Entrades amb l'etiqueta ‘Portades futboleres’

Portades futboleres (8): The Farm ‘All Together Now’

dimarts , 30/12/2014

Cóm van les festes nadalenques, Dimitros? Bé, o en família? Jo m’he hagut de buscar l’excusa que els tirans sense ànima de l’ARA m’obligaven a fer un nou article al blog i no podia anar als àpats familiars per culpa d’ells, tot i les enormes ganes que tenia d’assistir-hi. I per fer creïble aquesta coartada, m’he hagut de buscar una història per escriure a L’Orella. Ara feia dies que no ens capbussàvem en l’apassionant món de les portades futboleres (un any i mig, concretament), i m’ha semblat bon moment per fer-ho, aprofitant que es commemora el centenari d’un fet històric d’aquells que un no acaba de veure clar si és real o si és obra d’un guionista de Hollywood. De fet, la història de la que us parlaré avui té la seva adaptació a la gran pantalla, en la pel·lícula francesa de 2005 ‘Joyeux Noël‘. I com ara us explicaré, també el món de la música s’ha fixat més d’una vegada en el que es va conèixer com ‘La Treva de Nadal’.

 Potser quan heu vist la portada del popular single de The Farm ‘All Together Now’ us haureu qüestionat què té a veure amb el futbol. Els que passeu la trentena segurament hagueu reconegut que el soldat de la portada rememora el popular joc de taula anglès de futbol Subbuteo. No sé vosaltres, però jo em vaig passar hores i hores de la meva infantesa jugant a aquest entranyable joc que encara conservo, i que no canviaria per tots els videojocs sobre futbol que existeixin al planeta. El cas és que la banda de Liverpool era molt futbolera i, coses de la vida, sabeu a quina ciutat anglesa es va inventar l’any 1929 el Newfooty, joc en què es va inspirar directament el Subbuteo a mitjans dels anys 40? Doncs sí, a Liverpool. I cóm lliguem a The Farm, la portada referida al Subbuteo amb un soldat, i la cosa aquesta de la Treva de Nadal? Doncs haurem de viatjar 100 anys enrere, a Bèlgica, en vigílies de Nadal, i en plena I Guerra Mundial…

Això que veieu just abans d’aquestes línies és una altra portada d’un disc; en concret, ‘Ypres‘, l’àlbum que ha fet la meravellosa banda britanica Tindersticks per a l’exposició permanent sobre el centenari de la Guerra Mundial a la localitat belga d’Ypres, a la regió de Flandes i bastant a prop de la frontera francesa, on es va concentrar un dels principals i més sagnants focus de violència de la Gran Guerra. El disc es mou en instrumentals atmosferes desoladores i ombrívoles que et permeten imaginar-te a la perfecció el que devien sentir tots els que allà van haver de combatre. En una banda, soldats anglesos i francesos; i en l’altra, alemanys, austríacs i hongaresos. Pel que sembla, la nit del 24 de desembre de 1914, enmig de la neu i el fred gèlid, els soldats del front alemany van rebre menjar i licors extra, es van començar a animar, i van començar a cantar nadales. Des del costat britànic ho van escoltar, i van replicar amb nadales pròpies en anglès. I segons van explicar alguns supervivents a la premsa britànica, quan del seu costat van començar a cantar la tradicional nadala ‘O Come All Ye Faithful‘, els germànics es van unir amb la versió en llatí ‘Adeste Fideles‘. I a partir d’aquí, i tot i la desconfiança inicial, tots dos bàndols van iniciar una improvisada treva nadalenca, on en lloc d’intercanviar trets i bombes, es van bescanviar tabac, alcohol i fotografies i històries personals amagades sota aquells uniformes. I, pel que sembla, també es va improvisar un partit de futbol amb una pilota feta a mà amb teles i robes. Van guanyar els alemanys per 3 gols a 2, però ni que fos per una vegada, el resultat no importava gens ni mica…

Tot i que alguns posen en dubte l’existència real d’aquest partit per la pau, no ens hauria d’estranyar que això hagués passat realment. Tal i com explicava la revista Panenka en el seu nº 32, la I Guerra Mundial va comptar amb la participació de milers de futbolistes que es van allistar per combatre als camps de batalla. Fins i tot, a l’exèrcit britànic existia un batalló format per futbolistes: el ’17th Service Battalion Of The Middlesex Regiment’, format per uns 400 soldats, i que tenia el sobrenom del Batalló dels Futbolistes. I pel que sembla, van inspirar a molts altres futbolistes professionals i amateurs, a banda d’empleats dels clubs, a allistar-se en l’exèrcit britànic. I també futbolistes italians, francesos, belgues o escocesos (la plantilla del Hearts sencera, per exemple), van prendre part en la Gran Guerra.

The Farm van fer ballar el món amb una cançó antibel·licista… tot i que molts ni ho sabien

I tornant al quid de la qüestió, la banda anglesa The Farm va prendre aquesta història com a inspiració per a la lletra del que va ser el seu gran èxit: ‘All Together Now’. La van publicar l’any 1990, i comptava amb la col·laboració de Suggs, el cantant dels mítics Madness, que es va ocupar de la producció. Segons explicava el cantant i compositor Peter Hooton a la BBC, volia expressar el triomf de la humanitat per sobre de l’atrocitat de la guerra, en què gent de classes obreres eren obligats a lluitar amb gent amb la que tenien moltes més coses en comú que amb els dirigents que els enviaven a morir als camps de batalla. La lletra de la cançó conté frases com A spirit stronger than war was working that night, December 1914 cold, clear and bright. Countries’ borders were right out of sight. They joined together and decided not to fight”, o també “The boys had their say they said no. Stop the slaughter and let’s go home”, que reflecteixen a la perfecció la total incomprensió per l’absurditat de la guerra. La cançó va arribar al nº4 de les llistes de singles britàniques, i es va convertir en un gran èxit ballat a tot el món:

 Curiosament, els lligams futbolístics de la cançó no acaben aquí: i és que ‘All Together Now’ ha estat utilitzada per cadenes de TV com Sky Sports per als seus programes i retransmissions futbolístiques, per clubs com l’Everton, o fins i tot la versió que van fer Goleo VI & Atomic Kitten es va utilitzar de cançó oficial del Mundial de futbol d’Alemanya 2006. I possiblement una de les interpretacions en directe més emotives de la cançó va ser al 1994, quan els The Farm la van tocar a Anfield, acompanyats d’altres personatges famosos de la ciutat, abans del darrer derbi entre Liverpool i Everton amb l’antiga grada de The Kop. Ho van fer davant la mítica graderia, que va ser posteriorment demolida per adequar-la als nous temps amb grades que permetessin a tots els espectadors romandre asseguts.

Amb tot, els The Farm no són els únics músics que han utilitzat la Treva de Nadal per fer una cançó. L’any 1983, l’ex-Beatles Paul McCartney va editar el disc ‘Pipes Of Peace’ (pipes de la pau), i per al single homònim va fer un videoclip recreant aquest episodi històric, amb partit de futbol inclòs, on ell mateix interpretava a un soldat de cada bàndol:

Coincidint amb el centenari d’aquests fets, un munt d’actes commemoratius han recordat l’episodi. La UEFA ha erigit un monument a Ploegsteert, Flandes i ha gravat el vídeo que podeu veure just a sobre, amb la participació de futbolistes com Sir Bobby Charlton, Rooney, Lahm, Bale, Lloris, Breitner, o el mateix Platini; a mitjans de desembre, dos equips de futbol formats per soldats alemanys i britànics van recrear el partit de la pau al camp de l’Aldershot FC anglès, i que van guanyar els locals per 1-0. També es va organitzar un torneig de futbol base a Ypres, amb la participació entre d’altres del Chelsea, Liverpool, Schalke 04, PSG, Anderlecht o del Hearts escocès (en memòria dels seus ex-futbolistes caiguts en combat); un torneig que es va disputar en un nou camp de futbol donat per la Premier League a la localitat belga. També s’ha regravat la cançó amb el mateix Peter Hooton, artistes britànics com Mick Jones (The Clash), els Proclaimers o I Am Kloot, i un cor de 60 nens britànics i alemanys de categories inferiors d’equips de la Premier League i la Bundesliga, sota el nom ‘The Peace Collective':

I, per acabar de lligar la història, dins d’una campanya benèfica destinada als soldats britànics que lluiten a l’Afganistan, els The Farm han reeditat ‘All Together Now’. I és que, 100 anys després, i per molta evolució i molts missatges de pau que ens vulguin vendre, l’ésser humà continua sent igual d’imbècil, i no ha après res de res…

————————————————————–

PD1: Avui acabo amb 3 post-dates. La primera, inevitable en aquestes terribles dates d’horror i depressió. I és que cada any hi ha molts clubs i futbolistes que es deixen portar per la febre nadalenca per amenaçar-nos amb alguna interpretació musical de gust dubtós. I el cert és que, en el cas dels futbolistes de l’Arsenal Szczesny i Rosicky, n’hi ha un que destaca per sobre de l’altre deixant-se anar amb electricitat heaviata…

PD2: Una història curiosa que ens apropaven els companys del diari Sport. La de Kevin Walker, futbolista del Djurgarden suec que va guanyar el concurs televisiu ‘Pop Idol’, i s’ha convertit també en un fenòmen musical del seu país. Fins i tot va cantar amb Robbie Williams a la final del concurs a la televisió sueca…

PD3: I parlant de Robbie Williams, aquest és també el nom d’un futbolista de l’Stanley, equip anglès que es va enfrontar a la Carling Cup al Watford, equip dels amors d’Elton John. No us perdeu l’incident que li va passar al popular cantant en el reportatge televisiu gravat com a prèvia del partit. No té un pèl de tonto, sir Elton…

Portades futboleres (6): Morrissey ‘Dagenham Dave’…

dimarts , 6/03/2012

tumblr_lo5cg34zUS1qdjreg.jpg

A punt de començar a escriure la sisena entrega de les portades futboleres, m’acabo d’adonar que les 5 primeres són totes d’artistes britànics (Ash, Super Furry Animals, John Lennon, The Housemartins i The Wedding Present). Gens estrany, donada l’adoració pel futbol i la música que hi ha a les Illes Britàniques, però en qualsevol cas, i tot i que en tinc d’altres en cartera que no són pas de bandes de la Gran Bretanya, avui n’afegirem una sisena. I ni més ni menys que d’una de les grans icones de la història del pop anglès: Morrissey, el cantant i cervell dels Smiths.

BDodGwBmkKGrHqJl8EyjCVjTBM-jEJSg_12.jpg

Segurament com passava quan us vaig parlar de Nacho Vegas, costa d’associar la figura d’un artista com Morrissey al món del futbol. No fa el perfil. Però probablement fent servir la mateixa ambigüitat que ha utilitzat durant les 3 últimes dècades per vendre la seva música, imatge i sexualitat, en Mozzer també ha amanit la seva discografia amb referències futboleres. Començant per la foto que teniu a l’esquerra, que correspon a la sessió que li va fer el fotògraf Gino Sprio a Berkshire per al seu segon disc en solitari, ‘Kill Uncle’ (1991). O acabant per la portada que afegim avui a la nostra col.lecció, Chygrynskiys: tot i que es diu igual que una cançó dels Stranglers (adorats per l’actual seleccionador anglès Stuart Pearce), ‘Dagenham Dave’ és un single composat per Morrissey l’any 1995, per al disc ‘Southpaw Grammar‘. A la portada d’aquest àlbum, curiosament, sortia la foto d’un altre esportista: el boxejador Kenny Lane. Però al single ‘Dagenham Dave’ el protagonista era un futbolista. L’heu reconegut, o necessiteu tornar a mirar la portada que encapçala aquesta entrada? Voleu que us doni una pista? A banda de jugador, després va ser entrenador… i va seure a la banqueta del Barça! El teniu? No? Més pistes? Va guanyar una lliga com a tècnic culé… i va perdre una final de Copa d’Europa. Ara sí? O posem la cançó, a veure si us aclariu les idees…?

Us ha agradat la cançó? Té el seu què, no? En fi, al que anàvem: el poca-solta que ensenya la llengua a la fotografia no és un altre que un joveníssim Terry Venables! Sembla que la fotografia va ser feta al 1964, quan tenia només 22 anyets i jugava al Chelsea, però veient la samarreta blanca que duu en la imatge, em sorgeix una pregunta: li devien fer en un partit amb la selecció? Precisament en aquell 1964, Venables va jugar els seus dos únics partits com a internacional absolut amb Anglaterra: el 21 d’octubre, a Wembley, en un empat davant Bèlgica (2-2); i el 9 de desembre del mateix any, a l’Olímpic d’Amsterdam, un altre empat davant Holanda (1-1). Però buscant a internet la samarreta de la selecció anglesa d’aquell any, el coll també era blanc, i de pic, i no com la fotografia de la portada…

england tshirt.jpg

La solució al misteri? Doncs me l’ha donat avui el mateix Venables en una breu conversa telefònica no exempta de problemes de cobertura: “aquesta fotografia me la van fer quan jugava al Chelsea. Era en pretemporada, un dia que van obrir l’entrenament a periodistes i fotògrafs. A la imatge porto una samarreta d’entrenament, i per això no la reconeixies”. Ah, amic! Ara ho entenc! I recordes qui te la va fer? “Impossible! Hi havia una cinquantena de fotògrafs, i han passat molts anys. Ens estaven fent fotografies i els vaig treure la llengua. Va ser molt divertit, i tothom va riure molt”. I cóm va ser que Morrissey va triar aquesta imatge per a la portada de ‘Dagenham Dave’? Et va demanar permís? “No, jo no en sabia res. Ho vaig saber quan diversa gent va començar a dir-me que sortia a la portada d’un disc de Morrissey. Si ni tan sols èrem amics! Però em va agradar la idea. I la cançó també m’agrada. M’agrada molt la música. Si és bona, tant me fa l’artista o l’estil”. Sàvia filosofia musical, mister. A més, a la seva vida vosté ha gravat diverses cançons, oi? “I tant que sí. I no sé si recordaràs una vegada, quan entrenava al Barça, que vaig anar a un programa de TV amb La Trinca, i vaig cantar ‘I’ve Got You Under My Skin’ amb una orquestra de 24 membres!”. Sí senyor!! Tot i que jo era molt petit i tinc records difusos, però sí que he vist aquelles imatges anys després. Però encara tinc una darrera pregunta, senyor Venables; per què Morrissey el va triar a vosté per a la portada d’un single que ni tan sols parla de futbol? “Molt senzill. Jo vaig néixer a Dagenham, a l’est de Londres, com el protagonista de la cançó”. Ves per on! Quines coses té en Mozzer! I abans d’acabar amb la conversa telefònica, en Terry encara m’ha confirmat una altra cosa. I és que, curiosament, al llibre ‘Morrissey, scandal & passion‘, l’autor David Brett explica que la festa de llençament del disc, l’any 1995, es va fer al nightclub  Scribes West de Kensington. I sabeu qui era el llavors propietari d’aquella sala? Terry Venables, és clar…

SNF2932D-380_814225a.jpg

Sí, el marrec que aplaudeix Venables és el petit Pep Guardiola… 

‘Dagenham Dave’, però, no és l’únic intent de portada futbolera que ha fet Morrissey a la seva carrera musical. En voleu una de bona? En diverses ocasions, el cantant ha manifestat que un dels seus grans herois de tots els temps era, ni més ni menys, l’enorme George Best. Doncs pel que sembla, en plena època dels brillantíssims Smiths, Morrissey va voler que Best sortís a la portada d’un dels singles més memorables de la banda de Manchester, ‘The Boy With The Thorn In His Side’. Lamentablement, el futbolista es va negar, i al final en Mozzer va triar una curiosa foto en ple salt de l’escriptor Truman Capote (una tria que tampoc seria gens estranya, oi…?)

truman capote.jpg

I com que, encara que sembli mentida, les referències futboleres a la vida de Morrissey són unes quantes més, i no us vull prendre més temps, quasi que per avui ho deixarem aquí. Però voleu saber de quin equip és en Mozzer, o a quins futbolistes ha rendit homenatge a les seves cançons i concerts, o amb quin d’ells manté amistat? Doncs jo de vosaltres no em perdria la pròxima entrega de l’Orella de Chyrgynskiy. Ben aviat, a les seves pantalles (d’ordinador)…

—————————————————————————————————————————————————-

PD: Des d’aquí vull enviar una forta abraçada a un antic protagonista i col.laborador de luxe de l’Orella de Chyrgynskiy, el futbolista del Granada i ex de l’Espanyol Moisés Hurtado, que aquests dies ha passat per un dels pitjors tràngols que pot patir una persona. Molts ànims, Moi!

PD2: Ara fa uns dies, Cesc Fàbregas va participar en la gal.la dels premis Brit Awards, uns dels més importants de la música britànica. Al costat de la cantant de Pussycat Dolls Nicole Scherzinger, i amb la gràcia que el caracteritza, el futbolista d’Arenys va anunciar el premi a l’artista revelació, que va ser per a Ed Sheeran:

 

Portades futboleres (5): The Wedding Present ‘George Best’… i més!

dijous, 1/12/2011

 gbest_display_image.jpg

Encara alucinant per la repercusió de l’anterior post sobre Iturralde González (fregant ja les 2.000 interaccions entre twitter, facebook, comentaris i fòrums d’internet…), aquesta nit vull saldar un compte pendent. En el temps que porto escrivint aquest espai futbolero-musical, hem conegut històries de futbolistes amb personalitats fascinants i ànimes punk-rock, com Vinnie Jones, Eric Cantona o l’enorme Robin Friday. Però encara no havia trobat la oportunitat de donar-li espai a un autèntic mite del que em vaig comprar una bufanda a les rodalies d’Old Trafford, el dia que vaig complir el somni de gaudir de la mística del Teatre dels Somnis. I el sisè aniversari de la seva mort és una excusa com qualsevol altra per fer-ho. Sí, Dimitros i Dimitras: estic parlant del gran George Best, l’anomenat ‘cinquè Beatle’. Probablement, el primer futbolista mediàtic de la història, i personatge de culte que va transcendir més enllà del simple món de la pilota, gràcies a la seva extraordinària personalitat i el seu carisma seductor…

IMG_4334.JPG

Com que segurament coneixereu a la perfecció la vida i miracles de George Best no m’hi estendré. Però per als nouvinguts en la matèria, només cal recordar que aquest futbolista nord-irlandès és considerat per molts (o com a mínim, abans de la irrupció de Leo Messi) com un dels 5 millors jugadors de tots els temps, competint amb els 4 grans (Pelé, Maradona, Cruyff i Di Stefano). Mite del Manchester United (hi va jugar de 1963 a 1974), va guanyar la 1ª Copa d’Europa de la història dels Red Devils, va ser Pilota d’Or, i va esdevenir tot un fenòmen extrafutbolístic pel seu estil de vida extravagant, la seva bona presència i per un caràcter extrovertit i desenfadat. Probablement per aquesta vida d’excessos, dones, alcohol i glamour, la carrera futbolística de Best no va ser encara millor. I és que, com ell va dir en una de les seves mítiques sentències inapel.lables, “si jo hagués estat lleig, no hauríeu sentit a parlar de Pelé”. Geni i figura…

Footballer-George-Best-sh-001.jpg

wedding present.jpg Si parlem de música, l’homenatge més clar i popular és el disc de debut dels anglesos The Wedding Present. La banda de David Gedge (fan del Manchester United) va editar aquest primer disc a l’octubre de 1987. Amb els immensos Smiths a punt de plegar, Gedge i els seus es van plantar a l’escena musical anglesa com l’alternativa al regnat de Morrissey & Johnny Marr en el pop britànic de l’època. I per a molts, ho van aconseguir ja amb aquest gran disc de guitarres frenètiques, melodies infalibles i lletres empàtiques. Un disc anomenat ‘George Best‘, en tribut a un dels millors futbolistes de tots els temps. I un disc amb una de les portades més icòniques de la història del pop: fons verd, i al ben mig, una fotografia de Best en ple partit, vestint la samarreta dels Red Devils, amb les cames plenes de fang, i la barbeta i cabells llargs que va lluir durant bona part de la seva carrera esportiva. Portada que es reproduiria parcialment 20 anys després en el disc en directe ‘Live 1987′.

61JOASaRGEL._SS500_.jpg

cd paul weller.jpg Tot i ser la més coneguda, aquesta no és la única presència de George Best en portades de discos. El mític Paul Weller (The Jam, Style Council…) va editar al 1995 un dels seus àlbums en solitari més celebrats: ‘Stanley Road’. En el seu desè aniversari, l’artista pop britànic Peter Blake va dissenyar una nova portada a l’estil collage, on sortien la torre Eiffel, el símbol mod, Aretha Franklin, John Lennon… o George Best. I que Weller admirés Best té força mèrit, si tenim en compte que, pel que sembla, l’excantant dels Jam és fan del Chelsea…

[youtube W8hd5ugAnlc nolink]

20070220-definitely-maybe.jpg Com ja us explicava en el post sobre el Manchester City, el fantàstic debut d’Oasis (‘Definitely Maybe’) també té una doble presència futbolera a la seva portada. Com no podia ser d’una altra manera amb els germanets Gallagher (fans a mort del City), a la portada surt una foto de Rodney Marsh (mític futbolista del City dels 70). Però com que la foto va ser presa a la casa del guitarra Paul ‘Bonehead’ Arthurs (seguidor del United), al costat de la finestra també hi ha una foto… de George Best. De fet, en una entrevista a la prestigiosa revista de futbol anglesa ‘Four-Four-Two‘, en Noel Gallagher admetia que, tot i ser del United, el seu gran ídol futbolístic és l’heroi del rival ciutadà, George Best! Potser pensava en ell quan va composar ‘Cigarettes & Alcohol’…?

[youtube SaeLKhRnkhQ nolink]

I aquesta no és la única vegada que dos futbolistes dels equips rivals de Manchester com eren Marsh i Best comparteixen espai amb vincles musicals. L’any 2000, Mary McGuckian va dirigir un biopic sobre George Best anomenat, simplement, ‘Best’. En aquesta pel.lícula sobre la vida del futbolista del United, l’actor irlandès John Lynch interpretava el paper de Best, la mitica Patsy Kensit donava vida a la model Sophie Dahl, però… sabeu qui feia de Rodney Marsh? Tic-tac, tic-tac… ni més ni menys que Roger Daltrey, el cantant de The Who!!!

[youtube Ujmije-OXgc nolink]

Una altra banda mítica del pop britànic, The Kinks, també té vincles amb el bo d’en Georgie. Segons sembla, la seva popular cançó ‘Dedicated Follower Of Fashion‘ està dedicada al futbolista del United, que també era gran seguidor de la moda de l’època. Pel que expliquen, el líder dels Kinks Ray Davies volia, fins i tot, que el mateix George Best cantés la cançó, però finalment això no va ser possible. Aquesta és només una de les moltíssimes cançons dedicades al ‘cinquè Beatle’. Algunes d’elles estan recopilades en el disc ‘Georgie: the Best Album‘, que també conté entrevistes amb Best o amics seus que parlen d’ell. I autèntics ‘temazos’ de pura psicodèlia pop…

[youtube 5kV6rjM8mg8 nolink]

[youtube pIftLnxc8Ks nolink]

Abans d’acabar aquest petit tribut musical a George Best, dues cosetes. Una, si no les coneixeu, us recomano molt que llegiu aquesta compilació de frases mítiques de Best que agrupa el molt recomenable blog ‘Bar Deportes‘. I per completar el retrat del personatge, el més essencial, tractant-se d’un futbolista: una recopilació d’algunes de les seves millors jugades i gols. Flipareu amb un jugador de futbol i personatge simplement excepcional…

[youtube V5QqL-ljMoo nolink]

 ———————————————————————————————————————————————————–

PD: La primera postdata d’avui, per a un curiós vídeo antiracista del Zenit de Sant Petersburg (ex equip del Déu Arshavin!), amb el raper rus Noize Mc:

[youtube plKFQE6Nt38 nolink]

PD2: I el segon afegit, potser encara més surrealista. Sabeu què va passar ara fa uns dies durant el concert de Roxette al Palau St. Jordi de Barcelona? Pericos i merengues, potser millor absteniu-vos de clicar el següent video, per evitar erupcions cutànies i similars…

[youtube DNaIijL5cEY nolink]

The Housemartins ‘London, 0 – Hull, 4′: la portada futbolera que es va fer realitat…

dijous, 27/10/2011

The_Housemartins_-_London_0_Hull_4_-_Front.jpg

Aquest mes d’octubre es compleixen 25 anys del disc de debut dels Housemartins, ‘London, 0 – Hull, 4′. Els que als anys 80 estàveu a l’adolescència o a la joventut recordareu a aquesta banda de la localitat de Kingston-Upon-Hull, al nord-est d’Anglaterra (una ciutat portuària coneguda per ser el lloc de partida del viatge de Robinson Crusoe en la famosa novel.la de Daniel Defoe). En plena efervescència de la febre pels Smiths, aquesta colla de ‘nerds’ amb aspecte d’estudiants clava-colzes van gravar 2 discos abans de separar-se i iniciar nous projectes musicals (el cantant Paul Heaton o el bateria Dave Hemingway van fundar The Beautiful South, mentre Norman Cook es convertiria molts anys després en Fatboy Slim). El primer d’aquests 2 àlbums era una col.lecció de cançons pop fresques, enèrgiques, i plenes de referències marxistes i catòl.liques. Un gran disc que es resumia a la perfecció amb un lema a la seva portada: ’16 songs – 17 hits!’.

THE HOUSEMARTINS-London 0 Hull 4(1986)(trasera).jpg

Contràriament a les tres anteriors entrades dedicades a portades futboleres, en aquesta ocasió el motiu no és pas la imatge de la tapa del disc, sino el seu títol: ‘London, 0 – Hull, 4′ és un nom de connotacions futbolístiques que en realitat no ho era pas, tot i que finalment ho acabaria sent, 22 anys després de l’edició de l’àlbum. Complicat? No tant. Tot i que alguns membres dels Housemartins eren seguidors de futbol (el cantant Paul Heaton és fan del Sheffield United), aquest era un títol irònic que feia referència a una afirmació de Heaton. A mitjans dels anys 80, a Hull es va formar una petita escena musical de bandes locals, i el cantant dels Housemartins sempre deia que la seva era la quarta millor banda de Hull, per darrere de Red Guitars, The Gargoyles i els posteriorment arxiconeguts Everything But The Girl. Amb tot, els Housemartins creien que a la capital no hi havia cap banda interessant en aquells temps, i per això van decidir anomenar al seu disc de debut amb un títol que acabaria sent visionari, en termes futbolístics: ‘London, 0 – Hull, 4’…

hull_city_aae.jpgEl Hull City A. F. C. es va fundar l’any 1904, i mai havia passat de ser un equip modest que jugava a categories inferiors. El seu èxit més gran havia estat arribar a unes semifinals de la FA Cup l’any 1930, però a la primera dècada del segle XXI van fer una breu aparició a la Premier League anglesa que va durar 2 anys. El 24 de maig de 2008, en un apassionant partit de promoció a Wembley davant el Bristol City, el Hull es va imposar per 1-0 amb gol de Dean Windass i es va guanyar el dret de jugar la Premier per primera vegada a la seva història. Dirigits per Phil Brown, i amb un vell conegut de l’afició del Barça que es va acabar convertint en l’estrella de l’equip (el brasiler Geovanni Deiberson), el Hull va debutar a la Premier el dissabte 16 d’agost de 2008, al KC Stadium, contra el Fulham…

Geovanni-Hull-City-Newcastle-United-Premier-L_2004316.jpg

Al minut 8 de partit, Seol va avançar el Fulham, però al 22 Geovanni va empatar. A només 9 minuts del final, Folan va marcar el definitiu 2-1 que va provocar el deliri entre els 24.525 espectadors presents al KC Stadium, i el Hull va debutar amb un triomf a la Premier davant l’equip londinenc…

[youtube yr0BSg2SPAM nolink]

El 27 de setembre, a la sisena jornada de lliga, els Tigers jugaven el segon partit contra un equip de la capital anglesa, i per primera vegada ho feien a Londres. Va ser a l’Emirates, davant el tot poderós Arsenal dels Wenger, Cesc, Walcott, Adebayor o Van Persie. Al minut 51, el Hull es va fer un gol en pròpia porteria, però al 62 Geovanni va empatar amb un golarro, i només 4 minuts després, Cousin va marcar el gol de la victòria…

[youtube 3pI0nRBkRhs nolink]

La següent jornada, el Hull tornava a jugar a Londres, però al camp del gran rival històric de l’Arsenal: el Tottenham dels Modric, Pavlyuchenko, Gareth Bale i companyia, i que diriga Juande Ramos. I els de Phil Brown només van trigar 9 minuts a marcar el gol que acabaria donant la victòria al Hull. L’autor del gol? Doncs sí, un altre cop Geovanni, amb una falta directa impressionant…

[youtube 5Iq4XnRKf8Q nolink]

El diumenge 19 d’octubre, el Hull rebia a casa al West Ham United. Al minut 51, Turner rematava de cap un llençament de córner i marcava el gol que derrotava l’equip londinenc (minut 1’36” del següent video). A més, completava així la fita que, sense voler-ho ni saber-ho, havien pronosticat els Housemartins 22 anys abans: 4 partits del Hull contra equips londinencs, 4 victòries i 0 derrotes…

[youtube 6BZwIRx4kFg nolink]

Al dia següent, diversos diaris van coincidir a titular la notícia exactament amb el mateix text: ‘London, 0 – Hull, 4′. I de ben segur que aquell vespre, a moltes cases i pubs de Kingston-Upon-Hull, van sonar els 17 hits de les 16 cançons del disc de debut dels Housemartins, entre litres de cervesa i riures de felicitat futbolera…

[youtube KfDoPEN7n5k nolink]

 hull-city-001.jpg

Escolta ‘London, 0 – Hull, 4′. Et faràs un favor a tu mateix…

————————————————————————————————————————————————————————————–

PD: A la postdata d’aquesta nit, volia tenir un record per a Marco Simoncelli. Supersic era tifossi del Milan (va ser recordat en l’últim partit dels rossoneri, o en la roda de premsa de Gattusso d’aquesta setmana) i va ser fotografiat en diverses ocasions amb guitarres elèctriques (tot i que no té res a veure amb el guitarra de la banda Saint Lips, i que es diu exactament igual). Descansa en pau, Marco.

simoncelli05_preview_big.jpg

 Gatusso-ojo.jpg

Portades futboleres (2): Super Furry Animals ‘The Man Don’t Give A Fuck’

dimecres, 20/07/2011

the man dont blue 7.jpg

Inicialment tenia previst dedicar aquest segon post sobre portades futboleres al clàssic ‘George Best’ de The Wedding Present, però al final he canviat d’opinió. I de seguida sabreu per què. ‘The Man Don’t Give A Fuck’ és un single de la banda gal.lesa d’indie rock psicodèlic Super Furry Animals. Es va editar originalment el 2 de desembre de 1996 com a cara B del single ‘If You Don’t Want Me To Destroy You‘, però temps després va acabar sent un single i cançó de culte de la banda per sí mateix. El tema contenia un sample del ‘Show Biz Kids‘ d’Steely Dan, i va passar a la història per ser la cançó de la història en què la paraula ‘fuck’ es repetia més vegades (50, concretament). Posteriorment, els Insane Clown Posse van superar aquest récord dient ‘fuck’ 93 vegades en el seu tema ‘Fuck The World‘, i la resposta dels Super Furry Animals va ser senzilla: al 2004 van editar una versió en directe (gravada al Hammersmith Apollo de Londres) que durava 23 minuts i mig, i en què la paraula ‘fuck’ es repetia un centenar de vegades (part 1 i part 2); així van recuperar el rècord. Fàcil, oi?

robin friday V Sign.jpg

La foto de la portada correspon al dramàtic partit de zona de descens de la Second Division entre el Cardiff gal.lès i el Luton anglès, jugat el 16 d’abril de 1977. El Cardiff va guanyar per 4-2, i el porter Milija Aleksic va aguantar estoicament una doble humiliació: encaixar un gol del davanter amb qui s’havia estat barallant tot el partit, i veure cóm aquest li fa el signe de la V (el més ofensiu a la cultura britànica, i que equivaldria al nostre signe aixecant el dit cor per enviar a pastar fang al receptor). El davanter en qüestió era ROBIN FRIDAY. No n’havíeu sentit a parlar mai? Doncs estic segur que després de llegir aquest post, es convertirà en heroi per a la resta de les vostres vides…

llibre robin friday.jpg Friday no va jugar mai més enllà de la Second Division britànica, però els seus tècnics coincidien que tenia qualitat per haver jugat a la selecció anglesa. Els equips per on va passar com el Reading o el Cardiff el consideren el millor jugador de la història dels respectius clubs; l’àrbitre Clive Thomas (que havia xiulat a Mundials a Pelé, Cruyff o George Best) assegura que el millor gol que va veure en viu a la seva carrera el va marcar Robin Friday en un Reading-Tranmere Rovers. I fins i tot li van dedicar una biografia absolutament imprescindible (‘The Greatest Footballer You Never Saw’), escrita per Paolo Hewitt i l’exbaixista d’Oasis Paul McGuigan ‘Guigsy’. El per què de tot aquest fervor s’explica en la immensa qualitat futbolística de Friday, però també en la multitud de capítols extraesportius que va protagonitzar, i que deixen a George Best o Eric Cantona com a autèntics principiants en l’art de ser futbolistes punk-stars. Dimitros i Dimitras, prepareu-vos per rendir adoració eterna a Robin Friday:

Greatest_goal_ever_ROBIN_FRIDAY.jpg

Tot i que la seva qualitat el va portar abans dels 15 anys a estar en categories inferiors d’equips del seu Londres natal com el Crystal Palace, el Queens Park Rangers o el Chelsea, el seu caràcter el va allunyar del futbol professional: als 16 anys ja va ser condemnat a 14 mesos al reformatori de Feltham Borstal per lladre; es va fer alcohòlic i adicte a les drogues i a les dones; fan del heavy metal, tenia martiritzat al seu veí de 80 anys amb música a tot volum, dones i festes fins ben entrada la matinada; en una ocasió, expliquen que es va quedar absolutament nu (només amb unes botes posades) ballant al pub Churchill de Reading; als 17 anys va deixar prenyada i es va casar amb una noia negra (Maxine Doughan), en una època en què les relacions interracials no estaven gens ben vistes; a la seva segona boda (amb Liza Deimel. Ell anava vestit amb camisa de tigre i botes de serp), l’alcohol i les drogues van córrer a tal nivell que la festa va acabar amb una baralla multitudinària i amb els convidats robant a la parella els regals de boda…

robin-friday-19062011.jpg

…i al terreny de joc i als hotels? Als entrenaments, anava tan fort a la pilota que lesionava els companys; als partits, a més de ser sempre el màxim golejador dels seus equips, era també l’home més expulsat; en alguna ocasió, va arribar borratxo als partits quan aquests ja havien començat, i tot i així era capaç de marcar el gol de la victòria; el dia que fitxa pel Cardiff, va ser detingut per la policia per haver-se colat al tren sense bitllet, i va haver de ser rescatat pel seu entrenador Jimmy Andrews; el seu debut amb l’equip gal.lès el fa contra el Fulham després d’una llarga nit de farra, però tot i així marca 2 gols i agafa i apreta ben fort els testicles al defensa campió del món Bobby Moore per celebrar el triomf per 3-0; en una ocasió, celebra un gran gol anant a fer-li un petó a un policia que hi havia darrere la porteria; durant les concentracions, va robar estàtues de cementiris, o es va emportar cignes dels jardins dels hotels als pubs on passava tantes i tantes hores; i, atenció, una vegada, en ser expulsat per agredir al futbolista del Brighton Mark Lawrenson, se’n va anar cap al vestidor del rival… i es va cagar dins la bossa de Lawrenson!!! Un autèntic mite, de qui us recomano la lectura de la biografia que abans us deia, o com a mínim, un ampli resum amb extractes del llibre que hi ha a l’article de wikipèdia. Robin Friday ens va deixar el 22 de maig de 1990, per un atac de cor provocat per una sobredosi. Apa, gaudiu de la cançó que els Super Furry Animals li van dedicar en memòria pòstuma…

PD1: Si Chygrynskiy encara visqués a Barcelona, avui estaria trist: un dels seus artistes favorits, Micah P. Hinson, havia de fer aquesta nit un concert a Barcelona tocant sencer el disc ‘Trompe Le Monde’ d’una altra de les bandes preferides d’en Dimitro: els Pixies. Però Hinson ha tingut un accident de cotxe a Valls, i el show s’ha suspès. Per sort, sembla que només són contusions lleus, i el concert podria fer-se més endavant.

PD2: Recordeu el que us deia a l’últim post sobre la sessió de DJ de Gaizka Mendieta al festival de Benicàssim? Doncs divendres vaig parlar amb ell al ‘Que has dinat?’ de COMRàdio i ens va explicar cóm li va anar

PD3: La revista Enderrock ha fet un article amb 100 cançons dedicades al Barça. Una curiositat per a Chygrynskiys tafaners…

Portades futboleres (1): Ash ‘Kung Fu’

dimecres, 1/06/2011

ash kung fu.jpg

A vegades el meu estimat atzar marca el camí a seguir, i avui m’ha tornat a passar: dos amics i germans musicals (els meus estimats Oriol Rodríguez de ‘365d365e‘ i Rubén García de ‘Ruta 66‘) m’han fet dues propostes per al blog que aparentment no tenien res a veure, fins que les he barrejat en la coctelera del meu cervell perturbat, i han donat lloc a una nova secció que avui estreno a ‘L’Orella de Chygrinsky’. I, com el seu nom encriptat indica, es tracta d’una col.lecció de portades de la història del rock amb referències sobre futbol, i una petita explicació del per què d’aquella portada. No cal dir que aquest vol ser un blog dinàmic i interactiu, així que si teniu propostes per a aquesta secció o qualsevol altra cosa a dir, només cal que m’escriviu als comentaris o a través del meu twitter, Dimitros i Dimitras!!

Ash.jpg

La portada que inaugura aquesta secció correspon a ‘Kung Fu’, el que va ser el primer single del disc ‘1977’ dels nord-irlandesos Ash. Per a un servidor, el millor àlbum de la carrera d’aquest grup de pop-punk de grans melodies i guitarres enèrgiques. El single va ser editat el 20 de març de 1995, només 2 mesos després que passés l’incident que reflecteix la seva portada: la famosa puntada de kung-fu que el gran i polèmic Eric Cantona va donar a un aficionat del Crystal Palace el 25 de gener d’aquell mateix any, a l’estadi de Selhurst Park. L’àrbitre Alan Wilkie acabava d’expulsar Cantona al minut 48 per una agressió sobre el defensa del Palace Richard Shaw. Quan ‘l’enfant terrible‘ del Manchester United es retirava cap al túnel de vestidors, el jove Matthew Simmons, de només 20 anys, li va cridar “torna a França amb la teva puta mare, bastard!”. Cantona va reaccionar com tots plegats ja coneixem, i va ser sancionat amb 9 mesos de suspensió i dues setmanes de presó, que van ser substituïdes per 120 hores de treballs comunitaris. Malgrat la sanció, Cantona mai es va penedir d’aquella acció. Fa uns mesos deia que havia estat el moment més brillant de la seva carrera futbolística, i la reacció immediata després de l’incident i la posterior sanció va ser certament sarcàstica: “Demano perdó a tots, al Manchester United, als meus companys, a l’afició, a la federació… i a la prostituta amb la que vaig estar ahir a la tarda”. Paraules que li van valer una altra sanció de 4 mesos i dues setmanes sense sou per part del United, i perdre la capitania de la selecció francesa. Pel que fa a Simmons, va ser assetjat pels mitjans sensacionalistes britànics i va rebre amenaces de mort de seguidors del United i de Cantona. Amb tot, també va ser arrestat per robatoris a mà armada, i a l’abril d’aquest 2011 va anar a judici per haver agredit a l’entrenador de l’equip del seu fill. Un altre angelet…

Tot i que la cançó ‘Kung Fu’ no fa referència directa a l’incident de Cantona (de fet, parla de Bruce Lee, Jackie Chan, Fu Manchu… o fins i tot de Gary Glitter!), no ens ha d’estranyar la picada d’ullet dels Ash cap al món del futbol: i és que, com van explicar en una entrevista al programa ‘Soccer AM’ de Sky Sports, el baixista Mark Hamilton és seguidor de l’Aston Villa, el bateria Rick McMurray ho va ser en un temps del Liverpool, i el guitarra i cantant Tim Wheeler és de l’Arsenal, amb una particularitat: bateja les seves guitarres amb noms de futbolistes de l’equip ‘gunner’, com Vieira… o el gran Sylvinho!!! Gaudiu de la cançó, orellaires!

PD: Recordeu l’entrevista que vam fer en aquest blog al bateria de Mogwai Martin Bulloch, com a gran seguidor del Celtic de Glasgow? Doncs ara fa cosa d’uns 10 dies, em va prometre per mail que si el Barça guanyava la Champions a Wembley, el mateix dissabte de la final faria el concert al Primavera Sound amb una samarreta vintage del Barça… i m’han confirmat que va complir la seva promesa orellaire! Estic esperant que m’enviï alguna fotografia per publicar-la en aquest blog, amics. Just a l’hora que els Mogwai devien estar tocant al Parc del Forum, i malgrat la meva immensa pena per haver-me perdut el bolo de la musa PJ Harvey, l’amic arlequinat Toni Padilla i servidor homenatjàvem al rei Andrei, fent callar Wembley com a bons arshavinistes…

els arshavinistes fan callar Wembley.jpg