Deu anys després, un panorama desolador

Ground zero Alex Fuchs AFPGetty Images.jpg

Alex Fuchs. AFP / Getty images

Més enllà del dany causat pels atacs suïcides, les conseqüències de l’11-S en els últims deu anys han estat devastadores.

Els atemptats van servir de coartada per justificar dues guerres il·legítimes que van causar una gran mortaldat sobretot de civils afganesos, paquistanesos i iraquians. El projecte Costs of War de la Brown University (citat per The Economist) assegura, en un càlcul conservador, que van provocar 225.000 morts (entre civils i militars) i prop de vuit milions de refugiats. El més greu és que ni tan sols els EUA no hauran obtingut res a canvi d’aquesta destrucció: la influència que conserven els talibans a l’Afganistan fa dubtar de la viabilitat del règim de Karzai quan marxi l’OTAN; a l’Iraq hi ha un govern de majoria xiïta que ha estret els llaços amb l’Iran dels aiatol·làs, cosa que amplia la influència de Teheran a l’Orient Mitjà, on una medieval Aràbia Saudita aliada de Washington ha quedat clamorosament en evidència després de les revoltes democràtiques de la primavera àrab (unes revoltes molt més efectives que no pas les guerres democratitzadores de Bush). I el Pakistan s’ha confirmat com un aliat amb doble cara i poc fiable, després que, segons tots els indicis, l’ISI amagués Bin Laden durant anys. Per tant, la guerra contra el terror haurà tingut un cost elevadíssim per donar uns fruits més que minsos: no oblidem que a Bin Laden el va matar un comando d’elit amb sofisticada tecnologia, no desenes de milers de soldats invasors d’Estats canalla. A més, els atemptats de gran repercussió mediàtica han continuat (Bali, Madrid, Londres, Casablanca, Bombai…) i el risc no ha desaparegut. La reacció d’Occident va evitar encara més accions terroristes, però van ser les mesures policials i de seguretat el que va frenar Al-Qaida, no les ocupacions d’Afganistan i l’Iraq, que la van esperonar.

Tot això, afegit a Abu Ghraib, Guantánamo i els vols de la CIA, va malmetre la imatge dels EUA al món, una mala imatge agreujada per la submissió d’Obama a Israel que la política de “mà estesa” amb els països àrabs i musulmans no ha corregit.

En política interna, la mateixa Brown University diu que el cost econòmic de les guerres frega els quatre bilions de dòlars; aquesta és una més de les causes de l’actual dèficit d’una economia que Bush va rebre amb superàvit, encara que el Tea Party només l’atribueix a la despesa social. L’elevat endeutament (prop de 15 bilions) i la intransigència republicana han fet que per primera vegada s’abaixés la qualitat de les emissions del Tresor.

Però el més greu és que la reacció a l’11-S va comportar una dretanització de la classe dirigent i de l’opinió pública nord-americanes, que haurà tingut seqüeles duradores: si els republicans recuperen la sensatesa –com comença a semblar– i troben un candidat mínimament presentable (entre el sòlid ultraconservador Rick Perry i el tecnòcrata Mitt Romney, sense menystenir Ron Paul), i l’atur es manté elevat, la reelecció d’Obama estarà més que en dubte. I es constatarà que la victòria del 2008 va ser un miratge, una flor passatgera: la reacció puntual a l’abisme en què Bush havia enfonsat el país. Si això passa –voldria equivocar-me–, l’eslogan yes we can haurà estat només un fugaç missatge d’esperança, un tènue raig de sol enmig de l’oratge conservador desfermat després de l’11-S.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús