Mogwai i el Celtic: quan el futbol es fa religió (1)

dilluns, 21/02/2011

hooper.jpg

Aquesta ha estat una setmana ben feliç per a la banda escocesa de post-rock Mogwai. Dilluns, va sortir publicat el seu setè disc (‘Hardcore Will Never Die But You Will’). Un nom brillant, oi? Doncs la seva música també ho és, de brillant. I d’una intensitat emocional que fa esgarrifar. Teniu l’oportunitat de comprovar-ho en directe al pròxim festival Primavera Sound, dissabte 28 de maig; sí, el mateix dia que la meva musa PJ Harvey, i també coincidint de ple amb la final de Champions de Wembley (amics del Primavera: ja que l’inútil de Platini s’ha encaparrat a tocar-nos el voraviu a tots els fanàtics de rock i futbol, heu pensat de fer alguna cosa el respecte? Pantalles gegants? Que el president de la UEFA caigui per les escales, i sembli un accident? Perquè no em vull ni imaginar que el Barça jugui aquesta final en ple festival…). Però bé, tornant a l’inici d’aquesta entrada, Mogwai ha completat la seva setmana fantàstica aquesta tarda, quan el Celtic dels seus amors ha humiliat al Rangers per 3-0 (2 gols de Hooper i un de Commons) i s’ha embutxacat mitja lliga, en un dels derbis més apassionants del futbol mundial: l’Old Firm escocès. I des de justament avui fa 3 anys, cada vegada que el Celtic guanya al seu etern rival, a mi se m’escapa un somriure còmplice, per culpa d’aquest grup escocès que tants moments de plaer auditiu m’ha donat, ja fos en disc o en directe…

IMG_4161.jpg

Dimecres, 20 de febrer de 2008. El Barça de Rijkaard, Ronaldinho i companyia visita un dels temples del futbol mundial: Celtic Park. Són els vuitens de final de la Lliga de Campions, i el meu estimadíssim atzar fa que hagi de tornar a Glasgow per tercera vegada en només 10 mesos: la primera, al maig de 2007, per viure al també mític Hampden Park l’agredolça final de la UEFA en què el maleït Andreu Palop esmicola en 1000 bocinets el somni europeu de l’Espanyol (i pensar que si no hagués estat pel seu gol in extremis a Ucraïna, el Sevilla no hauria arribat mai a aquella final…); la segona visita, ja en blaugrana, per al partit de la lligueta de Champions a Ibrox Park davant del Rangers, al mes d’octubre (un 0-0 absolutament infumable, en un camp hostil i amb gent molt maleducada). I la tercera, al camp del Celtic, on el ‘You’ll Never Walk Alone’ sona inclús més emocionant que a Anfield…

[youtube MbwhVjavhF4 nolink]

La qüestió és que, amb motiu del Celtic-Barça de Champions, el company del diari Sport i RockZone Ignasi Sagnier (un altre malalt de la música) entra en contacte amb els Mogwai, en saber que són grans aficionats del futbol i del Celtic. Els entrevista, fa amistat amb ells, i queden en compartir una cervesa després del partit (tractant-se d’escocesos, el concepte ‘UNA cervesa’ és un eufemisme, és clar…). Quan el partit acaba (victòria culé per 2-3, la nit que Henry fa un dels seus millors gols com a blaugrana), l’amic Sagnier i un servidor, juntament amb en Javier Gascón de Mundo Deportivo, desafiem al despertador que sonarà l’endemà ben d’hora, i marxem cap al Mono, un pub de Kent Street. Allà, ens trobem amb en Martin Bulloch (bateria) i amb en John Cummings (guitarra), que ens faran de guies nocturns pels carrers de Glasgow. Una de les ciutats britàniques amb més cultura musical i futbolera de tota la Gran Bretanya. Tots dos encara van vestits com a l’estadi: en John amb la mítica samarreta dels ‘hoops’ verda i blanca, i en Martin… amb una bufanda del Panathinaikós!! Per què? La resposta és molt fàcil: l’equip grec juga l’endemà a la Copa de la UEFA contra el Glasgow Rangers…
IMG_4168.jpgAquesta rivalitat (que en molts casos es converteix en odi visceral) entre els dos principals equips de Glasgow em recorda molt i molt a la que es viu a casa nostra entre Barça i Madrid; i així ens ho van explicar els Mogwai de manera apassionada, comparant també el rerefons polític d’ambdós contextos: unionistes (Rangers, Madrid) vs. sobiranistes (Celtic, Barça). En el seu cas, a més, s’accentua pel rerefons religiós entre catòlics (els del Celtic) i protestants (els del Rangers). Aquella nit que va acabar al bar del nostre hotel, entre anècdotes, acudits i crítiques ferotges cap al jugador gallec Nacho Novo (llavors futbolista del Rangers), no l’oblidaré en la vida. L’atzar va voler que en el partit de tornada, quan un servidor creuava el carrer Maternitat per anar des de COMRàdio al Camp Nou per fer la transmissió, em trobés a la porta amb l’Stuart Braithwaite (també guitarra de Mogwai), en Martin… i la seva mare! (amb qui comparteix seient a Celtic Park). Quines coses…

zidane_a_21st_century_portrait_.jpg

El lligam de Mogwai amb el futbol no acaba aquí. Per exemple, en molts concerts han sortit a tocar amb samarretes del Celtic o de la selecció escocesa (al festival de Benicàssim, sense anar més lluny…). I us enrecordeu d’aquella mena de documental sobre Zinedine Zidane anomenat ‘Zidane: A 21st Century Portrait’? Sí, aquell gravat en un partit al Bernabeu entre el Madrid i el Vilarreal amb 17 càmeres sincronitzades. Doncs un dels seus autors, l’escocès Douglas Gordon, va encarregar als Mogwai que fessin la banda sonora, i el resultat és un disc de post-rock instrumental hipnòtic molt i molt recomenable, sigueu de l’equip que sigueu.

[youtube IJNPDlzF4Wg nolink]

Últimament, la banda de Glasgow ha vist mig acomplert el somni no realitzat encara de tocar a Celtic Park: i és que durant la prèvia i el descans dels partits, per megafonia sona una cançó del seu penúltim disc ‘The Hawk Is Howling’: ‘The Sun Smells Too Loud’…

[youtube yUaCxx5npko nolink]

I voleu saber més coses del sentiment ‘hoop’ dels Mogwai? Doncs jo de vosaltres no em perdria l’entrevista al seu bateria, Martin Bulloch, que podreu llegir ben aviat a ‘L’Orella de Chygrynskiy’…

Jack Wilshere, el ‘gunner’ que escolta al Rei del pop…

dijous, 17/02/2011

jack-wilshere-arsenal-2010-2011.jpg

La nit en què el futbol s’ha fet un gran homenatge a l’Emirates Stadium, un marrec de 19 anys ha aprofitat l’aparador de la Champions per posar-se al centre dels focus del futbol mundial. I és que avui el gran protagonista de l’Arsenal-Barça no es diu ni Leo Messi, ni David Villa, ni Cesc Fàbregas, o ni tan sols Andrei Arshavin (perdona’m, Andrei, per aquesta blasfèmia que acabo de cometre…). Aquesta nit, el rei de la festa ha estat Jack Wilshere. Com que això no és un espai exclussivament futbolístic, tampoc explicarem ara la vida i miracles del petit Jack. Però per fer-ne cinc cèntims, direm que en Wilshere porta a l’Arsenal des que tenia 9 anys, i el 30 de setembre de 2008 es va convertir en el debutant més jove de la història dels ‘gunners’ a la lliga, quan va saltar al camp davant el Blackburn Rovers amb només 16 anys i 256 dies. L’any passat va jugar cedit al Bolton, i a l’agost Fabio Capello el va fer debutar a la selecció anglesa. I moltíssima gent a la Gran Bretanya coincideix a dir que aquest migcampista tan versàtil i tan poc britànic amb la pilota als peus serà una de les figures principals del futbol anglès en un futur no massa llunyà. Sigui com sigui, deixeu-me que us expliqui quina és la vinculació d’aquest fanàtic del twitter amb L’Orella de Chygrynskiy…

Jack-Wilshere-of-England--007.jpgResulta que Jack Wilshere té uns gustos musicals inversament proporcionals a la seva qualitat com a futbolista. Sí, és clar, això és una opinió molt personal (quina bajanada, oi? Hi ha alguna opinió que no ho sigui, de personal?). Però com que aquest blog l’escric jo, poso el que em surt del teclat. I ara el que el teclat em dicta és precisament això. Per ser més precís, vull pensar que en Jack, als seus 19 tendres anyets, està encara en procés de formació personal. I passa per aquella fase de dubtes i contradiccions (és cert, crec que aquesta fase no la superem mai, tinguem 19 anys o en tinguem 99), en què està perfilant caràcter i gustos. Inclosos els musicals, que ara per ara estan en aquell terreny entre l’eclecticisme extrem i la contradicció. Per exemple, en un extrem, a en Wilshere li agraden productes ben comercials com la cantant/actriu de Disney Channel Ashley Tisdale, el guanyador al 2009 de ‘X Factor’ (l’OT de la Gran Bretanya) Joe McElderry, o el cantant d’R&B Ne-Yo. En l’altre, artistes certament interessants com en Greg Ashley (membre també de bandes com Gris Gris, The Mirrors, o The Strate Coats), que absorbeix l’atmosfera psicodèlica de la seva Califòrnia natal en discos hipnòtics que requereixen de diverses escoltes per trobar-li els mil i un matisos, estirat còmodament al sofà de casa…

jackrelax.jpg

Consideracions del sofà de Wilshere al marge, qui probablement ocupi el nº1 de les preferències musicals de la nova perla del futbol anglès és, ni més ni menys, que Michael Jackson. Això és el que es desprèn de la llista que va fer en Jack per a la fundació benèfica Fairsharemusic.com, i que tothom que vulgui es pot descarregar per internet, previ pagament d’un donatiu. I és que, de les 10 cançons que va triar Wilshere, 4 eren del Rei del pop: ‘Billie Jean’, ‘Man In The Mirror’, ‘Rock With You’, i ‘Wanna Be Startin’ Something’. 3 més, de Jason Derulo, cantant, actor i ballarí d’origen haitià a qui molts consideren hereu de Jacko. I les altres 3 cançons triades pel migcampista de l’Arsenal eren del ja anomenat Ne-Yo.

wilshere-playlist-450x340.jpg

En Jack no va ser l’únic futbolista de l’Arsenal que va participar en aquesta iniciativa… si voleu consultar les preferències musicals de tots ells, només cal que clickeu aquí. Personalment, només salvaria de la lapidació al que menys m’agrada jugant a futbol: el danès Nicklas Bendtner. Sembla que totes les limitacions que té als peus les supleix gratament amb les orelles, amb especial gust pels ‘crooners’ com Frank Sinatra, Tonny Bennet, o Sammy Davis Jr., i deeses del jazz com Billie Holiday, Nina Simone o Ella Fitgerald (tot i que també inclou una cançó de… Julio Iglesias!!). De la resta de ‘gunners’ i els seus gustos musicals, quasi millor no parlar-ne. Futbolistes…

dima.jpg

*PD: Per cert, us interessi o no (em preocupa ben poc, però us estimo igual), aquesta nit estic content: només 2 dies després de l’estrena d’aquest blog, Chygrynskiy i el seu Shaktar han fet un pas de gegant per estar als quarts de final de la Champions, en guanyar a Roma per 2-3. Jo no vull dir res, però molts dels herois de L’Orella… aquesta nit se’n van a dormir feliços i triomfadors…

El per què de tot plegat

dilluns, 14/02/2011

In Dima We Trust.jpg

Sona un arpa, i la imatge es veu emmarcada per una d’aquelles nebuloses horribles que es posen a les fotos i vídeos de les bodes. Sí, amics: els més espavilats ja us haureu adonat que estem situant l’acció en el passat, en un flashback que no s’ha fet servir gairebé mai en la història de les produccions culturals. “Collons! Així d’entrada, el paio aquest ja s’està posant a l’alçada de les grans obres de la literatura o del cinema universal!” –pensa algun lector que es malfia de tot i de tots. “Si no m’ho dic jo, qui m’ho dirà, a banda de la meva mare, troç d’ase?” –replico jo, amb el meu habitual to carinyós. Però bé, deixem-ho estar, i anem per feina. Sona un arpa, i la imatge es veu emmarcada per una d’aquelles nebuloses horribles que es posen a les fotos i vídeos de les bodes…

Dia 1 de gener de 2011. Com qualsevol altre dia post-Cap d’Any, m’aixeco sobre les 8. No, del matí no, animals. He dit 1 DE GENER, no sé si m’enteneu. Després de la imprescindible dutxa per esbandir ressaques, obro l’ordinador, com qui obre la finestra de casa per observar el món exterior. I, entre d’altres missatges, en llegeixo un, via facebook, de l’amic Toni Padilla (que a banda de hooligan arlequinat, també és cap d’esports del diari ARA). El molt cabr**, que coneix les meves debilitats musicals, em proposa d’escriure un blog sobre música i esport per al lloc web del diari. “La mare que et va parir – penso jo- com que no vaig prou embolicat amb la ràdio, la revista i el blog musicals, els dos equips de futbol on jugo, i la vida social (cada vegada més escassa), tu ARA vas i em poses el caramelet aquest davant dels morros?”. Obviament, accepto la proposta. Després d’un dinar japonès, qui pot dir que no?

cabSushi.jpg

Tot engrescat, torno cap a casa i el cap em treu fum: idees i temes centrifuguen el meu cervell. I, en un moment donat, penso en el títol. Ha de ser algun concepte que lligui els dos móns dels que escriuré. Que cridi l’atenció. I que sigui fàcil de retenir al cap. Entre 1 i 2 minuts després, ja el tinc: ‘L’orella de Chygrynskiy’, és clar! Sense orelles, no hi ha música. I un dels pocs esportistes que he pogut conèixer en 16 anys a la professió que tingués inquietuds musicals és en bo d’en Dimitro. No entraré a valorar si era bon jugador per al Barça o no, o si Guardiola va cometre una errada de l’alçada d’una tifa de mamut fitxant-lo per 25 ‘kilos’. Però en Dima és un tio encantador, educat i que sap molt de música (Efectivament, amics: no sembla pas futbolista). Així ho vaig poder comprovar quan el vaig entrevistar per a la revista RockZone, i ens va revelar la seva debilitat pels Pixies, Nirvana, Radiohead, Micah P. Hinson, Nick Cave, John Frusciante, Morrisey…

IMG_0068.JPG

Així doncs, què menys que fer-li un merescudíssim homenatge a en Chygry, i tenir el nom més collonut que es podria tenir per a aquest blog? O potser em proposeu algun de millor? Sí, potser alguns podeu fregar el meu talent innat i el meu geni avançat al nostre temps; però difícilment les vostres propostes també ens servirien per fer-li una metafòrica pluja daurada a una de les aberracions musicals més grans que hem hagut de patir als últims anys per aquestes contrades i rodalies, oi…?