És el Pakistan, ximple!

Recorro a aquesta versió genuïna del tòpic tan gastat de Bill Clinton quan va voler remarcar que és l’economia el que fa guanyar o perdre les eleccions per destacar que el conflicte de l’Afganistan no tindrà solució fins que no s’arregli el problema del Pakistan. El que de veritat preocupa els estrategs nord-americans és la situació en aquest país, per diversos motius:

En primer lloc, no hi ha solució a l’Afganistan sense la col·laboració activa del Pakistan. Al Qaida i els talibans s’han fet forts des de la terra de ningú que hi ha a l’est de la línia Durand que separa els dos països. Al Qaida hi ha trobat un refugi des d’on continua operant i amenaçant Occident a través de les seves franquícies disperses pel món, ja siguin al Iemen, Somàlia o el Magreb. I els talibans hi tenen la rereguarda des d’on alimenten la insurrecció que es consolida arreu del territori afganès. El focus de la inestabilitat, doncs, no és a l’Afganistan sinó a les províncies de l’oest del Pakistan, i és impossible intervenir-hi amb efectivitat sense la participació activa de l’exèrcit i els serveis secrets pakistanesos. Però aquests no hi semblen gaire interessats, com han evidenciat els cables filtrats per Wikileaks, que constaten l’ambigüitat de l’ISI pakistanès, que amb una mà combat els integristes mentre amb l’altra hi col·labora en secret.

Afganistan Shah Marai AFP.jpg

Shah Marai / AFP

Per empènyer el Pakistan  a una major col·laboració, els Estats Units estan preparant una estratègia en dos fronts: el diplomàtic i el militar. En el diplomàtic, volen vincular l’ajuda econòmica i militar a una major implicació en el conflicte, per forçar que l’exèrcit pakistanès no miri tant el Caixmir i l’Índia i posi més atenció en la frontera occidental. En el militar, volen fer ús de tots els recursos possibles. El New York Times revelava fa uns dies que el 2009 la CIA va fer 53 atacs amb avions no tripulats contra sòl pakistanès; el 2010, el nombre d’aquests atacs s’ha més que duplicat i, si bé els plans són secrets i no es coneixen, tot fa pensar que en els pròxims mesos encara n’hi haurà més. L’objectiu és, segons els analistes, forçar el Pakistan a enviar més tropes a la zona. És l’única manera, deia el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, que la insurrecció quedi “enmig de l’entrepà”: entre les tropes pakistaneses a l’est i les tropes nord-americanes i afganeses a l’oest.

Que el Pakistan amoïna de veritat la Casa Blanca ho ratifica un altre dels cables filtrats per Wikileaks, que revela que la principal preocupació del departament d’Estat és que algun funcionari del govern d’Islamabad pugui subministrar als talibans o a Al Qaida components per a una arma atòmica, com destaca l’article de David E. Sanger al Times. Per tot això és tan important la contribució del règim d’Asif Ali Zardari.

Centralitzar l’ofensiva a l’oest del Pakistan ajudaria Obama a deixar les coses prou enllestides per començar, tal com té previst, la retirada de l’Afganistan el juliol d’aquest any 2011. Si ho fa, serà un altre trumfo a la seva presidència, ara en hores baixes. Posar fi a una de les herències més perverses de l’era Bush reforçaria el seu perfil amable, tot i que la situació a l’Afganistan és igual –si no pitjor– que fa nou anys, ja que no s’ha complert cap, ni un, dels objectius que van justificar aquella invasió. Lluny de pacificar el país, en aquests anys el nombre de víctimes civils no ha parat de créixer, com constaten els informes periòdics de l’ONU: l’agència Reuters informava el 3 de gener que el 2010 va ser l’any amb més morts des del 2001; ho corrobora una dada: entre gener i octubre les víctimes civils van augmentar el 20 per cent respecte el mateix període del 2009. Els morts entre les tropes ocupants també no ha fet més que créixer des del 2001. El mateix ha passat amb el conreu d’opi, un sector de l’economia on fan negoci destacats dirigents del nou règim. Un règim que té ben poc de demòcrata: les eleccions presidencials de l’agost de 2009 van estar marcades pel frau i la corrupció, però com que no hi ha alternativa, els EUA s’han hagut de resignar a acceptar que Hamid Karzai sigui el seu home al país i aquell amb qui caldrà negociar la transició. Tot i ser il·legítim, no hi ha recanvi; o això o res. I la situació de les dones tampoc ha canviat, com il·lustra perfectament l’entrevista de Cristina Mas a l’ARA a una militant de l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, RAWA, amagada sota pseudònim: del burca diu que “és una manera d’evitar els segrestos, les violacions i els atacs amb àcid” i afegeix que “el burca ja no és un problema per a les dones afganeses… hi ha coses molt més greus. L’ocupació és més perillosa.”

Aquest 2011, quan es compliran deu anys de l’11-S, constatem que l’epicentre del terrorisme islàmic que fa una dècada va sacsejar les consciències occidentals ja no és a l’Afganistan (si és que mai hi va ser) sinó que s’ha desplaçat a l’oest del Pakistan; alhora, la xarxa a través de la qual opera s’ha dispersat per tot el món, diluint-se en múltiples cèl·lules i centres operatius, financers i de coordinació escampats arreu. És per això que no té sentit continuar amb l’ocupació de l’Afganistan, i més veient el balanç que presenten els nou anys d’intervenció occidental. Per somiar una solució primer caldria aconseguir al Pakistan un règim democràtic i transparent que integrés, absorbís i anul·lés els radicals. Ara bé, com fer-ho?

1 comentari

  • Tweets that mention És el Pakistan, ximple! – Ara.cat — Topsy.com

    05/01/2011 13:34

    […] This post was mentioned on Twitter by Pere Franch, Pere Franch. Pere Franch said: És el Pakistan, ximple! – Ara.cat http://t.co/8Sy0yOs vía @diariARA […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús