Donem suport al ‘model turc’, malgrat tot

L’àmplia victòria del Partit de la Justícia i del Desenvolupament (AKP) no ha estat cap sorpresa, ja que l’avenç que ha aportat a Turquia des del 2002 és innegable: l’any passat va créixer un nou per cent, cosa que l’ha convertit en la dissetena economia del món i una de les més puixants del G-20. La influència de l’Exèrcit (sempre disposat a intervenir en virtut de la seva condició de garant de la laïcitat de l’Estat) també ha disminuït: les reformes impulsades per l’AKP han confinat a les casernes uns militars que han fet quatre cops d’Estat en els últims 50 anys. L’augment i millora d’infraestructures bàsiques com carreteres, autopistes, vies ferroviàries i  aeroports, així com hospitals i escoles, és un altre trumfo a la mà del primer ministre Recep Tayyip Erdogan. I el paper de potència regional li ha fet augmentar la seva influència en una zona de gran importància estratègica: ha mirat de mediar en els conflictes palestí, de l’Iran, de Líbia, i té un paper a jugar en la crisi de Síria.

Turquia Reuters Umit Bektas.jpg

Partidaris de l'AKP celebren la victòria. Umit Bektas / Reuters

Tot això, però, no ha d’emmascarar altres mancances greus: una feble democràcia, on continua vigent l’exigència que els partits obtinguin un deu per cent dels vots per entrar al Parlament, mesura que pretén barrar el pas a la minoria kurda; per evitar aquest llistó tan alt els candidats kurds del Partit per la Pau i la Democràcia s’han presentat ara com a independents. La qüestió kurda no està resolta: parlar kurd ja no està perseguit i hi ha un canal estatal de televisió en aquesta llengua, però continua prohibida a l’ensenyament. Aquesta concessió no amaga que la centralista Ankara té pendent donar resposta a les aspiracions polítiques dels kurds, reclamades amb les armes pel Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), una organització que ha declarat una treva però continua a la llista de grups terroristes d’Europa i els EUA. Una altra de les xacres del govern és la discriminació de la dona, així com l’elevada corrupció  o la persecució de tota crítica al règim: per això un dels principals dèficits és la falta de la llibertat d’expressió.  És el país on hi ha més periodistes empresonats del món; alguns d’ells, com diu The Economist en un dossier sobre Turquia, per tractar el líder del PKK empresonat, Abdullah Ocalan, de “senyor”. No és estrany que en l’índex de llibertat de premsa que elabora Reporters sense Fronteres Turquia ocupi el lloc número 138 (Espanya ocupa el 39).

Ara bé, malgrat tots aquests antecedents, sorprèn que a Europa es doni tanta importància a l’aparent risc islamista. L’intent del 2008 de permetre a les noies portar el vel a la universitat (cosa que va impedir el Constitucional) es va veure des d’Europa amb injustificada alarma. És cert que Turquia té 80 milions d’habitants i una nombrosa mà d’obra barata que afectaria el mercat laboral comunitari, però és el temor islamista –a part el conflicte amb Xipre– el principal motiu pel qual França i Alemanya mantenen el veto al seu ingrés a la UE. I és un error, perquè això fa que Ankara giri la mirada cap a Xina i Rússia, disminueixi el seu interès per Brussel·les i s’allunyi, per tant, de la cultura occidental. Una Turquia a la UE seria la millor manera d’ancorar-la a Occident i de construir un sòlid pont amb el món musulmà. Per això es veu erràtica (si no interessada) l’actitud de França: dubitativa en un primer moment davant les revoltes de Tunísia i Egipte, es va posar després de manera entusiasta al capdavant de l’operació militar contra Gaddafi però continua volent que Europa doni l’esquena a Turquia, quan és en l’experiència turca on els països àrabs que s’han revoltat contra els dictadors troben el millor model per a la seva primavera.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús