“Guanyar el futur”

SOTU250111.jpg

Un moment del discurs d'Obama / The White House

La política nord-americana és plena d’actes de llarga tradició i acusat simbolisme, i un d’ells és el discurs de l’estat de la unió que cada any pronuncia el president al Capitoli davant les dues cambres del Congrés. El de Barack Obama dimarts al vespre no en va quedar enrere, però no per això va ser buit de contingut: va deixar clar que cal retallar la despesa però invertir més en educació, innovació i tecnologia, per fer front a l’atur i continuar sent un país que fa “grans coses”.

Un Barama recuperat als sondejos va convidar els congressistes a “guanyar el futur”, una expressió poètica que pretén carregar de dramatisme el repte que tenen els EUA al seu davant. Sí que va fer proclamacions ben prosaiques (aconseguir el 85 % d’energia neta per al 2035; que d’aquí a 25 anys el 80% de la població tingui accés a trens d’alta velocitat; estendre la connexió a Internet al 98% de la població en 5 anys), però perquè aquest garbuix de xifres i percentatges quedés gràficament retingut en la ment del públic, Obama va presentar-lo com el repte de “guanyar el futur”.

Un altre passatge retòric destacat, amb reminiscències kennedianes, va ser la metàfora per referir-se a l’actual com “un altre moment Sputnik”, per designar la necessitat de no quedar enrere tecnològicament respecte als competidors: als anys 60 era l’URSS, però ara són potències emergents com la Xina o l’Índia. Com Kennedy amb expressions com “la nova frontera” o frases com la de no preguntar què pot fer el país per tu sinó tu pel país (que acaba de fer 50 anys), ara Obama vol arribar fàcilment a la població amb missatges senzills però de gran càrrega visual o emotiva: “yes we can” en seria l’exemple paradigmàtic.

En temps que els mitjans de comunicació són els creadors de la realitat, els experts en estratègia política adapten els missatges al format que requereix l’enginyeria del bit i el circuit integrat. En els seus orígens, el discurs de l’estat de la unió era un text que el president enviava a les cambres. Des de Woodrow Wilson s’ha generalitzat el costum que el president mateix el presenti personalment als congressistes. I actualment es transmet en directe per ràdio, televisió i internet, en hores de màxima audiència, i desperta atenció mundial i ampli seguiment via twitter i tota mena de xarxes socials. Per això els qui el fan recorren a metàfores i expressions fàcils de reduir a titulars i de retenir per l’opinió pública.

En aquesta ocasió els congressistes també van voler deixar per a la posteritat un altre gest de gran càrrega visual i van seure barrejats demòcrates i republicans a la Cambra. Un gest que vol simbolitzar l’esperit d’unitat originat per la tragèdia de Tucson, representada també metafòricament pel seient buit de Gabrielle Giffords. Però això no elimina la justa rivalitat política. Els republicans no desaprofitaran l’embranzida que els van donar les urnes el 2 de novembre i aquest esperit de confraternització quedarà només com una iniciativa de cara la galeria. De moment l’aspirant Mitt Romney ja ha trencat l’harmonia i ha carregat contra Obama. Estan en plena cursa cap al novembre de 2012 i ells també volen “guanyar el futur”. Veurem quin ús fan uns i altres de les metàfores.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús