Europa, constructora de nacions?

Conferència de París 010911 Philippe WojazerReuters.jpg

Els "amics" de Líbia, a París. Philippe Wojazer / Reuters

La foto de família dels líders mundials reunits a París per donar suport a la nova Líbia tradueix de manera força gràfica el paper que hi han tingut els que s’hi han implicat. Europa aquesta vegada no s’ha inhibit i ha donat un suport clar als revoltats contra el dictador. Gran Bretanya i sobretot França (per compensar el fiasco de Tunísia) han estat decisives per enderrocar el règim de Gaddafi, i, com correspon a aquesta realitat, els seus dos màxims representants es poden veure al centre de la fotografia, complimentant les noves autoritats de Trípoli. També hi són ben visibles els dirigents àrabs, especialment destacats els de Qatar, a primer pla i amb la vestimenta que els distingeix (no oblidem que l’ONU no va autoritzar l’ús de la força fins després de rebre la petició formal de la Lliga Àrab).

Ara bé, les dues úniques dones que apareixen en primera fila es mereixen un comentari més elaborat: a un costat destaca visualment la secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, gràcies a la seva vistosa jaqueta vermella, que ressalta enmig del majoritari gris, blau i negre dels vestits masculins. Però la seva posició en l’escena és clarament discreta, gairebé en segon pla i a un marge, per il·lustrar potser el rol que el seu país ha volgut tenir en el conflicte: sense grans interessos econòmics en risc i sense necessitat ni estratègica ni militar en el país, els EUA han adoptat en la crisi un paper secundari. I ara volen ser en el procés de reconstrucció que s’obre, però sense ocupar la primera posició, la deixen per als europeus. Aquesta actitud refermaria la voluntat de Barack Obama d’abandonar la política de nation-building i dedicar els esforços a revifar la malmesa economia del seu país. Ho va dir quan va anunciar la retirada de l’Afganistan (consulteu el post d’aquest blog del 24 de juny) i ho va repetir dimarts, davant els membres de l’American legion, la principal associació de veterans nord-americans.

Però sobretot sorprèn l’altra protagonista: sobta que Angela Merkel, al centre de la fotografia i al costat dels dirigents àrabs, adquireixi ara tant protagonisme quan precisament Alemanya es va abstenir en la votació de la resolució de l’ONU que va facilitar acabar militarment amb el règim de Gaddafi. Aquella inhibició diplomàtica i militar, criticada pels socis de l’OTAN, contrasta amb aquest afany d’ara per demostrar el seu suport entusiasta als nous líders libis.

Més enllà de fomentar la llibertat i la democràcia i de donar suport a la primavera àrab, en aquest aparent canvi de papers entre Europa i els EUA i en la pretensió de dedicar-se (almenys en aquest cas) a la política de nation-building, és probable que els líders europeus s’hagin vist influïts pels atractius contractes econòmics que les noves autoritats concediran als qui els han ajudat a arribar a Trípoli. En el cas de França, Libération ja ha revelat els compromisos adquirits entre el nou govern libi i París; i de fet Alain Juppé ja va dir que la intervenció militar era “una inversió de futur”. El mateix va dir l’altre gran protagonista de la guerra, Gran Bretanya: William Hague va declarar que el seu país “no es vol quedar enrere” en la competència que hi haurà quan els nous amics de Trípoli comencin a reconstruir el que la guerra ha destruït. De moment, en l’aspecte econòmic els dirigents europeus els han començat a donar els diners retinguts de l’anterior règim; i, en el mediàtic, tots volen sortir a la foto.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús