Opinió

No vull fer-me el desmenjat ni minimitzar les conseqüències de les últimes revelacions de Wikileaks. Posen a la llum pública molts dels draps bruts de la diplomàcia nord-americana, que queda en una situació enutjosa, vergonyant, més que compromesa; però no crec que marquin, com alguns han dit amb certa grandiloqüència, un punt d’inflexió, “un abans i un després”, en la història de les seves relacions exteriors.

I ho penso, a risc d’equivocar-me, per dos motius:

Un, perquè moltes de les filtracions tampoc revelen res que no sabéssim o que ja intuíssim. Vegem-ne només algunes:

Que el govern de l’Afganistan és corrupte no és cap sorpresa. N’hi ha prou de recordar que Hamid Karzai va ser reelegit l’estiu de l’any passat en unes eleccions declaradament i inqüestionablement fraudulentes, cosa reconeguda de manera resignada pels Estats Units.

Que els “donants saudites continuen sent els principals aportadors de fons de grups integristes sunnites com Al Qaida” tampoc no és nou. Només per posar un exemple, la revista Foreign Affairs publicava ja el 2004 (The Saudi paradox) que el príncep Nayaf, ministre de l’Interior i ara també viceprimer ministre, era més que tolerant amb l’integrisme sunnita.

Que les petromonarquies àrabs, amb Aràbia saudita al capdavant,  preferirien una guerra contra Iran abans que veure el país convertit en potència nuclear tampoc no ens ha de sorprendre: molts analistes han observat des de fa temps que un Iran amb l’arma atòmica faria ombra al predomini dels règims sunnites al Golf i que aquests estan també molt interessats a aturar la seva cursa nuclear.

Que Washington no es refia de l’ONU? Un organisme multilateral, amb participació de tots els països del món i un mètode de decisió col·legiat (malgrat el dret de veto) ha estat habitualment una nosa per a la política exterior nord-americana.

I no entro en les qualificacions personals que deixen en ridícul el departament d’Estat: suposo, però, que molts compartim la imatge que tenen els diplomàtics nord-americans de personatges com Putin, Berlusconi o Gaddafi.

El que sí posen en entredit una vegada més aquestes revelacions és que no s’apliquen les formes que va intentar introduir Obama en arribar a la Casa Blanca: la política de “mà estesa”, d’acostament amb franquesa i actitud oberta als seus socis ara queda, òbviament, qüestionada, i el crèdit d’Obama baixa una mica més.

Ara bé, el segon motiu pel qual penso que no estem davant d’un terrabastall de conseqüències incalculables és perquè els mitjans que han tingut accés als documents de Wikileaks han estat molt respectuosos amb els interessos del govern nord-americà:

El The New York Times ha publicat en una nota als seus lectors els criteris seguits en tot l’afer i afirma que “ha tingut cura d’excloure aquella informació que pot posar en perill els confidents o que pot comprometre la seguretat nacional” i ha compartit aquests criteris amb els altres mitjans tot esperant que els aplicaran.

Un cop elaborats els textos, el diari va enviar al govern aquells documents que pensava fer públics i li va proposar que digués quines informacions podien perjudicar “l’interès nacional”. “Un cop revisats –continua el Times–, els funcionaris del govern, deixant clar que condemnaven la publicació de material secret, van suggerir-hi alguns canvis. Alguns els vam acceptar, però d’altres no. I hem enviat les observacions del govern als altres mitjans que també tenen els documents”. El País vol aplicar els mateixos criteris. A més, cap dels documents publicats té la classificació top secret, tots són de rang inferior. Per tant, la major part d’allò que hauran publicat els mitjans de gran difusió haurà estat, en gran mesura, supervisat i conegut prèviament pel Govern dels Estats Units.

Això planteja un altre debat: amb aquesta deferència amb el govern, actuen com a mitjans domesticats o com a mitjans responsables?