Arxiu del mes: juny 2011

Obama vol ara “construir Amèrica”

divendres, 24/06/2011

El discurs per anunciar l’inici de la retirada de l’Afganistan és un clar exemple del que en podríem dir la doctrina Obama. Abandona la filosofia tradicional del nation building –que pretén crear règims fidels als interessos nord-americans– i, en una posició aïllacionista que deixa a la dreta descol·locada, passa a centrar-se en les necessitats de la política domèstica. “No volem fer de l’Afganistan un lloc perfecte”, va dir. El moment més solemne del discurs va ser quan, després d’una llarga pausa per posar-hi més èmfasi, va proclamar: “Amèrica, ha arribat l’hora de centrar-nos a construir la nació aquí, al nostre país”.

Obama AFP Pablo Martínez Monsivais.jpg

Obama anunciant la retirada de l'Afganistan / AFP. Pablo Martínez Monsivais

Obama ho justifica amb els següents arguments: la guerra d’Iraq ha costat la vida de 4.500 nord-americans, i la d’Afganistan, 1.500. I en els últims deu anys, el país s’ha gastat un bilió de dòlars en aquests conflictes. En uns moments d’elevadíssim deute públic i sense que l’economia i l’ocupació acabin d’arrencar (la Reserva Federal acaba de rebaixar les expectatives de creixement per als pròxims dos anys), Obama sap que ha de mirar cap al seu país si vol ser reelegit l’any que ve. Sense una millora econòmica i una reducció de l’atur, difícilment continuarà a la Casa Blanca.

Per altra banda, a ningú no se li escapa que els reptes de seguretat que van justificar aquelles guerres es combaten millor amb unitats reduïdes, grups d’elit i treball d’intel·ligència. Els dirigents d’Al-Qaida liquidats en els últims anys, inclòs Bin Laden, ho han estat gràcies a accions quirúrgiques de sofisticats comandos i no per l’acció massiva de combat de desenes de milers de tropes.

Per això la nova estratègia és ara una altra: personal altament qualificat, nova tecnologia i serveis secrets per fer front a l’amenaça terrorista –“que no ataca soldats al camp de batalla sinó homes, dones i nens innocents”, va dir Obama; i, en el terreny de la construcció de nacions democràtiques, no actuar de manera unilateral sinó “unir-se a l’acció internacional” (no fa servir la paraula liderar, com Bush) en actuacions com per exemple la de Líbia, on “sense ni un soldat sobre el terreny” s’està duent una operació per “donar a la població l’oportunitat de decidir el seu futur”.

El contrast amb la doctrina Bush és considerable: ara cal centrar els esforços en el propi país; i, en cas d’una intervenció exterior, aquesta ha de ser multilateral, però entenc que no com a expressió de tolerància i esperit democràtic i universalista, sinó per la necessitat de compartir els elevats costos econòmics i polítics de les aventures exteriors.

ISAF: “I Saw Americans Fighting”

dissabte, 18/06/2011

Els soldats nord-americans a l’Afganistan fan aquest acudit del titular del post per denunciar amb sarcasme el que consideren una implicació insuficient de les tropes europees en el conflicte. Retraten la Força Internacional d’Assistència i Seguretat de l’OTAN (ISAF) com a mera espectadora de les seves accions de combat. Ho publicava la setmana passada el The New York Times arran del discurs en què el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, criticava l’escassa aportació dels socis europeus al pressupost de l’Aliança. Això augura un futur “obscur o molt negre” a l’organització, la qual podria acabar sent “irrellevant”, va dir.

Gates Afganistan_Reuters.jpg

Robert Gates de visita a l'Afganistan. Reuters

Gates té raó. Al 2011 ha deixat de tenir sentit un organisme que va néixer únicament per contenir militarment el Pacte de Varsòvia. El teló d’acer marcava la frontera entre el capitalisme i el comunisme i els països d’aquesta banda ens vam acollir gustosos a la protecció del Pentàgon (encara que, en el nostre cas, s’havia dit que d’entrada, no). Quan la Unió Soviètica va enfonsar-se, l’OTAN va voler reinventar-se com a organització al servei de la pau i l’estabilitat mundials. Però aquella pretensió no s’ha consolidat: s’ha volgut confondre allò que té per únic objectiu preservar i difondre un model econòmic i social determinat –el mal anomenat món occidental, amb tots els matisos que hi vulgueu posar–amb un organisme militar de promoció i defensa de la democràcia i els drets humans. Afganistan i Líbia posen de manifest la feblesa d’aquests arguments, de manera oposada: els nord-americans veuen grans amenaces i greus perills només combatibles amb les armes allà on els europeus veiem riscos i reptes que intentem solucionar per mitjà de diàleg, diplomàcia i acció econòmica o política. Mart contra Venus. El suport europeu a la invasió d’Afganistan es va donar amb reserves i sota la síndrome del xoc emocional de l’11-S. Europa va apostar des d’un primer moment per la via diplomàtica en l’amenaça nuclear de l’Iran; i també en la crisi de Líbia, si bé al final s’ha optat per la via militar creient ingènuament que de seguida cauria Gaddafi. Però els EUA no tenen en Líbia cap greu amenaça als seus interessos, i per això veuen com una contradicció flagrant la posició d’alguns països europeus d’estar a favor d’una intervenció militar aèria però no posar-hi els mitjans per dur-la a terme.

Els nord-americans, doncs –no va ser la ISAF, sinó vint soldats d’elit dels EUA qui va liquidar Bin Laden–, tornen a veure’s a si mateixos com els qui han de treure les castanyes del foc d’un continent entretingut en les seves trifulgues internes. La dreta republicana diu obertament que no té sentit que mentre ells posen armes i morts per defensar “la democràcia”, a Europa dediquem els nostres recursos a pagar generoses jubilacions i sanitat i educació pública per a tots. En època de restriccions, aquest discurs ultraliberal té oïdes benèvoles.

Si ha d’existir, la defensora mundial de la democràcia i els drets humans hauria de ser una ONU dotada de mecanismes àgils i fàcils per crear contingents militars de cascos blaus; seria la via ideal, utòpica, però la més legitimada. I no una estructura militar de 28 països a la qual un d’ells, els EUA, aporta el 75 % dels recursos. Si volem un Afganistan o una Líbia democràtics, doncs, hem d’encarregar aquesta tasca a l’OTAN? Si la resposta és sí, impliquem-nos-hi. Si la resposta és no perquè la considerem una eina al servei dels Estats Units, busquem una alternativa… si n’hi ha.

Donem suport al ‘model turc’, malgrat tot

diumenge, 12/06/2011

L’àmplia victòria del Partit de la Justícia i del Desenvolupament (AKP) no ha estat cap sorpresa, ja que l’avenç que ha aportat a Turquia des del 2002 és innegable: l’any passat va créixer un nou per cent, cosa que l’ha convertit en la dissetena economia del món i una de les més puixants del G-20. La influència de l’Exèrcit (sempre disposat a intervenir en virtut de la seva condició de garant de la laïcitat de l’Estat) també ha disminuït: les reformes impulsades per l’AKP han confinat a les casernes uns militars que han fet quatre cops d’Estat en els últims 50 anys. L’augment i millora d’infraestructures bàsiques com carreteres, autopistes, vies ferroviàries i  aeroports, així com hospitals i escoles, és un altre trumfo a la mà del primer ministre Recep Tayyip Erdogan. I el paper de potència regional li ha fet augmentar la seva influència en una zona de gran importància estratègica: ha mirat de mediar en els conflictes palestí, de l’Iran, de Líbia, i té un paper a jugar en la crisi de Síria.

Turquia Reuters Umit Bektas.jpg

Partidaris de l'AKP celebren la victòria. Umit Bektas / Reuters

Tot això, però, no ha d’emmascarar altres mancances greus: una feble democràcia, on continua vigent l’exigència que els partits obtinguin un deu per cent dels vots per entrar al Parlament, mesura que pretén barrar el pas a la minoria kurda; per evitar aquest llistó tan alt els candidats kurds del Partit per la Pau i la Democràcia s’han presentat ara com a independents. La qüestió kurda no està resolta: parlar kurd ja no està perseguit i hi ha un canal estatal de televisió en aquesta llengua, però continua prohibida a l’ensenyament. Aquesta concessió no amaga que la centralista Ankara té pendent donar resposta a les aspiracions polítiques dels kurds, reclamades amb les armes pel Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), una organització que ha declarat una treva però continua a la llista de grups terroristes d’Europa i els EUA. Una altra de les xacres del govern és la discriminació de la dona, així com l’elevada corrupció  o la persecució de tota crítica al règim: per això un dels principals dèficits és la falta de la llibertat d’expressió.  És el país on hi ha més periodistes empresonats del món; alguns d’ells, com diu The Economist en un dossier sobre Turquia, per tractar el líder del PKK empresonat, Abdullah Ocalan, de “senyor”. No és estrany que en l’índex de llibertat de premsa que elabora Reporters sense Fronteres Turquia ocupi el lloc número 138 (Espanya ocupa el 39).

Ara bé, malgrat tots aquests antecedents, sorprèn que a Europa es doni tanta importància a l’aparent risc islamista. L’intent del 2008 de permetre a les noies portar el vel a la universitat (cosa que va impedir el Constitucional) es va veure des d’Europa amb injustificada alarma. És cert que Turquia té 80 milions d’habitants i una nombrosa mà d’obra barata que afectaria el mercat laboral comunitari, però és el temor islamista –a part el conflicte amb Xipre– el principal motiu pel qual França i Alemanya mantenen el veto al seu ingrés a la UE. I és un error, perquè això fa que Ankara giri la mirada cap a Xina i Rússia, disminueixi el seu interès per Brussel·les i s’allunyi, per tant, de la cultura occidental. Una Turquia a la UE seria la millor manera d’ancorar-la a Occident i de construir un sòlid pont amb el món musulmà. Per això es veu erràtica (si no interessada) l’actitud de França: dubitativa en un primer moment davant les revoltes de Tunísia i Egipte, es va posar després de manera entusiasta al capdavant de l’operació militar contra Gaddafi però continua volent que Europa doni l’esquena a Turquia, quan és en l’experiència turca on els països àrabs que s’han revoltat contra els dictadors troben el millor model per a la seva primavera.

Per què preocupa la inestabilitat del Iemen

dilluns, 6/06/2011

La principal preocupació dels Estats Units respecte al Iemen ha estat i és que hi hagi un govern prou amic que li permeti continuar la lluita contra Al-Qaida. I més ara, que l’assassinat de Bin Laden fa necessari un feu més segur lluny del Pakistan. Els cables de Wikileaks van revelar que Ali Abdallah Al-Salih va donar als EUA carta blanca per atacar els jihadistes mentre ell pogués fer creure a la població que era el seu exèrcit qui feia aquelles operacions. A aquesta pantomima s’hi afegia la generosa ajuda econòmica, que va passar dels 22 milions de dòlars el 2008 als 300 del 2010. Però aquell suport incondicional dels EUA es va trencar el mes d’abril, després de dos mesos de protestes, quan Washington es va adonar que la inestabilitat al país no disminuïa amb Al-Salih al poder i que era preferible un canvi tutelat per la influent Aràbia Saudita.

Iemen celebració AFP.jpg

Iemenites celebren la marxa de Saleh a Aràbia Saudita per curar-se. / AFP

La sortida d’Al-Salih, però, no ha estat fruit de les protestes del carrer sinó d’una incipient guerra civil d’evolució incerta, en un país que ocupa el lloc 133 en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU i on segons un informe del Congrés dels EUA hi ha 60 milions d’armes per una població de 20 milions. A tot això s’hi afegeixen dos focus més d’inestabilitat: la rebel·lió huthi al nord i les aspiracions secessionistes del sud.

Els huthi són una secta de confessió zaïdita (variant del xiisme) del nord-oest del país. Els imams que la controlen estan en guerra contra el règim sunnita de Sanà des de 2004; el febrer de l’any passat van acordar un alto-el-foc que no ha evitat enfrontaments esporàdics. En alguna ocasió fins i tot hi ha intervingut l’Aràbia Saudita, que, amb l’excusa de les incursions al seu costat de la frontera, han mirat d’eliminar una revolta que temen que s’estengui al seu país, on no faltarien simpatitzants: hi ha més d’un milió de iemenites, molts dels quals zaïdites; i a les dues províncies limítrofes hi ha una àmplia minoria xiïta enfrontada també amb Riad, escrivia Antoine Basbous a Le Monde. A més, com en tots el països àrabs amb presència xiïta però dominats pels sunnites (Bahrein, Líban o la mateixa Aràbia Saudita), darrere de qualsevol acció xiïta s’hi veu la mà de Teheran, que pugna amb Riad per assolir l’hegemonia a la regió. En el seu vessant humà, el conflicte ha causat més de 350.000 desplaçats.

Els secessionistes del sud estan descontents amb el resultat de la unificació de 1990, ja que s’enduen la pitjor part en el desigual repartiment de la riquesa (o pobresa) del país. El Iemen del Sud, que havia estat marxista des de 1970 –poc després que la Gran Bretanya abandonés el protectorat d’Aden–, es va unificar amb el Nord, independent des de la caiguda de l’imperi otomà. Però la població del sud sempre s’ha sentit discriminada per Sanà i el 1994 va arribar a provocar una guerra d’independència que l’exèrcit van reprimir amb facilitat. Les represàlies econòmiques i el continu empobriment mantenen viu el sentiment secessionista.

De moment les armes han aconseguit el que no han obtingut més de quatre mesos de protestes pacífiques juvenils: que Al-Salih marxi del país. Sembla difícil que un cop recuperat de les seves ferides deixi el seu santuari saudita i torni al Iemen; els EUA i els seus ferms aliats saudites procuraran que això no passi. Ara bé, l’interrogant que s’obre ara no és tant qui liderarà el canvi sinó si qui ho faci tindrà capacitat o no per fer front a tots aquests focus d’inestabilitat. Per als EUA, però, el principal interès continuarà sent tenir carta blanca contra Al-Qaida.