Un país segrestat

L’equilibri de poders és una de les virtuts del sistema polític nord-americà. Per ampliar el límit del deute calia l’aprovació de les dues cambres del Congrés i la firma del president; això en teoria enforteix la democràcia i elimina excessos d’una o altra institució. Però només en teoria: ara s’ha demostrat que el check and balance pot ser una arma al servei d’una minoria sectària i intransigent.

Tea party 2.jpg

Membres del Tea Party es manifesten a Washington / Reuters

Observem uns quants fets que s’han destacat poc: Bill Clinton va deixar la Casa Blanca el gener del 2001 amb superàvit. Sembla, doncs, que no han estat les polítiques demòcrates sinó els vuit anys d’excessos del republicà George Bush els causants de l’elevat dèficit que arrossega l’administració: l’augment de la despesa militar arran de dues guerres il·legítimes (la d’Iraq hauria de ser tema per la Justícia internacional) i les rebaixes fiscals a les grans fortunes estan en l’origen de la penúria actual. En un primer moment, amb voluntat pactista, els demòcrates van proposar un pla que incloïa retallades dràstiques (no tan sols en Defensa, sinó també en prestacions socials) i la fi dels avantatges fiscals que Bush va atorgar als més poderosos. Una opció que va ser anatema per a la minoria del Tea Party.

Quin ha estat el resultat final? Un gir dels demòcrates cap a la dreta per acontentar aquesta minoria ultraconservadora obstruccionista que veu l’Estat no com una institució que ha de proporcionar serveis als ciutadans sinó com un monstre voraç i insaciable que devora els seus guanys; una visió ultraliberal de la política basada en l’individualisme a ultrança i que mira només els vots del districte, encara que es s’embolcalli amb la bandera mítica dels fundadors que fugien de l’autoritarisme europeu de l’Antic Règim i buscaven la llibertat que els oferia el Nou Món.

Davant aquesta crisi, alguns mitjans han adoptat una actitud equidistant i han dit que “tots els polítics” eren culpables de la situació perquè només miraven pels seus interessos. No. Diguem les coses com són: els EUA tenen (o almenys van tenir durant dos anys) el president més progressista que han tingut mai, i una minoria il·luminada i reaccionària s’ha proposat com a únic objectiu desgastar-lo i erosionar-lo per fer-lo fracassar. Van dir que era comunista, que era musulmà, que no era ciutadà nord-americà, i ara abusen dels preceptes constitucionals per forçar un gir que beneficia només els seus interessos.

Vol dir això que els demòcrates estan lliures de culpa? No. Han comès errors, sens dubte: Obama no va saber aprofitar el capital polític obtingut el 2008 i, a part de fer promeses irrealitzables, va apostar-ho tot a una reforma sanitària que ara aquesta minoria immobilista també vol bloquejar. Però potser el seu principal error ha estat que davant l’ofensiva de la dreta ha buscat l’acomodació i no la confrontació. Per uns, ha fet bé anant a buscar el centre, que és on rau la victòria electoral. Per d’altres, ha fet malament en renunciar als principis progressistes que el 2008 el van dur a la presidència.

Des d’Europa ens sembla que el xantatge del Tea Party se li hauria de girar en contra i traduir-se en un càstig a les urnes. Però potser no tot és culpa d’aquesta minoria i hem de començar a assumir que els EUA és un país majoritàriament de dretes i que l’Obama del Yes, we can va ser un miratge, una anomalia puntual provocada per l’esgotament de la presidència de George Bush. Aquell Obama del 2008 ha cedit el pas a l’Obama del 2010, que, en un país de dretes, ha anat a buscar el centre massa lluny de l’esquerra.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús