Entrades amb l'etiqueta ‘Manchester United’

El dia que Sir Alex Ferguson va plantar Frank Sinatra

dijous, 20/03/2014

Sir Alex Ferguson. Nom llegendari a la història del Manchester United i el futbol mundial. Si comencéssim a enumerar els seus títols i xifres de récord a la banqueta d’Old Trafford, estaríem fins  demà, així que millor centrem-nos en el que ens interessa: els seus vincles musicals. I és que Fergie, als seus 72 anys, té Ipod i compte d’Spotify, tal i com ha reconegut en entrevistes a mitjans britànics. I, com ens vam trobar en parlar d’un altre tècnic de la seva lleva, Terry Venables, l’entrenador escocès té especial gust pels crooners, així com alguns noms clàssics del country.  En diverses ocasions, Ferguson ha citat entre les seves preferències noms com Dean Martin, Nat King Cole, Matt Monro, Willie Nelson, Patsy Cline, o d’altres més recents del pop més comercial com Annie Lennox o el cantant de Simply Red Mick Hucknall…

Sabeu qui és aquest futbolista del Rangers’67 amb un disc de Ray Connifff & His Orchestra…?

…però segurament per sobre de tots aquests noms, n’hi ha un altre al qual l’ex-entrenador del Man United admira especialment: Frank Sinatra. Tota una icona per a molta gent de la seva generació, gràcies als seus discos, les seves pel·lícules i el seu posat de mafiós elegant. I Ferguson no en va ser cap excepció. I va resultar que a l’abril de 1989, Sinatra actuava durant 5 dies seguits al Royal Albert Hall de Londres, acompanyat de Sammy Davis Jr. i Liza Minnelli. I l’últim concert era dissabte 22 d’abril, coincidint amb un partit del Manchester United a Londres: concretament, a l’estadi Selhurst Park, que llavors acollia els partits com a local del Charlton Athletic. Aquella nit, després del partit, Ferguson estava a punt de fer realitat un somni: conèixer Sinatra, en un sopar on havien de coincidir La Veu i Fergie…

Sinatra, Minnelli & Sammy Davies Jr, a la gira de 1989 que els va portar al Royal Albert Hall

Al 1989, Ferguson complia la seva tercera temporada a la banqueta dels Red Devils, i les coses no anaven massa bé. Un mal inici de lliga va condemnar l’equip a la zona mitja de la taula; eliminats de la FA Cup i de la League Cup, sense poder jugar a Europa per la sanció als clubs anglesos derivada de la tragèdia de Heysel, amb lesions d’homes claus, i amb la marxa al mes de març d’un home important com Gordon Strachan, l’equip arribava al partit al camp del Charlton Athletic en la desena plaça. I aquell 22 d’abril, el partit es va tórcer de bon inici, quan al minut 7, Steve Bruce va cometre penal sobre Williams, i el col·legiat Kelvin Morton el va assenyalar. Reid va transformar la pena màxima, Mark Hugues ni cap altre jugador del United no van ser capaços d’empatar en els 83 minuts restants, i Ferguson es va emprenyar com una mona. Fins al punt que va enviar a pastar fang el sopar amb Sinatra, i va pujar a l’autobús de l’equip per tornar cap a Manchester!

L’afició del United reclamant que fessin fora Ferguson en aquell difícil 1989. Poc li va faltar…

Anys després, Ferguson va admetre que aquella va ser una de les poques decisions de les que s’ha penedit a la seva vida. Però recordant escenes com les de la bota al cap de David Beckham, no em vull ni imaginar cóm hauria pogut acabar aquell sopar amb Sinatra: “Des del meu punt de vista, tu no pots colpejar Sinatra. Aquella nit jo no estava d’humor per sopar amb ningú, així que vaig agafar el bus i vaig tornar cap a casa. Vam perdre al camp del Charlton, i vaig cancel·lar el sopar”. Una decisió dràstica, i que s’entén millor coneixent detalls de la psicologia del personatge en aquells anys: “Llavors estava obsessionat amb tot el que tingués a veure amb el United, i fins i tot la meva dona em va recomanar que m’interessés per altres coses: em vaig comprar un parell de cavalls, vaig tornar a jugar a golf, i em vaig començar a interessar pels vins. Mica en mica, em vaig adonar que havia de buscar altres coses en les que focalitzar la meva energia i no obsessionar-me amb tot el que estava passant a Old Trafford”. I aquella va ser una bona recepta per superar el moment més difícil al United. Ni que fos a costa de enviar a pastar fang la oportunitat única de conéixer al seu ídol…

Com a apèndix musical vinculat amb Ferguson, un parell d’apunts més: l’ex entrenador del Man U va explicar en el seu dia que el seu amor per la música el va portar a buscar-se un tutor que l’alliçonés per tocar el piano (afició que comparteix amb futbolistes com Víctor Valdés o, com ja vam explicar en el seu dia, Alexis Sánchez). A Ferguson li han fet alguns tributs musicals de bona intenció però dubtós gust, però el que va estar prou bé va ser la playlist que li van preparar a Old Trafford en el seu partit de comiat davant el Swansea, el passat 12 de maig de 2013: bandes de l’escena Manchester com Stone Roses, Charlatans, Happy Mondays, New Order, The Smiths, James… d’altres de la seva Escòcia natal com els Soup Dragons, clàssics del rock de tots els temps com Iggy Pop, Creedence Clearwater Revival, Judas Priest, etc o, per descomptat, alguns dels seus crooners perefrits, com Nat King Cole, o Frank Sinatra… gaudiu-la, Dimitros!

PLAYLIST ADÉU SIR ALEX FERGUSON

———————————————————————————-

PD: I una post-data amb un no-protagonista del Clàssic del pròxim diumenge. I és que, dimarts passat, en el partit de Champions, Jesé es va fer una greu lesió que el tindrà fora dels terrenys de joc una bona temporada. Tot i ser jugador del Madrid, us he d’admetre que aquest noi no em cau especialment malament. Sobretot, des que el seu gol a darrera hora en el partit al Camp Nou de fa uns mesos em va donar la porra que havíem fet a La Xarxa. Sigui com sigui, no m’estranyaria que la seva mala fortuna tingui alguna cosa a veure amb les seves col·laboracions musicals que algú hauria de denunciar al Tribunal de La Haia. Tingueu el Primperan a mà abans d’escoltar-les…

 

D.E.P. Eusébio; les cançons de ‘la Pantera Negra’

dimarts , 7/01/2014

La vigília de la Nit de Reis ens va deixar un dels jugadors més màgics de la història del futbol: Eusébio da Silva Ferreira. Com ja haureu llegit en 1.000 llocs, La Pantera Negra’ ho va guanyar pràcticament tot amb el Benfica dels 60, tant a nivell individual com col·lectiu, i va portar la selecció de Portugal al tercer lloc del Mundial ’66. Ahir va ser acomiadat a l’estadi del Benfica, tal i com ell desitajava, en una emotiva i multitudinària cerimònia. Particularment, el recordo anecdòticament com el mite futbolístic que em va negar una entrevista per al programa ‘Hat Trick’ de COMRàdio (amb el gran Damià López, ara a RAC1), en l’entrenament previ a Montjuïc del partit de UEFA contra l’Espanyol al 2007; al dia següent, però, en la retransmissió del partit amb Eduard Cabré, Màgic Díaz, Joan Batllori i companyia, es va enrecordar de mi, i llavors sí em atendre amb tota l’amabilitat del món; bipolaritats pròpies del genis, suposo. En la tornada d’aquells quarts de final a Da Luz, Gorka Iraizoz va fer una de les aturades més increïbles i miraculoses que recordo, en una rematada a boca de canó de Miccoli. I tots els pericos hauríeu de saber que va ser gràcies a la foto de Bela Guttmann que vam posar amb en David Amador a l’estudi 3 de la COM, i que va provocar els desitjats efectes talismànics per a l’Espanyol i la continuació de la llegendària maledicció per al conjunt de Lisboa…

…deixant les batalletes d’avi-‘cebolleta’ i tornant al tema, quan m’he capbussat a la xarxa per buscar vinculacions musicals d’Eusébio, he trobat un interessant article de l’edició portuguesa del diari Público, on es recopil·len algunes cançons inspirades per la Perla de Moçambic (concretament era de Maputo, com l’experico Armando Sa). I, lògicament, les bandes coetànies als anys daurats del futbolista van ser les primeres en homenatjar-lo. Per exemple, les bandes ye-yé de l’època, com ara Os Sheiks. Considerats els Beatles portuguesos, aquest grup format per Paulo de Carvalho, Fernando Chaby, Carlos Mendes i Jorge Barreto, combinaven versions de cançons de Nancy Sinatra, Beatles o el ‘Summertime‘ de Gershwin, amb cançons pròpies, com ‘Missing You‘ o ‘Tell Me Bird‘. I l’any 1966 també li van dedicar una cançó al futbolista moçambiquès, a proposta del seu segell discogràfic -Valentim De Carvalho-, i tot i que alguns dels membres de la banda eren de l’Sporting de Lisboa:

Només 3 anys després, al 1969, va ser una altra banda portuguesa la que es va fixar en el millor futbolista portuguès de tots els temps: van ser els Conjunto Sem Nome (literalment, ‘Grup sense nom’), format per Ruy Nunes, José Correia, Adelino Vellez i Antonio Braga. Una banda obertament benfiquista, tal i com revelen les cançons i portades que van protagonitzar per a les seves gravacions, de caràcter popular: peces com ‘Benfica Twist’, ‘Ser Benfiquista’, ‘Os Velhotes Do Benfica’, ‘O Que È O Que Benfica Tem‘, ‘Marcha Dos BiCampeoes Europeus’ o el tema dedicat a la Perla Negra, ‘O Joelho Do Eusébio’, de marcats aires folclòrics:

07f5c212-a3ab-11e2-8409-1378531513f9.jpg09f4ae20-a3ab-11e2-84f5-574fa185229e.jpg

Conjunto+Sem+Nome+f_1272451626986cc1b.jpgBenfica.jpg

Ja amb Eusébio retirat, l’any 1980 es va formar a Portugal una banda de pop anomenada Salada De Frutas (sí, sí, ‘amanida de fruites'; un nom gairebé tan terrible com la seva música, com veureu de seguida…). La banda la van formar la cantant Lena d’Água, Luís Pedro Fonseca, i Zé Da Ponte. Posteriorment s’incorporen d’altres membres, com Guilherme Inés, o Zé Carrapa. Al 1981 van editar el seu segon disc, ‘Se Cá Nevasse…’, i a la cançó del mateix nom que obria el disc, recorden a la Perla de Moçambic en la frasse: “Se o Eusébio ainda jogasse / Ai que fintas ele faria um dia” (una cosa així com “Si Eusébio encara jugués, quines fintes faria”):

Més recentment, el virtuós guitarrista Rui Carvalho (conegut artísticament com Filho da Mâe) va publicar el disc ‘Palacio’. La quarta cançó d’aquest àlbum es diu ‘Eusébio No Deserto’ (‘Eusébio al desert’), una metafòrica cançó inspirada en el futbolista de Moçambic, i en les seves qualitats com a portuguès:

I no ens volem oblidar d’una banda gal·lesa de post-punk que l’any 2007 va editar un EP de 6 cançons anomenat ‘Beth Yw Hyn?‘ (‘Què és això?’). El nom de la banda, tot un homenatge amb accent inclòs: Eusébio.

———————————————————————————————–

PD: La primera postdata d’avui, per a l’espectacular playlist de la música que va sonar per megafonia el passat 1 de gener a Old Trafford, en el partit Manchester United – Tottenham: Arctic Monkeys, Vampire Weekend, Yeah Yeah Yeahs, Mumford & Sons, Daft Punk… així fa goig anar a futbol!

Bc488oDIgAAW-uH.jpg

PD2: I la segona postdata per a la curiosa dupla de l’Atlético Goianiense de la segona divisió brasilera; i és que no deixa de ser curiós que en aquest equip un tal John Lenon marqui un gol després de l’assistència de Michael Jackson…

Gareth David (Los Campesinos!): el cantant indie i futbolista anglès que volia jugar amb Malta…

dijous, 6/09/2012

IMG_0600.JPG

L’any 2006, uns amics de la Universitat de Cardiff, a Gal·les, van muntar un grup, amb un nom de broma inspirat en les classes de castellà d’un dels fundadors, Neil Turner. A l’estil dels Ramones, i seguint la conya, tots els membres de la banda es feien dir amb el nom de pila i el ‘cognom’ Campesino. Al 2008, van editar el seu debut ‘Hold On, Now Youngster‘, un troç de disc d’indie-pop de guitarres per ballar i saltar com si el món s’acabés l’endemà. Estic ben segur que molts de vosaltres us haureu tornat bojos com servidor en alguna nit d’hedonisme desenfrenat quan ha sonat aquest himne impepinable:

Des de llavors, Los Campesinos! han editat 4 discos, s’han fet un nom a l’escena de pop independent internacional i han fet mil i una gires que els han portat moltes vegades per casa nostra. Aprofitant el seu concert a Barcelona amb els molt recomenables Dry The River aquest passat dimarts 4 de setembre, vaig quedar amb el cantant de la banda, Gareth David Paisey, per que m’expliqués la seva enorme passió pel futbol. Ens vam trobar a la sala Music Hall a primera hora de la tarda, just abans que fessin la prova de so per al concert de la nit, i durant més de mitja hora vam mantenir una agradable i apassionada conversa futbolera en què el qüestionari que m’havia preparat va saltar pels aires. Welton Rovers, Manchester United, City, Barça, Madrid, Cristiano, Messi, Guardiola, Mourinho, Tito Vilanova, la selecció anglesa, el conflicte selecció espanyola vs. seleccions catalanes, Toni Cascarino, Brian Clough, Paul Scholes… mil i un temes per anar enllaçant, en un clima cordial i divertit, i que va començar per una anècdota que em feia morir de curiositat…

F1010035.JPG

 

La primera vegada que vaig saber que èreu fans del futbol va ser en el concert en què us vaig fer aquestes fotos, a l’Apolo, al Primavera Sound 2010. Tu vas sortir a tocar amb una samarreta de la selecció de Malta!

Oh, increïble! Va ser molt divertit, perquè en aquell concert vaig baixar a cantar entre el públic, i just el noi que tenia al costat era de Malta i em va dir que estava encantat que jo portés aquella samarreta. Ara m’he engreixat i la samarreta ja no em queda igual de bé com fa 2 o 3 anys! (riures)

 

Per què Malta???

Quan tenia 17 o 18 anys, amb els meus amics ens vam adonar que mai arribaríem a ser futbolistes professionals, que era el que ens hauria agradat. Vam pensar un pla per anar-nos a viure 5 anys a Malta, obtenir la nacionalitat, i arribar a ser internacionals amb ells, perquè eren un país petit i sense massa potencial futbolístic! Per què Malta i no un altre país? En aquella època, Anglaterra va jugar un partit contra Malta. No recordo si era amistós o un partit de qualificació. Vam guanyar 2-1, i Richard Wright va debutar com a porter de la selecció.  Va cometre un penal i en va aturar un altre. Suposo que per aquell partit, i perquè no eren un país especialment glamourós pel que fa a futbol, em vaig fixar en Malta.

 

F1010022.JPG I pèr això et vas comprar aquella samarreta?

Sí. A més, estèticament era una samarreta bonica. Hi ha una cançó del nostre disc ‘Romance Is Boring’ que es diu ‘Plan B’…

 

‘Plan B’? No és ‘Plan A’?

Oi, sí! ‘Plan A’!

 

No et saps els noms de les teves pròpies cançons! Jaja!

Sí, sí, ‘Plan A’!! Jaja! En aquella cançó parlo d’aquesta història sobre jugar a futbol amb la selecció de Malta (lletra de la cançó)

Llavors, jugaves a futbol amb els teus amics o a nivell amateur?

Sí, encara ho faig! Jugo en un equip. Dissabte passat vam jugar i vam guanyar 3-1. El pròxim dissabte tenim partit, però estaré fora, tocant amb el grup. És molt frustrant perquè ara jugo de porter, i necessites tenir continuitat. Però l’entrenador és molt comprensiu. Ara fa poques setmanes vam tocar als festivals de Reading i Leeds, i com que tenia entrades gratis, se les vaig regalar als meus companys d’equip. No havien estat mai a un festival de rock, tenien cerveses gratis, veien els concerts des d’un costat de l’escenari… es van quedar impressionats. Així que sempre tinc el meu lloc garantit quan acabo les gires i torno a jugar (riures)

 

A quin equip jugues, i en quina categoria?

És una mica confús, perquè jo sóc aficionat del Welton Rovers, però jugo al Welton Rangers. No són rivals, perquè juguen en lligues diferents. Jo vaig jugar amb el Welton Rovers en el passat, però ara estic en lligues de menor categoria. La que em permet el meu estat de forma ara mateix (riures)

weltonrangers-gallery-976482.jpg 

El nostre amic Gareth és el segon de sota, començant per l’esquerra

I a quina categoria has arribat a jugar?

Es diu Midsomer set, i és com una desena divisió britànica. Vaig jugar un partit classificatori de prèvia per jugar la FA Cup. El futbol sempre ha estat la meva prioritat

 

Inclús per davant de la música?

Sí, i tant! Per descomptat que gaudeixo molt amb la música, i em sento molt afortunat de dedicar-m’hi i guanyar-me la vida, però el futbol per a mi és el nº 1

 

200986-209462-large.jpg Quan vas començar a interessar-te i a jugar a futbol?

Crec que va ser prou tard. Potser quan tenia 8 o 9 anys. Normalment els nens ja comencen a jugar als 5 o 6 anys. Sóc aficionat del Welton Rovers perquè era l’equip del meu pare, i vaig al camp des que era prou gran com per anar-hi sol i que la meva mare no estés espantada per si no tornava. I quan vaig començar a jugar, se’m donava prou bé. Jugava de davanter centre, i era com Gary Lineker: només marcava dins de l’àrea. Que ningú no esperés que fes una conducció de 20 metres per fer un gol, però si la pilota em queia dins de l’àrea, hi havia moltes opcions de que fos gol

 

Eres un ‘killer’ de l’àrea!

Sí! Quan tenia 12 anys, vaig començar a jugar a futbol amb adults, i jugava en el mateix equip que el meu pare, que llavors tenia uns 37 anys. Jo era el davanter centre, i ell era el defensa central. No molta gent ho aconsegueix. Va ser molt maco coincidir

 

Pobra la teva mare! Devíeu estar parlant tot el dia de futbol!

Sí! I la meva germana Kim, que també toca a Los Campesinos! Va acabar sabent de futbol, perquè no li quedava una altra opció!

 56835.jpg

220px-Manchester_United_FC_crest.jpg Tu i la major part dels membres de Los Campesinos! sou fans del Manchester United. Per què el United?

M’agradaria que hi hagués una raó! Tinc familiars que són aficionats del United, però també d’altres equips. Jo vaig néixer al 1985, i quan era un nen de 9 o 10 anys i em vaig començar a interessar pel futbol, el Manchester United era l’equip que guanyava títols. Els amics de l’escola també eren del United i jo també. Seria genial que hagués tingut un llegat familiar de generacions, però era simplement una moda. Sempre passa això a tot arreu. Ara els nens es fan del City i del Chelsea, i els homes 10 anys més grans que jo són del Liverpool. Quan el United juga malament em sento decebut, però l’equip que realment sento més pròxim i del que sóc soci és el Welton Rovers. Però està bé tenir un equip que puguis mirar a la TV, i sobre el que puguis parlar al pub, com el United.

 

Acostumes a anar a Old Trafford a veure partits del United?

Hi he estat diverses vegades. Fa un parell d’anys vaig fer el tour turístic d’Old Trafford quan em van entrevistar per a la revista del Manchester United. L’any passat, en el partit d’Europa League contra l’Ajax, una de les nostres cançons va sonar per megafonia a la mitja part. Ho estàvem veient per TV, i mentre entrevistaven l’exporter Edwin Van Der Saar, sonava de fons ‘By Your Hand’. Va ser molt emocionant! Els millors partits del United que he vist en directe són la final de la FA Cup de 1999 a Wembley, quan van derrotar al Newcastle per 2-0, i va ser el primer trofeu de l’any que van guanyar el trèvol de títols. I també vaig anar a la final de FA Cup, diria que al 2003 (de fet, va ser al 2004), contra el Millwall. Aquesta va ser menys emocionant, perquè vam guanyar fàcil 3-0.

Jason, lluïnt samarreta Red Devil, i Gareth defensant els Welton Rovers, al show de David Letterman, 

 RM-vs-Barc1.jpg

Així doncs, deus odiar al Barça, perquè sempre us guanya les finals de Champions…!

No, és difícil odiar al Barça. Crec que quant més guanyin, serà ménys difícil. Ningú pot competir amb ells. Quan juguen a aquest nivell, amb aquest futbol tan bonic, no pots enfadar-te amb ells. Només pots admetre que, actualment, la forma en què ells juguen és la manera que funciona. Això va per cicles. Arribarà un dia en què els equips trobaran la manera d’aturar-los. No sé cóm, i pot ser lleig. Pot significar una regressió del futbol 20 o 30 anys enrere per trobar la manera d’aturar el joc del Barça. Crec que aquest any la Liga serà especialment interessant després de la marxa de Pep, i el Reial Madrid amb moltes estrelles. Però tant Barça com Madrid semblen capaços de perdre partits tontos, i això deu ser molt frustrant per als aficionats. L’altre dia vaig veure el Madrid 3 –Granada 0. A Anglaterra pots veure un munt de partits de la lliga espanyola per TV. I és perfecte perquè són dissabte i diumenge a la nit. Així tenim els partits de la Premier durant el dia, i els de La Liga durant la nit!

Prefereixes el futbol del Barça o el del Madrid?

És difícil de dir perquè tinc debilitat per Cristiano Ronaldo, ja que va jugar al United. Ningú no pot dubtar cóm de bo és Leo Messi, però m’agradaria més una barreja de les habilitats de Messi amb el caràcter de Cristiano. Messi és sempre massa humil. Si mires enrere als grans futbolistes, Maradona tenia aquella arrogància, Eric Cantona també… i Messi això no ho té. I per descomptat que aquesta prudència, a la llarga, li està funcionant molt bé. Però quan Ronaldo brama mirant a cámera, o davant de la cara de l’àrbitre… com a fan del futbol, això és molt excitant. A tu no t’agrada això? Què en penses de Cristiano?

 cristiano_ronaldo-153.jpg

Buf! És clar que em sembla un futbolista meravellós, però no el puc soportar. M’agradava el punt d’arrogància de jugadors com Cantona o George Best, perquè ho feien amb gràcia. Però Cristiano és un egoïsta…

Suposo que en els temps en què està jugant Cristiano fan més fàcil que sigui més egoïsta, per tota l’atenció mediàtica, totes les càmeres apuntant-lo a ell… deu ser tan fàcil tornar-se com ell! Però potser gaudeixo una mica més veient els partits del Madrid perquè quan el Barça es posa 2-0 en el minut 15, el partit s’acaba. Però en els partits del Madrid sempre tinc la sensació que algú la pot espifiar. Per això, com a aficionat neutral del futbol, potser em diverteixen més els partits del Madrid. Vaig veure la final de la Supercopa, i va ser molt entretinguda i igualada!

Has sentit que Cristiano ara diu que està trist?

Sí, i ningú sap per què, oi?

 

No! Crec que quan va marxar del United per fitxar pel Madrid també va fer servir aquesta tàctica, oi?

Un dels rumors que he escoltat és que l’any passat tampoc va celebrar els gols contra el Granada, així que no sé si és quelcom que tingui a veure amb el Granada! (riures). També diuen que és perquè no està content de cóm han tractat Kaká. Demà passat toquem a Madrid i… coneixes a una presentadora de Real Madrid Tv que es diu Kay Murray?

featured-kay-murray-7511929.jpg

Doncs la veritat és que no

Bé, doncs el nostre guitarrista, en Tom, es va posar en contacte amb ella via twitter, i ella li va dir que li agraden Los Campesinos! Presenta un programa a Real Madrid TV i coneix tots els jugadors, i vindrà al nostre concert. Així que intentarem descobrir què passa amb Cristiano! (riures). I potser perd la seva feina per culpa nostra quan li diem a tothom! (riures)

 

Potser algun jugador del Madrid va al vostre concert

Oh, vaig sentir que a Xabi Alonso li agrada la música de guitarres, i també Esteban Granero, que ara ha marxat al Queen’s Park Rangers. Seria interessant. És molt excitant que un jugador amb el potencial de Granero vingui a jugar a Gran Bretanya. Crec que tindrà més oportunitats de lluir, perquè només de pensar que un equip fitxa un jugador del Madrid ja penses: “brillant!”. Serà increïble

 

Coneixes algun futbolista a qui li agradin Los Campesinos!

Mmm… deixa’m pensar. Si et dic la veritat… no! (riures) Crec que a Espanya també passa que la música de guitarres no acostuma a agradar als futbolistes. I no n’hi ha cap raó, perquè quan et converteixes en una estrella del futbol ets jove i és el moment en què a la gent normal comença a agradar-li aquest tipus de música. I també passa molt a l’inrevés. Així que es limiten a escoltar les cançons que sonen a les llistes, o r’n’b’ i coses així. Però està bé quan algú mínimament famós diu que li agrada la teva banda i tu t’emociones: “Increïble! Brillant!” (riures)

Ferguson vs Mourinho.jpg  

I què et sembla Mourinho?

També en sóc un gran fan.

 

Jo també, tot i que a vegades se li’n va la pinsa

T’agrada? Ho fa tot més interessant. Quan hi havia el Pep, eren dues figures tan meravelloses! No sé massa sobre Vilanova. Per descomptat que té la història al costat de Guardiola, però no sé massa sobre la seva personalitat. Ell cóm és?

 

Tito Vilanova? Potser és similar al Pep, però més contingut

Possiblement això canviï quan et situes en primera línia. La cosa més inusual de seguir al Manchester United és que sempre hem tingut el mateix entrenador des de fa molt de temps. Qualsevol aficionat del United de la meva edat només ha vist Ferguson com a entrenador. Quan arribi un nou entrenador i només estigui una o dues temporades, serà surrealista. Mourinho m’agradaria com a substitut de Ferguson. No hi ha moltes opcions més, però Mourinho m’agradaria perquè té el caràcter i aquesta passió palpable i evident per fer-ho. És un d’aquells personatges que fa gran el futbol. Jo sóc un gran fan de Brian Clough, i Mourinho és la seva versió moderna.

 

Són els punks del futbol. Com Cantona, Geroge Best…

Sí! Exactament! I el futbol necessita d’aquests personatges

 

379648312_001.jpg En una de les teves lletres (‘All Your Kayefabe Friends’) parles de Toni Cascarino! Per què?

Sí! Toni Cascarino és un dels primers futbolistes britànics que va marxa fora i va tenir èxit. A principis dels 90, quan ell va marxar, no hi havia hagut bons jugadors britànics que ho fessin. Fins i tot també avui en dia és molt estrany trobar-ne. N’hi ha ara mateix algun a la lliga espanyola? En vam enviar molts al Madrid, com McManaman, Woodgate, Owen… (riures). És poc usual. Cascarino va fer un parell de temporades dolentes a l’Aston Villa i al Celtic, i semblava que estava en decadència. Però va marxar a Marsella, i es va convertir en un heroi.  Va estar increïble, va marcar molts gols… i també va ser una altra figura controvertida: quan va arribar a Marsella, va tenir un afer sentimental amb una adolescent francesa. És un altre personatge del món del futbol. Ara Joey Barton també ha seguit el camí de Cascarino cap al Marsella, i confio que no desfaci la bona feina que va fer en Toni. Preferiria que a Marsella pensin que els britànics són com Cascarino, i no pas com Joey Barton

Quin futbolista de la història t’hauria agradat ser?

Mmmmm… Cascarino seria una opció. Jo era un gran fan d’Ole Gunnar Solskjaer, davanter molt infravalorat del Manchester United. Però crec que el meu futbolista preferit de tots els temps és Paul Scholes.

 

Oh! Doncs t’hi assembles!

(riures) Sí, i fa uns anys el meu cabell era 10 vegades més vermell! L’altre dia, en el partit contra el Southampton, el partit pintava fatal. I quan va sortir un jugador tan metòdic com Paul Scholes, tot va canviar. Ell ja té una edat, però va canviar el partit completament. I a més, ell era un jugador que abans marcava i donava assistències. I com també li va passar a Ryan Giggs, es va adonar que ja no podia seguir jugant el mateix rol. És sorprenent cóm i quan ho ha sabut fer. Teddy Sheringham també va anar endarrerint la seva posició, però ho va fer massa tard a la seva carrera. Igual que un altre jugador del United, Dwight Yorke, quan va marxar al Sunderland.  Scholes ho va saber fer a temps; o també Giggs, venint a jugar més al centre, i això els ha permès jugar dues o tres temporades més a bon nivell. Quan tens 12 o 13 anys, crec que és la època dela teva vida que més estimes a un jugador, d’una manera més innocent i mes sobreexcitada. I això és el que em va passar a mi amb Paul Scholes.

 ryan-giggs-paul-scholes-1.jpg

Has mencionat Ryan Giggs. Per a tu, que ets gal·lès, deu ser un orgull un jugador com ell

Oh, tothom es pensa que sóc gal·lès perquè hi visc, però en realitat vaig nèixer a Anglaterra. Vaig anar a viure a Gal·les per estudiar. És curiós, perquè tothom es pensa que som gal·lesos, i ho entenc perquè hi vivim. Quan a l’Eurocopa porto la samarreta d’Anglaterra la gent em diu “oh, pensava que eres gal·lès”. I jo els dic: “no, no sóc gal·lès. Sóc anglès!”. Ser aficionat de la selecció anglesa és una de les coses més tumultuoses i previsibles. Sempre passa el mateix. No és fàcil. Aquest estiu, quan Itàlia ens va eliminar a l’Eurocopa, estàvem a Pittsburgh, Pensylvania. Havíem d’anar a Brooklyn, i vam conduir 10 hores només acabar el concert per arribar a temps a veure el partit. Vam trobar un pub escocès, que en realitat estava regentat per anglesos. Vam veure el partit allà, però va ser tot tan previsible. Vam merèixer perdre molt abans de la tanda de penals. Però això tampoc ho va fer menys tràgic quan vam acabar perdent. És un sentiment que vosaltres haureu perdut amb l’èxit de la selecció espanyola (riures)

 

Bé, aquí ens passa una cosa curiosa, que potser és comparable a Gran Bretanya: teniu Anglaterra, Irlanda, Escòcia i Gal·les, i no sé si sentiu molta rivalitat. Aquí a Catalunya molta gent se sent diferent a Espanya, i això provoca molts conflictes. No sé si a Gran Bretanya aquesta rivalitat és igual.

Hi ha rivalitat, però és més… crec que a Espanya té més connotacions polítiques. A la Gran Bretanya hi ha Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les i tothom ho reconeix. No sóc cap expert en història d’Espanya, però hi continua havent aquest conflicte, i això ho deu fer tot encara més difícil. Tu dones suport a la selecció espanyola?

 

És una situació molt estranya, perquè he tingut èpoques de tot: d’animar a Espanya, de voler que perdi, de que em sigui completament indiferent… a molta gent li passa aquí

És clar. I deus tenir amics que li donen suport i altres que no… deu ser molt confús. I deu provocar discussions i que la gent s’emprenyi.

 

Sí. A molta gent ens agradaria tenir una selecció catalana pròpia que sentíssim com a més pròxima, però les institucions no ho permeten. És un tema conflictiu i confús.

Suposo que la única cosa que s’hi assembla a la Gran Bretanya són els Jocs Olímpics, on competim tots en el mateix equip. I això preocupa a alguns irlandesos, escocesos i gal·lesos, perquè competir amb Gran Bretanya pot anar en detriment d’un futura selecció d’Escòcia, Irlanda o Gal·les. I la gent pot pensar que no existeixen, que només és Gran Bretanya i no Gal·les. Suposo que això deu ser una situacio similar a la que sentiu els catalans.

Abans em deies que, quan esteu de gira, teniu oportunitat de veure els partits del United o d’Anglaterra, oi?

Sí! Per sort, gràcies a internet. Als Estats Units és molt fàcil, perquè fan tots els partits de la Premier per TV. En una gira molt extensa que vam fer per allà, hi havia un partit de FA Cup entre el United i el Liverpool. Crec que era al migdia d’Anglaterra, així que em vaig posar el despertador a les 4 del matí per poder veure el partit (riures). I per internet sempre hi ha maneres de trobar els partits. Això és vital, perquè com t’he dit abans, el futbol és la meva prioritat. I tot i que m’encanta tocar i dedicar-me a la música, si no em deixés seguir els partits, no em sentiria feliç.

 

Així doncs, a la banda deveu parlar de futbol tota l’estona

Sí! Tenim un munt de coses en comú, però un dels temes és el futbol. En Neil, en Tom, en Jason i jo som del Manchester United. En Rob és del Newcastle. I un dels nois que viatja amb la banda és de l’Arsenal. No hi ha grans discussions, perquè  avui en dia hi ha bona relació entre el United i l’Arsenal, i ens respectem molt. Però sí, estimem el futbol i en parlem en tot moment.

loscamp_football_L210909.jpg I les noies de la banda?

No són aficionades al futbol, de cap manera, però s’hi interessen i hi entenen. Quan veiem partits de la selecció anglesa, venen i el miren amb nosaltres, perquè gaudeixen d’involucrar-se en l’ambient que es genera. I entenen el que significa per a nosaltres.

 

N00362513452123864_1091808t.jpg Què et sembla aquest nou Manchester United, amb Van Persie i tots els nous fitxatges?

Qualsevol dubte que hi podia haver amb el fitxatge de Van Persie es va desfer el passat cap de setmana, quan va fer un hat-trick. El tema principal ara és veure quina és la situació de Wayne Rooney, perquè és molt injust tot el que ha passat aquest estiu. Ell sempre serà un noi de constitució gran. Van Persie permet jugar d’una manera molt més directa i tradicional. I quan també tens jugadors com Antonio Valencia, que ha estat fantàstic aquestes últimes dues temporades, Shinji Kagawa, que té molta projecció, Ashley Young, Nani, o fins i tot Wellbeck, és més sensat posar Van Persie de davanter. Cal trobar la manera d’encaixar Rooney i Van Persie en aquest equip, amb la batalla d’egos que això suposarà. El gran problema de Rooney és que si hagués marxat, l’únic equip on podia anar era el Manchester City. Els únics equips que també s’ho podien permetre eren el Madrid i el Barça, però al Barça no encaixaria. El City té els calers, però això seria terrible.

 

I què et sembla aquest Manchester City? Torna a haver-hi molta rivalitat?

N’hi ha. Però més que res, permet als fans del City entrar en aquesta rivalitat, perquè abans eren un equip més petit. Ara, esperen guanyar. Conec aficionats del City, i per descomptat que estan excitats amb el seu equip. Però crec que molts d’ells continuen sense estar d’acord amb la manera en què ho han fet. Crec que per a algú que realment dedica molts anys seguint a un club de futbol, molt d’ells preferirien seguir uns anys lluitant en mitja taula i construir un equip al llarg dels anys, més que no pas així de sobte. És un cop de sort. És quelcom que va més enllà del futbol. No té sentit dir que no vols que passi, perquè està passant, i que anirà millor o pitjor, segons cóm ho vegis. Però crec que molts fans del City estaven acostumats a estar molt avall durant molt anys i estaven orgullosos de l’equip. Crec que és una mica arriscat el que fan, però això no importa quan tens un trofeu a les mans.

 

Vaig acabant, Gareth. Quan composes cançons, el futbol t’influeix? Hi ha lletres de les vostres cançons on en fas referències…

Sí, el futbol és un llenguatge que entenc, i amb el que sento que em puc comunicar prou bé (riures). Algunes vegades, metafòricament, si puc posar alguna referència,  ja em va bé. La gent que segueix a Los Campesinos! sap que som fans del futbol quan escolten les lletres, i crec que ho troben entretingut.

 

Sí, jo sempre he dit que tot a la vida és comparable o té una metàfora amb el mon del futbol!

Sí, i tant! I és per això que em resulta molt fàcil utilitzar-les.

 Los-Campesinos-Feature_2676649.jpg

I a quin estadi de futbol t’agradaria tocar amb Los Campesinos!?

Oh, guau! És una bona pregunta! Suposo… mmm… bé, el músic que porto dins em diu que qualsevol concert a un estadi acostumen a ser una merda (riures). Si ens convertíssim en una banda molt famosa, m’encantaria tocar a l’estadi del Welton Rovers, el West Clewes. Els donaríem un munt de diners, i podríem ser el nou Manchester City!

 

És molt gran?

No, només té una tribuna, i la resta és per a gent dempeus. Quan hi vaig, la dona que se n’encarrega sempre em diu: “quan vindreu a tocar un concert aquí?” Si algun dia fem un concert allà, serà increïble. 

 

 Welton_Rovers_stand___clubhouse_copyright.jpg

IMG_5285.JPG

Si t’ha agradat aquesta història o qualsevol altra de les que hagis llegit a l’Orella de Chyrgrynskiy, recorda que fins el pròxim dilluns 10 de setembre pots votar aquest espai als Premis Blocs Catalunya 2012, en la categoria d’esports. Només t’has de registrar de manera gratuïta en aquest enllaç: stic.cat. Moltes gràcies pel suport, Dimitros!

Morrissey i futbol (2): icona pop… i fan del United?

dimarts , 13/03/2012

escut Morrissey FC.jpg

En l’anterior entrega de l’Orella de Chygrynskiy, us parlava de la portada futbolera que va fer Morrissey per al single ‘Dagenham Dave’. I us deia que les vinculacions de l’excantant dels Smiths amb el futbol eren nombroses i diverses, així que avui volia repassar-ne unes quantes. Les primeres preguntes que podrien sorgir en plantejar la relació Morrissey-futbol serien: realment a en Mozzer li agrada l’esport rei? I si és així, de quin equip és? I, com tot ell, ambdues qüestions tenen una resposta força ambigua…

morrissey.jpg

El cert és que trobem molts arguments que defensen les simpaties de Morrissey cap al Manchester United (al marge d’aquesta foto a Old Trafford, on llueix samarreta dels seus adorats New York Dolls). Per començar, l’herència familiar. El seu pare era fan dels Red Devils, i de fet, quan Mozz tenia 10 anys, la família es va traslladar a viure al 384 de Kings Road, a prop de l’estadi d’Old Trafford. Sembla que, per tot plegat, Morrissey visitava de tant en quant l’estadi del United, i alguna vegada ha declarat (venint d’ell, mai podem saber del cert si parlava seriosament o amb ironia) que al seu certificat de naixement posava ‘Lloc de naixement: Old Trafford’.  Al 1988, l’ex Smiths també va assegurar a una entrevista amb la revista musical NME que una vegada es va comprar un barret del United per 12 xílings, i que un lladregot li va robar i va fugir corrent amb el barret. Pobre Mozzer; potser aquest episodi li devia inspirar per fer alguna de les seves meravelloses lletres melodràmatiques…

326.jpg

Com ja us apuntava en l’última entrada, Morrissey ha declarat en diverses ocasions que un dels seus herois de tots els temps va ser l’enorme George Best. I per això, va intentar que la portada del single de 1985 dels Smiths ‘The Boy With The Thorn In His Side’ fos una fotografia del futbolista del Man United. Malauradament, Best no va voler, i vam haver d’esperar 2 anys més a veure’l a una altra portada futbolera de la que ja us vaig parlar en el seu dia: el disc de The Wedding Present anomenat com el genial futbolista de Belfast. Morrissey, però, sí que va rendir tribut a d’altres futbolistes del United. Sense anar més lluny, a un altre dels grans mites d’Old Trafford: Eric Cantona. L’any 1995, a la revista Q, va declarar la seva admiració pel personatge, arran de l’incident del futbolista amb un seguidor del Crystal Palace que us vaig explicar a la portada del single ‘Kung Fu’ d’Ash: en aquesta entrevista, Morrissey assegura que quan va veure per TV cóm Cantona volava per donar una puntada de karate al seguidor rival, es va posar a udolar com un llop davant el televisor, absolutament excitat. A més, defensava absolutament al futbolista francès, assegurant que el seu atac al seguidor del Crystal Palace va ser una glamourosa reacció de defensa pròpia feta des de la lucidesa, i que en la intimitat, tothom aprovava el que havia fet Cantona. Posteriorment, el mateix Cantona va explicar a la revista de futbol ‘Four-Four-Two’ que era seguidor dels Smiths, fins i tot abans d’anar a viure a Manchester per fitxar pel United. Amb tot, però, els homenatges a Cantona no s’acaben aquí. Encara impactat per l’incident de Cantona al camp del Palace, aquell mateix 1995, durant la gira de ‘Boxers’, Morrissey cantava i llençava al públic panderetes amb les inscripcions ‘Eric’, o directament, ‘Cantona’. I en el documental que va ilustrar aquella gira (‘Introducing Morrissey’), una de les primeres imatges era un jove que llegia una revista. I de qui era la imatge que es veia a la contraportada? Comproveu-ho vosaltres mateixos, en el segon 15 d’aquest video…

Roys_Keen.jpg

 Però els homenatges de Morrissey al Manchester United no s’acaben aquí: precisament, un dels companys d’Eric Cantona en aquell United dels anys 90 també va ser ressenyat en un single de l’etapa en solitari del ja excantant dels Smiths. Amb una portada de reminiscències també futboleres, el single ‘Roy’s Keen‘ del disc ‘Maladjusted’ (1997) tenia un nom que jugava, obviament, amb la similitud fonètica del nom del migcampista dels Red Devils Roy Keane. De fet, en algun concert, Morrissey canviava la lletra de la cançó per dir “never seen a keener midfielder” (“mai he vist un migcampista més aplicat”). La cançó va ser utilitzada als títols de crèdit del documental ‘As I See It’, dedicat al futbolista irlandès…

DuncanEdwards-205x300.jpg I encara un altre tribut cap als diables vermells per sumar a les teories sobre les simpaties de Morrissey cap al Man United: l’any 1989, en una altra aparició a la revista NME, Mozzer feia una llista dels seus 10 músics de Manchester favorits de tots els temps. I, de manera irònica, va situar en el nº11 a Duncan Edwards. No, no s’estava referint a algun membre de cap banda mancuniana, sino al malaurat futbolista del Manchester United que va morir, juntament amb bona part del llegendari equip dels ‘Busby Babes’, en aquell desgraciat accident aeri a Munic, el 6 de febrer de 1958. Llavors Morrissey tenia només un anyet de vida, però lògicament, va anar creixent a una ciutat profundament marcada pel dolor d’aquella tragèdia. I segurament per aquells records de la infantesa, l’any 2004, va publicar una cançó de tribut: es tracta de ‘Munic Air Disaster, 1958′, que va ser publicada com a cara B del single ‘Irish Blood, English Heart’. A la cançó, Morrissey diu “Els estimem, plorem per ells, desafortunats nois de vermell; tant debò hagués marxat amb ells, on la mare natura els fa el llit; els trobem a faltar, cada nit els besem, amb les seves cares fixades als nostres cervells…”

Amb tots aquests arguments de la defensa, semblaria gairebé irrefutable assegurar que Morrissey és seguidor del Manchester United. Però a l’Orella ens agrada ser justos, així que encara hem d’escoltar els arguments del fiscal. I això serà ben aviat. Per aquesta nit, s’ajorna la sessió. Poden aixecar-se, senyories…

84270548-noel-gallagher.jpg

PD: Per que quedi tot ben lligadet en aquesta entrada tan mancuniana, us recomano que li doneu un cop d’ull a l’entrevista que dissabte passat va emetre la BBC, de marcat flaire orellaire: Noel Gallagher (que com sabreu perfectament és gran fan del Manchester City) entrevistant al davanter del seu equip, i gran heroi personal d’aquest que us escriu: el gran, l’únic, l’incomparable… Mario Balotelli! Impagables els moments en què confirma i/o desmenteix molts dels seus incidents extraesportius més famosos, i quan Noel li pregunta per algunes de les bandes més importants de la història de Manchester com Joy Division, Stone Roses o, precisament, The Smiths… i súper Mario no té ni fava de qui són (minut 11’30” del següent vídeo). Punk rock!

Portades futboleres (5): The Wedding Present ‘George Best’… i més!

dijous, 1/12/2011

 gbest_display_image.jpg

Encara alucinant per la repercusió de l’anterior post sobre Iturralde González (fregant ja les 2.000 interaccions entre twitter, facebook, comentaris i fòrums d’internet…), aquesta nit vull saldar un compte pendent. En el temps que porto escrivint aquest espai futbolero-musical, hem conegut històries de futbolistes amb personalitats fascinants i ànimes punk-rock, com Vinnie Jones, Eric Cantona o l’enorme Robin Friday. Però encara no havia trobat la oportunitat de donar-li espai a un autèntic mite del que em vaig comprar una bufanda a les rodalies d’Old Trafford, el dia que vaig complir el somni de gaudir de la mística del Teatre dels Somnis. I el sisè aniversari de la seva mort és una excusa com qualsevol altra per fer-ho. Sí, Dimitros i Dimitras: estic parlant del gran George Best, l’anomenat ‘cinquè Beatle’. Probablement, el primer futbolista mediàtic de la història, i personatge de culte que va transcendir més enllà del simple món de la pilota, gràcies a la seva extraordinària personalitat i el seu carisma seductor…

IMG_4334.JPG

Com que segurament coneixereu a la perfecció la vida i miracles de George Best no m’hi estendré. Però per als nouvinguts en la matèria, només cal recordar que aquest futbolista nord-irlandès és considerat per molts (o com a mínim, abans de la irrupció de Leo Messi) com un dels 5 millors jugadors de tots els temps, competint amb els 4 grans (Pelé, Maradona, Cruyff i Di Stefano). Mite del Manchester United (hi va jugar de 1963 a 1974), va guanyar la 1ª Copa d’Europa de la història dels Red Devils, va ser Pilota d’Or, i va esdevenir tot un fenòmen extrafutbolístic pel seu estil de vida extravagant, la seva bona presència i per un caràcter extrovertit i desenfadat. Probablement per aquesta vida d’excessos, dones, alcohol i glamour, la carrera futbolística de Best no va ser encara millor. I és que, com ell va dir en una de les seves mítiques sentències inapel.lables, “si jo hagués estat lleig, no hauríeu sentit a parlar de Pelé”. Geni i figura…

Footballer-George-Best-sh-001.jpg

wedding present.jpg Si parlem de música, l’homenatge més clar i popular és el disc de debut dels anglesos The Wedding Present. La banda de David Gedge (fan del Manchester United) va editar aquest primer disc a l’octubre de 1987. Amb els immensos Smiths a punt de plegar, Gedge i els seus es van plantar a l’escena musical anglesa com l’alternativa al regnat de Morrissey & Johnny Marr en el pop britànic de l’època. I per a molts, ho van aconseguir ja amb aquest gran disc de guitarres frenètiques, melodies infalibles i lletres empàtiques. Un disc anomenat ‘George Best‘, en tribut a un dels millors futbolistes de tots els temps. I un disc amb una de les portades més icòniques de la història del pop: fons verd, i al ben mig, una fotografia de Best en ple partit, vestint la samarreta dels Red Devils, amb les cames plenes de fang, i la barbeta i cabells llargs que va lluir durant bona part de la seva carrera esportiva. Portada que es reproduiria parcialment 20 anys després en el disc en directe ‘Live 1987′.

61JOASaRGEL._SS500_.jpg

cd paul weller.jpg Tot i ser la més coneguda, aquesta no és la única presència de George Best en portades de discos. El mític Paul Weller (The Jam, Style Council…) va editar al 1995 un dels seus àlbums en solitari més celebrats: ‘Stanley Road’. En el seu desè aniversari, l’artista pop britànic Peter Blake va dissenyar una nova portada a l’estil collage, on sortien la torre Eiffel, el símbol mod, Aretha Franklin, John Lennon… o George Best. I que Weller admirés Best té força mèrit, si tenim en compte que, pel que sembla, l’excantant dels Jam és fan del Chelsea…

[youtube W8hd5ugAnlc nolink]

20070220-definitely-maybe.jpg Com ja us explicava en el post sobre el Manchester City, el fantàstic debut d’Oasis (‘Definitely Maybe’) també té una doble presència futbolera a la seva portada. Com no podia ser d’una altra manera amb els germanets Gallagher (fans a mort del City), a la portada surt una foto de Rodney Marsh (mític futbolista del City dels 70). Però com que la foto va ser presa a la casa del guitarra Paul ‘Bonehead’ Arthurs (seguidor del United), al costat de la finestra també hi ha una foto… de George Best. De fet, en una entrevista a la prestigiosa revista de futbol anglesa ‘Four-Four-Two‘, en Noel Gallagher admetia que, tot i ser del United, el seu gran ídol futbolístic és l’heroi del rival ciutadà, George Best! Potser pensava en ell quan va composar ‘Cigarettes & Alcohol’…?

[youtube SaeLKhRnkhQ nolink]

I aquesta no és la única vegada que dos futbolistes dels equips rivals de Manchester com eren Marsh i Best comparteixen espai amb vincles musicals. L’any 2000, Mary McGuckian va dirigir un biopic sobre George Best anomenat, simplement, ‘Best’. En aquesta pel.lícula sobre la vida del futbolista del United, l’actor irlandès John Lynch interpretava el paper de Best, la mitica Patsy Kensit donava vida a la model Sophie Dahl, però… sabeu qui feia de Rodney Marsh? Tic-tac, tic-tac… ni més ni menys que Roger Daltrey, el cantant de The Who!!!

[youtube Ujmije-OXgc nolink]

Una altra banda mítica del pop britànic, The Kinks, també té vincles amb el bo d’en Georgie. Segons sembla, la seva popular cançó ‘Dedicated Follower Of Fashion‘ està dedicada al futbolista del United, que també era gran seguidor de la moda de l’època. Pel que expliquen, el líder dels Kinks Ray Davies volia, fins i tot, que el mateix George Best cantés la cançó, però finalment això no va ser possible. Aquesta és només una de les moltíssimes cançons dedicades al ‘cinquè Beatle’. Algunes d’elles estan recopilades en el disc ‘Georgie: the Best Album‘, que també conté entrevistes amb Best o amics seus que parlen d’ell. I autèntics ‘temazos’ de pura psicodèlia pop…

[youtube 5kV6rjM8mg8 nolink]

[youtube pIftLnxc8Ks nolink]

Abans d’acabar aquest petit tribut musical a George Best, dues cosetes. Una, si no les coneixeu, us recomano molt que llegiu aquesta compilació de frases mítiques de Best que agrupa el molt recomenable blog ‘Bar Deportes‘. I per completar el retrat del personatge, el més essencial, tractant-se d’un futbolista: una recopilació d’algunes de les seves millors jugades i gols. Flipareu amb un jugador de futbol i personatge simplement excepcional…

[youtube V5QqL-ljMoo nolink]

 ———————————————————————————————————————————————————–

PD: La primera postdata d’avui, per a un curiós vídeo antiracista del Zenit de Sant Petersburg (ex equip del Déu Arshavin!), amb el raper rus Noize Mc:

[youtube plKFQE6Nt38 nolink]

PD2: I el segon afegit, potser encara més surrealista. Sabeu què va passar ara fa uns dies durant el concert de Roxette al Palau St. Jordi de Barcelona? Pericos i merengues, potser millor absteniu-vos de clicar el següent video, per evitar erupcions cutànies i similars…

[youtube DNaIijL5cEY nolink]

Quan el so Madchester va acabar amb el hooliganisme…

dijous, 26/05/2011

madchester.jpg

Ara que tothom està pendent de la final de Wembley entre el Barça i el Manchester United, vull compartir amb tots vosaltres una fantàstica història que vaig descobrir ara fa uns mesos, gràcies al sensacional blog de futbol In Bed With Maradona. I ho faig perquè també fa referència a una final europea entre culés i diables vermells, tot i que confiem que el partit del pròxim dissabte acabi amb un resultat de diferent signe. I és que m’estic referint a aquella famosa final de la Recopa d’Europa del ’91 a l’estadi De Kuip de Rotterdam, que va guanyar el United per 2-1, amb 2 gols de l’ex-blaugrana Mark Hugues, i un altre d’anulat a Pinilla als últims minuts que hauria forçat la pròrroga…

[youtube rc-l2dAdw-o nolink]

Aquell 15 de maig de 1991, el futbol anglès volia passar pàgina definitivament a un dels capítols més negres de tota la seva història. Aquella temporada era la primera en què la UEFA permetia la participació a les competicions continentals als equips d’Anglaterra, després de 5 anys de suspensió com a càstig per la tragèdia de Heysel: aquella maleïda final de Copa d’Europa entre la Juventus i el Liverpool, que va acabar amb 39 aficionats italians morts per culpa dels hooligans. La violència d’aquest moviment, i altres tragèdies com la de Hillsborough (que tan bé ens explicava un jove periodista sabadellenc que ARA potser reconeixereu…), feien estar molt alerta a les autoritats, per tal d’evitar que es repetissin les dramàtiques escenes que van impactar a tot el planeta futbolístic (recordo estar veient la final de Heysel en directe per TV, amb només 10 anyets, i no entendre per què coi estava passant tot allò…). Però afortunadament, en aquella final de la Recopa del 91 entre Barça i Man United es va fer bona la dita que assegura que la música amanseix les feres. En concret, el so Madchester i l’Acid House van ser grans responsables, en aquells temps, d’acabar amb el hooliganisme…

[youtube h1Ey3C11mNU nolink]

L’atzar va voler que aquella etapa traumàtica i de reflexió per al futbol anglès i el hooliganisme coincidís en el temps amb l’explosió d’aquests dos moviments musicals que van tornar a ubicar la ciutat de Manchester com a centre neuràlgic de la música a Europa. Una època que queda documentada a la recomenable pel.lícula de Michael Winterbottom ‘24 Hour Party People‘ (nom manllevat de la cançó dels Happy Mondays que estaràs escoltant ara mateix si li has donat al ‘play’ al video que acabo de penjar just abans d’aquest paràgraf…). Tant el so Madchester com l’Acid House es van expandir gràcies al fenòmen de les festes ‘rave': sessions de ball inacabables, sota un ambient d’hedonisme i felicitat compartida, propiciades bàsicament pel consum de drogues psicodèliques com l’LSD, l’MDMA o l’èxtasi. Les bandes del so Madchester (fa poc, Gerard Piqué se’n va declarar fan, en una magnífica entrevista de Lou Martín) ho feien a través de les guitarres i teclats psicodèlics, mentre l’Acid House era música bàsicament electrònica. La cultura ‘rave’ volia celebrar la vida, promoure la participació de la gent que anava a les festes com un factor fonamental per que aquestes tinguessin èxit, i recuperar l’esperit punk del ‘Do It Yourself’ (fes-t’ho tu mateix), però fugint en tot moment de la violència. I tota aquesta espiral de ‘bonrotllisme’ es va traslladar a Holanda aquell maig de 1991 tan temut per les autoritats futbolístiques europees…

madchester1-1.jpg

…i és que la Red Army del Manchester United feia 23 anys que no disputava una final europea (des de la primera Copa d’Europa, al 1968 a Wembley), i volia fer d’aquella final una gran festa. Per això, milers d’aficionats dels Red Devils van marxar una setmana abans, però no per anar cap a Rotterdam, sino per anar a Amsterdam. Paradís de l’hedonisme europeu, a la ciutat dels coffee-shops i els aparadors del Barri Vermell els hooligans anglesos es van trobar amb uns cossos policials que els respectaven i ajudaven, enlloc de provocar-los. I també un clima de llibertat i respecte que encaixava a la perfecció amb l’esperit Madchester. Dos dies abans de la final, els fans del United feien volar a l’aire de la famosa sala Paradiso d’Amsterdam les banderes dels Red Devils, durant el concert d’una de les bandes principals del moviment: els Inspiral Carpets

[youtube glWtLWOBBEo nolink]

ian-brown1.jpg La final va ser tot un èxit per al futbol anglès: no només es van endur el títol cap a les illes britàniques, sino que van recuperar a una afició abduïda per un nou esperit d’hedonisme i no violència. En tornar a casa, els aficionats anglesos  ja no explicaven heròicament les seves baralles amb les aficions rivals; ara explicaven heròicament les històries de festes, drogues, sexe i bona música que centraven en aquells dies les seves vides de classe treballadora. I en els mesos següents, no es feien estranyes escenes inimaginables poc abans: com ara, que aficionats del Manchester United i del Manchester City amb les samarretes del seus respectius equips ballessin amistosament al club Hacienda, al ritme dels grandiosos Stone Roses…

[youtube qyrrTK_xzj4 nolink]

*Si sabeu anglès i teniu paciència, us recomano la lectura de ‘Football And Drugs: Two Cultures Clash‘, el text que ha inspirat aquest post; un estudi acadèmic que al 1994 va fer l’expert en drogadicció Mark Gilman.

**Tornat de la segona nit consecutiva al Primavera Sound, un parell d’apunts que han passat avui al Poble Espanyol sobre la final de Wembley del pròxim dissabte. David Feck, cantant dels Comet Gain (escolteu-los ja mateix! Molt bons!), ha reconegut ser seguidor del Chelsea, i per això li ha desitjat sort al Barça. I just després, Ian McCulloch (cantant dels mítics Echo & The Bunnymen), ha fet el mateix. I és que en el seu cas, el club dels seus amors és l’altre gran rival del United: el Liverpool…