Israel, amic irreductible dels EUA

Obama Netanyahu Jason Reed Reuters.jpg

Jason Reed / Reuters

Des de la guerra dels Sis Dies, tots els presidents nord-americans han intentat deixar la seva petja en la Història fent algun pas endavant en el conflicte del Pròxim Orient. A banda els relatius èxits que van suposar els acords de Camp David de Carter o el procés d’Oslo que va arrencar Clinton, la majoria d’iniciatives han acabat en fracàs. Obama no n’és una excepció: després de reprendre els contactes directes, el diàleg entre Israel i l’OAP torna a estar aturat; fixem-nos, però, en les circumstàncies que han portat a aquesta nova decepció:

Les converses directes es van reprendre el 2 de setembre, però de seguida van fracassar perquè el govern de Netanyahu no va voler allargar una moratòria de construcció de noves colònies que expirava el 26 del mateix mes, i els palestins no volien parlar de res si es reprenien les obres. Davant aquell impàs, el novembre Hillary Clinton va fer una oferta a Israel gairebé humiliant. Li demanava que decretés una altra moratòria de només tres mesos i només a Cisjordània –no a Jerusalem Est–, i a canvi els EUA li oferien un paquet d’incentius que, a part d’incloure 20 avions de combat F-35 per valor de 3.000 milions de dòlars, preveia no tornar a exigir aturar les construccions i (el més important) continuar oferint a Israel “garanties diplomàtiques” en l’arena internacional: això vol dir mantenir aturat a l’ONU l’informe Goldstone (que acusa Israel de crims de guerra per l’ofensiva de Gaza de gener de 2009); continuar bloquejant la condemna de l’ONU de l’abordadtge del Mavi Marmara del mes de maig; i evitar que Tel Aviv hagi d’informar l’AIEA del seu programa nuclear però mantenint alhora la pressió a Síria i l’Iran per dificultar els seus progressos en aquesta matèria. De la generositat d’aquesta oferta se’n feien ressò tots els mitjans, però el Haaretz feia referència a un post del blog The Cable que informava que l’assessor de la Casa Blanca Dan Shapiro havia destacat davant un grup de líders jueus aquests gestos esmentats com els més significatius que en els últims mesos ha tingut Washington amb Israel, i res no fa pensar que no s’hagin de mantenir.

La política de Washington respecte Israel perjudica més que no pas beneficia els Estats Units. També ho diu un recent article de Thomas Friedman al The New York Times, on exigeix directament als EUA que deixin sols hebreus i palestins perquè negociïn una pau en la qual haurien de ser els principals interessats. Un dels arguments de Friedman és que en plena crisi econòmica, els EUA no es poden permetre mimar un país que no vol negociar. Prova innegable d’aquest tracte de favor són els bilions de dòlars abocats a Israel en els últims 50 anys i la incondicional defensa de la seva causa fins i tot davant accions injustificables. Pel que fa a les xifres, les últimes disponibles al Census Bureau arriben fins al 2007, i constaten que Israel és el país que més ajuda econòmica i militar rep dels EUA: el 2000 en va rebre el 22 % del total, i el 2007 el 18% –i si no prenem en consideració l’Afganistan i l’Iraq, més del 44 %!

Quina és la causa d’aquesta submissió dels EUA als interessos d’Israel? Una resposta la podem trobar en el llibre de John J. Mearsheimer i Stephen M. Walt El lobby d’Israel (Ara llibres, 2007), que afirma que es deu a la gran influència d’aquest poderós lobby, el qual, segons els autors, ha determinat la política exterior dels governs de Washington dels últims anys, en uns moments en què el suport incondicional a Israel ja no es justifica ni per motius estratègics, ni econòmics ni morals. És interessant remarcar que els autors insisteixen a parlar del lobby d’Israel, no lobby jueu, ja que molts jueus nord-americans, com ells mateixos, no en formen part i són molt crítics amb la política proisraeliana dels seus governs.

5 comentaris

  • J.Castro

    20/12/2010 1:37

    Aquest article me ha fet pensar en la hipòtesi que hi ha consciència col•lectiva i que es transmet de generació en generació.
    Sembla com si EUA no vulgui veure que els ocellets, tard o d’hora surten del niu, i tenen que fer el seu vol i buscar nous indrets per començar el seu propi niu.
    Molt interessant el punts cardinals que has esmenat per a ajudar-me a entendre la relació de dependència que manté EUA amb Ia història d’Israel.

  • Pere Franch

    20/12/2010 14:02

    Gràcies, Jose! Jo subscric l’opinió dels autors del llibre esmentat, que diuen que és el gran poder que té el lobby d’Israel dels EUA el que determina la política dels seus governs al Pròxim Orient, tant demòcrates com republicans.

  • Xavi Alcalde

    21/12/2010 17:46

    Bon article i valent a l’hora de provar d’explicar un tema (la incondicionalitat del suport a Israel) que normalment els articulistes ignoren o disfressen de suport condicional que, com bé diu l’autor, no és tal. A més, en proposa una resposta (la influència del lobby d’Israel) que ens ajuda a entendre algunes coses. No tinc clar que això expliqui tota la complexitat del cas, però sense dubte és un factor cabdal que sovint ni tan sòls els propis americans en són conscients.

  • Martí Bou

    28/12/2010 10:17

    Bon article Pere. Sempre cal conèixer els detalls d’aquest sempre esmentat favoritisme dels EUA cap a Israel.
    M’agrada també veure que hi ha qui escriu sobre el lobby israelià, que no jueu.
    Per altra banda, i sé que s’allunya de la temàtica del teu blog, m’agradaria saber què en penses (i si vols, fes-ne un post!) del lobby palestí que habita a Catalunya com explicava l’Anna Grau fa uns dies al seu article “L’armilla d’Aznar”.

    Salut!

  • Pere Franch

    28/12/2010 13:05

    Gràcies Martí, (i Xavi). El que dius i el que diu l’Anna Grau crec que dóna molt de si. No sé si en faré un post, però almenys puc dir-ne dues coses: no entenc com a Catalunya hi una posició tan maniqueista sobre el conflicte palestí: o ets un sionista o un terrorista jihadista. No hi ha terme mitjà (si protestaves per la brutal matança de Gaza de l’any passat, semblava que estaves a sou de Hamàs). En canvi, al mateix Israel hi ha (encara) ciutadans jueus que entenen la causa palestina. La Montse Arbós ho coneix bé. I l’altra cosa que vull dir és que crec que l’Anna Grau s’equivoca quan diu que els àrabs no tenen raó “quan prioritzen destruir els jueus per sobre de la construcció del futur palestí”. Els àrabs no volen destruir Israel. La Lliga àrab fa anys que diu que reconeixeria l’Estat d’Israel si es retirava a les fronteres d’abans de 1967, cosa que, per cert, li ordena l’ONU amb la famosa resolució 242, i que Tel Aviv es passa pel forro olímpicament.
    Salut!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús