Entrades amb l'etiqueta ‘Beatles’

Quan els laboristes van pensar en Brian Clough i Elton John per derrotar Thatcher…

dimarts , 10/12/2013

A banda de petonejar nens, deixar-se sobar per iaies sense vergonya, o fer-se fotos acaronant gossets, no és cap secret que una vella tàctica dels polítics per guanyar vots i simpaties és envoltar-se de personatges populars. En aquest context, futbolistes i cantants són dos grans objectius dels seus interessos, siguin del color que siguin. No cal marxar massa enrere en el temps per pensar en casos com els concerts i suports de tota mena pro-Barack Obama d’artistes com Arcade Fire, Pearl Jam, R.E.M. o The National; o, a casa nostra, en un tema on els esportistes no acostumen a mullar-se ni sota la dutxa com és el dret a decidir i/o la independència, el suport d’un personatge de tanta ascendència com Pep Guardiola va provocar també molt de rebombori. I així, no ens han d’estranyar tampoc els rumors que llegíem recentment sobre un possible partit únic que inclogués Pep Guardiola com a número 3, de cara a les eleccions europees…

Un cas molt similar va passar a la Gran Bretanya de finals del anys 70. A finals d’aquella dècada, el Nottingham Forest ho va guanyar tot, tant a les Illes com a Europa, de la mà d’un personatge a qui, per carisma, transcendència mediàtica i impacte popular, podríem comparar perfectament al Pep Guardiola dels últims anys a casa nostra (per bé que, per la seva manera de ser poca-solta i bocamolla, és clar precursor de José Mourinho). Parlo, és clar, de l’inimitable Brian Clough (de qui ja us havia parlat alguna vegada per referir-me a l’imprescidible pel·lícula ‘The Damned United‘. Si no l’heu vist, feu-me el favor de posar el cul enfora per que us el pugui colpejar com es mereix…). A banda dels seus èxits com a entrenador del Derby County o Nottingham Forest, per a la història han quedat també la seva dialèctica histriònica i episodis com l’enganxada televisiva amb el seu antecesor al Leeds United, Don Revie:

A banda de la seva controvertida popularitat i els seus èxits esportius, mr. Clough era una persona amb idees polítiques d’esquerres. I tots aquests condicionants el van posar en el punt de mira del partit laborista (que, de fet, sembla que li va ofeir dues vegades adherir-se al partit). Corria l’any 1979, i el llavors Primer Ministre britànic Jim Callaghan afrontava unes dures eleccions contra una rival que emergia amb força en l’escena política de les Illes: Margaret Thatcher. Les enquestes el situaven per darrere d’aquella dona de dura aparença imperturbable, i els laboristes necessitaven un cop d’efecte per capgirar aquesta tendència. I segons revelen uns documents secrets de l’Arxiu Nacional fets públics al 2009, l’assessor de Callaghan, Bernard Donoughue, va pensar en 3 noms que podrien catapultar el primer ministre per mantenir-lo en el poder: l’escriptora i columnista del Daily Mirror Marjorie Proops, l’entrenador del Forest Brian Clough, i el cantant (i president del Watford) Elton John. En aquest últim cas, era coneguda la seva simpatia pels laboristes, però era descrit en aquests informes com una persona “amb una imatge complicada”, pel seu caràcter extravagant i la seva homosexualitat (revelada en una entrevista a la revista Rolling Stone l’any 1976; no us perdeu el jersei futbolero que duia en portada…)

Finalment, però, l’assessor del primer ministre va aconsellar Callaghan atacar Thatcher per un altre vessant: “Crec que la seva dona, els seus fills i néts ens poden donar més vots; Thatcher sembla no tenir família”. I segurament tenia raó en aquest aspecte de la Dama de Ferro, però aquelles eleccions se les va endur Thatcher, per iniciar una llarga etapa d’onze anys manant sense cap escrúpol (com a bona política de dretes). Potser si els laboristes haguessin tirat endavant aquella idea, mr. Clough se l’hagués menjat amb patates, i no haurien passat tantes altres coses relacionades amb la Dama de Ferro

———————————————————–

PD: Com a primera post-data, us deixo dues aventures musicals de Brian Clough, que poden ser considerades un capítol més dels ‘Gols Cantats‘: la primera, una cançó del canadenc J.J.Barrie en què el mític entrenador  fa un ‘speech’ sobre el futbol. El títol de la cançó té conya, ‘You Can’t Win Them All’ (No els pots guanyar a tots):

I la segona col·laboració entre tots dos és digna dels millors vinils de Johan Cruyff, Jean Marie Pfaff o Gerd Muller, ja repassats en aquest blog; ‘It’s Only A Game’ (Només és un partit):

PD2: La segona postdata, per a aquesta surrealista nadala que ha gravat l’Athletic Club per a Euskal Telebista, amb Muniaín, Susaeta, De Marcos i Mikel Balenziaga fent de Beatles; apocalíptic…

Portades Futboleres (3): John Lennon ‘Walls And Bridges’

dimecres, 21/09/2011

John-Lennon-Walls-and-Bridges-cover-football-drawing.jpg

Avui he volgut dedicar-li el tercer capítol de les portades futboleres a un dels discos de la carrera en solitari d’un dels músics més influents de la història, en tots els àmbits de la vida: ‘Walls And Bridges’ va ser publicat el 4 d’octubre de 1974, en plena separació de John Lennon amb Yoko Ono. En bona part de la gravació es respira la nostàlgia que devia estar sentint Lennon en aquells moments, en un àlbum inicialment pensat en to acústic, tot i que la participació d’Elton John va acabar nodrint de més orquestració les cançons del disc. Algunes com ‘Whatever Gets You Through The Night’ van ser nº1 a la llista de singles dels Estats Units, i el disc va acabar seguint el mateix camí.

[youtube I4R6fmwLkxA nolink]

Obviament, si ‘Walls And Bridges’ apareix a L’Orella de Chygrynskiy’ és per la seva portada. Una il.lustració que té molta història: es tracta d’un dibuix que va fer el mateix John Lennon quan tenia només 11 anyets, al juny de 1952. Si sou mínimament coneixedors de la Premier League, ja haureu intuït que el dibuix il.lustra un partit entre l’Arsenal i el Newcastle. Però no es tracta d’un partit qualsevol, sino de la final de la FA Cup que van disputar aquests dos equips tot just un mes abans, el 3 de maig de 1952, a l’estadi de Wembley. Un partit que va guanyar el Newcastle d’Stan Seymour davant uns ‘gunners’ que van acabar amb només 7 jugadors… per la lesió de 4 futbolistes!! El resultat final va ser 1-0, amb un gol que potser us sonarà…

george-robledo-850932391.jpg

 Ho haveu vist? Us hi heu fixat bé? O cal que fem servir la moviola per que us quedi clar a tots?

F765513_lennon442.jpg

Doncs sí: el dibuix del petit John Lennon il.lustrava amb força traça la jugada del gol. Probablement, per casa dels Lennon devia córrer algun diari o revista amb la fotografia de la jugada, i el petit John va deixar anar la seva vena artística amb les aquarel.les que tingués per la seva habitació. El més curiós de tot és que fins fa ben poc, al 2009, no es va descobrir la història amagada en el dibuix del Lennon infant. I sabeu cóm va ser? Doncs ens hauríem de desplaçar cap a Xile…

george&ted.jpg

Resulta que l’escriptor i periodista de Valparaíso Néstor Flores es trobava fent recerca i documentant-se per escriure un llibre sobre el també futbolista xilè Ted Robledo, desaparegut misteriosament a un vaixell mentre feia un creuer al Golf d’Oman, l’any 1970. Ted no era un altre que el germà de Jorge Robledo, i tots dos havien marxat de ben petits a Anglaterra. Seguint vides paral.leles, tots dos van coincidir com a futbolistes al Newcastle. I tots dos van jugar aquella final de la FA Cup de 1952 contra l’Arsenal. I quan Néstor Flores recopilava imatges sobre aquell partit, sent ell un gran fan dels Beatles, es va topar amb la foto del gol de Jorge. Per ben poc no li dóna un cobriment de cor amb la troballa que acabava de fer… i és que fins llavors, les interpretacions que s’havien fet del dibuix apuntaven a què el jugador d’esquenes era el mateix John Lennon, que sentia fascinació pel nº 9. En realitat, però, aquell dorsal nº 9 del Newcastle era un dels mites més grans de la història d’aquest club: Jackie Milburn. I el defensa de l’Arsenal sembla que podria ser el gal.lès Walley Barnes. Oi que és un història fascinant…?

[youtube faCfWS3-YOU nolink]

————————————————————————————————–

PD: La primera postdata d’avui és per a una de les meves bandes preferides dels últims anys: els suecs Mando Diao, caps de cartell del festival BAM que es fa aquesta setmana a Barcelona, i una autèntica bomba de rellotgeria en directe (jo de vosaltres no me’ls perdria). I a més, uns especialistes a marcar gols de penal en programes de TV alemanys…

[youtube yVHlr8x7pt8 nolink]

 PD2: I la segona postdata, és per tocar de peus a terra: i és que, per moltes històries curioses que trobem de futbolistes interessats en la bona música, no hem de perdre el nord. La majoria de futbolistes ho són amb tots els ets i uts. I així, no ens hem d’estranyar amb els duets futbolero-musicals que hem vist als últims dies: d’una banda, ‘La Bèstia’ Baptista amb David De María, i de l’altra, Neymar amb Gustavo Lima. Quan acabeu de vomitar, fregueu el terra, si us plau…

 

St. Pauli: Punk Rock F.C.

diumenge, 24/04/2011

stp-fck-10.jpg

Encara al ben mig de la voràgine d’esquizofrènia mediàtica per la marató de clàssics Barça-Madrid, res com una escapadeta als submóns terrenals per evitar acabar perdent la xaveta. I és que tant de partit entre gegants del futbol està molt bé, però un pot arribar a perdre el nord i acabar engolit per l’espiral de rivalitats, declaracions i crispacions que van més enllà del simple espectacle futbolísitic. I posats a escollir un equip que simbolitzi uns valors que traspassen els límits del futbol, i que a sobre té moltes vinculacions musicals, res millor que marxar a Hamburg. Concretament, al barri on els Beatles van començar a escriure la seva llegenda…

BeatleswithSheridanDVD.jpg

Va ser al 1960, quan John Lennon, Paul McCartney, George Harrison, Stuart Stutcliffe i Pete Best van deixar el seu Liverpool natal per marxar cap a una altra de les majors ciutats portuàries d’Europa: Hamburg. El motiu? Tocar a diversos clubs del Reeperbahn, el barri vermell d’aquesta ciutat alemanya. Una zona de bars i prostíbuls, i que en aquella dècada dels 60 va començar a rebre una gran quantitat d’immigració que, amb el pas del temps, va acabar teixint l’atmosfera interracial i multicultural d’aquest barri obrer. Els Beatles van començar a tocar al club Indra, i van anar passant també per altres locals com el Top Ten Club, el Kaiserkeller o l’Star Club, abans de tornar cap a Liverpool. Stuttcliffe i Best deixarien la banda, un tal Ringo Starr s’incorporaria per tocar la bateria, i la resta de la història la coneixeu sobradament. Curiosament, els famosos pentinats dels ‘Fab Four’ es van gestar també durant els dies dels Beatles a Hamburg, gràcies a la fotògrafa i companya d’Stuttcliffe Astrid Kirchherr. Si no l’heu vista, us recomano el visionat de la pel.lícula ‘Backbeat‘, que explica aquesta època de la banda. A més, la banda sonora és sensacional, amb un supergrup de luxe creat especialment per a la ocasió: The Backbeat Band, amb Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters), Thurston Moore (Sonic Youth), Greg Dulli (Afghan Whigs), Mike Mills (R.E.M.), Dave Pirner (Soul Asylum) i Don Fleming (Gumball).

st_pauli_3.jpg

En aquells principis dels 60, un modest equip de futbol fundat al 1910 jugava a la Oberliga Nord, juntament amb d’altres equips del nord d’Alemanya com el Hannover, l’Eintracht, el Werder Bremen o l’altre equip de la ciutat i futur gran rival, l’HSV Hamburg. El Saint Pauli, però, no es va començar a convertir en un equip de culte fins a la dècada dels 80, quan el club va canviar la ubicació i es va traslladar ben a prop del Reeperbahn. Allà on els Beatles van començar la seva carrera 20 anys abans, el St. Pauli es va encomenar de l’esperit obrer i d’esquerres que es respirava en aquells carrers, i es va convertir en el primer club alemany que es declarava obertament antifeixista, antiracista, antisexista i antihomòfob. Fins l’any passat, el president del club era Corny Littmann, membre del partit verd, actor, empresari teatral i gay declarat. Al Millerntor Stadion es van prohibir els símbols feixistes i nacionalistes, i van adoptar la bandera pirata com a icona del club. En qüestió d’una dècada, van passar de tenir uns 1.500 espectadors de mitjana a tenir-ne entre 15.000 i 20.000 (esdevenint l’equip amb més dones assistents als partits), i els seus seguidors van fer del club un estil de vida. L’any passat van celebrar l’ascens a la Bundesliga regalant 20.000 condons amb l’escut del club, i és que un dels seus patrocinadors és la marca d’articles eròtics Orion. Avui en dia, tenen més d’11 milions de seguidors a tot Alemanya, i 200 clubs de fans arreu del món. Entre ells, un d’oficial a Catalunya o també un altre a Mallorca. Estan agermanats amb el Celtic de Glasgow (per coincidència de valors) o amb el Platense argentí (per coincidència de colors: no és massa usual vestir de marró i blanc). I gran part del públic que assisteix al partit són gent de classe treballadora, prostitutes, homosexuals, artistes, okupes i punks. Així doncs, no ens ha d’estranyar que el rock també formi part indisoluble del tarannà vinculat al St. Pauli…

Us imagineu ser jugadors de futbol i que l’himne del vostre club sigui el ‘Hell’s Bells’ dels AC/DC? Doncs això és el que senten els futbolistes del St. Pauli cada vegada que entren al terreny de joc del Millerntor Stadion. Quina pujada d’adrenalina per afrontar els 90 minuts que tenen per endavant, oi? Una manera sensacional de motivar-los i que intentin marcar el màxim de gols possibles als rivals! He dit gols? Doncs si vestíssiu la samarreta del St. Pauli i marquéssiu un gol a casa, per la megafonia de l’estadi començaríeu a escoltar aixó…

Ni més ni menys que el mític ‘Song 2′ de Blur (quins records del festival de Benicàssim de 1997, en què pràcticament vam sortir nadant per aquella maleïda tempesta que gairebé mata als pobres Urusei Yatsura…). Les vinculacions musicals del St. Pauli no acaben aquí, on aneu a parar! L’any 2000, per exemple, la banda de punk rock americana Bad Religion va fer un concert caritatiu i va jugar un partit de futbol contra el filial de l’equip, convenientment retratat en les cròniques de la premsa local:

europesoccerbericht.jpg

eldritch3.jpg D’altres artistes i grups s’han declarat obertament fans del St. Pauli. Molts d’alemanys, com els hip-hopers Fettes Brot, els punk-rockers Die Ärzte, el seu bateria Bela B, o les bandes indies d’Hamburg Kettcar o Tomte; i d’altres internacionals, i que han vestit samarretes de l’equip Kiezkicker als seus concerts, com ara els mítics gòtics dels ’80 Sisters Of Mercy, el grup de metall industrial KMFDM, l’exquisida banda islandesa de post-rock Sigur Ros, o els noruecs d’estètica homosexual Turbonegro, que van adaptar a l’alemany la lletra de la seva cançó ‘I Got Erection’, en honor al St. Pauli:

O d’altres que també han dedicat cançons al St.Pauli són els italians Talco, una banda de punk, ska, folk i no sé quants estils més, que es declaren obertament antifeixistes i antiracistes:

Per cert, us recomano també que li feu un cop d’ull a l’excel.lent lloc web ‘Miles Photo‘, amb espectaculars fotografies preses a partits de l’equip més rocker del planeta: el F.C. St. Pauli, molt més que un club…

_O4T8190.jpg

*Per cert, se m’oblidava: el blog St. Pauli Taldea va compilar un recopilatori de 100 cançons sobre l’equip alemany. Si us el voleu descarregar, el trobareu clicant aquí.