Entrades amb l'etiqueta ‘Athletic’

Quan els laboristes van pensar en Brian Clough i Elton John per derrotar Thatcher…

dimarts , 10/12/2013

A banda de petonejar nens, deixar-se sobar per iaies sense vergonya, o fer-se fotos acaronant gossets, no és cap secret que una vella tàctica dels polítics per guanyar vots i simpaties és envoltar-se de personatges populars. En aquest context, futbolistes i cantants són dos grans objectius dels seus interessos, siguin del color que siguin. No cal marxar massa enrere en el temps per pensar en casos com els concerts i suports de tota mena pro-Barack Obama d’artistes com Arcade Fire, Pearl Jam, R.E.M. o The National; o, a casa nostra, en un tema on els esportistes no acostumen a mullar-se ni sota la dutxa com és el dret a decidir i/o la independència, el suport d’un personatge de tanta ascendència com Pep Guardiola va provocar també molt de rebombori. I així, no ens han d’estranyar tampoc els rumors que llegíem recentment sobre un possible partit únic que inclogués Pep Guardiola com a número 3, de cara a les eleccions europees…

Un cas molt similar va passar a la Gran Bretanya de finals del anys 70. A finals d’aquella dècada, el Nottingham Forest ho va guanyar tot, tant a les Illes com a Europa, de la mà d’un personatge a qui, per carisma, transcendència mediàtica i impacte popular, podríem comparar perfectament al Pep Guardiola dels últims anys a casa nostra (per bé que, per la seva manera de ser poca-solta i bocamolla, és clar precursor de José Mourinho). Parlo, és clar, de l’inimitable Brian Clough (de qui ja us havia parlat alguna vegada per referir-me a l’imprescidible pel·lícula ‘The Damned United‘. Si no l’heu vist, feu-me el favor de posar el cul enfora per que us el pugui colpejar com es mereix…). A banda dels seus èxits com a entrenador del Derby County o Nottingham Forest, per a la història han quedat també la seva dialèctica histriònica i episodis com l’enganxada televisiva amb el seu antecesor al Leeds United, Don Revie:

A banda de la seva controvertida popularitat i els seus èxits esportius, mr. Clough era una persona amb idees polítiques d’esquerres. I tots aquests condicionants el van posar en el punt de mira del partit laborista (que, de fet, sembla que li va ofeir dues vegades adherir-se al partit). Corria l’any 1979, i el llavors Primer Ministre britànic Jim Callaghan afrontava unes dures eleccions contra una rival que emergia amb força en l’escena política de les Illes: Margaret Thatcher. Les enquestes el situaven per darrere d’aquella dona de dura aparença imperturbable, i els laboristes necessitaven un cop d’efecte per capgirar aquesta tendència. I segons revelen uns documents secrets de l’Arxiu Nacional fets públics al 2009, l’assessor de Callaghan, Bernard Donoughue, va pensar en 3 noms que podrien catapultar el primer ministre per mantenir-lo en el poder: l’escriptora i columnista del Daily Mirror Marjorie Proops, l’entrenador del Forest Brian Clough, i el cantant (i president del Watford) Elton John. En aquest últim cas, era coneguda la seva simpatia pels laboristes, però era descrit en aquests informes com una persona “amb una imatge complicada”, pel seu caràcter extravagant i la seva homosexualitat (revelada en una entrevista a la revista Rolling Stone l’any 1976; no us perdeu el jersei futbolero que duia en portada…)

Finalment, però, l’assessor del primer ministre va aconsellar Callaghan atacar Thatcher per un altre vessant: “Crec que la seva dona, els seus fills i néts ens poden donar més vots; Thatcher sembla no tenir família”. I segurament tenia raó en aquest aspecte de la Dama de Ferro, però aquelles eleccions se les va endur Thatcher, per iniciar una llarga etapa d’onze anys manant sense cap escrúpol (com a bona política de dretes). Potser si els laboristes haguessin tirat endavant aquella idea, mr. Clough se l’hagués menjat amb patates, i no haurien passat tantes altres coses relacionades amb la Dama de Ferro

———————————————————–

PD: Com a primera post-data, us deixo dues aventures musicals de Brian Clough, que poden ser considerades un capítol més dels ‘Gols Cantats‘: la primera, una cançó del canadenc J.J.Barrie en què el mític entrenador  fa un ‘speech’ sobre el futbol. El títol de la cançó té conya, ‘You Can’t Win Them All’ (No els pots guanyar a tots):

I la segona col·laboració entre tots dos és digna dels millors vinils de Johan Cruyff, Jean Marie Pfaff o Gerd Muller, ja repassats en aquest blog; ‘It’s Only A Game’ (Només és un partit):

PD2: La segona postdata, per a aquesta surrealista nadala que ha gravat l’Athletic Club per a Euskal Telebista, amb Muniaín, Susaeta, De Marcos i Mikel Balenziaga fent de Beatles; apocalíptic…

I el rock radiKal va derrotar el Barça

dilluns, 2/05/2011

reala.jpg

En cap de setmana de doble enfrontament català-basc a la lliga de 1ª divisió, avui ens endinsem en una història que té a veure amb els dos grans equips bascos de la història, i amb un moviment musical molt arrelat a les terres d’Euskadi: el rock radical. Una excel.lent via d’expressió de sentiments i frustracions polítiques i socials, que té una gran tradició a la sempre reivindicativa societat basca. Molts es van quedar sorpresos dissabte passat per que aquesta modesta Reial Societat que lluita per la permanència a 1ª divisió guanyés al totpoderós Barça de Guardiola; però segurament això és perquè no saben el que ara us explicaré, amics orellaires. Una història que vaig saber gràcies a un dels majors còmplices que tinc a COMRàdio en qüestions de faltar a la gent i mossegar la mediocre realitat que ens envolta: l’amic Guillem Barquín (us recomano que el seguiu a twitter: @barq_in). A les prèvies de les retransmissions dels partits del Barça a la COM, ell sempre busca una cançó que tingui relació amb el rival de l’equip blaugrana. I en la prèvia del Reial Societat-Barça, el grup escollit va ser la banda basca de punk oi! Des-Kontrol; i no pas per casualitat…

deskontrol.jpgcd des-kontrol bo.jpg Aquesta banda d’Arrasate (Mondragón) va rebre una brutal pallissa en un concert a Barakaldo per part de grups de red skins d’extrema esquerra, que els acusaven de mostrar ambigüitat respecte a moviments i idees feixistes. Ells, però, van negar simpaties cap a les idees d’ultradreta, i com a reivindicació, van gravar un disc de 6 cançons: ‘Hipokresia eta faxismoaren aurka‘ (‘Contra el feixisme i la hipocresia’), en què cançons pròpies conviuen amb versions de MCD, The Specials o Hertzainak. En aquest disc, col.laboraven artistes de l’escena del rock radical basc com Fermin Muguruza (Negu Gorriak, Kortatu…), ‘El Drogas’ (Barricada), i músics de bandes com Etsaiak, RIP, Kuraia, o Cicatriz. Però la llista d’artistes convidats no es limitava només a músics d’altres bandes, sino que s’endinsava també en el món del futbol: així, també hi van participar l’exfutbolista de la Reial Societat Aitor López Rekarte (germà de l’exjugador del Barça), els membres de l’actual primer equip de la Reala Mikel González, Jon Ansotegi i Eñaut Zubikarai, i els de l’Athletic Iñigo Vélez i Mikel Balenciaga, tal i com es pot apreciar en el següent video promocional:

[youtube wrta8DfVqqg nolink]

Mikel Gzlz.JPG En el cas dels 3 jugadors de la Reala, no era la primera vegada que demostraven inclinacions polítiques i sensibilitat cap al problema basc. I és que van ser 3 dels 8 futbolistes del club guipuscoà que van participar en una manifestació que reclamava el retorn a Euskadi de presos d’ETA (De fet, el pare de Zubikarai es troba empresonat des de 1989). Un fet que va provocar molta pol.lèmica entre determinats sectors de les societats basca i espanyola. Però tornant al que de debò ens interessa, Mikel González, s’ha declarat en diverses ocasions gran fan de la música, citant a grups punk com The Clash o Rancid entre els seus preferits, i les biografies de Johnny Cash o dels mateixos Clash entre els llibres que recomenaria als seus amics. No es pot negar que té bon gust, el punyetero…

[youtube DhKHAopx7D0 nolink]

llorente beti mugan.jpg A més, Mikel González va demostrar bones maneres a l’hora de cantar ‘Mondra‘ (la versió que fan els també bascos RIP del mític ‘You’ll Never Walk Alone’) en la festa de celebració per l’ascens a 1ª. I també reivindica a un jove grup d’amics d’Arrasate anomenat Never Surrender. Un altre jugador de la Reala que també és seguidor del rock radical és el davanter Joseba Llorente. Quan jugava al Vilarreal, Llorente va celebrar un gol davant el Barça ensenyant una samarreta d’un altre grup del rock radical basc: Beti Mugan. Un gest que va despertar la curiositat de molts: “els companys i l’entrenador em pregunten per la samarreta. Els explico què és, però el que no poden entendre és que per a mi és molt més que un grup de música; és un sentiment molt fort que em manté lligat a la meva joventut, a la meva gent i a Hondarribia

[youtube zoLVKM1xlGM nolink]

No m’estranyaria pas, doncs, que abans de jugar ahir a Anoeta, al vestidor local d’Anoeta sonessin cançons punk; això explicaria a la perfecció el coratge i la garra amb què la Reala es va endur una merescudíssima victòria davant del millor equip del món. El poder del rock, amics…