Opinió

Amics orellaires: l’espiral de bogeria mediàtico-laboral que implica sempre el final de la temporada futbolística fa que se m’acumuli la feina. Escric això la tarda que les dues aficions de Manchester estan de celebració (el United acaba de guanyar la llliga, i el City la FA Cup amb un gol del gran Touré Yayá), i això donaria per a moltes històries de músics aficionats als 2 equips d’una ciutat tan musical com Manchester. Però prefereixo anar per ordre, i avui em venia de gust explicar-vos una altra història. I és que mentre el passat dimecres el Barça guanyava la lliga al camp del Llevant i l’Espanyol apurava les seves opcions europees davant el València, a Jamaica commemoraven el 30è aniversari de la mort de la major figura internacional que hagi donat mai aquell país en qualsevol àmbit de la vida: Bob Marley.

No és cap secret que, a més de llegenda del reggae i membre compromès del moviment rastafari, Bob Marley era un apassionat del futbol. Ja de nen el practicava a tota hora pels carrers de Nine Miles (la seva localitat natal, al nord de Jamaica). Possiblement, segons explicava ell mateix, perquè a les seves venes corria la sang anglesa del seu pare (un mariner que va deixar prenyada a la jove mare d’en Bob, Cedella Booker, quan aquesta tenia només 18 anys, per fugir per sempre més). Els biògrafs de Bob Marley expliquen que en la seva joventut era més futbolista que no pas músic, i un cop va començar a ser conegut en el complicat món del rock, a les seves gires no hi faltaven mai una televisió on poder seguir partits de futbol, ni per descomptat, una pilota per practicar-lo. El periodista musical Julián Ruiz assegura, fins i tot, que el 30 de juny de 1980 va tenir el plaer de compartir un partit de futbol a Barcelona amb Bob Marley, el promotor musical Gay Mercader o el ja desaparegut representant de la discogràfica Island Carlos Juan Casado. Just després d’aquell viatge, Bob Marley i els Wailers van viatjar per tocar el 2 de juliol a Nantes. L’equip de la ciutat s’acabava de proclamar campió de la lliga francesa, i van organitzar un partit de 5 contra 5: segons sembla, els jugadors del Nantes Henry Michel, Bertrand–Demanes, Baronchelli, Rampillon i Amisse van quedar gratament sorpresos del nivell de la banda de Marley.

“El futbol és llibertat -assegurava en Bob- m’encanta perquè has de ser habilidós per practicar-lo”. I ell ho feia jugant de volant, caient a bandes… ”El seu ídol futbolístic era Pelé”. Això és el que assegurava un dels millor amics de Bob Marley, el futbolista Alan ‘Skill’ Cole (tot i que sembla que el seu altre jugador preferit era l’argentí Osvaldo Ardiles. Curiosament, Pelé i Ardiles van coincidir en la mítica pel.lícula de futbol i nazis ‘Evasió o Victòria‘ de John Huston). Cole va ser un dels millors futbolistes jamaicans de finals dels ’60 i principis dels ’70, jugant a equips locals com el Santos, el Real Mona o el Boy’s Town FC (del que Marley n’era seguidor), i també al Náutica brasiler (foto de l’esquerra) o als Atlanta Chiefs de la lliga dels Estats Units. ‘Skill’ també era seguidor de la filosofia rastafari, i això li va comportar diversos problemes durant la seva carrera. I és que això de compatibilitzar el consum de cannabis amb la pràctica del futbol professional no acabava d’estar ben vist per les autoritats futbolístiques. L’any passat, però, el mateix president de la FIFA Joseph Blatter el va distingir amb una placa commemorativa pel seu paper en el desenvolupament del futbol a Jamaica. No cal dir que el sobrenom ‘Skill’ (que en anglès vol dir ‘habilitat’) no era gens casual: va ser un migcampista amb visió de joc i vocació ofensiva, i potser per la coincidència temporal, a Jamaica el consideraven el Pelé del seu país. Com a bon amic de Bob Marley, també va aconseguir que el cantant pogués complir un dels seus majors somnis: jugar un partit al National Stadium de Kingston, on anys després van erigir una estàtua del cantant. La seva relació era tan estreta que molts assseguren fins i tot que la cançó ‘War’ (en què Marley va convertir en peça musical un discurs de l’emperador d’Etiòpia i considerat Mesies del moviment rastafari Haile Selassie) era idea de Cole. I, de fet, n’apareix als títols de crèdit, igual que en la cançó ‘Natty Dread’.

Probablement, l’altre gran episodi vinculat al futbol que va quedar marcat al cor de Bob Marley va passar en un viatge a Rio de Janeiro. Durant la seva estada, Marley juga un partit de futbol al costat dels músics Toquinho, Chico Buarque, Jacob Miller o el guitarra de The Wailers Junior Marvin. I el convidat estrella d’aquell partit és, ni més ni menys, que Paulo César ‘Cajú’, campió del món a Mèxic’70 amb el mític Brasil dels Pelé, Jairzinho, Tostao, Gerson, Carlos Alberto o Rivelino, i que dirigia Mario Zagallo. L’equip de Marley guanya aquell partit 3-0, amb un gol de la llegenda del reggae. Però el major record que s’endú en Bob del partit és la samarreta que li regala Paulo César: la mítica elàstica del Santos brasiler amb el nº 10… de Pelé.

Malauradament, però, el futbol també va tenir la culpa de la prematura mort de Bob Marley. Tot va començar l’abril de 1977, durant un partit de futbol. La versió més estesa és que va succeir al Battersea Park de Londres, quan Marley va rebre una trepitjada del periodista del ‘NME’ i fundador del fanzine punk ‘Sniffin’ Glue’ Danny Baker. Alguna altra versió, però, assegura que en realitat el partit es va jugar a París, i que l’autor de la trepitjada va ser un músic francès. Fos on fos, i el trepitgés qui el trepitgés, la qüestió és que li va provocar una ferida al dit gros que se li va infectar. Això va derivar en un melanoma maligne, però malgrat els consells dels metges, Marley es va negar a què li amputessin el dit perquè la seva religió li ho prohibia. 3 anys després, cau a plom mentre surt a córrer per Nova York, i li detecten que el càncer s’ha estès a cervell, pulmons, estòmac i fetge. Tot i que durant 8 mesos el tracta un ex-metge de les SS expert en aquest tipus de patologies (Josef Issels), no s’hi pot fer res. Marley intenta complir el seu desig de morir a Jamaica, però quan vola des d’Alemanya ha de ser ingressat d’urgència a un hospital de Miami, on mor l’11 de maig de 1981, als 36 anys.

10 dies després, Bob Marley va rebre un multitudinari homenatge, en una cerimònia que va congregar milers de persones a la capital de Jamaica, Kingston. Per desig de la seva mare, va ser enterrat on va néixer, a Nine Miles. I juntament amb el seu cos, acompanyant-lo eternament, també hi van enterrar la seva guitarra Les Paul daurada, una Bíblia, un anell sagrat que li va regalar el fill de Selassie, un brot de cannabis… i una pilota de futbol.