La mà dura de Reagan contra els controladors

Aeroport.jpg

Vehicle militar a l'aeroport de Madrid / Reuters

La plantada dels controladors aeris espanyols el dia abans del pont de la Puríssima ha posat d’actualitat el cas ocorregut sota la presidència de Ronald Reagan. El 3 d’agost de 1981, quan Reagan portava mig any a la Casa Blanca i en plenes vacances d’estiu, més de 13.000 controladors es van declarar en vaga perquè el govern no satisfeia les seves demandes: augment de sou i reducció de la jornada laboral. La reacció de Reagan va ser implacable: el mateix dia 3 va convocar la premsa i va informar que donava 48 hores als vaguistes perquè es reincorporessin a la feina; si no, serien fulminantment acomiadats. El principal argument de Reagan, però, no va ser que les demandes dels controladors fossin desorbitades, ni que tinguessin segrestada la població als aeroports, ni el greu perjudici que van causar al país (de fet, en aquella ocasió no tots van fer vaga; i els que en van fer van ser substituïts immediatament, de manera que les conseqüències no van ser tan greus, proporcionalment, com les del cap de setmana passat aquí); el principal argument de Reagan va ser que la vaga era il·legal perquè els controladors incomplien un compromís adquirit al firmar el seu contracte: no fer vaga mentre fossin treballadors del Govern, d’acord amb una llei aprovada el 1955 i ratificada pel Suprem el 1971.

La represàlia va ser duríssima: el dia 5, un cop acabat el termini de 48 hores, una ordre executiva acomiadava els 11.359 controladors aeris que no havien reprès la feina i prohibia que tornessin a ser contractats pel govern de per vida. Aquesta prohibició la va aixecar Bill Clinton l’agost de 1993, dotze anys després.

Per a alguns, l’actitud de Reagan pot semblar exemplar, però simplement va aplicar una dura llei que restringeix el dret de vaga. Ara el govern espanyol (nominalment d’esquerres) també ha recorregut a mesures d’excepció per preservar l’interès de la majoria, ja que els controladors han abusat de la seva posició en un àmbit tan sensible com la seguretat aèria. Aquest pot ser l’efecte més nociu de l’actitud irresponsable dels controladors: donar arguments a favor de la mà dura i l’excepcionalitat en política i, de rebot, en defensa de la privatització i l’ultraliberalisme en economia. I això no fa cap bé a un estat del benestar ja molt tocat per la crisi.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús