Han abandonat els EUA el Pròxim Orient?

Aquesta frase la pronunciava sense interrogant, queixós, un jove manifestant als carrers del Caire. Els EUA no han abandonat deliberadament el Pròxim Orient, però la seva capacitat d’influir en la regió sembla haver disminuït considerablement.

Egipte.jpg

Manifestants a la plaça Tahrir del Caire. Marco Longari / AFP

A Egipte han adoptat una actitud vacil·lant i s’han negat a fer costat de manera clara a l’oposició, contradient així l’esperit del famós discurs d’Obama al Caire del juny de 2009. Si apostaven de manera inequívoca per Mubarak, el seu principal aliat al món àrab i que té fins i tot el suport d’Israel, hipotecaven les seves relacions amb els futurs dirigents si el dictador acabava caient. Si per contra apostaven decididament pel canvi, perdien un aliat segur i fidel i quedaven a mercè de l’incert futur que sorgirà d’aquesta revolució, un escenari on plana l’amenaçant ombra de l’islamisme. Per això l’administració Obama ha adoptat una actitud ambigua i, només quan l’han vist derrotat, han demanat a Mubarak una “transició ordenada” i que no es torni a presentar. Ara bé, fins i tot en l’eventualitat que Egipte acabés a mans d’una majoria islamista –cosa que dubta el mateix Washington Post–, ¿hem de descartar la possibilitat d’un govern moderat manejable, més a la turca que no pas a la iraniana, donat l’alt grau de secularització de la societat egípcia i el pragmatisme dels Germans Musulmans? Alguns diplomàtics europeus no ho descarten, diu a Le Monde Natalie Nougayrède. Turquia té un govern islamista i pertany a l’OTAN, es deleix per entrar a la UE i és un ferm aliat d’Occident. En qualsevol cas, en relació amb Egipte, els EUA no han previst els esdeveniments i s’han adonat, tard, que no tenen interlocutor de recanvi: el mateix El Baradei també genera algun dubte, segons The New York Times.

Al Líban els EUA han assistit impotents a la caiguda del govern pro occidental de Saad Hariri i la llarga mà de Síria ha col·locat al capdavant de l’executiu un home que té el suport dels seus aliats de Hezbol·lah –cosa que alarma més la Casa Blanca que no pas Israel: diuen amb cert cinisme que Hariri tampoc feia res per frenar l’ascens del grup xiïta. Així ho interpreten els EUA, a qui de res ha servit el nomenament, després de cinc anys, d’un ambaixador a Damasc ara fa un mes. La causa és la pretensió que un tribunal internacional jutgi els autors de l’assassinat de Rafic Hariri de febrer de 2005, un acte darrere el qual Washington hi veu la connexió Hezbol·là-Síria-Iran.

En el conflicte palestí, ja la tardor passada la Casa Blanca va abandonar l’intent de fer negociacions directes. Després de no poder convèncer Netanyahu perquè deixés de construir nous assentaments, el procés negociador es dóna de moment per mort, i les filtracions publicades per Al Jazeera l’han acabat d’enterrar. Unes filtracions, per cert, reveladores més de la intransigència israeliana que no pas de la feblesa o la traïció palestina.

Queda Jordània, on l’última maniobra del rei Abdul·lah ha estat canviar tot el govern per frenar les manifestacions de l’oposició. La promesa de subvencionar els béns bàsics, aplicar un programa de creació d’ocupació i apujar pensions i salaris no ha donat fruits: les protestes creixen.

Absents en el procés palestí, amb Mubarak a les acaballes, el rei de Jordània qüestionat i el Líban amb un Hezbol·lah crescut, els EUA veuen com trontollen alguns dels seus principals peons al tauler del Pròxim Orient. Haurem d’estar atents a veure quines peces mouen a partir d’ara.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús