Arxiu del mes: gener 2011

“Guanyar el futur”

dijous, 27/01/2011
SOTU250111.jpg

Un moment del discurs d'Obama / The White House

La política nord-americana és plena d’actes de llarga tradició i acusat simbolisme, i un d’ells és el discurs de l’estat de la unió que cada any pronuncia el president al Capitoli davant les dues cambres del Congrés. El de Barack Obama dimarts al vespre no en va quedar enrere, però no per això va ser buit de contingut: va deixar clar que cal retallar la despesa però invertir més en educació, innovació i tecnologia, per fer front a l’atur i continuar sent un país que fa “grans coses”.

Un Barama recuperat als sondejos va convidar els congressistes a “guanyar el futur”, una expressió poètica que pretén carregar de dramatisme el repte que tenen els EUA al seu davant. Sí que va fer proclamacions ben prosaiques (aconseguir el 85 % d’energia neta per al 2035; que d’aquí a 25 anys el 80% de la població tingui accés a trens d’alta velocitat; estendre la connexió a Internet al 98% de la població en 5 anys), però perquè aquest garbuix de xifres i percentatges quedés gràficament retingut en la ment del públic, Obama va presentar-lo com el repte de “guanyar el futur”.

Un altre passatge retòric destacat, amb reminiscències kennedianes, va ser la metàfora per referir-se a l’actual com “un altre moment Sputnik”, per designar la necessitat de no quedar enrere tecnològicament respecte als competidors: als anys 60 era l’URSS, però ara són potències emergents com la Xina o l’Índia. Com Kennedy amb expressions com “la nova frontera” o frases com la de no preguntar què pot fer el país per tu sinó tu pel país (que acaba de fer 50 anys), ara Obama vol arribar fàcilment a la població amb missatges senzills però de gran càrrega visual o emotiva: “yes we can” en seria l’exemple paradigmàtic.

En temps que els mitjans de comunicació són els creadors de la realitat, els experts en estratègia política adapten els missatges al format que requereix l’enginyeria del bit i el circuit integrat. En els seus orígens, el discurs de l’estat de la unió era un text que el president enviava a les cambres. Des de Woodrow Wilson s’ha generalitzat el costum que el president mateix el presenti personalment als congressistes. I actualment es transmet en directe per ràdio, televisió i internet, en hores de màxima audiència, i desperta atenció mundial i ampli seguiment via twitter i tota mena de xarxes socials. Per això els qui el fan recorren a metàfores i expressions fàcils de reduir a titulars i de retenir per l’opinió pública.

En aquesta ocasió els congressistes també van voler deixar per a la posteritat un altre gest de gran càrrega visual i van seure barrejats demòcrates i republicans a la Cambra. Un gest que vol simbolitzar l’esperit d’unitat originat per la tragèdia de Tucson, representada també metafòricament pel seient buit de Gabrielle Giffords. Però això no elimina la justa rivalitat política. Els republicans no desaprofitaran l’embranzida que els van donar les urnes el 2 de novembre i aquest esperit de confraternització quedarà només com una iniciativa de cara la galeria. De moment l’aspirant Mitt Romney ja ha trencat l’harmonia i ha carregat contra Obama. Estan en plena cursa cap al novembre de 2012 i ells també volen “guanyar el futur”. Veurem quin ús fan uns i altres de les metàfores.

Els oblits de Javier Solana

dimecres, 19/01/2011

Acabo de llegir Reivindicación de la política (Barcelona, Debate, 2010), el llibre-entrevista que recull les vint hores de conversa que van tenir el periodista Lluís Bassets i el que va ser ministre d’Educació, de Cultura i d’Afers Estrangers espanyol, secretari general de l’OTAN i alt representant de Política Exterior i Seguretat de la Unió Europea, Javier Solana. És un llibre útil, que permet fer un repàs, dels del punt de vista de Solana, de les principals qüestions internacionals que han marcat els més de 20 anys que aquest exponent del socialisme espanyol s’ha dedicat a la política. No espereu trobar-hi grans revelacions sorprenents ni xafarderies de les entranyes del poder mundial: sí que diu, per exemple, coses com que tenia una pèssima relació amb Donald Rumsfeld i en canvi molt bona amb Colin Powell; tan bona queSolanallibre.jpg quan aquest va pretendre justificar a l’ONU la guerra d’Iraq, el 2003, Solana li va donar suport perquè era amic seu i “li havia demanat un favor”. Ho diu així mateix. A part d’algun comentari com aquest, el llibre és una reflexió serena i sense estridències sobre l’actualitat internacional.

Ara bé, sí que sobta veure com passa de puntetes o ni tan sols comenta –amb la inestimable ajuda de l’entrevistador– alguns dels temes més controvertits que han estat d’actualitat els últims anys. Tornant a la guerra d’Iraq, per exemple, no diu res –ni una paraula– sobre el galdós paper que hi va tenir Espanya en posar-se de manera incondicional al costat dels EUA. Dels atemptats de l’11-M i la seva relació amb aquella aventura, tampoc. Del que llavors era el màxim líder europeu en matèria de política exterior se’n podia esperar algun comentari, alguna reflexió. Res.

Un altre dels temes punxeguts és la guerra de Kosovo de 1999. Justifica la seva decisió d’ordenar el bombardeig de Iugoslàvia amb l’argument que calia acabar amb la neteja ètnica que practicaven els serbis a Kosovo; això ho podem compartir uns quants. Diu també que tot i no tenir cobertura legal del Consell de Seguretat de l’ONU, aquells atacs es van fer amb el consens dels membres de la UE i de l’OTAN; cert, tot i que allò ja va deixar una mica deslegitimada l’operació (per cert, reitera que l’atac a l’ambaixada xinesa de Belgrad va ser un “error de coordenades”)… i finalment admet que, un cop establert el protectorat sobre Kosovo, la independència era inevitablement el següent pas i que cal assumir aquesta realitat. Totalment d’acord. Una posició, però, que xoca de ple amb la posició oficial espanyola, que no ha assumit aquesta realitat i es nega a reconèixer Kosovo fins i tot quan el Tribunal de La Haia ha admès la legalitat del procés. Sobre aquesta contradicció amb el govern del seu partit, tampoc res de res. Ni piu.

Obama ha tornat

divendres, 14/01/2011
obamaspeechTucson 1.jpg

Obama dimecres a Tucson. David Becker / Getty Images / The New York Times

En política sempre és arriscat fer prediccions, però la primera impressió –a falta de veure què passarà quan els republicans aixequin la treva parlamentària– és que Obama surt clarament reforçat després del trauma postTucson. La tragèdia d’Arizona ha propiciat el retorn de l’autèntic Obama, l’originari, el candidat que captivava les audiències amb el seu missatge d’esperança, amb el seu yes we can.

L’emotiu discurs de dimecres a la Universitat d’Arizona li ha permès tornar-se a presentar davant els nord-americans com un home conciliador, capaç de superar fronteres bipartidistes i d’aglutinar esforços per mirar junts cap al futur. On millor es mou Obama és en el terreny de la retòrica, i ho va tornar a demostrar a Tucson en les seves paraules en memòria de les víctimes –“són part de la nostra família, una família americana de 300 milions”, va dir. Obama va fer el que sap fer més bé: parlar en públic, i en aquest cas tenia al davant un auditori en estat de xoc, necessitat d’un líder que el guiés en la catarsi i que li tornés a infondre l’esperança que el va dur a votar per ell fa dos anys.

I mentre Obama es recupera davant l’opinió pública, a la republicana Sarah Palin el seu contraatac defensiu li ha fet llufa. Del vídeo de Palin, però –penjat al seu Facebook només hores abans del discurs del president–, els mitjans nord-americans no en destaquen tant el recurs a una inoportuna expressió antisemita com el to acusatori de la seva intervenció; ella remarca la importància de lluitar per les pròpies idees, mentre que Obama parla d’unitat; on Palin busca culpables, Obama busca compatriotes. Així ho diu el blog The Caucus, que deixa clara la diferència entre les dues intervencions i destaca que fins i tot els més crítics amb Obama ara han elogiat la seva compareixença a Tucson.

La virtut d’Obama ha estat saber-se posar per damunt del debat polític i presentar-se novament com el president de tots. La primera impressió és que li ha sortit bé. Veurem quant dura aquest renaixement i com l’afecta l’anunciada ofensiva dels republicans a la Cambra un cop quedi enrere l’impacte mediàtic provocat pels trets de l’infeliç Jared L. Loughner.

La segona esmena

dilluns, 10/01/2011

M’ha sorprès la predisposició dels mitjans i algunes autoritats nord-americanes a vincular la matança de Tucson amb la creixent crispació política al país. El fet que el Tea Party posés literalment en el punt de mira la representant demòcrata atacada ha donat ales a un debat sobre si el múltiple assassinat ha estat incentivat pels atacs i contraatacs que s’intercanvien els polítics a través dels mitjans. Crec que el debat és un altre. Per mi aquest tràgic fet posa al descobert, per enèsima vegada, una de les greus contradiccions de la societat nord-americana: no saber trobar l’equilibri entre la lloable defensa de les llibertats individuals i un major rigor en el control públic de la tinença d’armes de foc.

guns.jpg

Scott Olson / Getty Images / The New York Times

En els esdeveniments d’Arizona hi ha diversos aspectes que permeten desvincular-los de la crispació político-mediàtica. D’entrada, les primeres informacions sobre la personalitat de l’agressor ja fan pensar que probablement estem davant un jove desequilibrat que ha actuat mogut per la seva ofuscació i no per motius polítics: el descriuen com un individu estrany, que havia penjat a Internet textos incomprensibles i havia estat expulsat de la seva universitat per aldarulls a les classes i a la biblioteca. En segon lloc, el clima polític al país està enrarit, és cert, però això no és inhabitual, i hi ha hagut èpoques passades en què ho ha estat tant o més que ara; valgui com a exemple la campanya del 1988 de George Bush pare contra el demòcrata Michael Dukakis, una de les més dirty que es recorden; i la de 2004 Déu n’hi do. I en tercer lloc, esdeveniments com el de dissabte a Tucson han passat per desgràcia massa sovint, hi hagi o no polítics entre les víctimes: a part els coneguts assassinats dels germans Kennedy o Martin Luther King, cal recordar que Reagan també va ser objecte d’un atemptat el 1981, i que han estat freqüents els casos d’il·luminats que han disparat –o ho han intentat–, contra la Casa Blanca, contra càrrecs electes i contra membres de l’Administració, per no parlar de les nombroses matances de ciutadans anònims en indrets públics, que van tenir el seu exponent cinematogràfic en el múltiple assassinat de l’institut de Columbine.

El que ha passat a Tucson és una altra matança comesa per algú que ha tingut molt fàcil accés a una arma de manera totalment legal, en un dels Estats amb menys controls i sense que se li observés la seva estabilitat emocional. L’origen del problema és el desmesurat poder del lobby dels fabricants d’armes aplegats a la National Rifle Association i el seu recurs retòric a una interpretació estricta de la Constitució. La segona esmena diu literalment que “en ser necessària per a la seguretat d’un estat lliure una milícia ben regulada, no s’infringirà el dret de la població a tenir i portar armes”. Les esmenes es van afegir a la Constitució el 1791, dos anys després de la seva aprovació, quan els colons acabaven d’independitzar-se d’Anglaterra i es disposaven a ampliar els seus dominis cap a l’oest. Han passat més de dos segles i les coses han canviat molt, però els partidaris de les armes es neguen a establir cap mena de control més estricte aferrant-se a la literalitat, gairebé sacralitat, del text constitucional (us sona, això?). Repeteixo: és una contradicció que una societat oberta, emprenedora i que mira sempre al futur com la nord-americana no adopti mesures més estrictes per regular la tinença d’armes. Ara bé, com indica The Washington Post, hi ha pocs motius per a l’optimisme, ja que l’opinió majoritària, tant dels polítics com de la població, difícilment canviarà, malgrat fets tràgics com els de dissabte.

És el Pakistan, ximple!

dimecres, 5/01/2011

Recorro a aquesta versió genuïna del tòpic tan gastat de Bill Clinton quan va voler remarcar que és l’economia el que fa guanyar o perdre les eleccions per destacar que el conflicte de l’Afganistan no tindrà solució fins que no s’arregli el problema del Pakistan. El que de veritat preocupa els estrategs nord-americans és la situació en aquest país, per diversos motius:

En primer lloc, no hi ha solució a l’Afganistan sense la col·laboració activa del Pakistan. Al Qaida i els talibans s’han fet forts des de la terra de ningú que hi ha a l’est de la línia Durand que separa els dos països. Al Qaida hi ha trobat un refugi des d’on continua operant i amenaçant Occident a través de les seves franquícies disperses pel món, ja siguin al Iemen, Somàlia o el Magreb. I els talibans hi tenen la rereguarda des d’on alimenten la insurrecció que es consolida arreu del territori afganès. El focus de la inestabilitat, doncs, no és a l’Afganistan sinó a les províncies de l’oest del Pakistan, i és impossible intervenir-hi amb efectivitat sense la participació activa de l’exèrcit i els serveis secrets pakistanesos. Però aquests no hi semblen gaire interessats, com han evidenciat els cables filtrats per Wikileaks, que constaten l’ambigüitat de l’ISI pakistanès, que amb una mà combat els integristes mentre amb l’altra hi col·labora en secret.

Afganistan Shah Marai AFP.jpg

Shah Marai / AFP

Per empènyer el Pakistan  a una major col·laboració, els Estats Units estan preparant una estratègia en dos fronts: el diplomàtic i el militar. En el diplomàtic, volen vincular l’ajuda econòmica i militar a una major implicació en el conflicte, per forçar que l’exèrcit pakistanès no miri tant el Caixmir i l’Índia i posi més atenció en la frontera occidental. En el militar, volen fer ús de tots els recursos possibles. El New York Times revelava fa uns dies que el 2009 la CIA va fer 53 atacs amb avions no tripulats contra sòl pakistanès; el 2010, el nombre d’aquests atacs s’ha més que duplicat i, si bé els plans són secrets i no es coneixen, tot fa pensar que en els pròxims mesos encara n’hi haurà més. L’objectiu és, segons els analistes, forçar el Pakistan a enviar més tropes a la zona. És l’única manera, deia el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, que la insurrecció quedi “enmig de l’entrepà”: entre les tropes pakistaneses a l’est i les tropes nord-americanes i afganeses a l’oest.

Que el Pakistan amoïna de veritat la Casa Blanca ho ratifica un altre dels cables filtrats per Wikileaks, que revela que la principal preocupació del departament d’Estat és que algun funcionari del govern d’Islamabad pugui subministrar als talibans o a Al Qaida components per a una arma atòmica, com destaca l’article de David E. Sanger al Times. Per tot això és tan important la contribució del règim d’Asif Ali Zardari.

Centralitzar l’ofensiva a l’oest del Pakistan ajudaria Obama a deixar les coses prou enllestides per començar, tal com té previst, la retirada de l’Afganistan el juliol d’aquest any 2011. Si ho fa, serà un altre trumfo a la seva presidència, ara en hores baixes. Posar fi a una de les herències més perverses de l’era Bush reforçaria el seu perfil amable, tot i que la situació a l’Afganistan és igual –si no pitjor– que fa nou anys, ja que no s’ha complert cap, ni un, dels objectius que van justificar aquella invasió. Lluny de pacificar el país, en aquests anys el nombre de víctimes civils no ha parat de créixer, com constaten els informes periòdics de l’ONU: l’agència Reuters informava el 3 de gener que el 2010 va ser l’any amb més morts des del 2001; ho corrobora una dada: entre gener i octubre les víctimes civils van augmentar el 20 per cent respecte el mateix període del 2009. Els morts entre les tropes ocupants també no ha fet més que créixer des del 2001. El mateix ha passat amb el conreu d’opi, un sector de l’economia on fan negoci destacats dirigents del nou règim. Un règim que té ben poc de demòcrata: les eleccions presidencials de l’agost de 2009 van estar marcades pel frau i la corrupció, però com que no hi ha alternativa, els EUA s’han hagut de resignar a acceptar que Hamid Karzai sigui el seu home al país i aquell amb qui caldrà negociar la transició. Tot i ser il·legítim, no hi ha recanvi; o això o res. I la situació de les dones tampoc ha canviat, com il·lustra perfectament l’entrevista de Cristina Mas a l’ARA a una militant de l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, RAWA, amagada sota pseudònim: del burca diu que “és una manera d’evitar els segrestos, les violacions i els atacs amb àcid” i afegeix que “el burca ja no és un problema per a les dones afganeses… hi ha coses molt més greus. L’ocupació és més perillosa.”

Aquest 2011, quan es compliran deu anys de l’11-S, constatem que l’epicentre del terrorisme islàmic que fa una dècada va sacsejar les consciències occidentals ja no és a l’Afganistan (si és que mai hi va ser) sinó que s’ha desplaçat a l’oest del Pakistan; alhora, la xarxa a través de la qual opera s’ha dispersat per tot el món, diluint-se en múltiples cèl·lules i centres operatius, financers i de coordinació escampats arreu. És per això que no té sentit continuar amb l’ocupació de l’Afganistan, i més veient el balanç que presenten els nou anys d’intervenció occidental. Per somiar una solució primer caldria aconseguir al Pakistan un règim democràtic i transparent que integrés, absorbís i anul·lés els radicals. Ara bé, com fer-ho?