que amb il·lusió i molta barra es poden fer coses realment interessants a la vida, i així és com va sorgir la idea que s’ha fet realitat en aquesta entrada de L’orella de Chygrynskiy: com us explicava en l’entrada anterior, el futbolista d’Olympiakós i ex de l’Espanyol Moisés Hurtado ha estudiat periodisme i és molt fan de la música. I un dels seus grups de capçalera són els barcelonins Love Of Lesbian (de St. Vicenç dels Horts, concretament). Així doncs, què millor que proposar-li convertir-se en col.laborador de luxe de ‘L’orella’ i que entrevisti als ‘lesbianos’? “Ah! -direu alguns- però aquí falta una peça! Els Love Of Lesbian…”. Doncs sí, és cert, però com que un és Taure i té morro, res com tirar de l’agenda dels amics del programa ‘Extrarradi’ de COMRàdio (escolteu-lo també, cony! cada tarda de 16h a 19h. Que se us ha de dir tot…) per superar aquest petit obstacle (moltes gràcies pel cable, Àlex i Jordi!). Així doncs, callem la boqueta d’una vegada, i sense més preàmbuls, donem pas a dos triomfadors, cara a cara: el campió de la lliga grega vs. el cantant del grup de moda de l’indie estatal, que dissabte clou l’apoteòsica gira de 2 anys del disc ‘1999’ a Londres, i amb les entrades esgotades des de fa setmanes. Senyores i senyors: Moisés Hurtado vs. Santi Balmes! Primer assalt! Gonnnngggggggg!!

love_of_lesbian_promo_1.jpg

MOISÉS: Per què aquest nom?

SANTI: Era una manera de provocar al personal, sobretot als crítics, homes gairebé tots.

Us condicionen les crítiques musicals? o, simplement, voleu agradar a la gent?

Mentiria si et digués que no m’afecten gens, però he après a relativitzar-les. Algú a qui conec de fa molts anys, crític ell dels importants, em va dir: “no guanyareu ni un sol fan amb aquest nou disc”. Què et sembla, l’il.luminat?

A vegades hi ha gent denominada ‘underground’ que etiqueten al grup que comença a vendre molt i a crear-se fama, amb allò de “no són bons” o “s’han tornat comercials”. Us preocupa morir d’èxit, o determinades etiquetes?

El que em preocupa és no ser sincer amb mi mateix en un futur. Esic intentant sortir de tota aquesta voràgine per mirar-me al mirall i dir: “I ara… de què vols parlar?”

Pel que et vaig sentir en un concert, Santi, tu tens família. Cóm portes les gires i el fet d’estar allunyat d’ells? T’hagués agradat viure tot això uns anys abans?

Indubtablement, m’hagués agradat que m’hagués agafat amb 21 anys,  però potser ara estaria a l’altre barri, coneixent l’allau de temptacions. La família i la vida del músic són conceptes gairebé antagònics. Així doncs, un transita per aquests temps com un equilibrista.


És evident que tots els vostres concerts són força divertits, i no us he vist encara (potser m’equivoco) fer crítica social o involucrar-vos en temes de conflicte. Sou apolítics, o únicament preteneu entretenir? O potser hi ha alguna cosa més que queda per a vosaltres en privat?

Love+Of+Lesbian.jpg No som apolítics, però com la majoria, sí que estem un xic desorientats. Per una banda tens ideals; i per l’altra, veient la globalització i cap a on ens ha portat, saps que l’Europa adormida i aburgesada està tocada de mort. Tot s’ha convertit en un ‘campi qui pugui!’, i el paraigües dels sindicats està foradat. Quan aquells paios al fòrum de Davos, els anomenats ‘antisistema’, advertien del que anava a succeir, la gent els prenia per exaltats. Tot s’ha de reordenar. Des de la relació dels estats entre sí a la seva organització interna. Però indubtablement, allà on vivim estem inmersos en un procès de decadència. Sobretot d’idees. No hi ha imaginació, sino plans a curt termini. No hi ha propostes valentes ni amb vista a les pròximes dècades. Només titulars de premsa i propostes sensacionalistes, sempre a curt termini. I un ciutadà amb un mínim de seny sap que el problema no es cura amb una aspirina. És a dir, amb jubilacions més tard, a veure si, amb una mica de sort, la palmes abans que et toqui. No, això són pedaços. Cal reinventar el país, i la seva mentalitat, perquè tal i com som actualment, no anem enlloc. Hem d’incentivar el talent, perquè si el teu somni és ser funcionari o especulador, què vols que et digui? En aquest país, si haguessis anat un dia a un banc a demanar un crédit per tirar endavant una idea, anomenada per exemple ‘facebook’, el paio del banc t’hagués fet fora a patades del seu despatx. En canvi, arribava un altre amb cara de Bob Esponja i demanava una ampliació de la hipoteca per comprar-se un Audi Intercooler On The Night, i ho veien factible, una operació “financerament interessant”. I ara què tenim? Una societat endeutada fins a les celles, amb els diners congelats en vivendes o hipoteques inviables. Doncs d’aquest tipus d’economia el Partit Popular s’enorgullia fa uns anys. Collons! Fes-li un cop d’ull a tot el que tinguis a casa teva, i mira el que s’hagi fabricat aquí, o si la marca és nacional. Quan Aznar es vanagloriava dient que Espanya estava creixent per sobre d’Itàlia, era per tallar-li el micròfon. Tot allò era fals. Bé, és que aquest senyor… deixem-ho estar. Recordo moltes marques italianes que es venen bé, i poques d’espanyoles amb renom internacional. Així que, menys orgull patri, que no som la flipada de la vida. Maleït sigui el totxo, i maleït sigui l’orgull nacional, de qualsevol nació.

4433940248_4f15cb3fda.jpg
A quin lloc, obviant Barcelona i rodalies, us trobeu més còmodes durant les gires?

Galícia, València, Madrid… però tots tenen un punt de valor si la seva gastronomia ens resulta atractiva, jaja!

Hi ha compositors que opinen que les drogues són bones per crear; però n’hi ha d’altres que quan composen és quan necessiten estar més serens. De quin bàndol sou?

Jo sóc ‘after drogues’. És a dir, he estat de fumar porros, però cada vegada menys. Massa boig estic de normal com per accentuar-ho més. Tinc massa por a perdre el control, així que he passat per tot això com un convidat a un pica-pica, i després he marxat. Rarament he composat fumat, sino dos dies després. Més honest no puc ser. Però, indubtablement, m’ha influït. Sobretot en el meu sentit de l’humor.

santi.jpg
Quins grups escoltàveu de petits, i quins han estat totalment referents?
De jovenet escoltava des dels més melòdics Supertramp, al sant patró de tot això, David Bowie. Passant també per The Smiths, Bauhaus, Joy Division, Nina Simone, Pulp (un altre Déu, el Jarvis) Led Zeppelin, Pink Floyd, R.E.M., U2, Smashing Pumpkins, Pixies, Galaxie 500, Echo and the Bunnymen, New Order, The Cure, els primers U2… tot, en general, força ‘escarabat’ i influenciat per la meva època. Després han vingut 100.000 bandes més fins avui en dia. Però continuo sent un escarabat de cor.

Cóm porteu el tema de les descàrregues? Jo sempre he descarregat música. Així realment he conegut centenars de grups que d’una altra manera mai hauria conegut. Després, quan algun m’ha agradat de debò, he anat a la botiga a comprar-me el disc. Més que res, per a mi és una manera de dir “m’agrada el que fa aquest grup i vull que en faci més. Per això ho compro”

Subscric el que dius. Res més a dir. Tot i que afegeixo que jo no descarrego, sino que escolto. I després, compro.


Suposo que la música deu ser la vostra gran passió. En el meu cas, quan m’han preguntat cóm d’afortunat era dedicant-me a la meva passió… sempre he dit que el futbol no era la meva passió, sino la meva feina. I que m’hagués encantat ser cantant d’un grup de rock. En el vostre cas, coincideixen passió i feina? A què us dedicàveu abans de fer-ho de ple a la música?

Jo vaig treballar en companyies aèries, ves per on… tot i que volia dedicar-me a això, així que ho considerava un trànsit alimentari. Tot i que vaig viatjar a preus de riure. Escolta’m, quan acabis amb el futbol, ja ho saps… t’agafes una guitarra, i al primer toc directe a gol!


Què li sobra a tot aquest món de la música que t’envolta?

Li sobra pedanteria pels quatre costats. I una colla d’esnobs que, per desgràcia, opinen. I per desgràcia, fins fa ben poc, donaven lliçons

Love_Lesbian_Palau.jpg Cóm veieu Barcelona? Jo he après a valorar-la vivint fora, però crec que la gent està una mica adormida respecte a d’altres ciutats. Cóm la veieu en general?

Sí, completament atordida, tu. Però Barcelona és adictiva. Sé que no seré capaç d’allunyar-me mai d’ella. Olor a neteja-vidres, cotxes i semàfors, la Casa de les Punxes, illes de cases interiors d’aparença deixada, i parvularis a sobreàtics. Eh, i terriblement orgullós de ser d’aquí.

Hi ha alguna cosa que no suporteu dels fans? Imagino que la vida us haurà canviat amb la fama… trobeu a faltar quelcom de la vida anterior? En què heu notat canvis?

Els fans son molt macos, però no puc suportar quan em venen borratxos o alterats de vés a saber què. Hi ha una falsa percepció de tot això: i és que es pensen que et poses fins a dalt de tot, i no és així. D’altra banda, et conviden a un bar, i no saps cóm dir que portes molts anys en això de la nit, i t’has de cuidar. Dius que no, que te’n vas a l’hotel, i alguns s’ho prenen com una ofensa. Em sap greu, però la meva extroversió la deixo a l’escenari.

Per cert, el cantant de Manel anava a la meva classe de periodisme! Era una mica estrany, però tampoc vaig tractar massa amb ell. Suposo que els artistes teniu aquest punt… cóm són les relacions amb altres grups de moda?

No sé què dir-te. El tracte amb els grups de Barcelona és agradable. Això no vol dir que després, a les esquenes… ja saps. Els músics som estranys en general, i estem plens de traumes. Nosaltres, en general, som bastant planers, però ens hem trobat amb alguns músics que semblen estar tot el dia immersos en un procès transcendent de tristesa creativa, i gairebé et diuen amb la mirada: “eh, paio, no te m’apropis. La teva banda no em mola gens, esteu sobrevalorats, els vostres fans són uns cridaners, i en general sou força lletjos”. I tu el pilles, perquè les mirades diuen molt, i tens dues opcions. No visitar mai més el seu camerino, o fer-lo patir, entrant i furgant més en la seva amargura dient-li: “eh, una foto, ets allò més de la meva vida”, jaja. Tot i que a tu tampoc t’agradi gens la seva banda. La segona opció és divertida, però has d’estar de bon humor, perquè aquest paio no sap què dir-te. I tu veus que està patint, perquè és molt probable que 5 minuts abans estés estripant del teu bolo. Mira, aquí tots estem de passada. No entenc als altius. Deu ser que jo sóc baixet.

v2_239xY_thumb_love_of_lesbian_sold_out.jpg
Cambiant de tema… no sé si sou molt aficionats al futbol o us la porta fluixa, però… què no podeu suportar dels futbolistes? També creieu que som una espècie una mica limitada, culturalment parlant?

Sí, en general els futbolistas ho sou, però tu m’has deixat bocabadat, tio. És de les millors entrevistes que m’han fet darrerament. A vegades no sé si és el mateix periodista esportiu qui, amb les seves preguntes retòriques, no fa més que provocar el tòpic de “bé, són 3 punts, però la lliga encara no està guanyada” o “hem d’anar pas a pas”. M’agradaria que algun futbolista trenquès els esquemes en aquest sentit i respongués “tot ha anat bé, el viatge fins a l’estadi. Llàstima que després no m’ha sortit el pixum a la prova antidòping”. En fi, algun humorista.


No creieu que el Barça es queixa del maltracte patit de la premsa merengue, i ells fan el mateix amb els pericos, aquí a casa nostra?

Sí, es evident. Suposo que es tracta d’audiències. La premsa culé ha menyspreat l’Espanyol des de sempre. Suposo que per rencor històric, polític, i nacionalista. Jo sóc culé des del dia que vaig néixer. El meu pare em va fer soci abans d’inscriure’m com a èsser humà. Tot i així, tinc molts amics pericos. No sé cóm m’ho foto, però hòsties, sempre hi ha un perico en el meu cercle íntim. Començant pel meu avi. I, com la premsa, també intento menystenir-los en parlar de futbol. Ho sento, però és molt divertit, perquè us piqueu moltíssim. Mira, t’explicaré una cosa. De petit li vaig dir al meu pare que volia experimentar ser de l’Espanyol, així que em va portar a Sarrià a veure un partit contra l’Atlètic de Madrid. No ho oblidaré mai. Mai. Tothom al meu voltant estava parlant del Barça, tio! I jo tenia 10 anys i flipava. Però si no estem jugant, oi? Per què no animeu al vostre equip, coi? Doncs això mateix, fa anys també passava al camp del Barça amb el Madrid. Hi ha un trauma enorme als pericos. El mateix que ha tingut el culé amb el Madrid. Crec que es tracta de germans petits que miraven amunt i pensaven: “collons, quina ràbia”, com deia Valeria Mazza en un anunci per fer dieta. Es pujava la cremallera i deia “qué rabia, no sierraaa”. I jo pensava “a tu et pujaria jo la cremallera, sí home”. De quin equip serà Valeria Mazza?Perquè jo em canvio ràpid, escolti, que només és futbol, i aquesta paia eren paraules majors. Deu ser de Boca o de River.


A qui li haguessis donat la Pilota d’Or?
Sens dubte, a Xavi. Rollo Óscar honorífic a una trajectòria acollonant. És l’amo. Però és que els altres dos, quins genis. Déu.

Per qué creieu que a la majoria de futbolistes no els agrada la bona música?

Eh, no et prenguis a nivell personal el que et diré, perquè tu has estudiat. Però en general, el futbolista rep moltes pilotades a l’occipital, genera molta hormona de gladiador i, per si fos poc, molts dels que un veu per la TV són microcèfals, que jo m’he fixat. Es posen els pèls de punxa, o porten el cabell llis i ros, per que sembli que no. Però tu veus clarament que el bulb raquidi és la part menys desenvolupada del seu organisme, com un paio que sortia a ‘Beetlejuice’. Potser és així perquè no han fet bola. Collons, em venen exemples de rodes de premsa que són veritables casos de nanotecnologia cranial. Ai, el món del ‘furbo’… apassionant. Sigui com sigui, als futbolistes no els demano que aportin noves visions a la teoria de cordes, sino que tinguin un talent gairebé inconscient per fer coses que ni tan sols ells saben cóm han aconseguit. M’agrada que saltin, i que facin cabrioles a la gespa. Pa i circ. “Ole, Ole”. Després, a les seves vides privades, els recomano que… estalviïn.

S.-BALMES.jpg

Per què els passa el mateix als que posen música a la ràdio? Per què sempre hem d’escoltar el mateix a la ràdio o a la TV?
Hi ha uns cinc o sis senyors en cada sector econòmic obsessionats per ‘aborregar’ el món. Són macrocèfals dolentots

Fa poc em va encantar el Grammy per sorpresa que va guanyar una de les meves bandes favorites: Arcade Fire. Alguna recomenació en aquests temps que corren?
Hòstia, doncs The Black Keys. No són gens innovadors, però tio, quina energia! I els Band Of Horses, Broken Social Scene, Midlake… i d’aquí, Nudozurdo.

Per acabar, agrair-vos les dues samarretes signades que em van regalar els meus amics Vía de l’Espanyol quan vaig venir cap a Atenes. Una abraçada, i espero seguir recomenant la vostra música a molta gent durant molt de temps. De moment, continuaré amenitzant les caòtiques caravanes de trànsit d’aquesta caòtica ciutat amb la vostra música. Una abraçada.

Collons, moltes gràcies, Moisés. I espero que et vagi molt bé per allà. Crec que havíem parlat una vegada prop de l’Apolo, però no em facis molt de cas, perquè la meva memòria té pocs ‘megas’.

[youtube HNzBaaSG0qE nolink]

 

Us ha agradat, amics orellaires? En Moisés ha rascat els turmells del Santi, però aquest també li ha fet bons driblings, oi? Doncs espereu-vos a llegir la revenja lesbiana. Amb l’eliminatòria encara tan oberta, l’entrevista de tornada serà terrible; apocalíptica…

Moisés Hurtado, un campió ‘indie’

diumenge, 20/03/2011

moisés ol..jpg

Aquest diumenge, un dels molts jugadors catalans que tenim repartits pel planeta futbol s’ha proclamat campió de la Superlliga grega, després de guanyar el derbi d’Atenes davant l’AEK fent-li mitja dotzena al rival ciutadà (6-0). És la seva primera lliga a nivell professional, però no pas el primer títol que guanya, perquè a casa nostra havia estat campió de Copa del Rei, de Copa Catalunya, o finalista de la Copa de la UEFA: sí, ja sé que pensareu que sóc un borinot per intentar mantenir el misteri quan ja haureu llegit el seu nom al títol d’aquesta entrada, però era una manera com qualsevol altra de posar-vos en antecedents respecte a la trajectòria del nostre protagonista: Moisés Hurtado, migcampista defensiu de l’Olympiakós de Valverde, i ex de l’Espanyol. I és que Badia del Vallès té altres campions il.lustres al marge de la família Busquets. I, com ells, en Moisés és un d’aquells cracks silenciosos que sembla passar per la vida de puntetes, amb el treball i la discreció com a pautes prioritàries de comportament.

moi COPA del REI.jpg

Si us heu pres la molèstia de mirar el meu enginyós perfil, propi d’una ment del segle XXIII (ni que sigui en honor al dorsal d’Arshavin), sabreu que un servidor va cobrir la informació perica a COMRàdio durant 6 anys. I allà, vaig tenir la sort de coincidir, entre d’altres, amb en Moisés Hurtado. Un futbolista diferent, ni que sigui per dos fets concrets: estudiava periodisme i tenia bon gust musical. M’ho va advertir l’amic i company d’ONA FM (i llavors a la COPE) Iván Álvarez, que és un altre malalt de la música a qui hauríeu de conèixer (La selva mediàtica també té personatges entranyables i que valen molt la pena, amics! Fins i tot, encara que siguin del St. Andreu…). La qüestió és que, sabent dels gustos musicals d’en Moisés, ja fa setmanes que em vaig posar en contacte amb ell per temptejar-lo al respecte d’una d’aquestes idees rares que se’m passen a vegades pel cap. Tinc la teoria que els meus pares m’amaguen que de petit vaig caure a una olla plena de Red Bull que em provoca hiperactivitat cerebral (sí, ja sé que és un anacronisme, perquè quan jo era petit el Red Bull no existia. Però aneu a dir-li ‘iaio’ a un altre, macos!). I tot i que encara no us revelaré quina és aquesta idea estrambòtica que se’m va passar pel cap relacionada amb en Moisés, deixem que sigui ell mateix qui ens faci 5 cèntims de la seva vida grega, i de les dificultats per veure concerts i viure la música independent a Atenes…

portada moi olympiakos.jpg

“Per aquí em va molt bé. És un país molt hospitalari, bon menjar, clima… es troben a faltar la família, els amics, Barcelona… i el pernil ibèric!! És el peatge que demanem a les visites que vulguin venir uns dies a casa!”. Digueu-li tonto, a en Moi, i a la seva xicota Marta! Doncs ja sabeu, qui vulgui anar de gorra a Atenes, a passar pel súper… i per alguna botiga de discos! “Per aquí hi ha alguna emissora de rock, però la majoria emeten música comercial grega. De concerts, res de res. Hi ha un macrofestival a les afores d’Atenes on l’any passat va tocar Placebo, i enguany, Iron Maiden. M’agradaria anar-hi, però crec que ens agafarà a fora”. Llavors, el mono de concerts, es cura escapant-se a Barcelona? “A Barcelona passen gairebé tots els grups que ens agraden, i vam gaudir de Depeche Mode, AC/DC, Coldplay, Editors… Interpol!! Ho teníem apuntat a l’agenda, i quan vaig fitxar per Olympiakós pensava que ens el perdríem, però aquell cap de setmana hi havia partits de seleccions, ens van donar festa, i ens vam poder escapar a Barcelona a veure’ls. Genials!!” I és que per un bon concert, es fan les escapades i sacrificis que calgui, oi Moi? “En vaig fer un de gran fa uns anys: sóc molt fan dels Smiths (qui, per cert, vaig llegir que també li agraden a Djalminha… no m’ho imagino!). Morrisey tocava al festival de Benicàssim, i vaig fer un viatge llampec a Castelló. Amb l’escenari ja muntat i la meva eufòria pels aires, va l’amic i decideix no sortir. Tot i que vaig amenitzar la decepció veient a Los Planetas i Lou Reed, que tampoc era un mal plan”. Doncs no, gens ni mica…

moisés perico.jpg

Durant la seva vida, un servidor ha hagut de sentir centenars de vegades allò de “què és aquest soroll que escoltes?” o allò altre de “i a aquests qui els coneix, a banda de les seves mares?”. Un fet que també passa als vestidors dels equips de futbol professional, és clar… “A l’Espanyol sempre es posava música, però a gairebé ningú li agradava la meva. Em barallava molt amb els argentins perquè sempre posaven aquella cúmbia horrible que semblava gravada a una estació de tren! O si no, la ràdio amb Los 40 Principales. A Grècia, els companys em fan conya. L’altre dia, al cotxe, un em va dir: ‘eh, això són els Editors, no? La cançó ‘Bullets”. I jo em vaig girar emocionat: ‘ostres, els coneixes? són bons, eh?’. I el tio ho havia mirat a l’aplicació de l’Ipod per reconèixer les cançons. Em va prendre el pèl”. I ni tan sols el tècnic, Ernesto Valverde, que sempre ha estat un paio culte, no és un bon aliat musical? “Li agrada mantenir distàncies amb els jugadors. Però una vegada, a l’Espanyol, em va fer un comentari que em va sorprendre sobre un disc meu de The Wedding Present. Crec que té bon gust musical”. Home, els Wedding Present, grup que li van dedicar un disc a George Best, sí senyor! I no coneixes altres futbolistes que els agradi la música independent? “Crec que a Gaizka Mendieta li agradava, i fins i tot Los Planetas li feien alguna referència en una cançó (‘Un Buen Día’, un autèntic temazo, amics de L’Orella!). Sí que trobes alguns futbolistes fans dels Stones, o de Coldplay, però poc més”

moi olympiakos.jpg

Molt bé, doncs centrem-nos en la teva col.lecció, Moisés. Per exemple, cóm et concentres en els moments previs d’un partit? “Normalment, amb música. Jo sóc molt tranquil, així que per posar-me a to em va bé escoltar a grups durs com Blind Guardian o Iron Maiden”. Collons! Vas fort! I si tafanejo el teu Ipod, què hi trobaré? “Prefereixo el CD, però per comoditat porto un Ipod on pots trobar rock en totes les seves variants! Clàssics com Dire Straits o Queen; noves tendències com Interpol, Arcade Fire, Editors, The National, The Shins… i mai falten The Smiths, Héroes del Silencio, Pearl Jam, Vetusta Morla… o els lesbianos!! Nous descobriments com Ron Sexsmith, que ens relaxa molt a Atenes. Ah! I també tinc freakades que em recorden la infantesa com Demis Roussos (molt apropiat!!), o Luís Mariano”. Molt gran, això! Jo també sóc molt fan de la música bizarra!! “De petit escoltava la música dels meus pares, i m’agradaven Demis Roussos, Juan Pardo, Adamo!! Freak, però ho recordo amb molta tendresa. Després em vaig passar al heavy: Helloween, Metallica… crec que el meu primer concert pagant va ser un d’Stratovarius, un grup de heavy sinfònic que escoltava llavors. I a partir d’aquí ja vaig anar indagant d’altres branques de la música…”. En la varietat està el gust, no hi ha dubte. I quin artista o banda t’han marcat més a la vida? “Totes em marquen a nivell personal. Cada estat d’ànim té la seva melodia. Quan estàs melancòlic crec que no hi ha res millor que The Smiths. Quan estàs trist, res com Antony & The Johnsons per tallar-se les venes!! Love Of Lesbian pels matins et donen un bon ‘subidon’, Arcade Fire per a moments èpics, Joy Division per als moments més foscos… i Dire Straits quan estàs a la carretera!”. Així que ets fan de John Boy, Moi? “Fins a la medul.la!! Però ja vas veure al concert que Guardiola no!! Ja, ja! Prometo expandir a John Boy per Atenes!!!”. Mmmmm… interessant, amics. Mooooolt interessant. Me’n vaig a preparar la pròxima entrada de ‘L’Orella de Chygrynskiy'; i tu, Moisés, no marxis gaire lluny. Crec que la pròxima entrada us agradarà, amics orellaires. O potser hauria de dir ‘les pròximes entrades’, en plural? De moment, fins aquí puc llegir…

———————————————————————————————————————————————————–

PD: Per cert, m’estic aficionant a això de les playlists de l’Spotify; així que us n’he preparat una de variada inspirada en els gustos de Moisés Hurtado (Malauradament, bandes com Arcade Fire o AC/DC no hi són, i he hagut de posar versions. Coses de l’Spotify…). A veure si us agrada el que escoltareu clicant aquí


Nacho Vegas, l’artista sportinguista

dijous, 17/03/2011

nacho vegas.jpg

“Per damunt de qualsevol altra cosa, crec profundament en l’Sporting de Gijon”. Aquesta frase seria més pròpia d’un hooligan dels Ultra Boys que no pas d’un artista maleït amb aura de bohemi solitari. I potser si ets fan de Nacho Vegas, seria millor que deixis el text en aquest punt. Jo tampoc voldria destroçar mites ni imatges idealitzades de la persona que s’amaga darrere aquest músic asturià tan reconegut per una immensa minoria de gourmets musicals. Nascut a Gijon fa 36 anys, va ser membre fundador de bandes de la primera fornada del pop independent espanyol i del conegut com ‘Xixon Sound’, com ara Eliminator Jr. o Manta Ray. A més, ha traçat després una sòlida carrera en solitari (exquisit pop fosc en la línia dels grans poetes clàssics del rock com Leonard Cohen, Nick Cave, o Nick Drake), i també ha fet col.laboracions amb artistes de tota mena: la seva parella Christina Rosenvinge, Enrique Bunbury o els mateixos Manel (de qui fa la versió en bable de ‘Pla Quinquenal‘, o amb qui va fer una adaptació del ‘My Kiss’ dels grandiosos The Wave Pictures). Sigui com sigui, a més d’un artista excel.lent, Nacho Vegas és també un enorme aficionat al futbol. I de l’Sporting, és clar…

o_sporting_de_gijon_los_aficionados-203958.jpg

nachovegaslivea.jpg

Aprofitant la promoció del seu últim disc, ‘La Zona Sucia’ (expressió que treu de la Fòrmula 1, i que fa referència a la part de la pista per on no passen els cotxes per fer la traçada dels revolts), dos amics es van posar en contacte amb Nacho Vegas. Si t’agrada la música, segur que coneixeràs a l’Uri Rodríguez i a en Toni Castarnado. Ells són dos dels millors periodistes musicals que tenim a casa nostra (Rockzone, ‘Què Fem?’, Ruta 66…), i us recomano especialment dos dels seus últims projectes. Per una banda, la increïble web que l’Uri va començar a principis d’any amb 365 entrevistes en 365 dies (en va afegint una cada dia): http://www.365d365e.com/. I d’altra banda, el meravellós llibre que ha escrit en Toni ‘Mujer y Música. 144 discos que avalan este relación‘. A més, faríeu bé d’escoltar-los al ‘Canvi de Ritme’, la secció d’esports i música que fan cada diumenge a la tarda al ‘COM Esports Competició’ que dirigeix Marta Casas a COMRàdio. Lectors de L’Orella de Chygrynskiy; Uri i Toni. Uri i Toni; lectors de l’Orella de Chygrynskiy. Un cop fetes les presentacions, quasi que podríem anar entrant en materia del que va donar de sí l’entrevista que li van fer a Nacho Vegas. Centrant-nos, és clar, en la part futbolera…

nachovegas.jpg

escudo del sporting.jpg“Sóc de l’Sporting de tota la vida. Això és la única cosa que no es canvia a la vida, no? Pots canviar de parella, o inclús de sexe, però no d’equip de futbol”. És clar. Però ets seguidor de prop o de lluny del teu equip? “Segueixo bastant l’actualitat de l’Sporting. I la pateixo. Gairebé no puc anar mai a El Molinón, perquè sempre estem de gira, però veig els partits per TV. Però ser de l’Sporting té una cosa bona: sempre hi ha una celebració. Fins i tot quan perds. L’altre dia, veient el partit de San Mamés en un bar, perdíem 3-0 i vam tenir un córner a favor a final del partit. I un del bar va dir ‘vinga, que hi ha partit!’ La gent de l’Atleti també és una mica així. En canvi, els del Madrid, perdien fa dies al camp de l’Osasuna, i feien cara d’enfadats. Quan ets de l’Sporting, guanyis o perdis, al final sempre hi ha alguna cosa de bona. Ser d’un equip on sempre t’obliguen a guanyar no és sa”. Una reflexió interessant, no hi ha dubte. I cóm veus a l’Sporting de Preciado aquesta temporada? “Patirem fins a l’última jornada. A Preciado li tenim molta estima. Van estar a punt de fer-lo fora, però sort d’aquell gol a Santander que li va salvar el cap”

preciado.jpg

Preciado: enemic públic nº 1 a la caverna; heroi entre els culés, per dir-li canalla a Mourinho. També Nacho Vegas ha fet servir aquesta mateixa expressió per

n_sporting_de_gijon_historia-9.jpgreferir-se al tècnic portuguès. I és que, com va dir un dia el mateix cantant, “com a bon sportinguista, detesto al Madrid”. És això cert, Nacho? “A Gijon, els de l’Sporting li tenim simpaties al Barça. És com un segon equip, i al Madrid li tenim odi. En canvi, els de l’Oviedo són més madridistes. Si treus casos com Maceda o Mino, sempre hem tingut més relació amb el Barça: Quini, Luis Enrique, Abelardo, o ara ‘el Guaje’ Villa”. Home, Villa. Un excel.lent davanter que ho està fent de collons el primer any a can Barça… però em sembla que no és massa aficionat a la música, oi? “M’explicava un periodista de Gijon que una vegada va entrevistar Villa, quan jugava al Saragossa. Paul McCartney tocava a Gijon, i estava fent un reportatge amb opinions de gent famosa. Li va a preguntar a Villa, i ell li va contestar ‘no sé qui és Paul McCartney’!!”. Potser va ser un lapsus, però venint d’un futbolista, m’ho crec tot. Però tornant al Barça, tens més vincles culés… “Només he estat en 2 estadis a la meva vida: El Molinón i el Camp Nou. Bé, i a l’estadi del Llevant veient a Bruce Springsteen! Al Bernabeu no he anat, però crec que després de veure el Camp Nou, em semblaria poca cosa. Vaig flipar amb el Camp Nou, perquè és com 4 Molinones!”. I a més, al Camp Nou hi vas anar ben acompanyat, eh canalla? “Em van portar els Manel, convidats per Guardiola, i gairebé me’l presenten. En acabar el partit, els van trucar els de premsa i els van explicar ‘en Pep diu que si voleu baixar al vestidor a saludar. I que també vol conèixer a en Nacho’. No sé si m’ho van dir per amabilitat o si era de debò, però al final no vam baixar”

r_650_493_nachovegas.jpg

Sigui com sigui, l’sportinguisme de Nacho Vegas és tan gran que l’equip de futbol sala de la nova discogràfica que ha creat es diu Real Sporting de Marxophone (a la foto, ell és el de l’esquerra de la filera inferior). I, per descomptat, com a bon aficionat de l’Sporting, ha viscut de primera mà la profunda rivalitat amb l’Oviedo: “Ara ells juguen a 2ª B i estan fomuts. Recordo quan era soci de l’Sporting, amb uns 14 anys, tenia una xapa que posava ‘puta Oviedo, puta capital’, i al Molinon cantàvem ‘l’Oviedo a 2ª B’. Però amb l’edat se’m va anar passant aquesta vena antioviedista. Hi ha molta gent sense cervell, i ultres vinculats amb l’extrema dreta. I això no mola gens. Cal ser prudent”. A més, tu ja has tingut algun episodi conflictiu amb aquest tema, oi? “Una vegada, estava fent un xat digital per al diari de Gijon ‘El Comercio’. L’Sporting havia de fitxar un futbolista de l’Oviedo, Michu. Em van preguntar pel tema, i volia respondre que el fitxessin i que ja li treuríem l’oviedisme, però la noia del diari em va dir que no era bona idea, perquè Michu estava rebent amenaces de mort pel possible fitxatge. Hi ha molta gent sense cervell, i s’ha d’anar amb compte”. No cal que ho juris, Nacho. No sé què passa darrerament, però sembla que ens haguem tornat tots bojos amb això del futbol. Lamentable, tot plegat. Però bé, anem acabant, i t’hem de fer una pregunta obligada: per quan una cançó dedicada a l’Sporting? “No sé si em sortiria una cançó sencera. Fer-ne referències sí (com a la cançó ‘Penúltimo Anhelo‘, en què parla d’El Molinón), perquè ho tinc molt a mà al dia a dia. Però sí que volíem fer una cosa especial: gravar un concert acústic als vestidors d’El Molinón. És una idea que tenim en ment”. Doncs mentre esperem a què això es faci realitat, ens haurem de conformar amb els dos concerts que fa Nacho Vegas aquest divendres i dissabte a l’Auditori de Barcelona, amb les entrades exhaurides de fa dies…

————————————————————————————————————————————————————————–

o_f_c_barcelona_eric_abidal-1175407.jpg

PD: A L’Orella de Chygrynskiy som molt d’Abidal. Al marge d’un gran futbolista, és un paio excel.lent. Així que, des d’aquesta humil plataforma, tota la força del món per a tu i la teva família, Abi!! I també per a totes les persones que passin per un mal tràngol com aquest.

Nick Hornby: escriptor, ‘gunner’, melòman… i músic?

dissabte, 12/03/2011

hornby @ highbury.jpg

Després del Barça-Arsenal del passat dimarts, suposo que una de les persones més tristes del planeta deu ser Nick Hornby. Com sabreu sobradament molts de vosaltres, l’escriptor britànic és fidel seguidor de l’Arsenal, tal i com va deixar perfectament reflectit en aquesta bíblia imprescindible per als amants del futbol que és ‘Fever Pitch’ (traduïda aquí com ‘Febre A Les Grades’). Si no l’heu llegit encara, no sé a què espereu, gossos: futbol, baralles, història viva de l’Anglaterra pre- i post- Thatcher, dones, la relació amb el seu pare, o les tragicòmiques històries que haguem pogut viure en estadis, bars i oficines qualsevol dels obsessos per aquest esport. Un còctel deliciós que el paio t’explica com qui et fa confessions al bar entre cervesa i cervesa.

fever pitch.jpg

Com també sabreu, a banda d’aficionat ‘gunner’, Nick Hornby és un autèntic obsés de la música (“El futbol em fa desgraciat, així que la música la deixo per al plaer”, deia en una entrevista). Ah! Ja ho veuen! (expressió amb veu de Ferran Monegal). Futbol i música! De què em sonarà, tot això? Sí, amics, tots els que ens apassionem amb aquests dos móns i ens agrada escriure al respecte, hem fantasiejat alguna vegada en arribar al seu estatus algun dia. “Ja és a la venda la nova novel.la d’Ignasi Trapero, el Nick Hornby català“… bé, potser sona una mica tòpic i mancat de personalitat pròpia, no? Però bé, deixant el meu melic al marge, Hornby és també el culpable d’altres llibres que hauríeu de llegir sí o sí, i que se centren en la música: per exemple, ‘High Fidelity’ (aquí traduït com ‘Alta Fidelitat’), que molts coneixereu per la inoblidable pel.lícula protagonitzada per John Cusack (Sí, jo també sóc un Rob Fleming en potència. Què passa?); o també ’31 Songs’, on recopila i posa en el seu context personal una mena de banda sonora de la seva vida, amb cançons de Teenage Fanclub, Patti Smith, Rod Stewart, The Velvelettes, Suicide… Aquesta que he compilat a l’Spotify (tret de les cançons que no hi eren, és clar; i en el cas de Beatles i Led Zeppelin, he posat les versions disponibles que més s’hi assemblen…). Ho podeu escoltar clicant aquí. A que quan vull sóc la mar de maco?

foldshornby.jpg

El que potser no tanta gent coneix és una altra faceta del ‘gunner’ Nick Hornby, que el lliga definitivament a ‘L’Orella de Chygrynskiy’: la de músic. O per ser més precisos, lletrista pop. Una de les 31 cançons seleccionades per Hornby per al seu llibre era ‘Smoke’ de Ben Folds Five (“Ben Folds no ha canviat el món ni la música popular. Les seves cançons són només cançons”, escriu en Nick en el capítol dedicat a aquesta cançó). I potser precisament per aquesta falta de pretensions del cantautor americà, i per la bona química que van tenir quan es van conèixer després d’un concert, l’autor de ‘High Fidelity’ li va oferir musicar uns textos seus. Via mail es van anar intercanviant idees, i de tota aquesta feina va acabar sorgint ‘Lonely Avenue’, el disc conjunt de Ben Folds i Nick Hornby, publicat el 2010.

lonely avenue.jpgEl resultat són 11 cançons de pop orquestrat, on també es veu força la mà del compositor i encarregat dels arranjaments, Paul Buckmaster (responsable de bona part de la discografia d’Elton John, i que també ha treballat amb David Bowie, els Stones, Miles Davies, Leonard Cohen… res, un passarell, ja ho veieu). En les lletres de Hornby hi ha de tot: comença fort i amb irònica contradicció en ‘A Working Day’ (“Sóc un perdedor”; “tot el que escric és merda”; “sóc un geni, és veritat, sóc excel.lent”…) però de seguida adquireix el to agredolç de les seves novel.les: se submergeix en la desesperació que provoquen les falses esperances a l’Eltonjohniana ‘Picture Window’; tracta els veinatges difícils a ‘Your Dogs’ amb ritmes glam; homenatja heroïnes cassolanes com ‘Practical Amanda’; dissecciona personatges que han estat a Barcelona a ‘Password’; o lamenta les històries que ens passen pel davant dels morros i es perden en el dia a dia a l’enèrgica i popera ‘From Above’. A veure, tampoc el canviaria per Jarvis Cocker, Neil Hannon o Brett Anderson, però el disc té la seva gràcia… (i sí, també el podeu escoltar al millor invent que s’ha parit a internet als últims anys, clicant aquí). Què en dieu? Us agrada? O us he trencat un mite? Ja, ja, ja!! (riure maligne amb eco…)

———————————————————————————————————————————————————————–

chygry.jpgPD: Amics de l’Orella: en Dima ja és a quarts de final de la Champions, i ahir li vaig sentir a dir al ‘Que has dinat?’ de Sergi Mas a COMRàdio (falca gratis, amic) que només vol jugar contra el Barça a la final de Wembley. Us ho imagineu? Us agradaria? Jo ara que ja no tinc a Arshavin en competició (per culpa del ja conegut a internet com Farsen Wenger), m’encantaria que l’inspirador d’aquest blog aspirés a la major de les glòries futbolístiques europees!!

Hollywood United F.C.: un equip de pel.lícula (ui, quin títol tan currat…)

dissabte, 5/03/2011

Hollywood-United-sign.jpg

Hem deixat enrere la setmana dels Óscars, i a tot el món s’ha tornat a parlar de Hollywood. Però la muntanya sagrada de mitòmans i cinèfils, a més d’estar plena d’estrelles del setè art i horribles botigues de souvenirs kitschs, també té connotacions futbolístico-musicals. I no ho dic pel fet que una de les pel.lícules nominades, ‘Biutiful’, ens presentés a un Javier Bardem en el paper d’un aficionat de l’Espanyol (fins i tot hi ha un moment en què se sent a l’amic i company de Catalunya Ràdio David Clupés narrant un partit perico. David, amb un entrecot molt poc fet em donaré per compensat per aquesta cita…). Més aviat m’estic referint a un equip de futbol de pel.lícula…

restaurant-1.jpg

Any 1988. Restaurant The Cat & Fiddle, al 6530 del mític Sunset Boulevard, Los Angeles. Un local fundat 6 anys abans pel matrimoni format per Paula i Kim Gardner. Ella, provinent del món de la moda; ell, ex-baixista dels molt recomenables i psicodèlics The Creation o de The Birds (no confondre amb els més famosos The Byrds), al costat del mític Ron Wood (Rolling Stones, Faces…). Un restaurant freqüentat per directors, actors i membres de la indústria cinematogràfica, però també per molts músics que viuen en una de les ciutats amb més discogràfiques i sales de concerts de tots els Estats Units. I entre ells, músics britànics que resideixen a L.A. Músics que, de ben segur, enyoren poder gaudir amb la intensitat que ho feien a Europa dels màgics encants del futbol. Aquest esport que en territori yankee pinta tan poca cosa que fins i tot perd la categoria del seu nom original per passar a dir-se, simplement, ‘soccer’. Un autèntic insult, tenint en compte que ells gaudeixen d’altres modalitats esportives com ara el beisbol; probablement, un dels esports més avorrits del món. Heu vist alguna vegada algun partit? Jo sí, i vaig decidir fugir de l’estadi a les 3 hores de partit, davant de la barreja d’avorriment soporífer i desitjos irrefrenables de llençar escales avall a totes aquelles famílies que passaven olímpicament del partit i es dedicaven a comprar hot-dogs a dotzenes i a comentar la seva vida amb les famílies dels seients del costat…

sex-pistols.jpg

I segurament això és el que haguessin volgut fer també alguns dels nostres protagonistes. I és que, tornant al que anàvem, en una d’aquelles reunions de músics europeus residents a Los Angeles que es feien al Cat & Fiddle, uns quants d’ells van decidir que havien de calmar el mono de futbol creant un equip que matés l’enyorança de l’esport rei. Potser us sonaran alguns noms: per exemple, dos aficionats del Chelsea (que, per cert, fa 2 o 3 anys es va comentar que farien un nou himne pel club londinenc…) que responen al nom d’Steve Jones i Paul Cook. Sí, efectivament, parlo del guitarra i del bateria de la banda punk més collonuda de la història del rock: els Sex Pistols. O també Ian Astbury i Billy Duffy, de The Cult. O Vivian Campbell, guitarra de Def Leppard (sí, aquella banda de Sheffield amb un bateria que tenia només un braç: Rick Allen). Ells van ser els fundadors més il.lustres d’un club que va començar com un equip d’amics i ha acabat esdevenint una franquícia molt popular a Califòrnia i arreu del món: el Hollywwod United F.C.

lebeuf, jones & vinnie.jpg

I és que ja sabem que a Hollywood tot funciona per contactes i per la dinàmica del deixar-se veure. I en quant va començar a córrer la veu, molts famosos van voler afegir-se i participar dels partits d’aquest equip tan especial. I el Hollywood United es va anar nodrint més endavant d’altres músics com Robbie Williams o Ziggy Marley (fill de Bob Marley), directors com Danny Cannon (de ‘CSI’ o la pel.licula sobre futbol ‘Goal!’), o actors com Anthony Lapaglia (exporter professional a la seva Austràlia natal), Jason Statham (habitual a les pel.lícules de Guy Ritchie), Brandon Routh (‘Scott Pilgrim vs. The World’), Ralf Little (que també havia estat futbolista a Anglaterra), o Gilles Marini (‘Sex And The City’). I no només això, sino que aquest equip d’estrelles es va reforçar també amb exfutbolistes professionals de la talla de Alexi Lalas (sí, aquell pèl-roig de la selecció dels Estats Units del Mundial ’94 que tocava la guitarra), Frank Leboeuf (ex Chelsea o Marsella, i campió del món amb França al 98), el porter-davanter mexicà Jorge Campos, o, atenció, el mític Vinnie Jones. Sí, el carnisser que té el dubtós honor de ser un dels futbolistes expulsat més ràpidament d’un partit (als 3 segons), o el segon més vegades expulsat de la història de la Premier League (només per darrere de Roy Keane), i que va fer un pol.lèmic vídeo on feia apologia del seu joc dur. Un cop retirat, Jones també va fer carrera al cinema en pel.lícules com ‘Lock & Stock’ o ‘Snatch’, i al 2002 fins i tot va gravar un disc de versions de soul i blues (‘Respect’). Si tens Spotify, el pots escoltar aquí, i no és tan dolent como pugui semblar (Confiem que en Vinnie no llegeixi mai aquest blog ni ens trobem en un carreró fosc a les 4 de la matinada..).

david_beckham240.jpg

La qüestió és que el Hollywood United F.C. va adquirir tanta popularitat a la zona de Los Angeles que es va acabar convertint en una franquícia que ampara a diversos equips: un de professional (el Hollywood United Hitmen) que es va crear fusionant-se amb un altre equip de la ciutat (els L.A.Blues), i 3 equips més de caire més amateur (L.A.Premier, un altre de fins a 30 anys d’edat, i un altre fins als 40 anys). A més, aprofitant la fama que ha adquirit la marca ‘Hollywood United’, sovint organitzen activitats i partits benèfics (que en alguna ocasió els ha enfrontat als Galaxy de David Beckham) amb finalitats diverses: des d’ajudar a les víctimes de l’huracà Ike, recollir fons per paliar les destroces dels incendis al sud de Califòrnia, diners per als nenes sense sostre, o per a la família del futbolista assassinat d’El Salvador Nelson Rivera. Vinnie Jones fent obres benèfiques? Si és que ja no queden valors, amics…

http://www.youtube.com/watch?v=7Nz5F2aIWzw

vinnie_jones_leeds.jpg

Mogwai i el Celtic (2): entrevista a Martin Bulloch

diumenge, 27/02/2011

Martin_Bulloch.jpgEn l’anterior entrada de ‘L’Orella de Chygrynskiy’ ja us explicàvem la passió pel Celtic de Glasgow dels components de la banda escocesa de post-rock Mogwai. N’és un clar exemple en Martin Bulloch: i és que la seva bateria no és verd-i-blanca per casualitat. I la bufanda amb aquests colors amb la que es fa acompanyar als concerts no és precisament del Betis… amics orellaires, això és el que va donar de sí l’entrevista que aquest blogaire arshavinista va mantenir amb el bateria de Mogwai, pocs dies després de l’últim derbi disputat a Ibrox Park, el passat mes de gener. El Celtic va guanyar 0-2 amb doblet de Samaras, i com us podeu imaginar, a can Mogwai no només van obrir ampolles de cava per celebrar l’edició del seu nou disc, ‘Hardcore Will Never Die But You Will’…

-Què significa el futbol a la teva vida? I el Celtic? I el Rangers?

Com a molta gent a Glasgow, el futbol significa molt per a mi. Per posar-vos en context, 100.000 persones assisteixen habitualmente a partits de futbol a Glasgow. Això suposa que una desena part del total de la població dóna suport activament a un dels dos grans equips de la ciutat, per no parlar d’equips més petits com Partick Thistle o el Sant Mirren. Per a mi significa més que el simple fet d’anar a veure un partit de futbol, ja que m’assec al costat de la meva mare als partits. Hem tingut els mateixos seients a Celtic Park des de 1986. Hem viscut grans moments a l’estadi, i d’altres de no tan bons, però això és el que implica ser fan del Celtic: donar la cara per igual a les verdes i a les madures, recordar que no és només un equip de futbol, sino una sortida per a gent que viu en aquesta ciutat i que va ser discriminada temps enrere. Un equip que va ser creat per raons caritatives, que representava a una comunitat sense drets. ‘Més que un club’. Ja ho va dir un dia Xavi Hernández: “El Celtic, igual que el Barça, és més que un club de futbol. Els nostres clubs són símbol d’una cultura i un grup social que no sempre han estat benvingudes a les respectives comunitats”

-Cóm vas viure l’últim derbi que vau guanyar 0-2 al camp del Rangers? Vas anar a Ibrox Park? El vas veure per TV? Estaves a fora i no el vas poder veure?

L’Stuart (guitarra de Mogwai –ndr) va aconseguir entrades per a mi i en John (baixista de Mogwai –ndr) per anar al camp. Malauradament, l’Stuart estava punxant a Londres a la revetlla de Cap d’Any, i no va poder venir. L’ambient va ser fantàstic. Normalment no gaudeixo massa aquests partits perquè els trobo massa tensos. I això em va passar a la primera part, perquè el R***** (no vol escriure el nom del Rangers! –ndr) va començar bé el partit i va tenir una bona oportunitat per marcar molt aviat. Després de 20 minuts, el Celtic va demostrar la seva superioritat, i això em va permetre relaxar-me i disfrutar més del partit. Al cap d’una hora ja tenia clar que només hi hauria un guanyador.

-Tens amics al Rangers? Cóm és el dia després d’un derbi com l’Old Firm? Us feu moltes bromes?

Només tinc un bon amic que sigui del Rangers. No acostumem a parlar de futbol després d’un derbi, tot i que fa 2 anys, quan van guanyar la lliga en l’última jornada, vaig anar a casa seva amb una ampolla de cava. No podria veure mai un Celtic-Rangers amb ell, ja que tots dos som molt emocionals i valoro la seva amistat. No seria una bona idea. Encara no he parlat amb ell després del partit de l’altre dia.

mogwai.gif

Els Mogwai, a una penya del Celtic, durant una gira pel Japó

-Cóm segueixes els partits del Celtic quan estàs lluny de casa, durant les gires amb Mogwai, etc.?

És força senzill seguir al Celtic mentre estem de gira. Fa anys, intentàvem trobar un bar irlandès que fes els partits per TV. I és que en la majoria de ciutats del món hi ha pubs on trobaràs penyes del Celtic. Últimament, molts d’aquests pubs s’estan limitant a fer partits de la Premier League anglesa, i ja no és tan fácil veure els del Celtic. Però també és molt fácil seguir-los per internet. Hi ha molts llocs webs ilegals que fan els partits, i tot i que no és la millor solució, a vegades és la única manera que tenim de seguir al nostre equip.

-Vas molt sovint a veure els partits a Celtic Park? Heu tocat alguna vegada allà? Pagaríeu per fer-ho?

Sóc soci del Celtic des de fa molt de temps, i vaig als partits de casa. Malauradament, no hem tocat mai a Celtic Park, i dubto que ho poguem fer mai, ja que fa poc l’Stuart va qüestionar la conveniència de l’actual president del club, John Reid. Ell formava part del govern que va enviar gent a la guerra d’Iraq. Però als últims partits a Celtic Park una de les nostres cançons està sonant a la prèvia i al descans del partit. És una cançó que es diu ‘The sun smells too loud’, del penúltim disc (‘The Hawk Is Hawling’- ndr). És increïble! Quan ho vaig saber, vaig anar a l’estadi mitja hora abans del que és habitual per no perdre-me-la. Va ser increïble estar a la grada i escoltar la teva pròpia cançó, a un volum molt alt, a l’estadi. Va sonar uns 4 minuts, i tots els meus amics i família que estaven amb mi a l’estadi estaven encantats. Va ser una gran sensació.

http://www.youtube.com/watch?v=5IsT1nw2Cx0

-Per què sou fans del Celtic? Per tradició familiar? Ho vau triar pels valors i creences relacionats amb el Celtic? I quins són els teus primers records sobre el Celtic, quan èreu nens?

Per a la majoria de gent a Escòcia ser del Celtic és una qüestió de tradició familiar, i suposo que és el mateix per als que són de l’altre equip. A la meva família no va ser tan senzill. Els meus pares van crèixer en famílies de diferent signe religiós, i que es cassessin va ser molt estrany, perquè no és gens habitual que les comunitats protestant i catòlica es barregin. Especialment a l’oest d’Escòcia. Quan jo era un nen els meus pares no volien que donés suport a cap dels dos equips, ja que en aquell temps hi havia molta violència sectària associada amb la rivalitat entre Celtic i Rangers (només heu de mirar a google el que va passar a la final de Copa escocesa…). Ells volien que jo animés a la selecció, i després a un petit equip anomenat St. Mirren, que és el que jugava més a prop d’on vaig crèixer, a East Kilbride. Així que fins als 6 o 7 anys, jo era seguidor del St. Mirren. No va ser fins que vaig anar al famós mercat de Barrowlands que vaig canviar de parer. Estava a una paradeta on venien samarretes de futbol, i quan vaig veure la verda i blanca del Celtic… bé, allò va ser definitiu. Adéu St. Mirren. El primer partit al que vaig anar va ser un derbi a Ibrox Park a principis dels 80 que vam perdre 1-0. Per ser franc, em vaig avorrir força, i és que em pensava que hi hauria un locutor com a la TV, i el partit va ser massa llarg per a un nen de 7 anys. Ben aviat, però, vaig canviar la manera de veure-ho…

-Què has arribat a fer pel Celtic? Viatjar ben lluny, mentir la teva parella o a la feina per poder veure un partit, renunciar a algun concert amb Mogwai…?

No he fet massa bogeries per veure partits del Celtic. Vaig estar a Barcelona per veure l’últim partit de Champions entre els dos clubs. També he estat a Milà per a un partit de Champions. Sovint no puc anar als grans partits fora de casa, perquè normalment coincideix amb els nostres compromisos i gires amb Mogwai. És mala sort. Sempre ens prenem les nostres cites amb Mogwai molt més seriosament que el futbol. L’exemple més clar va ser perdre’ns la final de la Copa de la UEFA a Sevilla (la temporada 2002-2003, quan van perdre 3-2 contra el Porto de Mourinho –ndr), perquè teníem una sessió en viu amb en John Peel (prestigiós locutor musical anglès-ndr) a la BBC. Aquell dia jo em sentia furiós que haguéssim d’estar a Londres i no a Espanya, perquè veia que aquest tipus d’esdeveniments només passen una vegada a la vida per als seguidors del Celtic, i jo m’ho anava a perdre. Vam veure el partit a la TV des de l’estudi i després vam tocar la sessió per a la ràdio, molt enfadats. Mirant enrere, celebro que gravéssim aquella sessió, perquè en John Peel va morir poc després.

-Quins músics coneixes que siguin fans del Celtic? I del Rangers?

La majoria de músics escocesos que conec són del Celtic: Teenage Fanclub, alguns membres de Belle & Sebastian, The 1990’s… per citar-ne alguns. Crec que és una cosa cultural. Entre els fans del Celtic acostumen a haver-hi més poetes, actors, músics, escriptors… mentre els fans de l’altre equip acostumen a tenir una aproximació a la vida més calvinista. És clar que estic generalitzant, però crec realment que l’afició del Celtic sembla incloure als membres més artístics de la nostra comunitat.

celtic vs. rangers.jpg

-Fins fa ben poc teníeu un futbolista català jugant amb el Celtic com és en Marc Crosas, però acaba de marxar a jugar a Rússia. Què en penses d’ell?

Crec que en Marc és un gran jugador i em sorprèn molt que no hagi jugat massa aquests anys. Probablement és el millor passador que teníem al Celtic, i sembla tenir molta facilitat per jugar la pilota. Potser ha de treballar una mica més les seves tasques defensives, però crec que també les fa força bé. Per a mi és un misteri per què no ha jugat més. Fa un parell de temporades els seguidors reclamàvem a l’entrenador que basés l’equip al seu voltant, però va semblar haver-se convertit en un futbolista que només feia servir a estones, i poques vegades de titular. Crec que el millor que pot fer és tornar a Espanya i fitxar per un equip que valori millor el seu talent.

-Per què creus que Nakamura semblava tan bon jugador al Celtic, i tant dolent quan va venir a jugar a l’Espanyol?

Sí, va ser estrany. No tinc massa clar a quina posició el feien jugar a l’Espanyol, així que tampoc ho puc valorar massa. Només puc dir que va ser un gran jugador per al Celtic. Un dels pocs futbolistes amb cervell que teníem. Va fer més suportable veure al Celtic en uns anys de tàctiques dolentes i actuacions pèssimes.

-Molt bé, i per acabar, diga’m alguna cosa més que hauria de saber sobre la relació entre tu, el Celtic i el futbol en general…

A banda de la música, és el meu principal interès. Gran part del dia me’l passo entrant a fòrums sobre el Celtic per veure què diuen altres aficionats sobre l’equip. O també escoltant notícies per saber tot el que calgui de l’equip. Per segon any, estem en un període de transició amb un munt de jugadors que van i venen, degut al canvi de banqueta. El nou entrenador, Neil Lennon, va ser jugador en els anys d’èxits amb Martin O’Neill a la banqueta. Lennon era un dels nostres jugadors preferits. Ha començat força bé la temporada, i esperem que li vagi bé, com a en Pep al Barça. Sap la manera en què ha de jugar el Celtic, i els trets distintius del club. Ell és un dels nostres, i seria genial si triomfa. Tant de bo poguem tornar a Barcelona per jugar un partit en un futur no molt llunyà. Això em faria feliç.

———————————————————————————————————————————————————————–

*PD: Si us considereu malalts de futbol i encara no heu anat a veure un partit a Celtic Park, no sé què collons espereu a fer-ho. Però feu-me el favor de gaudir d’aquest video del derbi de la setmana passada en què el Celtic va guanyar 3-0 al Rangers. Sí, potser reconeixereu tonades de Depeche Mode, The Seekers, Pet Shop Boys o el cantautor folk Finbar Furey. Però sigui com sigui, permeteu-me unes miccions facials sobre aquells que treuen pit de ser “la millor afició del món”, i ni tan sols saben que existeix un estadi que per alguna raó li diuen Paradise…

http://www.youtube.com/watch?v=pDPQILYRFg8

No em direu que no us venen ganes de tocar-vos, ni que sigui lleugerament…