Els tres escenaris libis

A l’observar el que està passant a Líbia hi podem veure una combinació de tres processos diferents interrelacionats: una revolució popular, una guerra civil i una guerra tribal; i cada un d’ells té la seva corresponent resposta de la comunitat internacional, també interrelacionades.

Si ens fixem en la revolta popular, hi veiem l’aixecament de la població contra el dictador, cansada d’abús de poder, corrupció, nepotisme, frau i falta d’expectatives, emmirallada en els canvis de Tunísia i Egipte. En aquest escenari i després de la brutal repressió, els EUA s’han col·locat en “el costat encertat de la Història” i, davant la inacció d’Europa –una altra vegada– han liderat la comunitat internacional en l’adopció de mesures per fer fora Gaddafi: sancions a la cúpula dirigent, congelació dels seus béns, expulsió del país del Comitè dels Drets Humans de l’ONU, obertura d’un procés al TPI per crims contra la humanitat, i una posició ferma contra el líder de la yamahiria dient-li ben alt i clar que ha de marxar. Gaddafi ha perdut tota legitimitat i se n’ha d’anar, va dir Barack Obama.

Libia Ras Lanouf AP Hussein Malla.jpg

Atac de tropes de Gaddafi a Ras Lanouf el 7 de març / Hussein Malla / AP

Si ens fixem en l’escenari de la guerra civil és quan apareix el debat polític sobre les opcions militars i l’amenaça d’una zona d’exclusió aèria. De moment hi ha més retòrica que voluntat genuïna d’intervenir, tenint en compte el record de l’aventura de l’Iraq el 2003 i després que fins i tot els mateixos rebels diuen que no volen la presència de tropes estrangeres al país. Sí que agrairien, però, la neutralització de la capacitat aèria del que queda de l’exèrcit de Gaddafi. L’evidència de matances de població civil desarmada sota les bombes del coronel donaria arguments a l’OTAN per imposar la zona d’exclusió aèria, però no es faria mai sense l’autorització expressa de l’ONU, cosa de moment difícil per l’oposició russa i xinesa al Consell de Seguretat.

Ara bé, si la resistència que presenta Gaddafi fos signe–com apunten alguns analistes– d’una guerra tribal entre els diferents clans del país, llavors l’escenari ja seria molt diferent; i encara més si fos cert que, a part els mercenaris, des d’alguns països –no només africans– se subministren homes i material per a les forces fidels al coronel. Si ens plantegem que estem davant una guerra que enfronta dos conglomerats de tribus amb els gadafa i els warfala al capdamunt i amb implicacions regionals, aleshores potser s’entenen les reserves d’alguns. És aquí on apareix el fantasma de Somàlia i en aquest escenari augmenta la dosi de prudència.

Per més que s’aferri al poder, qualsevol dictador té els dies comptats amb la població en contra i sense el suport del seu exèrcit, com s’ha vist amb Ben Ali i Mubarak; però no estem davant d’aquest cas. Una zona d’exclusió aèria s’imposaria per protegir la població civil, com després de la guerra del Golf a l’Iraq, però seria per facilitar la victòria dels rebels. I si és el tercer supòsit el que va prenent cos i Gaddafi apel·la als llaços tribals i divideix la població, llavors el conflicte es pot convertir en un vesper intractable.

Per evitar aquest tercer escenari, el més perillós, el coronel hauria d’assumir que s’ha quedat sol en el seu deliri de grandesa, que està aïllat; que el seu Tiananmen l’ha convertit en un pària internacional; que Líbia no és Xina; que el seu petroli el compensa l’Aràbia Saudita; i que al món àrab, el seu país no té el pes d’Egipte.

Etiquetes , , ,

2 comentaris

  • pep casellas

    09/03/2011 10:44

    ara entenc una mica més el trenca closques Libi.

  • Pere Franch

    09/03/2011 22:44

    Gràcies per anar-me llegint, Pep!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús