Arxiu del mes: desembre 2010

Els riscos d’una Xina emergent

dilluns, 27/12/2010

La revista The Economist ha publicat recentment un extens dossier sobre les relacions entre la Xina i els Estats Units que, entre altres coses, constata que als nord-americans els preocupa cada cop més el creixent poder de la Xina i la seva poca disponibilitat a integrar-se en un món regulat per ells. El primer dels sis articles deixa clar com es veu la qüestió des d’Occident:

“En els últims deu anys, la relació amb la Xina l’ha determinada el que David Lampton, professor de la Johns Hopkins School of Advanced International Studies, ha anomenat doble aposta: es creia que la Xina entraria de ple en el nou ordre mundial dissenyat pels Estats Units confiant que la resta de països, àvids de l’ajuda de la Xina i dels seus mercats, li permetrien fer-se cada cop més rica i poderosa. A canvi els EUA no evitarien que s’erigís en una nova superpotència confiant que el seu creixement econòmic la convertiria en una de les principals impulsores del sistema, un “participant responsable”, en paraules de Robert Zoellick, exsubsecretari d’Estat i ara president del Banc Mundial”.

I sembla que això no està passant, ja que mentre els EUA han estat embrancats a l’Afganistan i l’Iraq,  no s’han preocupat de modular el potencial que anava adquirint la Xina. I últimament han coincidit una colla de símptomes alarmants: picabaralles amb el Japó sobre la sobirania de les illes limítrofes, exquisida tolerància amb els atacs de Pyonyang contra el Sud (el vaixell Cheonan a l’abril i el recent bombardeig de l’illa Yeonpyeong), permanent reclamació de sobirania sobre part de les aigües del mar de la Xina Meridional… uns moviments hostils que cal afegir a d’altres com les irades crítiques a tot gest, per insignificant que sigui, que el Partit Comunista de la Xina (PCX) entén com a mostra de suport al Tibet, als uigurs o a la dissidència interna. Significativament patètica va ser la ridícula obsessió per silenciar qualsevol referència al Nobel de la Pau Liu Xiaobo, l’absència del qual a Oslo va fer encara més evident la repressió que practica el règim.

Obama Hu Jintao.jpg

Obama i Hu Jintao a Seül el novembre / Jim Young. Reuters

La inquietud dels EUA prové de la constatació d’una persistent militarització, un creixent nacionalisme i una cada cop major influència en els països de l’entorn, dependents econòmicament de la Xina. Davant d’això, de moment la diplomàcia nord-americana adopta l’estratègia de la doble via: compromís en el terreny econòmic i contenció en el terreny militar. Convida la Xina a integrar-se en l’escenari econòmic mundial deixant que esdevingui una superpotència però vol contenir les seves ambicions armamentístiques. I aquesta segona part del tracte sembla difícil de pair pels dirigents de Pequín.

Els autors acaben el dossier amb deu propostes per millorar les relacions entre els dos gegants, però és preocupant el protagonisme que atorguen a la proliferació militar: la revista defensa que els EUA han de renunciar a la supremacia nuclear per permetre que la Xina estigui al mateix nivell i així “se senti segura”, però al mateix temps proposa que el Pentàgon mantingui la superioritat del seu potencial bèl·lic a la zona per tal de garantir la protecció dels seus aliats, especialment Taiwan.

La Xina comença a fer ombra a Occident, però aquesta amenaça en els terrenys econòmic i militar no es dóna en el cultural ni en l’ideològic, on el país té poca cosa a exportar. Les autoritats xineses són els reis de l’aparença i la façana; el seu és un règim que fomenta l’art del cartó-pedra, de la parafernàlia buida; que promou un efectisme grandiloqüent de castell de focs, de posada en escena on tot és postís, pur decorat; que busca l’enlluernament immediat i l’efectivitat de l’impacte propis de les massives desfilades de les dictadures estalinistes; com en la vistosa cerimònia dels Jocs Olímpics del 2008, en què el virtuosisme vocal d’una nena de set anys es va veure relegat a les bambolines per no avergonyir el país, ja que el seu aspecte físic no encaixava amb els requisits d’aquell esdeveniment mediàtic mundial, uns requisits que sí complia la nena més telegènica que la va substituir a l’escenari, fent play back davant la mirada fascinada de milions d’espectadors de tot el món. Tot un exemple.

Israel, amic irreductible dels EUA

dissabte, 18/12/2010
Obama Netanyahu Jason Reed Reuters.jpg

Jason Reed / Reuters

Des de la guerra dels Sis Dies, tots els presidents nord-americans han intentat deixar la seva petja en la Història fent algun pas endavant en el conflicte del Pròxim Orient. A banda els relatius èxits que van suposar els acords de Camp David de Carter o el procés d’Oslo que va arrencar Clinton, la majoria d’iniciatives han acabat en fracàs. Obama no n’és una excepció: després de reprendre els contactes directes, el diàleg entre Israel i l’OAP torna a estar aturat; fixem-nos, però, en les circumstàncies que han portat a aquesta nova decepció:

Les converses directes es van reprendre el 2 de setembre, però de seguida van fracassar perquè el govern de Netanyahu no va voler allargar una moratòria de construcció de noves colònies que expirava el 26 del mateix mes, i els palestins no volien parlar de res si es reprenien les obres. Davant aquell impàs, el novembre Hillary Clinton va fer una oferta a Israel gairebé humiliant. Li demanava que decretés una altra moratòria de només tres mesos i només a Cisjordània –no a Jerusalem Est–, i a canvi els EUA li oferien un paquet d’incentius que, a part d’incloure 20 avions de combat F-35 per valor de 3.000 milions de dòlars, preveia no tornar a exigir aturar les construccions i (el més important) continuar oferint a Israel “garanties diplomàtiques” en l’arena internacional: això vol dir mantenir aturat a l’ONU l’informe Goldstone (que acusa Israel de crims de guerra per l’ofensiva de Gaza de gener de 2009); continuar bloquejant la condemna de l’ONU de l’abordadtge del Mavi Marmara del mes de maig; i evitar que Tel Aviv hagi d’informar l’AIEA del seu programa nuclear però mantenint alhora la pressió a Síria i l’Iran per dificultar els seus progressos en aquesta matèria. De la generositat d’aquesta oferta se’n feien ressò tots els mitjans, però el Haaretz feia referència a un post del blog The Cable que informava que l’assessor de la Casa Blanca Dan Shapiro havia destacat davant un grup de líders jueus aquests gestos esmentats com els més significatius que en els últims mesos ha tingut Washington amb Israel, i res no fa pensar que no s’hagin de mantenir.

La política de Washington respecte Israel perjudica més que no pas beneficia els Estats Units. També ho diu un recent article de Thomas Friedman al The New York Times, on exigeix directament als EUA que deixin sols hebreus i palestins perquè negociïn una pau en la qual haurien de ser els principals interessats. Un dels arguments de Friedman és que en plena crisi econòmica, els EUA no es poden permetre mimar un país que no vol negociar. Prova innegable d’aquest tracte de favor són els bilions de dòlars abocats a Israel en els últims 50 anys i la incondicional defensa de la seva causa fins i tot davant accions injustificables. Pel que fa a les xifres, les últimes disponibles al Census Bureau arriben fins al 2007, i constaten que Israel és el país que més ajuda econòmica i militar rep dels EUA: el 2000 en va rebre el 22 % del total, i el 2007 el 18% –i si no prenem en consideració l’Afganistan i l’Iraq, més del 44 %!

Quina és la causa d’aquesta submissió dels EUA als interessos d’Israel? Una resposta la podem trobar en el llibre de John J. Mearsheimer i Stephen M. Walt El lobby d’Israel (Ara llibres, 2007), que afirma que es deu a la gran influència d’aquest poderós lobby, el qual, segons els autors, ha determinat la política exterior dels governs de Washington dels últims anys, en uns moments en què el suport incondicional a Israel ja no es justifica ni per motius estratègics, ni econòmics ni morals. És interessant remarcar que els autors insisteixen a parlar del lobby d’Israel, no lobby jueu, ja que molts jueus nord-americans, com ells mateixos, no en formen part i són molt crítics amb la política proisraeliana dels seus governs.

Quins interessos defensen els republicans?

dilluns, 13/12/2010

En un comentari a un anterior apunt el lector Thomas Locurto deia que un dels defectes de Barack Obama ha estat no atrevir-se a denunciar clarament que els republicans menteixen. Del que no hi ha dubte és que l’actual president és víctima de l’actitud gairebé irresponsable de boicot sistemàtic per part dels republicans, una actitud que se’ls podria girar en contra si continuen amb la seva política obstruccionista. En posaré només alguns exemples.

Obama Medvedev AFP.jpg

Firma del nou tractat Start, l'abril passat a Praga. / AFP

Un: l’extensió de la reducció d’impostos als més rics durant dos anys. Obama ha hagut de cedir al xantatge dels republicans i ha hagut d’abandonar la pretensió d’eliminar els avantatges fiscals per a les famílies que ingressen més de 250.000 dòlars l’any o els individus que n’ingressen més de 200.000, que són només l’u per cent de la població (els ingressos mitjans d’una família nord-americana no arriben als 50.000 dòlars anuals, segons el US Census Bureau). A canvi, Obama ha aconseguit mantenir els subsidis d’atur i abaixar el 2011 una mica els impostos als assalariats. Ell i fins i tot Bill Clinton han sortit a defensar el pacte, però és obvi que, com diu Paul Krugman (en castellà, a El País), els republicans continuen tenint en el seu poder alguns ostatges amb què mantenir Obama lligat de peus i mans. Quins interessos defensen els republicans?

Dos: els republicans han amenaçat d’obstruir al Senat la ratificació del tractat de reducció d’armes estratègiques que Obama va firmar amb Medvedev el passat mes d’abril a Praga. Aquest tractat substitueix el de 1991, que va expirar el 2009, limita a 1.550 el nombre de caps nuclears de cada país i estableix millors mecanismes d’inspecció i verificació. De moment el senador republicà que negocia aquest dossier, Jon Kyl, ha amenaçat de no ratificar-lo (calen 67 vots) si Obama no fa alguns gestos, inclosos en una àmplia negociació on conflueixen diversos assumptes: l’esmentat dels impostos o la presència de gais a l’exèrcit; però el que segurament desactivarà el boicot republicà és la concessió que ha hagut de fer Obama d’augmentar fins a 85.000 milions un pla ja previst per “modernitzar” el programa nuclear dels EUA. De moment les tres principals empreses beneficiàries vinculades a la indústria militar nuclear (Lawrence Livermore National Laboratory, Los Alamos National Laboratory i Sandia National Laboratories) ja han dit que estan encantades. Quins interessos defensen els republicans?

Tres: des de 1993, els gais i lesbianes que ingressen a l’Exèrcit no poden expressar la seva condició homosexual; no se’ls pot demanar sobre la seva orientació (Don’t ask) però tampoc la poden posar de manifest (Don’t tell); si ho fan, se’ls dóna de baixa. Un informe intern del Pentàgon revela que derogar aquesta llei no comportaria cap prejudici a la institució: el 70 per cent dels militars creu que fer-ho no tindria efectes o fins i tot seria positiu. Malgrat això, els republicans han rebutjat de moment l’anul·lació de la llei Dont’ask, don’t tell i els gais i lesbianes militars continuaran havent d’amagar la seva orientació sexual en ares dels prejudicis morals d’una part de l’electorat. Quins interessos defensen els republicans?

I quatre. Aquí no m’estenc i us remeto a un post de més avall on denunciava que alguns republicans retreien a Obama que la seva aposta per fer judicis civils als acusats de terrorisme impedia utilitzar proves que el jutge havia invalidat perquè havien estat obtingudes sota tortura. Quina mena de sistema judicial defensen els republicans?

Amb la seva retòrica patriòtica, els republicans diuen protegir els veritables ideals nord-americans, l’essència de l’esperit dels EUA, quan en realitat només pretenen debilitar Obama. Sobrevaloren els resultats del 2 de novembre i actuen com si tinguessin un mandat dels electors per aturar o desvirtuar tota iniciativa demòcrata. Deuen pensar que això els donarà rèdits polítics i recuperaran la presidència el 2012. Potser sí, però caldrà veure a quin preu.

Bush, més ben valorat que Obama

dijous, 9/12/2010
Obama Bush.jpg

Barack Obama i George Bush / Reuters

Un governant sotmès a les batzegades dels capricis de l’opinió pública és un element perillós. Ja ho va advertir fa anys Alain Minc a La borrachera democràtica: la democràcia es desvirtua si els polítics governen a cop de sondeig. Certament, els estudis d’opinió ens obsequien sovint amb revelacions sorprenents: el web Politico informa que, en un sondeig per avaluar el grau d’acceptació dels presidents nord-americans, George Bush fill supera Barack Obama. La consulta la va fer Gallup la setmana del 19 al 21 de novembre i només es referia als expresidents: Bush va obtenir un 47 per cent d’aprovació. Però la mateixa setmana, en el sondeig permanent que fa la mateixa Gallup per valorar el grau d’aprovació d’Obama, aquest va registrar un índex que baixava al 44 per cent.

Com s’han d’interpretar aquestes dades? Penso que si s’interpel·la el ciutadà perquè valori els expresidents, en perspectiva, tendeix a ser força benèvol, acostuma a minimitzar les conseqüències d’un mandat allunyat en el temps; com més fa que ha passat, millor record se’n té. Segon, penso que es constata que l’opinió pública és molt volàtil, canviant, i que el que avui s’expressa en un sondeig pot haver canviat demà; això passa a tot arreu però de manera més acusada als Estats Units, una societat on el flux d’informació és molt intens i on els mitjans poden contribuir amb facilitat i de manera decisiva a encimbellar un personatge a l’altar de la popularitat o enfonsar-lo a les clavegueres de l’oprobi. I precisament per tot això, en una societat hipermediatitzada com la nord-americana i on el volum d’inputs procedents dels mitjans ha crescut exponencialment, la memòria s’escurça i es torna oblidadissa. Dic tot això perquè em resisteixo a veure aquestes dades com la confirmació que l’elecció d’Obama va ser un miratge en un país de dretes.

La mà dura de Reagan contra els controladors

dimarts , 7/12/2010
Aeroport.jpg

Vehicle militar a l'aeroport de Madrid / Reuters

La plantada dels controladors aeris espanyols el dia abans del pont de la Puríssima ha posat d’actualitat el cas ocorregut sota la presidència de Ronald Reagan. El 3 d’agost de 1981, quan Reagan portava mig any a la Casa Blanca i en plenes vacances d’estiu, més de 13.000 controladors es van declarar en vaga perquè el govern no satisfeia les seves demandes: augment de sou i reducció de la jornada laboral. La reacció de Reagan va ser implacable: el mateix dia 3 va convocar la premsa i va informar que donava 48 hores als vaguistes perquè es reincorporessin a la feina; si no, serien fulminantment acomiadats. El principal argument de Reagan, però, no va ser que les demandes dels controladors fossin desorbitades, ni que tinguessin segrestada la població als aeroports, ni el greu perjudici que van causar al país (de fet, en aquella ocasió no tots van fer vaga; i els que en van fer van ser substituïts immediatament, de manera que les conseqüències no van ser tan greus, proporcionalment, com les del cap de setmana passat aquí); el principal argument de Reagan va ser que la vaga era il·legal perquè els controladors incomplien un compromís adquirit al firmar el seu contracte: no fer vaga mentre fossin treballadors del Govern, d’acord amb una llei aprovada el 1955 i ratificada pel Suprem el 1971.

La represàlia va ser duríssima: el dia 5, un cop acabat el termini de 48 hores, una ordre executiva acomiadava els 11.359 controladors aeris que no havien reprès la feina i prohibia que tornessin a ser contractats pel govern de per vida. Aquesta prohibició la va aixecar Bill Clinton l’agost de 1993, dotze anys després.

Per a alguns, l’actitud de Reagan pot semblar exemplar, però simplement va aplicar una dura llei que restringeix el dret de vaga. Ara el govern espanyol (nominalment d’esquerres) també ha recorregut a mesures d’excepció per preservar l’interès de la majoria, ja que els controladors han abusat de la seva posició en un àmbit tan sensible com la seguretat aèria. Aquest pot ser l’efecte més nociu de l’actitud irresponsable dels controladors: donar arguments a favor de la mà dura i l’excepcionalitat en política i, de rebot, en defensa de la privatització i l’ultraliberalisme en economia. I això no fa cap bé a un estat del benestar ja molt tocat per la crisi.

Les altres revelacions de Wikileaks

dijous, 2/12/2010

Obama Nobel.JPG

Obama amb el Nobel de la Pau / Doug Mills. The New York Times

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq, que s’afegien al vídeo fet públic el mes d’abril. El vídeo delatava un evident crim de guerra, i les filtracions revelaven que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.