ISAF: “I Saw Americans Fighting”

Els soldats nord-americans a l’Afganistan fan aquest acudit del titular del post per denunciar amb sarcasme el que consideren una implicació insuficient de les tropes europees en el conflicte. Retraten la Força Internacional d’Assistència i Seguretat de l’OTAN (ISAF) com a mera espectadora de les seves accions de combat. Ho publicava la setmana passada el The New York Times arran del discurs en què el secretari de Defensa nord-americà, Robert Gates, criticava l’escassa aportació dels socis europeus al pressupost de l’Aliança. Això augura un futur “obscur o molt negre” a l’organització, la qual podria acabar sent “irrellevant”, va dir.

Gates Afganistan_Reuters.jpg

Robert Gates de visita a l'Afganistan. Reuters

Gates té raó. Al 2011 ha deixat de tenir sentit un organisme que va néixer únicament per contenir militarment el Pacte de Varsòvia. El teló d’acer marcava la frontera entre el capitalisme i el comunisme i els països d’aquesta banda ens vam acollir gustosos a la protecció del Pentàgon (encara que, en el nostre cas, s’havia dit que d’entrada, no). Quan la Unió Soviètica va enfonsar-se, l’OTAN va voler reinventar-se com a organització al servei de la pau i l’estabilitat mundials. Però aquella pretensió no s’ha consolidat: s’ha volgut confondre allò que té per únic objectiu preservar i difondre un model econòmic i social determinat –el mal anomenat món occidental, amb tots els matisos que hi vulgueu posar–amb un organisme militar de promoció i defensa de la democràcia i els drets humans. Afganistan i Líbia posen de manifest la feblesa d’aquests arguments, de manera oposada: els nord-americans veuen grans amenaces i greus perills només combatibles amb les armes allà on els europeus veiem riscos i reptes que intentem solucionar per mitjà de diàleg, diplomàcia i acció econòmica o política. Mart contra Venus. El suport europeu a la invasió d’Afganistan es va donar amb reserves i sota la síndrome del xoc emocional de l’11-S. Europa va apostar des d’un primer moment per la via diplomàtica en l’amenaça nuclear de l’Iran; i també en la crisi de Líbia, si bé al final s’ha optat per la via militar creient ingènuament que de seguida cauria Gaddafi. Però els EUA no tenen en Líbia cap greu amenaça als seus interessos, i per això veuen com una contradicció flagrant la posició d’alguns països europeus d’estar a favor d’una intervenció militar aèria però no posar-hi els mitjans per dur-la a terme.

Els nord-americans, doncs –no va ser la ISAF, sinó vint soldats d’elit dels EUA qui va liquidar Bin Laden–, tornen a veure’s a si mateixos com els qui han de treure les castanyes del foc d’un continent entretingut en les seves trifulgues internes. La dreta republicana diu obertament que no té sentit que mentre ells posen armes i morts per defensar “la democràcia”, a Europa dediquem els nostres recursos a pagar generoses jubilacions i sanitat i educació pública per a tots. En època de restriccions, aquest discurs ultraliberal té oïdes benèvoles.

Si ha d’existir, la defensora mundial de la democràcia i els drets humans hauria de ser una ONU dotada de mecanismes àgils i fàcils per crear contingents militars de cascos blaus; seria la via ideal, utòpica, però la més legitimada. I no una estructura militar de 28 països a la qual un d’ells, els EUA, aporta el 75 % dels recursos. Si volem un Afganistan o una Líbia democràtics, doncs, hem d’encarregar aquesta tasca a l’OTAN? Si la resposta és sí, impliquem-nos-hi. Si la resposta és no perquè la considerem una eina al servei dels Estats Units, busquem una alternativa… si n’hi ha.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús