Per què preocupa la inestabilitat del Iemen

La principal preocupació dels Estats Units respecte al Iemen ha estat i és que hi hagi un govern prou amic que li permeti continuar la lluita contra Al-Qaida. I més ara, que l’assassinat de Bin Laden fa necessari un feu més segur lluny del Pakistan. Els cables de Wikileaks van revelar que Ali Abdallah Al-Salih va donar als EUA carta blanca per atacar els jihadistes mentre ell pogués fer creure a la població que era el seu exèrcit qui feia aquelles operacions. A aquesta pantomima s’hi afegia la generosa ajuda econòmica, que va passar dels 22 milions de dòlars el 2008 als 300 del 2010. Però aquell suport incondicional dels EUA es va trencar el mes d’abril, després de dos mesos de protestes, quan Washington es va adonar que la inestabilitat al país no disminuïa amb Al-Salih al poder i que era preferible un canvi tutelat per la influent Aràbia Saudita.

Iemen celebració AFP.jpg

Iemenites celebren la marxa de Saleh a Aràbia Saudita per curar-se. / AFP

La sortida d’Al-Salih, però, no ha estat fruit de les protestes del carrer sinó d’una incipient guerra civil d’evolució incerta, en un país que ocupa el lloc 133 en l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU i on segons un informe del Congrés dels EUA hi ha 60 milions d’armes per una població de 20 milions. A tot això s’hi afegeixen dos focus més d’inestabilitat: la rebel·lió huthi al nord i les aspiracions secessionistes del sud.

Els huthi són una secta de confessió zaïdita (variant del xiisme) del nord-oest del país. Els imams que la controlen estan en guerra contra el règim sunnita de Sanà des de 2004; el febrer de l’any passat van acordar un alto-el-foc que no ha evitat enfrontaments esporàdics. En alguna ocasió fins i tot hi ha intervingut l’Aràbia Saudita, que, amb l’excusa de les incursions al seu costat de la frontera, han mirat d’eliminar una revolta que temen que s’estengui al seu país, on no faltarien simpatitzants: hi ha més d’un milió de iemenites, molts dels quals zaïdites; i a les dues províncies limítrofes hi ha una àmplia minoria xiïta enfrontada també amb Riad, escrivia Antoine Basbous a Le Monde. A més, com en tots el països àrabs amb presència xiïta però dominats pels sunnites (Bahrein, Líban o la mateixa Aràbia Saudita), darrere de qualsevol acció xiïta s’hi veu la mà de Teheran, que pugna amb Riad per assolir l’hegemonia a la regió. En el seu vessant humà, el conflicte ha causat més de 350.000 desplaçats.

Els secessionistes del sud estan descontents amb el resultat de la unificació de 1990, ja que s’enduen la pitjor part en el desigual repartiment de la riquesa (o pobresa) del país. El Iemen del Sud, que havia estat marxista des de 1970 –poc després que la Gran Bretanya abandonés el protectorat d’Aden–, es va unificar amb el Nord, independent des de la caiguda de l’imperi otomà. Però la població del sud sempre s’ha sentit discriminada per Sanà i el 1994 va arribar a provocar una guerra d’independència que l’exèrcit van reprimir amb facilitat. Les represàlies econòmiques i el continu empobriment mantenen viu el sentiment secessionista.

De moment les armes han aconseguit el que no han obtingut més de quatre mesos de protestes pacífiques juvenils: que Al-Salih marxi del país. Sembla difícil que un cop recuperat de les seves ferides deixi el seu santuari saudita i torni al Iemen; els EUA i els seus ferms aliats saudites procuraran que això no passi. Ara bé, l’interrogant que s’obre ara no és tant qui liderarà el canvi sinó si qui ho faci tindrà capacitat o no per fer front a tots aquests focus d’inestabilitat. Per als EUA, però, el principal interès continuarà sent tenir carta blanca contra Al-Qaida.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús