Iraq: deu anys d’una guerra basada en mentides

dimecres, 20/03/2013

Amb motiu dels deu anys de la guerra d’Iraq, els programes Rachel Maddow Show, de la MSNBC nord-americana, i Panorama, de la BBC britànica, han emès sengles documentals que mostren novament la campanya de manipulació que els governs de Washington i Londres van orquestrar per persuadir l’opinió mundial de la necessitat de fer caure el règim de Saddam Hussein.

Els excel·lents “Hubris: selling the Iraq war” (NBC) i “The spies who fooled the world” (BBC) posen tots dos l’accent en el fet que Bush i Blair van presentar com a evidències allò que la CIA i l’MI6 presentaven com a indicis, proves incompletes o testimonis poc fiables. El més greu és que cap dels màxims responsables es penedeix d’aquell error (“vam estar mal informats”, van dir) i ni es plantegen demanar perdó pels danys comesos en una guerra que va causar més de 100.000 morts iraquians i prop de 5.000 militars nord-americans i britànics.

La tortura continua perseguint Bush (i Obama)

dilluns, 24/12/2012

Dues qüestions aparentment desconnectades entre elles –una pel·lícula i un informe del Senat– han tornar a posar en evidència, per si feia falta, les mentides de George Bush en la mal anomenada guerra contra el terror.

La imminent estrena  de la pel·lícula Zero Dark Thirty –aquí amb el títol La noche más oscura, el 4 de gener–, que narra la recerca i mort d’Ossama Bin Laden, ha creat una viva polèmica als EUA perquè s’hi dóna a entendre que gràcies a la tortura practicada per la CIA es va obtenir informació valuosa per arribar fins al líder d’Al-Qaida. El film ha rebut l’assessorament d’experts en intel·ligència, però aquests s’han afanyat a dir que aquest aspecte del relat “no té res a veure amb la realitat.”

Protestes contra waterboarding REUTERS_Jim Young.jpg

Protestes contra el waterboarding el 2008 davant la Casa Blanca / Jim Young. REUTERS

Coincidint amb aquesta controvèrsia, el comitè d’intel·ligència del Senat ha aprovat fa poc un voluminós informe on es constataria que les “millorades” tècniques d’interrogatori practicades a Guantánamo no van permetre obtenir mai informació substancial en la lluita contra el terrorisme. L’informe resta secret, però al mes d’abril la seva presidenta, Diane Feinstein, i el president del comitè de Defensa, Carl Levin, ja van emetre un comunicat on deixaven clar que afirmar que “les anomenades tècniques d’interrogatori millorades de la CIA són un element central del nostre èxit és una visió equivocada i mal informada”. El passat 13 de desembre, dia d’aprovació de l’informe, la mateixa Diane Feinstein emetia un altre comunicat on deia que “la creació de centres de detenció de llarga durada clandestins i l’ús de les anomenades tècniques d’interrogatori millorades van ser errors terribles, opinió compartida per la majoria del comitè”.

Aquestes revelacions contrasten vivament amb el que es deia des de l’administració Bush. Per exemple, el 6 de setembre de 2006: en un discurs des de la Casa Blanca, després d’admetre l’existència de presons secretes de la CIA i refermar la idoneïtat de Guantánamo, Bush va informar que gràcies a les tècniques d’interrogatori “dures però efectives” aplicades als presos s’havia obtingut informació que havia permès evitar nous atemptats terroristes. Ara el Senat desmenteix aquells èxits: una falsedat més en el currículum de l’últim president republicà.

Ara bé, el balanç d’Obama en aquest capítol no és tampoc per tirar coets: va prohibir la tortura poc després de jurar el càrrec, el gener de 2009, això és cert. Però la pretesa voluntat del fiscal general de perseguir i condemnar els agents de la CIA presumptament implicats en abusos va quedar en mers intents. Després de desestimar pràcticament totes les denúncies, finalment l’agost passat el departament de Justícia va arxivar el procés que hauria pogut esclarir la mort de dos detinguts a les presons afganesa de Bagram i iraquiana d’Abu Ghraib. Els acusats van quedar lliures sense càrrecs.

Derrota del Tea Party

dimecres, 7/11/2012

Els resultats provisionals revelen que Obama ha tret en aquestes eleccions nou milions menys de vots que el 2008. I Romney, uns dos milions i mig menys que McCain fa quatre anys. Pel que fa al vot popular, doncs, que és el que realment mesura el suport d’un o altre candidat, hi ha hagut un clar desgast del president.

Els republicans es pregunten ara què ha fallat. No entenen com no han pogut fer fora de la Casa Blanca un president sota el mandat del qual l’atur no ha estat mai per sota del 7,8 per cent, els ingressos per família han baixat al nivell de 1995, i molta de la població ocupada té feines parcials o en precari. Aquesta realitat desmenteix aquell axioma tan suat de Clinton que el que compta és l’economia, estúpid.

Una de les respostes està en el fet que si bé l’atur continua alt, la percepció de l’electorat és que la situació econòmica ha millorat (innegable) i que encara pot millorar més.

Tammy Baldwin.jpg

Tammy Baldwin, de Wisconsin, primera senadora lesbiana de la història. / Reuters. Darren Hauck

Una altra resposta està en el Tea Party i la nociva influència que ha exercit en l’ideari republicà. La majoria de nord-americans han demostrat estar molt lluny d’un sector de la societat que discrimina les dones, els immigrants, els homosexuals i que vol mantenir els privilegis d’una minoria selecta. Fixem-nos en aquests detalls:

El vot femení ha estat clau en el triomf d’Obama. Un 55% de les dones ha votat per ell, i n’hi havia de registrades uns deu milions més que no pas homes. En el pròxim Senat hi haurà almenys 19 dones, la xifra més alta de la història; d’aquestes, només quatre són republicanes. En aquest resultat hi ha tingut molt a veure, sens dubte, la posició de Romney de pretendre prohibir l’avortament, eliminar les ajudes a la planificació familiar, no donar suport a la llei per la igualtat salarial i les declaracions extemporànies d’alguns dels seus senadors més ultres.

En el cas de les minories, ha augmentat la participació de negres i hispans, clarament prodemòcrates: per posar només un exemple, a Nevada els hispans ara eren el 18 % dels votants enfront del 15 % de fa quatre anys. Els republicans no poden guanyar defensant un política antiimmigració, amb els exponents del seu suport a la llei de control policial dels immigrants d’Arizona o les limitacions a la Dream act, que atorga la ciutadania als fills d’estrangers arribats de petits i que estudien o estan a l’exèrcit.

Un altre àmbit és el de la minoria homosexual. Estar en contra dels drets d’aquest col·lectiu no només fa que gais i lesbianes s’allunyin dels republicans, sinó també el sector més progressista, format majoritàriament per la gent jove. Una mostra del suport als demòcrates en aquest àmbit és que per primera vegada hi haurà una senadora que ha manifestat públicament la seva homosexualitat: Tammy Baldwin, de Wisconsin, l’Estat originari, per cert, de Paul Ryan, el falcó triat per Romney per acompanyar-lo a la vicepresidència. A més, a Maine, Maryland i Washington, els electors han aprovat la legalització del matrimoni gai. A tot això cal afegir que Colorado, Washington i Massachusetts també van aprovar la legalització del consum de marihuana.

Tot plegat, un retrat electoral que xoca amb els postulats defensats per la minoria del Tea Party. Acostant-se al sector més conservador del seu partit, Romney s’ha allunyat de la majoria dels nord-americans.

Els perills d’un resultat ajustat

dimarts , 6/11/2012

Aquest any, que el president dels Estats Units sigui Obama o Romney dependrà només d’uns pocs Estats. El sistema electoral fa que el president no sigui elegit directament sinó per un col·legi electoral de 538 membres, equivalents a la suma del nombre de representants i senadors de cada un dels estats.

Florida 2000.jpg

Imatges dels recomptes del 2000 a Florida. AP/ LM Otero/ Wilfredo Lee / Alan Diaz

Els estats on tenen la victòria assegurada no apareixen a l’agenda dels candidats. I allà on estan més frec a frec s’emporten totes les atencions. Per això es donen paradoxes com que des del final de les convencions dels partits, Obama i Romney han fet campanya a només deu estats. Segons el The New York Times, alguna població d’Ohio ha rebut més atenció que tota la costa oest dels EUA. Això, denuncia el diari,  distorsiona el procés d’elecció i desmotiva una immensa majoria de nord-americans, que veuen com els seus problemes no mereixen l’atenció dels candidats. Alhora la divisió del país en vermells (republicans) i blaus (demòcrates) es consolida, amb unes costes progressistes a est i oest i una Amèrica profunda i conservadora al centre i al sud, una fragmentació que s’enquista.

John O’Neil, del The New York Times, m’explica que el principal problema de després de les eleccions “serà el recompte dels vots als estats que poden decantar la balança, en el cas que no hi hagi un guanyador clar”. És a dir, ens hem de preguntar si podríem viure una reedició del que va passar a Florida l’any 2000. El Washington Post, per exemple, informa d’un greu risc: a Ohio, 350.000 electors que van demanar el vot per correu, el diumenge dia 4 encara no l’havien enviat. Si finalment decideixen anar a votar en persona, cosa que poden fer, els seus vots s’hauran de comprovar individualment, per assegurar-se que no voten dos cops. La verificació pot ser interminable.

Per altra banda, fa pocs dies el USA today informava que tots dos equips de campanya han preparat “batallons d’advocats” per dur a terme un escrutini rigorosíssim del procés allà on la cursa està empatada. I tenen ordres de litigar fins a l’última papereta.

Es prepara, doncs, un recompte gens amable i que pot complicar-se en cas de no reflectir un resultat clar. El 2000 va ser el Suprem qui va acabar col·locant Bush a la presidència. Mentre no es modifiqui el sistema electoral, esperem que aquesta vegada no calgui arribar tan amunt.

Les dones, per Obama

dimarts , 6/11/2012

L’Ariel ho té clar: votarà per Obama perquè creu que és qui millor defensarà els drets de les dones. Té 28 anys, és de Vermont i ha estudiat Comunicació a la NorthWestern University d’Illinois. Ara treballa a Nova York com a autònoma en una productora que ofereix serveis a grans cadenes de televisió. El seu és el perfil del professional liberal nord-americà de classe mitjana i idees progressistes que s’identifica amb els demòcrates. De totes maneres, el seu serà, com el de moltes dones, sobretot un vot antiRomney. “No em vull imaginar què passaria si guanyés”, diu amb una pretesa alarma, i n’exposa els motius: el candidat republicà vol que el Suprem anul·li la llei que legalitza l’avortament des de 1973;  vol eliminar les ajudes federals als programes d’anticoncepció; va estar en contra de l’anomenada llei Lily Ledbetter, firmada el gener d’aquest any i que ha de garantir que dones i homes cobrin el mateix per la mateixa feina (tot i que ara Romney diu que no la revocaria si guanyés). Per no parlar, diu l’Ariel, de les seves desafortunades paraules al segon debat quan assegurava haver rebut “carpetes de dones” per cobrir llocs de feina quan governava Massachusetts, les declaracions de destacats republicans parlant de “violació legítima” o la seva posoció en contra el matrimoni homosexual.

“You Don’t Own Me” PSA -Official from You Don’t Own Me on Vimeo.

El mateix pensa la Sarah, professional de l’animació digital de 28 anys, de New Jersey i que comparteix amb l’Ariel un pis al Lower East Side (on no poden estar-se perquè no tenen llum a causa del Sandy): no està satisfeta al cent per cent amb Obama, però al costat de Romney “no hi ha color,” diu, “és la millor opció”.

La Chachi Luna és ballarina i professora de ioga del barri d’Astoria, a Queens. És de Costa Rica però casada amb un nord-americà, per la qual cosa té dret a la ciutadania, però encara no l’ha demanada i per això no anirà a votar. Ara bé, si ho fes, té clar que seria per a Obama, sobretot perquè aplaudeix els programes demòcrates d’ajuda a les minories i sap que podrà acollir-se a un crèdit subvencionat quan obri l’escola de ioga que té en projecte. Com a dona i com a hispana (un sector creixent de la societat nord-americana), la Chachi és representativa de dos sectors que es preveu que en aquestes eleccions facin costat majoritàriament al demòcrata.

Per aquests motius Obama rep més simpaties entre les dones que no pas Romney. I per això el vot de les nord-americanes serà en aquestes eleccions més decisiu que mai. El seu pes electoral ha crescut respecte al dels homes des de 1996. De fet, sempre des de 1964 han votat en termes absoluts més dones que homes. Fa quatre anys, van anar a votar 70,4 milions de dones (el 60,4 % de totes les que podien fer-ho) i 60,7 milions d’homes (el 55,7 % del total d’homes), segons dades del Center for American Women and Politics de la Universitat Rudgers de Nova Jersey.

De tots els vots que el 2008 va obtenir Obama, 36 milions eren de dones i 28 milions d’homes. El 56 % de totes les dones van votar per Obama mentre que entre els homes només ho van fer el 49 %. I els sondejos de cara a aquest 6 de novembre preveuen que es mantingui aquesta tendència: segons les consultes fetes per Gallup des del mes d’abril, les dones sempre han optat majoritàriament per Obama. L’últim sondeig dóna al demòcrata un avantatge de nou punts, però havia arribat a ser de dotze.

Un dels eslògans per impulsar el vot femení per a Obama diu que un vot per a ell “és un vot per casar-te amb qui vulguis, per començar una família quan vulguis i un vot pels que diem que una violació és una violació”. Entre les dones, Romney ho té difícil.

NYC Marathon anyway

dilluns, 5/11/2012

L’huracà Sandy va frustrar a última hora la marató de Nova York. Però molts dels seus 47.000 participants, que se’n van assabentar quan acabaven d’arribar a la ciutat, van decidir espontàniament trobar-se el diumenge al matí i fer un recorregut alternatiu només pel Central Park. D’altres van fer una cursa en solidaritat amb els més afectats, els habitants d’Staten Island, a qui van portar suport i elements de primera necessitat.

L'estelada pel Central Park.jpg

L'estelada a mans d'uns mataronians al Central Park

Alguns van seguir la idea de la pàgina de Run anyway marathon, però molts s’hi van presentar pel seu compte, per iniciativa pròpia, com un grup de catalans de Manresa que, decebuts i indignats amb el seu operador, no han volgut marxar sense almenys haver suat la samarreta. També sospiten, amb poc fonament, que les autoritats ja ho tenien decidit però no van voler prescindir dels ingressos dels visitants que han anat a la ciutat a córrer els 42,2 quilòmetres pels seus carrers (425 euros per dorsal que no recuperaran). El cert, però, és que l’alcalde Michael Bloomberg ha rebut dures crítiques per haver destinat esforços a l’esdeveniment després dels 41 morts causats per l’huracà i quan encara hi ha indrets on la situació empitjora a l’entrar en el sisè dia sense electricitat, per no parlar de les zones devastades de Brooklyn, Queens i, sobretot, Staten Island.

“Un noi de Madrid deia que encara que visqui cent anys mai podria fer la marató”, diu una de les manresanes. “Això es fa només una vegada a la vida”, havia dit un altre corredor que s’havia assabentat de la cancel·lació a la cua del control de passaports, just en baixar de l’avió divendres.

Run anyway.jpg

Un dels partidaris de la iniciativa de mantenir la marató

Els qui han fet nou hores d’avió per córrer una marató que potser no podran tornar a intentar estan dolguts i decebuts. Els novaiorquesos, en canvi, amb l’esperit positiu que els caracteritza, no han volgut desaprofitar aquest esplèndid i fred matí de diumenge i han anat al Central Park a córrer o a animar amb entusiasme els corredors, per demostrar-se a ells i al món que la ciutat sempre sap encarar les adversitat amb coratge i optimisme: NYC marathon anyway.

El Bronx a Wall Street

diumenge, 4/11/2012

El sud-est de Manhattan ha canviat de fesomia. El tràfec habitual de vianants i cotxes és ara un batibull de bombers, policia, camions generadors i treballadors de la neteja i de la companyia d’electricitat Con Edison, que subministra la zona afectada per l’huracà Sandy. L’objectiu és tornar als seus habitants una normalitat que triga massa a arribar.

Passeig al costat de l'East River. NYC.JPG

Restes deixades pel Sandy al costat de l'East River

Michelle i C. J., una parella acabada de casar, són només dues dels milers de persones que han hagut de buscar l’hospitalitat d’amics o familiars. Cinc dies després de l’huracà, al seu edifici del South Street, a la vora del riu, encara no hi ha llum, ni aigua, ni calefacció. Al fred, que ha arribat de cop, s’hi afegeix la inseguretat, la por a malalties per l’aigua del riu, dificultat per trobar aliments, per obtenir diners, falta de transport… Aquestes són ara les seves principals inquietuds. També els preocupa no poder votar dimarts, i ni tan sols han tingut temps (ni mitjans) per informar-se que les autoritats col·locaran camions militars o tendes als llocs de votació per mirar que tothom pugui exercir el seu dret. De totes maneres, saben que a Nova York està cantat: guanyarà el seu candidat, Obama, que, a diferència de Romney, per elles entén millor els seus drets com a parella lesbiana.

La Michelle i la C. J. s’estan a casa de la Susan Scanga, que ha tingut sort i estranyament només ha patit dos dies de tall de corrent, tot i viure en un lloc molt afectat per l’huracà, a tocar del Memorial 11 de setembre, ara tancat al públic perquè també està negat. Els turistes que pul·lulen la zona miren de fer-hi fotos com poden des de la llunyania, per entre les tanques i els toldos que impedeixen el pas i la visió, mirant d’enquadrar l’imponent One World Trade Center, l’edifici principal del nou barri de negocis, que ja és el més alt de la ciutat.

Aparador malmès per l'aigua.JPG

L'aigua va arribar a dos metres de terra en aquesta botiga

La Susan té electricitat però la seva preocupació és una altra: aparca el cotxe en un garatge al costat de l’East River, i dimarts l’aigua li va arribar a l’alçada del volant. La sensació col·lectiva de desastre li rememora els fantasmes de la tragèdia que va patir des de primera fila: l’ensorrament de les Torres Bessones ara fa onze anys. Té el cotxe assegurat, però la companyia li diu que trigarà dies a enviar cap oficial a fer el peritatge. Ara que l’aigua ja no inunda el pàrquing, vol anar a veure com està. De camí cap al garatge, el panorama és cada cop més desolador. L’ambient s’omple de la pudor de dièsel dels generadors; a cada pas hi ha canonades que bomben aigua dels soterranis; i a les cantonades s’amunteguen muntanyes d’escombraries dels baixos dels edificis. Ha quedat especialment afectat el South Street Seaport, una de les zones més animades de Manhattan. Ni rastre dels vianants que habitualment ocupen terrasses de bars i restaurants o que passegen entre les botigues de moda a la vista del pont de Brooklyn o els antics vaixells de vela ancorats al port.

Escombraries acumulades a Dover Street. NYC.JPG Avui, 3 de novembre, la vista és ben diferent: treballadors dels establiments, amb mascaretes, granotes, mànegues, pales i tota mena d’estris de neteja miren de recuperar el mobiliari i arreglar el local. No serà fàcil, perquè la destrossa és considerable; a part de la brossa acumulada, la brutícia duta pel mar està escampada arreu, i en els locals és ben visible la marca deixada per l’aigua a les parets, a dos metres de terra. A les voreres s’acumula tot allò que ha malmès l’aigua i que dóna al barri una imatge més semblant a zones del Bronx que no pas a les proximitats de Wall Street.

Per fi l’alcalde ha vist la llum!

diumenge, 4/11/2012

Portada del New York Post del 3 de novembre.JPG Davant les crítiques que va provocar la decisió de mantenir la marató, l’alcalde de Nova York va decidir cancel·lar-la, i el New York Post ho va expressar amb aquesta portada. Coincidint amb el fet que el corrent elèctric anava tornant de mica en mica als barris afectats, els periodistes del diari sensacionalista van celebrar que Michael Bloomberg “veiés la llum” i suspengués la cursa, especialment després que denunciessin el dia abans amb el joc de paraules “abus of power” que el mayor “abusés” del seu poder per proporcionar a la marató l’energia elèctrica (power) que necessitaven per a l’esdeveniment mentre milers de persones no en tenien.

Bravo per Christie!

dissabte, 3/11/2012

La campanya presidencial nord-americana és agressiva, a estones molt negativa (aquí en diuen dirty, bruta), amb proliferació d’anuncis televisius que emeten missatges greument desqualificadors i no sempre basats en la veritat. Aquests anuncis sovint són elaborats per poderoses entitats privades (els grans Comitès d’Acció Política, els anomenats superPACs) que simpatitzen amb un o altre candidat i que fan campanya sense cap límit de despesa econòmica i, com hem vist, poques consideracions ètiques.

Christie i Obama.JPG

Chris Christie i Barack Obama visiten els afectats pel Sandy. Larry Downing / Reuters

Però enmig d’aquest agre combat, a vegades sorgeixen gestos significatius que reconcilien el ciutadà amb la política: després del devastador pas del Sandy per la costa Est (més de 80 morts i unes pèrdues estimades en 50.000 mil milions de dòlars), el governador de l’Estat de Nova Jersey ha sabut posar per un dia les persones per davant dels vots. Chris Christie, destacat republicà moderat que no ha estalviat dures crítiques contra Obama, va visitar al costat del president la zona afectada i va elogiar sense reserves la seva actitud de prioritzar per uns dies l’ajuda als damnificats i les tasques de recuperació.

A sis dies de les votacions, Christie va saber reconèixer implícitament que l’intervencionisme del govern federal (un dels temes o potser el tema d’aquestes eleccions) havia estat positiu, sense importar-li si això podia afavorir el rival o no.

S’imaginen una actitud semblant en els polítics de les nostres contrades? Jo no, francament. Els tràgics esdeveniments del març de 2004 i el patètic comportament posterior d’alguns dels dirigents corrobora aquest pessimisme. Llavors no es van posar només els vots per davant de les persones; el PP va posar els interessos partidistes per davant de la veritat.

Bin Laden, en campanya per Obama

dissabte, 27/10/2012

L’espectre de Bin Laden entrarà de ple en la campanya electoral nord-americana el diumenge dia 4, dos dies abans de les votacions, quan el canal National Geographic emeti en prime time Seal Team Six: The Raid on Osama bin Laden. Aquesta pel·lícula narra l’operació que va acabar amb la vida del líder d’Al-Qaida el dia 2 de maig de 2011.

L’oportunisme polític no pot ser més evident: és un film produït Harvey Weinstein, amic personal dels Obama, i que ha participat activament en campanyes de recaptació de fons per al Partit Demòcrata. Al tràiler hi apareix la imatge real d’Obama, i fins i tot s’hi afirma que amb la missió posa la seva presidència en joc.

Que es difongui la pel·lícula a poques hores d’obrir els col·legis electorals no ha agradat gens als republicans, per l’explotació que fa Obama d’un dels principals èxits del seu mandat. L’anunci també ha despertat la por que el film pugui provocar una nova onada de manifestacions antiamericanes al món islàmic, com la que va desencadenar la divulgació del tràiler de La inocència dels musulmans.

La guanyadora de dos Oscar Kathryn Bigelow també està fent una pel·lícula sobre l’operació, titulada Zero Dark Thirty, que no se centra en la mort de Bin Laden sinó els deu anys de recerca de l’home més buscat del planeta. Aquesta obra també ha portat polèmica, perquè els republicans han acusat la Casa Blanca de facilitar informació classificada a la directora. A més, segons The Telegraph, s’havia d’estrenar el mes d’octubre, però davant les queixes i mostrant un decòrum que National Geografic no ha tingut, la productora ha retardat la data fins al 4 de gener, quan els nord-americans ja sabran qui jurarà el càrrec de president per a quatre anys més.