Arxiu del mes: novembre 2010

Sobre l’última filtració de Wikileaks

dilluns, 29/11/2010

No vull fer-me el desmenjat ni minimitzar les conseqüències de les últimes revelacions de Wikileaks. Posen a la llum pública molts dels draps bruts de la diplomàcia nord-americana, que queda en una situació enutjosa, vergonyant, més que compromesa; però no crec que marquin, com alguns han dit amb certa grandiloqüència, un punt d’inflexió, “un abans i un després”, en la història de les seves relacions exteriors.

I ho penso, a risc d’equivocar-me, per dos motius:

Un, perquè moltes de les filtracions tampoc revelen res que no sabéssim o que ja intuíssim. Vegem-ne només algunes:

Que el govern de l’Afganistan és corrupte no és cap sorpresa. N’hi ha prou de recordar que Hamid Karzai va ser reelegit l’estiu de l’any passat en unes eleccions declaradament i inqüestionablement fraudulentes, cosa reconeguda de manera resignada pels Estats Units.

Que els “donants saudites continuen sent els principals aportadors de fons de grups integristes sunnites com Al Qaida” tampoc no és nou. Només per posar un exemple, la revista Foreign Affairs publicava ja el 2004 (The Saudi paradox) que el príncep Nayaf, ministre de l’Interior i ara també viceprimer ministre, era més que tolerant amb l’integrisme sunnita.

Que les petromonarquies àrabs, amb Aràbia saudita al capdavant,  preferirien una guerra contra Iran abans que veure el país convertit en potència nuclear tampoc no ens ha de sorprendre: molts analistes han observat des de fa temps que un Iran amb l’arma atòmica faria ombra al predomini dels règims sunnites al Golf i que aquests estan també molt interessats a aturar la seva cursa nuclear.

Que Washington no es refia de l’ONU? Un organisme multilateral, amb participació de tots els països del món i un mètode de decisió col·legiat (malgrat el dret de veto) ha estat habitualment una nosa per a la política exterior nord-americana.

I no entro en les qualificacions personals que deixen en ridícul el departament d’Estat: suposo, però, que molts compartim la imatge que tenen els diplomàtics nord-americans de personatges com Putin, Berlusconi o Gaddafi.

El que sí posen en entredit una vegada més aquestes revelacions és que no s’apliquen les formes que va intentar introduir Obama en arribar a la Casa Blanca: la política de “mà estesa”, d’acostament amb franquesa i actitud oberta als seus socis ara queda, òbviament, qüestionada, i el crèdit d’Obama baixa una mica més.

Ara bé, el segon motiu pel qual penso que no estem davant d’un terrabastall de conseqüències incalculables és perquè els mitjans que han tingut accés als documents de Wikileaks han estat molt respectuosos amb els interessos del govern nord-americà:

El The New York Times ha publicat en una nota als seus lectors els criteris seguits en tot l’afer i afirma que “ha tingut cura d’excloure aquella informació que pot posar en perill els confidents o que pot comprometre la seguretat nacional” i ha compartit aquests criteris amb els altres mitjans tot esperant que els aplicaran.

Un cop elaborats els textos, el diari va enviar al govern aquells documents que pensava fer públics i li va proposar que digués quines informacions podien perjudicar “l’interès nacional”. “Un cop revisats –continua el Times–, els funcionaris del govern, deixant clar que condemnaven la publicació de material secret, van suggerir-hi alguns canvis. Alguns els vam acceptar, però d’altres no. I hem enviat les observacions del govern als altres mitjans que també tenen els documents”. El País vol aplicar els mateixos criteris. A més, cap dels documents publicats té la classificació top secret, tots són de rang inferior. Per tant, la major part d’allò que hauran publicat els mitjans de gran difusió haurà estat, en gran mesura, supervisat i conegut prèviament pel Govern dels Estats Units.

Això planteja un altre debat: amb aquesta deferència amb el govern, actuen com a mitjans domesticats o com a mitjans responsables?

Un món encara “made in America”

dissabte, 27/11/2010

Fa vint anys, l’onada aixecada per la perestroika gorbatxeviana va arrasar el mur de Berlín i en la seva caiguda va arrossegar també el bloc comunista i la cruel utopia construïda des de 1917. A Occident es fregaven les mans amb eufòria i alguns excessivament optimistes proclamaven (precipitadament) la fi de la Història: Amèrica havia triomfat. La democràcia parlamentària i l’economia de mercat havien guanyat la batalla i la humanitat tenia per davant un camí de roses, deien. Aquella victòria dels Estats Units enfront “l’imperi del mal” havia de comportar un nou ordre internacional més just i un equitatiu repartiment dels “dividends de la pau”. La fi del món bipolar coincidia amb l’esclat d’Internet i les noves tecnologies, i la humanitat, alliberada de la divisió Est-Oest, s’obria al fenomen de la globalització i a un creixement imparable; tot semblaven promeses. Els més crítics (pocs) advertien contra el predomini d’una sola hiperpotència en un món de pensament únic; no acceptaven l’hegemonia de la marca made in America.

Però els que se les prometien tan felices van despertar a la crua realitat un infaust 11 de setembre d’ara fa deu anys. Aquells atemptats i la maldestra resposta del pitjor president que han tingut mai els Estats Units ens va abocar a una realitat més que incòmoda. Passat el primer decenni del segle XXI, el planeta sembla cada cop més lluny d’aquella mena d’Arcàdia albirada a la fi de la guerra freda: la inepta i irresponsable reacció dels Estats Units de Bush a l’amenaça terrorista ha desencadenat els inferns de l’Iraq i l’Afganistan; els palestins s’estan quedant sense territori; una Europa amb un Euro fort (tot i passatgeres sacsejades) i una diplomàcia feble ha vist com arribaven a les seves fronteres pasteres carregades d’esperança; Àfrica i Sud-amèrica creixen gràcies a la voracitat del capitalisme salvatge que practica (quina ironia) el Partit Comunista de la Xina, país que avança decidida cap a primera potència econòmica però resta immòbil en el camí cap a la democràcia i el respecte dels drets humans; amb tot això les emissions contaminants no es redueixen i ens estem carregant el planeta on hauran de viure els nostres fills i els nostres néts… la llista de greuges podria continuar, segur que se us n’acudeixen exemples. I enmig de tots aquests mals, qui no hi perd mai són aquesta espècie d’ens irregulables i incontrolables que anomenem els mercats financers.

Són els Estats Units els causants de tots els mals del planeta? No, de cap manera. Però continuen sent la primera potència militar i econòmica –i el model cultural– d’un món fet a semblança seva; i com a principals protagonistes de l’escenari internacional, el seu paper hi és determinant. Ara mateix al capdavant hi ha un president que potser és el més progressista que ha trepitjat mai la Casa Blanca, però en vista dels últims resultats electorals, sembla que l’experiència serà, malauradament, efímera. De moment al primer negre a arribar al despatx oval l’esperen dos anys plens d’obstacles republicans que miraran de paralitzar les seves iniciatives i posaran en greu perill la seva reelecció.

Se’n surti o no Barack Obama, el nostre continuarà sent un món injust, contradictori, convuls i agitat, on la influència dels Estats Units –encara que minvant– serà decisiva. Des d’aquest blog us convido, amb modèstia i amb franquesa, a mirar-nos-el junts.

Contra Obama tot s’hi val

diumenge, 21/11/2010

El passat dia 17 de novembre, el jurat del tribunal federal de Manhattan que jutjava el ciutadà de Tanzània Ahmed Khalfan Ghailani el va declarar innocent de 284 dels 285 càrrecs de què se l’acusava. Només el va trobar culpable del delicte de conspiració per destruir edificis i propietats del govern nord-americà, pel qual pot ser condemnat a una pena d’entre 20 anys de presó i cadena perpètua. Ghailani està acusat de participar en els atemptats contra les ambaixades nord-americanes de Kènia i Tanzània que el 1998 van causar un total de 224 morts i milers de ferits.

ambaixada Kènia.jpg

L'ambaixada dels EUA a Kènia / Reuters

Ghailani és el primer acusat de terrorisme detingut a Guantánamo que és jutjat per un tribunal civil, en comptes dels tribunals militars que va imposar George Bush i que reclamen els republicans. Precisament els republicans han reaccionat a aquest veredicte dient que la (segons ells) pràctica absolució del detingut demostra la inviabilitat dels judicis civils per perseguir els acusats de terrorisme: el representant de Nova York Peter King va dir que “se’ls ha de tractar com a combatents enemics i jutjar-los en tribunals militars” i va qualificar de “autèntica bogeria” els judicis civils;  un altre dels opinadors republicans, Michael Gerson (assessor i redactor dels discursos de Bush) ha presentat la decisió del jurat com un fracàs de la voluntat d’Obama de continuar per aquesta via amb els detinguts a Guantánamo.

Observem detingudament el que s’amaga darrere la pretensió republicana: el jurat ha emès aquest veredicte atenint-se, òbviament, a les proves aportades durant el judici. Entre les proves inculpatòries n’hi havia una considerada clau per la fiscalia (el testimoni d’un col·laborador de l’acusat) però que el jutge no va admetre perquè el seu nom el va revelar Ghailani en un interrogatori fet sota tortura, segons els seus advocats. Cal destacar que Ghailani va ser detingut el 2004 al Pakistan, es va estar un temps en una presó secreta de la CIA i el 2006 va ser enviat a Guantánamo, on ha estat fins que l’han jutjat. Per als republicans, un tribunal militar sí que hauria acceptat aquell testimoni, si bé algunes anàlisis ho posen en dubte. Quin és doncs el missatge?: Segons ells, Obama ha fracassat en el seu intent de condemnar un acusat de terrorisme perquè el tribunal civil que el jutjava no ha acceptat una prova obtinguda per mitjà de la tortura. Això és un fracàs? No tothom pensa el mateix. Per alguns analistes, és tot el contrari: aquest cas és una mostra de la fortalesa del sistema judicial nord-americà, una tesi que defensava en el seu editorial un diari tan poc liberal (en l’accepció nord-americana que significa “d’esquerres”) com el Washington Post.

I encara un altre aspecte: si Ghailani rebrà una condemna de com a mínim 20 anys arran d’un judici civil, per què alguns continuen reclamant tribunals militars? Karen Greenberg i Adam Serwer ho exposaven amb contundència a Mother Jones: no volen castigar terroristes, diuen, sinó “donar una pàtina de legalitat a la detenció extrajudicial de suposats terroristes i alhora facilitar a l’Exèrcit, l’administració i els serveis secrets el control de la informació sobre les denúncies de tortures als detinguts”.