Entrades amb l'etiqueta ‘Música a la grada’

Música a la grada (4): càntics d’esquerres i dretes

dimecres, 13/05/2015

Imagen 33

Cóm anem, Dimitros? Per fi ha arribat la calor, i també l’època dels concerts i grans festivals musicals, i de la resolució de les competicions esportives. Després de 17 anys de no guanyar ni al parxís, a la Vila de Gràcia estem d’enhorabona, perquè enguany l’Europa ha guanyat la tercera Copa Catalunya de la història del club, i s’ha classificat per al tercer play-off consecutiu d’ascens a Segona B. I arran d’aquests èxits, i del gran ambient que vam viure al Nou Sardenya a la final contra el Girona de fa unes setmanes, vaig pensar  en aquesta quarta entrega de ‘Música a la Grada’. En els 3 episodis anteriors, m’havia referit a algunes cançons habituals a les grades del futbol d’elit i els seus orígens, i avui vull anar una mica més enllà i vincular-ho als ideals polítics que amaguen al darrere alguns càntics. I és que no us creureu la bajanada utòpica aquesta que diu que futbol i política són coses diferents que van separades, oi? (tant de bo no es barregessin ni interferissin perversament en el que hauria de ser pròpiament l’esport, però no podem ser ingenus: la realitat és la que és…). Doncs potser després de llegir aquestes tonteries que em dóna per escriure en una tarda festiva de sol, us sorpreneu per haver cantat, sense saber-ho, un himne feixista a les grades de l’estadi del vostre equip…

10) CHATTY CHATTY / (SARRI SARRI)

Potser no haureu cantat mai cap càntic amb aquesta cançó a les grades d’un estadi de Primera divisió. Però si vinguéssiu qualsevol diumenge al Nou Sardenya, escoltaríeu als joves membres de la Penya Eskapulats cantant incansables “Som-hi, Som-hi, Som-hi, Som-hi, Som-hi, Som-hi! (…) Eskapulats!”. Molts haureu reconegut la tonada del popular ‘Sarri Sarri‘ de Kortatu, publicada en el disc homònim de debut de la banda d’Irun, l’any 1985. Com molts sabreu perfectament, Kortatu és una de les principals bandes del rock d’Euskadi dels anys 80, vinculada a l’esquerra abertzale. De fet, aquesta cançó es refereix al filòleg i escriptor Joseba Sarrionandia ‘Sarri’, detingut en el seu dia per presumpta pertanyença a banda armada, i que es va escapar amagat en un bafle després d’un concert d’Imanol Larzabal a la presó de Martutene. Des de llavors, publica des de l’exili, en lloc desconegut, tot i que la seva condemna ha prescrit perquè no tenia cap delicte de sang; ha rebut premis de literatura del Govern basc, i ha estat versionat per artistes diversos, com Ruper Ordorika, Mikel Laboa, els germans Muguruza o Berri Txarrak. Amb tot, el popular ska dels Kortatu és també una versió: i és que, tot i que la lletra sobre la fuga de Sarri és dels germans Lurdes i Josu Landa, la música és una adaptació d’un dels grans grups de la història de l’ska: els jamaicans Toots & The Maytals, i la seva cançó de 1980 ‘Chatty Chatty‘, que es refereix simplement…  a una tafanera que parla massa!

11) ANTIFA HOOLIGANS

10e083_ba66a843059d477fa4680e15873604dc.jpg_srb_p_1036_607_75_22_0.50_1.20_0.00_jpg_srb

Una altra cançó d’esquerres que sona en diversos camps de futbol (també es va poder escoltar entre els aficionats més joves de l’Europa a la final de Copa Catalunya del passat 25 de març), és ‘Antifa Hooligans’. Es tracta d’un tema de Los Fastidios, banda italiana d’Oi! formada a Verona a principis dels ’90. Entre els ideals als que canten a les seves cançons, qüestions de drets socials, igualtat, veganisme… o antifeixisme (estan molt vinculats també al moviment SHARP, contra els prejudicis racials); és el cas d’aquesta cançó amb proclama diàfana:

Així, no ens ha d’estranyar l’afinitat que pugui sentir la banda italiana amb un club d’esquerres com el Sankt Pauli, i que toquin en aquest barri d’Hamburg amb la bufanda de l’equip més rocker del planeta:

D’altres ultres d’ideologia d’extrema dreta satiritzen aquesta cançó, fent-ne la versió contrària, amb el títol ‘Anti-Antifa Hooligans’. I ja que parlem d’això, ara ens passem a l’altre extrem…

12) ALL’ ARMI

Estic convençut que en un munt de camps diferents haureu escoltat aquesta tonada que cantaven els aficionats del Reial Madrid abans d’un partit de Champions contra el Borussia al 2013 (a partir dels 40″ del vídeo). Possiblement tu l’hagis cantat alguna vegada, i segurament jo mateix també ho dec haver fet, cadascú adaptant-la als seus respectius equips. Però quina va ser la sorpresa que vaig tenir ara fa un temps enrere quan el sempre sorprenent company periodista amb ànima d’historiador David Amador ens va explicar que aquesta cançó era un himne patriòtic del feixisme italià. Concretament, va ser creat l’any 1921 per G. Ferretti (lletra) i Marco Vinicio (música), i proclamava a la lluita armada contra els bolxevics. Era l’himne oficial de les Fasci di Combattimento, organització política creada per Benito Mussolini que acabaria derivant en el Partit Nacional Feixista, just l’any 1921. A la popular pel.lícula ‘Novecento’ de Bernardo Bertolucci, quan es parla de la gènesi del feixisme, sona ‘All’ Armi’. Creieu que els polítics demagogs que proposen buidar un estadi amb 90.000 persones si es xiula un himne, també demanarien el mateix cada vegada que s’escolta aquest càntic amb la melodia d’All’ Armi’ als estadis de tot l’Estat….?

———————————————————————————————————————-

PD: Potser molts de vosaltres haureu vist a les darreres setmanes un vídeo viral sobre el porter del Chelsea Peter Cech tocant a la bateria la cançó ‘Pirómanos’ de Vetusta Morla i us n’haureu estranyat…

Doncs potser no ens ha de semblar tan extraordinari que el porter txec conegui la banda madrilenya. I és que, en els darrers anys, aquest porter que parla perfectament castellà ha compartit vestidor i, en alguns casos, aficions musicals, amb homes com Cesc, Azpilicueta, Torres o Juan Mata, que és seguidor dels Vetusta, tal i com ha manifestat alguna vegada a twitter… si seguiu aquest blog, l’afició del porter no us resultarà cap novetat, perquè ja fa temps que Cech penja vídeos practicant la seva altra gran passió al marge d’evitar els gols rivals. Només cal recordar les seves interpretacions de diverses cançons de Foo Fighters, d’altres de Nirvana (en aquest vídeo, acompanyant la banda txeca Eddie Stoilow, als que ha acompanyat en concerts o en festivals com ‘Rock For People’), o també èxits de Coldplay, o l’Eye Of The Tiger’ de Survivor. En alguna ocasió, fins i tot l’han entrevistat acompanyat del bateria de Queen i seguidor del Chelsea Roger Taylor, parlant de futbol i de música…

PD2: La segona post-data d’avui, per als Royal Blood. Després de suspendre el concert que havien de fer uns mesos enrere a la sala Apolo 2, finalment es van estrenar davant el públic barceloní ara fa unes setmanes, i ho van acabar fent a la sala gran d’Apolo, amb totes les entrades exhaurides de feia mesos. A banda de deixar-nos les oïdes en estat catatònic amb un so descomunal, el duo britànic va tenir un gest futbolístic cada vegada més típic i tòpic als concerts a la capital catalana: i és que el bateria Ben Thatcher duia una samarreta del Barça, amb els colors blaugranes per l’esquena, i amb les cares de Xavi, Iniesta, Neymar, Messi i un cinquè jugador que no vaig apreciar a la part frontal.

El cert és que al dia següent a la Sala Riviera no va repetir amb cap samarreta del Madrid, del Atleti o del Rayo; així que, en aquest cas, potser el detall en blaugrana era realment sincer… però, quan passarà que un artista internacional toqui a casa nostra amb la samarreta escapulada de l’Europa? Doncs una cosa semblant va passar fa uns pocs dies, a la gira que va fer el mític cantant dels Smiths, Morrissey, per tot l’estat. Recordareu que quan vam parlar d’ell en aquest blog, vam descobrir un munt de connexions futbolístiques amb la vida i la carrera d’en Mozzer, tant diverses i ambigües com el personatge en sí. El cas és que, tant en el concert que va fer a la sala barcelonina Razzmatazz com en el festival S.O.S. de Múrcia, va lluir una camisa escapulada…

Morrissey escapulat al festival S.O.S. de Múrcia (FOTO: Javier Sánchez / bythefest)

Sí, és cert que només colaria com a segona equipació de l’Europa, o com a primera del Badalona o Vélez Sarsfield, potser. Però no deixa de ser una curiositat que un escombra cap al seu terreny… i a sobre, el fotògraf que va captar aquesta imatge es diu com el davanter de l’Europa…

PD3: La tercera i última post-data, per a la banda britànica Peace, a qui vaig poder veure el passat mes de febrer a Londres, i que tocaran en el pròxim Low Festival  de Benidorm a finals de juliol. Acaben de publicar el videoclip de la cançó ‘Gen Strange’, on interpreten a una falsa banda bastant macarra anomenats ‘The Toadz’. El cas és que en el vídeo apareix també vestit amb xandall blanc un famós futbolista estirat com un espàrrec… sí, sí, el mateix Peter Crouch!

Crouch va explicar a la revista anglesa NME que el cameo va ser bastant improvisat però també molt divertit. El davanter de l’Stoke també assegura que li agrada la banda, així com d’altres com The 1975 o Catfish & The Bottlemen. Les vinculacions musicals del conegut ‘Espàrrec’ no s’acaben aquí: el germà de la seva dona Abbey Clancy, John, és el frontman de la banda anglesa Judas. I d’altra banda, el passat mes de desembre, hores després de marcar un dels gols del triomf contra l’Arsenal, Crouch va ser fotografiat i gravat en un concert de Kasabian, ballant com un boig i fent crowdsurfing per sobre de la multitud; espero no trobar-me’l mai en un bolo, perquè tothom sap que per la maleïda lley de Murphy, segur que l”Espàrrec’ se’m posaria just al davant amb els seus 2 metres d’alçada…

Salut i felicitat, Dimitros!

Música a la grada (3): cançons ‘d’amor’ a Thatcher als camps britànics

dimecres, 10/04/2013

Quan un personatge com Margaret Thatcher mor, ningú no queda indiferent. A les darreres hores hem pogut veure tota mena de reaccions, a la Gran Bretanya i a  la resta del món, des de tots els àmbits possibles. El futbol i la música no en són cap excepció, i és que l’ombra de Thatcher va arribar també a aquests dos camps. Sense anar més lluny, ahir en Toni Padilla explicava al seu fantàstic bloc ‘Futbol Prosaic’ la influència de la Dona de Ferro en els canvis del futbol anglès durant el seu mandat. I a les darreres hores, haureu pogut trobar per internet mil i un enllaços amb cançons sobre Thatcher (bàsicament, CONTRA Thatcher). Avui, en aquesta 3ª entrega de ‘Musica a la grada’, em volia centrar en alguna de les cançons que li han cantat a l’ex-primera ministra britànica als estadis de futbol britànic. I no han estat, precisament, cançons massa amables…

 7) FOR HE’S A JOLLY GOOD FELLOW

Qui no ha sentit aquesta cançó un munt de vegades en festes infantils d’aniversari? Aquesta tonada popular té moltes versions en diferents llengües (a casa nostra, ‘Perquè és un noi excel·lent’), però resulta que la melodia està presa d’una altra cançó popular francesa, també traduïda en d’altres idiomes: ‘Marlbrough S’En Va-T-En Guerre‘ (en la versió espanyola, li canvien el nom al protagonista: ‘Mambrú Se Fue A La Guerra’). La versió original francesa va ser composada al 1709, després de la batalla de Malplaquet (una de les moltes de la Guerra de Successió espanyola, que curiosament, va tenir lloc un 11 de setembre). Al segle XIX ja està documentada a Gran Bretanya aquesta versió amb la lletra ‘For he’s a jolly good fellow‘, cantada amablement a nivell popular cap a la persona a qui va dedicada. Així, aquesta versió cantada pels aficionats del Liverpool resulta encara més crua, donat que el sentit de la lletra és completament oposat, dedicat a Margaret Thatcher: “We’re all havin’ a party when Maggie Thatcher dies’ (“Farem una festa quan Maggie Thatcher mori”). L’hostilitat de l’afició del Liverpool cap a la Dona de Ferro té el seu origen a la tragèdia de Hillsborough de 1989, on 96 aficionats ‘reds’ van morir en una avalantxa en aquest estadi de Sheffield. La ineficàcia de la policia anglesa va ser una de les principals raons d’aquesta tragèdia, però Thatcher va culpar sempre a l’afició del Liverpool, acusant-los de borratxos. A més, va arxivar i amagar centenars de milers de documents amb els detalls de la investigació del cas, que no es van revelar fins fa uns pocs mesos, 23 anys després. Per tot plegat, l’afició ‘red’ sempre ha mostrat una visceral animadversió cap a Thatcher, reclamant allò que avui en dia sembla cada vegada més una utopia en tots els àmbits de la vida: justícia. En aquest cas, amb el ‘Go West’ de Village People:

També una banda com els gal.lesos Manic Street Preachers (algun dels seus membres és aficionat ‘red’) va dedicar una cançó a la tragèdia, apuntant la ineficàcia de la policia com a gran culpable de les 96 morts:

Amb tot, no ens ha d’estranyar que una de les moltes mostres d’alegria per la mort de Margaret Thatcher ahir fos d’aficionats del Liverpool, que continuen sense perdonar-li tot el que va passar aquella maleïda tarda d’abril de 1989 a Hillsborough. Aquesta foto de l’agència Mercury Press està presa a l’estació de Lime Street d’aquesta ciutat anglesa, la nit de la mort de l’ex-primera ministra britànica.

8 ) MAGGIE THATCHER SONG

Però l’afició del Liverpool no és l’única que ‘estimava’ tant a la desapareguda política britànica. Aquesta cançó irlandesa de lletra rebel és popular entre l’afició del Celtic de Glasgow. I és que ‘The Hoops’ tampoc podien veure massa a Thatcher. Un clar exemple és el que va passar a la final de copa escocesa de 1988 a Hampden Park. Jugaven el Celtic contra el Dundee United, dos clubs d’arrels catòliques-irlandeses. En plena era de polítiques ‘Tories’ contra les classes populars, importants vagues de miners, pujades d’impostos, tancament d’hospitals, etc. (de què em sona tot això?), la primera ministra britànica va decidir assistir al partit al mític estadi de Glasgow; un fet que no va agradar gens a ambdues aficions, que van decidir fer una iniciativa comuna de protesta: repartir milers de targetes vermelles al programa del partit, i ensenyar-se-les a Thatcher a la seva arribada a la llotja…

De fet, l’animadversió cap a la Dona de Ferro no va ser mai cosa exclusiva d’aquestes aficions en concret, sino que era més aviat un punt comú a les classes obreres que donen suport a molts altres clubs britànics. I sabeu quin altre personatge públic vinculat a la música i al futbol (com us vaig explicar a la trilogia que li vaig dedicar en aquest mateix blog) ha estat molt crític amb Thatcher a les hores posteriors a la seva mort? L’incomparable Morrissey. I és que l’ex-cantant dels Smiths ha escrit una carta oberta en què ha carregat amb duresa contra la Dona de Ferro. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, diu el refrany, mrs. Maggie…

—————————————————————————————————————–

PD: Reconeixeu al personatge de la foto que vibra amb el Barça, en la remuntada de Champions al Camp Nou de fa unes setmanes contra el Milan? Ni més ni menys que el mític guitarrista Ronnie Wood (Rolling Stones, Faces…), que va assistir al partit amb la seva nova esposa, es va passar pel folre la prohibició de fumar a l’estadi (rock’n’roll…) i s’ho va passar d’allò més bé amb Leo Messi (tot i que és aficionat del West Bronwich Albion). It’s only football, but I like it…


Música a la grada (2)

dimarts , 9/10/2012

Borussia.jpg

Cóm va, Dimitros? Abans de res, comentar-vos que, finalment, a la gal.la del passat divendres a Reus dels Premis Blocs Catalunya 2012, la gespa estava molt alta i sense regar, el calendari no ens va afavorir, i l’àrbitre es va empassar 4 penals molt clars: “las imágenes están ahi, todo el mundo lo ha visto”, van ser les declaracions del segon entrenador de l’Orella de Chygrynskiy després de la gal.la. Això sí, la victòria final en categoria d’esports professional va ser per a un bloc germà del diari ARA: ‘Ruc-bi Català‘, d’en Ferran Vital. Felicitats per a ell, als companys del programa ‘Eureka’ de l’antiga COMRàdio (ara ‘Sapiència‘ a la renovada La Xarxa Ràdio), i a la resta de premiats! I gràcies a tots els que vau donar el vostre suport d’entre 16.000 votants i vau fer que aquest humil espai fos finalista entre 600 blocs participants als premis! I ara, a seguir amb el que de debò ens apassiona: el futbol i la música! Avui, amb la 2ª entrega de la secció ‘Música a la grada'; com sabeu, dedicada a recuperar alguns dels càntics que sonen als estadis de futbol i buscar-ne l’origen…

4) GO WEST

Comencem amb un càntic molt estès per tots els estadis del món (sense anar més lluny, als dos equips catalans de 1ª: Barça i Espanyol -als 54″), que té origens confusos i, com passava amb ‘You’ll Never Walk Alone’, amb un error popular força estès. I és que, segons sembla, algunes fonts asseguren que la primera afició a cantar-la en un estadi hauria estat la del Manchester United en la temporada 92-93, quan van guanyar la 1ª edició de l’actual Premier League. En aquell any, la cançó es va fer popular gràcies a la versió dels Pet Shop Boys (tot i que la cançó no és seva, com veurem de seguida), i els aficionats dels Red Devils la cantaven amb diferents lletres: quan marcaven el primer gol del partit, ‘1-0 to the champions’ (“1-o cap al campionat”), dedicades a jugadors en concret (‘Ooh Aah, Eric Cantona!’), o en d’altres moments ‘Stand Up For The Champions’ (“aixequeu-vos pels campions”):

Amb tot, ‘Go West’ va ser adoptada també per moltíssims altres equips; alguns, per animar al seu equip, com ara el West Bromwich Albion, l’Arsenal (copiant la fòrmula del United del ‘1-0 per a l’Arsenal’ quan feien el primer gol), el Nàpols, o fins i tot, com a himne del club: en alguns casos, fent remixes de la cançó com el Schalke, i en d’altres, cantat pels jugadors, com va fer el PSG de la temporada passada amb l'”Allez Paris Saint Germain” (no us perdeu el video, en què també canten els exblaugranes Motta i Maxwell). El ‘Go West’ també va ser himne al mundial d’Alemanya 2006, i també la fan servir els aficionats del Liverpool per reclamar justícia pels tràgics fets de la desgràcia de Hillsborough ’89, quan 96 aficionats dels ‘Reds’ van morir en un allau humà a la graderia…

La cançó, però, també la fan servir algunes aficions per cantar contra els rivals. Per exemple, amb una barreja de mala llet i sarcasme, els aficionats del Tottenham se la canten als veïns i grans rivals londinencs de l’Arsenal, per recordar-los el gran gol des del mig del camp de Nayim a l’últim minut de la pròrroga que els va fer perdre la final de la Recopa del 95 davant el Saragossa. No us perdeu Nayim disfressat com els Pet Shop Boys cantant aquest ‘Nayim From The Halfway Line’ en un programa de la TV britànica (minut 2’30” del vídeo)! A tot això, com us comentava al principi, a poc que coneixeu la música popular, sabreu pefectament que el ‘Go West’ no és cap cançó dels Pet Shop Boys, sino d’uns grans de la música disco dels ’70, els Village People…

5) SUGAR OI!

sugaroiwillwin2.jpg La següent cançó és una de les moltes propostes que m’heu fet arribar a través dels comentaris d’aquest blog o del meu compte de twitter. En aquest cas, en @Cesc_Simon em fa arribar aquesta cançó que de ben segur haureu sentit a molts estadis i potser no sabíeu de qui era, oi?. Doncs es tracta d’un tema dels Vanilla Muffins, un trio de punk de Basilea que mereixeria de per sí una entrada a l’Orella, ja que el futbol és molt present en la seva discografia (des de títols de discos, a cançons dedicades al Fulham o al seu estimat FC Basel, o concerts lluïnt samarretes d’equips de futbol; un dia m’hi posaré!). I tot i que haureu escoltat aquest càntic moltes vegades als camps de casa nostra, sembla que va ser l’afició de l’Aris de Salònica qui la va introduir per primera vegada als camps de futbol…

Per cert, com molt bé em matisa Adam a través dels comentaris d’aquest blog, el riff de la cançó dels Vanilla Muffins és un sampler de la cançó ‘Pop Goes The World’ dels canadencs Men Without Hats. Està inclosa en el tercer àlbum d’aquesta banda new wave, que te el mateix títol que la cançó en qüestió, i va ser publicat l’any 1987. Per tant, al César el que és del César, i hauríem d’atribuir-li l’orígen d’aquest càntic a la banda canadenca, tot i que l’afició de l’Aris la va adaptar a partir de la cançó del grup punk suís…

Men_Without_Hats-Pop_Goes_The_World.jpg

6) AÏDA

I si en el primer capítol de ‘Música a la grada’ acabàvem amb una peça del ‘Carmen’ de Bizet, avui ho fem amb una altra òpera: en aquest cas, es tracta d”Aïda’, de Giuseppe Verdi. Sense cap mena de dubte, una de les òperes més populars de la història, i sense anar més lluny, la que s’ha representat més vegades al Liceu de Barcelona (442 vegades). L’obra, de 4 actes, va ser un encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha a Verdi, i es va estrenar el 24 de desembre de 1871 al Khedivial Opera House d’El Caire (amb uns mesos de retard, per culpa de la guerra franco-prussiana). A Catalunya, la primera representació va tenir lloc el 16 d’abril de 1876 al Teatre Principal de Barcelona. Entre les més famoses sopranos que han interpretat Aïda, Maria Callas o Montserrat Caballé. El fragment de l’òpera més universal i que va saltar als estadis de futbol és la Marxa Triomfal, que estic convençut que tots haureu cantat alguna vegada per celebrar les victòries del vostre equip…

 ——————————————————————————————————–

PD: La postdata d’avui, per al Clàssic. No, tranquils, no parlo del Barça-Madrid que es va jugar al Camp Nou, sino el que van disputar dues de les dives/petardes de la música comercial actual (i vulgars imitadores de la mestressa Madonna Louise Ciccone): i és que en els concerts que van fer aquest cap de setmana a Barcelona i Madrid, les senyoretes Lady Gaga (2’20” del vídeo) i Jennifer López també van protagonitzar una batalla de samarretes…

Música a la grada (1)

dimarts , 25/09/2012

PHOTO_16064955_173471_30114638_ap.jpg

Cóm anem, Chygrynskiys? Abans de res, volia agrair-vos el suport i les votacions que han permès que L’ORELLA DE CHYGRYNSKIY sigui FINALISTA dels PREMIS BLOCS CATALUNYA 2012! Aspirem a guanyar el premi en la categoria d’esports, juntament amb 2 altres blocs germans del diari ARA (‘Ruc-bi català‘, d’en Ferran Vital, i ‘ARA Bàsquet‘, d’Àlex Gozalbo), així com també ‘Al Contracop‘, de Marc Busquets. El pròxim divendres 5 d’octubre, a Reus, es farà la gal.la on es revelaran els guanyadors; i només el fet de ser-hi ja fa molta il·lusió, ens escullin o no (per descomptat, us incloc a vosaltres; sense el vostre feedback, comentaris, crítiques i suggeriments, això no seria possible, per molt hippy-flower xirucaire que hagi sonat això; en el fons, només és una tapadera per dir-vos dissimuladament que accepto donatius per sobornar al jurat…)

Fet aquest preàmbul, anem de cara a barraca. Avui vull encetar una nova secció: Música a la Grada. A no ser que tingueu la gràcia i la sang orxatada de José Montilla, si mai heu estat a un camp de futbol haureu entonat un munt de càntics per animar el vostre equip. Si navegueu per internet, és fàcil trobar estudis antropològics, sociològics i/o lingüistics realment interessants sobre el tema (per exemple, aquest; o aquest; o també aquest…). La meva intenció en aquest nou espai de l’Orella de Chygrynskiy és anar recollint algunes de les moltes cançons que canten els aficionats dels estadis de futbol d’arreu del món, i buscar el tema original del que provenen. I és que, qui ho diu que el futbol i la cultura són móns oposats…?

1) YOU’LL NEVER WALK ALONE

Comencem pel clàssic entre clàssics; el tòpic entre tòpics; l’himne més emocionant que podreu escoltar en un estadi de futbol. Si li heu donat al ‘play’ al video precedent i no teniu la pell de gallina, quasi que no cal que continueu llegint. Servidor ha tingut l’immens privilegi d’escoltar-lo a Anfield i a Celtic Park, i encara se’m posen els pèls de punta només de recordar-ho. Aquesta cançó de suport és ben pròpia dels estadis del Liverpool i del Celtic, però també molts altres clubs l’han adoptat com a pròpia, pel seu enorme potencial emotiu (des del Feyenoord, al Borussia Dortmund o fins i tot el F.C. Tokyo!). Molts artistes han cantat aquesta cançó: des de Judy Garland a Frank Sinatra, passant per Elvis, Bob Dylan, Aretha Franklin, Johnny Cash o, fins i tot, la Tokyo Ska Paradise Orchestra o els punks The Adicts. I tot i que habitualment se li atribueix el seu origen a Gerry & The Pacemakers (banda de Liverpool que la va fer popular, propiciant que els aficionats ‘Reds’ la introduïssin als estadis de futbol), la cosa ve de més lluny. En realitat aquesta peça va ser composada per Richard Rogers i Oscar Hammerstein per al musical de 1945 ‘Carousel’, i és una cançó d’amor i dol en què Nettie Fowler, cosina de la protagonista Julie Jordan, li canta per consolar-la per la mort del seu marit, Billy Biggelow (minut 3’35” del video):

2)  SEVEN NATION ARMY

D’un clàssic com ‘You’ll Never Walk Alone’ passem a un dels càntics més moderns, que s’ha incorporat als estadis als darrers anys. La història és ben curiosa. Com segurament ja sabreu, la cançó original és dels americans (i malauradament ja separats) The White Stripes, que la van publicar originalment al seu disc de 2003 ‘Elephant’. La cançó es va utilitzar com a himne del mundial d’Itàlia 2006 i de l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa 2008, i també es fa servir en altres esports. Però sembla que va començar a ser utilitzada per l’afició del Bruges belga, en un partit de Champions a San Siro, el 22 d’octubre de 2003. Mentre els aficionats esperaven l’inici del partit a un bar, va sonar la cançó dels White Stripes i es van posar a cantar-la amb el típic ‘looo-lo-lo-lo-lo-loooo-loo’. L’afició del Bruges se la va fer seva, i quan la Roma va visitar el seu estadi en un partit d’Europa League el 15 de febrer de 2006, els supporters de l’equip italià la van escoltar i la van importar als estadis italians. Es va fer tan popular, que per això va ser escollida himne al Mundial d’Itàlia d’aquell mateix any, davant la incredulitat del mateix Jack White dels White Stripes…

3) LES TOREADORS

(el vídeo és una mica cutrongo, però em serveix per il·lustrar el càntic en qüestió. Als 45″…)

El futbol i la música clàssica tenen molta més relació del que alguns volen admetre. L’eterna disputa entre els que separen ‘alta’ i ‘baixa’ cultura salta pels aires amb molts càntics que escoltem als estadis de futbol, i aquest n’és un clar exemple. I és que, qui ens havia de dir que grups d’aficionats de futbol (a qui habitualment se’ls associa amb pocs coneixements culturals) adoptarien una peça de l’òpera ‘Carmen’ com a mètode de suport al seu equip? Estic parlant de ‘Les Toreadors’, suite nº1 de ‘Carmen’, del dramaturg francès Georges Bizet. Es tracta de la seva òpera pòstuma, estrenada el 3 de març de 1875, just 3 mesos abans de la seva prematura mort per un atac de cor, amb només 36 anys. Diuen que les males crítiques i el fracàs inicial de l’obra van tenir a veure amb la mort de Bizet, però el que és ben segur és que el dramaturg francès va marxar sense imaginar-se que ‘Carmen’ es convertiria en un gran èxit universal, ni que un segment d’aquesta suite es faria ben popular a les graderies del llavors inexistent Camp Nou (1’06” del video)…

Encara amb moltes altres cançons a la recàmera que aniré publicant en pròximes entregues, com sempre us animo a fer les vostres aportacions i suggeriments! Quines cançons heu cantat a un estadi de futbol per animar el vostre equip? Proposeu-ne a través dels comentaris o del twitter!

————————————————————————————————–

PD: La primera post-data ja fa dies que la volia posar, i sempre se m’oblida. El bon amic Uri Rodríguez em va passar aquesta foto de Leo Messi tornant d’una concentració amb la selecció argentina, portant una samarreta… de Freddy Mercury! S’haurà aficionat a Queen de tant cantar el ‘We Are The Champions’…?

Messi-aeropuerto-espanol-Freddy-Mercury_OLEIMA20120816_0062_15.jpg

PD2: I la segona postdata, per al burrot de Liam Gallagher. Com potser ja heu vist aquesta setmana, dimarts passat el cantant de Beady Eye i ex-Oasis va estar al Santiago Bernabeu animant al seu Manchester City en el partit de Champions. I pel que diuen, es va perdre el millor, perquè va marxar al tram final del partit, poc abans que arribessin els 3 darrers gols del matx (tot i que alguns asseguraven que l’havien expulsat de l’estadi, sembla que això no està confirmat). Ara, mentre s’hi va estar, sembla que s’ho va passar prou bé…