Entrades amb l'etiqueta ‘Margaret Thatcher’

Quan els laboristes van pensar en Brian Clough i Elton John per derrotar Thatcher…

dimarts , 10/12/2013

A banda de petonejar nens, deixar-se sobar per iaies sense vergonya, o fer-se fotos acaronant gossets, no és cap secret que una vella tàctica dels polítics per guanyar vots i simpaties és envoltar-se de personatges populars. En aquest context, futbolistes i cantants són dos grans objectius dels seus interessos, siguin del color que siguin. No cal marxar massa enrere en el temps per pensar en casos com els concerts i suports de tota mena pro-Barack Obama d’artistes com Arcade Fire, Pearl Jam, R.E.M. o The National; o, a casa nostra, en un tema on els esportistes no acostumen a mullar-se ni sota la dutxa com és el dret a decidir i/o la independència, el suport d’un personatge de tanta ascendència com Pep Guardiola va provocar també molt de rebombori. I així, no ens han d’estranyar tampoc els rumors que llegíem recentment sobre un possible partit únic que inclogués Pep Guardiola com a número 3, de cara a les eleccions europees…

Un cas molt similar va passar a la Gran Bretanya de finals del anys 70. A finals d’aquella dècada, el Nottingham Forest ho va guanyar tot, tant a les Illes com a Europa, de la mà d’un personatge a qui, per carisma, transcendència mediàtica i impacte popular, podríem comparar perfectament al Pep Guardiola dels últims anys a casa nostra (per bé que, per la seva manera de ser poca-solta i bocamolla, és clar precursor de José Mourinho). Parlo, és clar, de l’inimitable Brian Clough (de qui ja us havia parlat alguna vegada per referir-me a l’imprescidible pel·lícula ‘The Damned United‘. Si no l’heu vist, feu-me el favor de posar el cul enfora per que us el pugui colpejar com es mereix…). A banda dels seus èxits com a entrenador del Derby County o Nottingham Forest, per a la història han quedat també la seva dialèctica histriònica i episodis com l’enganxada televisiva amb el seu antecesor al Leeds United, Don Revie:

A banda de la seva controvertida popularitat i els seus èxits esportius, mr. Clough era una persona amb idees polítiques d’esquerres. I tots aquests condicionants el van posar en el punt de mira del partit laborista (que, de fet, sembla que li va ofeir dues vegades adherir-se al partit). Corria l’any 1979, i el llavors Primer Ministre britànic Jim Callaghan afrontava unes dures eleccions contra una rival que emergia amb força en l’escena política de les Illes: Margaret Thatcher. Les enquestes el situaven per darrere d’aquella dona de dura aparença imperturbable, i els laboristes necessitaven un cop d’efecte per capgirar aquesta tendència. I segons revelen uns documents secrets de l’Arxiu Nacional fets públics al 2009, l’assessor de Callaghan, Bernard Donoughue, va pensar en 3 noms que podrien catapultar el primer ministre per mantenir-lo en el poder: l’escriptora i columnista del Daily Mirror Marjorie Proops, l’entrenador del Forest Brian Clough, i el cantant (i president del Watford) Elton John. En aquest últim cas, era coneguda la seva simpatia pels laboristes, però era descrit en aquests informes com una persona “amb una imatge complicada”, pel seu caràcter extravagant i la seva homosexualitat (revelada en una entrevista a la revista Rolling Stone l’any 1976; no us perdeu el jersei futbolero que duia en portada…)

Finalment, però, l’assessor del primer ministre va aconsellar Callaghan atacar Thatcher per un altre vessant: “Crec que la seva dona, els seus fills i néts ens poden donar més vots; Thatcher sembla no tenir família”. I segurament tenia raó en aquest aspecte de la Dama de Ferro, però aquelles eleccions se les va endur Thatcher, per iniciar una llarga etapa d’onze anys manant sense cap escrúpol (com a bona política de dretes). Potser si els laboristes haguessin tirat endavant aquella idea, mr. Clough se l’hagués menjat amb patates, i no haurien passat tantes altres coses relacionades amb la Dama de Ferro

———————————————————–

PD: Com a primera post-data, us deixo dues aventures musicals de Brian Clough, que poden ser considerades un capítol més dels ‘Gols Cantats‘: la primera, una cançó del canadenc J.J.Barrie en què el mític entrenador  fa un ‘speech’ sobre el futbol. El títol de la cançó té conya, ‘You Can’t Win Them All’ (No els pots guanyar a tots):

I la segona col·laboració entre tots dos és digna dels millors vinils de Johan Cruyff, Jean Marie Pfaff o Gerd Muller, ja repassats en aquest blog; ‘It’s Only A Game’ (Només és un partit):

PD2: La segona postdata, per a aquesta surrealista nadala que ha gravat l’Athletic Club per a Euskal Telebista, amb Muniaín, Susaeta, De Marcos i Mikel Balenziaga fent de Beatles; apocalíptic…

Música a la grada (3): cançons ‘d’amor’ a Thatcher als camps britànics

dimecres, 10/04/2013

Quan un personatge com Margaret Thatcher mor, ningú no queda indiferent. A les darreres hores hem pogut veure tota mena de reaccions, a la Gran Bretanya i a  la resta del món, des de tots els àmbits possibles. El futbol i la música no en són cap excepció, i és que l’ombra de Thatcher va arribar també a aquests dos camps. Sense anar més lluny, ahir en Toni Padilla explicava al seu fantàstic bloc ‘Futbol Prosaic’ la influència de la Dona de Ferro en els canvis del futbol anglès durant el seu mandat. I a les darreres hores, haureu pogut trobar per internet mil i un enllaços amb cançons sobre Thatcher (bàsicament, CONTRA Thatcher). Avui, en aquesta 3ª entrega de ‘Musica a la grada’, em volia centrar en alguna de les cançons que li han cantat a l’ex-primera ministra britànica als estadis de futbol britànic. I no han estat, precisament, cançons massa amables…

 7) FOR HE’S A JOLLY GOOD FELLOW

Qui no ha sentit aquesta cançó un munt de vegades en festes infantils d’aniversari? Aquesta tonada popular té moltes versions en diferents llengües (a casa nostra, ‘Perquè és un noi excel·lent’), però resulta que la melodia està presa d’una altra cançó popular francesa, també traduïda en d’altres idiomes: ‘Marlbrough S’En Va-T-En Guerre‘ (en la versió espanyola, li canvien el nom al protagonista: ‘Mambrú Se Fue A La Guerra’). La versió original francesa va ser composada al 1709, després de la batalla de Malplaquet (una de les moltes de la Guerra de Successió espanyola, que curiosament, va tenir lloc un 11 de setembre). Al segle XIX ja està documentada a Gran Bretanya aquesta versió amb la lletra ‘For he’s a jolly good fellow‘, cantada amablement a nivell popular cap a la persona a qui va dedicada. Així, aquesta versió cantada pels aficionats del Liverpool resulta encara més crua, donat que el sentit de la lletra és completament oposat, dedicat a Margaret Thatcher: “We’re all havin’ a party when Maggie Thatcher dies’ (“Farem una festa quan Maggie Thatcher mori”). L’hostilitat de l’afició del Liverpool cap a la Dona de Ferro té el seu origen a la tragèdia de Hillsborough de 1989, on 96 aficionats ‘reds’ van morir en una avalantxa en aquest estadi de Sheffield. La ineficàcia de la policia anglesa va ser una de les principals raons d’aquesta tragèdia, però Thatcher va culpar sempre a l’afició del Liverpool, acusant-los de borratxos. A més, va arxivar i amagar centenars de milers de documents amb els detalls de la investigació del cas, que no es van revelar fins fa uns pocs mesos, 23 anys després. Per tot plegat, l’afició ‘red’ sempre ha mostrat una visceral animadversió cap a Thatcher, reclamant allò que avui en dia sembla cada vegada més una utopia en tots els àmbits de la vida: justícia. En aquest cas, amb el ‘Go West’ de Village People:

També una banda com els gal.lesos Manic Street Preachers (algun dels seus membres és aficionat ‘red’) va dedicar una cançó a la tragèdia, apuntant la ineficàcia de la policia com a gran culpable de les 96 morts:

Amb tot, no ens ha d’estranyar que una de les moltes mostres d’alegria per la mort de Margaret Thatcher ahir fos d’aficionats del Liverpool, que continuen sense perdonar-li tot el que va passar aquella maleïda tarda d’abril de 1989 a Hillsborough. Aquesta foto de l’agència Mercury Press està presa a l’estació de Lime Street d’aquesta ciutat anglesa, la nit de la mort de l’ex-primera ministra britànica.

8 ) MAGGIE THATCHER SONG

Però l’afició del Liverpool no és l’única que ‘estimava’ tant a la desapareguda política britànica. Aquesta cançó irlandesa de lletra rebel és popular entre l’afició del Celtic de Glasgow. I és que ‘The Hoops’ tampoc podien veure massa a Thatcher. Un clar exemple és el que va passar a la final de copa escocesa de 1988 a Hampden Park. Jugaven el Celtic contra el Dundee United, dos clubs d’arrels catòliques-irlandeses. En plena era de polítiques ‘Tories’ contra les classes populars, importants vagues de miners, pujades d’impostos, tancament d’hospitals, etc. (de què em sona tot això?), la primera ministra britànica va decidir assistir al partit al mític estadi de Glasgow; un fet que no va agradar gens a ambdues aficions, que van decidir fer una iniciativa comuna de protesta: repartir milers de targetes vermelles al programa del partit, i ensenyar-se-les a Thatcher a la seva arribada a la llotja…

De fet, l’animadversió cap a la Dona de Ferro no va ser mai cosa exclusiva d’aquestes aficions en concret, sino que era més aviat un punt comú a les classes obreres que donen suport a molts altres clubs britànics. I sabeu quin altre personatge públic vinculat a la música i al futbol (com us vaig explicar a la trilogia que li vaig dedicar en aquest mateix blog) ha estat molt crític amb Thatcher a les hores posteriors a la seva mort? L’incomparable Morrissey. I és que l’ex-cantant dels Smiths ha escrit una carta oberta en què ha carregat amb duresa contra la Dona de Ferro. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, diu el refrany, mrs. Maggie…

—————————————————————————————————————–

PD: Reconeixeu al personatge de la foto que vibra amb el Barça, en la remuntada de Champions al Camp Nou de fa unes setmanes contra el Milan? Ni més ni menys que el mític guitarrista Ronnie Wood (Rolling Stones, Faces…), que va assistir al partit amb la seva nova esposa, es va passar pel folre la prohibició de fumar a l’estadi (rock’n’roll…) i s’ho va passar d’allò més bé amb Leo Messi (tot i que és aficionat del West Bronwich Albion). It’s only football, but I like it…