Arxiu del dilluns, 28/03/2011

Líbia 2011 no és Iraq 2003

dilluns, 28/03/2011

Algunes anàlisis han volgut equiparar l’ocupació de l’Iraq del 2003 amb l’operació militar de Líbia (amb l’aparent objectiu de desacreditar Zapatero titllant-lo d’incoherent, contradictori o erràtic). No sortiré en defensa de l’Executiu espanyol sinó que em limitaré a observar les grans diferències entre els dos casos:

El març de 2003 George Bush va ocupar l’Iraq amb l’únic argument que el règim era una amenaça perquè tenia armes de destrucció massiva. En cap moment va convèncer la comunitat internacional que aquella amenaça fos real; per això no hi va haver cap resolució de l’ONU que autoritzés l’ús de la força contra Iraq. Fins i tot en un últim intent desesperat per salvar la cara, Bush va pretendre que el Consell de Seguretat votés una resolució autoritzant explícitament la guerra confiant que obtindria almenys nou vots (els necessaris per ser aprovada), encara que el veto de França no hauria permès la seva aprovació formal. Si hagués aconseguit això, el trio de les Açores hauria tingut la coartada moral d’haver obtingut el suport de l’ONU. Però bé, ni això no van aconseguir; no hi va haver nou països al Consell de Seguretat a favor de la guerra. Malgrat aquella falta de suport, es va desencadenar la invasió, a la qual els seus promotors van intentar donar una pàtina de legalitat emparant-se en la resolució 1441, de novembre de 2002, que deia que si l’Iraq no responia a les exigències de l’ONU (permetre les inspeccions dels seus suposats arsenals d’armes de destrucció massiva) s’exponia a “greus conseqüències”. Aquesta simple expressió, aquestes “greus conseqüències”, eren per a Bush i els seus adlàters el permís que la comunitat internacional donava per a la invasió.

rebels libis.jpg

Rebels libis avançant cap a l'oest. Anja Niedringhaus / AP

Ara, en canvi, els crítics amb la guerra contra Gaddafi no tenen en compte algunes diferències bàsiques: a la reunió del 12 de març, la Lliga Àrab va demanar a l’ONU que imposés una zona d’exclusió aèria sobre Líbia. Dels seus 22 membres (de fet 21, perquè Líbia ja n’havia estat expulsada) només s’hi van mostrar en contra Síria i Algèria. Quan l’ONU va aprovar, en la resolució 1973, l’ús de “tots els mitjans necessaris” per “protegir la població civil” excloent el desplegament “de qualsevol mena de força d’ocupació” en territori libi, ho va fer recordant no només la petició de la Lliga Àrab sinó també la de l’Organització de la Conferència Islàmica i la condemna de la repressió del règim libi que havia fet la Unió Africana, institucions que ara s’han mostrat més reservades i busquen una sortida per a Gaddafi. Com a detalls afegits, Qatar hi participa militarment; i, a diferència del 2003, els EUA no només s’han desmarcat de l’operació sinó que n’han cedit de seguida el comandament a l’OTAN. Un altre mite que es desmunta és el de l’afany pel petroli, almenys per part dels EUA: en els últims quatre anys, el cru libi consumit pels EUA mai no ha superat el 0,9 per cent.

Per a alguns, la d’Iraq va ser “una guerra detestable” mentre que aquesta és “inevitable”. Jo no diria tant, ja que l’operació no es fa pas per raons ètiques i humanitàries pures; hi juguen interessos electorals a casa i econòmics a l’exterior: al convertir-se en avalador dels nous règims que puguin sorgir, qui ara els ajudi obté un elevat grau d’influència damunt seu. Però aquest no ha de ser el motiu de crítica contra Occident, sinó el fet que no s’hagi erigit abans en ferm defensor dels drets humans, la democràcia i la dignitat dels que ara protesten contra els autòcrates. ¿La duresa contra Gaddafi s’aplicarà també a Síria, Bahrain o l’Aràbia Saudita? ¿França intervindrà també a Costa d’Ivori? Si fóssim coherents, ho hauríem de reclamar.