Líbia 2011 no és Iraq 2003

Algunes anàlisis han volgut equiparar l’ocupació de l’Iraq del 2003 amb l’operació militar de Líbia (amb l’aparent objectiu de desacreditar Zapatero titllant-lo d’incoherent, contradictori o erràtic). No sortiré en defensa de l’Executiu espanyol sinó que em limitaré a observar les grans diferències entre els dos casos:

El març de 2003 George Bush va ocupar l’Iraq amb l’únic argument que el règim era una amenaça perquè tenia armes de destrucció massiva. En cap moment va convèncer la comunitat internacional que aquella amenaça fos real; per això no hi va haver cap resolució de l’ONU que autoritzés l’ús de la força contra Iraq. Fins i tot en un últim intent desesperat per salvar la cara, Bush va pretendre que el Consell de Seguretat votés una resolució autoritzant explícitament la guerra confiant que obtindria almenys nou vots (els necessaris per ser aprovada), encara que el veto de França no hauria permès la seva aprovació formal. Si hagués aconseguit això, el trio de les Açores hauria tingut la coartada moral d’haver obtingut el suport de l’ONU. Però bé, ni això no van aconseguir; no hi va haver nou països al Consell de Seguretat a favor de la guerra. Malgrat aquella falta de suport, es va desencadenar la invasió, a la qual els seus promotors van intentar donar una pàtina de legalitat emparant-se en la resolució 1441, de novembre de 2002, que deia que si l’Iraq no responia a les exigències de l’ONU (permetre les inspeccions dels seus suposats arsenals d’armes de destrucció massiva) s’exponia a “greus conseqüències”. Aquesta simple expressió, aquestes “greus conseqüències”, eren per a Bush i els seus adlàters el permís que la comunitat internacional donava per a la invasió.

rebels libis.jpg

Rebels libis avançant cap a l'oest. Anja Niedringhaus / AP

Ara, en canvi, els crítics amb la guerra contra Gaddafi no tenen en compte algunes diferències bàsiques: a la reunió del 12 de març, la Lliga Àrab va demanar a l’ONU que imposés una zona d’exclusió aèria sobre Líbia. Dels seus 22 membres (de fet 21, perquè Líbia ja n’havia estat expulsada) només s’hi van mostrar en contra Síria i Algèria. Quan l’ONU va aprovar, en la resolució 1973, l’ús de “tots els mitjans necessaris” per “protegir la població civil” excloent el desplegament “de qualsevol mena de força d’ocupació” en territori libi, ho va fer recordant no només la petició de la Lliga Àrab sinó també la de l’Organització de la Conferència Islàmica i la condemna de la repressió del règim libi que havia fet la Unió Africana, institucions que ara s’han mostrat més reservades i busquen una sortida per a Gaddafi. Com a detalls afegits, Qatar hi participa militarment; i, a diferència del 2003, els EUA no només s’han desmarcat de l’operació sinó que n’han cedit de seguida el comandament a l’OTAN. Un altre mite que es desmunta és el de l’afany pel petroli, almenys per part dels EUA: en els últims quatre anys, el cru libi consumit pels EUA mai no ha superat el 0,9 per cent.

Per a alguns, la d’Iraq va ser “una guerra detestable” mentre que aquesta és “inevitable”. Jo no diria tant, ja que l’operació no es fa pas per raons ètiques i humanitàries pures; hi juguen interessos electorals a casa i econòmics a l’exterior: al convertir-se en avalador dels nous règims que puguin sorgir, qui ara els ajudi obté un elevat grau d’influència damunt seu. Però aquest no ha de ser el motiu de crítica contra Occident, sinó el fet que no s’hagi erigit abans en ferm defensor dels drets humans, la democràcia i la dignitat dels que ara protesten contra els autòcrates. ¿La duresa contra Gaddafi s’aplicarà també a Síria, Bahrain o l’Aràbia Saudita? ¿França intervindrà també a Costa d’Ivori? Si fóssim coherents, ho hauríem de reclamar.

Etiquetes , , , ,

5 comentaris

  • Xavi Alcalde

    28/03/2011 11:54

    Estic d’acord amb l’autor en moltes de les coses que diu. Ara bé, trobo que si es volen destacar les diferències, també s’hauria de fer amb les similituds.
    Abordem primer altres diferències, que suportarien la tesi de l’autor: no hi ha, en aquest cas, invasió terrestre. No són els EUA qui comanden, sinó Sarkozy, tot i que amb una responsabilitat més difusa. I el petroli té en aquest cas, un pes marcadament menor. Hi ha hagut una demanda d’acció per part dels rebels, tot i que no està clar si es referien als bombardeigs. El context de revoltes generalitzades als països àrabs no té res a veure amb el del 2003. I per mi una de les més importants: Obama no és Bush, amb tot el que això implica; i més a prop, Zapatero no és Aznar.
    En canvi, trobo sospitosament semblant el fet que Occident tingués unes relacions tan estretes amb el règim ara demonitzat fins fa molt poc. Això també va passar amb Iraq. Coincideixo amb l’autor sobre el ‘doble rasero’ d’inacció a Síria, Bahrain, Aràbia Saudita, Gaza, Iemen, Birmània, Côte d’Ivoire i un llarg etcètera. I sobre tot amb la certesa (atenció a la contundència del mot, no parlo de simple sospita) de que la intervenció amaga interesos geoestratègics i com diu l’autor, també electorals. Si de veritat es volia protegir a la població civil hi havia altres maneres. Per mi la pitjor de les similituds: aquests mitjans no militars ni tan sols s’han explorat. Potser en el fons no es tracta de dues guerres tan diferents, sinó que són les percepcions les que són diferents. Perquè en ambdos casos sabem com comença la guerra, però no tenim ni idea de com acabarà.

  • Pere Franch

    28/03/2011 12:45

    Xavi, molt interessant la teva observació. Només un comentari: no sé si hi havia altres maneres de protegir la població civil. L’ONU ja havia imposat embargament d’armes, congelació de béns, sancions contra la cúpula dirigent, un procés d’instrucció al TPI per crims contra la humanitat… entenc jo que a l’espera de veure si això doblegava la repressió de Gaddafi. I no.
    Penso que si no s’hagués intervingut i els mitjans ens haguessin inundat amb imatges de civils massacrats, hauríem denunciat amb indignació la inacció i la inoperància de l’ONU, la UE, etc…

  • Xavi Alcalde

    28/03/2011 13:35

    Doncs jo crec que l’error ve de deixar primer que la situació es podreixi (recordem que l’any passat l’aviació militar italiana va sobrevolar Trípoli per commemorar els 40! anys en el poder de Gaddafi)… i llavors preguntar-nos què podem fer. Una primera resposta passa, doncs, per ampliar el marc temporal d’anàlisi. Fa molts anys que podríem haver intervingut, però d’una altra manera. Fa molts anys que podíem haver fet coses per tal de protegir la població civil des d’una perspectiva no militar, començant per no vendre-li armes a aquest bon senyor. N’aprendrem per al futur i per a altres situacions?
    Però deixant de banda el llarg termini, les mesures que menciones (en especial, les econòmiques), que en cap cas han estat totals, sino parcials, només s’han dut a terme molt recentment, quan era evident que la situació estava totalment deteriorada. Diria que va ser el 26 de febrer que es prenien aquestes mesures. Tot i així, hi ha corporacions petrolíferes que han seguit treballant des de llavors. A més, jo no he vist enlloc que se’n parli ni de mediació ni de diplomàcia preventiva, ni tan sols de negociació entre les parts, per molt difícil que això pugui semblar, és que ni tan sols s’ha considerat.
    Per tant, arribats a aquest punt, trobo cínic que els mateixos que l’hi han venut armes essent obvi que no les faria servir precisament per defensar els drets humans, ens venguin a nosaltres la idea de que la solució és intervenir militarment per aturar-ho.
    El problema és que arribem al curt o curtíssim termini, al qual, insisteixo, no s’hauria d’haver arribat. I malhauradament, crec que tens raó i que ens hauríem lamentat i queixat en veure imatges de civils massacrats… tot i que fins a cert punt. Perquè el que passa a d’altres llocs és igualment greu i les nostres queixes no ho són tant, potser perquè no surten tant als mitjans.
    El que discrepo és de que hauria estat llavors el moment de parlar de la inacció i la inoperància de l’ONU, l’UE, l’OTAN… Per mi és evident que ja s’ha fet palès aquesta inacció i aquesta inoperància en deixant (i fins i tot afavorint) que s’arribés a aquest punt. En tot cas, un bon post en la línia del bloc, que permet obrir reflexions i debats interessants.

  • Pere Franch

    28/03/2011 13:44

    És una aportació interessant, molt ben argumentada, que comparteixo gairebé en la seva totalitat. Gràcies per contribuir al debat!

  • Josep Junyent

    25/04/2011 21:52

    Que en els últims quatre anys, el cru libi consumit pels EUA mai no ha superat el 0,9 per cent, no vol dir pas que d’ara en endavant no el necessitin. Només cal veure els darrers paisos on els EEUU han atacat i més encara quan el petroli és un recurs finit.

    És molt curiós que l’objectiu sigui protegir la poblacio civil i cada dia veiem exemples clars de paisos on la seva poblacio pateix les consequencies dels seus governants i no s’ha actuat pas.

    A mes, cal recordar qye la ONU va aprovar el tancament de l’espai aeri, no pas que ataquessin mitjancant avions.

    Cada dia tinc mes clar que l’unic motiu es el petroli, no els importa gens ni mica la gent d’alli. Tot son interessos propis. Res mes.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús