Un món encara “made in America”

Fa vint anys, l’onada aixecada per la perestroika gorbatxeviana va arrasar el mur de Berlín i en la seva caiguda va arrossegar també el bloc comunista i la cruel utopia construïda des de 1917. A Occident es fregaven les mans amb eufòria i alguns excessivament optimistes proclamaven (precipitadament) la fi de la Història: Amèrica havia triomfat. La democràcia parlamentària i l’economia de mercat havien guanyat la batalla i la humanitat tenia per davant un camí de roses, deien. Aquella victòria dels Estats Units enfront “l’imperi del mal” havia de comportar un nou ordre internacional més just i un equitatiu repartiment dels “dividends de la pau”. La fi del món bipolar coincidia amb l’esclat d’Internet i les noves tecnologies, i la humanitat, alliberada de la divisió Est-Oest, s’obria al fenomen de la globalització i a un creixement imparable; tot semblaven promeses. Els més crítics (pocs) advertien contra el predomini d’una sola hiperpotència en un món de pensament únic; no acceptaven l’hegemonia de la marca made in America.

Però els que se les prometien tan felices van despertar a la crua realitat un infaust 11 de setembre d’ara fa deu anys. Aquells atemptats i la maldestra resposta del pitjor president que han tingut mai els Estats Units ens va abocar a una realitat més que incòmoda. Passat el primer decenni del segle XXI, el planeta sembla cada cop més lluny d’aquella mena d’Arcàdia albirada a la fi de la guerra freda: la inepta i irresponsable reacció dels Estats Units de Bush a l’amenaça terrorista ha desencadenat els inferns de l’Iraq i l’Afganistan; els palestins s’estan quedant sense territori; una Europa amb un Euro fort (tot i passatgeres sacsejades) i una diplomàcia feble ha vist com arribaven a les seves fronteres pasteres carregades d’esperança; Àfrica i Sud-amèrica creixen gràcies a la voracitat del capitalisme salvatge que practica (quina ironia) el Partit Comunista de la Xina, país que avança decidida cap a primera potència econòmica però resta immòbil en el camí cap a la democràcia i el respecte dels drets humans; amb tot això les emissions contaminants no es redueixen i ens estem carregant el planeta on hauran de viure els nostres fills i els nostres néts… la llista de greuges podria continuar, segur que se us n’acudeixen exemples. I enmig de tots aquests mals, qui no hi perd mai són aquesta espècie d’ens irregulables i incontrolables que anomenem els mercats financers.

Són els Estats Units els causants de tots els mals del planeta? No, de cap manera. Però continuen sent la primera potència militar i econòmica –i el model cultural– d’un món fet a semblança seva; i com a principals protagonistes de l’escenari internacional, el seu paper hi és determinant. Ara mateix al capdavant hi ha un president que potser és el més progressista que ha trepitjat mai la Casa Blanca, però en vista dels últims resultats electorals, sembla que l’experiència serà, malauradament, efímera. De moment al primer negre a arribar al despatx oval l’esperen dos anys plens d’obstacles republicans que miraran de paralitzar les seves iniciatives i posaran en greu perill la seva reelecció.

Se’n surti o no Barack Obama, el nostre continuarà sent un món injust, contradictori, convuls i agitat, on la influència dels Estats Units –encara que minvant– serà decisiva. Des d’aquest blog us convido, amb modèstia i amb franquesa, a mirar-nos-el junts.

Etiquetes , , , , ,

9 comentaris

  • Marcel Sanromà

    28/11/2010 1:18

    D’entrada, m’alegra trobar-te per aquí. No sabia que hi rondaries. I de seguir, només puc afegir que entre l’atreviment de Fukuyama i, com bé dius i diu tothom, la ineptitud de Bush van acabar donant més raó a les teories de Huntington de la que potser hagués tingut si les torres bessones no haguessin caigut i el president americà -i el britànic, i l’espanyol- no ho haguessin fet tan i tan malament. Potser d’aquí vint anys hem de concloure que Fukuyama tenia raó anticipadament, i la Xina s’ho acaba menjant absolutament tot. Vagi vosté a saber, la darrera dècada ha demostrat que el món és molt més imprevisible del què pot arribar a semblar.

  • Tweets that mention Un món encara “made in America” – Ara.cat — Topsy.com

    28/11/2010 3:00

    […] This post was mentioned on Twitter by Javier Guallar and Marc Figuerola, Pere Franch. Pere Franch said: Un món encara “made in America” – Ara.cat http://t.co/h3bblvc vía @diariARA […]

  • Thomas LoCurto

    28/11/2010 13:52

    Sóc americà (O nord-americà o estatunidenc, com vulguis), Californià en concret, i m’agradaria molt que vostè parla o escrigui sobre la mida dels EUA i les diferències enormes entre els diversos estats, quant a la política, quant a la cultura, etc..

    A l’hora de l’elecció de’n Bush, ens sentíem una mena de terror i va ser justificat. El fet que Califòrnia és lligat legalment ens va essencialment forçar-nos a gairebé res fer, menys votar tantes demòcrates com possible i esperar.

    Obama… quina il·lusió, quina decepció. Ha fet millor que hauria fet un republicà però al fi del dia no sap defendre ni les seves decisions ni les seves principals, i no sap dir que els republicans estan mentint. Això li ha perjudicat moltíssim. Crec que la majoritat d’Americans volem veure’l tenir èxit, que no volem un republicà com a president, com en Bush.

  • Xavier Pedrol

    28/11/2010 14:38

    He voltat per tota la secció d’opinió d’ARA i només n’he trobat tòpics o articlets com aquest, que semblen escrits per un nen d’ESO.

    Per això, no calia fer un diari nou!!!

  • Carles Mont

    28/11/2010 19:28

    Crec que t’equivoques, Xavier. Aquest primer article té “tòpics” perquè és el primer d’una sèrie d’articles sobre el tema. I ha de ser així per ser un primer pas, una presentació.

    A part, considero bastant pedant que qualifiquis aquest article de “semblant als escrits per un nen d’ESO”.

  • Cristina García

    28/11/2010 23:42

    A mi sí m’ha agradat l’article. Trobo força interessant analitzar el món des de la influència que exerceix la primera potència. A més, per experiència, sé que l’autor és un professional molt exigent i rigurós.

  • Pere Franch

    29/11/2010 0:49

    Gràcies a tots pel vostre suport i per l’interès en aquest primer apunt.
    Senyor Pedrol, com diu en Carles, aquest text és bàsicament la presentació del blog i la justificació del nom.

  • Salva Camarasa

    29/11/2010 0:53

    Ep Pere, quina sopresa llegir-te per aquí! A veure si t’animes a escriure al blog sobre un possible “ressorgiment del quart poder” (o li hauriem de dir cinquè?), amb el ressò que han tingut les filtracions de Wikileaks. Per si no ho estava prou, l’actualitat internacional n’estarà més animada encara!

  • Pere Franch

    03/12/2010 20:10

    Thomas, contesto molt tard, ho sé: gràcies per l’interès. Sí, a mi també m’ha decebut Obama, i estic d’acord que potser l’ha perjudicat molt no atrevir-se a dir que els republicans menteixen.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús