Els riscos d’una Xina emergent

La revista The Economist ha publicat recentment un extens dossier sobre les relacions entre la Xina i els Estats Units que, entre altres coses, constata que als nord-americans els preocupa cada cop més el creixent poder de la Xina i la seva poca disponibilitat a integrar-se en un món regulat per ells. El primer dels sis articles deixa clar com es veu la qüestió des d’Occident:

“En els últims deu anys, la relació amb la Xina l’ha determinada el que David Lampton, professor de la Johns Hopkins School of Advanced International Studies, ha anomenat doble aposta: es creia que la Xina entraria de ple en el nou ordre mundial dissenyat pels Estats Units confiant que la resta de països, àvids de l’ajuda de la Xina i dels seus mercats, li permetrien fer-se cada cop més rica i poderosa. A canvi els EUA no evitarien que s’erigís en una nova superpotència confiant que el seu creixement econòmic la convertiria en una de les principals impulsores del sistema, un “participant responsable”, en paraules de Robert Zoellick, exsubsecretari d’Estat i ara president del Banc Mundial”.

I sembla que això no està passant, ja que mentre els EUA han estat embrancats a l’Afganistan i l’Iraq,  no s’han preocupat de modular el potencial que anava adquirint la Xina. I últimament han coincidit una colla de símptomes alarmants: picabaralles amb el Japó sobre la sobirania de les illes limítrofes, exquisida tolerància amb els atacs de Pyonyang contra el Sud (el vaixell Cheonan a l’abril i el recent bombardeig de l’illa Yeonpyeong), permanent reclamació de sobirania sobre part de les aigües del mar de la Xina Meridional… uns moviments hostils que cal afegir a d’altres com les irades crítiques a tot gest, per insignificant que sigui, que el Partit Comunista de la Xina (PCX) entén com a mostra de suport al Tibet, als uigurs o a la dissidència interna. Significativament patètica va ser la ridícula obsessió per silenciar qualsevol referència al Nobel de la Pau Liu Xiaobo, l’absència del qual a Oslo va fer encara més evident la repressió que practica el règim.

Obama Hu Jintao.jpg

Obama i Hu Jintao a Seül el novembre / Jim Young. Reuters

La inquietud dels EUA prové de la constatació d’una persistent militarització, un creixent nacionalisme i una cada cop major influència en els països de l’entorn, dependents econòmicament de la Xina. Davant d’això, de moment la diplomàcia nord-americana adopta l’estratègia de la doble via: compromís en el terreny econòmic i contenció en el terreny militar. Convida la Xina a integrar-se en l’escenari econòmic mundial deixant que esdevingui una superpotència però vol contenir les seves ambicions armamentístiques. I aquesta segona part del tracte sembla difícil de pair pels dirigents de Pequín.

Els autors acaben el dossier amb deu propostes per millorar les relacions entre els dos gegants, però és preocupant el protagonisme que atorguen a la proliferació militar: la revista defensa que els EUA han de renunciar a la supremacia nuclear per permetre que la Xina estigui al mateix nivell i així “se senti segura”, però al mateix temps proposa que el Pentàgon mantingui la superioritat del seu potencial bèl·lic a la zona per tal de garantir la protecció dels seus aliats, especialment Taiwan.

La Xina comença a fer ombra a Occident, però aquesta amenaça en els terrenys econòmic i militar no es dóna en el cultural ni en l’ideològic, on el país té poca cosa a exportar. Les autoritats xineses són els reis de l’aparença i la façana; el seu és un règim que fomenta l’art del cartó-pedra, de la parafernàlia buida; que promou un efectisme grandiloqüent de castell de focs, de posada en escena on tot és postís, pur decorat; que busca l’enlluernament immediat i l’efectivitat de l’impacte propis de les massives desfilades de les dictadures estalinistes; com en la vistosa cerimònia dels Jocs Olímpics del 2008, en què el virtuosisme vocal d’una nena de set anys es va veure relegat a les bambolines per no avergonyir el país, ja que el seu aspecte físic no encaixava amb els requisits d’aquell esdeveniment mediàtic mundial, uns requisits que sí complia la nena més telegènica que la va substituir a l’escenari, fent play back davant la mirada fascinada de milions d’espectadors de tot el món. Tot un exemple.

Etiquetes , ,

2 comentaris

  • pep casellas

    07/01/2011 23:43

    els propers anys , la Xina tindrà ben segur conflictes interns que li poden complicar i obligar a fer canvis de veritat .

  • Pere Franch

    08/01/2011 14:46

    Sí, Pep. Crec que serà molt difícil mantenir amb mà de ferro un país amb tanta població si el seu poder adquisitiu va creixent i, amb ell, les ànsies de més llibertat i obertura.
    Salut!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús