Amistats perilloses

No tornarem a repetir que la política internacional es regeix pels interessos econòmics i estratègics dels grans poders mundials i no per principis ètics o morals. La realpolitik sempre fa ombra a l’idealisme. Però hi ha casos en què el cinisme arriba a cotes que semblaven insuperables. Fixem-nos, si no, en els darrers moviments de la monarquia autocràtica de l’Aràbia Saudita.

Riad_Hassan Ammar_ AP.jpg

La policia va ocupar el centre de Riad. Hassan Ammar / AP

La pluja de petrodòlars amb què ha intentat evitar les protestes un règim que es regeix amb mentalitat medieval en un país on les dones tenen prohibit fins i tot conduir no ha estat suficient per evitar les reivindicacions de dos sectors de la població: els reformistes que volen canvis democràtics i la minoria xiïta de l’est del país que se sent discriminada per la majoria sunnita.

Davant les mobilitzacions, doncs, el règim ha passat a l’acció repressiva. Dijous dia 10 la policia va disparar contra una concentració i va ferir tres manifestants a l’est del país. Divendres dia 11 hi havia convocada una jornada de protesta per reclamar reformes democràtiques, que no es va poder fer perquè la policia va inundar el centre de les principals ciutats. I dilluns dia 14 el govern de Riad va encapçalar una força militar de més de 2.000 homes per reprimir les manifestacions a Bahrain, on la majoria xiïta amenaça de desestabilitzar la monarquia de la família al-Khalifa i, de rebot, contagiar la revolta al seu veí. Aquesta repressió contra la seva pròpia població i la de Bahrain, però, no va impedir que dissabte dia 12, a la cimera de la Lliga Àrab del Caire, es mostrés a favor d’imposar, per via de l’ONU, una zona d’exclusió aèria a Líbia, amb l’objectiu, va dir el secretari general Amr Musa, “de protegir la població”. Per tant, els dirigents saudites a partir d’ara també protegiran la seva pròpia població i deixaran de reprimir-la, oi?

Els Estats Units diuen ara que estan preocupats per aquesta inflexibilitat del règim de Riad. S’haurien d’afanyar a condemnar aquesta actitud i exigir a la família reial que escolti la seva població i accepti reformes democràtiques. Els esforços de la seva diplomàcia s’haurien d’encarar cap a aquests canvis. Ara bé, Gaddafi i la monarquia saudita no són el mateix: el líder libi s’ha convertit en un empestat, mentre que els petromonarques del golf són respectables. I és que a Bahrain hi ha instal·lada la Cinquena Flota i el règim de Riad continua sent un dels principals aliats dels EUA, un dels principals proveïdors del petroli que consumeixen i un dels principals bastions per contenir l’Iran. Per a un sector de la política nord-americana, una Aràbia Saudita feble només beneficiaria el règim de Teheran i paral·lelament AlQaida i el terrorisme internacional.

Obama s’hauria d’adonar que tractar amb mà de ferro Gaddafi i amb guant de seda la família Saud no li faria cap bé, el situaria al “costat equivocat de la història” i convertiria en paper mullat tota la retòrica desplegada al Caire el juny del 2009. Però hi ha amistats que fan que la realpolitk i l’idealisme entrin en contradicció, i llavors certa dosi de cinisme sembla inevitable.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús