Entrades amb l'etiqueta ‘Elton John’

Portades futboleres (8): The Farm ‘All Together Now’

dimarts , 30/12/2014

Cóm van les festes nadalenques, Dimitros? Bé, o en família? Jo m’he hagut de buscar l’excusa que els tirans sense ànima de l’ARA m’obligaven a fer un nou article al blog i no podia anar als àpats familiars per culpa d’ells, tot i les enormes ganes que tenia d’assistir-hi. I per fer creïble aquesta coartada, m’he hagut de buscar una història per escriure a L’Orella. Ara feia dies que no ens capbussàvem en l’apassionant món de les portades futboleres (un any i mig, concretament), i m’ha semblat bon moment per fer-ho, aprofitant que es commemora el centenari d’un fet històric d’aquells que un no acaba de veure clar si és real o si és obra d’un guionista de Hollywood. De fet, la història de la que us parlaré avui té la seva adaptació a la gran pantalla, en la pel·lícula francesa de 2005 ‘Joyeux Noël‘. I com ara us explicaré, també el món de la música s’ha fixat més d’una vegada en el que es va conèixer com ‘La Treva de Nadal’.

 Potser quan heu vist la portada del popular single de The Farm ‘All Together Now’ us haureu qüestionat què té a veure amb el futbol. Els que passeu la trentena segurament hagueu reconegut que el soldat de la portada rememora el popular joc de taula anglès de futbol Subbuteo. No sé vosaltres, però jo em vaig passar hores i hores de la meva infantesa jugant a aquest entranyable joc que encara conservo, i que no canviaria per tots els videojocs sobre futbol que existeixin al planeta. El cas és que la banda de Liverpool era molt futbolera i, coses de la vida, sabeu a quina ciutat anglesa es va inventar l’any 1929 el Newfooty, joc en què es va inspirar directament el Subbuteo a mitjans dels anys 40? Doncs sí, a Liverpool. I cóm lliguem a The Farm, la portada referida al Subbuteo amb un soldat, i la cosa aquesta de la Treva de Nadal? Doncs haurem de viatjar 100 anys enrere, a Bèlgica, en vigílies de Nadal, i en plena I Guerra Mundial…

Això que veieu just abans d’aquestes línies és una altra portada d’un disc; en concret, ‘Ypres‘, l’àlbum que ha fet la meravellosa banda britanica Tindersticks per a l’exposició permanent sobre el centenari de la Guerra Mundial a la localitat belga d’Ypres, a la regió de Flandes i bastant a prop de la frontera francesa, on es va concentrar un dels principals i més sagnants focus de violència de la Gran Guerra. El disc es mou en instrumentals atmosferes desoladores i ombrívoles que et permeten imaginar-te a la perfecció el que devien sentir tots els que allà van haver de combatre. En una banda, soldats anglesos i francesos; i en l’altra, alemanys, austríacs i hongaresos. Pel que sembla, la nit del 24 de desembre de 1914, enmig de la neu i el fred gèlid, els soldats del front alemany van rebre menjar i licors extra, es van començar a animar, i van començar a cantar nadales. Des del costat britànic ho van escoltar, i van replicar amb nadales pròpies en anglès. I segons van explicar alguns supervivents a la premsa britànica, quan del seu costat van començar a cantar la tradicional nadala ‘O Come All Ye Faithful‘, els germànics es van unir amb la versió en llatí ‘Adeste Fideles‘. I a partir d’aquí, i tot i la desconfiança inicial, tots dos bàndols van iniciar una improvisada treva nadalenca, on en lloc d’intercanviar trets i bombes, es van bescanviar tabac, alcohol i fotografies i històries personals amagades sota aquells uniformes. I, pel que sembla, també es va improvisar un partit de futbol amb una pilota feta a mà amb teles i robes. Van guanyar els alemanys per 3 gols a 2, però ni que fos per una vegada, el resultat no importava gens ni mica…

Tot i que alguns posen en dubte l’existència real d’aquest partit per la pau, no ens hauria d’estranyar que això hagués passat realment. Tal i com explicava la revista Panenka en el seu nº 32, la I Guerra Mundial va comptar amb la participació de milers de futbolistes que es van allistar per combatre als camps de batalla. Fins i tot, a l’exèrcit britànic existia un batalló format per futbolistes: el ’17th Service Battalion Of The Middlesex Regiment’, format per uns 400 soldats, i que tenia el sobrenom del Batalló dels Futbolistes. I pel que sembla, van inspirar a molts altres futbolistes professionals i amateurs, a banda d’empleats dels clubs, a allistar-se en l’exèrcit britànic. I també futbolistes italians, francesos, belgues o escocesos (la plantilla del Hearts sencera, per exemple), van prendre part en la Gran Guerra.

The Farm van fer ballar el món amb una cançó antibel·licista… tot i que molts ni ho sabien

I tornant al quid de la qüestió, la banda anglesa The Farm va prendre aquesta història com a inspiració per a la lletra del que va ser el seu gran èxit: ‘All Together Now’. La van publicar l’any 1990, i comptava amb la col·laboració de Suggs, el cantant dels mítics Madness, que es va ocupar de la producció. Segons explicava el cantant i compositor Peter Hooton a la BBC, volia expressar el triomf de la humanitat per sobre de l’atrocitat de la guerra, en què gent de classes obreres eren obligats a lluitar amb gent amb la que tenien moltes més coses en comú que amb els dirigents que els enviaven a morir als camps de batalla. La lletra de la cançó conté frases com A spirit stronger than war was working that night, December 1914 cold, clear and bright. Countries’ borders were right out of sight. They joined together and decided not to fight”, o també “The boys had their say they said no. Stop the slaughter and let’s go home”, que reflecteixen a la perfecció la total incomprensió per l’absurditat de la guerra. La cançó va arribar al nº4 de les llistes de singles britàniques, i es va convertir en un gran èxit ballat a tot el món:

 Curiosament, els lligams futbolístics de la cançó no acaben aquí: i és que ‘All Together Now’ ha estat utilitzada per cadenes de TV com Sky Sports per als seus programes i retransmissions futbolístiques, per clubs com l’Everton, o fins i tot la versió que van fer Goleo VI & Atomic Kitten es va utilitzar de cançó oficial del Mundial de futbol d’Alemanya 2006. I possiblement una de les interpretacions en directe més emotives de la cançó va ser al 1994, quan els The Farm la van tocar a Anfield, acompanyats d’altres personatges famosos de la ciutat, abans del darrer derbi entre Liverpool i Everton amb l’antiga grada de The Kop. Ho van fer davant la mítica graderia, que va ser posteriorment demolida per adequar-la als nous temps amb grades que permetessin a tots els espectadors romandre asseguts.

Amb tot, els The Farm no són els únics músics que han utilitzat la Treva de Nadal per fer una cançó. L’any 1983, l’ex-Beatles Paul McCartney va editar el disc ‘Pipes Of Peace’ (pipes de la pau), i per al single homònim va fer un videoclip recreant aquest episodi històric, amb partit de futbol inclòs, on ell mateix interpretava a un soldat de cada bàndol:

Coincidint amb el centenari d’aquests fets, un munt d’actes commemoratius han recordat l’episodi. La UEFA ha erigit un monument a Ploegsteert, Flandes i ha gravat el vídeo que podeu veure just a sobre, amb la participació de futbolistes com Sir Bobby Charlton, Rooney, Lahm, Bale, Lloris, Breitner, o el mateix Platini; a mitjans de desembre, dos equips de futbol formats per soldats alemanys i britànics van recrear el partit de la pau al camp de l’Aldershot FC anglès, i que van guanyar els locals per 1-0. També es va organitzar un torneig de futbol base a Ypres, amb la participació entre d’altres del Chelsea, Liverpool, Schalke 04, PSG, Anderlecht o del Hearts escocès (en memòria dels seus ex-futbolistes caiguts en combat); un torneig que es va disputar en un nou camp de futbol donat per la Premier League a la localitat belga. També s’ha regravat la cançó amb el mateix Peter Hooton, artistes britànics com Mick Jones (The Clash), els Proclaimers o I Am Kloot, i un cor de 60 nens britànics i alemanys de categories inferiors d’equips de la Premier League i la Bundesliga, sota el nom ‘The Peace Collective':

I, per acabar de lligar la història, dins d’una campanya benèfica destinada als soldats britànics que lluiten a l’Afganistan, els The Farm han reeditat ‘All Together Now’. I és que, 100 anys després, i per molta evolució i molts missatges de pau que ens vulguin vendre, l’ésser humà continua sent igual d’imbècil, i no ha après res de res…

————————————————————–

PD1: Avui acabo amb 3 post-dates. La primera, inevitable en aquestes terribles dates d’horror i depressió. I és que cada any hi ha molts clubs i futbolistes que es deixen portar per la febre nadalenca per amenaçar-nos amb alguna interpretació musical de gust dubtós. I el cert és que, en el cas dels futbolistes de l’Arsenal Szczesny i Rosicky, n’hi ha un que destaca per sobre de l’altre deixant-se anar amb electricitat heaviata…

PD2: Una història curiosa que ens apropaven els companys del diari Sport. La de Kevin Walker, futbolista del Djurgarden suec que va guanyar el concurs televisiu ‘Pop Idol’, i s’ha convertit també en un fenòmen musical del seu país. Fins i tot va cantar amb Robbie Williams a la final del concurs a la televisió sueca…

PD3: I parlant de Robbie Williams, aquest és també el nom d’un futbolista de l’Stanley, equip anglès que es va enfrontar a la Carling Cup al Watford, equip dels amors d’Elton John. No us perdeu l’incident que li va passar al popular cantant en el reportatge televisiu gravat com a prèvia del partit. No té un pèl de tonto, sir Elton…

Quan els laboristes van pensar en Brian Clough i Elton John per derrotar Thatcher…

dimarts , 10/12/2013

A banda de petonejar nens, deixar-se sobar per iaies sense vergonya, o fer-se fotos acaronant gossets, no és cap secret que una vella tàctica dels polítics per guanyar vots i simpaties és envoltar-se de personatges populars. En aquest context, futbolistes i cantants són dos grans objectius dels seus interessos, siguin del color que siguin. No cal marxar massa enrere en el temps per pensar en casos com els concerts i suports de tota mena pro-Barack Obama d’artistes com Arcade Fire, Pearl Jam, R.E.M. o The National; o, a casa nostra, en un tema on els esportistes no acostumen a mullar-se ni sota la dutxa com és el dret a decidir i/o la independència, el suport d’un personatge de tanta ascendència com Pep Guardiola va provocar també molt de rebombori. I així, no ens han d’estranyar tampoc els rumors que llegíem recentment sobre un possible partit únic que inclogués Pep Guardiola com a número 3, de cara a les eleccions europees…

Un cas molt similar va passar a la Gran Bretanya de finals del anys 70. A finals d’aquella dècada, el Nottingham Forest ho va guanyar tot, tant a les Illes com a Europa, de la mà d’un personatge a qui, per carisma, transcendència mediàtica i impacte popular, podríem comparar perfectament al Pep Guardiola dels últims anys a casa nostra (per bé que, per la seva manera de ser poca-solta i bocamolla, és clar precursor de José Mourinho). Parlo, és clar, de l’inimitable Brian Clough (de qui ja us havia parlat alguna vegada per referir-me a l’imprescidible pel·lícula ‘The Damned United‘. Si no l’heu vist, feu-me el favor de posar el cul enfora per que us el pugui colpejar com es mereix…). A banda dels seus èxits com a entrenador del Derby County o Nottingham Forest, per a la història han quedat també la seva dialèctica histriònica i episodis com l’enganxada televisiva amb el seu antecesor al Leeds United, Don Revie:

A banda de la seva controvertida popularitat i els seus èxits esportius, mr. Clough era una persona amb idees polítiques d’esquerres. I tots aquests condicionants el van posar en el punt de mira del partit laborista (que, de fet, sembla que li va ofeir dues vegades adherir-se al partit). Corria l’any 1979, i el llavors Primer Ministre britànic Jim Callaghan afrontava unes dures eleccions contra una rival que emergia amb força en l’escena política de les Illes: Margaret Thatcher. Les enquestes el situaven per darrere d’aquella dona de dura aparença imperturbable, i els laboristes necessitaven un cop d’efecte per capgirar aquesta tendència. I segons revelen uns documents secrets de l’Arxiu Nacional fets públics al 2009, l’assessor de Callaghan, Bernard Donoughue, va pensar en 3 noms que podrien catapultar el primer ministre per mantenir-lo en el poder: l’escriptora i columnista del Daily Mirror Marjorie Proops, l’entrenador del Forest Brian Clough, i el cantant (i president del Watford) Elton John. En aquest últim cas, era coneguda la seva simpatia pels laboristes, però era descrit en aquests informes com una persona “amb una imatge complicada”, pel seu caràcter extravagant i la seva homosexualitat (revelada en una entrevista a la revista Rolling Stone l’any 1976; no us perdeu el jersei futbolero que duia en portada…)

Finalment, però, l’assessor del primer ministre va aconsellar Callaghan atacar Thatcher per un altre vessant: “Crec que la seva dona, els seus fills i néts ens poden donar més vots; Thatcher sembla no tenir família”. I segurament tenia raó en aquest aspecte de la Dama de Ferro, però aquelles eleccions se les va endur Thatcher, per iniciar una llarga etapa d’onze anys manant sense cap escrúpol (com a bona política de dretes). Potser si els laboristes haguessin tirat endavant aquella idea, mr. Clough se l’hagués menjat amb patates, i no haurien passat tantes altres coses relacionades amb la Dama de Ferro

———————————————————–

PD: Com a primera post-data, us deixo dues aventures musicals de Brian Clough, que poden ser considerades un capítol més dels ‘Gols Cantats‘: la primera, una cançó del canadenc J.J.Barrie en què el mític entrenador  fa un ‘speech’ sobre el futbol. El títol de la cançó té conya, ‘You Can’t Win Them All’ (No els pots guanyar a tots):

I la segona col·laboració entre tots dos és digna dels millors vinils de Johan Cruyff, Jean Marie Pfaff o Gerd Muller, ja repassats en aquest blog; ‘It’s Only A Game’ (Només és un partit):

PD2: La segona postdata, per a aquesta surrealista nadala que ha gravat l’Athletic Club per a Euskal Telebista, amb Muniaín, Susaeta, De Marcos i Mikel Balenziaga fent de Beatles; apocalíptic…